miércoles, 17 de junio de 2020

Un nou misteri per a l'Agatha (relat de dos planes, no premiat al Premi Relats Curts de la Ribera d'Ebre)

Em trobava jo distret, observant unes falgueres, quan de sobte va sonar el timbre estrepitós del telèfon. Em sap greu confessar que el vaig deixar dringar, fins que la persona que trucava es va cansar. Jo seguia interessat més en el meu jardí, que en qualsevol notícia que em pogués arribar de nou. Quan estava a punt d'eliminar el primer insecte, el telèfon va tornar a sonar... Sense pressa, vaig anar a despenjar-lo amb la intenció d'estar el més desagradable possible amb el meu interlocutor. No eren hores de trucar. En acostar-me l'auricular a l'orella i abocar un fluix i esquerp «Diguem», la veu em va sorprendre i la notícia que l'acompanyava encara més. Era una cosina llunyana. La trucada era per fer-me saber que havia mort el seu germà, i per tant també cosí llunyà meu. A ell feia molts anys que no el veia, sabia que sofria una diabetis molt avançada i, havia de moure's en cadira de rodes. Tot i aquesta discapacitat, encara viatjava cada any a Cuba, on passava una temporada llarga, sense saber ningú on s'estava i que feia. Tot plegat estava envoltat de misteri. Potser algun bruixot el guaria dels seus mals. Després d'unes quantes frases tòpiques, vaig penjar l'auricular, vaig seure en la butaca i vaig encendre una pipa de bon tabac, cubà, mira per on. Al cap tenia el meu cosí i l'exòtica història d'aquesta rama de la família. La seva mare va exiliar-se a França i després a Itàlia durant la postguerra. Jo la recordo d'avançada edat, fumadora compulsiva, vestida elegantment i sempre molt maquillada. Als llavis lluïa un vermell cridaner, però tan associat a ella que no desentonava gens. A Itàlia va conèixer un xicot hongarès, l'Esteve Grunwald, el qual es va convertir en el seu marit. En tornar a Espanya, ell va ser un famós pintor i varen tenir com a fills als meus dos cosins. El meu cosí Jordi va ser qui va heretar l'habilitat en l'art de la pintura. Sense adonar-me'n, els ulls van buscar el quadre de la paret, signat J.Grunwald. Pensatiu vaig encendre el televisor, en un canal va coincidir que començava la pel·lícula "Assassinat en l'Orient Exprés", l'havia vist desenes d'ocasions, però m'agradava tant que vaig acomodar-me per veure-la de nou. Tot anava desenvolupant-se com sempre, però per a mi cada pla, cada escena era desconeguda. Expressament innocent, em sorprenia per cada gir del guió, sospitava de tots els passatgers, qualsevol podia ser l'assassí o l'assassina. Els meus ulls s'escapaven, sense voler, per admirar la lluminositat que el meu cosí havia aconseguit reflectir en el quadre. Un comentari d'una criada o de la seva mestressa em feien tornar a la televisió. El meu cosí havia portat una vida plena d'aventures, era inquiet i ho va ser fins al final igual que els personatges de l'Agatha. La sorpresa va arribar en l'al·legat final del senyor Poirot. Va poder acusar a qui havia tramat l'assassinat de l'home per part de tots els ocupants del vagó, en esbrinar el cognom veritable i clau en l'assumpte, que l'assassina en cap volia ocultar, Grunwald. «Com podia ser que no m'hagués adonat d'aquesta coincidència fins al precís dia de la mort del meu cosí? Quina classe de broma macabra era aquella?». Els ulls tornaven al quadre. La meva passió per l'Agatha i la meva estimació a la família, aliades aquella nit en un cognom. Tot era racional però em sentia confós, potser el tabac era massa fort i em produïa al·lucinacions, veia com missatges del més enllà en el que eren simples casualitats. No podia ser, jo no havia cregut mai en aquestes coses. El so estrident del telèfon a aquelles hores de la matinada gairebé em mata. Vaig despenjar-lo atordit i alhora intrigat per qui podia trucar a aquelles hores. Una veu pregona va dir: —Conferència des de Cuba. El senyor Grunwald vol parlar amb aquest número. Accepta la trucada? Unes rialles histriòniques, que feien por, em van fer recular fins a caure sense sentit sobre les falgueres. A la televisió corrien els crèdits després d'un escarit «Fi».

miércoles, 11 de diciembre de 2019

Una vida inmóvil (Microrelat no premiat, presentat a Premi IASA)


Desde que nací, atado entre telas, no tuve nunca libertad de movimiento. Durante la escuela y la formación militar no pude desviarme ni un grado de la perpendicular. Llegó la invasión en que permanecimos escondidos meses y a ella la siguió la guerra. Estaciones sucesivas en unas trincheras que no avanzaban ni retrocedían. El único movimiento permitido era el tiritar de los huesos, involuntario y causado por el frío, no porque uno quisiera. Ahora que muero por una bala posada en mi corazón, ahora puedo sentir, por primera vez en mi vida, la libertad. Esa que siempre me fue arrebatada.

Les fulles que la feien bonica (Relat no premiat presentat als Premi Núvol)


Soc petita, de mida vull dir. Els pares ja ho eren. Bé, és el que m’han dit, jo gairebé no els recordo. La mare va morir quan jo tenia set anys i el pare, acabats de fer els onze. Ara en tinc noranta-tres, i els rostres se’m desdibuixen.

Estic recolzada en una butaca d’aquesta residència on visc... No sé, potser fa set o vuit anys. Després de la mort de la filla, em sembla recordar que encara vaig viure uns anys a casa. Sí, deu ser així, perquè recordo la sensació de soledat que sentia i com plorava, sense ànim de sortir.

Una veu brusca em treu dels meus pensaments.

—Maria! Això no pot ser! Has de menjar i beure! Aquesta actitud de deixadesa no és bona. Vinga, posa’t dreta i obre els ulls! Reacciona!

Reacciona? Per què? Si ja fa mesos que els dic que vull morir-me. Ja soc vella. Què hi faig aquí?

Ahir va venir el capellà a fer la missa. Com vaig poder, li vaig dir que em prengués, que m’enterrés a qualsevol lloc, però que em tragués d’aquí. Res a fer, ell va entendre que el cap no em regia bé. I jo encara li parlava amb una metàfora en lloc de dir-li ben clar.

Fa temps que vaig decidir morir-me i el cos ja m’acompanya, la pell m’ha canviat de color i em tiba tota, el nas el tinc més sortit i les galtes més enfonsades. El camí ha començat. Algú crida de nou.

—Maria! Menja! Les teves netes volen que estiguis aixecada i que mengis. Fes el favor de no posar-ho més difícil.

Les meves netes volen... I el que vull jo? Com és que ningú m’escolta. M’empasso unes cullerades d’un puré fastigós i, a cops de cullera, fan que m’empassi alguna cosa freda. Un iogurt o una gelatina deu ser. Sento que parlen entre elles i que em posen la medicació de la nit a cada cullerada. Pastilles i càpsules a dojo, es veu que cal estirar els noranta-tres anys tant com sigui possible. Em pugen a l’habitació que comparteixo amb una dona que està més morta que jo, quina enveja.

Com quan era nadó, em trobo despullada damunt del llit, mans netejant-me i embotint el bolquer em toquen per tot arreu. Ho he perdut tot, ja no tinc ni la més mínima intimitat. Dignitat? Ja no la recordo. Una mà amb pressa em treu les ulleres, ara sí que tot és borrós. Potser la mort arribarà així, cada cop tot esdevindrà més emboirat fins a una foscor absoluta.

Abans d’adormir-me penso en els pares, un record fugaç de l’avi amb qui vaig viure més anys, la pobra filleta meva que em va avançar en el camí. Maleït Alzheimer precoç. L’altra filla tota la vida maltractada per un fill de sa mare a qui Déu ara ha castigat amb un càncer, tant de bo es mori aviat. L’anar i venir de les netes, ara em caso, ara em separo, ara tinc un fill, ara aquest marxa amb el seu pare... Estic esgotada, tant de tràfec no està fet per a mi.

—Maria! Desperta’t! Has de prendre l’antibiòtic de la matinada i jo no tinc tota la nit per estar amb tu.

Quin esglai! Crec que somiava. Què em diuen? Un medicament a mitjanit? Me l’empasso com puc, però la noia s’enfada amb mi perquè m’ennuego. Jo vaig a un altre ritme, més lent, no puc fer-hi res. Ara ja no dormiré, el cor em batega a tota velocitat. La dona del costat ronca, o potser és la ranera de la mort. Intento relaxar-me. Per la finestra veig un carrer desert. Uns arbres sense fulles, com la meva vida. Queda tot el tronc, però les fulles que la feien bonica han anat caient totes.

Passa una parella agafada del braç i em fa pensar en el meu marit, un bon home. Com és que no he pensat en ell fins ara? Em sap greu, perquè no es mereixia que l’oblidés. Sembla que em torna la son, se’m tanquen els ulls.

—Maria!... Maria! Noies, alguna que truqui al metge. La Maria és morta.

La por: Relat no premiat presentat al Premi de Pratdip


Per tots és conegut que una de les funcions principals del cervell humà és predisposar la resta del cos a la supervivència. Anys i anys d'evolució han passat, lentament, fins a aconseguir crear la por. En concret, la por al desconegut, i no a l'evidència, és la que aconsegueix fer-nos sobreviure. Trobarem infinits exemples. Vegem-ne alguns.

Si una persona cau en un mar agitat per una tempesta o és arrossegat per un corrent, no té por a ofegar-se, això és l'evidència. Té por a la mort, al que hi haurà després de l'últim intent per omplir d'aire els pulmons. El mateix podem dir d'una malaltia. Algú té por als microbis recentment descoberts? En un foc... algú té por de la calor? Són coses que potser no es veuen, no s'ensumen, no podem tocar, no podem agafar-les i arrancar-les del damunt de la nostra pell. La por al desconegut ens durà indubtablement cap a la salvació.

Excusin-me. No tot és tan simple. Hi ha dues variables clares que fins ara no he comentat. La primera la pateixen els suïcides, els quals desconeixen la por. Gairebé és una aliada que els anul·la la predisposició natural a la supervivència. La segona, i molt interessant d'estudiar, és quan la guspira que fa activar la por al cervell prové d'un òrgan malalt, que confon la realitat amb la fantasia, de manera molt general parlaríem d'una psicopatia, de la bogeria.

Per mostrar-ho em centraré en un cas que tracta d'aquesta anomalia en el nostre òrgan regidor. No parlaré de la psicopatia com d'una malaltia, sinó com de dues maneres de percebre l'entorn, de la capacitat de raciocini i de reacció, de l'origen de la por en uns homínids o en uns altres. Sí, homínids. Encara algú dubta en afirmar que els homínids, com els humans i, per a alguns els seus precursors, els goril·les, els orangutans o els ximpanzés són els únics conscients de la seva pròpia existència i, per tant, de la seva pròpia mort. És fantàstic, només aquests temen el desconegut, la resta de ésser vius tenen por tan sols a l'evidència.

