miércoles, 19 de diciembre de 2018

Evocar


Era impossible no sentir-se feliç en la petita vil·la de Princetown, al mig del Parc Nacional de Dartmoor, situat en els admirables prats de l'oest d'Anglaterra.

Els turons coberts d'una capa inacabable d'herba verda humida, només trencada pels marges de pedra que quadriculaven el paisatge fins a trobar-se amb un dels nombrosos rierols o amb una de les escasses fileres d'arbres que aturaven l'aire gelat provinent de l'Atlàntic, donaven a l'entorn la capacitat d'aportar una pau eterna, o almenys així ho semblava.

Als voltants cavalls pasturant, alguna nevada moderada, llargues caminades pel parc visitant les immenses formacions granítiques, els prehistòrics anells de pedres similars al famós Stonehenge. A l'interior l'acollidora casa amb el terra ple de catifes i el parell de butaques davant la llar de foc, que eren les millors companyes durant les hores de llarga lectura, completaven tots els elements per sentir-se feliç.

L'Aldwin Moore afegia a tot aquest entorn un got de whisky que mai era buit del tot. Era impossible pensar que aquell got havia contingut alguna vegada un altre whisky que no fos l'escocès Logan's 12. La seva suavitat el feia ideal per no destrossar-lo amb l'abominable costum d'afegir-hi aigua, soda o gel.

L'estança de la llar de foc era també la biblioteca. El lloc que deixaven lliure les finestres estava replet de prestatgeries plenes de llibres de totes les èpoques i de totes les temàtiques possibles. Podia triar i llegir des d'una biografia fins a un llibre de viatges, des d'un assaig sobre l'evolució de les llengües europees fins a una novel·la policíaca dels anys seixanta.

Ara feia uns mesos que no es movia de casa, feia temps que no viatjava per feina, i la veritat era que ho agraïa, se sentia vell i cansat per seguir rondant per tot el món. Li venia de gust estar a casa llegint durant les llargues tardes fosques i reposar després d'una vida massa atrafegada. El problema, ara, era que les ampolles de whisky queien com si fossin les gotes de pluja de la humida regió. Gairebé li feien perdre el seny i no recordava massa coses d'abans d'arribar per última vegada al seu niu de Princetown.

Sobrevivia gràcies a una veïna, companya seva de joventut, que sempre havia tingut cura de la casa i, com sabia el desastre que era en les coses de la llar, li tenia sempre menjar i roba a punt. A canvi, ella mateixa agafava diners que descuidadament l'Aldwin es deixava a la cartera per qualsevol racó.

Ell ho sabia i sempre s'havien entès bé, fent-ho d'aquesta manera. Ell mai s'havia queixat i ella mai agafava més del que era raonable.

L'Ada Seaver era una bona veïna, una bona amiga i una excel·lent companya.

Aquells dies ell sentia obrir i tancar-se la porta i la veia passar entre bromes pel passadís. A la cuina, quan tenia gana, sempre trobava estofat o algun altre plat cuinat per ella. Fins i tot, a vegades, sentia alguna carícia o un petó al front.

Ell desconeixia quin motiu l'havia portat a abandonar-se d'aquella manera, però era feliç, no sabia d'on li sorgia el sentiment de necessitar estar entre la vigília i el somni tot el temps.

Aquella tarda es rellegia Frankenstein de Mary Shelley i va trobar-se una paraula que no coneixia, inquiet i sorprès va aixecar-se a cercar-la en un dels diversos diccionaris que tenia. En va triar un a l'atzar i va començar a fullejar-lo de peu al costat de la finestra. La casualitat o potser per la intercessió d'algun ser diví, va fer que es fixés en un altre mot que encapçalava la pàgina per on havia obert el llibre. Amb una mica d'esforç per enfocar la vista va llegir:

 

Evocar v. tr. 1 Cridar (les ànimes dels morts, els dimonis) a comparèixer, a respondre. Evocar l'ànima del seu pare. 2 Portar (alguna cosa) a la memòria, a la imaginació. Evocar un record.

 

En aquell moment es va sentir corprès pel fragment: «Cridar les ànimes dels morts, els dimonis», però aviat ho va oblidar i, deixant-se caure a la butaca i amb el dubte resolt, va seguir amb el camí del doctor Frankenstein i de la seva criatura monstruosa pujant per les muntanyes al voltant del Montblanc.

Aquella nit va anar a dormir directament sense sopar. Durant tota la matinada li venia al cap la frase que havia llegit al diccionari. Se li apareixien dimonis, morts coneguts i altres de desconeguts, fantasmes d'éssers abominables i d'altres encisadors. Fins que amb la primera llum de l'alba i adonant-se que encara anava vestit amb la roba del dia anterior es va despertar amb un terrible mal de cap, evidentment provocat per la quantitat, no per la qualitat, del Logan's 12.

Sort que l'Ada li havia preparat un cafè, tan aromàtic i fort, que podia seguir-li el rastre des de l'habitació a la cuina. Es va engolir, junt amb el miraculós beuratge fumejant, quatre o cinc pancakes que la dona li havia deixat en veure que el sopar estava intacte.

Els següents dies van transcórrer amb el cap emboirat, llegia, passejava, feia les seves rutines quotidianes, però no podia apartar del pensament la paraula trobada i el seu significat, estava esdevenint una veritable obsessió. Passada la sorpresa i l'escepticisme inicials, cada cop estava més convençut de poder evocar algun fantasma. La curiositat estava deixant pas a una mania que el consumia per dins.

Una tarda, abstret, mirant les flames de la llar de foc i amb el got a la mà, va reaccionar en creure's decidit i capaç de dur a terme la seva idea.

De l'extensa biblioteca va triar uns quants llibres que versaven sobre màgia, espiritisme, ciències ocultes i antics ritus religiosos ja extints des de feia segles.

Les següents setmanes van ser d'una reclusió monàstica. L'Ada comentava amb el jardiner, el senyor Leonard Beck, l'estrany comportament de l'Aldwin. Ambdós l'observaven, com passava els dies i les nits tancat a la biblioteca amb tots els llibres oberts, escampats per terra, i com prenia apunts i notes que registrava en una vella llibreta que va trobar a l'atzar en un calaix. Era impossible raonar amb ell. Negava impertinentment el pas a qualsevol que volgués travessar el bastiment de la pesada porta de fusta.

La pal·lidesa que anava prenent la seva pell, els ulls irritats, vermells, injectats en sang a causa de l'esforç a què els sotmetia i un aprimament general més que preocupant feien que cada cop tingués un aspecte més sinistre.

Finalment va arribar el dia en què ell es va veure capaç i prou preparat per dur a terme el seu pla, evocar un fantasma. No pretenia que fos el de ningú en concret. Només aconseguir parlar amb algú del més enllà seria un èxit sense precedents. Ell podia canviar la història. Sens dubte era el més preparat, estava convençut, de tots els que fins a aquell moment ho havien provat, només pallassos, xerraires de fira o pobres bojos.

A unes quantes milles de distància de casa seva es trobaven els cercles de pedres gegants de Grey Wethers i Scorhill. Qualsevol d'ambdós li aniria bé per fer la seva cerimònia d'evocació.

Es va sentir estúpid per haver-ne dubtat. El de Grey Wethers era ideal, format per dos cercles alineats perfectament en direcció nord-sud. El punt de màxima proximitat entre els dos lineaments prehistòrics era el lloc ideal on havien d'unir-se totes les forces tel·lúriques que recorrien el món. El punt on es produiria el resultat del seu magisteri, el domini del món fosc. Obriria la porta a un univers ignorat.

L'Ada i el Leonard observaven com carregava llibres i altres estris desconeguts al maleter del cotxe. Quan va caure la tarda, els va dir que no l'esperesin per sopar, marxava i potser estaria uns dies fora, que tinguessin cura de la casa, però que per cap motiu entressin a la biblioteca, on era conscient que havia deixat material suficient perquè qualsevol pensés que havia embogit.

