L'hexàgon de Saturn

Matar no és difícil, el que de veritat és difícil és matar una persona concreta i, és clar, que no t'enxampin. Una altra possibilitat és trobar un terme mitjà, si això et deixa satisfet, pots matar qualsevol i és relativament fàcil que no t'agafin.

Posem el cas que vas pel carrer. El millor és un ganivet, una pistola fa massa soroll inclús amb silenciador. S'acosta una persona que potencialment pot ser la teva víctima, t'apropes i enfonses l'arma fins al puny, de manera que gairebé la travessi i la hi deixes clavada. Tu segueixes caminant, allunyant-te de l'escena. El subjecte, encara que sembli mentida, tardarà uns segons a adonar-se'n, els suficients perquè tu ja estiguis a una cinquantena de metres de distància. Aleshores es crea un caos de gent al voltant de qui tu has escollit perquè morís aquell dia i en aquell precís moment. I tu pots triar fer dues coses: el més recomanable és seguir caminant i allunyar-te ràpid o també pots tornar enrere i mesclar-te en el caos, veient com la víctima, per anomenar-la d'alguna manera, es dessagna sense remei.

Això últim jo no ho recomanaria, ja que sempre pot haver-hi alguna càmera gravant o algú que et reconegui, però a la fi dependrà del teu ego i de les ganes de gaudir de la mort que tinguis.

No cal dir que podem afegir una multitud de variants en tot aquest procés. Pots anar disfressat —però que sigui una bona disfressa, no una perruca de plàstic—, pots assassinar a la nit, amb un mocador cobrint-te el rostre, a una persona aïllada o en mig d'un tumult. Ja veus que, per variants, n'hi ha tantes com vulguis.

Com et deia abans el difícil és si vols matar la teva dona, el seu amant, el teu cap de la feina o algú famós. Tornem amb l'ego, si t'oblides d'aquestes banalitats, pots assassinar tant com vulguis.

Una última recomanació, no segueixis cap pauta, sigues caòtic. Mata homes, dones, joves, vells, blancs, negres i xinesos. Així la policia no pot elaborar cap patró i no relacionarà els casos. Aprofita per disparar o ofegar quan estàs aïllat —llevar-li la vida a algú ofegant-lo costa molt més del que veus a la televisió—, i l'arma blanca o altres mètodes ràpids i silenciosos quan et trobis rodejat de gent.

El Joan sentia dins del seu cap totes aquestes explicacions a finals de l'any 1982, en què per la televisió retransmetien el viatge de les sondes Voyager que viatjaven més enllà de Mart, cap als planetes exteriors i fins al límit del Sistema Solar, al qual pertany la Terra.

Ell tenia clar que li havia estat encomanada una missió i l'havia de complir, que els altres li diguessin que era un noi estrany o que estava boig li era ben bé igual. Ell només escoltava la veu que l'alliçonava des de dins del cap, o a la temible de la seva mare, la qual sempre que es dirigia a ell ho feia cridant i amb menyspreu.

—Surt de l'habitació inútil! Fa una pudor que no s'hi pot estar! Si no deixes de mirar l'ordinador, encara et posaràs més gras del que ja estàs! Fas fàstic de brut i gras!

Un dia, a mitjans de setmana, va creure que el senyal havia arribat i havia de complir amb la seva missió. Ignorava si hi havia altres persones al món que eren com ell. Escollits per dur a terme el mandat que, de forma molt clara, els havien fet arribar.

Com començaria eliminant algú que fos fàcil, només li calia el ganivet i uns guants ben gruixuts, els de làtex no els volia prendre, ja que cridarien massa l'atenció. A la motxilla hi va posar tot el que necessitava, alguna cosa per menjar i beure mentre esperava el senyal que aquell individu era la seva víctima. Bé, es mereixia ser assassinada, segons li deien les veus, perquè calia eliminar la bondat del món.