Per què mossega un gos? Perquè té por d'un home o d'un altre animal. Per què fuig un ocell quan està bevent? Per un soroll, per la presència d'un depredador. Cap té la capacitat d'imaginar-se que aquest home o aquest animal els durà a la mort, tenen por directament d'ell.

Exemplificaré tot aquest assumpte amb el cas del meu amic, el senyor Woodman, que va ser víctima de la seva pròpia por o de les imaginacions que el seu cervell va crear. Una resposta o altra l’hauran de decidir vostès. La meva devoció per esbrinar el que s'amaga darrere d'aquesta emoció s'ha esfumat. Jo, després del que exposo a continuació, abandono per sempre la recerca sobre la ment i la por, em dedicaré a les inertes pedres, a les gemmes poc perilloses i transmissores de bellesa i pau. El meu cor no resistiria un altre cas com aquest i tinc por de morir. Desitjo sobreviure.

El senyor Woodman, company meu des de la Galway Hight School, passejava un vespre per un poblet petit a prop de Cork. Intentava oblidar la seva estimada, l'única dona que havia estimat de veritat en aquest món i que, malauradament, havia mort prematurament i inesperadament pocs mesos enrere. Fins aquí la curta història que jo sé. La resta l'he extret d'uns fulls, mal escrits i confosos, obra sens dubte d'una ment malalta.

El meu amic va veure que el poble tenia una església apartada de la vila. Li va cridar l'atenció, ja que, normalment, en tots els pobles de la catòlica Irlanda que havia visitat, aquests temples ocupaven un lloc destacat al centre de la població. Va empènyer la porta i va descobrir que no estava tancada. En mirar al voltant va veure uns vilatans que l'observaven des d'una barana, però cap el va advertir perquè no entrés a l'església. Un cop creuada la porteta tallada en una fulla de la porta principal es va trobar en una saleta intermèdia, una habitació amb portes a totes les parets que feia les funcions de senzilla avantsala.

La seva mà dreta va impulsar suaument la porta de l'esquerra al mateix temps que feia girar un forrellat, produint un soroll intens i agut en fregar ferro amb ferro. La nau principal, de fet tot l'edifici, es trobava en penombra, il·luminada només pels centenars d'espelmes que tremaven en les diferents capelles al voltant de la part central.

Un cop havia donat dues passes per damunt d'un terra envellit i boterut, va sentir com la porta es tancava per si sola. No va fer problema d'aquest fet, era qüestió de girar el pom de nou i sortir.

Les esglésies no li feien por, però després de la mort de la seva muller era el primer temple on entrava, empès per una curiositat estranya. El que sí sempre li havia produït rebuig eren les imatges de sants i santes, les creus enormes amb un Jesús de mida natural crucificat, a qui s'havien encarregat de fer-li una cara amb un sofriment espantós, sang al costat, a les mans, als peus i rajant-li des de la corona d'espines cap al front i les galtes. Esgarrifós.

Amb l'únic soroll que provocava la punta metàl·lica del seu bastó en contacte amb les rajoles, va avançar. A mà esquerra va veure el confessionari, fet de fusta fosca. Semblava més un taüt que un lloc on la gent li descrivia al capellà els seus pecats i els seus desitjos més prohibits. Una cortina de vellut grana a la part frontal li donava el toc final perquè tingués un aspecte sinistre. Per un moment es va aturar perquè li va semblar que algú resava a l'interior. El murmuri era tan estrany que va enretirar la tela, per fer-li saber al capellà que estava visitant la seva església. Va fer un pas enrere, horroritzat, quan l'únic que va trobar damunt del banquet va ser un crani humà d'aspecte repugnant, com si fes molt de temps que se li havia desprès la carn que el recobria. Sense comprendre què hi feia allà, es va ajustar l'abric i el barret per seguir el seu camí com si no hagués vist res.

Just a la primera capella es va trobar un Crist exquisidament tallat esculpit en fusta, a qui no li mancava cap detall escabrós que justifiqués aquells ulls que miraven a terra amb un terrible sofriment. I les espelmes al peu del crucificat encara li donaven un aspecte més tètric. Va continuar el passeig aferrat fortament al pom del bastó de manera inconscient. A la següent capella, descansava sobre una base de pedra esculpida una santa de la qual no va poder esbrinar el nom, però que va reconèixer-la com a màrtir per la fulla de palma que sostenia amb un braç, mentre amb l'altre aferrava amb força una creu fins a fer-li brollar la sang entre els dits. Un nou soroll el va fer mirar enrere. Forçant la vista va quedar esgarrifat en veure que el Crist havia baixat al peu de la creu. El suportava una figura femenina angoixada, talment com si fos una Pietat. Horroritzat, va córrer per sortir d'aquell temple encantat, però no hi havia manera de fer girar el pom de cap de les portes que donaven a l'avantsala.

Va tornar enrere, el bastó i el barret van caure a terra en veure que el Crist havia avançat reptant per terra. En mirar a la desconeguda santa, la sang li regalimava a dojo, tacant la barroca peanya. Va caminar enrere, gairebé en un estat de trànsit provocat per la por, fins que amb l'esquena va colpejar l'altar principal. Es trobava sota d'una cúpula de la qual no distingia l'altura. Va aferrar les estovalles, d'un blanc virginal, com si elles poguessin salvar-lo del martiri. Aquella zona estava més il·luminada, però no per espelmes, des del calze emanava una llum difusa i d'un color entre blanc i blau. Pel carrer de l'esquerra va veure, durant un instant, com el Crist avançava cap a ell caminant dificultosament a causa de totes les ferides i nafres que li cobrien el cos. Quan va tenir prou coratge per tornar a obrir els ulls, la santa era també a terra, esperant aquell a qui havia lliurat la seva vida, amb els braços oberts i la sang, que no s'aturava, esmunyint-se entre els dits i la creu.

A l'absis destacava un retaule amb diversos quadres rodejats d'una fusta recaragolada, pintada amb pa d'or i on es representaven diversos moments de la vida de Jesús i retrats de bisbes honorables. En uns segons en què mirava alhora cap tot arreu, el Crist ja havia avançat fins a davant d'una santa agenollada, trasbalsada per la devoció. En aquest impàs de temps, totes les figures del retaule s'havien transformat en éssers de tres dimensions que n’anaven sortint. Uns amb creus, altres amb bíblies a les mans; als que estaven martiritzant es veien cremats, com sant Llorenç, assagetats, com sant Sebastià, que avançava amb totes les fletxes clavades pel cos, mort... però viu.

Havia d'escapar-se com fos. Va dirigir-se cap a l'altra ala, a la dreta. L'horror que estava vivint el feia creure en una última sortida; pensava que, sovint, en aquests temples hi havia una porta lateral. Què estava passant allà dins? Per què li passava a ell? Res no tenia sentit. Però Crist, santes, bisbes i sants avançaven cap ell, tots amb aspecte repugnant, sòrdid; ni tan sols podia saber si eren humans, si estaven vius o si es movien cap a ell com un exèrcit de cadàvers.

En passar per davant de l'orgue, aquest va començar a sonar el rèquiem que Mozart havia compost amb motiu de la mort del seu pare. Si no fos per la por que li dominava el cor i l'enteniment, hagués rigut en sentir la ironia de la música tenebrosa, amb els seus arpegis, que havia provocat encara un ambient més sòrdid. Porta, no n'hi havia. D'una sèrie de capelletes fràgilment il·luminades sortien altres santes i, com no podia ser d'altra manera, de la capella més ornada i amb més espelmes, va aparèixer sant Patrici, bisbe, que, junt amb santa Brígida, són els patrons d'Irlanda. La tela de la túnica i la tiara del sant queien a trossos i deixaven veure l'esquelet carnós de l'home, que també avançava cap a ell. Darrere, el vestit de la monja i santa cremava lentament. Tot plegat feia que l'aire fos irrespirable en aquell lloc cada cop més infernal. La carn cremada, la cera, els vestits rancis i vells, la sang gotejant, la carn en descomposició, la llum de les espelmes, el calze amb el seu feix de llum, tot se li venia a sobre. I creia, del cert, que amb cap bona intenció, ja que potser buscaven una mica de vida per poder reviure. Però, per què ell? No havia entrat ningú més en aquella església? Potser era perquè havia perdut la fe? Si havia de donar la vida a algú, sens dubte seria a la seva dona, no a aquells monstres que cada cop l'encerclaven més i més.

Quan ell pensava que els seus dies s'havien esgotat en aquest món, sense més remei, tothom es va aturar i va girar-se cap a l'altar principal. El crani surava en l'aire i, com si fos una processó, avançava cap al calze als acords d'una música antiga i desconeguda, cantada per les veus que de sobte ressonaven per tot arreu. Pels coneixements que ell tenia de llatí, li semblava entendre que cantaven la passió de Crist en el Gólgota. No sap com va recordar que havia llegit que aquest nom, en arameu, significa ‘el lloc del crani’. Era casualitat? Era el crani de Crist? Què significava i què estava passant?

El crani va ser il·luminat per la llum blava; tots van abaixar el cap en senyal de respecte. Era el moment de fugir, ara o mai. Tot, excepte la música, s'havia aturat, inclús la llum tremolosa de les espelmes ara estava paralitzada. Al mateix temps que ell va fer el gest per aixecar-se i intentar trencar a coces una porta imaginaria, el crani, amb un feix refulgent, va descendir fins a quedar surant a pocs centímetres del calze. «Cos de Crist. Sang de Crist», va pensar. Tota aquella colla de monstres, per molt sants que fossin, van tornar a aixecar el cap i a mirar-lo a ell. S'acostaven, s'acostaven. La música sonava tan forta que els timpans li esclataven, la pudor l'ofegava, la primera a tocar-lo va ser la santa desconeguda que el va tacar amb la sang que rajava sense aturador. El bisbe, amb les costelles a l'aire, li va prémer el braç. El Crist de la mirada trista es va posar davant seu, avançant un braç amb el forat del clau al canell, amb la figurada intenció de tocar-li el cap. Llavors, mullant la mà en la sang de la santa, va fer-li el senyal de la creu al front i en aquell precís instant el seu cervell va fer fallida i la por que li fessin res va fer que perdés el sentit.

No hi ha res més escrit i ignoro si ho va escriure el meu amic o algun testimoni que va poder escapar.

Uns mesos després, recorrent el camí que suposadament havia fet el senyor Woodman, vaig arribar al poblet on havia el temple apartat del poble. En efecte, havien vist un desconegut amb un carruatge i vestit elegantment passejar-se pel poble, parlar amb els veïns i interessar-se per la història d'aquelles contrades. Després va sortir de la vila i va desaparèixer, convençuts que havia seguit la ruta, vall endins. Tant podia ser cert, com una maleïda mentida.

