Regals plaents

 

Aquí, entre aquestes quatre parets, tot és neutre i les emocions desconegudes o apaivagades. El menjar sense sal, la beguda tèbia, el color de les parets trist, la llum lletosa i els quadres i els mobles sense ànima. Jo estic segura que està expressament dissenyat perquè t'adormis lentament, perquè t'ensopeixis fins que estiguis igual de morta que tot el que hi ha al voltant. Tot té atorgat el destí de sedar-te. Sentir, desitjar o emocionar-te deu estar prohibit. Com podia saber jo que el meu cos revifaria d'aquesta manera? Estava pràcticament morta i el primer cop em va agafar de sorpresa. No m'ho esperava, ni imaginar-m'ho podia. Els cops següents, els desitjava.

Feia dies que l'observava perquè sentia que, en mirar-li els ulls, el meu cos estava més viu i ressorgia de l'abatiment. En aquella ocasió vaig veure'l avançar lentament pel passadís. Jo, com cada dia, em feia la distreta maldestrament. El pit em bategava cada cop més ràpid, notava la suor per tot el cos i sofria un lleuger tremolor al braç que no cridava massa l'atenció. Només d'imaginar-lo a prop meu en aquella hora morta... No sé què em va passar. Potser vaig embogir o potser vaig renàixer. Volia cridar, havia de fer esforços per no gemegar d'un sobrevingut plaer. I ni tan sols s'havia acostat. El pas era pesarós i aquell passadís semblava no acabar-se mai. Al cap d'una estona, jo seguia amb els ulls tancats per evitar veure el que era evident. No sé com, però vaig sentir que era al meu costat. La meva pell em deia que era a tocar meu. Volia notar aquell contacte eteri de les nostres mans, que potser durava menys d'un segon, que potser no arribàvem ni a tocar-nos, però que a mi em provocava un rampell que em travessava tota de dalt a baix i d'una banda a l'altra. Volava, volava... i ni sentia les veus de les companyes que em deien:

—Què et passa noia? Estàs tota sufocada. Vols aigua?

Que cony volia aigua! El que jo volia era que segués al meu costat i convertir aquell rampell en un curs constant, que durés hores. Hores!

Finalment va acostar-me un llapis de color marró despuntat. Agafat dins del puny per no perdre'l, me'l va oferir.

—Té! És la rosa més bonica de totes les que hi ha al jardí —va dir ell convençut.

—Gràcies —vaig respondre jo, fent-me la vergonyosa.

Per a mi era indiferent el que em portés, ell creia que era una flor, doncs ja estava bé.

—Seu —vaig gosar a dir-li.

Mentre ell ho feia, jo sentia les exclamacions i els comentaris de fons, escandalitzats per l'espectacle ridícul que fèiem. Ai! Si sabessin el que em passava per dins. Ja ho voldrien. El formigueig pujava des del baix més profund fins al ventre, on feia una parada, i després seguia el seu camí, reptant més amunt fins a arribar als mugrons, on s'aturava i no sabia cap on seguir. A l'esquena, aquell plaer es quedava aturat al clatell, potser eren segons, però eren els millors segons en anys.

Els homes, més tabalots per naturalesa, l'envejaven, a ell. En canvi, les dones es repartien en dos grups, les que ens miraven despectivament per cometre un acte vergonyós —es sobreentenia que a la nostra edat era antinatural sentir plaer o desig—, i les que endevinaven el que m'ocorria. Aquestes últimes es delataven elles mateixes somrient maliciosament, en enyor dels seus rampells.

El cas de les cuidadores era ben curiós; s'aturaven amb una expressió a la cara que volia ser graciosa, i deien sense cap pudor davant nostre:

 —Mira aquests dos!

Deixem-ho, tot això, són efectes secundaris que el millor és no pensar-hi. Quan vaig  aconseguir fer-me amb la preuada rosa, me la vaig deixar  reposar entre les meves cames. Allò i el contacte suau d'una mà avergonyida que intentava acaronar la meva, sense que ningú s'adonés, rellançava totes les sensacions fins al cel estelat. Havia de mossegar-me el llavi per no emetre un crit i posar-me en evidència davant de totes aquelles mirades.

A poc a poc la mà avançava fins a agafar-me l'avantbraç. Jo no ho entenia. Com era que no em premia amb els dits fins a fer que la sang s'aturés. En canvi, em rodejava amb la seva mà tèbia com si fos temorós de fer-me mal. Aquella cura en tocar-me em tornava boja i els seus ulls, un xic perduts, mirant-me fugaçment el clatell em feien perdre la visió de tot. Si pogués dir-li, si em pogués entendre, li explicaria tot el que em passava per aquell cos. El torrent elèctric, que naixia o moria, ni ho sé tampoc, de sota el borrissol del cabell i s'estenia per tot el meu cos, era gratament insuportable. El centre de tot l'univers s'amagava sota de la bata horrorosa i florejada que em feien portar, sota la «rosa-llapis» expressament abandonada en la meva falda, a tocar de l'inici del pecat original.

