On vaig? D'on vinc?

Sí, sóc un esperit, un espectre o alguna cosa semblant. El que vosaltres, els vius, i jo al meu temps, anomeneu ànima, consciència, ser superior o d'una altra dimensió. Els gurus de les ciències ocultes ens anomenen vibracions, energia universal o forces desconegudes de la ment. Alguns, inclús, gosen dir que parlen amb nosaltres. Això, en part, és cert, però ja ho veurem més endavant. Vull començar pel principi.

El pas des de la Terra fins aquí pot ser instantani o durar mil·lennis, ho ignoro. Estàs a casa, a la feina o passejant i de sobte et trobes aquí. Desorientat.

Quan comprens que has mort, t'esperes veure un túnel que et porta cap a una llum meravellosa i que només has de sentir una pau immensa. La realitat és que no, jo no he passat per cap túnel. Més aviat és com passar, en un cinema, de fora a dins de la sala de cop. No veus res i no saps on has de col·locar-te.

No us penseu que és molt diferent d'estar en vida, bé en vida com vosaltres l'enteneu, perquè jo també estic viu, però de distinta manera, que quedi clar. Arribes aquí bastant desorientat, sense saber ben bé d'on vens. A poc a poc vas fent-te la idea, veus el teu entorn, et trobes amb altres errants que t'ajuden a aposentar-te en un lloc i, lentament, a alliçonar-te, per si hem de tenir alguna funció, alguna utilitat.

La solució a la pregunta que tots ens fem: «Hi ha vida després de la mort?». La meva resposta és que sí que n'hi ha, però no sé si per a tothom, perquè no veig tants esperits al meu voltant com gent ha habitat la Terra. Aleshores ens sorgeix de nou la pregunta: hi ha vida després d'aquesta vida que hi ha després de la primera vida? Es repeteix aquest cicle infinitament? Estàvem vius abans de la vida?

Et poses a pensar i, si no vigiles, caus en una depressió, perquè no tens respostes tampoc aquí. Què hi ha de cert sobre els llimbs? Existeix el purgatori? I el Cel? I l'Infern? Jo no els puc veure per enlloc, ni encertar en quina direcció estan. Tot són preguntes. Hi ha un ésser superior que ho fa moure tot com un director d'orquestra? Què hi ha de cert sobre el Paradís i el pecat original? Moisès ronda per aquí? Jesucrist, sa mare, els sants i els beats? Potser algun màrtir m'envolta? Però, clar, màrtirs de què? Dels romans, de la Inquisició, dels genocidis que s'han produït sempre? Jueus o palestins? Cristians o musulmans? Víctimes dels vikings, dels mongols, dels coreans, de les dictadures centre i sud-americanes? Dels alemanys nazis o víctimes dels seguidors de Mussolini? De les dretes i esquerres espanyoles?... O tots alhora.

Ja us he dit que no és bo fer-se massa preguntes, acabes boig.

Quan ja t'has fet la idea que tens les mateixes preguntes sense respondre aquí que al meu estat anterior (deixeu-me dir així el meu pas per la Terra), comences a dir-te a tu mateix i a dubtar: Què faig aquí? Quant temps haig d'estar-hi? He de fer alguna cosa o només passejar?

Penseu que aquí estic rodejat de foscor, però ho conec tot, és com estar a les fosques a casa teva, a la teva ciutat. Saps on hi ha una taula, la llibreria o la porta de la cuina, l'avinguda, la cruïlla o una vorera trencada. Em puc moure amb tranquil·litat i còmodament sense por a fer-me mal. Bé, això del dolor és un altre tema, jo no sento res, ni dolor de cos, ni dolor —diguem-ho així— de cor. Però hi haurà més espai del que jo puc tocar?

Sempre m'havien dit això, que després de mort, ressuscitaria i em trobaria amb tota la meva família, amb els coneguts. Però aquí res de res, hi ha gent que m'envolta i jo a la vegada els envolto a ells, però ningú conegut. Val més no capficar-se massa.