Una àvia em va apartar de la rotllana de veïns que s'havia format i em va donar els fulls que havia escrit el meu amic i que ella va trobar sota del roure que hi ha al prat. Del que hi ha escrit en aquests fulls, he pogut relatar els desgraciats fets que va patir el que ara cerco, per si en un últim moment va poder sobreviure a tot aquell seguit de monstres, figuradament sants. Però sospito que segurament va escriure les seves últimes paraules en aquest món en els fulls de paper tacats de sang.

La gent del poble es va anar concentrant a la barana que donava al prat sota del poble i on hi ha l'església. Una força alhora inquietant i curiosa m'empenyia a entrar-hi. Potser el senyor Woodman o el seu cos esperaven alguna mena de rescat.

Vaig girar el forrellat i en fer un pas sota la porta vaig veure que em trobava dins del vestíbul, que estava molt ben descrit en aquells arrugats papers. Tot eren portes en aquella habitació, qualsevol donava accés al temple sinistre. En girar el pom d'una d'elles la foscor em va envair. Quan els ulls es van acostumar a la llum de les espelmes enceses per totes les capelles, vaig poder mirar amunt. No comprenia què passava. Des de fora, el temple era petit, d'acord amb el poble, però jo em trobava dins d’una catedral gòtica. L'altura de les columnes era impressionant. Les vidrieres i la rosassa donaven un aspecte màgic, però la llum era tènue. En la primera capella vaig trobar una urna de vidre amb un crani dins, segur que era una relíquia d'algun sant local. En avançar, un cop sec em va sobresaltar. El pom de la porta havia caigut i estava travada. Vaig mirar al voltant i l'urna també havia caigut fent que el crani rodolés fins als meus peus.

Al poble la gent escoltava atenta el moment en què sentia el cop de la porta, senyal inequívoca que un altre caminant havia caigut a la trampa mortal que era aquell temple i al qual ningú d'ells gosava acostar-se.

La vella que li havia lliurat els papers rumiava per a ella, «Ara només queda esperar. Aquest venia buscant el senyor Woodman. Qui vindrà a buscar-lo a ell? Espero que hagi deixat un bon rastre, i tot escrit. Hem d'alimentar els sants».

viernes, 24 de mayo de 2019

Elisabeth III


Durant la primera dècada del segle xxii la Bretanya francesa havia passat de nou a mans de l'Imperi Unit. El territori que abastava la corona de l'emperadriu Elisabeth III, era immens.

La Tercera Guerra Mundial, o la Guerra de les Fronteres com alguns la van anomenar, va canviar pràcticament tot el mapa polític d'Europa i Àsia. Països com França o Alemanya havien perdut gran part del seu territori a favor d'estats limítrofs. Tota la zona eurasiàtica tornava a ser un bloc de repúbliques sota el nom d'Unió de Repúbliques Revolucionàries Neocomunistes. El Pròxim Orient feia anys que vivia en pau sota el mandat de la Federació Lliure de Bahrain. Ínfim país insular que, a causa de la descoberta de la fusió freda pels seus científics, va acabar absorbent tots els regnes del seu voltant: Iemen, Aràbia Saudita (arruïnada des de l'esgotament del petroli), Iraq, Síria, Iran, Jordània... fins als límits amb la vetusta Europa i les Repúbliques Neocomunistes. Àfrica, Amèrica i Austràlia es limitaven a ser colònies perifèriques d'aquests tres blocs. Terres pràcticament assolades després de la desolació provocada per les armes biològiques durant la guerra, on no creixia ni un bri d'herba.

L'any disset del nou calendari, que corresponia al 2136 de l'abolit calendari gregorià imposat per l'extinta església de Roma, regnava en l'Imperi Unit l'emperadriu Elisabeth III, també anomenada la Reina de Gel. Aquest sobrenom li va ser afegit a causa que els seus pares van haver de refugiar-se al nord de Groenlàndia per no ser assassinats en les revoltes i allà va néixer ella.[I1]  Rebesneta de la reina Elisabeth II, havia aconseguit arribar al tron de l'Imperi després dels regnats, més llargs o més breus, dels seus predecessors: el rei Charles, el rei William i el seu pare, el rei George, convertint la casa Windsor en la més antiga de les monarquies regnants.

De moment la Terra es mantenia en un equilibri fràgil, però estable, amb el nou ordre mundial. El seu regnat era plaent fins aleshores. La guerra, com totes, havia sigut devastadora per a la majoria de la població, però durant aquests anys també s'havien aconseguit triomfs impensables en el món de la ciència. L'enyorada expansió amb població fixa a la Lluna i a Mart, la desaparició de la majoria de malalties infeccioses, el control del càncer, perllongar la vida dels humans més enllà dels cent trenta anys, l'augment de la producció agrícola, que per fi estava deslliurada de les fuetades dels herbicides i plaguicides, i, potser el més important, revertir l'efecte hivernacle i aturar el canvi climàtic. L'únic problema era la superpoblació, que amb dotze mil milions de persones i mig planeta desert s'acumulaven com formigues en els tres blocs. Les colònies extraterrestres de moment eren viables, però no per poder-hi viure milions de persones.

Les autoritats havien hagut d'enginyar-se mètodes per reduir l'espai i poder encabir-hi més persones. Una mesura bàsica recuperada de l'antiga República de la Xina va ser limitar el nombre de fills per parella a només un, i això només per a les que, per sorteig, els tocava la sort de tenir-ne, moltes quedaven fora i el seu llinatge s'extingiria amb ells.

Una altra mesura era el que anomenaven eutanàsia prèvia. Aplicada ràpidament i amb fermesa a tots els que sofrien un accident i quedaven malferits, mutilats, malalts genètics sense cura, als que desenvolupaven malalties per a les quals encara no hi havia cura, com la diabetis, o els que estaven en condicions "no òptimes" per viure, segons un decàleg acceptat pels tres blocs polítics.

Els micropisos, gairebé vespers, s'encabien en uns edificis tan alts que feien empetitir els gratacels de nou-cents metres d'altura construïts a inicis del segle xxi.

L'emperadriu, seguint les rígides normes que asfixiaven les monarquies, va ser enllaçada amb un descendent del rei Víctor Manel d'Itàlia, país que havia ressorgit després de la guerra amb força, comandat en l'actualitat per uns sobirans dèspotes i altius.

Com no podia ser d'altra manera, aquest rei d'Itàlia i de totes les seves colònies s'anomenava Víctor Manel, com molts dels seus ancestres. El matrimoni governava sobre el vuitanta i escaig per cent de la superfície de la terra, habitada o no.

Elisabeth III després del casament va quedar prenyada ben aviat. Donà a llum una preciosa i sana nena, a la qual van batejar amb el nom de Victòria. No podien haver trobat un nom millor, que unís les dues cases reials i que fes preveure un excel·lent regnat per a l'emperadriu més poderosa mai coneguda, Victòria II d'Europa i colònies, descendent de la venerada sobirana Victòria d'Anglaterra i de la casa dels Savoia.

La llei del fill únic era universal, afectant en primer lloc els sobirans, que havien de ser exemplars per a la resta de població. A aquests només se'ls permetia tenir un altre fill si el futur de la nissaga real es veia compromesa. De moment el futur de les cases de Windsor i Savoia estava assegurat.

Al naixement de la princesa van seguir uns anys de relativa pau, prosperitat i avanços tecnològics mai vistos, i segurament ni tan sols esperats.

Per assolir prou espai per a tota la població encara restava un nínxol per al qual no trobaven solució, la immensa població presa. De moment els mantenien captius en enormes edificis de formigó construïts en els límits de l'Imperi.

El que no havia canviat en tots aquests regnats[I2]  era la seva funció benèfica. En l'actualitat tenien domini sobre els tres poders bàsics en un estat: el legislatiu, l'executiu i el judicial, però no havien abandonat els actes de caritat per les terres dels seus regnes, el lliurament de premis a personatges reconeguts o les constants visites a hospitals.

Aquell dia d'una primavera recuperada després de dècades que ja no existia, el matrimoni real realitzava una visita al Centre Biomèdic de Tecnologia Humana Rei Jordi al mateix Londres. La parella era rígida i disciplinada en tots els actes públics. Escoltaven amb els rostres somrients i interessats tota una sèrie de dades i projectes científics, dels quals no entenien res i que a la sortida de l'edifici ja haurien oblidat. Però aquell matí les coses no serien com sempre, previsibles. Tot va canviar quan el rei Víctor es va fixar en una noia, una científica, que esperava la comitiva reial en un extrem de l'enorme sala.

La noia, de nom Joana i descendent de l'antiquíssima Corona d'Aragó, embrió de l'extinta monarquia espanyola, després de les salutacions pertinents, va explicar-los de què es tractava la seva línia de recerca. El cervell humà era l'únic òrgan que es resistia a ser trasplantat, no s'aconseguia mantenir-lo en vida els escassos minuts que podia tardar-se entre fer l'extracció i la nova implantació. A part que havien de rebutjar-ne molts afectats per malalties infeccioses, traumes per accidents violents o massa envellits, el que provocava una escassetat per poder avançar en la investigació.

Ella havia aconseguit mantenir la supervivència dels cervells de ratolins i esperava en poc temps passar a línies de mamífers més avançats i complexos neuronalment.

La reina es preguntava interiorment si valia la pena tanta despesa per arribar a fer viure un cervell eternament. Quins records tindria? Quines sensacions conservaria? En canvi, el rei no sentia ni una sola paraula, estava encisat per la bellesa de la noia i per una estranya atracció per ser l’hereva de la Corona d'Aragó, mítica casa reial per desgràcia perduda.

Aquella mateixa nit, el rei va donar ordres al seu secretari més fidel de localitzar la noia, omplir-la de regals i atencions i d'organitzar-li una sèrie de discretes trobades en el més estricte secret. Per descomptat, ningú més havia de saber res de tot aquell afer.

A poc a poc a la Joana li va passar l'escepticisme del principi i, sense adonar-se, es va veure immersa en un entorn de terror i de tota classe de temors fins que, passades les primeres cites, ja es va anar sentint còmoda en aquest paper d'amant del rei.

Ella també era casada amb un jugador d'elit de tenis que passava llargues temporades fora de casa, pel que no li era molt complicat mantenir aquesta relació. També era mare d'un nen, que havia estat criat fins aleshores per una companya científica condemnada per saltar-se certes normes ètiques. La noia, amiga de la Joana, l'havien penat a fer treballs socials durant deu anys per haver falsificat dades en els articles publicats a revistes tècniques.

Tot aquest conjunt de coincidències feia que la relació apassionada entre el rei i la científica fos molt més planera. L'emperadriu un cop va ser mare només es preocupava d'assumptes polítics i benèfics que la feien estar gairebé sempre fora de palau o de viatge. La nena ja tenia prou mainaderes. El rei portava la seva pròpia agenda, separada en gairebé tots els actes de la seva muller.