Sortosament, i ho dic sense creure-m'ho, aquella estona no durava massa temps. Si ho hagués fet, no sé què hauria passat, tan gran era el desig de besar-lo, de prémer-lo damunt meu, de notar el seu pes contra el meu cos, que, de durar més, hagués perdut tot el respecte, el poc que em quedava.

Aviat venien a buscar-nos per sopar, per pintar o per qualsevol altra cosa mecànica, cronològicament implacable i absurda, amb la intenció de separar-nos i no provocar, encara més, el pretès espectacle davant dels altres interns.

Al contrari, ni s'adonaven que sèiem a la mateixa taula. Una de petita per a tots dos sols, o almenys així ho percebia jo, no hi havia ningú més en tot el menjador. M'oferia aigua o una llesca de pa, de fet m'era indiferent, perquè tota l'estona els seus ulls i els meus es miraven sense veure res més al voltant. Només existia el foc, aquell que manava des del centre de tots els pecats fins a l'extrem de tots els meus dits, aquell que pujava per l'esquena i s'aturava un moment a les espatlles per seguir rodejant-me tot el meu cap i fer-me perdre el sentit, aquell que en lloc de fer-me dir un «sí!», em feia exclamar un gemec, aquell que no s'apaivagava mai.

Un cop allitada, no s'adormia res, el foc encara cremava fins a la matinada.

Així passàvem els dies, les setmanes, el temps concedit amb escreix. De sobte, el miracle es produïa de nou i un dia qualsevol, a l'atzar, arribava la sorpresa.

S'acostava l'hora de veure'l sortir per l'extrem del passadís i el formigueig començava a fer de les seves. Tot el cos, gairebé convuls, es posava en moviment, no cal dir-ho, amagat o invisible de cara als altres. Ell sortia, finalment, per aquell extrem anhelat. Portava un full a la mà. Vaig reconèixer que era el full que una creient catòlica, pietosa, voluntària i obsessiva repartia cada setmana a tothom sense compassió. El full contenia el sermó setmanal del bisbe, però estava escrit amb unes lletres tan petites que només uns privilegiats el podien llegir. La dona, però, no cessava de repartir-lo, havíem de morir en pau amb Déu.

Ell, a rampells, encara recordava algunes paraules i em deia un xic bruscament:

—Té! He escrit un poema per a tu.

Jo obria els ulls, la boca, totes les meves faccions havien de representar que era la millor sorpresa del món. Havia de fer-li creure que era el primer cop que ho feia, no podia arriscar-me que es desencisés. Seria la meva mort.

—Gràcies, però no calia, amb la teva companyia en tinc prou —responia jo, fent-me la sobtadament homenatjada.

Falsa! Deshonesta! Hipòcrita! Em deia a mi mateixa. Només el fet de creure'm que havia escrit alguna cosa per a mi el convertia en la persona més tendra del nostre diminut món. Com volíeu que tots els meus afectes, les meves sensacions i sentits no sortissin desbocats fent-me trémer de plaer. Sí, de plaer pur. Tot el procés que havia començat poca estona abans, ara es multiplicava per un número encara no inventat. Des de la meva essència més secreta, el desig emanava amb tal potència, que m'hagués despullat allà mateix i l'hagués despullat a ell. Sols o acompanyats, a aquesta edat ja no tens les manies ni la vergonya dels joves, tampoc jo tinc el sentit del pudor o de l'escàndol que tenen els de la meva edat.

M'imaginava els dos nus, un sobre l'altra, o de costat, sentint tota la pell del nostre cos en contacte, la suor del sexe, els peus freds, els llavis humits, les mirades tan pròximes que es fondrien en una. Els braços, agafant-se mútuament, l'un a l'altra, perquè no poguéssim escapar-nos i alhora les mans notant el contacte de les espatlles, de l'esquena, de les cuixes, de tot el cos acaronat. Un somni del qual calia despertar aviat si no volia caure, de veritat, en ell.

—Llegeix-lo.

—I tant, que ho faré. Deixa'm posar les ulleres.

Realment, sí que era pesat sentir les exclamacions dels companys i companyes, les riotes sense pietat, per aquell teatre imaginari que representàvem. El que no entenia ningú era que de teatre res, el que no sabien era que ells estaven morts per dins i per fora i, en canvi, nosaltres no. Tant feia que en lloc d'una flor fos un llapis, o que no hagués escrit cap poema. Ell ho creia, i això era el que feia despertar en mi el torrent de la sang del meu cos com si fos la cavalcada de les valquíries, les quals corrien embogides entre arbres i sobre un llit de flors, gaudint del galop amb les cabelleres pentinades per l'aire i sense prestar atenció al seu voltant, només al destí que desitjaven. Això era el que jo sentia, el destí, el plaer. I semblava que ningú podia entendre-ho.

