I
L’home va deixar la tassa del cafè que havia pres per esmorzar sobre el marbre. Es va posar el feixuc abric i va baixar les escales que separaven el seu petit apartament del carrer. Sense pressa, va dirigir-se cap els Jardins Mikhailovsky que travessava diàriament per anar fins la seva feina.
Capficat amb les seves coses i accelerant el pas, ja que queia una nevada intensa, quan es trobava al mig del parc i sense saber ben bé com, es va fixar amb una dona assentada d’esquena en un banc, la mirada va anar fins els peus i li va sorprendre com de tort tenia un peu i com li sortia de la sabata. S’hi va atansar i al tocar-la suaument, la dona va caure de costat deixant a la vista un bassal de sang que li manava del forat, provocat per un tir, just al centre del front.
Esgarrifat va treure el mòbil i va trucar a la policia tartamudejant a causa de l’atac de nervis que tenia i li dominava tot el cos.
− Policia? Sí, he trobat un cadàver. On? On...on? – deia en veu baixa− Sí, en els Jardins Mikhailovsky, al passeig central, assentada en un banc. Venen ràpid? Que m’esperi, jo... d’acord, d’acord no tocaré res.
Suant de l’ensurt, malgrat la temperatura era a aquella hora del matí de menys divuit sota zero, va aconseguir trucar a la feina dient que arribaria tard. Buscant un banc proper hi va seure ja que les cames li fallaven de tant tremolar.
La suor ja esdevenia una capa gelada sobre la pell de l’home quan la policia va arribar.
− Un sòl cotxe per un assassinat? Quin poc interès mostren, no? – Es va dir a ell mateix.–
− Bon dia, sóc l’inspector Dmitry Sergéevich.
L’inspector era un home jove, casat des de feia pocs anys amb una noia de la mateixa ciutat i, amb l’ambició d’anar escalant llocs de feina fins dirigir a tota la policia municipal.
− Vostè, és qui ha trobat el cos?
− Sí, senyor inspector. – Va respondre com sí es tractés d’un alumne interrogat pel seu professor.−
− Ha tocat alguna cosa?
− Bé, no pensava que fos morta. La dona estava assentada com si esperés a algú i al posar-li la mà a l’espatlla, s’ha decantat.
− D’acord, ara els meus companys li agafaran les seves dades i acabaran de fer-li una sèrie de preguntes.
L’inspector Dmitry va atansar-se a la dona, regirant la bossa de mà cercant la documentació, va trobar el carnet d’identitat on figurava que es tractava de Katia Pretova de seixanta-un anys, resident a la mateixa ciutat, Sant Petersburg.
Va passar la bossa als seus ajudants demanant-los que fessin la recerca al voltant de la història d’aquella dona i, finalment va trucar al forense i al jutge per llevar el cos.
II
Al mateix temps i no massa lluny d’aquells jardins, en un antic i decadent pis d’un acomodat barri, la serventa li servia l’esmorzar al senyor de la casa.
− Gràcies, Lena. Quina gana tinc! He sortit a caminar quan tot just el Sol es reflectia sobre el riu i ara em menjaria tot el que em portessis. Quanta bellesa ens dona el nostre Neva!
− Sí, senyor. És un riu preciós.
− Que fa el teu marit? Fa dies que no m’expliques res dels seus progressos.
− Ai! senyor Sergey, ja sap... Moltes hores de feina per arribar com ell diu: “Al sostre de la institució.” Treballem tots dos i de moment no hem tingut cap fill, vivim bé per ho joves que som.
− Me’n alegro per vosaltres. Quina olor aquest cafè !
III
Al cap de poques hores el cos de Katia Petrova ja reposava al dipòsit de la comissaria, mentre, l’inspector poc podia haver esbrinat.
Es tractava d’una llicenciada en física, que per culpa de la Perestroika va ser acomiadada i ara feia de guia turística pels espanyols que visitaven la ciutat. Soltera, sense fills, vivia sola i tenia una vida aparentment tranquil•la. Un passat poc conegut en el que destacaven llacunes en la seva biografia i poca cosa més. No es sospitava que tingués enemics i menys que podés tenir aquest final, ajusticiada per algú i de forma totalment personal tal i com reflectia el tret.
IV
L’inspector va arribar tard i cansat a casa, li va donar dos petons a la seva muller i sense excedir-se en els detalls, li va explicar el sorprenent dia que havia viscut.