Aquest comportament no era estrany ni cridava l'atenció del poble, ja que al segle xxii les relacions de parella s'entenien de manera molt diferent de les d’un parell de segles abans, quan la fidelitat o viure sota un mateix sostre estava excessivament sobrevalorat, castrant psicològicament la població.

El temps va anar passant, la política canviava, el nombre de persones cada cop era més gran, tot i les estrictes lleis del fill únic, les fronteres es movien segons els interessos econòmics i les colònies es guanyaven o es perdien per petites revoltes dels indígenes sobrevivents.

Un dia, el més dolent per a la parella d'amants, van assabentar-se que ella havia quedat embarassada. Allò no havia d'haver passat, després de ser pare o mare es procedia a una operació d'esterilització per assegurar que no es tindrien més fills. Molt pocs es deslliuraven d'aquesta intervenció. Avortar no era possible. Els hospitals estaven vigilats, els controls sobre les consultes privades de metges eren intensos fins a l'extenuació. Tot i ser el rei, no veia sortida a la situació. Si es confiava a algun amic o subordinat, de segur, seria denunciat, ja que si es descobria l'afer, les persones implicades podien ser condemnades a mort. El mateix passava amb ella, no podia confiar en ningú i la possibilitat de provocar-se un avortament era nul·la. La revisió que li farien per agafar-se una baixa, encara que fos d'una tarda, portaria tot l'afer a les notícies i, quan se sabés qui era el pare, l'escàndol seria majúscul.

Es trobaven atrapats dins d'una ratera, mal si agafaven el formatge, mal si no l'agafaven. Tenien tants dubtes i tanta por que no sabien que fer, potser el suïcidi era el més assenyat i honrós per a tots. Però les coses sovint no surten com un vol i es precipiten cap a una solució final, sigui bona, dolenta o pitjor.

En l'empresa de recerca de la Joana van fer les revisions anuals a tots els treballadors, no hi havia escapatòria, no podia intercanviar les mostres, no podia negar-s'hi, no podia fer res. I així va ser al final. El primer a cridar-la per parlar amb ella va ser el metge en cap de l'empresa, que li va comunicar que el resultat de les anàlisis demostraven sense dubte que estava embarassada, que havia de deixar de forma immediata el lloc de feina i presentar-se a les autoritats competents, a les quals ell havia de donar part. Així, va pujar d'esglaó en esglaó jurídic fins a arribar al Tribunal Suprem d'Assumptes sobre la Població, on amb un ràpid control sobre l'ADN del fetus es va treure a la llum que el pare era el rei Víctor.

El divorci de l'emperadriu va ser fulminant, així com la pèrdua de títols, propietats o qualsevol avantatge del seu càrrec. Tots van ser anul·lats de manera immediata. Els dos van ser traslladats a una presó d'una colònia remota, esperant el naixement de la criatura i poder prendre la decisió final en aquell moment.

Excepcionalment, els segons fills eren cedits a parelles de naturalesa estèril, però havien de complir tants requisits que, a la pràctica, es feia gairebé sempre inviable.

Els anys van transcórrer ràpidament en tots els sentits. Políticament l'emperadriu era cada cop més poderosa al costat de la seva filla Victòria, fent la vida de la població cada cop més angoixant i dificultosa. La ciència havia avançat ràpidament i la línia de recerca que portava la Joana amb els cervells era un èxit, amb múltiples aplicacions en l'actualitat. El nombre de persones que habitaven el món creixia de forma exponencial cada any que passava, calia obtenir lloc per encabir la gent allà on fos.

El Víctor i la Joana, junt amb el seu fill Nicolai, anomenat així en honor a la família reial russa dels Romànov, vivien en una pau estranya. No tenien necessitats de cap mena, estaven junts, que és el que més desitjaven; l'únic que sentien era el pas implacable del temps que avançava lent i etern. Segons els seus comptes ara ja havien d'haver superat els cent cinquanta anys i el seu fill devia rondar la centena. Malgrat aquesta angoixa sobre el pas del temps, tot era planer i agradable.

L'emperadriu Victòria II feia dècades que regnava al costat del rei Lluís XXIII, descendent de la família reial francesa. Aquells dies estaven de viatge per les colònies més llunyanes. Alguns territoris eren agrestos, sense vida, ja que s'havien format per erupcions volcàniques submarines feia relativament pocs anys. En una d'aquelles illes de roca negra i de calor roent havien construït les presons més modernes. Aquests centres havien aconseguit reduir fins a mínims històrics l'espai dedicat a cada pres.

L'altiva emperadriu passejava seguida del seu seguici per un passadís on, a banda i banda, hi havia columnes de caixes de metacrilat plenes de solució salina i de glucosa on estaven submergits els cervells dels condemnats. Així, cada pres ocupava l'espai d'una caixa de sabates, no calia cap manteniment, excepte alimentar-lo amb una mica de glucosa i oxigen per al funcionament neuronal. Els cervells eren completament conscients del pas del temps i, per tant, de la seva condemna.

El director de la presó explicava a l'emperadriu que gràcies a la recerca d'una científica, Joana... ara no recordava el cognom, van poder desenvolupar aquesta tècnica de mantenir els cervells vius i desfer-se del cos amb els grans avantatges que això portava. Quan s'acabava el temps de condemna es desconnectava i el cervell moria, és a dir, que, a finals del segle xxii, qualsevol delicte era penat amb la mort, més aviat o més tard.

Victòria i Lluís recorrien la nau observant el bombolleig de l'oxigen en els receptacles, que produïa un soroll fi d'aigua corrent. Ella es va aturar davant d'una columna i va llegir: Rei Víctor Manel IV, Joana d'Aragó i Nicolai d'Itàlia. Ella sí que recordava el nom del pare i la seva amant. Una llàgrima, a contracor, li va vessar de l'ull.

«Petit Nicolai, germà meu. Tu ets l'únic innocent de tota aquesta maleïda història», va pensar.


 

lunes, 6 de mayo de 2019

Ressucitat



El nen, quan va néixer, ja ho va fer mort. La pell del cos era blava i no aspirava l'aire que l'havia de dur fins a la vida. Els ulls, oberts de bat a bat per no perdre ni un detall de què hi havia al seu voltant, feien esgarrifar, mentre els escassos segons de vida s'esfumaven a tota velocitat.


La dona que feia de precària llevadora va decidir que ja era mort i el va deixar embolicat amb uns draps a terra en un racó de l'habitació. El gos l’ensumava.

La mare primerenca va començar a plorar i el pare maleïa aquell Déu que no havia deixat viure el seu fill. En passar una estona, als sons dels laments i les blasfèmies es van afegir, per sorpresa de tothom, els plors del nen, el qual, al cap de mitja hora d'estar desnonat, va retornar a la vida. En agafar-lo, la pell ja era pàl·lida, ni rastre del blau del moment de nàixer.

Ressuscitat Masip ara era l'enterramorts del poble. El capellà i l'àvia van convèncer els pares que aquell era el nom més adient. Era un miracle i calia agrair-ho a Déu, a la Verge Maria o al sant que havia intercedit perquè finalment el nadó tornés a aquest món.

El poble on vivia el Ressuscitat feia anys que s'havia anat despoblant, potser quedaven quatre cases amb foc a terra. A l'estiu hi havia més ratpenats volant que homes al carrer, i a l'hivern, més guineus corrents pels barrancs que famílies a la llar de foc. Ell, havent perdut tot i tothom, vivia en el cementiri sense recordar des de quan dormia en un nínxol, ben triat, que el protegia de totes les inclemències que queien sobre el poblat.

El cementiri era petit, minúscul. Situat, com tots, als afores del poble. Aquest aprofitava uns antics bancals de vinya, que protegits per un mur constituïen un recinte quadrat i escalonat a la part mitjana de la muntanya. El poble quedava als seus peus i tothom tenia present que acabarien sense remei allà dalt.

Com a record d'altres temps encara quedava un racó, no consagrat, on es donava sepultura als escassos suïcides, als ateus o a qualsevol que fos sospitós de portar una mala vida.

El Ressuscitat ara ja era un home ancià, ni ell recordava quin havia estat l'últim cop que havia sortit del cementiri. Si no moria ningú, només veia la gent del poble quan sortia de les seves cases i anava a treballar al camp. Morir, el que es diu morir, en ser tan minsa la població, no passava gairebé mai. Això sí, per Tots Sants les tres dones que encara creien en algun Déu, pujaven amb els

crisantems cultivats en un racó de l'hort i per uns dies aquell cementiri s'omplia de colors.

Ell en robava uns quants, només que les dones li haguessin dit adéu, i els posava al nínxol de la seva estimada, la Judith.

De fet ella no va saber mai que ell n'estava enamorat. Va morir jove i sense temps que el Ressuscitat es decidís a dir-li que se l'estimava.

Ell estava convençut que tampoc li havia anat tan malament. La seva història d'amor durava tota la vida i cada dia podien dormir junts, a tocar l'un de l'altra.

De dia parlaven molt, molta estona i de moltes coses. Ell li feia saber, abans que res, si hi havia algun transeünt nou, quan això passava esperava com un boig que pugés al cementiri per poder presentar-li la Judith. Una altra part del dia la dedicava simplement a fer-li companyia, una estona més a parlar del món, imaginava viatges a llocs llunyans. Mai havien discutit, ni tan sols havien estat en desacord en alguna cosa. Més tard, sempre li descrivia quin dia feia... ventós, nuvolat, plujós, calor o un fred insuportable. També li deia a quina hora sortien els d'una casa o una altra cap a recollir les ametlles o a passar el dia a l'hort. Com cavaven, sense respir, les tires de tomaqueres, enciams o un munt més d'hortalisses diferents. Li explicava com menjaven herba tot el dia els dos ases que malvivien al poble o les escasses cabres que donaven bona llet als seus propietaris i de la qual cada dia es trobava una petita lletera plena fins dalt a la porta del cementiri.

Quan ja no hi havia cap novetat per explicar, llavors li deia com se l'estimava, com era de bonica i la sort que havia fet ell de poder viure sempre junts. Acabades totes aquestes declaracions diàries d'amor, callava i reclinava el cap fins que un costat del front tocava amb la llosa del nínxol de la noia.

Com no recordava que s'haguessin enfadat mai, això el feia sentir feliç, orgullós i diferent. No ho podia dir tothom, això. Ell, en tots aquests anys fent d'enterrador havia vist de tot: pena, enuig, pau, supèrbia i fins i tot alegria a l'hora de dipositar un difunt de la família en el lloc de repòs etern.