Encara que ho haguéreu intentat, tot el que jo us pogués explicar no arribaria enlloc. Estic segura que vosaltres tampoc seríeu capaços d'entendre-ho si no ho visquéssiu abans en primera persona. El plaer és personal, intransferible i el desitgem etern.

Va ser com un arravatament, una ceguera inesperada, vaig embogir i el delit em cremava la panxa, el melic, els pits, el foc corria pels braços i les cames. Les flames intentaven escapolir-se per algun lloc que, com no el trobaven, tornaven enrere i calcinaven totes les meves venes de nou. Tot això, i més, em va passar quan vaig veure, en un extrem del full, escrit amb una lletra tortuosa i gairebé incomprensible: «T'estimo».

La ment em va trair. El dubte em va tallar en sec aquell torrent de plaer. Seria per a mi el missatge? Em reconeixia o era per a algú altre que pertanyia a un altre temps? La veritat és que el sol fet de pensar, per un instant, que la destinatària de l'amagat missatge no era jo, em va entristir. Soc forta, vaig pensar, posant-hi remei ràpidament. No volia perdre el fet de ressorgir de totes aquelles sensacions per una juguesca que em feia la ment. Aquelles dues paraules eren per a mi i punt. Estaven expressament escrites en el marge del full dominical, per fer-me sentir que pecàvem, que érem dolents, que transgredíem totes les lleis posades per les ràncies creences de la gent, que ni Déu ni el Diable tenien poder per sobre nostre. Aquelles lleis s'aferraven i ens ofegaven, però nosaltres les trencàvem en milers de trossets, sense rancúnia, sense penediment.

Com cada dia, la rutina altre cop va arribar implacable, trencant-nos, sense misericòrdia, l'enllaç que unia els dos cossos. El riu que circulava alhora a través dels nostres nervis. Berenar, sessió de mandala, una estona de televisió, sopar i allitament. Tot seguit, sense pausa, ni pietat, cada dia com un ratolí que corre en una roda boja que no porta enlloc.

Encara que no se n'adonessin, jo era llesta i entremaliada, potser vella a ulls dels altres, però espavilada, i sabia com allargar aquell plaer, malgrat que tot al meu voltant m'anés en contra. Un cop les llums van primer apaivagar-se i després emmudir del tot, vaig girar-me de costat al llit. La camisa de dormir, aspra, em fregava els pits, era qüestió només de moure'm rítmicament. Els mugrons fregaven la tela i, gairebé imperceptiblement, aquell vaivé tornava a fer sortir el magma de la profunditat de la terra, la lava relliscava muntanya avall en forma de suor, s'humitejava el melic, el front, les galtes explotaven... i, sense adonar-me'n, una mà relliscava sota el llençol fins a arribar a la boca del volcà. En aquell lloc, inexplicablement amagat, es quedava sense gens de por a patir una cremada. Al contrari, esperant-la.

Els dies haurien seguit monòtons si no fos per les mirades d'amor que rebia mig amagades d'una butaca a l'altra, pels frecs llaminers que em regalava quan creia que tothom mirava a una altra banda. Sempre la mateixa reacció, sempre aquella sufocació, el formigueig, l'encongiment de l'estómac, la tremolor de les cames i les mans, que s'allargaven, com si fos un ninot de drap, per retenir un segon més aquell contacte esmunyedís.

El nou present va arribar com tots els anteriors, per sorpresa i sense esperar-lo. Aquella tarda la seva aparició pel passadís es feia esperar. No vindrà? Es quedarà en la seva habitació? Potser no està bé o potser han vingut a visitar-lo. Jo allargava el coll sense ser capaç d'acceptar que qualsevol altra el podia distreure de venir al meu costat. En el moment en què jo estava més enfadada vaig veure'l, finalment, avançar amb el seu caminar habitualment costós i la vista fixa en el seu braç.

Ho revisc com si fos ara mateix. Un cop al meu costat, m'ofereix el seu regal, pensat i triat només per a mi. Em sento única, elegida, ungida i assenyalada. Els meus ulls observen el seu braç, es fixen en els seus ulls, a tots dos se'ns escapa una rialla maliciosa. Ningú existeix al nostre voltant. La seva mà s'acosta i me l'ofereix:

—Té, és el millor perfum que he trobat. El més suau, el més excels, el que més em recorda a les flors dels prats on vas créixer. Vull sentir-lo damunt la teva pell. Posa-te'n, amor meu.