Al cel, com gairebé cada tarda, els núvols amenaçadors provinents de l'Atlàntic avançaven terra endins.

Arribà, en un parell d'hores, a l'esplanada de Grey Wethers i minuciosament va mesurar la distància entre els dos cercles fins a trobar-hi la mínima. Cada cop més agitat, sobre aquell punt va marcar una línia recta que unia, de nou en molts segles, les dues anelles de pedres prehistòriques. Al damunt d'aquesta línia i seguint escrupolosament el que havia extret dels llibres, va abocar pols de diferents espècies, alcohol i sucre. Tot eren delícies per als fantasmes. A continuació va vessar brea formant una línia paral·lela, la qual va encendre amb el foc d'una espelma beneïda que havia pres de l'església de Princetown. Només mancava començar el ritu oral de l'evocació, els núvols seguien acostant-se deixant caure un abundós xàfec.

Nu, ja que el contacte amb l'altre món havia de ser pur sense res que interferís entre ell i els fantasmes evocats. Va obrir un llibre antic, recobert per una estranya pell en la qual figuraven impresos símbols que ell desconeixia. Ho va fer per la pàgina adequada d'inici de la cerimònia, començant a xiuxiuejar unes frases en una llengua antiga. La repetició d'aquelles frases evocant qualsevol presència fantasmagòrica que volgués fer-se present va esdevenir un mantra en què a cada repetició pujava, més i més, de volum. El deliri es va ajuntar amb la pluja. Cada segon que passava estava més lluny del seny, cridava embogit amb els braços estesos cap al cel. El cos resistia l'aigua gelada que ja l'havia deixat xop completament. Era negra nit i l'única llum que hi havia era la dels llampecs que cada cop eren més nombrosos, arribant a il·luminar l'esplanada en fraccions de segon com si fos de dia.

La veu es ressentia de la força amb què cridava, la brea es va anar apagant a poc a poc i les espècies, junt amb el sucre i l'alcohol formaven petits rierols diluïts en l'aiguat que queia des del cel.

La visió d'un home nu, cridant fora de si al mig d'una plana deserta i il·luminat pels llampecs era espantosa. Gairebé recordava el moment de la creació del monstre per part d'en Víctor Frankenstein. Un feix de llum seguit d'un so tronador, va ser l'últim que va sentir l'Aldwin.

Sense ser conscient del com ni del quan va obrir lentament els ulls, no podia fixar bé la vista i tot era borrós. A poc a poc els ulls es van anar acostumant a la claror de l'estança fins a reconèixer l'Ada als peus del llit. Estava ajagut en el seu llit.

—Però com...? —va dir amb veu ronca.

Aldwin! Encara sort que retornes a aquest món. Quin esglai que ens has fet passar!

—Estic a casa? Què ha passat? —murmurejava intentant fer-se a la idea del que havia passat.

—Tens sort que el Leonard i jo no ens vam refiar de com vas marxar. Estaves massa excitat, embogit. Et vam seguir fins a l'esplanada dels cercles de pedra. Quan vam arribar, just t'havies desmaiat. Vam recollir-te i portar-te a casa, on has estat tres dies, enfebrat i sense coneixement.

—Tres dies?

—Es pot saber què feies despullat sota aquella tronada terrible? Que no saps com són de perilloses amb els llampecs que descarreguen?

—Ho sento. No sé... Despullat dius? —va dir ruboritzat.

—Sí, i amb aquest llibre de bruixeria aferrat. Semblava que la vida depenia d'ell de tan fort que el premies, encara que estiguessis sense sentit.

—Me'l pots apropar? I...

—Què? Aquí el tens, però no se t'acudeixi fer cap barbaritat de nou.

—...i em pots deixar sòl? Gràcies per tot.

L'Ada, desconcertada per la rapidesa amb què volia desfer-se d'ella, va sortir de l'habitació sense dir ni una paraula més.

L'Aldwin va mirar el rellotge, les dues i vint de la tarda. Tres dies sense sentit i no recordava res. En obrir el llibre pel punt que marcava una resseca cinta negra, va llegir l'oració i lentament va anar recuperant la memòria. «Hauria tingut èxit?» es preguntava. Dèbil per la falta d'aliment i la febrada va aconseguir arribar fins a la finestra, on va veure a l'Ada i el Leonard conversant acaloradament.

«Segurament els dec la vida a aquest parell. Tinc sort, al cap de tot. Fixa't com em van vigilar i com m'han cuidat.» Tenia el coll sec i irritat, va beure aigua de l'ampolla que tenia a la tauleta, va deixar-se caure en la butaca on hi havia la seva roba eixuta i plegada. A poc a poc un sopor es va apoderar d'ell fins a caure en un son profund.

L'Ada va sentir que la cridaven des de fora el carrer. En obrir la porta, es va quedar sobtada, no havia reconegut la veu de la seva amiga. La Frances Thorpe era la seva veïna de tota la vida. Era una dona senzilla i feliç, enamorada dels viatges, l'únic que li podia retreure era que ara, avorrida a casa, amb els fills ja grans, s'estava tornant cada cop més xafardera. Una madrassa amb els quatre fills que havien tingut amb l'Adrian, un bon home, però molt més tibat i parc en el parlar.

—Què? Com està l'Aldwin? Mira que és estrany. Bé, tota la vida ho ha estat amb les seves anades i vingudes.

—Ja s'ha despertat. Suposo que tardarà uns dies a refer-se. L’ha fet molt grossa aquesta vegada —va dir una mica incomodada.

—Mira, ja saps que jo no em fico on no em demanen, però les ampolles de Logan's 12, entren a caixes... Després no és d'estranyar que... bé, ja m’entens, oi?

—Sí, sí. Ja ho veig jo també. Però, què puc fer-hi jo? Ja és prou gran —va respondre.

—I tota la vida sempre de viatge, tan misteriós, i aquest ritme de vida... Sembla que ara està més amansit.

—Bé, sí. L'Aldwin sempre ha estat una mica excèntric. T'he de deixar. Ja ens veurem —va replicar-li l'Ada tancant-li la porta del pati en tota la cara.

L'Ada va caminar pel jardí de forma desorientada, tal com tenia els pensaments. El Leonard en passar pel seu costat li va fer un toc afectuós al braç que ella ni va notar. Estava capficada.

Era ja de nit, l'Aldwin havia sopat una mica. Encara no tenia massa gana, però sí que estava ansiós de prendre un glop del seu company, en Logan´s 12.

L'habitació era prou àmplia per fer de dormitori i despatx alhora, inclús podia tenir una zona per esbargir-se llegint o mirant la televisió. Amb el got a la mà i sobre el pit restava estirat al sofà amb els pensaments i la vista perduda en l'antic enteixinat del sostre. L'Aldwin havia evocat els fantasmes sense més resultat que una febrada. Amb qui volia parlar? Qui podia aparèixer en aquella esplanada de Grey Wethers? Cridar als fantasmes pot ser perillós quan es fa com un joc, per molt preparat que creguis que estàs. Sovint desconeixes que el fantasma que acudirà als teus precs serà el que menys esperes.

A la imatge del sostre aviat se li van afegir uns puntets negres dispersos, que va obviar. A poc a poc aquests es van fer més nombrosos, alguns més grans, altres gairebé invisibles. L'Aldwin es fregava els ulls, sorprès del que li estava passant. Aglutinant-se, els punts negres van arribar a tenir una aparença humana, en els ulls de l'home va lluir un bri d'esperança, no de por, en pensar que potser sí que havia tingut èxit en la cerimònia. L'ombra es mantenia flotant damunt seu, es va llevar sense adonar-se'n i va reomplir el got fent un bon glop d'un sol cop. Sense deixar d'estar damunt seu, l'ombra va anar agafant una posició vertical i amb una veu greu, però que no despertava cap temor, va començar a parlar-li. Ell, immòbil, estava excitat per haver triomfat. De moment, però, només podia saber-ho ell, encara el prendrien per totalment foll, si no ho feien ja.

