Tres ànimes amigues

El cementiri es trobava a la banda més alta i assolellada de la muntanya, semblava fet per tenir bones vistes. Era petit i els murs estaven fets amb pedres del voltant, gens opulent, cap luxe. L'enterrador, ajudat per un home del poble, havia acabat d'excavar la fossa per posar-hi l'últim home mort.

La casualitat, que a vegades pot ser més extravagant que la realitat, va fer que la fossa on van dipositar el cos del mort fos al costat d'una altra que contenia el cadàver d'un altre home.

Els dos eren maleïts assassins en sèrie que l'atzar havia fet que reposessin per a l'eternitat junts. La maldat era tan gran que les ànimes no havien marxat del lloc, ni cap al purgatori ni cap a l'infern. No hi havia ni perdó ni càstig per a aquelles dues ànimes malignes, les quals, en vida dels seus cossos, només havien rumiat com matar, com torturar i com fer patir una mica més les seves víctimes.

Es van reconèixer tot seguit i, esclatant a riure en veure's en aquelles circumstàncies, van fer fugir corrents l'enterrador i els companys pel terror que va provocar sentir riure sota el terra del cementiri.

Quines coses té el destí, en vida havien estat competint a mort per veure qui la feia més grossa i qui se'n sortia millor, i ara haurien de passar junts tot el temps que tardessin a desaparèixer els ossos i sense saber què passaria amb les seves ànimes, si arribaria un dia que també moririen o simplement s'esfumarien.

—Què? Què hem de fer aquí? Hauré de suportar-te fins a la fi del món? —va dir en John.

—Doncs suposo que sí. Aquí estarem tots dos força temps —va replicar en Mike.

—Tota la vida competint per saber qui era el més sanguinari i mira't ara quina fila fas.

—John, és ben veritat que ens hem passat la vida fixant-nos en el que feia l'altre, si tu en mataves tres, jo havia de matar-ne quatre. Tota la vida sent assassins, uns anys de garjola i ara aquí, sota dos pams de terra. Què ens emportem de tanta mort? A la fi res de res, potser haver fet sofrir molta gent sense necessitat.

—Sí que ens queda alguna cosa. Records per a tota l'eternitat. Mira Mike, t'explicaré el meu record més preuat, així podrem recordar-lo tots dos, i amb el temps ja anirem explicant-nos altres històries.

»Ja fa temps d'això, jo era bastant jove i encara maldestre, potser no havia fet falta tanta sang, tants morts.

»Jo m'havia infiltrat en la Companyia Central d'Exportació de Diamants, ja que estava segur que en podria treure alguna cosa bona, tenint tanta pedra tan a prop. No et pensis que jo era un directiu, no. Estava al Departament de Neteja, que em permetia arribar fins a tots els racons, més dels que podia qualsevol altre. Era temps de paciència i observació, molta observació dels comportaments dels empleats i empleades. Segur que un moment o altre, inesperadament, tindria l'ocasió per fer-me amb un grapat d'aquelles preuades pedres i fer-me fonedís.

»Ella va ser molt hàbil, més del que podia haver-me imaginat, era una noia d'uns trenta anys, maquíssima, treballava al Departament de Recepció de Material. Sovint es quedava a treballar més estona amb l'excusa de ser molt escrupolosa a la feina, ser ben vista pels caps, ascendir amb els anys i arribar a ser sòcia. A mi no em veia, netejava la seva secció i ella no aixecava el cap de la taula. Quan marxava deixava alguns papers damunt la taula. Oh! Aquelles pedres no perdonen a ningú, corrompen l'ànima més santa, la més bona.

»Al principi no entenia res d'aquells papers, diamants facturats, diamants entrats en el taller, diamants venuts, números de sèrie, etiquetes, comptes infinits... Però observant i observant, nit rere nit, em vaig adonar que hi havia fulls amb petites esmenes, insignificants, passaven desapercebudes per als altres. Que intel·ligent era ella! Tenia el do de la paciència i de tant en tant treia un diamant de la cadena i se l'enduia. A poc a poc, sense que ningú sospités d'ella. Quan vaig entendre aquells papers va ser com una revelació per a mi, la dona ara devia tenir un bon grapat de diamants o potser se'ls anava venent i tenia un bon feix de bitllets. Regirant la informació de l'ordinador vaig aconseguir aviat la seva identitat i on vivia. Havia de passar a la següent fase, ella seria la víctima, en lloc de la Companyia.

»Vaig esperar un divendres a la tarda i així tenia tot el cap de setmana per si es complicaven les coses i necessitava més temps. Renoi! Quina casa que tenia la doneta! Un bon jardí amb piscina i una casa al centre de dos pisos d'altura que ben bé semblava un palauet. Que era milionari el marit? Que era una rica hereva? Perquè si tot allò ho tenia gràcies al diner negre, les seves hores estaven comptades, ja que algú o altre ho acabaria descobrint.

»Molta casa, molt cotxe i quina misèria d'alarma, tots aquests rics són iguals, escatimen diners allà on n'haurien d'invertir més.

»Sopaven, ella, el seu marit i els dos fills, com en un clàssic; vaig entrar per la porta del darrere, no podia buscar els diamants en aquella casa enorme, mai els hagués trobat. Així que vaig dirigir-me cap al menjador amb l'escopeta retallada i un grapat de brides per subjectar-los les mans.

»A vegades em faig creus com poden ser de fàcils les coses. Vaig aparèixer en el menjador just quan ella repartia els pèsols a la resta de la família. És curiós que ho recordi, sí, pèsols. Uns moments de desconcert i el marit es va voler fer el valent. Quina errada! Reconec que jo em vaig precipitar una mica, però el primer cartutx el va travessar pel ventre i va quedar estirat i mort al mig de la sala. Collons! La dona i els nens no paraven de cridar, ni el gos de bordar. A poc a poc, per la por, van anar calmant-se i els vaig poder lligar les mans. Em vaig servir una copa del bon vi que estaven bevent i em vaig acabar un plat de pèsols. T'ho pots creure? Jo no tenia por, era jove i pensava que la policia o algun veí no vindrien mai. Que fort! Em vaig fotre tots els pèsols de la safata mentre li preguntava a la dona per les pedres. Ella ni m'havia reconegut! Li vaig haver d'explicar jo qui era i com sabia que feia el que feia amb els diamants. Ella ho negava, tot fins que vaig clavar els canons al front del fill gran. Bé, aquesta vegada vaig agafar un coixí per, si havia de disparar, no fer més soroll del que calia i, finalment, després de dos o tres intents de volar-li el cap al noi per pressionar-la, va confessar. Els guardava al bany dins d'un envàs de colònia, cosa que els feia invisibles. Sort que vaig repassar-ho bé, m'havia enganyat i tenia més d'una ampolla de perfum amb un grapat de diamants dins. Posant tots els envasos en una bossa, enfadat i ofès per la mentida, li vaig disparar al pit. Havia de marxar, però els fills sabien qui era jo, havia estat tan maldestre que vaig explicar-ho davant seu, així que em va saber una mica greu, però no podia deixar-los amb vida. Dos trets amortits més i ja vaig poder fugir amb el botí d'aquella casa.