Després de sopar ell va repassar el diari, mentre ella veia qualsevol sèrie de televisió que la treies de l’avorriment almenys durant una estona.
Aquesta situació es repetia gairebé totes les nits de la setmana. L’únic que diferenciava aquella nit de les altres vetllades era que Dmitry tenia els ulls clavats al diari, però en el cap, no paraven de donar−li voltes les imatges de la dona assassinada.
Van passar uns dies i el cas de Katia va quedar aparcat fins que es poguessin aconseguir noves probes. De moment, va quedar reduït a una carpeta on es llegia en una etiqueta vermella “Pendent − Possible ajust de comptes”.
V
Lena la serventa del senyor Sergey aprofitava les habituals estones d’absència del seu amo per llegir novel•les negres, la seva passió, tot i que després tenia que fer la feina a corre-cuita per no disgustar-lo. No sabia on anava, només de tant en tant li comentava que havia passat la tarda xerrant amb el seu amic Leonid Kulikovsky, el qual no estava massa bé de salut.
VI
La filla gran d’un matrimoni nou ric, per haver encertat en la venda de cotxes de luxe i, que vivien a prop de l’Església de “El Salvador damunt la sang vessada”, va agafar d’un volt els seus dos germans petits per anar cap a l’escola que com era habitual i, si no corrien molt, hi arribarien tard.
Travessant els Jardins Mikhailovsky, anaven tots tres capcots per estalviar-se que els flocs de neu es posessin sobre la cara. Van veure un reguer fi i vermell que coincidia amb el seu camí i, al girar per la placeta de la font, van trobar-se, de sobte, amb un home recolzat a la paret de l’estanc. Tenia un tret just al mig del front del que sortia un bassal de sang que amerava tot un llibre: “Fotografies inèdites del KGB” Edició 2008.
Quan la germana gran va aconseguir calmar-se i apartar als més petits d’aquell escabrós escenari, va trucar als pares i aquests, bojos d’angoixa, van corre al lloc indicat i des d’allà mateix van trucar a la policia. El pare va dur als menuts a l’escola perquè fos un dia el més normal possible i, la mare junt a la seva filla es van quedar sota la nevada, esperant a l’inspector amb el que havien parlat durant la trucada.
Al cap d’una estona, que se’ls hi va fer eterna, va arribar un cotxe policial del que va sortir l’inspector, les va anar a trobar ràpidament i és va presentar.
− Bon dia, sóc l’inspector Dmitry Sergéevich, em poden relatar com i quan l’han trobat?
La filla gran, amb una tranquil•litat inversemblant, li va explicar com havia anat la troballa, poca cosa de fet, doncs més aviat tot havia estat de sobte.
Després de prendre notes i dades de la seva adreça per si calia posar-se en contacte amb elles posteriorment, l’inspector es va acostar al cadàver per intentar trobar-hi alguna explicació. Aleshores l’home ja es trobava pràcticament colgat de neu a causa de l’incessant nevada que seguia caient a tota la ciutat.
Va estirar amb cura el llibre que va dipositar dins una bossa i, cercant la documentació, va veure que es tractava de Yuri Vladímirovich de seixanta-set anys.
S’enretirà deixant lloc al forense, al jutge i als infermers, que s’encarregarien del trasllat, i amb els que ja parlaria després un cop feta l’autòpsia.
Mentre ho observava tot sota un enorme avet que li donava cert resguard, pensava que dues persones assassinades amb el mateix mètode i en el mateix entorn ja indicava una tendència i, estava segur que rebria pressions dels seus superiors per resoldre el més aviat possible l’assumpte.
VII
− Senyor Sergey, ja ho ha vist al diari? Han trobat un home assassinat als Jardins de l’Església de “El Salvador”.
− Sí, Lena. Quin horror! Tu deus estar encantada amb la teva afició als misteris, morts, sang i delictes en general.
− Ai! Com em coneix. La veritat es que ho sento per les víctimes, però ja m’està picant el cuquet. Li porto cafè?
− No gràcies, aniré a passar la tarda amb el meu amic Leonid, ja en prendré amb ell. Ja queden pocs companys com ell amb els que pots parlar obertament d’èpoques passades i glorioses. Llàstima que la seva malaltia avança implacable. No sé si m’acostumaré a estar sense ell?
− No hi pensi ara en això senyor Sergey, gaudeixi de la seva companyia.