En canvi ells només es tenien devoció l'un per l'altra. Ell li parlava i ella responia sempre amb paraules d'agraïment, molt sovint també es posava vermella. Era molt vergonyosa, molt tímida i poc acostumada als afalagaments. Els pares, fets a l'antiga, la tenien lligada curt tots els dies i totes les nits. La vida havia castigat la mare fent-la parir una única filla i el pare no els ho va perdonar mai. Era la fi

de la família, de la nissaga que havia existit des de no se sabia quants anys, passant sempre inequívocament de mascle a mascle. És possible que aquest odi, que cremava en l'interior del pare i que el portava a tenir-la empresonada dia i nit, la portés a la prematura mort. Aquella pell pàl·lida, la qual només havia vist el sol des d'una finestra, ara deslliurada del jou dels pares, es permetia agafar color quan li feien carantoines. Fins i tot somreia radiant de felicitat. No podia passar d'aquí i el Ressuscitat ho sabia, no podia riure ni fer soroll. El pare, com un corb, era a prop i no convenia fer-lo enfadar. La mare havia estat condemnada a viure l'eternitat al costat del seu marit. Anul·lada i morta en vida, no sabia veure cap diferència entre viure a casa seva o estar ajaguda en un nínxol amb el seu marit de company.
El Ressuscitat, vell com era, ja no li tenia gens de por. A ell no el podia manar. Tampoc el pare podia fer-li res, desarmat com estava allà estirat. El pare també ho sabia, i això el rosegavacorrompia[I1] per dins. No podia travessar la llosa de marbre de cap de les maneres, aquest privilegi estava guardat a molt pocs, a gent beneïda per la vida i només fins a la vora exterior del marbre. La seva filla era una d'aquestes. Allò just per poder unir, de tant en tant, els llavis dels dos enamorats, en un petó inacabable separat per una primíssima llosa pètria.


Una pastorella, blanca de pit, grisa d'esquena i negra de cap, fent saltirons com totes les seves companyes, va aturar-se damunt d'una creu. Espantadissa com poques races d'ocell, no feia un moviment sense assegurar-se que no hi havia cap perill al voltant. De la creu va saltar a terra i va avançar en petits salts fins a arribar a les botes desgavellades dels peus del Ressuscitat. Allà va estar-hi una estona, escalfant-se amb el sol del migdia. Un salt més i ja estava en els genolls de l'home, que es mantenia immòbil. Alguna cosa passava, ja que l'únic que temia el Ressuscitat eren els animals de ploma. Odiava els coloms del campanar que venien en grup al cementiri, les àligues, els tords, les gallines, els petits pardals... Quin fàstic li feien aquelles bèsties. No entenia com Déu les havia creat.

La pastorella va mirar amunt i sense entendre el que veia anava picant algunes llavors que el vent havia dipositat damunt dels pantalons estripats de l'enterrador. El petit ull negre de l'ocell es fixava en el cap d'una noia que sobresortia d'una llosa trencada pel pas del temps i al seu costat un home, o les restes del que havia sigut, recolzant crani contra crani, fosos en un bes etern.

La pastorella va seguir el seu camí, oblidant els dos amants, fins a arribar a uns munts de pedres que en altre temps havien sigut els murs d'un cementiri, el d'un poble abandonat que havia mort feia dècades.


L'esmolador


L’esmolador no havia tingut mai nom, o almenys no el recordava. Tota la vida havia sigut això, l’esmolador, que anava de poble en poble afilant ganivets, tisores o destrals.

Els primers anys amb el pare i una bicicleta, sofrint els llargs trajectes entre un llogaret i el següent. A vegades sota un sol que cremava qualsevol resta de vegetació que hi hagués al costat del camí, altres amb els peus ensorrats a la neu i els flocs colpejant a la cara mal protegida.

Quan van aconseguir comprar una senzilla motocicleta, a canvi d’un bon grapat d’estalvis i de la promesa d’esmolar-li gratuïtament al venedor tot el que fes falta la resta de la seva vida, aquesta va canviar totalment. Els trajectes eren molt més curts i sense cap esforç. Ara sempre arribaven a la població següent per poder dormir en un graner o a l’entrada d’una casa que els coneguts els cedien, i no a la cuneta o a sopluig d’un arbre.

El pare li va ensenyar l’ofici, molt més agraït, quan la pedra pesada, rodona i de gir etern voltejava sense esforç gràcies al motor de la motocicleta.

Fixa’t bé! —deia el pare—. Els ganivets s’han d’esmolar com quan acaricies una dona, suaument. Aquestes eines tenen poca fulla i han de durar molts anys. Has de prémer més la vora, fent-la lliscar amunt i avall, de manera que quedi un fil prim molt ben esmolat. L’any següent te’l portaran de nou per esmolar-lo. Has de ser viu i crear-te clients fixos a cada poble, no esmolis més del que calgui.

»En canvi, mira, veus com les tisores i les destrals tenen la fulla més ampla i més gruixuda? Aquestes eines pots tractar-les de manera més rude, prement fort i sense por, com si defenguessis la teva vida. Així, quan t’acostis a la vora, cada cop has d’aplicar menys força i que la pedra sola faci la feina. Fixa’t molt en les guspires, són les que et diran si vas bé o no.

»No acceptis mai esmolar una agulla saquera, són traïdores. Fan un giravolt i, quan menys t’ho esperes, salten per l’aire i se’t poden clavar en qualsevol part del cos, des d’un ull fins a on els homes... vull dir, els homes som homes. M’entens, fill meu?

L’esmolador procurava retenir totes aquelles ensenyances i consells, no se li’n podia oblidar cap. Tots eren importants i alguns, com el de l’agulla saquera, li feien por i tot. Ell callava i observava com el pare feia lluir l’extrem d’unes tisores, d’una navalla o d’una falç rovellada.

Els anys i la ruta per la regió es van anar repetint durant quaranta anys. El nen petit que anava darrere de la moto, agafat al seu pare per no caure, ara ja era un jove ben plantat. L’experiència pròpia el feia seguir el negoci familiar que permetia sobreviure a una reduïda família.

Aquell any, la motocicleta només el carregava a ell. Durant l’hivern el pare havia emmalaltit i amb el cos castigat no va poder superar un lleu però persistent constipat.

Durant els quilòmetres que recorria rodejat de turons àrids o poblats de pins immensos, l’esmolador va decidir que la seva vida no seria com la del pare. Aquell s’havia lliurat sempre a la feina per només aconseguir malviure junt amb la família, ell, en canvi, gaudiria en cada poble del millor que pogués aconseguir, una dona, una amistat o jugar amb la canalla una estona. El seu pare havia sigut un sant, sempre fidel i massa honest, però ara els temps canviaven i ell no estava disposat a fer tant sacrifici.

Moure’s amb la motocicleta ell sol li va donar la possibilitat de poder passar cada trimestre, en lloc d’un cop l’any, per cada llogaret. Gràcies a aquesta millora i a aquesta nova actitud, va aconseguir tenir més d’una amant en diferents pobles i alguns amics amb què xerrava al vespre mentre s’emborratxava a les tavernes de tant en tant. Va provar un parell de vegades de fer-se amb l’amistat d’alguns nens, però aviat es va adonar que no s’avenien gens. Ell no era massa canaller i els nens es van adonar aviat que mirava més a les seves mares que a ells.

El temps passa implacable per molta actitud vital que creguis posseir. Van ser anys de llibertat, de dormir en llocs diferents, d’allitar-se amb dones distintes, de beure fins a l’èxtasi, de decidir si agafava el trencall de la dreta o el de l’esquerra sense que ningú li digués res. Compadia molt el pare, la vida que havia portat i com va acabar convençut de com havia sigut de ruc per, al final, morir en la misèria. Probablement ell també hi moriria, en la misèria, però almenys hauria gaudit durant tota la vida de ser un esperit lliure.

Així, entre estius tòrrids i hiverns gèlids, la seva vida també va passar i, gairebé sense adonar-se, la roda d’esmolar se li va fer una eina costosa de manejar i els viatges amb la motocicleta, cada cop més pesarosos.

Aquell any seria últim que rondaria per la regió. Acabada la volta, es quedaria sol a la barraca que li feia de casa, encara que allà no l’esperava ningú. Allà esperaria la mort, no l’importava gens, que vingués a buscar-lo quan volgués, ell estava preparat. Cada cop tenia més clara la idea que, si ell estava a punt per rebre l’espectre amb la dalla de bastó, la gent que havia conegut tots aquests anys havia d’estar-ho també. Era lògic que, si ell moria, morissin els altres al cap d’un temps.

En el tercer poble era on trobava la primera amant. Amb ella havien compartit tota la vida un jaç de fenàs. Com cada ocasió que es trobaven, van jeure i satisfer els instints més salvatges que els posseïen tots dos. Després ella tornava a casa amb la seva família i ell dormia al costat d’una mula en una quadra que li cedia un veí.

Li calia acomiadar-se d’ella, era l’última vegada que es veurien. Ja de dia, abans de marxar del poble, va anar a casa de la dona. Sabia que el marit estaria treballant al camp i els nens a l’escola. Dempeus a la cuina la va voler penetrar per última vegada. Quan estava dins seu, va agafar les tisores esmolades per ell i en el llançament final de tots dos, li va clavar les tisores almenys vint vegades per tot el cos. La dona va quedar destrossada. Allà jeia morta, com ho faria ell en pocs mesos. Va netejar les tisores i les va desar. El marit i els veïns haurien de creure que l’autor del crim podia haver estat qualsevol. Sense mirar-la com quedava dessagnada i estesa al terra de la cuina, va agafar la moto i, passant-se de llarg diferents pobles, va fer cap al que tenia un interès especial per a ell, un vell amic de qui li calia acomiadar-se.

Ja era vespre quan va arribar. Va tancar el motor estrident de la motocicleta i la va deixar arraconada darrere la casa de l’amic, al costat del galliner i la soll. Silenciosament, va rodejar les parets empedrades i colpejà fort la porta d’entrada.

—Qui hi ha a aquestes hores? —va respondre al truc una veu femenina.

—Soc jo, l’esmolador. Vinc a acomiadar-me. Teniu un plat d’escudella per a mi?

—Clar que sí, home. Puja, puja —insistí la dona—. Tu! Desperta’t, marmota! Mira qui hi ha aquí!—escridassava la dona al seu marit.

—Qui em busca? —va preguntar l’home.

—L’esmolador! Home! Passa, que et poso el plat a taula. Just anàvem a sopar.

—Hola, amic. Seu a taula. Què expliques de nou?

El convidat, sense aixecar el cap del plat d’escudella, els va anar posant al dia dels seus pensaments. Aquella seria l’última vegada que es veurien. Se sentia molt cansat per anar de poble en poble, sempre sense saber certament on dormiria o on faria el següent àpat. La vida d’esmolador era mísera, no podies progressar per molt que t’esforcessis. Sempre depenia de gent com ells, de la caritat, d’amics que havia fet any rere any i li oferien aquestes coses: un plat calent, un tros de pa i cansalada, un jaç al costat de la mula o dormir sobre uns sacs en una entrada gelada.