—Renoi! No vas deixar cap pista darrere teu i ningú amb vida, devies matar fins al gos!

—El gos? No, noi, tu et creus què sóc un monstre, jo? —va replicar en John enfadat.

—Records... Records... —murmurava en Mike—. Em fa por pensar en molts d'ells. He portat mala vida i porto massa morts a les espatlles, em fa por... Mira, noi, jo recordo una feina que vaig fer i no va ser per cap herència ni joies ni diners ni cap de les coses que donen alegria a la vida, ni tan sols va ser una venjança per qüestió de faldilles. T'ho pots creure que va ser per un llibre? Un llibre! Jo que en tota la meva vida no n'he obert ni un.

»Es va posar en contacte amb mi un col·leccionista alemany que havia descobert un llibre en un monestir de Castella, a Espanya, que contenia el recull de les confessions de la reina Isabel I la Catòlica. Era un manuscrit, i per descomptat únic en tot el món i d'un valor incalculable. El monestir era Sant Salvador de Oña, en una regió propera a una ciutat que li diuen Burgos. Estava habitat per una comunitat d'entre dotze i quinze monjos i jo, simplement, havia d'entrar, agafar el llibre i portar-lo a Alemanya, a casa d'aquest home obsessionat per coses velles i antigues. Mira, John, ha d'haver-hi gent per a tot, ja veus, unes confessions d'una reina de fa cinc-cents anys.

»Vaig anar-hi sol perquè em semblava una actuació senzilla. En arribar vaig apuntar-me a una visita guiada, en la qual ens van explicar quan s'havia construït, quin rei n'havia donat permís, un munt de coses d'arquitectura i no sé quantes normes que els desgraciats monjos havien de suportar. Mira, a mi tot això dels reis i reines, de comptats, favors, butlles papals i altres històries em mareja. Finalment ens van ensenyar la joia del monestir, el llibre. Encara era més fàcil del que creia, ja que estava només cobert per una urna de vidre damunt d'una taula de fusta, tan vella que semblava del temps de la fundació del monestir. Allò seria fàcil i m'enduria una bona pasta per la cosa més simple que m'havien encarregat, a més a més... No saps com es menja a Espanya? Quins dies vaig passar?

»Vaig decidir-me a fer-ho una nit de no sé quin dia de la setmana. A última hora de la tarda, aprofitant l'última visita, vaig tornar a entrar-hi i em vaig amagar en un confessionari. Unes hores d'espera fins que va caure la nit i tot decidit vaig anar cap a la sala on tenien el llibre. La meva sorpresa va ser majúscula quan a terra hi dormien dos monjos que feien penitència i custodiaven el preuat objecte. Em van descobrir i no vaig poder fer altra cosa que treure la pistola i amb dos trets amb el silenciador posat van passar de la vida a la mort en un segon. Només agafar el manuscrit ja vaig sentir algú més que venia corrents pel claustre. Un monjo, que resava no sé què a aquelles hores de la nit, venia cap a mi cridant: «Ajuda! Ajuda!».

»Res, un parell de trets i va quedar mut. Intentant arribar a la sortida que havia planejat encara em van sortir un parell de monjos més, em quedava munició i aquells homes es deixaven matar sense massa miraments.

»En traspassar una porta vaig veure que m'havia ficat a la biblioteca, malament, perquè només tenia una entrada que al mateix temps feia de sortida. Pensava que amagant-me darrere una columna passaria desapercebut, mentre els monjos anirien descobrint i traslladant els cossos dels homes morts. Sí, suposo que els puc dir homes, malgrat la vida que portaven —va dir deixant anar una riallada—. Però algú m'havia vist entrar i, obrint la porta lentament, van entrar uns vuit monjos per capturar-me. Només em quedaven dues bales, que van anar a parar al davant dels dos més avançats, però, escolta, es veu que el llibre tenia valor de debò, perquè els altres no es van aturar i seguien venint cap a mi. Començar a córrer era l'única solució que em quedava i, voltant tota la sala per veure si deixaven lliure la porta, vaig fer cap a ella, on m'esperaven un parell que ja havien endevinat la meva intenció, sort que portava el matxet. Allò s'estava complicant més del que creia... amb un tall al coll i una punyalada dins l'estómac van caure dos més. Vaig poder sortir de la biblioteca, però jo en el claustre em veia perdut. Havia d'arribar a l'altre extrem per aconseguir encarar la sortida, però encara quedaven sis monjos que s'interposaven entre ella i jo. Es van anant acostant, tant, que vaig decidir deixar el llibre sobre el que semblava el sarcòfag d'algun noble d'aquelles terres, primer era sortir jo que el llibre, per descomptat. Noi, se'm van tirar al damunt tots sis i, per un moment, vaig pensar que era mort i acabat, però eren febles, no feien esport ni estaven ben alimentats —es veu que la seva vida era alguna cosa anomenada "contemplació"—, així que el matxet va fer feina i un a un els vaig anar degollant o clavant-los l'arma al pit o a l'esquena. Quan em vaig veure lliure vaig recuperar el llibre. A la motxilla portava aigua i roba neta, vaig treure'm tota la sang que portava al damunt i amb uns texans i una samarreta neta vaig sortir corrents per una porta petita que formava part d'una porta enorme que donava al carrer.

»Saps que vaig fer aleshores? No t'ho creuràs! Vaig entrar a un bar a beure una cervesa amb una tapa de truita de patates. Els de fora el monestir sí que menjaven bé. Després, a l'estació, vaig esperar un tren a Madrid, d'allà a l'aeroport i un vol a Alemanya a lliurar el llibre. A les televisions de la terminal veia la notícia del furt i de l'assassinat de tota la comunitat de monjos. Ai... —sospirant—. Quins temps aquells?

De sobte la terra al voltant seu va començar a remoure's una bona estona. En John i en Mike estaven expectants sobre què devia ser aquell trasbals. Finalment, amb gran estrèpit va caure damunt seu el cos d'un home al qual tot seguit van cobrir amb més sorra.

El nou vingut va mirar a banda i banda exclamant:

—John! Mike! Es veu que ens porten a tots aquí després de passar per la cadira elèctrica. Què, no em coneixeu? Sóc en Richie el Sanguinari! Ara podré explicar-vos la història amb què em van enxampar, si no fos mort, em moriria altre cop de les ganes que en tinc després de tants anys de no explicar la veritat a ningú. Tots creuen que només vaig matar-ne quatre en aquell hospital!

A l'exterior, dos pams de terra més amunt, un guàrdia de la presó d'Huntsville, a Texas, clavava una creu sense nom al cap de la tomba, aixecant-se tot seguit i mirant el lloc va escopir-hi despectivament.

—Malparits! A qui us quedeu tots plegats!

Continue

Tres més un fan quatre

Som al vespre, la llum del dia ja fa estona que ha marxat. És el dos de novembre, Dia dels Difunts, i jo faig companyia a les àvies en la residència on estan ingressades. No hi estic acostumat, a veure-les com totes resen pels seus difunts. És una escena molt trista. Les auxiliars intenten distreure-les amb jocs, pintures, músiques o balls, però el grup que recorda amb més fervor els seus éssers estimats segueix amb les oracions alienes a tota la resta.