La Frances i l'Adrian mirant el televisor a casa seva, veien com a l'habitació de l'Aldwin la llum feia pampallugues. Tots dos observaven en silenci sense dir-se una paraula. Potser ja ho sabien tot o al contrari, no donaven gens d'importància. Coses pitjors havien vist a casa del seu excèntric veí.

En l'habitació l'espectre i l'home es miraven fixament.

—Saps qui soc? —va retronar per tota l'habitació.

—No, però ets aquí per mi. Jo t'he evocat. Digues, qui ets?

—No t'agradarà saber-ho, però ets un home intel·ligent, sabràs entomar-ho bé.

—I tant! No em fas gens de por. Jo he demanat que vinguessis i ho he aconseguit. Ara ja conec el ritual per fer-vos presents. La història de la humanitat ha canviat en aquest instant i gràcies a mi. Seré recordat per llibres i monuments arreu del món.

—Repeteixo, no t'agradarà saber-ho. Soc qui menys esperes.

—Digue-m’ho ja! Dimoni! No et tinc por, ja t'ho he dit. Al contrari, crec que podem fer grans coses tots dos junts.

—Soc el teu fantasma, il·lús! Els vius creieu que podeu evocar tots els morts del cel i de l'infern, però només sou capaços de cridar a la vostra part fosca. Allà on no voldries mirar ni regressar mai més, això soc jo. A la part de tu mateix que sí que hauries de témer. Però sou tan simples quan esteu vius que, ja ho veus, ni por em tens.

L'Aldwin va quedar desconcertat. Es movia d'un extrem a l'altre de l'habitació i de tant en tant reposava el whisky que anava bevent.

—D'acord, no ho acabo d'entendre, però tots dos som part d'un mateix ser, crec.

—Correcte. Tot el que tu no vols saber ni conèixer de tu mateix em dona forma a mi.

—Què em pots dir, doncs? —va dir exaltat.

—Només el que tu vulguis saber. Esforça’t i pregunta. No és tot tan fàcil com posa en aquests llibres.

Sentint l'enrenou, l'Ada va trucar a la porta, preguntant si tot anava bé.

—Sí, sí, Ada. Gràcies. Tot bé... Ara em posaré al llit a dormir —va dir sense perdre ni un instant de vista el seu altre jo.

—D'acord, jo ja marxo. Si necessites res, fes-me un truc. Ens veiem demà al matí.

—Gràcies, Ada. Bona nit. No pateixis, crec que dormiré com un tronc.

L'Ada va sortir de la casa, va travessar tot el jardí i en arribar a la porta hi havia el Leonard que l'esperava. Plegats van caminar pel carrer i en passar per davant la casa de la Frances, la van veure asseguda davant del televisor. Per una fracció de temps ínfima les dues dones van mirar-se directament, apartant la vista a l'instant. Les mirades eren d'una dona atemorida i d'una altra triomfant.

Mentrestant, a l'habitació el diàleg entre l'home i el seu fantasma es limitava a preguntes esquives i respostes per eludir el que ningú hagués volgut sentir mai.

—Així, doncs, puc saber ara aquestes coses que jo mateix m'he amagat?

—Sí, però t'adverteixo que, un cop comences, la set que et provoca la necessitat de saber més i més, ja no té aturador i sovint el resultat és devastador.

—No tinc por a res, i menys a mi mateix. Tampoc sé si m'enganyes, pots ser un ens qualsevol. No m'has demostrat res encara.

—Em sap greu, però no. No soc un fantasma qualsevol o un dimoni... com vulguis anomenar-me. Ja t'he dit, soc la teva part fosca. Els vius només sou capaços de viure convençuts que tot el que feu és blanc, pur i sagrat. Fins i tot als crims més repulsius sou capaços de donar-los la volta per poder seguir entenimentats.

—Està bé, doncs comencem. Vull saber tot això que m'amago a mi mateix.

—Tu m'ho has demanat. Et diuen alguna cosa, llocs com... Sevilla, Nàpols, Sant Petersburg, Montevideo? Puc seguir...

—Els conec, en algun he estat de turisme, però no he tingut cap relació especial.

—Oh! I tant! T'asseguro que sí que has tingut un lligam fort amb aquests llocs. Recordes alguna cosa d'Atlanta, Oslo, Niamey, Ouagadougou, Managua, Vladivostok...

—On vols anar a parar amb aquesta lliçó de geografia? Em sonen i no em sonen de res precís.

—MI6?

—Els serveis d'intel·ligència britànics? He col·laborat molts cops amb ells, soc assessor en política internacional.

—A veure si ets capaç de ser tu mateix el que recordis alguna cosa de les teves ombres. Escopeta de precisió de llarg abast, visió nocturna, magnicidi, serveis secrets africans, tortures, morts... més no et puc dir.

L'Aldwin es va sentir marejat i es va estirar al sofà. Una sobtada i sorprenent pressió al pit havia fet acte de presència. Una mescla d'angoixa i por es va apoderar d'ell, seguia bevent glops del Logan's 12 sense ni adonar-se'n.

—Vols dir... que jo? Ara recordo algun lloc, però no pot ser. He viatjat molt, però treballava a Londres. Tenia un despatx a l'edifici tocant al Tàmesi. A més a més, què sé jo d'armes? No res.

—Més del que tu recordes. Coneixes les armes de foc, els agents neurotòxics, els elements radioactius, domines les armes blanques, explosius... Més clar és impossible.

—O sigui. Que jo...

—Sí. Va! Ho tens a la punta de la llengua. Tingues coratge i digue-ho en veu alta. Tot això sí que ho has de témer, certament.

El fantasma com milers de mosques volant alhora, anava movent-se pel sostre, apropant-se a l'Aldwin, allunyant-se i excitant-lo cada cop més.

Finalment després d'un enèsim glop de whisky i eixugant-se la suor del front, va començar a balbucejar.

Ehhh... Doncs... Què he fet a la meva vida? He estat el que em penso? El que tu dius? Segueixo pensant que potser m'enganyes? Jo, un assassí a sou?

—Per fi! A sou, evidentment, perquè els de l’MI6 paguen bé als bons agents, però no com tu ho vols entendre. No eres un freelance, estaves en nòmina. I no t'enganyo, ho saps. Reconeixes aquests llocs que t'he anomenat? Recorda!

—Recordo...

Durant tota la nit va anar desgranant les missions i les persones que havia assassinat. Algunes per pressionar d'altres innocents, joves, vells, mandataris, nens... Tots crims terribles, només duts a terme per algú sense entranyes, sense sentiments, mort per dins. No hi havia justificació, ni els diners, ni la pàtria, res servia per poder excusar-se d'aquelles atrocitats. No se sentia gens orgullós, cada cop s'enfonsava més en el pou negre que havia estat la seva vida. Només havia estat fidel al seu amic, aquell que ara li facilitava poder estar lúcid i suportar la veritat que el fantasma, que ell mateix havia evocat, li estava posant davant dels ulls. L'amic seguia fidel allà damunt la taula, el Logan's 12. En algun moment creia que li parlava i tot. Eren un sol ser, glop rere glop.

Va arribar l'alba, la boira no deixava veure el sol, es va fer tard i finalment l'Ada intranquil·la va trucar a la porta de l'Aldwin. Silenci, ningú responia. Insistí trucant diverses vegades, però el silenci omplia l'habitació i el passadís. Prenent tot el coratge de què era capaç, va girar el pom de la porta i la va empènyer cap a dins. Va observar i no va veure res estrany, només l'ampolla del whisky tombada i buida. Va entrar-hi del tot, al costat del sofà va veure l'Aldwin. Es va abocar damunt seu pensant que tenia una bona borratxera, però en tocar-lo va retirar la mà en un espasme involuntari. Estava fred com el gel. L'Aldwin era mort. Segur que un atac de cor havia fulminat el seu amic. Paralitzada de cos, la ment li seguia treballant pensant que calia avisar el metge i potser la policia...