Un cop acabat el sopar van seure al voltant de la llar de foc, on acompanyats d’uns gots d’un vi ranci incendiari es van acabar d’explicar les anècdotes i els projectes per al futur, encara que algun d’aquests episodis fos mentida. Amb el cap mig ennuvolat a causa de l’alcohol del vi ranci, van aixecar-se costosament els tres alhora de les cadires baixes de boga que els acostaven al foc i van decidir anar-se’n a dormir. El matrimoni a descansar a la seva alcova i l’esmolador amb la mula, que, si bé feia olor de fem, també proporcionava alhora la calor necessària per passar la nit.

La Lluna va fer el seu camí fins a dalt de tot del cel i l’esmolador encara donava voltes en el seu jaç sense poder dormir. Un moment o altre li caldrà fer-ho i seguir amb el seu viatge de comiat.

Es va llevar i acostant-se a la cuina, on al foc encara relluïen les últimes brases, va agafar l’ampolla de vi ranci i, com si fos aigua fresca d’un pou, se’l va empassar tot a glopades. La calor de l’alcohol aviat li va pujar al cap i junt amb ell, el diable també va fer-ho. Embogit, del taulell de la cuina va agafar el tallant de la carn. En entrar a l’alcova del matrimoni, sense respirar, com si fos un espectre, se’ls va mirar, dormien profundament. Els va destrossar amb el tallant en mà, matant-los, sense donar-los temps a preguntar-se qui o per què.

Ningú l’havia vist arribar al poble, ningú sabia res del sopar o que passaria la nit allà, per tant no hi havia cap sospitós i cap autoritat o veí havia de pensar en ell. Es va rentar, va agafar una camisa de treball de l’home i, marxant a peu amb la motocicleta rodant al costat fins a una distància prudencial perquè ningú sentís el soroll del motor, va acomiadar-se del poble i del matrimoni. Torbat encara per l’alcohol que li cremava per les venes, en passar per un barranc on corria una riera amb aigua abundosa va llançar la seva camisa, xopa de la sang del matrimoni acollidor. Xiulant i amb el vent de la matinada gelant-li la cara es va encarar cap al seu pròxim objectiu.

Era ja gairebé migdia quan va arribar al següent poble de la seva ruta. Al contrari dels altres, en aquell poble la gent era esquerpa i callada, no podia recordar de cap manera el nom del poble. Ben bé semblava que tots estiguessin barallats entre ells, caminaven amb la mirada fixa a terra i ni tan sols se saludaven en creuar-se. Dels pobles que visitava, amb diferència, aquell tenia el cementiri més descuidat i més trist de tots. Ni les parets estaven emblanquinades, la porta era vella, rovellada i descuidadament mig oberta. A l’interior, els fonolls sobresortien del fenàs que cobria tota la terra.

En aquest poble faria la feina d’esmolador i marxaria. No hi tenia cap amic, cap record del qual calgués acomiadar-se. La botzina estrident va sonar al mig de la plaça. Ell cridava:

—L’esmolador! Ha arribat l’esmolador! Porteu ganivets, tisores i navalles. L’esmolador! Ha arribat l’esmolador!

Dels carrerons que feien cap a la plaça principal del llogaret, van anar acudint en silenci absolut una colla d’homes i dones que duien les eines per esmolar a les mans. Sense dir-se res van formar una cua, que anava avançant a mesura que l’esmolador feia el tall nou a l’objecte.

Per tota conversa, tan sols hi havia un intercanvi simple de dues frases:

—Quant li dec?

—Vint-i-cinc cèntims. Gràcies. Adeu.

I sense acomiadar-se, ni dir res, ni fer un grunyit, marxaven per on havien vingut.

Els tocs de les campanes donant l’hora sonaven igual que quan tocaven a morts. Els tocs eren lents, greus i pesats. Com més aviat marxés d’aquell lloc, millor, era un poble estrany, mort.

Tot just acabar les tisores d’una dona vestida de negre de dalt a baix i encorbada de tal manera que no li veia la cara, va donar més gas a la moto i va fugir d’aquell lloc que l’únic que li provocava eren tremolors d’angúnia. Potser amb raó, perquè l’estada en aquell llogaret no havia estat a l’atzar, com ell creia, segurament fruit de la seva imaginació malaltissa a causa de l’alcohol.

Feia ja estona que havia passat la mitja tarda i sense haver menjat res, va veure a la llunyania la caseta d’un peó de camins. Destacava sobre el fons de la muntanya per estar tota pintada de blanc. Era menuda, ínfima, però amb una gran parra que li donava ombra a l’estiu quan estava brotada.

Va empènyer la porta que només estava ajustada. A l’interior no hi havia ningú. La caseta, de fet era una barraca, constava d’una sola habitació on s’encabia tot. Tot el poc que es necessitava per viure, un foc que feia de calefacció i cuina, un jaç sobre un somier fet amb quatre fustes, un taulellet amb quatre trastos i una foto polsosa i vella d’una parella el dia del seu matrimoni. En la prestatgeria petita de damunt la llar hi havia una ampolla de conyac acabada d’encetar. No tenia res a l’estómac i per allà damunt no es veia ni pa, ni cotnes de pernil, ni un tros de bacallà sec, o sigui, que el millor seria fer-se passar la gana amb algun glop de l’ampolla. Si havia anat a parar a aquella caseta, devia ser per alguna cosa.

La riera que hi havia al costat de la casa feia caure l’aigua abundosa entre unes roques de granit. Uns metres avall s’amansia en un toll que vessava calmosament barranc avall. Aquell soroll d’aigua lluitant per trobar el camí no era molest, al contrari, li aportava companyia, a l’esmolador. L’home es va jeure sobre l’incòmode matalàs d’herba seca i mirant al sostre va anar empassant-se, glop a glop, tot el líquid alcohòlic que contenia l’ampolla. La somnolència s’apoderava d’ell, despertant-se de tant en tant amb un espasme. Segurament aquests eren provocats per l’excés d’alcohol, la manca de menjar i encara que ell no ho cregués, també per les imatges dels assassinats que havia comès hores abans.

En un d’aquests despertars va veure com una rata travessava silenciosa una de les bigues de la teulada, fugint ràpidament amb la seva presa, un petit llangardaix, mort i ensangonat, que li penjava de la boca.

El cap li va tornar a caure sobre el coixí brut de suor i terra. Aquell animal fastigós el va fer pensar. Ell no era més que aquella rata, cercava miserablement el menjar, dormia on podia i anava d’un lloc a un altre buscant uns cèntims que la gent li donava, gairebé com una almoina, a canvi d’esmolar les eines. L’animal rondava les vores de l’aigua fins a poder caçar un grill, una granota o, com en aquest cas, un llangardaix.

Ell feia l’última volta de la seva vida, havia matat els que més apreciava. No podia suportar que ells seguissin fent la seva vida mentre ell agonitzava i moria sol, sense cap companyia.

L’últim poble que havia visitat, que encara no el recordava de passar-hi les vegades anteriors, potser era una al·lucinació o un missatge dels seus amics assassinats. Ara ho veia clar, aquell poble estava mort, la gent era morta, però acudien al seu crit. Seria el seu destí? El rodejaven els morts? Aquell poble no tenia ni nom. Què li havia passat? Van passar unes hores en què el seny li anava i venia de la vigília al somni, fins que, a trenc d’alba, ja havia pres la decisió. No calia acabar la volta, al cap i a la fi havia de morir abans o després, i, si la policia reconeixia la seva mà en els assassinats dels amics, acabaria els seus dies en un brut i humit calabós. No, això no ho volia de cap manera.

Es va llevar i, en sortir a la carretera, el fred el va fer estremir. En silenci i metòdic com quan esmolava els ganivets o les navalles, va desmuntar la pesada pedra d’esmolar i pel forat central se la va lligar al pit. Engegà a continuació el motor de la seva companya. Aquell espetec l’acompanyava, no li feia nosa. En un segon s’abocà pel pontet que esquivava el barranc, rebotant de pedra en pedra fins a caure al fons del toll. Durant uns segons encara va sentir el motor que moriria igual que ell. La volta s’havia acabat, la vida s’havia acabat. Marxava amb els seus amics de tota la vida cap a on fos que estiguessin. Uns intents infructuosos d’alliberar-se de la pedra en el moment final de l’ofegament i el somni etern s’apoderà d’ell.

A la carretera, la motocicleta va funcionar fent rodar un eix mancat de la pedra germana fins que el combustible es va esgotar. El motor s’aturà per sempre. L’esmolador ja no sentia res. Uns pobles més enllà uns habitants cridaven i maleïen en descobrir els seus veïns morts, fets a trossos. En la caseta del peó, silenci, només se sentia l’aigua que baixava pel barranc costerut, l’única que seguia viva.

La llei de Hooke


Nota prèvia: Aquests fets i l'ordre en què van ocórrer i el gènere dels personatges són reals. El nom dels personatges no ho són, així com tampoc ho és el personatge del narrador. El perquè de la història pertany al món de la psiquiatria, un misteri.

LA LLEI DE HOOKE

El límit elàstic és la tensió màxima que un material elastoplàstic pot suportar sense sofrir deformacions permanents. Si s'apliquen tensions superiors a aquest límit, el material experimenta un comportament plàstic amb deformacions permanents i no recupera espontàniament la seva forma original en retirar les càrregues. En general, un material sotmès a tensions inferiors al seu límit d'elasticitat és deformat temporalment d'acord amb la llei de Hooke. Aquesta llei, que entenem fàcilment quan pensem en una molla que recupera el seu estat inicial, o no, segons la força que hi apliquem, sembla incomprensible si volem utilitzar-la per explicar la ment humana. Però podem fer un esforç per emprar-la i veurem com hi té relació.

La ment és tan misteriosa que podem anar carregant-la de pes i ella s'adapta fins a un punt on queda deformada i ja no recupera el seny ni la clarividència que hauria de tenir per viure en pau amb ella mateixa.

Algunes persones segurament suporten més pes que d'altres sense embogir. Altres potser ja naixem boges. Segurament jo pertanyo a aquest segon grup, com la protagonista de la història que m'acaben d'explicar i que jo, apassionat per ella, corro a escriure perquè en quedi testimoni per a les generacions futures. També perquè, com que estem afectats per la mateixa llei, la puc comprendre millor que la resta de la gent.

El món no es pot permetre massa persones com l'Olga o com jo, en què la llei de Hooke té un valor massa elevat. Tenim la ment que ha superat el punt de càrrega màxima i ens movem pel món amb el seny deformat, tant, que no veiem la diferència entre el que és real o irreal. No sentim res de diferent estant a una banda o a l’altra del resultat matemàtic.

Els actors d’aquesta tragèdia que escric, de fet només transcric, són una parella de germans, el Sergi i l’Enric. Tots dos han sobrepassat la cinquantena amb escreix, tots dos tenen la vida còmoda i solucionada a força de treball. L'Enric treballa com a operador de càmera de la televisió de la ciutat on ocorren aquests fets. El Sergi, com a dissenyador gràfic, amo de la seva pròpia i rendible empresa.

