LA PILOTA MÀGICA

 

LA PILOTA MÀGICA

La Neus treballava amb l’ordinador aquella tarda. L’endemà havia de lliurar uns plànols, anava tard i això la feia posar nerviosa. De sobte va sentir uns crits que venien del carrer. Espantada, va guaitar per la finestra i va quedar sense alè.

 El Marc i la Lluïsa tenien a les seves mans la pilota màgica del poble, era tan especial que lluïa amb vint-i-vuit colors, els coneguts de sempre i altres que no tenien encara nom. La pilota tampoc era rodona, tenia forma mmmmm... de patata! i només rodava quan ella volia. Era molt cabuda i no volia creure a ningú, només a ella sola. Tot i això les nenes i els nens del poble es barallaven per tenir-la.   

La Neus es va posar les mans al cap quan va veure que darrere del Marc i la Lluïsa es formaven dos grups de nens i nenes. Aquests van començar una guerra de pedres per defendre el seu cap, el que estirava la pilota màgica cap a ell.

 Una de les pedres va sortir d’una mà amb la intenció d’impactar contra el braç d’un membre del grup contrari, però com aquestes coses no se saben com acabaran, va anar a parar a l’ull del Marc.

—Aaaaaah! Quin mal!—va cridar, mentre deixava la pilota.

 La Lluïsa va caure de cul amb la pilota al damunt.

—Buuuuffff com pesa! Ja és meva!—deia mentre reia.

 Al Marc aviat la sang li va baixar per la cara. La Neus que ja era al carrer va ajudar-lo fins a casa seva. Quan van arribar els pares es van espantar en veure tanta sang.

 La Lluïsa i el seu grup van marxar riu amunt fins a l’esplanada de l’Arbre Sec, a veure si aconseguien fer rodar la pilota màgica, sense pensar si el Marc tenia poc o molt mal.

Els pares en veure la ferida van decidir anar al metge a la capital de la comarca, estaven molt angoixats i tenien molta por que el seu fill quedés cec d’un ull per sempre, només per culpa d’una pedrada sense sentit.

La Neus va tornar al seu ordinador, però tremolava tant que no va poder acabar la feina. L’endemà segur que els caps de la seva feina, la renyarien per culpa de la mateixa pedrada i, això que ella no tenia res a veure.

Els pares del Marc esperaven a la saleta del consultori. Ni tan sols es miraven, ni parlaven entre ells dels nervis que tenien.

La porta va grinyolar i va sortir la doctora.

—Pares del Marc?

—Sí, sí. Som nosaltres!

—Passin a la meva consulta, si us plau —va dir tota seriosa—. Seguin.

—Com està el nostre fill? —van preguntar alhora.

—No haig d’enganyar-los. La ferida és greu. El cop ha sigut molt fort. La  pedra era acabada en punxa i, a més a més, trossets d’aquesta han quedat dins i ara no li podem treure.

—Així que passarà?—va dir la mare atabalada.

—Esperar uns dies amb l’ull tapat i fins que marxi la inflamació. Llavors podrem netejar-li i saber si ell hi pot veure o no. Ho sento molt, no podem fer res més. Un cop de pedra, encara que sigui sense voler, pot fer molt de mal i ser molt greu.   

Mentre el Marc s’estirava una estona al seu llit, els pares li preparaven alguna cosa per sopar i la colla de la Lluïsa seguia jugant a l’esplanada posant noms inventats als colors que no en tenien.

La Lluïsa va veure a la Mercè molt seriosa.

—Que tens Mercè? No has dit cap nom de color nou —va dir divertida.

—No m’agrada la sang—va respondre tota múrria.

—I de quina sang parles?

—La del Marc. És que no has vist com li rajava. Crec que és culpa meva, jo he llençat la pedra que li ha donat a l’ull.

—Vaaaaaa! No et preocupis. Segur que està bé. Digues un nom!

La Mercè va seguir el joc, però amb poques ganes. Es va inventar dos noms de colors nous: pitort i crestadegall. De seguida va marxar cap a casa a sopar i a dormir, no volia ni imaginar el mal que devia tenir el Marc.

Durant uns dies va fingir que tenia mal de panxa per no sortir de casa, per no anar a escola i tampoc jugar amb la pilota màgica. Només somiava amb l’ull del seu company i les conseqüències que portaria haver tirat aquella pedra.