El Leonard va entrar a l'habitació, va veure l'escena i agafant delicadament l'Ada la va dur fins a la sala on la va fer seure.

—Espera’t aquí, ara et porto una infusió i no has de preocupar-te de res. Quan estem més calmats començarem amb les trucades.

L'home va baixar a la cuina i, mentre escalfava l'aigua amb la tetera damunt el fogó de gas, es va treure un telèfon mòbil de la butxaca. No era el que utilitzava sempre, era un telèfon facilitat per l’MI6 amb una línia segura.

Frances, ets lliure? —va preguntar amb cautela.

—Sí, l'Adrian és a treballar.

—Podem informar que la missió ha acabat amb èxit. Ja poden fer venir el metge perquè certifiqui la mort a causa d'un infart massiu. No recomanarà l'autòpsia.

—Afegir àcid lisèrgic al whisky ha estat una bona jugada. L'Aldwin s'estava fent gran i podia desvariejar posant en perill les missions. Deu haver tingut al·lucinacions de tota mena aquesta nit —va dir amb certa alegria la dona.

—Crec que sí, l'habitació està molt desordenada. El dia que va anar fins als anells de pedra per evocar morts i fantasmes ja eren senyals dels efectes de l'àcid en el seu cervell.

—Bé, informa tu i destruïm els telèfons. Esperem una nova missió.

—Fet —va dir el Leonard introduint el petit mòbil dins de la trituradora de la pica.

Va pujar les escales pesadament. Va donar-li la infusió a l'Ada, que estava pàl·lida com un full en blanc, i va tornar a entrar a l'habitació.

Mentre es mirava el cadàver de l'Aldwin, posava dreta l'ampolla de whisky i la tapava amb un tap de cristall tallat. Al cap li va venir un terrible pensament:

«I si soc jo l'objectiu de la propera missió?».

Maleïda Lluna


Avui serà nit de lluna nova. L'única nit que ens és permès sortir a la superfície. L'obscuritat és total. La llum de les estrelles no ens molesta, llunyanes i tremoloses, per moltes que n’hi hagi el seu reflex és tan tènue que no podem ser vistos ni descoberts.

Es rumoreja que alguns homes han dit, com a molt, d'haver vist alguna ombra caminant entre els arbres, però irremeiablement la majoria d'ells han acabat morts entre les nostres urpes.

Quan arriba aquesta nit semblem rates fugint d'un aiguat. Són tantes les ganes que tenim de caçar que ens amunteguem a la sortida del cau esperant que l'últim raig de sol s'amagui darrere l'horitzó.

Algú va crear els homes perquè habitessin a la superfície i a nosaltres ens va condemnar a viure sota terra. Foscor, humitat, camins estrets i tortuosos, que sovint s'enfonsen, cavitats més amplies —on en unes guardem el menjar i en d’altres passem els dies en què la maleïda Lluna reflecteix llum als pobles i als boscos.

Mai sabré si som fruit directe de la creació o som homes castigats a viure en aquestes condicions, condemnats per algun pecat remot en el temps. Vivim nusos, convertits des de fa milers d'anys en monstres sedents de sang, bruts i peluts. Això sí, dotats d'un olfacte desenvolupat per localitzar un humà a kilòmetres de distància i amb aquestes dents i queixals esmolats, fets per caçar, per matar, per obrir-los el coll.

No sé què sóc, devem ser tant miserables que no tenim ni nom, ni com individu ni com a espècie. Desconec també si hi ha altres comunitats com la nostra arreu. Els ancians callen, no et diuen res i només controlen que portis suficient menjar per a tota la colònia, es veu que quan envelleixes i no surts a caçar et compensen explicant-te els secrets de la nostra natura. Abans, però, no poden dir-te res. El càstig és la mort i esdevenir menjar per a nosaltres, junt amb els fastigosos humans.

 

Qui?! Qui ens deu haver castigat d'aquesta manera, haver de caçar humans per poder subsistir? Subsistir, no, més aviat sobreviure. Els dies en què llueix la Lluna es fan llargs. En canvi, en la foscor només perdem visió fins que la sang que bevem omple els nostres ulls, tenyint-los de vermell. Crec que és el que més temen els humans, aquests ulls vermells que llueixen sense llum en la negror absoluta.

Sortim! Enfilem el musell cap a l'aire i de seguida l'olfacte ens diu on hi ha dos humans, semblen joves. Millor, tindran més bona sang i saciarem la set.

Mira'ls! Estan tots dos asseguts a la vora del llac, abraçats. També d'això he sentit rumors. Es veu que els humans posseeixen una cosa que no s'ensuma i que anomenen sentiments. N'hi ha molts, però, d'aquests, el més poderós és un que li diuen amor. Els fa estar junts totes les hores del dia i de la nit i, quan un del grup mor o desapareix, el troben a faltar i llavors al sentiment que mana li diuen tristor. De què et serveixen? Són molt estranys, els humans. Nosaltres el que tenim són desitjos, no emocions: desig de matar, d'inhalar la ferum d'un bon grup d'humans, de ser líders, de tenir el poder de la nostra camada i, si un de nosaltres mor, doncs, es posa al munt junt amb l'última collita d'humans.

Aquests dos seran fàcils de caçar. Ens acostem reptant pel sòl ple de fullaraca caiguda dels arbres. Ells es giren. Deuen notar alguna cosa estranya, però no són a temps de reaccionar, quan amb les potes del darrere ens donem impuls i caiem sobre d'ells. L'home és degollat a l'instant i tots ens aboquem, com voltors sobre la carronya, per beure la sang. Ens mosseguem entre nosaltres per fer-nos fugir i tenir el privilegi de llepar la sang que corre cos avall, no s'ha de perdre ni una gota. La noia, amb un braç totalment estripat, s'ha llençat a l'aigua intentant fugir. On es pensa que anirà. Ja ens ha passat altres vegades, dos o tres li anem darrere, l'un l'agafa per una cama, altre pel braç que li queda sencer i l'enfonsem fins que mor ofegada. A l'aigua no podem utilitzar les urpes ni les dents amb massa força, la sang es diluiria i no en podem perdre gens. La de la noia la guardarem per als ancians.

Els arrosseguem fins a l'entrada del cau i, de moment, els deixem allà, més avançada la nit, quan tinguem tots els cossos, ja els entrarem a les càmeres.

Seguim caminant pel bosc, ningú més ha sortit de casa aquesta nit. És clar, jo d'ells tampoc sortiria una nit sense Lluna. Ens trobem una casa en la qual no es veu llum a les finestres, deuen estar dormint. Si tenim sort i són una família, tal com ells anomenen els grups de quatre o cinc membres, ja en tindríem prou per a aquesta nit.

Ens acostem sigil·losament, algú de nosaltres fa soroll trencant una branca d'arbre resseca. S’encén el llum d'una habitació i veiem un home guaitar per la finestra. Això es posa bé. Rarament un home de l'espècie humana viu sol, normalment es troba junt amb una dona i dos o tres humans més joves.

El mateix que ens va crear i condemnar ens va donar la capacitat de poder esmunyir-nos per forats molt estrets o petits. Aquests inconscients tenen una gatera —quina pudor fan els gats, són bèsties repel·lents—. Passem a l'interior de la casa. Hi ha el llum encès, però no és cap problema, només som visibles a la llum de la Lluna per als humans. Jo imagino que ens veuen com unes formes que distorsionen l'aire i a través nostre es deforma el que hi ha al darrere, mobles o parets. Ho dic perquè sovint ens disparen, però ho fan com si disparessin un fantasma o un esperit, ben bé no saben on som. El que és cert, és que els nostres ulls vermells els aterren. Aquestes són paraules seves que sovint criden abans de caure degollats.

L'home observa des del primer pis, al darrere, la dona i dos humans més. Oh... Sí! Avui serà una bona nit de cacera.