S'estava assegut al banc de pedra de l'estació del metro de la línia més concorreguda de la ciutat veient pujar i baixar gent als trens que arribaven plens i puntualment. Realment el Joan no acabava d'entendre què de dolent tenia la bondat, però havia d'actuar. Ara que havia descobert el seu líder, volia ser un bon deixeble.

Una dona de mitjana edat, de fet era una monja, va baixar per les escales a prop del Joan. Els vagons van arribar, les portes es van obrir i ell va sentir el senyal. Corrents va aconseguir pujar i col·locar-se al costat de la monja.

Ella representava la bondat del món, el sacrifici d'una vida dedicada als altres renunciant a la pròpia. «Com sabia el líder que aquella persona era bona?», es preguntava el Joan, però, és clar, amb les veus cridant-li dins del cap no podia pensar ordenadament. Es va col·locar al seu costat, va preparar el ganivet i en el moment que el tren disminuïa la marxa per entrar a la següent estació, l'hi va clavar a l'abdomen de tal manera que a la petita dona l'arma la va travessar de banda a banda. Les portes es van obrir, tothom va sortir arrossegant la monja fins que va caure desplomada al mig de l'andana. Quan la gent es va adonar del que havia passat, el Joan ja arribava al capdamunt de les escales mecàniques. Feina feta. «El líder deu estar content», pensava el noi amb el cor accelerat a causa de l'adrenalina. Ara aniria tranquil·lament cap a casa passejant i miraria l'ordinador per si tenia alguna ordre més.

Tancat en l'habitació, van venir uns dies de silenci, cap senyal del líder, cap comunicació, ni tan sols cap notícia. Al cinquè dia, quan ja començava a desesperar-se, la veu va tornar. Calia tornar a actuar, el líder l'havia posat a prova i ara els actes s'accelerarien. Per la ciutat caminaven víctimes que, tancades en la seva obsessió de bondat, ignoraven que aviat serien només cadàvers.

La segona actuació hauria de ser espectacular, va localitzar un menjador solidari per a gent sense recursos. Aquell lloc seria el seu pròxim objectiu.

Per internet va comprar els explosius que un repartidor li va portar fins a casa. El més costós va ser suportar els crits de la mare sobre els paquets i el de sempre: la higiene, l'ordre, el treball o els estudis. Una tortura. Estava segur que mai mataria la seva mare perquè portava la maldat impregnada al cos.

Va ser tan fàcil que es va fer creus que tot hagués sortit tan bé. Era un dijous a l'hora de sopar, feia fred i el menjador estava a vessar de voluntaris. Gent bona que, a pesar d'estar cansats de la feina de tot el dia, encara anaven als vespres a cuinar i servir menjar a tota una colla d'indigents que, sense haver fet res dolent, la vida els ho havia arrabassat tot. Tant, que no tenien ni per poder comprar menjar.

Un cronòmetre marcant dos minuts de descompte, un detonador i els explosius, que cada dia eren més potents i més petits. Tot dins d'una bossa que a ningú li cridaria l'atenció entre aquell tumult. La va deixar al fons de la sala, sota d'on es passen les safates per aconseguir alguna cosa calenta per ficar-se dins. Va sortir i a la vorera del davant va agafar l'autobús de tornada a casa. Quan aquest havia fet cent metres de trajecte es va sentir l'explosió i com una ràfega de llum sortia per les finestres i la porta del menjador. Ara ja totalment en runes i amb un bon nombre de morts i malferits. Una operació més que exitosa. Aquest cop sí que va sentir els crits d'alegria i les felicitacions que li arribaven dels altres agents repartits pel món i del seu líder.

A aquesta massacre de voluntaris i indigents li va seguir un altre període tancat a la seva habitació, fixat només en internet, esperant que les veus apareguessin de nou per donar-li més ordres. Només calia paciència per suportar els crits de la mare i els cops a la porta del seu refugi.