Jo li agafo embadalida el got de plàstic blanc que sosté amb la seva mà a prop de mi, miro al fons i hi veig un dit de suc de taronja calent. No dubto ni un moment, introdueixo un dit, el mullo i me'l poso al coll, sota les orelles, somric.

—En l'escot? —em diu ell com si fes una malifeta.

Torno a repetir els gestos de nou, sense vacil·lar ni un moment, i deixo caure unes gotes del suc entre els meus pits.

Tothom segueix sense aparèixer, estem sols en la immensitat de la sala, no hi ha parets, ni sostre, i el terra és de sucre filós. La sang comença a accelerar-se i el plaer sorgeix sense saber d'on ve ni on arribarà. Ell seu amb dificultat en la butaca que toca la meva. Els genolls mutus fan un moviment imperceptible fins a unir-se, i aquell petit tros de pell en contacte fa de passadís secret al corrent que ens connecta tots dos. Veig com ell també gaudeix, se li tanquen els ulls i l'esquena, tibada fins fa un moment, es relaxa omplint tot el respatller de la butaca tronada, estira les cames i tot flueix pel seu cos. Jo acosto la mà a la seva i de la mateixa manera, com si tingués por de trencar alguna cosa, poso en contacte les dues pells. Un llampec em recorre tot el cos convuls, llançant-me el cap enrere i sense voler, sense ser jo mateixa, emeto un gemec que fa girar, sortosament, la poca gent que deu haver-hi amagada en la sala. Com dos ballarins sincronitzats a la perfecció obrim les cames, sembla que el plaer pot circular millor si no li posem fronteres nosaltres mateixos. La suor, encara que imperceptible als ulls dels altres, apareix sense previ avís, es mescla amb les restes de suc de taronja. Déu meu! Hauria de ser sempre així. Les mans i els genolls fan força, però no és una competició, és desig nu i cru. Volem mantenir aquell estat d'estranya levitació tot el que puguem. No haguera dit mai que el corrent elèctric podia circular entre dues persones proporcionant aquell mareig agradable, nuant-se en els racons més íntims i amagats del nostre cos. Estem segurs que en un moment algú vindrà a trencar l'encanteri.

I així va ser, sense respecte ni enteniment, algú dels que ens mirava, envejós, s'acostava a recriminar-nos la poca vergonya que teníem. L'encanteri es tallava de sobte, igual que les pel·lícules de cel·luloide antigues, foc i tall, ràbia i fi.

Havia d'esperar que el miracle de les ofrenes es repetís per si sol, jo era incapaç de provocar-lo. Ell podia passar pel costat distretament sense dur cap regal i ni tan sols veure'm durant dies, però quan recordava... quan recordava em duia al cel en segons, com en aquests anuncis de cotxes moderns. Com ho diuen? De zero a cent en nou coma set segons. Que lents!

Era inesperat i, per això, més plaent. Aquella tarda jo mirava les moreres del jardí quan ell va aparèixer amb aquell caminar diferent. El coneixia, aquell pas, era el dia, era el moment. Forçava la vista per tal d'endevinar quin era el regal que m'oferiria. El braç esquerre el duia doblegat i del puny aferrat sobresortia alguna cosa. El temps es perllongava d'una manera exagerada, mai corria prou. Em va mirar de lluny i va somriure. Em sabia atenta i allò el feia feliç. En arribar al meu costat va allargar el braç i, en obrir la mà, vaig poder veure el present d'aquell dia.

—Té, és per a tu. Ara no hi ha roses, però...

—Gràcies —vaig respondre vergonyosa i mentidera com sempre.

—Has vist quins colors que té? I el tacte? És de seda bona.

—És preciós —vaig dir amb un fil de veu.

—Només tu el pots lluir com cal. Només a tu et donarà tota la seva llum.

—Seu aquí, al meu costat, mentre jo me'l provo —vaig dir-li emocionada.

Havia de tenir delicadesa, fer-ho a poc a poc, com aquella que desfà i obre la caixeta amb l'anell de promesa. És un cop a la vida. Vaig desplegar-lo tot i me'l vaig posar al voltant del coll. Aquell pitet de paper era aspre com una mala cosa, però tant em feia, era per a mi i només per a mi. L'engranatge es va posar a rodar. El formigueig entre les cuixes, l'ansietat amb el mal de panxa que l'acompanyava, el plaer immens que em feia tancar els ulls i humitejar els llavis amb la llengua. Aquell gemec apaivagat, tot tornava alhora.

De lluny, de molt lluny, sentia unes exclamacions falsàries i escandaloses, mentre jo fruïa del plaer brutalment, com una bèstia salvatge, sense control, esperant allargar-lo tot el possible i, si ell m'ho permetia, no abandonar-lo mai.

Continue