El meu company comença a pujar per l'escala, ells criden, però no serà res comparat a com cridaran d'aquí a uns instants. Com si sortís del no-res , la dona veu com al coll del marit li surten uns talls que el porten a la mort en segons. Abans, l'home encara té temps de disparar contra el sostre. Sense temps de reaccionar, les urpes d'un altre company es claven a la panxa de la dona, jo he d'encarregar-me dels més joves. D'un cop els faig caure a terra i els oprimeixo el coll sense fer cap ferida, aquests seran el tribut per als ancians. No es podran queixar, sang ben jove, que els donarà vitalitat.

La cacera acaba aviat, entre tots recollim els cossos i anem cap al cau.

No els puc veure, però sento uns roncs de plaer en olorar els premis que hem portat. Assedegats, es llancen damunt dels cossos per poder saciar la set que tenen. El seu veritable martiri és haver de suportar dies i dies sense veure sang. És un suplici.

Un cop acabada l'operació de sagnar els cossos, els traslladem a les càmeres de fermentació, allà els amunteguem i els humans en uns dies comencen a podrir-se. La temperatura i la humitat fan que, a poc a poc, els cobreixi una capa gruixuda d'un fong molt gustós del qual nosaltres també ens alimentem. La carn dels humans té un gust molt desagradable, en canvi, aquest fong que cobreix els seus cossos putrefactes és el millor que hi ha, no en tens mai prou, però cal menjar-lo amb seny. Si el mengéssim tot, no es reproduiria i ens en quedaríem sense, moriríem sense remei. Hem de deixar sempre la mare, la font del fong des de la qual s'expandeix per tota la muntanya de cossos.

Això em fa preguntar moltes vegades: «La mort no serà només el principi?» Els humans mengen carn d'animals que sacrifiquen. No són tan diferents de nosaltres. La mort és necessària per a la vida. Primer cal morir per poder donar vida a altres, és una cadena infinita.

Com ho puc entendre jo això, que només em moc per instints. Altre cop intervé el que ens va crear, o de qui descendim, que ens va donar el poder per pensar, però no per entendre. No puc dir-ho a ningú, no sé si algú més es fa aquestes preguntes, nosaltres ens comuniquem a crits, bordant, udolant. Seré jo diferent o n’hi haurà d’altres que, com jo, per por, no gosen dir res.

Em criden, cal tapar l'entrada al cau fins a la pròxima nit en què no hi hagi Lluna i tornem a sortir de cacera. Després manen treure els ossos d'alguna muntanya d'humans. Aquests no ens serveixen per a res i els amunteguem en altres càmeres, a l'exterior no els podem deixar, cridarien massa l'atenció i ens localitzarien.

Nosaltres no som com les innocents formigues que poden caminar lliurement per fora portant fulles o restes d'un ésser viu petit cap al seu formiguer. En això altre sí que ens assemblem, un formiguer és igual al cau on vivim nosaltres, però adaptat a la nostra mida. Centenars de canals, càmeres i habitacions, i un sol conducte per sortir a la superfície.

«Com és que sé aquestes coses? Com és que penso tot això?»

El que em retrona més dins del cap és un pensament remot que, quan es fa intens, em tortura, m'atabala, m'embogeix. No sé d'on em ve saber que l'ésser humà és l'única espècie de tota la Terra que és conscient de la pròpia existència, i per tant de la seva mort. Doncs com sé jo: «Què és la vida? Què és la mort?...»

                                                  ---------------------

Al cap de vint-i-vuit dies tocava tornar a sortir de cacera. Una errada, sense perdó, en el càlcul que feien de manera barroera en l'obscuritat del cau va canviar per sempre la vida de l'animal. Quan aquella nit van obrir la sortida del cau i la bèstia amb enteniment es trobava al davant de tot, a punt per matar... un raig de llum blanca, reflex de la Lluna, encara decreixent, el va il·luminar. Ell, baixant els ulls, va veure la seva mà humana coberta de pell de bèstia caçadora i assassina. Llavors li van sobrevenir un munt de records: de quan el van caçar molt temps enrere i el van abocar damunt de la pila de cadàvers, com va notar que li quedava un fil de vida i, menjant d'aquella mena de planta esponjosa que el cobria, va aconseguir refer-se. No sap com va aconseguir matar una bèstia repugnant d'aquelles, la va escorxar i es va cobrir amb la seva pell pudent. Què podia fer per sobreviure? Amb el pas del temps devia embogir i no recorda res més que sortir de cacera, beure sang i dormir entre llunes.

Era, doncs... un humà que, per sobreviure, va tornar-se animal? Home o dona? Ja no ho recordava, però era... un humà! La por el va envair. Ara que sabia què era, la seva vida seria plena d'un terror continu. La por de ser descobert en qualsevol moment i tornat a matar per ser aliment d'aquelles bèsties el torturaria per sempre més.

Adonant-se de l'error, i que calia esperar un parell de dies més, va tapar el forat. Vigilant que ningú més s'hagués adonat de qui era en realitat, va grunyir als altres perquè el deixessin passar i mentre baixava al seu jaç només li venien al cap unes paraules que sempre deia la seva àvia: «La vida és una mentida.»

Soc la Raiza


Soc la Raiza, no puc parlar i, pel que veig al meu voltant, tampoc hauria de pensar. Però ho faig i no sé ni com ni per què.

Com cada dia pujo junt amb el meu amic Imran en aquest autobús. És divertit i ens porta fins al santuari de Shah Dola a la ciutat de Gujrat, no sé on.

Em fa mal el cap, de fet no recordo cap dia que no em fes mal.

L’Imran no sé si pensa o no, però som amics. Ell fa menys temps que està aquí que jo. Tots dos donem cops amb la capsa de fusta. Hi ha moltes criatures més joves que nosaltres, no les sé comptar, però n’hi ha moltes. Moltes!

Gairebé ningú em diu pel meu nom. Quan volen alguna cosa de mi, em criden:  Xua!

Amb el temps he après que vol dir nen-rata, no ho entenc. Potser soc una rata.

Cada dia, aquí ve molta gent i jo he de moure la capsa de fusta que em donen i on els homes o les dones deixen diners. Sí, diners, sé el que són... papers dibuixats amb colors.

També deixen altres coses. El que m’agrada més de tot són els pètals de rosa. Mmmmm... Quina olor que fan.

No recordo altra gent, només aquests homes que em porten amunt i avall cada dia. Els meus pares, si algun cop n’he tingut, deuen ser com tots aquests que passen cada dia davant meu i demanen que els beneeixi, donant-me alguna almoina per no sé què. Beneir? No sé què vol dir. Jo moc la caixa de fusta i, si intento dir alguna cosa, a ells se’ls omplen els ulls d’aigua.

A mi no em passa. No se m’omplen els ulls d’aigua, només quan el cap em fa molt mal, i com sempre em fa mal... Oi, Imran? A tu també et passa, t’ho veig a la cara...

Com dec ser? No m’he vist mai la cara.

------------------

Els dos homes vigilaven la multitud a mig camí entre l’entrada al temple i la tomba de Shah Dola. Aquest era un sant que es creia capaç de guarir les dones estèrils i proveir-les de fills. El miracle tenia un però, un preu molt elevat que consistia a lliurar al monestir el primer fill a qui es donés a llum. L’alternativa era que tots els fills de la parella serien discapacitats si no es complia el precepte. Però no importava massa, ja que els pares eren alleujats amb aquesta donació. El primer fill que tinguessin, vaticinava el sant, sempre seria discapacitat, sempre seria un nen-rata.

Aquests primers fills de tantes parelles eren torturats amb uns aparells de ferro que els deformaven el cap provocant-los microcefàlia, una discapacitat intel·lectual greu i els condemnava la resta de la seva vida a ser captaires per aconseguir diners per al manteniment del santuari i dels zeladors que allà vivien.  

Malgrat el pas de diversos segles, la pràctica seguia com en vida del guaridor. La tortura, el sacrifici de milers de criatures condemnades a ser anul·lades de per vida, a ser un cos sense sentiments. Només carn i ossos al servei d’uns quants que s’enriquien sense cap pudor. Homes que cada dia veien els nens-rata, que els feien suportar tota mena de vexacions, però que, a l’hora de posar el cap al llit, dormien tranquil·lament.  