− Gràcies Lena, ets reconfortant. Potser sí que faré aquest cafè que m’oferies, haig d’agafar calor per poder creuar els carrers amb aquesta nevada que està caient.
VIII
La resta del dia per l’inspector Dmitry va ser més aviat tediós, redactant l’informe sobre el cas dels Jardins, deixant espai buits per reomplir−los més tard amb els informes del forense, de balística i el que els seus subordinats poguessin conèixer de nou. Va repassar també el cas de la primera víctima, la Katia, sobre la qual no tenien masses dades més, una dona aparentment sense problemes, estimada pels veïns, poca o nul•la família, treball estable i l’únic que cridava l’atenció era una absència de dades sobre la seva joventut i maduresa, en les que a pesar de ser llicenciada en física i treballar a la universitat, no tenia cap article publicat ni cap referència sobre les seves recerques.
IX
Es va fer tard i l’inspector Dmitry va fer cap a casa on la seva muller l’esperava amb el sopar fet.
− Has tingut un dia llarg pel que veig.
− Sí i moltes hores mirant la paret amb les dades penjades del cas que tenim ara entre mans. Tinc el cap espès.
− Doncs sopem i relaxat una estona.
− Sí sopem. Quina sort que et tinc amb mi! I a tu, com ha anat la feina?
− Metòdica i avorrida, però estic a gust. Res de nou.
La parella com una nit més van sopar plegats explicant-se petits detalls del dia a dia, més tard ell va llegir el diari distretament i ella badava, com cada nit, amb qualsevol programa de la televisió.
X
Havien passat dues setmanes des de l’últim assassinat, es seguia investigant però tenien poques dades de les víctimes. En Yuri Vladímirovich curiosament també tenia una carrera universitària, era enginyer industrial i de jove havia treballat en unes mines, però també a causa de les mesures preses durant la Perestroika va perdre la feina i ara feia de comptable en una ferreteria de barri. Cridava l’atenció l’edat i la manca d’informació sobre uns anys de la seva vida, solter, d’edat ja avançada i vivia sòl com la Katia, el primer cadàver trobat als Jardins.
XI
La dona va tancar la mal encaixada porta del seu decrèpit apartament, no sense fer un esforç per aixecar la porta i fer coincidir les dues bandes del pany. Amb cura va baixar les escales fosques per les quals gairebé no s’hi veia i va sortir al carrer un dia més, maleint les constants nevades d’aquell hivern.
− Quin mal em fan els genolls! I tinc que passar el dia de peu a la porteria de la universitat. – Anava murmurant, no pas amb veu baixa. –
Com cada dia des de feia dinou anys, va encarar un ramal secundari que travessava, a l’ample, els Jardins Mikhailovsky. Quan sense haver arribat ni tan sols a la meitat es va tenir que aturar i asseure, en un banc cobert de neu, per fregar-se compulsivament les cames i intentar que la sang circulés millor i així li baixés la inflamació.
En un acte reflex va aixecar el cap i al davant seu, a escassos metres, li va semblar veure una mà que sobresortia de la neu, instintivament sense pensar-ho es va acostar i, apartant els últims flocs caiguts va veure el rostre d’una dona amb un tret al mig del front i un bassal de sang vessada que és diluïa per sota de la capa de gel formada durant la nit.
Esverada i horroritzada va corre cap al carrer del costat i, va aturar a la primera parella de policies que passaven patrullant. Aquests van anar fins on la dona havia fet la troballa i van trucar ràpidament a la central. Van dur la dona fins una cafeteria propera, intentant tranquil•litzant-la. Aleshores ella ja no sentia cap dolor, ni als genolls ni a les cames.
Poca estona després va arribar l’inspector Dmitry Sergéevich, es va presentar a la dona i li va fer les preguntes de rutina sobre com havia anat tot.
Es traslladà fins on era el cadàver i a l’espera de jutges, forenses i transport, només va agafar la cartera de la bossa que portava per veure de qui és tractava, era la Masha Vólkova, de 72 anys.
Tres cadàvers de gent d’avançada edat, amb pocs dies de diferència, en els mateixos jardins, al voltant de l’Església de “El Salvador damunt la sang vessada”... En tot allò l’assassí,evidentment, estava deixant un missatge, però: Quin?, es preguntava l’inspector. Hauria d’esperar uns dies a veure el resultat de l’autòpsia i veure que podien esbrinar sobre aquesta tercera mort, tot esperant agafar aviat a l’autor o que s’aturessin els assassinats. De totes maneres caldria resoldre els tres ocorreguts fins ara.