Així van passar algunes setmanes. Aquell silenci no era normal i el Joan es començava a preocupar. Després d'una feina tan exitosa i tan pulcra semblava abandonat. La majoria de la gent adorava Déu, altres no creien en res o almenys així s'enganyaven ells mateixos i uns pocs, els que de veritat entenien el procés de la creació i el que realment era la bondat en el món, com ell, adoraven el Diable. La bondat, quina mentirà! Calia exterminar tots els que es creien beneïts per ella, quan era evident que precisament aquesta no existia. Ningú és bo, però els que creuen que ho són, aquests són els pitjors.

En aquests moments de silenci, l'ordinador era el seu únic contacte amb l'exterior. Ell volia creure que les veus no li deien res perquè estaven preparant-li una acció important, la més important per al món, que, si bé no acabaria amb aquesta bondat, la deixaria ben tocada almenys a la zona on ell podia actuar.

Mentre repassava les notícies d'aquell final de 1982, encara cuejaven els efectes de la guerra de les Malvines, Helmut Kohl, canceller d'Alemanya, a veure si seria dels seus. A un tal Gabriel Garcia Márquez li donaven el Premi Nobel de literatura, de què servia. Una ajuda important va ser el trencament de la presa de Tous, destrucció total. El company que ho havia provocat havia tingut una bona idea. A Espanya, Felipe González serà el primer ministre. «Que sigui adorador del diable», demanava el Joan. Les sondes Voyager seguien el seu camí cap a l'espai llunyà. Joan Pau II visita Espanya, potser és ell contra qui ha d'atemptar. Inundacions greus a Lleida i Andorra, morts per tot arreu. Mor Brézhnev i Andrópov el substitueix en el càrrec de president de la Unió Soviètica. El relleu de tants caps d'estat ha de significar l'inici d'una nova era, sens dubte. I com a colofó a aquelles setmanes tan agitades per al món, la primera ministra del Regne Unit, Margaret Thatcher, rep a la seu del govern un paquet bomba. Genial, els altres agents no aturen les accions.

Ara ho entenia tot, les veus no li parlaven perquè estaven fixades en altres zones del planeta. Tenia lògica, havia de repartir-se la destrucció del món bondadós per tot el país i per tot el món. Ell només era una tecla de tot l'orgue que sonava a l'infern. La maldat regnaria per fi. La veritable essència de l'home i gràcies a la qual havia sobreviscut fins a l'actualitat.

Finalment les veus van tornar. El repte era igual que l'anterior, perquè amb pocs mitjans produiria una bona matança. Havia de tornar a muntar una motxilla amb explosius, i aquest cop anar a un hospital de referència. Quan les urgències estiguessin saturades a causa de l'epidèmia de grip, fer-la esclatar i, si fos possible, provocar l'enfonsament d'algun pis superior perquè les morts fossin nombroses.

Així ho va anar preparant tot amb cura, altra vegada la recepció de paquets a casa associats als crits desesperats de la mare. Preparar de nou el cronòmetre, el detonador i els fils introduïts dins de l'explosiu plàstic de gran potència.

El dia que va veure a les notícies les urgències saturades va anar cap a l'hospital més gran del centre de la ciutat. Va passar el cribratge dient que tenia un dolor agut al pit que se li estenia pel braç esquerre, símptomes d'una angina de pit o una crisi cardíaca greu. Un cop dins del box va posar la motxilla en un armari amb el cronòmetre preparat per descomptar tres minuts i va sortir tranquil·lament per no cridar l'atenció, una infermera, però, el va veure i li va tallar el pas.

Que no podia marxar de cap manera, que un moment i li feien un electrocardiograma... S'hi va afegir un metge, ell volia sortir i els empenyia, dos homes de seguretat també van intentar controlar-lo fins que els tres minuts van ser consumits i la terrible explosió va posar fi a la vida i les instal·lacions de tota la zona d'urgències i va malmetre l'estructura de dos pisos superiors comprometent l'estabilitat de l'edifici. El Joan a pocs metres de la seva arma va morir a l'instant.