Aquesta era la feina d’aquells dos homes i de molts altres, vigilar que les parelles que acudien demanessin la benedicció i dipositessin una bona quantitat de diners en les caixes dels nens i nenes-rates que es trobaven pel recinte.

També venien homes sols que deixaven diners i que els zeladors localitzaven amb la vista, només amb un cop d’ull de fet, eren assidus i vells coneguts.

-----------------------

On em porten ara?, va pensar l’Imran, quan aquell home que sempre estava al seu voltant, agafant-lo pel braç, l’empeny en una habitació on hi ha aquell matalàs de palla. No recorda massa què passa, però sap que en sortir de l’habitació es troba sempre malament. Ell s’espera ajupit al mig de l’habitació, només se sent l’enrenou de tota la gent caminant cap a la tomba del sant.

Entra un home sense dents, em mira i somriu, però no com ho fan les dones a fora. Es treu la roba lentament, mentre m’acaricia. Em treu la meva i amb unes mans primes i nuoses em comença a tocar per tot arreu. Al cap d’una estona del que semblaven jocs i somriures, em fa posar bocaterrosa. Segueix acariciant-me ara amb més fermesa. A poc a poc s’ajau damunt. Alguna cosa m’ha posat dins meu. Quin mal em fa aquest home, jo em resisteixo, però ell em té els braços ben arrapats. Fa uns sorolls estranys, com jo quan vull parlar. Aquests sorolls es tornen cada cop més forts i estem així molta estona. Em fa mal, no m’agrada. Els crits s’acceleren fins a un moment que gemega i m’espanta. No sé què li passa que queda adormit damunt meu, però els meus braços ara són lliures. Em vesteixo i surto de l’habitació, el zelador em dona la capsa i em toca el cabell. M’agrada que algú em faci això. Torno sol al meu lloc i veig la Raiza, som amics. Al cap d’uns segons ja he oblidat que aquell home ha estat damunt meu, però sí que recordo entrar en aquella habitació sovint.

Xua! Xua! Crida aquest home quan torna a passar a prop meu, segueix somrient i els zeladors també, jo colpejo el terra amb la capsa de fusta. No sé per què ho faig, però sempre ho he fet.

------------------

La Raiza menjava, tenia una estona de descans en què trobava beure i menjar en una sala molt gran on els portaven a torns, eren centenars de nens i nenes-rates. Hi havia nadons, nens, joves i pocs com ella.

En el bol hi havia arròs blanc amb algun condiment, sempre el mateix. Un cop al dia li donaven d’aquell menjar blanc que no l’arribava a atipar mai. Bé, és el que hi ha hagut des que ella recorda, de tota la vida.

Els més menuts, ofrenes de les parelles, portaven uns cascs d’argila o de ferro per aconseguir la transformació de nadó a nen-rata. El crani s’allargava, els incisius sobresortien, el cervell es quedava petit.

Es va fer l’hora de tancar el santuari o almenys la de tornar on dormien.

Aquella nit, però, per a la Raiza, que ja havia complert amb escreix la seva funció recaptadora, seria tot diferent.

Van pujar al tronat autobús que recorria des de feia anys aquells pocs kilòmetres en una de les regions més remotes del Pakistan. El motor va fer un soroll ensordidor i es va posar en marxa. La Raiza mirava amb afecte l’Imran, era el seu amic i dormien junts des de feia molt de temps, des que ella recordava, almenys.

Els dos homes, zeladors del santuari que els acompanyaven, comentaven despreocupadament que si ja era vella, que els homes ja no la volien perquè tenia la vagina seca, que millor fer-ho com abans millor i que una altra ocuparia el seu lloc.

Es va aturar l‘autobús —això passava de tant en tant—, ells esperaven una estona i es tornava a posar en marxa.

A la Raiza la van estirar d’un braç i, recorrent tot el passadís central del vehicle, va arribar a la part davantera on hi havia les portes obertes. La van fer baixar i ella, dòcil, ho va fer, quedant-se dreta al costat d’un pal de la llum. Les portes es van tancar i l’autobús va desaparèixer pel camí.

Quin silenci, va pensar la Raiza.  

--------------------------

L’endemà al matí el sol donava llum just sobre la carretera. L’Imran trobava alguna cosa a faltar en el viatge cap al monestir, però no sabia què era. La microcefàlia que li havien provocat mentre creixia li impedia recordar aquesta i gairebé totes les coses de la vida.

Com sempre, s’asseia al costat d’una finestra per poder veure el paisatge i sentir l’aire en la cara. En un revolt del camí va veure algú ajagut, en passar just pel costat va adonar-se que era la Raiza. En realitat era el seu cadàver llançat a la cuneta. Va mirar tothom, volent dir-los que havia vist la seva amiga. No aconseguia entendre què era el que passava, ell va sentir una alegria en veure-la. Al contrari del que va sentir quan aquell migdia, després de menjar-se el bol de l’arròs, es va obrir de nou la porta d’aquella habitació del matalàs amb dos homes dins que somreien.

viernes, 19 de octubre de 2018

El far de Sálvora


U, dos, espai, u, espai. U, dos, espai, u, espai. El Xoan Delgado, faroner de l'illa de Sálvora a l'entrada de la ria d'Arousa, es mirava el ritme hipnòtic del seu far. No recordava quants anys portava vivint en aquella illa i quantes nits es quedava badant amb la llum del far, que il·luminava el mar negre amb els seus batecs, igual que un cor.

D'un moment a l'altre la seva dona, la Maruxa, el trucaria per l'intèrfon, com cada dia durant tots aquests anys, perquè baixés a sopar al més ràpid possible si no volia trobar-se'l gelat.

Plovia, com era costum, però el que no era habitual era que ho fes amb tanta intensitat. Els llampecs il·luminaven els illots i les roques que envoltaven aquella illa, allunyada de tot arreu.

El Xoan, però, no pensava renunciar al ritual que precedia cada nit el sopar amb la seva dona. Es va posar un impermeable que no li estalviaria una bona mullena. Va obrir la porta que portava a la terrassa que rodejava el far i, recolzat a la barana de ferro oxidada per la sal, va començar a resar l’Ave Maria.

De darrere l'edifici octogonal que contenia el far van sortir un parell d'homes vestits totalment de negre, eren del clan dels Cancelas i, en un no res, li van passar pel cap una corda amb un nus corredís, van lligar l'extrem de la corda a la barana i el van empènyer al buit. El Xoan picava de peus per deslliurar-se de la corda que l'ofegava, amb els cops que donava, la barana es va desprendre d'una banda i al cap de pocs segons de l'altra, caient al buit ell, la corda i la barana, fins que va topar amb unes roques que hi havia just davant de la finestra de la cuina on l'esperaven el sopar i la Maruxa.

Ella, sobresaltada per l'estrèpit, va agafar una llanterna i paraigua en mà va rodejar l'edifici fins a trobar el Xoan mort sota la barana.

                                                    -------------------------

Al mateix temps, a unes poques milles de distància mar endins, el superpetrolier Jahred Viking avançava lentament cap al seu destí a Noruega. La petita embarcació Virxe do Carmen navegava direcció a la ria protegida per la gegantina nau. En principi només era una barca pesquera que estava tornant massa tard cap a port. A bord, membres de la família Cancelas minoraven la marxa per deixar passar el buc i dirigir-se cap al port de Vilanova de Arousa. El que transportaven en aquella barca, a més a més de peix, feia evident que no era tan innocent com ho semblava pel seu nom.

Dos homes dels Cancelas acabaven d'arrabassar-li la vida al Xoan, el qual, sabedor del tràfic d'obres d'art i peces d'arqueologia que feien, era un contacte de la família Roel que des de feia anys competien en el negoci.

