Era massa complicat per
ambdós entendre que ens volíem dir. Un precipici lingüístic incorrecte ens
separava, com si visquérem en dues illes i un profund braç de mar ens separés.
Vaig fer un gest que ella va comprendre de seguida, havia estat fet en llengua
de signes. Quina sorpresa! Tots dos la signàvem i, per tant el braç
desapareixia i unia els dos territoris. Vam estar tota la tarda explicant-nos
coses, a l’hora de sopar ja esdeveníem vells amics i potser una flor d’amor
sorgia entre nosaltres. Ens vam besar, llavis càlids que feien començar una
gran història en silenci.
0 comentarios:
Publicar un comentario