Mentre, a casa del Marc, els pares li curaven dos cops al dia l’ull. Però tot i aquestes cures la ferida no semblava millorar.

La Neus, des del despatx de casa seva cada dia havia de dir als nens i nenes del poble que no es barallessin, que recordessin el que havia passat. La pilota màgica era de tots i tots podien jugar alhora. Estava molt nerviosa, amb aquells crits no acabaria mai la feina i si no la lliurava a temps, l’acomiadarien.

La doctora en una nova visita al cap d’una setmana observava l’ull del Marc.

—Marc. Que hi veus alguna cosa amb aquest ull si et cobreixo el bo?

—Res de res. Com si fos una nit sense Lluna —va dir el nen.

—No sé, no sé... Espera’t un moment que parlaré amb els teus pares.

—Com ho veu doctora? —van preguntar tots dos alhora.

—Sincerament, estic preocupada. La ferida no ha millorat gens, i si no fem alguna cosa ràpida, potser no hi veurà mai més.

—Però que diu? —va exclamar la mare esgarrifada.

—Penso que pot haver-hi una solució. Ahir em van parlar d’una pomada nova que cura molt bé les ferides dels ulls.

—Doncs posem-li, ràpid, ràpid —va dir el pare.

—El problema és que és molt cara, costa molts diners i ha de pagar-la el pacient.

—Cap problema, quan val aquesta pomada —va dir decidit el pare.

La doctora es va acostar a l’orella del pare i li va dir el preu xiuxiuejant, l’home es va quedar blanc. La mare els mirava ansiosa a tots dos.

—Estimada hem de demanar diners al banc, no podrem viure com fins ara i haurem de treballar molt per pagar-ho tot, però és el nostre fill.

—I tant! Treballaré de dia i de nit per poder pagar la pomada. És el nostre fill —va dir plorant la mare.

Tot això es va escampar amb molta velocitat pel poble. Quan la Lluïsa li va explicar a la Mercè, aquesta encara volia sortir menys. Tenia por de tothom, tenia por que l’acusessin, només a ella, d’arruïnar a una família i de fer perdre la vista de l’ull al Marc, tot per una baralla absurda i una pedra mal llençada. Se sentia malament, molt malament.

La pomada, per sort, va fer el seu efecte i va curar l’ull del Marc, no del tot, però gairebé no es notava res.

La Neus des de la finestra pensava com d’important son les coses, encara que semblin una ximpleria. Una pedra perduda, una baralla sense sentit i un nen no havia recuperat la vista del tot i a més els pares s’havien quedat sense diners.

La mateixa tarda, per casualitat, el Marc va retrobar-se amb els seus amics i la Mercè va sortir de casa. Tots dos es van trobar en la pujada del carrer que duia a la plaça.

—Marc! Perdona’m si us plau. Vaig ser una beneita. Com estàs?

—Bastant bé. No et preocupis Mercè, jo també en tirava de pedres. Ens podia haver passat a qualsevol.

—Sí, crec que hem après la lliçó de no barallar-nos més. Ara els hi hem d’explicar a tots —va dir capcota.

La Mercè i el Marc van parlar amb els seus amics i tots van entendre que no calia barallar-se, que jugar era millor i més divertit.

La Lluïsa va donar la pilota màgica al Marc, en senyal de pau i en veure-la aquest va exclamar:

—Oh!

—Que passa? —va preguntar-li la Lluïsa.

—Res. Res —va xiuxiuejar el Marc.  

La veritat era que la pilota màgica ara tenia trenta-dos colors, quatre més que només podia veure ell, però no ho va dir mai. Era el seu secret i el guany que li regalava la pilota màgica.

Tot el poble va ajudar als seus pares i van poder fer una vida normal molt aviat i la Neus... Ai! La Neus. Finalment va poder lliurar la feina a temps i els caps van quedar tan contents que la van ascendir dins de l’empresa.

Així que a una rabosa que s’ho mirava tot des del seu cau dalt de la muntanya, va somriure en veure que les baralles s’havien acabat, va tancar els ulls en jeure junt els seus fills i va pensar:

Finalment. Tot arreglat i el conte... contat.  

 

Text: Ignasi Carsí Costas

Il·lustracions: Esperanza Agra

Desembre del 2020