Un cop descarregada la mercaderia a Vilanova de Arousa, la traslladaven a Moaña, on arribaven a l'aeroport de Vigo travessant la ria i, des d'allà, on el client els demanés. Normalment cap a països àrabs, on l'art era valorat més per arrogància que pel valor que tenia intrínsec. Però bé, això no preocupava gens el clan. Ells el que volien eren dòlars, com més millor.

En aquella ocasió l'operació era fàcil, ja que la peça amb la qual traficaven era petita, però de molt valor. Una escultura, poc més gran que una mà, d'una dona de mig cos amunt feta amb una estranya pedra i que corresponia a una de les poques peces de què es tenia coneixement d'una civilització que havia conviscut, en el temps, amb la dels maies.

                                         --------------------------------

A Pontevedra la família dels Roel portaven neguitosos tota la tarda, sabien que els Cancelas tenien una operació important entre mans i havien de fer-se amb la mercaderia fos com fos. Les últimes operacions no havien sortit prou bé i necessitaven obtenir diners per poder mantenir els suborns a la policia i als jutges.

El pare i la filla gran van decidir anar cap a Vilanova de Arousa. Tots es coneixien i sabien on eren els llocs de tràfic de les mercaderies.

Els Roel era l'altra família de Galícia que també havien deixat el narcotràfic per joies, or i peces d'arqueologia. Molt més rentables en aquests temps. El seu punt de sortida de mercaderies era també l'aeroport de Vigo, però ells passaven primer per Vilagarcía de Arousa i Pontevedra, en lloc de Moaña. Eren dos clans enfrontats pels mateixos interessos i per més d'alguna execució per revenja que havien tenyit les ries de vermell.

En el temps que l'Aleixo i l'Estela Roel van fer el camí entre les dues poblacions, la falsa barca de pesca va arribar a Vilanova de Arousa. En arribar al port es va anar ficant entre les barques dels veritables pescadors fins a arribar al punt d'amarratge número vint-i-set.

L'Anxo i el Cloido Cancelas van esperar que estigués tot en silenci i no rondés cap vigilant per la zona que no tinguessin controlat. Últimament hi havia molta policia amb agents joves que, per escalar de pressa dins la policia, demanaven com a destí Galícia. Preses fàcils, pensaven, molts narcotraficants de petit nivell fàcils d'agafar.

Després de beure una cervesa i fumar un parell de cigarrets van decidir sortir i anar cap al tot terreny negre que tenien aparcat a un centenar de metres, sota la teulada que sobresortia del mercat de peix.

Estaven tan acostumats a repetir la mateixa operació i vigilar els punts estratègics que ja ho feien de forma automàtica. Mentre parlaven de les dues jovenetes daneses que van conèixer l'altre dia al bar, els van passar per alt dues ombres que estaven amagades sota de l'entrada, a la parada de «Peixe Anxela».

Els Roel es van tirar damunt dels Cancelas. L'Estela que era bona néta de la seva àvia era la més sanguinària i la que en pocs segons va degollar els dos homes, els quals no van tenir temps ni de sorprendre's. Tot seguit, va arrabassar-los la peça arqueològica.

El pare la mirava amb orgull i satisfacció. L'Estela seria una bona hereva del clan Roel, i ja era hora que una dona tornés a dirigir la família, recordant la mítica àvia Soidade.

Mirant de no trepitjar el toll de sang per no deixar cap empremta a terra, van pujar al seu 4x4 de luxe, d'un color daurat metal·litzat que cridava l'atenció per on passava i van encarar direcció Pontevedra per examinar la peça i veure a qui la hi podien oferir.

Conduïen distesos, pare i filla, rient-se de com grunyien els Cancelas mentre se'ls escapava la vida pel coll, inconscients que havien obert de nou una guerra entre les dues cases i que, evidentment, la torna d'aquells assassinats seria d'una brutalitat terrible.

Un cop a casa, van trucar al professor d'història antiga de la Universitat d'Ourense, perquè els digués què era aquell tros de pedra picada, a qui podria interessar i quant podien demanar per ella.

La porta es va obrir i de la foscor va sortir un home grassonet, que vestia de forma massa jovenívola per la seva edat, provocant vergonya, però que tenia una coneixença superba sobre civilitzacions antigues i al qual tenien ben ensabonat.

El professor va observar la peça, sense dir ni una paraula ni deixar entreveure un gest de sorpresa o de rebuig. Els Roel, amb escassa paciència, començaven a posar-se nerviosos. Ell, sense aixecar la vista i passant els dits pels petits solcs de la pètria dona, va demanar un bourbon doble.

Li van servir i, quan l'última gota corria gola avall, es va aclarir la veu informant-los que era una peça única per la qual podien demanar uns quatre-cents mil euros i a part les despeses del trasllat fins al destí, que no serien poques.

En la mà de l'home van caure un feix de bitllets de cent euros que va estalviar-se comptar i va desaparèixer amb els seus texans foradats per la mateixa foscor per on havia aparegut.

                                             ----------------------------

El Bieito Cancelas i el seu cosí ja feia estona que havien sortit de Moaña direcció cap a Vilanova de Arousa. Feia estona que havien d'haver arribat l'Anxo i el Cloido. Tampoc contestaven a les trucades dels telèfons mòbils, molt estrany tot plegat.

Van arribar al port, la barca estava amarrada, però ni rastre de tots dos. Van començar a buscar-los pels voltants fins que sota d’una parada de majorista de peix els van trobar ja freds i sense cap fil de vida. Les malediccions que van caure sobre la família Roel van quedar gravades en la pedra del terra, la guerra estava oberta a mort. Ploraven en recollir els cossos de tots dos homes, ara haurien de posar en marxa els contactes que tenien a l'Hospital de Vigo per aconseguir dos certificats de defunció, enterrar-los amb discreció i que semblés que no havia passat res. No podien aixecar la llebre.

Ben preparats, els van embolcallar en plàstic dipositant-los a la part del darrere del cotxe. La sang la van treure amb una mànega d'aigua, de les moltes que hi havia per tot el mercat per netejar els molls. Allà ja semblava que no hi havia passat res, però i tant que havia passat i de quina manera pagarien els Roel. No ho sabien prou.

                                           ---------------------------------

L'Aleixo i l'Estela Roel acabaven d'enviar un correu electrònic xifrat amb una fotografia de la peça a un contacte d'un país àrab que tenia contacte directe amb la família reial d'aquell emirat.

La resposta no va tardar ni deu minuts, la peça havia de sortir de Vigo cap a Amsterdam i d'allà cap a la península Aràbiga a primera hora del matí.

La venda lligada, els Cancelas eliminats i diners a la vista... La nit estava sortint millor del que pensaven. Com ja tenien pràctica en portar peces de valor per tots els aeroports del món, van seguir el mateix sistema que sempre. A la peça li van enganxar una etiqueta amb «Made in China», un codi de barres i van imprimir i muntar una caixa com si aquella peça fos un record barat.

Mentrestant, van trucar a la parella que els feia els viatges, el Pablo i la Lara, els dos nascuts a l'illa de la Gomera, però establerts a Galícia, on van poder prosperar molt més.

Els van lliurar la mercaderia, diners i bitllets de Vigo fins a Madrid, allà haurien d'esperar el primer vol amb passatge, que, via Amsterdam, els portés fins a la capital d'un polsós país desèrtic[I1] . Fer el canvi de la peça arqueològica pels quatre-cents mil euros i esperar que a cap aeroport de tornada els enxampessin. Fins ara no havia passat mai, però ignoraven inconscientment que algun dia hauria de passar.

Aquella nit estava farcida d'esdeveniments i, mentre uns preparaven la maleta pel viatge llampec, el Bieito Cancelas i el seu cosí avançaven cap al cau dels Roel a Pontevedra. Atacar-los allà era impossible, estaven reclosos en un xalet als afores de la ciutat rodejat per un mur, càmeres i goril·les vigilant tot el perímetre. Haurien d'esperar que sortissin i llavors tornar-los la sang que havien vessat dels seus parents.