L'Olga, la nostra protagonista i a qui jo veig amb més afecte que els altres, és la germana del Sergi i l'Enric, però nascuda anys més tard, massa, com[I1]  si no fossin germans, potser cosins llunyans. Despatxa en una farmàcia. Atractiva als quaranta i molts anys, porta una vida, segons ella, del més normal. No ha volgut comprometre's mai de per vida[I2] , almenys fins ara. Sense fills, la canalla no està feta per a ella. Cada cop que ha de servir medicaments per a infants o la llet en pols que substitueix el pit d'una mare, es relaxa i es reafirma en la sort que ha tingut de no quedar-se mai embarassada. També hi ha un racó de seny en el seu cervell profund que la fa saber boja, molt amagat, molt apaivagat per explicacions i raonaments que ella mateixa es fa i que la justifiquen, però sap que el fet de no tenir fills farà també que acabi una de les estirps dels que no complim la llei de Hooke.

L'últim actor important, els altres seran simples figurants, és la parella actual de l'Olga, el Miquel. Actual, en aquest context, pot semblar inversemblant perquè han deixat la relació, l'han reprès de nou, han sigut infidels i s'han dit tantes mentides en tantes i tantes ocasions que ja no saben si allò que senten entre ells pertany al passat, és present o es produirà en el futur. Més o menys tenen la mateixa edat i una experiència vital semblant, per tant no hi ha cap dels dos que tingui avantatge sobre l'altre.

I per què no? M'hi afegeixo jo, no com a actor, sinó com a regidor del plató d'aquestes vides. Observant, deixant fer, procurant que res surti de mare, controlant-t'ho tot. Però, és clar, sense posar límits. No, en aquesta història no puc posar-hi límits, no m'ho permetria l'Olga. Potser soc més un apuntador, que, vigilant constantment els actors, només repeteixo en veu baixa un text ja escrit i que de seguida veure'm.

Triem qualsevol ciutat de l'arc mediterrani, aquest és l'escenari. L'actualitat és el temps en què es desenvolupen els fets. Tots els personatges són urbanites lligats a aquesta ciutat triada i de la qual no poden desenganxar-se. Gent corrent, com els descriuria el Robert Redford en la seva famosa pel·lícula com a director.

Fa uns mesos, bastants, millor... fa uns anys, l'Olga li va regalar al Miquel un cadell de gos de raça setter color canyella. Fins aquí, tot correcte. Només va posar la condició que el tingués a casa d'ell. El gos, a qui van anomenar Trotski, va anar creixent en un ambient feliç i planer. Sempre va ser un gos falder i molt afectuós, l'únic defecte que tenia era que no dominava com era de gran, pujant sempre a la falda com si fos un gosset de mesos. El que vulgarment anomenem com un gos analfavolumètric.

Un dia, per sorpresa i sense avisar, la ment de l'Olga es va deformar. Ni el millor psiquiatre en sabria el motiu. Un físic, potser sí.

El primer que li va passar pel cap va ser enfrontar-se unilateralment amb els dos germans, passant en un parell d'anys d'una convivència i una estimació fraternal a un odi visceral.

El cervell, sí, el cervell, no la consciència de l'Olga, havia anat elaborant un pla de rebuig cap al Sergi i l'Enric. Que si no l'havien avisat per aquell aniversari? Que si s'havien trobat ells dos sols? Que qui l'ajudava amb la mare? Per què anaven de vacances les dues famílies i a ella no li deien res? Aquell sopar, aquell retret, aquella mania compulsiva que havien agafat tots dos per fer-la infeliç, per torturar-la, per fer-la sentir menys que res... Ja podeu imaginar mil i una coses més.

El primer pas del pla va consistir a enviar-los correus electrònics amb tota mena d'insults, comentaris esquerps i salvatges, deixant-los en ridícul en les xarxes i portant-los la contraria en qualsevol tema que toquessin. Fins a arribar a un punt d'agressió insostenible en què els germans, cansats de tants atacs, la van deixar de banda per salvar la salut mental pròpia. Era folla i no podien fer-hi res.

El segon pas que va ordir, ja més maquiavèl·lic, va ser enemistar el Miquel amb els seus dos germans. L'odi envers la seva parella ja es gestava des de feia temps.

Suposo, mirant-t'ho amb perspectiva i comprensió, que, com ja no podia barallar-se més amb els germans, va haver de buscar una nova víctima. Descartant els col·laboradors de la feina per qüestions pràctiques, a qui tenia més a prop era, naturalment, el seu company.

La destrucció va començar utilitzant també les xarxes informàtiques, la teranyina, i aprofitant-se de les absències puntuals del Miquel, enviava compulsivament correus als seus germans, suplantant la personalitat del noi, amb —altra vegada— tota mena de retrets, vexacions, insults i ofenses fent que els germans ni responguessin, ni volguessin posar-s’hi en contacte, pensant que ara ja era la parella la que s'havia trastocat del tot.

El temps és traïdor i corre a més velocitat del que nosaltres ens pensem. Així van transcórrer uns anys, en què els germans i l'Olga cada cop s'ignoraven més. Aquesta separació era proporcional a les agressions que rebien d'ella i suposadament del Miquel, la seva parella que ho ignorava tot.

Des del meu atri on albiro tots els actors, em cal dir que el Miquel, inexplicablement, no patia per aquell silenci entre germans i per l'actitud hostil que mostraven si coincidien puntualment, cosa realment difícil, ja que vivien en diferents ciutats de l'arc mediterrani[I3] . «Coses de família, millor no ficar-s'hi», pensava, ingenu.

Durant aquests anys, el Trotsky va créixer esdevenint un gos afectuós com pocs, dels que segueixen el seu amo com la seva ombra, i el Miquel no podia estar una estona sense ell que ja l'enyorava. Potser... No! Segur, el gos era un dels pocs innocents que hi havia en aquesta tragèdia de proporcions descomunals i que, vosaltres, infeliços, desconeixeu que tot just acabava d’arrencar.

A l'Olga, durant aquest temps, les forces que deformaven la seva ment van anar creixent fins al punt que, tenint l'objectiu del Miquel, el va fer virar de grata parella a diana on havien de fer cap tots els dards.

El cervell de l'Olga, ara ja maquiavèl·lic, no deixava de donar voltes sobre on es trobava la línia de flotació del Miquel, on calia disparar per enfonsar-lo, si no de per vida, almenys per una bona temporada. I rumiar tant va tenir el seu profit.

El Trotsky va emmalaltir, de sobte, i en un parell de dies i sense poder-hi fer res va morir, enverinat mitjançant les mans de l'Olga. El Miquel, destrossat, no entenia com un gos ple de vida es podia apagar en dos dies i quedar-se ell sol de nou, sense el seu company. Quina tristesa! Quin enyor!

El dol per l'afectuós gos va tenir un efecte letal sobre la parella. Com quan mor un fill i és més dolorós seguir la vida plegats que trencar la parella i fer-se una vida nova, sense records comuns.

La relació anava i venia, es llançaven tota mena de retrets, s'insultaven, perdien tot el respecte l'un per l'altra, mentre alhora feien l'amor de manera salvatge com en una pel·lícula i després passaven abraçats una tarda en un banc del port mirant com el Sol desapareixia darrere de l'horitzó. Una relació destructiva total.

Aquell fet de l'Olga amb el Trotsky no el vaig entendre, i mireu que m'esforço per justificar la seva malaltia i comprendre una llei física, però no puc suportar veure patir cap mena d'animal. Ni les mosques, les mato i prou, sense sofriment, potser és el que va pensar ella.

Aquest desgavell que feia niu en la ment de tots dos encara deformava més la molla que substituïa el cervell, tensant i tensant l'artefacte en direccions oposades.

Malgrat tot, l'Olga demanava més, havia de fer mal i havia de ser el centre de l'univers alhora, necessitava ser adorada. Continuava rumiant on podia atacar de nou, al Miquel li podia fer mal psicològicament, el podia anul·lar, però no podia fer-li mal físic, aquell pas era massa arriscat. La solució, la incògnita de l'equació que calia esbrinar la va resoldre una nit calorosa d'insomni: la víctima havia de ser ella mateixa. S'havia de suïcidar i fer-los sentir culpables, jugada mestra. Escac i mat.

Ai! Però el cervell ens fa ser molt més recaragolats del que pensem. Jo mirava estupefacte l'escena per la maldat que creava la dona. Si aquest enginy l'hagués aplicat en acabar amb la fam del món, segur que se n'hauria sortit. I tant!

Ho va preparar tot meticulosament, va fer recerca, volia un mètode indolor. I ella encara no n’era conscient, però havia decidit fer un viatge d'anada i tornada. Unes quantes nits davant d'internet, una depressió fingida, un metge maldestre, uns ansiolítics i uns hipnòtics en forma de càpsules a la mà. L'attrezzo estava tot llest i preparat. Ara calia envoltar-ho tot amb una mica més d'aire de tragèdia,  per això va enviar diferents correus, que aquí reprodueixo de forma tosca per no fer-ho massa llarg.

 

De: Olga

A: Sergi i Enric

Assumpte: Comiat

Germans, vam ser molt feliços tots tres d'infants. La cosa s'ha torçat de grans, per això m'estimo més marxar, desaparèixer i així vosaltres seguireu feliços amb les vostres vides sense ser jo un llastre que us molesti. No us sentiu culpables, però me n'haig d'anar.

Segurament, quan llegiu aquest correu, ja no hi seré. Això no vol dir que marxi a viure lluny, no... no. Ja no hi seré, no quedarà res de mi. Hauré mort.

Sempre us he estimat, no sé si vosaltres tant com jo.

Adeu.

 

De: Olga

A: Miquel

Assumpte: Comiat

Estimat Miquel, t'estimo amb bogeria malgrat que la nostra relació sigui tan tempestuosa. Ja he escrit als meus germans i et dic el mateix a tu. Marxo, marxo lluny perquè sense mi puguis ser feliç, trobis una nova companya millor que jo i puguis gaudir de la vida.

No m'ho tinguis en compte, no et sentis culpable per no haver pogut portar la relació a bon port. Això sí, no m'oblidis i quan estiguis amb algú altre pensa, encara que sigui un instant, en mi.

No marxo a viure a un altre país o una altra ciutat lluny de vosaltres, marxo del tot, em llevo la vida, em vull morir, potser no he sigut prou bona per a tu. Quina pena tan gran tinc al cor.

He de confessar-te una cosa just abans de marxar. Jo vaig matar el Trotsky. No sé què em va passar, devia estar ja malalta i vaig embogir de gelosia. Jo te'l vaig donar i jo te'l vaig arrabassar.

Petons, me'n vaig.

Adeu, Miquel.