El que sí que em preocupa i ja ho feia abans és el concepte de l'eternitat. Ha de ser sempre així? Això és l'eternitat? Em feia molta por avorrir-me, així de simple. Tota l'eternitat és molt de temps, molt. Què faré tot aquest temps infinit? També em feia respecte trobar-me amb sant Pere i amb Déu. Serien bondadosos amb mi? Ho havia fet prou bé a la vida per merèixer el Cel? Tots tenim secrets i coses que hem fet de les quals no ens sentim molt orgullosos. Ho veu tot Déu Nostre Senyor? Si és així, segurament jo estic perdut.

Ara deixeu-me parlar d'una cosa que potser trobareu vergonyant o fora de lloc, però... i el sexe? Que en tenim aquí? Amb qui i com? A mi m'agradava força fer sexe a la Terra, però aquí no hi veig prou intimitat ni sé com ho he de fer. Que ens reproduïm? O només venen esperits des de la Terra. No veig canalla, ni famílies, només errants com jo, que voltem per una zona que no sé on és, però que li diré Cel. Si no vaig concretant coses, no sé si me'n sortiré, d'estar aquí sense parar boig. A més, no tenim cap aspecte per saber si pel meu costat passa un home, una dona, si és lletja o bonica, si està disposada a tenir sexe amb mi o no. Us imagineu que aquí, quan sàpiga com va, tothom tingui sexe amb tothom? Jo, la veritat, practicant sexe amb un home no m'hi veig, però potser aquí és així. Què dic amb un home? Imagineu-vos que aquí el sexe és lliure i es fan orgies i tot. Bé, val més que em tranquil·litzi una mica, perquè tot just estic descobrint com funciona tot això i jo segueixo amb pensaments terrenals.

A més a més no sé com ho faria, perquè ben bé no sé quin aspecte tinc i de quins atributs estic dotat o no. Potser només sóc un sistema nerviós que és on suposo rauen les emocions, els desitjos, l'amor i l'odi. De fet, parlant de desitjos, no en tinc, ni gana, ni set, ni son, ni mandra. Devem viure en un estat en què no ens cal menjar ni beure (llavors no hi haurà sexe tampoc), no hi ha cap lloc per a aquests menesters, almenys per aquí a prop.

Ara que ho he comentat, sí que em preocupa una mica això de l'aspecte. Quan estem a la Terra i ens diuen que hi ha un després ens imaginem a nosaltres amb l'edat que tenim en aquell moment i, per exemple, als pares com unes persones més grans i els avis com uns avis entranyables, però clar, aquesta llei no es pot complir sempre. Quin aspecte real tinc? I dic real perquè estic en realitat en aquest estat. I els pares? Estan joves, grans. Havien estat ja pares o encara no havíem nascut nosaltres.

El mateix passa amb les malalties. I ara em direu, quin exemple més ximple. Però si a mi m'han operat d'apendicitis... la tinc ara? O la tinc extirpada? No cal comentar els que, per malaltia o accident, han perdut un membre, un braç o una cama. I els que han sofert un trasplantament? A qui li correspon l'òrgan originari? I el malalt? És possible que jo hagi viscut molts més anys amb el cor d'una altra persona que aquella persona mateixa.

Recordo que el capellà ens deia: «En el més enllà trobareu tots els éssers estimats». Llavors en algun lloc i sota alguna forma hi haurà el meu gos i les tortugues, que, per cert, les havia de tenir amagades perquè eren il·legals per a totes les forces ecologistes del planeta. Ai! M'agradaria molt trobar-los a tots, els meus companys i companyes, fidels fins a la mort, la seva vull dir. Jo potser no estic mort, no sé com estic. Com les vaig plorar aquelles morts! Com diuen, els animals són com si fossin algú de la família, per a mi més i tot.

Us vull tornar a parlar de l'eternitat, perquè és un tema que m'obsessiona. L'eternitat em fa por perquè no té fi, és per sempre. S'acabarà l'energia del Sol i engolirà la Terra, desapareixerà la nostra galàxia, amb uns quants milers de milions d'anys més el nostre univers i tot. No sabem si hi haurà un de nou o si ara ja conviuen alhora molts universos i jo encara seguiré existint. Com ara? Per sempre? Quan començarà l'avorriment? Sempre no puc estar amb aquesta curiositat i aquesta expectativa per tot el que m'envolta. Viatjaré a altres zones d'aquest estat? Li puc dir món? Si li dic món, és que té un espai i, si aquest és real, em dec poder moure per ell sense límit de temps, perquè és etern. Però i aquest nou espai, és finit o infinit? A la fi les mateixes preguntes que quan era viu. Vull dir quan estava a la Terra, quan era un terrícola, perquè viu és evident que encara ho estic, no?