 

Jo les acompanyo, no vull fer res més, sóc com un peó jugant una partida d'escacs ben llarga. L'ambient és tètric, unes espelmes que donen poca llum i moltes ombres juntament amb el murmuri de les dones fan que l'escena sigui així. Miro la cara i les mans de cada una d'elles totes estan plenes d'arrugues, venes que sobresurten al dors de la mà i marques que la vida els ha anat deixant. El rosari acaba. Apaguen les espelmes i es dispersen per les taules de l'il·luminat menjador, on no hi ha lloc per a les penes. Es mesclen com formigues amb els altres interns per sopar tots junts i alhora.

 

Una de les dones no vol sopar, està massa trista i afectada com per anar a un lloc il·luminat, es troba bé en aquella penombra. M'agafa del braç i em diu que no marxi, que segui amb ella. Ho faig i per uns instants ens quedem en silenci en aquell racó gairebé amagats de la resta. Em manté la mà agafada amb força, jo suposo que vol sentir-se acompanyada.

 

Al cap d'uns instants comença a parlar-me:

 

—Mira noi, avui recordem els que ja no hi són, jo reso pels meus pares i pel meu marit, que va morir fa trenta-quatre anys, també pels meus germans. La joventut ja heu perdut aquest costum, potser no patireu tant. Quan et vas fent gran cada cop hi ha més absències al teu voltant, jo mateixa algun dia seré l'absència per als meus fills. Però has pensat alguna vegada amb els morts que no els resa ningú? Deuen sentir alguna cosa? Deuen estar tristos? On deuen estar?

 

Al meu poble ara fa seixanta-vuit anys, tal dia com avui en va passar una de molt grossa. Sí, sí... el mateix Dia dels Difunts i no crec que ningú resi per ells.

 

En una masia a prop del poble vivien un matrimoni gran, gairebé ancians, amb el fill gran, que havia quedat solter i la filla petita que feia poc que festejava amb un noi.

 

Treballaven una quantitat de terra immensa, tenien una colla de jornalers contractats per poder abastar totes les feines. Vinyes, oliveres, garrofers, verdures... de tot; també tenien una granja amb gallines i conills, i aigua, molta aigua, amb basses i pous per totes les finques.

 

Eren una gent encantadora, sempre tenien la porta oberta de la masia i, si passaves a prop caminant, no marxaves sense haver menjat un tros de codonyat o pa de figa. Si hi havia algun passavolant pel poble, ells sempre tenien un lloc perquè passes la nit i els donaven llet de cabra perquè tinguessin alguna cosa calenta a la panxa i forces per seguir caminant.

 

Els dos fills havien heretat aquest caràcter, treballadors incansables i generosos amb tothom.

 

Un noi del poble es va enamorar de la filla, ja eren amics des de l'escola, sempre els veies junts. Com havia de ser, un dia el xicot va anar a veure els pares per demanar-los si l'acceptaven com a gendre; ell estava enamorat de la seva filla i volia casar-s'hi.

 

Mare meva! Quina alegria en aquella casa! Ells que ja veien com els anys passaven i no tenien néts perquè, després dels fills, poguessin fer-se càrrec de la masia i les terres. El noi va ser acollit des del primer dia com un més de la família i van fixar la data de les noces per a uns mesos més endavant. Des d'aquell dia els ajudava amb feines puntuals de la terra o si calia fer pasturar els animals, i els vespres i els diumenges a la tarda els passava amb la seva enamorada.

 

De sobte, o potser a poc a poc, no ho sabrem mai, el fill gran que estava content que la seva germana es casés i més amb aquest bon noi del poble es va anant engelosint. Al començament segur que ell no devia notar ni què li passava, devia estar insegur, angoixat... però la gelosia es va apoderar de l'ànima, del cor i del seu cervell. Ho devia poder controlar una temporada, suposo, però va haver-hi un fet que va desencadenar tota la tragèdia.

 

El Dia de Tot Sants del 1949, en tornar del cementiri de portar les flors a les tombes dels parents, els pares van anunciar a la parella de nuvis que ells pagarien tota la festa i el pare, traient-se de la faixa un grapat de bitllets, el va deixar sobre la taula. Els va dir que allò era per a ells, que compressin coses per a la casa, o roba o el que volguessin i que després d'aquest feix en vindrien d'altres.

 

Una filla només es casa una vegada! És normal que volguessin fer una gran festa, però l'alegria que tenia tothom no la compartia el fill gran, que va passar la tarda tot murri. Aquest fet va passar inadvertit per tots els altres, contagiats de l'alegria pel proper enllaç. Ai, si se n'haguessin adonat!

 

Les portes de la masia es van tancar al vespre i després de sopar tothom va anar al llit. El fill, per primera vegada en molt de temps, no podia dormir. Que si de cara cap a una banda, que si de cara cap a una altra, que si mirant el sostre i comptant les bigues una vegada i una altra. El cap se li va emboirar. Qui ho sap? La qüestió és que es va llevar, es va vestir i va anar fins a la llenyera a buscar una destral. Què li devia passar pel cap? En un instant el fill adorable, el bon veí, l'home amable va esdevenir un monstre amb el seny cec per la gelosia. Va anar amb grans passos cap a l'alcova dels pares, va obrir la porta i, sense dir ni una paraula, va clavar la destral al cap del pare, mort a l'acte. La mare es va despertar pel soroll del cop i abans que s'adonés de què passava la destral bruta de la sang del pare li va tallar el coll.

 

T'ho imagines? Esgarrifós, esgarrifós... Ja portem dos morts. Igual de cec va corre cap a l'habitació de sa germana deixant per tot el passadís un reguer de sang, va obrir la porta, però la noia havia fugit.

 

Que espavilada va ser, no? Que ràpida! Ell va girar el cap perquè va sentir soroll al pis de baix. Sa germana, la que volia prendre-li tot, estava intentant obrir el forrellat de la porta, va aconseguir sortir fora, però sota el castanyer que hi havia a la placeta li va clavar la destral a l'esquena. Es veu que a ella no la va matar d'un sol cop, li va desfer l'esquena a destralades i ella encara va poder arrossegar-se uns metres abans de morir. I ja en són tres!

 

El fill va agafar el feix de diners que havien desat en un calaix del moble del menjador, l'escopeta de caça i va fugir cap a les muntanyes.

 

Al matí la gent del poble es va anar despertant i, seguint amb el costum de cada dia, es preparaven per anar a la terra a treballar. Es van estranyar, perquè les portes de la masia estaven tancades i sempre eren els més matiners. Un grup d'homes es van trobar a la vora del barranc i van decidir anar-hi, no fos cas que hagués passat alguna cosa.

 

Ai, pobres! Que no sabien què els esperava!

 

En arribar ja van trobar el cos de la noia, uns van seguir cap a la masia, empenyent la porta van poder entrar dins i, en pujar a les habitacions, van veure la macabra escena. En un primer moment buscaven el fill, també assassinat, però no el van trobar enlloc, estaven desorientats. Què havia passat en aquella masia? Va passar una llarga estona fins que el nuvi, trencat de dalt a baix, se li va ocórrer mirar en el calaix, a veure si hi havia els diners i, és clar, no hi eren.