Les dues famílies es coneixien més que bé. Només calia esperar i aviat sortirien a controlar que en l'aeroport tot anava com calia.

                                        -------------------------------------

El Pablo i la Lara van sortir de casa seva amb la maleta i algun joguet més que van posar a la motxilla d'ella per simular regals familiars. Van trucar a un taxi que els portaria cap a l'aeroport de Vigo fent un rodeig per Marín per estalviar-se carreteres principals.

El Bieito es va quedar a prop del xalet mentre que el cosí va anar cap a Pontevedra i, si calia, d'allà cap a Vigo per poder agafar les mules dels Roel abans que pugessin a l'avió.

En poques hores havien d'ocórrer moltes coses, totes cruels, amagades i perdonades per les autoritats subornades.

Tal com pensava el Bieito Cancelas, les portes de ferro forjat es van obrir i va sortir un cotxe d'alta gamma, tipus 4x4 de color negre. Ell tenia bona visió i esperava unes corbes més avall que el cotxe passés per sota seu. Sabia molt bé el punt feble d'aquells vehicles blindats. Bons vidres, bon xassís i bon reforç a la part baixa per si col·locaven un artefacte explosiu, però tots oblidaven el sostre i, com aquests il·lusos, alguns encara posaven un vidre per poder veure el cel.

Quan el cotxe va ser al lloc idoni, el Bieito va començar a disparar amb la metralleta mils de projectils, com si fossin focs d'artifici, fins a deixar sense sostre el cotxe i aquest estampat contra un arbre al costat de la carretera. Corrents va baixar i va poder veure l’Aleixo i l'Estela Roel amb els caps mig desfets, igual que el xofer. Va marxar corrents del lloc abans no arribessin els guardes del xalet, va tirar la metralleta i es va esmunyir bosc endins fent-se fonedís. La venjança estava feta pulcrament, com a ell li agradava.

                                         ---------------------------

El cosí entrava en acció, ja havia deixat el cotxe a l'aparcament de l'aeroport i es dirigia cap a la porta principal, per si el Pablo i la Lara arribaven. Si no els veia, ja buscaria per dins.

En uns minuts d'observació no els va veure baixar dels diferents taxis que arribaven. Va decidir entrar dins de l'edifici i aviat els va trobar fent un cafè en una de les dues úniques cafeteries que hi havia. Es va apropar i va demanar un cafè amb llet al cambrer, tot seguit es va acostar a ells i, en passar pel costat, va vessar la beguda damunt del Pablo. Davant de la reacció d'aquest, ell no va demanar disculpes, al contrari, volia provocar una baralla i arrabassar-los l'equipatge en un descuit. Si es podia estalviar disparar-los dins la nau, millor, però no dubtaria tampoc ni un moment en rebentar-los el cap si calia. Aviat la fingida actitud xulesca va resultar efectiva i els dos homes es van embrancar en una pujada de crits i insults, fins que el Pablo gairebé li dóna un cop de puny al cosí. Aquest tornant-s'hi el va fer caure per terra, ell es va llançar al damunt intentant immobilitzar-lo per seguir obrint-li el nas a cops de puny. Llavors va entrar en escena la Lara, que els volia separar; en uns segons el cosí pensava aixecar-se, prendre la maleta i la motxilla i fondre's entre la gent fins a arribar de nou al seu cotxe, marxar a tota velocitat per recollir el Bieito i anar cap a Moaña, al seu cau, i passar uns dies discretament fins que es calmés tot aquell enrenou.

Però en aixecar-se la Lara, la motxilla oberta va caure a terra, i una nena que estava al costat amb els seus pares va veure totes les capses acolorides dels joguets. Va agafar justament l'única capsa que no contenia cap joguina, sinó la peça arqueològica del tors de dona. La va ficar sense dir res a la seva petita bossa i tot seguit els pares i ella es van dirigir cap a la porta d'embarcament per agafar l'avió que els portaria fins a Lisboa.

El cosí, el qual no s'havia adonat de tot això, es va aixecar, deixant a la Lara taponant-li l'hemorràgia. Ell va recollir sense mirar la motxilla i la maleta i ,seguint el pla, va sortir a buscar el seu cotxe, abans que la parella es veiés sense res, el que segurament suposaria una condemna a mort.

                                 ------------------------------------

A Riveira aquell matí es feia la missa funeral i l'enterrament per Xoan Delgado, el faroner.

La capella estava escassament il·luminada per unes llums laterals. El dia era gris i plujós. La pedra del temple fosca i unes llargues i estretes finestres no deixaven passar la llum que aconseguia travessar els núvols negres.

Al primer banc, al costat del fèretre, la Maruxa plorava. Poca gent l'acompanyava, algun cosí llunyà que seia a l'altra banda del passadís.

Massa anys sols a l'illa els havien fet distanciar-se de tot i de tothom, ara marxava el seu marit, però ella també faria el mateix camí. Un comiat trist, humit i solitari com l'ambient d'aquell dia, com les pedres de granit gris.

Alguns veïns del poble s'havien acostat en sentir la notícia. Uns per pena sincera, altres per pura xafarderia, uns quants per matar l'avorriment i, darrere de tot, al costat d'una capelleta a la qual no arribava mai cap llum sinó era de les espelmes, allà hi havia algú que hi era per feina.

El Xoan Delgado tota la vida havia servit a la família Roel. Mirant totes les nits de l'any el mar obscur, avisant de quan podien amagar-se darrere un buc o quan la guàrdia civil patrullava pels voltants de l'illa de Sálvora. També informava de tots els moviments que feia la família Cancelas, si podia fer avortar un lliurament o interceptar alguna mercaderia i que passés a mans dels seus caps. Una vida lliurada a servir que ara es convertia en un dipòsit a la Banca Gallega de més d'un milió i mig d'euros.

La cerimònia va acabar i les escasses persones que encara quedaven van passar pel costat del taüt i per davant la Maruxa expressant el seu condol més o menys sincer. Finalment, de la foscor va sortir l'enigmàtic home que, lentament, va dirigir-se cap a ella. La Maruxa en sentir uns últims passos sobre les fredes lloses va girar lentament el cap enrere. Quan l'home estava enfront seu, el va reconèixer, era un Roel. Aquest va besar-la dues vegades i introduint la mà en la bossa de la dona va deixar caure un paquet que contenia un generós feix de bitllets de cent euros i a cau d'orella va fer-li entendre que tot havia de seguir igual, que no patís, que no la deixaven sola.

Amb l'ànima més alleugerida, la Maruxa va travessar tota l'església fins a col·locar-se a la porta, per on sortiria en uns moments el seu marit cap al cementiri i el descans definitiu. A partir d'aquella mateixa nit seria ella la que pujaria les escales del far i comptaria. U, dos, espai, u, espai. U, dos, esp...

Un ganivet llarg, estret i extremadament esmolat va penetrar des de l'esquena fins a gairebé travessar tot el cos de la Maruxa, com si fos una picada de vespa furiosa. Al mateix temps ella va sentir com una veu li xiuxiuejava que finalment s'havia acabat el malson de l'illa, el servilisme cap als Roel, que els Cancelas sabien lliurar diners, però també mataven els traïdors.

La Maruxa va caure de genolls a terra, ferida de mort, la bossa oberta amb els diners escampats per sota del fèretre del seu marit i que s'anaven xopant de sang. El capellà, desorientat, no reaccionava, perquè no sabia si es tractava d'una possessió, d'un assassinat o d'un miracle.

Una ombra negra va passar com un llampec per darrere seu i les espelmes es van apagar, com també es va apagar el far de l'illa de Sálvora.

                                        -------------------------

A Lisboa la nena deia a la seva mare, mentre dinaven vora el port, que estava cansada del que pesava aquella joguina, que li portés ella.

La mare, veient l’etiqueta «Made in China», li va respondre distretament:

—Ni pensar-ho. No sé d’on has tret aquest trasto. Llença-la.