 

Ooooh! Genial, excepcional, amb aquests missatges aconseguia que els tres homes se sentissin culpables la resta de la seva vida. Ella, calculadora com la millor matemàtica, ho tenia tot preparat per prendre els medicaments i quedar inconscient, però sense empassar-se la dosi suficient per morir. De manera que els donava un espant de dimensions infinites i, a més de confessar, els tindria tots al palmell de la mà, preocupats per ella. En uns dies estaria restablerta, una temporada més fent-se la figaflor i a la càrrega de nou.

Creieu que s’havia acabat tot aquí? Doncs no, segueix i segueix. La molla es pot allargar més encara o, al contrari, potser fa temps que ja ha superat el punt de no retorn.

Setmanes després de sortir de l'hospital i passar ingressada quinze dies en un centre psiquiàtric, només posar els peus fora, va deixar de prendre els medicaments receptats per l'equip de metges, els quals, de fet, eren estèrils per curar la llei de Hooke.

El següent que va fer va ser portar-li al Miquel un cadell de gos per reparar... —vull dir-ho així— la mala traça que va tenir amb el Trotsky. El Miquel el va acceptar de bon grat, li agradava la lleialtat dels gossos i l'estima incondicional que aquests donen, però el que va fer l'Olga no sabia si podria perdonar-l’hi mai, oblidar-ho segur que no.

Els germans seguien enfrontats amb ell, les coses que figuradament havia dit per correu electrònic el feien una persona totalment prescindible, millor ignorar-lo i un problema menys. Un cuquet, però, els molestava en el pensament al Sergi i l'Enric, ja que durant aquells dies de l'hospitalització de l'Olga, el Miquel els havia semblat una persona afectuosa i cabal, lluny del posseït que semblava en els correus.

Durant uns sis mesos la tempesta es va calmar. La molla semblava que, fins i tot, podia recuperar la seva forma inicial. Hi havia pau entre aquests actors. Els germans feien la seva vida amb contactes puntuals amb l'Olga. Ella i el Miquel vivien com una segona etapa de nuvis. Un dia ella es quedava a dormir a casa d'ell, l'endemà potser era a l'inrevés. Moltes cases, molts llits, molta passió, però tot mal dosificat, mal mesclat.

Potser va ser aquest desordre el que va fer activar de nou la llei de Hooke, començant a tibar els extrems de la molla en direcció contrària fins a portar-la cap al punt de trencament o de deformació definitiva de nou.

La història es repetia. L'Olga, després de l'estona de sexe salvatge amb el Miquel, anava a l'ordinador de l'home, el qual dormia plàcidament després, no ens enganyem, de l'esforç per voler fer sexe com un jovenet. Davant la pantalla[I4] , sense saber ni com ni per què, les mans van tornar a anar cap a les tecles de les lletres per tal d’escriure un correu electrònic. Els missatges enverinats van iniciar de nou el camí cap a les bústies dels germans.

De les ments dels germans només sortien els mateixos pensaments: quina mania que tenia aquest paio en insultar-los perquè, segons ell, no feien prou cas de la germana. Qui es creia ell que era per escriure'ls aquelles coses? No fer-hi cas i esborrar automàticament qualsevol correu que provingués del Miquel era el més pràctic. Això comportava, alhora, que no es parlessin entre ells i que cada u visqués amb la seva veritat o amb la seva ignorància, però amb una hostilitat que només la distància tenia cura que no anés a més.

De fet, això ja és comú quan s'apliquen fórmules científiques sense seny, el laboratori explota. I aquell tornava a arribar a la temperatura crítica abans de la seva destrucció final.

La relació entre la parella, passats els coits de reconciliació, va començar a decaure de nou. Els retrets de l'Olga cap al Miquel per no defendre-la davant de les agressions dels germans, que ella mateixa provocava, eren constants. I també per qualsevol cosa a la qual ella es pogués aferrar per poder amargar la vida del seu, suposat, enamorat.

Per a mi, evidentment, la persona més atractiva i que podia justificar més era l'Olga. La llei de l'elasticitat és implacable i ella estava totalment immersa en ella i en els seus efectes, era una víctima com jo. I ja se sap que la millor manera d'entendre algú és passar pels mateixos tràngols.

Els germans i el Miquel eren purs efectes secundaris, com el foc que es produeix en aportar calor al fòsfor, com un canvi de color produït per un canvi de pH en una reacció àcid-base. Res d'interessant, res a mesurar ni a observar, efectes massa coneguts, predictibles i negligibles.

El cervell de l'Olga va arribar a tensions extremes, mortificant tothom que hi havia al seu voltant. Tant va ser així que, ja en caiguda lliure i final, la seva primera víctima va ser altre cop el cadell del Miquel, l’Stalin. Aquell no podrà oblidar mai l'efecte de perdre un company per segona vegada. Aquella fatídica tarda, quan va tornar de la feina, se'l va trobar al passadís, com quan dormia, però la sang que li vessava de la boca, del nas i la llengua, el van fer arribar a la conclusió que també havia estat enverinat. Es va asseure derrotat a la seva taula de treball, on al cap d'una estona va poder veure una nota de l'Olga i uns correus electrònics cap als seus germans on de nou s'acomiadava de tots. Marxava perquè no podia viure sentint-se tan poc estimada, tan menyspreada i ignorada per la gent que ella estimava més del món i a la qual es lliurava incondicionalment en tot el que la necessitessin, li demanessin o no.

«Potser sereu culpables de la meva mort, però no us hi sentiu» deien els papers i les lletres de la pantalla.

Quina jugada mestra, fer sentir els altres responsables de la seva mort, només amb l'objectiu d'amargar-los la resta de les seves vides, de nou.

El Miquel va trucar als germans, ignorant de tots els correus que havien rebut al seu nom, dient-los que anessin corrents cap a casa de l'Olga. Ella estava a punt de cometre un nou intent de suïcidi i que ell corria també cap allà. A veure si algú arribava a temps de salvar-la.

Els germans, desconcertats per la naturalitat amb què els parlava el Miquel, després de l'allau d'improperis, insults i vexacions que havien sofert per part d'ell, van sortir tan de pressa com van poder cap a casa de la seva germana.

Com diu la llei de Hooke, quan un cos sobrepassa el punt de deformació, aquest ja no recupera la seva posició inicial de forma espontània i l'Olga aquest cop l'havia sobrepassat i de molt. O el seu cos no estava preparat per rebre un nou còctel de medicaments o va calcular malament, de manera que aquesta vegada sí que ho va aconseguir involuntàriament. Al cap d'una estona llarga d'haver pres els medicaments, va morir, com una Marilyn agafada als llençols del llit, com si pogués escalar per ells i salvar-se, com si volgués aferrar-se a algú, però ja feia temps que no hi havia ningú.

En obrir la porta del pis i obrir les portes que anava trobant tancades, el cor li anava desbocat, potser moriria ell i tot. Finalment va obrir la porta de l'habitació i allà estava ella, ajaguda sobre el llit, morta. Res a fer. El senyor Hooke segurament no ho havia previst, però la molla ja havia quedat totalment deformada, destrossada i allongada dins del cap de la pobra Olga.

Els germans, que van arribar al cap d'unes hores perquè vivien lluny, van mirar amb desconfiança el Miquel. Ell els va mirar amb ulls plorosos i s'hi va abraçar.

«Ho sento» repetia, «No he sabut fer-la feliç, la pobra Olga estava trastocada, embogida». El Miquel no podia contenir les llàgrimes de pena, de ràbia i de descans, cada una pertanyia a una emoció diferent.

Van acordar que els germans s'ocuparien de tots els tràmits, de la incineració i que el Miquel ocuparia un paper al costat seu, com a parella intermitent de la seva germana.

No van comentar res dels correus rebuts per part d'una persona que hauria de ser menyspreable, egocèntrica i boja, perquè estaven davant d'un Miquel afectuós, emotiu i seré, a pesar d'aquell moment de tensió.

El dia en què els van lliurar les cendres, en una horrible urna daurada, va ser trist, pesat i negre. Un cop es va acabar tota la cerimònia, la dona de l'Enric es va acostar al Miquel, deixant-se anar del braç del seu marit amb certa violència.

—Mira, Miquel, no ens coneixem, però jo no puc callar —va dir la dona.

—Diguem. Què passa? —va respondre un ensopit Miquel.

—Que què em passa? Com tens la barra d'estar aquí com si no passés res després d’haver-nos estat enviant correus dient-nos de tot i més? I avui, com un xaiet, del nostre braç. No tens vergonya tu o què? —deia mentre el marit l'estirava per no entrar en conflicte.

—Jo no us he enviat mai cap correu. De què parles? Si ni tan sols conec la vostra adreça. L'Olga m'hauria matat si sap que us escric a vosaltres encara que fos per saludar-vos, imagina’t si ho hagués fet per insultar-vos. Ella parlava de vosaltres com si fóssiu uns monstres i no volia saber res de vosaltres, i menys que em posés pel mig. Jo, per respecte a ella, sempre m'he mantingut distant.

En aquell moment, davant la portalada de l'església, amb tots els sants del pòrtic romànic mirant-los, va caure el xàfec virtual més gran vist fins a aquell moment. Tothom va entendre que havia sigut l'Olga la que els volia, incomprensiblement, enfrontats, la que volia fer mal al Miquel torturant-lo i matant-li els cadells que ella mateixa li regalava. Que ella, de fet, no havia d'haver mort. Que tot eren intents mesurats per tenir-los lligats emocionalment, innocents o culpables, tant era, però que tots mengessin de la seva mà, en què la seva ment distorsionada posava l'aliment de l'amor i del desamor.

Davall d'aquell xàfec i amb tota la revelació que havien tingut, no es podia solucionar res. Necessitaven un temps per pair-ho, veure's de nou més endavant i aclarir tot el que fos possible.

Els germans li van donar l'urna al Miquel. Ell era el que necessitava tenir-la més a prop. Li van proposar que les aboqués en un racó del jardí, sota un arbre, o en la finca que tenien al camp. El Miquel se'ls va mirar compassiu. «L'Olga junt amb els gossos que ella em va matar brutalment, al costat dels meus companys que havien estat lleials fins al final?». No ho podia permetre. Tenir-la a casa en un armari encara menys, aquella era capaç de ressuscitar en forma d'espectre i no abandonar-lo mai més. Amablement els la va tornar. —Millor que us la quedeu vosaltres. Poseu-la al panteó familiar o on vulgueu. Jo haig de passar pàgina, capítol, llibre, fins i tot.

El Sergi, el dissenyador gràfic, trencant aquell gèlid moment format i que els lligava a tots per primer cop, va intentar sortir-se'n, fent el comentari més insensat que se li va ocórrer:

—Vinga! Anem! Que jo he d'acabar una feina, uns pòsters per a un físic que dona una conferència a la universitat sobre la llei de Hooke. Quina absurditat! L'heu sentit alguna vegada? Va d'una molla que s'estira i s'arronsa.