Al cap d'uns mesos la mare va ser capaç d'entrar a l'habitació, se la mirava dessolada. Havia de fer neteja, ho sabia. Aquell lloc no podia estar sempre així, però tocar les coses del fill encara li feia respecte. No entenia què havia passat. Què hi feia a urgències el Joan? Qui havia posat una bomba en aquell hospital fent que morís tanta gent? I al final el van haver d'enderrocar tot, una desgràcia per a la ciutat juntament amb la del menjador social setmanes abans. No es pot entendre. Quanta maldat hi ha pel món.

A sota l'ordinador va veure que hi havia un paper doblegat. Per fer alguna cosa el va estirar i va començar a llegir-lo:

 

Estimats companys del món:

Només nosaltres entenem la voluntat del Nostre Senyor, la veneració amb el que l'escoltem l'hem de pagar en soledat. Som molts, però aïllats en les nostres cases esperant que Ell ens parli i que ens guiï. Que ens digui on hem de destruir aquesta gran mentida de la bondat. A mi m'ha beneït amb les indicacions per retirar d'aquest món una monja —una serventa de Déu—, també un menjador per a indigents i ara em preparo per convertir en runa tot un hospital ple d'ànimes que es creuen pietoses. Mort a tots! Visqui eternament el nostre amo!

Però he de contactar amb tots vosaltres, germans, perquè cal fer-vos partícips del meu gran descobriment. Fins ara desconeixíem on estava la morada del Diable, ignoràvem d'on venien les veus que sentim. L'Església ens deia el cel a dalt i l'infern a baix, ignorants. Jo i només jo he sigut capaç de lligar caps.

En el pol nord de Saturn hi ha un hexàgon, descobert recentment per les sondes Voyager. Aquest polígon conté sis parells de turbulències.

Està ben clar, no creieu? Un hexàgon són sis costats, amb sis angles i aquest conté sis parells de ciclons. Sis, sis, sis. No hi ha dubte, el número del Diable, casa seva. Ara ja sabem on adorar-lo. Ara ja coneixem la nostra morada després del pas per la Terra.

Companys, l'infern existeix!

Estem en contacte.

Joan

 

La mare colpida per tot el que havia llegit va anar a deixar-se caure al sofà del menjador amb aquell paper arrugat entre els dits d'una mà i a punt de patir una crisi d'angoixa.

El seu fill un adorador del Diable? Un assassí? Realment el Joan havia matat tanta gent per satisfer el Diable? Ni plorar podia. Desesperada, va sentir les notícies de televisió, que li van cridar l'atenció:

—Bon dia. La sonda Voyager 2 segueix el seu camí cap a Urà i planetes llunyans de la Terra. La NASA considera un èxit sense precedents el descobriment d'una forma única en l'univers. En el pol nord de Saturn s'ha pogut verificar l'existència d'una formació gasosa en forma d'hexàgon que en el seu interior allotja sis parells de ciclons girant a velocitats increïblement ràpides.

»Si bé és el primer cop que s'observa en la natura, experiments de laboratori amb fluids gasosos de densitats molt diferents i girant a distintes velocitats havien aconseguit crear diverses formes poligonals, rotatòries, com un triangle o un pentàgon.

»Es considera un descobriment únic i que ajudarà a entendre millor els gasos que componen aquest i altres planetes.

»Com a curiositat, cal dir que una secta satànica d'àmbit mundial considera  l'hexàgon de Saturn la morada del Diable i on se situa l'infern.

»Desitgem que cap de vostès hagi caigut en aquest parany. Seguim amb altres notícies. Després de la visita del Sant Pare a Espanya...

Continue

A Espanya sí que es deu lluitar bé

A Espanya sí que es deu lluitar bé. Diuen que fa sol tot l'any i la neu la veuen ben poc. No com aquí, que estem a quaranta graus sota zero lluitant finesos contra russos.

El terra i els arbres coberts de neu, els llacs gelats, els camins que no es distingeixen del camp obert, l'aigua gelada que no podem beure i les patates, que intentem menjar per tenir alguna cosa al ventre, congelades i dures com pedres.