 

No et pensis que van lligar caps de seguida, tot era tan confús, tan macabre que els va costar fer-se una idea de com havien anat les coses. Finalment, en una frase ho van tenir clar: el fill de la família, per motiu de diners, havia assassinat la seva germana i els pares d'una manera brutal i després havia fugit, potser cap a la muntanya.

 

Mentre una part del poble va començar a arreglar els cossos, posar-los en caixes per a la sepultura, l'altra meitat, amb les escopetes carregades, es van repartir per les muntanyes del voltant.

 

T'ho imagines, tot això? Va passar de cert tal dia com avui!

 

Els homes cridaven pels barrancs i per les crestes. El nom del fill ressonava per tot arreu, volien posar-lo nerviós, que se sentís acorralat, però passaven les hores i res, s'havia fet fonedís. El malparit es coneixia bé tots els racons i estava ben amagat. Així van passar tot el dia i tota la nit, ningú va parar ni un moment, no es podia dormir fins que fos trobat i, venjant la família, mort.

 

Va arribar la matinada i amb ella el capellà i les dones del poble van fer la missa de difunts. Calia també donar sepultura als cossos, però ningú gosava moure's i ser el primer a acomiadar la família.

 

Es veu que, al mateix moment de la matinada, van trobar en una balma el fill, tenia l'escopeta damunt del cos i el cap rebentat per un tret. El gatell de l'escopeta estava lligat al peu per poder moure'l i així va posar fi a la seva vida. Es va suïcidar, potser va recuperar el seny i veient tot el que havia fet no va tenir valor de seguir vivint. I amb aquest ja en portem quatre.

 

Fixa't com devia estar de cec de ràbia, perquè al costat van trobar el feix de diners mig cremat, si no havia de ser per a ell, no havia de ser per  ningú.

 

Aquests dies de difunts no porten res de bo, records i tots dolents. Això que ara et diré ho veig clar, ho recordo bé perquè jo estava també al cementiri i fins que no van portar el cos d'ell, no van posar els altres cossos a terra.

 

Saps? Abans, als cementiris, hi havia un lloc reservat als suïcides, als nens morts sense batejar i als que manifestaven públicament ser ateus o d'una altra religió. Doncs a ell el van posar allà, separat per a tota l'eternitat de la resta dels seus. Tota una vida junts i unes hores de bogeria va canviar-ho tot.

 

Quina hora deu ser? Potser t'he atabalat, però mira, ho portava dins de fa molts anys.

 

—No, no. Al contrari, ha estat una història molt interessant. Quines històries passen als pobles! Però ara sóc jo el que he d'explicar-te una cosa: el nuvi va tardar anys a refer-se, va quedar destrossat, ningú podia ajudar-lo, sinó ell mateix. Però amb el pas dels anys va aconseguir veure una mica de llum, es va enamorar d'una noia, amb la qual es va casar i van tenir tres fills. Avui no m'has reconegut, però jo sóc un d'ells, el petit.

 

Prenent-me la cartera de la butxaca, vaig dir-li:

 

—Però el final no va ser ben bé així. Sí que van ser quatre, sí que va morir el fill, però no va ser un suïcidi, va ser més humiliant. El nuvi, el meu pare, el va trobar a la balma i ell va suplicar-li que no el matés, que no sabia què havia passat, que es quedés tots aquells diners. Però el nuvi va acabar disparant un tret, acabant amb tota aquella misèria. Tothom ho va trobar bé, tot i que la història que s'explicaria fora una altra, i miri...

 

Vaig treure'm finalment la cartera i obrint un departament li vaig ensenyar un bitllet de cent pessetes mig cremat.

 

—Veu, aquí està la prova. Es podien haver repartit els diners, inclús si se'ls hagués quedat tots el meu pare, ningú hauria dit res. Però ell va decidir cremar-los i tots callats van assentir. Cremant aquell feix de diners, es cremava la llavor que havia provocat aquelles tres morts més una. Quatre junts mai més.

---

 

Continue

Fosc (Microrelat de terror per a un premi)

Obro els ulls i està tot fosc. M'ofega la por. Què m'està passant? Segueixo les parets amb les mans i no hi trobo cap porta, la superfície és polida com un mirall. Ressalten dos punts vermells lluminosos que m'observen, d'ells cauen gotes de sang que s'esvaeixen. Sigui on sigui, em segueixen. Semblen de diable, són malignes. Sento l'olor de sang. S'obre una escletxa i entra una llum groguenca acompanyada d'un cop de calor sufocant, només es veu foc. Aterrat, veig que els ulls que m'observen són els meus. Ara ho entenc tot, estic mort i condemnat i davant meu només hi ha un camí, la porta a l'infern. 

Continue

Actituds de la gent gran enfront la vida i la mort

Publicat a la Revista VALORS en la seva versió digital.

http://www.valors.org/actituds-de-la-gent-gran-enfront-la-vida-i-la-mort-de-ignasi-carsi/

Continue

SET (Finalista al III Premi de relats de terror Pratdip Llegendari 2017)

No, no m'ho provoca la lluna plena, sóc una altra mena de bèstia. Tampoc dec ser un vampir, ja que no m'atrau la sang per ella mateixa, no la necessito per viure, només és una excusa per matar. Desitjo fer-ho, això sí que no puc reprimir-ho: assassinar, arrabassar la vida, veure sofrir, observar l'agonia fins que l'últim alè surti del cos de les meves víctimes. De fet, no són víctimes, són instruments per aconseguir el meu desig. És el meu i el seu destí. No sé qui m'ha beneït per anar per aquest camí, ni sé on em portarà al final, però passada la por i la incertesa inicials, ara m'hi trobo a gust, m'agrada i hi sento plaer. No sóc jo el culpable, Déu o el Diable m'han convertit en el que sóc. Una fera diferent de les que hi ha descrites als llibres, ni estic fet de trossos de diferents cadàvers, ni estic mort i viu alhora, ni sóc un ratpenat de dia i un ésser assedegat de sang després de la posta de sol.

No sé quan m'esdevindrà el pròxim canvi, poden ser tres dies o potser una setmana. A hores d'ara, però, ho enyoro, ja sóc més aquell que aquest. Ser un assassí que necessita la mort aliena com si fos aigua enganxa com una droga, et tornes addicte i és impossible deixar-ho. Vull sentir els regalims de sang tèbia com s'escorren entre les meves dents i cauen coll avall amarant-me tot el pit.

Tot comença amb sensacions i emocions molt lleugeres, una mena de suau angoixa en l'estómac, un no saber on posar-se, una mica d'insomni, set, això sí, molta set, que no s'apaivaga amb aigua ni amb res, només amb sang.

El cabell i el pèl que em recobreix el cos va caient a grapats fins a tornar-me totalment glabre. De la columna vertebral, que s'encorba de manera que em fa caminar de quatre potes, em sorgeix una cua, llarga i musculada, que puc fer servir com un fuet. Els lòbuls de l'orella em desapareixen, quedant-me només uns forats arran de la cara, però terriblement útils per sentir els sorolls més llunyans.