XII
En Sergey va deixar a la Lena fent feina per casa i va anar a trobar al seu amic Leonid Kulikovsky. Aquest estava ja molt dèbil, la malaltia no perdonava. El va trobar en pijama, embolicat amb una bata gruixuda i una manta sobre la falda que li arribava fins els peus assegut en la butaca del saló. Un bossa amb una solució de glucosa anava deixant anar gota a gota l’únic líquid i la mínima quantitat de sucre per mantenir-lo hidratat i lúcid, una altra bossa amb una forta dosi de morfina avançava que el final ja era a prop.
− Hola Sergey – Va dir amb un to gairebé inaudible.− Que! Vens a veure com acaba la història?
− Que dius? Leonid amic meu, encara hem de donar molta guerra tu i jo en aquest món. – Responia l’amic.−
Sabent però que en qualsevol moment podia entrar en l’agonia prèvia a la mort. De fet el sorprenia que encara es mantingués assentat a hores d’ara.
− Jo segueixo treballant en projectes que podrem gaudir tots dos quan passi aquesta maleïda malaltia.
− Sí? Molta confiança tens tu? I diguem, que passa per la ciutat? S’ha gelat ja el Neva?
− Hi ha algun tram que la gent ja gossa travessar, a mi em sembla una mica aviat. No voldria caure en un forat i quedar-me allà gelat.
− Li responia Sergey.− Rient histriònic, fent grans espasmes, fins que els ulls enfonsats i gairebé sense vida de Leonid li van fer entendre que estava fora de lloc aquella parafernàlia.
− Va! Serveix-te tu mateix una copa de vodka i diguem que es mou per Sant Petersburg.
− Disculpa. – Li va dir d’esquenes a ell mentre s’omplia el got.– La veritat es que hi ha una cosa inquietant que ha passat les últimes setmanes i té a la policia bastant desorientada. Han trobat tres cadàvers, dos dones i un home, en els Jardins Mikhailovsky, al voltant de l’Església de El Salvador. Es veu que les víctimes no tenen res en comú. Només que són d’edat avançada, però ni oficis, ni amics, ni aficions comuns. La policia està intentant lligar caps, però de moment, almenys segons els diaris, no han fet cap progrés.
Vols que et llegeixi una estona “Els germans Karamàzov”?
− Que dius? No tinc prou càstig tenir que veurem així? El que sí pots fer es servir-me una copa de vodka, és l’únic que m’empasso a gust. Aquestes bosses m’estan liquant la sang.
XIII
Finalment van arribar els informes de la tercera víctima, la Masha. La mort era evident la va produir el tret que va rebre des de curta distància al front, una manera de matar que deixava entreveure que l’assassí es sentia molt superior a les víctimes, que segurament era un sòl autor o autora, el motiu...No ho tenia gens clar, semblava una execució, però no lligaven massa les característiques dels morts.
En Dmitry fullejant les pàgines de l’informe es va adonar, que seguint la tendència dels anteriors casos, Masha Vólkova era doctora en biologia, especialitzada en microbiologia, amb feina durant uns anys en una farmacèutica estatal, després poca informació i que víctima també de la Perestroika va acabar treballant de bidell a la universitat. Una menció sobre les sovint visites a un psicòleg deixava entreveure que aquest pas no l’havia portat massa bé. Soltera, sense fills i els parents més propers residents a Kiev.
O sigui que tenim tres persones assassinades, totes de la mateixa manera amb un tret al front. El que vol dir que l’executor les va agafar desprevingudes, al voltant d’una església emblemàtica de la ciutat, d’una edat avançada, solteres i sense parents propers, segurament de caràcter esquerp, solitàries i que viurien sense masses o cap amic, formades a la universitat però amb feines molt pel davall de les seves capacitats, com tanta gent després de la Perestroika. Per altre banda no hi ha cap relació a l’actualitat entre ells.
Va enganxar unes notes més al taulell de suro que li feia de pantalla gegant d’ordinador i es va quedar recolzat a la cadira mirant-se totes les fotografies i paperets per si venia alguna idea i l’il•luminava.
XIV
Un altre nit monòtona s’acostava, Dmitry va entrar a casa, va besar a la seva dona i va tenir un cert sentiment de buidor.