I tornant al Cel, vosaltres creieu que aquí es comparteixen tots els cels i tots els inferns de les creences que hi ha a tot el món? El Valhalla, el Cel dels cristians, el dels musulmans... I la reencarnació? Encara no hi havia pensat. Pot ser que en uns dies jo podria desaparèixer d'aquí i tornar al món (al vostre) en forma de mosquit o rata? O simplement, jo que m'he passat la vida renegant dels immigrants que ens treien la feina i ho embrutaven tot... Imagina que ara va i jo neixo a Costa d'Ivori o a Mèxic en una família pobre i sense recursos. Què serà de mi? En quantes ocasions es repetirà aquest cicle i, de ser cert, en quants miserables cucs, mosques o mofetes em reencarnaré. Potser en un peix lliure pel mar, això m'agradaria, potser sí...

Com us deia, encara no sé on hi ha el Cel i l'Infern, per tant puc estar rodejat d'herois, de malvats, de gent bona o dolenta, de persones que no han sigut ningú i d'altres que han tingut rellevància, però estem tots mesclats? Em poden fer mal? Em poden agredir per  prendre'm una mica de postvida?

Gairebé m'oblido, amb tants dubtes, de comentar-ho: recordeu que us deia que alguns diuen que parlen amb nosaltres? La veritat, jo només noto una mica d'angoixa a l'estómac —que no sé si tinc, per tot aquest enrenou de trobar-me ara en aquest estat—, per la sensació d'haver deixat alguna cosa enrere. Deuen ser imaginacions, però sento com si algú es lamentés per mi. De parlar o d'aparèixer a la Terra en una sessió d'espiritisme, de moment no sé com ho haig de fer. Potser més endavant vas agafant altres aptituds i ets capaç de fer-ho. Però a mi em sembla que això és com un got amb aigua i oli, immiscibles per a tota l'eternitat. Clar que, si afegeixo alcohol a l'oli, llavors sí que és miscible i viuríem mesclats tota l'eternitat. Tinc la sensació que era millor l'exemple de l'aigua i les úniques connexions entre nosaltres són els records, els pensaments, aquella rialla que fas quan et reconeixes fent el mateix gest que el pare o la mare, l'aroma de les flors, les olors de la roba que portàvem, les fotografies... No heu mirat mai, en una fotografia, als ulls d'un ser estimat? Sembla que et mirin, sembla que els puguis dir alguna cosa i et sentin. Pot ser que jo estigui darrere d'una fotografia, en una joia, en una pedra sobre una tomba, dins de l'últim jersei que vaig portar...

 

—Jo ho deixaria estar, doctora. L'accident s'ha produït ja fa estona i portem quaranta-cinc minuts de recuperació cardiopulmonar.

—Què us sembla? No hi ha res més a fer, oi?

—No, deixiu estar. És jove, però no hi ha res a fer. A més a més, ha perdut molta sang.

—Bé, hora de la mort... les dues i vint-i-quatre de la matinada.

Continue

Radium

L'any 1925 estava sent molt complicat en una Barcelona sota la Dictadura de Primo de Rivera. La supressió de les institucions, la prohibició de l'ús del català, el poder dels militars i les repercussions de les guerres i revolucions per tot Europa feien que el dia a dia fos molt complicat. No tant per l'economia, ja que es vivia bé, sinó més per la por que t'enxampessin fent alguna cosa fora del que marcava la llei, exageradament influenciada pel rei, l'Església i els militars.

Però així i tot encara hi havia gent que es complicava la vida ella sola, més del que qualsevol persona amb dos dits de front podia imaginar.

Aquesta és la història d'un home que volia fer veure als altres que es menjava el món, però que, en realitat, tenia una ànima covarda, sàdica i negra. Ell va ser capaç de fer pagar als innocents del seu voltant un preu tan alt com és la vida, només per amagar les seves perversions.