He sentit a dir que fa uns mesos que ja ha acabat la guerra a Espanya. No sé, allà lluitaven ells sols, espanyols contra espanyols. Com pots disparar un home del teu mateix poble? La veritat és que no deu ser molt diferent del que fem nosaltres. Les fronteres són ratlles imaginàries i les persones som iguals a una banda i a l'altra. Jo, ara mateix, no sé si estic en terreny finès o rus, però els caps ens ordenen seguir avançant i seguir disparant qualsevol cosa que es mogui davant nostre, encara que sigui un animal. Seguint aquestes ordres, la setmana passada un company va matar un cérvol creient que era un soldat rus. Quin munt de carn que ens vam menjar! Ja no recordava l'última vegada que l'havia tastat.

El darrer poble per on vam passar crec que va ser Svetogorsk. Si les coses van com diuen, aviat tot l'istme de Karelia serà territori rus. Avancem un kilòmetre i en retrocedim dos. Veus, això mateix que pensava de les fronteres, on són ara?

A Espanya segur que no se'ls traven els fusells per culpa del gel, i de nit deuen poder dormir damunt l'herba. Això d'aquí no té nom, amb aquesta blancor i aquestes tempestes, jo no sé qui és qui, poden ser russos, alemanys o fins i tot finesos; tots rondem com voltors aquestes terres gelades minades de llacs en els quals pots caure i desaparèixer en un instant sense que ningú se n'assabenti. Temps convulsos, taüts que, amb sort, tornen el fill a casa, ja que la majoria ni tenim aquest privilegi. Encara sóc viu, però qui m'assegura que d'aquí a cinc minuts també ho estaré? Els trets que no cessen a l'altra banda del llac o del riu, no sé ben bé ni on estic. Els russos encara es distingeixen amb els seus uniformes foscos. No sé com amb un fons tan blanc els han donat vestits d'aquest color. Bé, pitjor estem nosaltres, que no tenim ni uniforme i anem vestits amb la nostra roba. Quina mena de govern tenim? Sí, fusells sí que ens en donen i munició, tot el que serveixi per matar, però de roba res, ni uns tristos guants. Qui més qui menys ens vestim amb colors clars, blanc si pot ser, així amb el fons tot nevat ens camuflem i podem arribar a la riba del riu Vuoksa, l'únic que ens serveix per orientar-nos una mica.

Com deuen anar vestits a Espanya? Del color verd dels pins o del color blau del mar? Si sobrevisc a aquesta absurda guerra, hi aniré, he sentit històries de la calor amb què viuen allà, que poden dormir sota un arbre, que mai és sempre de nit o sempre de dia. Tinc vint anys i no he estat amb una noia, segur que a Espanya tinc una núvia, morena, de pell fosca i ulls verds.

Malparit! Gairebé em fa un forat al front. Com em pot haver vist aquest cabró de rus?! On és? Amb les celles plenes de neu i el nas congelat no sóc capaç de veure res ni ningú. Avançaré una mica, davant meu tinc un petit monticle on em puc refugiar. I els meus companys, on són? O és que aquí només hi sóc jo?

Quina hora deu ser? Aquest mig sol que il·lumina tot amb aspecte lletós em fa canviar els horaris i ja no sé si és de dia o de nit. Tota l'estona mig adormit per aquest fred! El cos gelat, l'estómac buit, la por contínua per la incertesa del futur immediat. És que no hi ha res que m'ajudi una mica? Que em motivi a seguir endavant? Què m'importa a mi aquest istme? Per què he de matar soldats russos que segur són tan joves o més que jo?

Hi ha estones que només tinc ganes de plorar. Ja veus, un home plorant i el que fa riure és que no puc fer-ho. Les llàgrimes es congelen a l'instant de sortir del lacrimal i, què és una llàgrima sòlida? Res, res de res. Així que ni plorar puc, ni plorar podré si moro.

M'enyoro molt. Com deuen estar a casa? Els pares deuen ser vius? I el poble a hores d'ara potser ja no existeix, potser els russos han anat per una banda i nosaltres per altra. Igual estan al davant i al darrere i jo al mig, sense sortida. Estic confús.