− Potser manquen criatures en aquesta casa. –Va dir xiuxiuejant.–
− Que dius? –Va preguntar ella.–
− Res, res, murmurejava com un vell. Vaig a la dutxa.
− D’acord, després sopem. Avui he fet una recepta nova de sopa de remolatxa.
− Doncs tastarem la novetat.
Va sortir de l’habitació amb roba còmoda, molt diferent de la que portava durant el dia que el feia sentir encartonat.
El sopar va ser com tots, ambdós comentant coses de la feina, dels companys, de tot menys d’ells. Ell seguint el ritual, es va posar a llegir el diari sense ni tan sols recordar la novetat de la sopa de remolatxa, que ella li havia preparat amb tota l’estima possible.
Va obrir el televisor desencisada, feien un “Talent Show” en un canal estranger i es va quedar embadalida mirant les actuacions i somiant que potser algun dia sortiria en un escenari on tothom estaria pendent d’ella, faria qualsevol actuació i l’aplaudirien fortament amb tot el públic de peu.
XV
La Lena va començar, un altre dia de nou la jornada a casa del Sergey preparant-li el cafè per esmorzar. Mentre ell sortia a fer algun encàrrec ella feia la feina de la casa, posava rentadores, anava a comprar, planxava, plegava i desava la gran quantitat de roba que generava el seu amo, doncs sempre li agradava anar vestit com si anés a unes noces. També netejava els vidres dels grans finestrals que voltejaven gairebé tota la casa i sempre deixava per l’últim, com si es pogués lliurar d’allò, el treure la pols. Ho odiava, era superior a ella, en una casa tant gran i amb tants gerros, rellotges i petites escultures per tot arreu, quan havia acabat tota la casa ja tenia que començar de nou. Infructuosament havia intentat diverses vegades convèncer al senyor Sergey perquè contractés una persona o a una empresa només dedicada a això.
Aquell dia després de dinar i sola en la casa, ja que l’amo, com totes les últimes tardes, havia anat a veure al senyor Leonid, va agafar amb desgana l’esprai i el drap i va seguir traient la pols a partir d’on ho havia deixat el dia anterior.
La tauleta, uns quants llibres, un absurd cendrer que no sabia que hi feia sí no fumava ningú en aquella casa, l’antiga calaixera amb tota la fusta recargolada i els prestatges de la llibreria.
− Au! A enfilar-me un altre cop, sí serà per llibres i andròmines en aquesta casa.
Sense voler, va topar amb una capsa de cartró negre que al caure al terra va obrir-se exposant a la vista de la Lena tot el seu contingut.
Va tardar en baixar els quatre esglaons de l’escala i a cada pas dubtava si fer-ho per què el que veia era un espectacle únic. No es sentia sorpresa, estava meravellada que la vida li hagués donat l’oportunitat de viure aquest moment. Poc a poc va aconseguir posar els peus sobre la moqueta que cobria tot el pis i, ceremoniosament, va acotxar-se i mirar de prop la pistola de metall negre lluent i tots els apunts completats amb fotografies de les tres víctimes dels Jardins Mikhailovsky.
− Deu meu! El senyor Sergey és l’assassí! No pot ser, no pot ser!
Era increïble que es trobés ella en el centre del huracà que sotragava a Sant Petersburg les últimes setmanes. Ella que devorava les novel•les negres, ara era la protagonista més destacada d’una d’elles. Després de donar voltes per la sala i assolir, en el seu cap, el paper de ser la dona detectiu més coneguda i famosa i de sentir l’estranya sensació de ser un personatge de novel•la. En un arravatament, va agafar l’abric, la capsa, la pistola amb tots els fulls i, va corre cap a la comissaria més pròxima a la casa. Un cop allà, acomodant-la en una habitació, la maquinària policíaca es va posar en marxa a tota velocitat, sabent que l’assassí estava a casa de un tal Leonid Kulikovsky.
XVI
− Bona tarda amic, com et trobes avui? –Va dir en Sergey mirant com queia de ràpid el dispensador de morfina.–
− S’acosta el final, amic, sento la mort a prop. Està darrera la porta. Ella es creu amagada esperant fer el salt final, però la veritat es que ja la veig i el farà en pocs minuts.
Saps? No he tingut una mala vida, només me’n vaig amb una recança...