L'home, del qual no conec el nom, vivia en un pis de l'eixample de la ciutat. Estava casat amb la Carolina Domènech i gaudia dels quatre fills que havia tingut amb ella, tres nois i una noia. Tots ells encara tenien menys de deu anys en el moment en què comença el deliri d'aquesta història. El feliç matrimoni feia just això, deu anys que s'havia casat.

La família de la Carolina provenia de la burgesia catalana, motiu pel qual s'afegien, a les lleis asfixiants dels temps que es vivien, les ràncies lleis de comportament i aparença que aquesta classe social imposava.

L'home, en canvi, era fill d'uns pares treballadors infatigables, que havien aconseguit obrir tres sabateries per la ciutat, fet que els permetia viure sense cap privació. Potser aquest motiu, i el fet de tenir només un fill, havia fet que aquest no renunciés a cap plaer de la vida estant solter i, naturalment, tampoc després del seu matrimoni.

De les seves visites als bordells, on també fumava opi, dia sí i dia també, va sortir encapritxat de la Raquel, una prostituta més jove que ell, però a l'aguait per fer el que calgués per sortir d'aquells antres on treballava.

Les trobades primer van ser previ pagament, com estava manat, però amb el temps van començar a veure's fora del bordell. S'havien enamorat i allò no es pagava amb diners. De totes maneres, de tant en tant visitava el prostíbul per no aixecar cap tipus de sospites fins al moment del salt final.

En aquells temps l'home ja mostrava les seves maneres de fer. Va ser capaç, amb paraules dolces, de convèncer la presumptament enamorada Raquel que era necessari que ell anés amb diverses noies alhora perquè no es notés la predilecció per ella.

Finalment van fer el salt i va instal·lar-la en un senzill pis al barri gòtic de Barcelona. No era cap luxe, però sortir de l'antre on havia de dormir amb les altres noies i suportar el pes i el tacte dels homes nusos sobre ella ja era tot un avanç. El fingit enamorament inicial va ser el primer pas d'un pla ben estructurat per poder viure d'ell i més en el moment en què va saber que estava embarassada.

L'home no donava crèdit a allò que sentia de la boca de la Raquel quan aquesta li proposava primer, i l'exigia després, que abandonés la seva dona i els fills per anar viure junts i començar una nova vida. Ella li proposava inconscientment que podia fer d'encarregada d'una de les tendes de sabates i així podrien passar més hores junts, cosa que a l'home li feia més temor que cap altra cosa.

Li va dir que tingués una mica de paciència, més endavant ho faria, ara s'ho estava plantejant seriosament. Aquells mesos no eren el moment adequat, perquè havia mort la mare de la Carolina. I així infinites excuses i retards per no dir-li clarament que mai deixaria la seva dona i les rendes que li proporcionava i que a ella i el seu fill qualsevol dia els deixaria tirats quan trobés una nova noia amb qui substituir-la.

Però la Raquel era constant i no cessava d'insistir dia rere dia, fins al punt que l'home va començar a odiar-la, a rebutjar-la fins que va desitjar-li la mort.

Cal tenir una moral menyspreable per, inclús amb aquests sentiments, seguir tenint sexe amb ella, però és que l'home no volia deixar anar tot el que tenia a casa i el que aconseguia fora.

Així va passar una llarga temporada fins que un viatge de negocis va portar  l'home a la ciutat d'Orange, a l'estat de Nova Jersey, als Estats Units. Volia fer el salt i obrir una tenda en un gran país, portant les sabates que li feien a València i passar de ser un petit burgès a ser un home amb uns cabals que no tinguessin fons.

En una cafeteria on es va aturar per esmorzar va veure un article que va atreure la seva atenció. Parlava sobre l'empresa United States Radium Corporation, la qual feia rellotges que es podien veure en la foscor gràcies a una pintura especial fabricada amb sulfur de zenc mesclat amb unes dosis infinitesimals de radi, l'element descobert pel matrimoni Curie feia ja gairebé trenta anys.