En una guerra tothom es torna boig i fa coses que mai havia pensat fer, a Espanya deien que inclús es delataven entre germans. No puc imaginar-m'ho. Tinc tantes ganes d'abraçar de nou la mare. Potser han fugit, no ho puc saber.

Jo no tinc més remei que complir amb la meva feina de soldat. Qui m'ho havia de dir fa uns mesos que avui seria aquí estirat, mig mort de gana, mig congelat, disparant contra qualsevol punt fosc que es mogui, lluitant per defensar no sé què. Tantes vides val un tros de terra? Però ara és la meva feina, la que m'ha encarregat l'exèrcit finès i he de complir-la. Què diran de mi si no ho faig?

Un altre tret! Aquest ha donat a l'arbre del meu darrere, les estelles de fusta m'han caigut a sobre. No veig ningú, tot és blanc. On deu ser aquest tirador?

Si no el mato jo a ell, és possible que jo no en surti viu. Deu fer mal, la mort? Només tinc vint anys i una vida al davant, però potser d'aquí a uns minuts seré mort. El que no vull és patir, un tret i s'ha acabat. A algun company li han disparat a l'estómac i ha patit unes hores terribles d'agonia.

 

Ja estic en aquest punt? Ja no m'importa morir? Sóc capaç de voler una mort ràpida? Que mentider que ets! Sí que tens pànic a la mort! Què hi haurà després? Si és que hi ha alguna cosa. Suposo que sí, a casa sempre hem resat i hem cregut en Déu. Ara, la veritat és que no sé on és aquest Déu, però per alguna raó permet tot això.

Rodejo amb cura el monticle i em trobo amb unes llacunes gelades. Què hi faig aquí? Intento matar algun rus, però de debò que no veig res que es mogui. Ara, que si veig un cérvol o una guineu els disparo igualment, carn calenta per sopar.

M'arrossegaré pel gel de la llacuna, hi ha un bon tros que és poc fons fins a arribar al mig, els matolls em cobriran i a l'altra banda ja estaré més cobert pels arbres, però potser rodejat de russos. El cap ens ha dit que no parem d'avançar, que arribem tan lluny com podem.

Avanço, de moment silenci, cap tret. Tinc la panxa gelada de reptar i reptar com una serp.

Ai! A Espanya això no els deu passar, aquell sol que diuen que tenen, mal que mal, segur que es deu lluitar d'una altra manera.

Què és aquest soroll! S'ha trencat el gel i algú ha caigut dins l'aigua. M'acosto, ja veig el forat. Qui deu ser? Un company massa atrevit? Inconscient! El gel és traïdor. Poso la mà dins l'aigua gelada i agafo un braç. Estiro, estiro amunt. Va, noi, has de sortir d'aquesta mort segura. Amunt! El braç és d'un soldat rus! Què faig? No, no puc deixar-lo morir aquí, potser té la meva edat i també tota una vida al davant. Potser l'han enviat igual que a mi a lluitar en una guerra absurda i ell només obeeix ordres. Vinga, vinga... Amunt! Ja tenim mig cos fora de l'aigua, em mira somrient. No sé què fer ara, si no es treu la roba mullada, morirà congelat en pocs minuts i, si se la treu i no fem foc, igualment. Foc? Amb què puc fer foc jo si tot està mullat o gelat? És igual va, l'altre mig cos ja és fora.

Noi, noi... què fem ara?

Ens posem drets i ell m'abraça. Està espantat, està agraït.

Un tret! Un soldat rus ha disparat des del bosc, la bala em travessa el pit. Quina sensació més estranya, no sento cap dolor, el noi rus crida. Què deu dir? Son, la son em va atrapant el seny, tanco els ulls i l'últim que veig és la cara del noi rus. Potser podrà aprofitar la meva roba eixuta i salvar-se. Jo no. Quina son. Sóc mort.

Continue