Dels dits em surten unes urpes semblants a les d'un ós, dures com l'acer i esmolades com ganivets de cuiner, amb les que separo el cap del cos d'un sol cop. Com sagna un coll tallat, quina ruixada de sang tan generosa.

La pell encara dèbil i blanquinosa guanya en gruix fins a esdevenir gruixuda i elàstica com la d'un rèptil, i des dels ulls fins a la fi de la cua s'omple de vesícules i pústules que deixen anar una olor fètida, molesta per a tothom menys per a mi.

El nas i els llavis també desapareixen i els ulls s'enfonsen, tots els sentits multipliquen l'agudesa cents de vegades, puc veure una llebre a dos quilòmetres de distància i reconèixer l'herba que menja. La llengua s'allarga i esdevé un múscul llarg i fort, complement de la cua amb la qual puc arribar als llocs més recòndits dels cossos decapitats encara calents.

Perquè se'm pugui entendre, sóc una mescla impossible entre un llangardaix i una hiena, ara em trobo en aquest estat, en el que em sento més a gust d'ençà que van començar aquestes transformacions.

Surto a matar, encara que ni em sento un assassí ni crec que mati. Hi ha persones que es creuen amb mi i jo necessito apaivagar la set, de la mateixa manera que la gent agafa una fruita d'un arbre quan té gana.

El carrer està fosc i ja em va bé, ja que jo em moc millor en la penombra. Avanço arrimat a una paret en direcció a la cantonada. És tard i el centre de la població, ple de carrerons, està solitari. Camino pel nou carrer, una mica més ample, fins que veig i oloro un home jove fumant en un portal. Els meus passos són silenciosos i els moviments lents fins al moment de l'atac. M'alço davant seu i, amb un cop de cua, el deixo noquejat; un gir del meu cos amb el braç estirat li arrabassa el cap del cos, que no deixo caure; el cap surt projectat fins al mig del carrer, i de moment allà el deixo, potser més tard el prendré com a trofeu. La llengua s'introdueix pel costat de la columna vertebral i xuclant deixo el que fins fa poc era el cos d'un home atlètic convertit en un esquelet amb la pell apegada als ossos. Recullo el cap, que encara manté el cigarret entre els llavis, i l'amago en un racó, ja que encara tinc set, molta set i, tot i que la nit avança, encara em resta temps per trobar-me amb algú més.

Les meves mans i els meus peus són encoixinats com els dels gossos, ningú em sent mentre em desplaço pels carrers i quan senten l'olor que desprenc ja és massa tard.

Això deu ser una mena de premi, noto la ferum d'una parella. No sabeu quanta diferència hi ha entre l'olor del cos d'un home i el d'una dona, els dos són apetitosos i m'embogeixen de tal manera que desitjo atacar-los a tots dos. M'espero rere la cantonada i, en el moment que surten besant-se l'un a l'altre, els arrenco els caps i els deixo amb cura a terra. En el fons sóc bo, n'estic convençut, i si ells poden gaudir uns segons més del petó, a mi no em fa res. Mentrestant, em lliuren pels forats del coll que han quedat al descobert tota la sang del seu cos. Dessecats, els deixo caure a terra encara agafats de la mà. Recullo els dos caps i torno enrere per deixar-los al costat del noi que fumava.

És una bona nit, aquesta, en què començo a sentir-me tip, però qui desaprofitaria una nit així de càlida en un estiu favorablement suau.

Ara ho faré al revés. Em quedaré quiet en un racó del carrer esperant la propera persona que gosi passar davant meu, mentrestant aniré paint els litres de sang que porto ja empassats fins ara.

M'adormo uns minuts i això no m'ho puc permetre. Maleïda bèstia, no saps que ets morta si algú et descobreix? Estic alerta quan passa per davant meu un grup de joves que tornen cap a casa, amb tots no puc i malgastaria massa sang per no poder empassar-me-la tota. Però hi va també un noi sol, una mica endarrerit. Quan aquest creua i el grup ja ha donat la volta a la cantonada, la musculada cua s'enrosca en el fràgil coll i en dos segons ja està separat del cos. Com en els anteriors casos, amb la llengua extrec la sang de l'interior del noi que és especialment dolça. La cua amb el cap del noi agafat es mou amunt i avall com la d'un gat quan ronca. De sobte el grup s'adona que el seu amic no hi és i tornen enrere, jo, cegat pel plaer, ni els ensumo ni els sento venir fins que els crits aterridors de tots em tornen a la realitat. Deixo caure el cap als seus peus i em faig fonedís davant de la sorpresa i el terror que, en veure l'escena, immobilitza tot el grup.

Marxo cap a casa, he perdut els caps que havia guardat com a colofó d'una nit memorable, però no m'importa, estic ben saciat de sang.

Entro a casa i vaig al pati del darrere. Des que van començar les transformacions, em vaig mudar a la planta baixa d'un edifici, així ningú em veu entrar ni sortir, ni com a home ni com a bèstia.

Sota un til·ler amb la terra estovada per les meves urpes és on millor dormo. Em deixo caure cansat, enduent-se l'aire de la nit el tuf que desprenc i que, dispersat, no alerta ningú.

L'escriptor va deixar el llapis sobre els folis en què havia escrit un text anomenat Memòries dels canvis, títol que havia rumiat durant la nit passada. Freqüentment tenia aquesta història al cap, no sabia d'on li venia la inspiració, però d'alguna manera l'obsessionava. Es va ajeure al llit per rellegir el relat assenyalant algunes paraules errades.

Va sentir una angoixa estranya al ventre i estava inquiet sense cap motiu. El rostre, a poc a poc, li va canviar de la satisfacció al pànic i la perplexitat en veure que del dit li sortia una urpa, alhora que grapats de cabells cobrien el coixí.

Continue

Amb dues mans

I

Tothom havia acabat de treballar, tanmateix, ella seguia en el seu despatx esperant la trucada. A aquelles hores, les sabates de taló alt li feien un mal insuportable i el vestit de marca li era del tot incòmode. Els tres envasos de cafè buits donaven el necessari caos damunt d'aquella taula de vidre pulcra i obsessivament ordenada. La llum que assenyalava una trucada entrant va començar a fer pampallugues.

—Digui? —va respondre amb veu ansiosa.

—Ho trobarà demà, a partir de les nou, en el seu lloc —va dir una veu apagada i sense cap emoció.

Un altre cop ho havia aconseguit sense que ningú de la feina se n'adonés, i finalment tenia la recompensa. L'endemà, amb l'excusa de sortir a fer un encàrrec, passaria per l'adreça acostumada a recollir-la.

Això de vendre a la competència secrets industrials de la seva empresa no era una cosa que fes de bon grat, però els guanys extres eren considerables i en la feina, sent dona, mai arribaria a manar de veritat. A més, s'havia acostumat a portar un ritme de vida, gràcies a aquestes suculentes gratificacions, al qual no estava disposada a renunciar.