− No, no...Leonid. No tinguis cap recança, tot està solucionat, tot està ja al seu lloc. –Deia amb angoixa.–
Aquests últims dies has llegit els diaris, ho sé, perquè jo mateix te’ls he portat. Has pogut veure lo dels tres morts als Jardins.
− He sigut jo, jo Leonid! −Cridava, movent-se amunt i avall.–
− Que dius Sergey?
− Amic, si em permets anomenar-te així. Vaig fer recerca per aconseguir trobar tres persones que fossin representants dels tres poders durant l’època de la Guerra Freda.
La primera, Katia Petrova, llicenciada en física. Sota aquesta excusa va ser membre destacat del Politburó descendent de bolxevics i ferma creadora de les lleis més repressores contra l’antiga noblesa russa.
Vaig acabar amb el seu indigne poder d’un tret al cap; tot i que ara havia caigut, com els altres, en la seva pròpia trampa i sobrevivia fer de guia per turistes farcits de capital.
El segon poder, representat per Yuri Vladímirovich, enginyer industrial, creador de projectes per obtenir les armes més mortíferes i cruels possibles, treballava sota l’escut de ser un avorrit funcionari del Ministeri de Justícia. Executat d’igual manera als Jardins.
Leonid esparverat i amb els ulls desorbitats, observava els habituals moviments exagerats de Sergey, explicant-li aquestes atrocitats de les quals ja no sabia distingir les que eren certes de les que eren produïdes per la morfina. Va perdre finalment el sentit i va aparèixer la ranera de la mort, fet que no va fer aturar de cap manera el discurs del seu company.
− El tercer tampoc va ser difícil, Masha Vólkova, doctora en biologia, microbiòloga, va estar anys fent recerca per aconseguir les armes biològiques més letals en una farmacèutica estatal, sota el paraigua de ser una delegada dels PCUS.(1) Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Va acabar arraconada de bidell a la universitat, però jo la vaig acabar de matar, de cara a cara, amb un tret al mig del cap als Jardins Mikhailovsky.
Leonid!, així els tres poders van ser castigats, el legislatiu, el judicial i l’executiu. −Va respirar profundament, alleujat.− I amb això et venjava a tu i la teva família a la que he tingut el goig de servir durant tota la meva vida, encara que hagi tingut que ser d’amagat.
La mort havia fet l’últim salt i ja posseïa el cos i l’esperit de Leonid, absent a aquest fet, Sergey seguia delirant i movent-se de manera histriònica per la sala.
− Leonid Kulikovsky −Va clamar marcant totes les síl•labes.− Altesa Reial de tots els regnes de Rússia, nét nebot del Tsar Nicolai II, assassinat junt a tota la seva família per bolxevics intentant acabar amb la dinastia Romanov, rebesnét del Tsar Alexandre II, assassinat per partisans al costat dels Jardins, on el seu fill el Tsar Alexandre III va fer construir l’Església de “El Salvador damunt la sang vessada”; la del seu pare, en l’interior de la qual es guarda la sagrada relíquia de la pedra tacada amb la sang del Tsar.
Altesa, he tingut l’orgull de fer-vos aquest oferiment... la venjança que tan desitjàveu.
XVII
Just a l’acabar de pronunciar la última paraula, Sergey es va adonar de que Leonid havia mort, agenollat i plorant amb la mà, del que per ell era Altesa Reial, agafada entre les seves, va fer cas omís del soroll que va fer la policia al rebentar la porta. En dos minuts el van tenir emmanillat i immobilitzat de cara a terra, però ell entre gemecs i plors i, convençut del seu deliri, encara cridava:
− Llarga vida als Romanov!
XVIII
La dona tremolava de nervis, estava de peu a la cuina sense encertar que havia de fer per sopar, portava ja tres vodkes al cos. Va sentir com s’obria la porta i entrava en Dmitry, el seu marit. Els passos sonaven lents i feixucs, com si durant el dia hagués viscut el fracàs més gran de la seva vida.
Finalment després de llençar l’abric i la cartera sobre el sofà, es van creuar les mirades. Ella seguia trement compulsivament, ell abaixant ràpidament la mirada li digué:
− Lena, amor meu, perquè has anat a la comissaria enlloc de trucar-me? Saps l’important que era aquest cas per la meva carrera.
La Lena, dona de Dmitry i serventa d’en Sergey va balbucejar alguns sons sense sentit i empassant-se, de cop, el quart vodka, li va dir:
− Perdona’m, però per una tarda m’he sentit important.