Va calçar-se les maleïdes sabates i va ajustar-se la cremallera de la faldilla, dos tocs a la cabellera, abric, bossa i ja estava preparada per sortir al carrer. A la planta baixa va acomiadar-se del consergeque feia el torn de nit.

—Bona nit, senyora —va dir educadament l'home assegut darrere el taulell.

—Bona nit —va respondre ella amb un to sec, expressament perquè es notés la seva manca d'interès.

No podia ni mirar-lo a la cara, el veia com un pobre home que no havia tingut cap aspiració a la vida i es conformava amb un grapat d'euros, amb els quals hauria de sobreviure tot el mes junt amb una dona iun munt de fills. Ella no en tenia, la feina i escalar en la posició social l'havien portat a renunciar-hi, però no se'n penedia. Tampoc es veia canviant bolquers i fent farinetes tot el cap de setmana.

Un cop ala vorera li va fer un senyal a un taxi i després de pujar-hi, aquest es va fer fonedís en mig de tot el trànsit, que encara era abundant en la luxosa avinguda.

 

II

—Avui hem tingut un programa ben ple de novetats. Hem viscut moments molt durs i també molt sorprenents. Però això no acaba aquí, demà a la mateixa hora els espero a tots davant del televisor per seguir assabentant-nos de les últimes conquestes de la famosa reina de cors. Bona tarda, estimats teleespectadors.

Elsllums del plató es van apagar. El presentador va sortir cap al despatx del director sense acomiadar-se dels col·laboradors ni de la companya que també presentava el programa.

—Escolta, tu! Jo no treballo ni un dia més amb aquesta colla de col·laboradors, no capten els meus girs en l'escalat del programa, els missatges de les meves mirades, si la pregunta que faig és una trampa o és veritable... Són massa ingenus! Uns inútils!

—El mínim que podies fer en entrar al meu despatx és dir bona tarda, el tema de trucar preguntant abans ja ho deixo per inútil —va respondre amb veu cansada el director.

—D'acord, d'acord... Però que me'n dius? Comencem a fer una renovació de personal o què? Jo tinc una bona pila de noms que podrien donar al programa un gir fantàstic, amb molts més debats i escàndols al descobert. Em consta que tots tenen bones fonts d'informació.

—Mira, fem una cosa. Tu em fas un petit dossier. Jo me'l llegeixo i ho discutim, no veig mai malament fer canvis si això ens dóna més audiència.

—Això! Això! Audiència... Hi ha alguna paraula més bonica —va dir el presentador.

S'aixecà i, fent un gir teatralitzat, va sortir del despatx del director, que es va eixugar la suor amb un mocador de paper igual als que ja sobreeixien de la paperera. Va fer una cara de rebuig i, en mirar per la finestra, va veure el formigueig de tota la ciutat. El telèfon va sonar.

—Digui?

—Senyor director, els caps li volen fer saber que ha conclòs l'operació amb èxit. Trobarà tot el que es va pactar en el lloc que ens va indicar, faci el que calgui fer —va dir una veu greu sense donar temps a la rèplica.

El director va penjar recolzant-se uns instants en el seient de pell negra, es va incorporar una mica col·locant el cap entre les dues mans. La recompensa era substanciosa, no podia dir que no, però es jugava la seva credibilitat futura. Seria tot o res. Era director d'informatius de la cadena més important del país, aquell presentador s'havia encapritxat d'ell i els de dalt li feien supervisar el seu programa. Ara li demanaven una operació de pes, havia de filtrar totes les notícies, documentals... tots els programes de la cadena per afavorir el partit de l'oposició i derrocar els que manaven. Va teclejar en l'ordinador l'adreça d'un banc situat a l'illa de Jersey. Va buscar el seu compte i, en trobar-lo, va prémer la tecla i se l'inflaren els pulmons en veure la xifra ingressada de feia pocs minuts. L'oferta era massa bona i no podia dir que no.

III

L'home, estirat cap avall en la llitera, esperava que les mans tèbies i olioses de la fisioterapeuta es posessin en contacte amb la seva pell. Amb la cara posada en el forat, que li permetia respirar, restava incòmode sentint-se despullat: només portava roba interior i una tovallola aspra que li cobria els glutis.

De sobte va sentir les mans, el primer contacte sempre l'agafava per sorpresa i li feia tensar el cos inconscientment. Passats uns segons intentava relaxar-se i començava la conversa amb la jove professional.

—Avui treballarem més la part dreta, mossèn. Després de l'ictus que va patir ha millorat molt, però hem d'activar les dues bandes del cos —li va dir la fisioterapeuta amb veu calmada i dolça.

—Quina mala sort que he tingut. Aquesta embòlia m'havia d'haver agafat de més gran —es lamentava el capellà.

Se li feia estrany estar gairebé nu i indefens mentre les mans d'una noia jove i bonica li tocaven tot el cos sense cap pudor. Sort —pensava—,que ja des de jove va aprendre a controlar el desig sexual i a hores d'ara el tenia més que oblidat, o això creia.

Es trobava tan indefens que se sentia com en un confessionari, però interpretant el paper del pecador. Els sentiments i les paraules li fluïen sense voler, en cada sessió, explicant-li anècdotes de la seva vida de mossèn. Aquell matí li va dir inconscientment l'inconfessable.

—Saps, noia, els capellans encara que no ho sembli portem una vida molt dura, molt austera. La paga és molt justa i només serveix per sobreviure.

—Bé, però això ja ho saben. Els ho deuen deixar ben clar al seminari —va dir-li sense embuts, mentre li comprimia la zona del ronyó.

—Sí i tant! Però et vas fent gran, de vegades la il·lusió es va perdent i s'obren nous reptes. Jo, per poder tenir alguna cosa més, faig una cosa que potser no és del tot correcte, però confio amb el perdó diví.

—Segur que té el cel guanyat—va dir amb un to burleta.

—Mira, t'ho explico, i veuràs com no és tant greu. Divideixo en dues parts les almoines, una part va per l'església i l'altra per a mi, per a les meves coses. Jo també em mereixo una mica d'ajuda i gràcies a la gent puc viure millor.

—Mossèn, suposo que la seva consciència li dicta el que cal fer. Ara procuri relaxar-se que he de treballar-li el gluti i la cuixa —va dir-li secament la noia, que volia sortir d'aquella conversa més que incòmode.

L'hora va transcórrer en silenci, només alguna queixa del capellà quan feien exercicis amb els genolls i el maluc. Ella pensativa enel que li havia dit el capellà i ell en quin vi podria comprar per beure durant la setmana amb el que havia obtingut de l'última missa.

Per no avergonyir el capellà, un cop acabada la sessió, la noia marxava al bany a rentar-se les mans mentre el capellà podia vestir-se còmodament.

—Quedem per a la setmana vinent a la mateixa hora? —va preguntar-li la fisioterapeuta.

—En principi, sí. Ja t'ho diria, si em sortís una missa —va voler concloure el capellà amb un somriure maliciós, que va fastiguejar a la noia.

IV

—Bona nit,inspector.

—Bona nit, agent. Què tenim? —va preguntar el policia en cap en arribar a l'avinguda principal de la ciutat.

—Un home de mitjana edat assegut al banc, sembla que estava fumant; portava un maletí blindat, ben vestit amb marques cares i rellotge valuós. La primera inspecció visual,en espera que vingui el forense, ens diu que és segur un assassinat,ja queel coll està desnucat, que havia de ser a traïdoria perquè no va poder reaccionar.Encara no ha començat el rigor mortis, així que no fa més de tres hores que és mort, i no es tracta d'un robatori, ja que aparentment no hi falta res —va dir ràpidament l'agent que sabia que el seu cap ho volia tot ràpid i clar.

—Gràcies, noi, bona feina preliminar. Qui l'ha trobat?

—Una parella que passejava el gos, senyor.

—D'acord. Esperem el forense i el jutge i a veure si podem retirar de pressa el cadàver.

Al cap de pocs minuts, efectivament, va arribar el forense de guàrdia i la jutgessa que, fent els tràmits necessaris, van fer possible dur el cadàver al dipòsit, on se li va poder fer una inspecció exhaustiva del cos, de la roba, dels objectes que portava i del maletí. Aquest, encara que blindat, només contenia papers d'empresa sense valoraparent. Es va poder confirmar que la mort havia estat provocada per un gir brusc del coll, que li havia seccionat la columna vertebral i la medul·la òssia. Del motiu de l'assassinat no se'n sabia res i no hi havia cap pista de moment. Podia ser una venjança per algun deute o tràfic de drogues.

Un agent informàtic de l'oficina central de policia, en veure les dades en la pantalla de la troballa d'aquesta víctima, va relacionar-la amb dos cadàvers més trobats en similars circumstàncies les últimes setmanes.

—Inspector?

—Sí, digue'm.

—Sóc l'agent de la secció de recopilació i tractament de dades de la comissaria central. M'ha arribat la informació d'un cadàver trobat a l'àrea de la seva oficina i tinc dos casos més de dies anteriors trobats en la zona est de la ciutat. Li envio els arxius comprimits a la seva adreça de correu electrònic perquè pugui comparar-los i, si sorgeix, obtenir una línia de recerca.

—Gràcies, agent. Bona jornada.

—Que tingui bon dia, inspector —va concloure el policia mirant per la finestra un dia que tot just començava.

V

Acabat de tancar l'hipermercat, els treballadors es canviaven en els vestidors l'uniforme de l'empresa, poc afavoridor, per la seva pròpia roba. Era un espectacle veure com en uns minuts una tropa de gent vestida tota igual i indistinta en el seu aspecte esdevenia un grup multicultural. El cap del gran local es va tancar en el seu despatx per repassar les vendes del dia, els índexs de la setmana i les tendències del mes. A poc a poc va anar enrogint quan va veure que en gairebé totes les famílies de productes els superava l'hipermercat de la seva cadena però situat a l'altra banda de la ciutat. No ho podia permetre, mai arribaria a ser cap de tots els hipermercats de la regió. Ell, que era enginyer informàtic, havia de competir amb ninots que tot just acabaven un mòdul de formació professional. Aprofitaria la seva formació per capgirar la cosa.

Elsllums de la gran sala s'anaven apagant i només va quedar encesa la llum de sobretaula i la pantalla de l'ordinador del cap. Tothom havia marxat i la nau ara era un gran desert amb milers de productes immòbils; l'únic moviment era el dels guardes de seguretat fent la ronda al voltant de l'edifici.

El cap estava a punt de posar les mans sobre el teclat de l'ordinador quan es va obrir la porta i va entrar el sotscap.

—Hola, què fas encara aquí? Que no véns cap a casa? —va preguntar fent-li un petó de recentment enamorat.

—He d'arreglar unes dades, l'altre hipermercat ens està traient avantatge.

—Pots fer-ho? —va preguntar sense cap mena de sorpresa, ni dubtant si era ètic o no.

—I tant! Ara ho veuràs.

Era increïble que una cadena internacional tingués una xarxa informàtica tan feble. Va entrar al sistema i va alterar les vendes d'ambdós centres; quan se n'adonessin ell ja seria el cap de tots i podria amagar-ho, la jugada perfecta. Va tardar una estona en què va tenir en tot moment el company penjat del coll i mirant la pantalla amb tots aquells números que anaven canviant.

Un cop acabat van decidir apagar elllum i la pantalla i celebrar al mateix despatx que eren els primers en vendes. El sotscap va tancar la porta per dins alhora que es treia la samarreta. El cap es desbotonava la camisa al mateix temps que llençava les sabates a un racó de l'oficina.

VI

Aquell matí el sol va sortir amb un cadàver més als carrers de la ciutat. L'agent observava el cos d'aquella dona elegantment vestida. Havia mort sense sofrir, desnucada amb un gir de coll fet amb dues mans. Del braç encara li penjava la bossa de marca de la qual sobresortia un sobre gruixut de paper marró. Amb cura de no tocar res més, l'agent va estirar el paquet veient que contenia una quantitat alta de diners en efectiu, massa per portar-los sense un motiu especial, inclús per a aquella dona amb aspecte d'executiva.

Va arribar la resta de la unitat, junt amb el forense, que va confirmar la mort per trencament del coll. Van enretirar la bossa per poder buscar més documentació que donés idea de qui era. Entre els carnets, targetes i altres documents hi havia un cartonet senzill que corresponia a la consulta d'una fisioterapeuta amb visita per l'endemà al vespre.

Al mateix temps en una altra zona de la ciutat una noia que corria pel parc darrere del seu gos que s'havia escapat va descobrir el cos d'un home. Passat l'ensurt inicial i amb més calma, va aconseguir trucar a emergències i la policia es va presentar en pocs minuts al lloc on eral'home. Durant aquells minuts d'espera amb mòrbida curiositat la noia mirava el rostre del cadàver, no li era desconegut, famós tampoc, però sortia per televisió puntualment en entrevistes o en programes especials com a convidat, no li venia al cap el nom.

Mentrestant la policia li feia preguntes, van arribar altres cotxes i l'ambulància; un metge va confirmar la mort a causa del traumatisme del coll partit en dos. Aquest cas calia portar-lo amb cura, ja que es tractava del conegut director dels serveis informatius, a més a més, ja corria per totes les comissaries que s'estaven trobant cossos a la ciutat amb el mateix patró d'assassinat i cap pista que els portés cap a una cosa comuna entre tots. Sense roderes de cotxe, sense petjades de sabates i ni una empremta digital, tampoc es tractaven de robatoris,ja queno s'hitrobava res trencat, ni cap maletí ni bossa en falta. Inclús la dona d'aquell matí mateix portava un feix de diners important damunt seu.

La noia del parc amb el gos es va acomiadar de la policia deixant totes les seves dades per si calia que foslocalitzada en qualsevol moment. Va aturar-se en un bar per fer un cafè i recuperar-se una mica de l'ensurt. Remenant el sucre amb una mà, va introduir l'altra a la butxaca de l'abric i va agafar el cartonet que va treure per poder mirar-lo, amb la cura de qui treu una cosa prohibida a la llum.

Al costat del cadàver de l'home hi havia una targeta amb l'horari de visites d'una fisioterapeuta, hi havia anotat que tenia visita d'aquí a uns dies. Mai li havia passat això, mai havia estat protagonista. I ara trobar un cadàver! No sabia per què no havia dit res a la policia d'aquell cartonet, però era el seu premi secret, la seva prova que guardaria com un tresor d'haver participat en la troballa d'un cadàver. Quan es calmés tot, segurament ho explicaria a les amigues.

 

 

VII

La policia anava perduda, apareixien cossos amb el coll trencat, però intactes, per la ciutat. Encara no havien posat les dades en comú de les diferents comissaries i, a primera vista, no tenien cap relació entre ells, només la forma de morir que, a hores d'ara, ja era clar que es tractava d'execucions.

—Mossèn?

—Sí. Passa, passa. Acabo de dir missa i em treia la casulla. Què dius de bo?

—Res, eraper la zona i he pensat d'entrar un moment a saludar-lo. A més a més les esglésies em donen pau, aquest silenci, l'olor de net i de la cera mesclats, em fascinen les imatges.

—Sí, realment són un lloc de pau —va respondre distret el capellà mentre penjava la sotana blanca dins l'armari.

En un joc ràpid com la mossegada d'una serp, dues mans es van aferrar al coll del mossèn i amb un gir brusc va caure desplomat a terra sense temps de dir res. Ja era amb Déu, o amb el Diable, no ho sabria mai. Va sortir de la sagristia amb pas lent i aturant-se en totes les imatges de sants, santes i màrtirs que hi havia repartits per tota l'església.

Just abans de sortir al carrer va sentir una veu de dona que cridava: "Mossèn! Mossèn!".

VIII

El sotscap sortia del despatx del seu superior fent un estrany gest d'arreglar-se l'uniforme i tancant-se el cinturó, quan es va creuar amb una visita.

—Quina sorpresa! Què fas tu per aquí? —va exclamar sorprès el director de l'hipermercat, que estava congestionat i suat.

—Mira, la veritat és que no sé si hauria d'haver vingut.

—I això? Em fa gràcia que ens veiem aquí. Però que et convé alguna cosa? —va dir el cap amb una veu fingida, ja que el cor encara li bategava fort després de la trobada amb el seu subordinat.

—Em fa molta vergonya, però venia a demanar-te un favor.

—Ja pots comptar-hi, si està a les meves mans .

—No tinc molta feina de fisioteràpia aquests últims mesos i voldria complementar-la amb alguna cosa més. No sé, segurament és una ximpleria, però com ens coneixem havia pensat...

—Digues, què necessites?

—Si podies trobar-me feina de mitja jornada, al torn que tu vulguis, hi treballa tanta gent aquí que he pensat... Però deixa-ho estar, no vull comprometre't. Perdona, segurament m'he equivocat venint, disculpa —va dir, fent un gest per a aixecar-se i marxar.

—Espera! Atura't! Per tu faig el que convingui. Sempre manca gent en una secció o altra. Cap problema, ja pots comptar amb el treball.

—De veritat? Tan fàcil?

—Com t'he dit, per tu tan fàcil com calgui.

—Gràcies! Gràcies! Caldrà que t'ho agraeixi d'alguna manera aquest favor —va dir aixecant-se lentament.

Un cop de peu, va rodejar la taula lentament amb una actitud sensual, que el cap va agrair. Es va asseure damunt les cames d'ell i va començar a fer-li petits petons pel coll, ell va relaxar les cames introduint les mans entre els genitals de tots dos. Un fort cop de dues mans i el cap del noi penjava trencat del cos.

Ràpidament es va arreglar la roba i va sortir amb calma del despatx deixant la porta tancada. Va baixar les escales i amb una eufòria renovada de saber que havia fet justícia caminava pel carrer a la velocitat d'un llampec.

IX

—Hola, bon dia —va dir la fisioterapeuta a una noia que feia ja tres visites que la veia.

—Hola, quin fred fa avui!

—Ara apujo la calefacció i estaràs més còmoda. Treu-te els pantalons només, avui treballarem el genoll.

—D'acord, pujo a la llitera?

—Sí, si us plau, aquí el cap i la cama estirada. Molt bé. Poso música?

—Avui millor no, t'he agafat confiança i no sé per què em ve de gust explicar-te una cosa. Ets una amiga gairebé per a mi.

—Doncs sense música. I què m'has d'explicar? Que ja tens un xicotnou? La primera setmana que vas venir acabaves de tallar amb un.

—No, no. És de feina, jo penso que no faig res mal fet, però necessito explicar-ho a algú i a casa o als amics no goso.

—A veure, digue'm. Què passa a la feina? M'avises, si et faig mal al genoll , d'acord?

—D'acord. Ja saps que treballo en una assessoria, jo m'encarrego de tramitar les subvencions dels clients. N'hi ha de tota mena: per començar un negoci, per implementar sistemes informàtics, per fer les empreses més ecològiques, per contractar gent jove o gent amb atur de llarga durada, ja veus, de tot. Entre el tràmit i la resolució passen uns mesos i d'ençà que les aproven fins que arriben els diners, uns mesos més.

—Sí, fins aquí tot correcte i normal. On és el problema?

—Que retinc els diners —va dir amb una veu inaudible al mateix temps que feia un gest de dolor.

—Què vols dir? —va preguntar-li la fisioterapeuta fingint que no ho havia entès bé.

—Quan arriben els diners els transfereixo a un compte meu durant uns mesos per poder cobrar els interessos, passat cert temps els ingresso al compte del client. Jo no em quedo res, només jugo amb els diners uns mesos. Tu ho entens, oi? —va dir amb por de la reacció de la tècnica.

Unes mil·lèsimes de segon van separar la pregunta de la noia amb l'assentiment i el somriure de la fisioterapeuta.

En aquest ínfim espai de temps va tenir ocasió de visualitzar com ajustaria comptes amb la noia.

Rumiava: "El món ésple de corrupteles i jo sóc l'encarregada de dictar i aplicar justícia al meu voltant. Costa tant ser bona persona, tens temptacions tot el dia, però jo no, jo resisteixo tots els missatges que volen arrossegar-me al pecat i a la corrupció. Només amb dues mans, les mateixes que utilitzo per resar, sense res més i amb un segon poso fi al mal del món".

—Sí, dona. No et preocupis, tu et treus un sobresou i ells no hi perden res. Això t'angoixa? No saps el que arriba a explicar la gent aquí —va dir a la noia sense que es notés la falsedat de les seves paraules.

—No sé, espero acostumar-m'hi, però de moment encara se m'encongeix l'estómac.

—Escolta, tu treballes fins tard, oi? Dóna'm l'adreça i un dia que estiguis sola et passaré a veure a la feina, amb mi et sentiràs ajudada.

—Ai! Quin mal! Atura't! Sembla que anessis a partir-li el coll a algú! —va exclamar la noia davant del mal que li feia la fisioterapeuta.

—Disculpa aquestes dues mans que ho volen arreglar tot amb un sol cop. Com partir el coll a algú? Potser sí que tens raó.

Continue