Allò no s'havia vist en tota Europa, un rellotge en el qual poguessis veure l'hora a les fosques era una cosa revolucionaria. Si aconseguia entrevistar-se amb algú d'aquella empresa i portar la pintura a Barcelona, seria l'èxit de la seva vida, a més a més pensava blindar el contracte, de moment imaginari, i ningú més tindria accés a aquell producte meravellós. Els rellotges ja els posaria ell i amb la pintura no hi havia problema, només calia que li fessin arribar la quantitat necessària per pintar els números i les agulles. No calia ni conèixer la fórmula exacta, podia seguir sent un secret per a l'empresa i ell, des de Barcelona, proveir de rellotges tota Europa, potser Àsia i tot.

Va aconseguir una cita amb els caps de la United States Radium Corporation i aquests van sentir-se entusiasmats del pla d'expansió que havia dissenyat l'home. Simplement havien de fer arribar una quantitat de pintura a la llunyana Barcelona i esperar el retorn de cada rèdit obtingut per la venda d'un rellotge.

La infraestructura que es necessitava era mínima, ja que la quantitat de pintura que calia per a cada aparell era mínima i amb un petit taller, on unes quantes dones els pintessin, estava tot solucionat. El mecanisme i les vies que tenia organitzats per a l'exportació de sabates ja li serviria per a l'exportació de rellotges que es podien llegir en l'obscuritat. A part de fer-se ric, encara tenia un altre motiu per estar eufòric i del qual se sabria alguna cosa més endavant, la idea de guanyar diners ràpidament el feia estar feliç.[IH1] 

De tornada de Nova Jersey no va descansar ni un dia. Es va posar ràpidament a muntar el petit taller en una zona del magatzem de sabates, va convèncer la seva dona i la seva amant perquè hi treballessin juntament amb dues dones més. Va comprar una remesa de mil rellotges, va rebre la pintura des dels Estats Units i va començar a fer propaganda del producte per tots els diaris més venuts d'Europa. També va visitar les joieries més famoses i aquestes aviat van mostrar entusiasme en el projecte.

Tot li anava rodat, el que es veia i el que amagava en el més profund de la seva ànima. Un pla pensat i desenvolupat paral·lelament al de la pintura luminescent, al qual no calia dedicar-li temps ni interès, només paciència.

El projecte, a poc a poc, va començar a rodar, les treballadores amb uns pinzells finíssims que afilaven l'extrem posant-lo entre els llavis, com els havien dit de fer-ho a Orange, aconseguien pintar els números i les agulles dels rellotges cada cop millor.

Els diners no van tardar a arribar fent que la fortuna de la família s'engrandís fins a arribar a ser immensa. Com havia passat als Estats Units la gent es va abocar a la compra d'aquells rellotges, i inclús diferents governs van veure que el producte podia ser interessant per als seus soldats.

Durant un parell d'anys tot va ser riure i comptar diners en aquella família, l'home tant aviat estava amb la seva dona Carolina, com amb la Raquel. Millor no li podien anar les coses. La seva esposa, contenta de veure com progressaven dins el cercle d'empresaris de la ciutat, i l'amant, contenta per tenir-lo a ell i a la vegada una feina. Compartir la taula de treball amb la dona del seu amant no li importava, ja que l'home li deia que tingués una mica més de paciència i que tot s'arreglaria. Ella ja no el creia i per la seva banda també anava estalviant per si calia fer un altre salt a la seva vida.

Al cap de dos anys i mig, però, la Carolina va emmalaltir, van tardar setmanes a saber de què es podia tractar. Estava dèbil, pàl·lida i sense gana de menjar, però així i tot no volia deixar de treballar, ja que no representava molt esforç i li servia de distracció. Malgrat tot, els esdeveniments es van precipitar, va arribar un moment en què va ser incapaç de mantenir-se asseguda i amb l'esquena dreta tot el dia. Unes setmanes de llit i la Carolina es va apagar. Va morir deixant la porta oberta a l'amant del seu marit. Ara sí que només caldria esperar uns mesos prudencials per guardar el dol i després ja serien marit i muller per sempre.

Els metges van dir-li a l'home que la Carolina tenia una malaltia a la sang, un «mal lleig» que es deia, i que aquest l'havia consumit.

La Raquel havia de dissimular l'alegria que li produïa veure la cadira buida que havia ocupat la seva rival. No se sentia malament, aquella dona s'havia avançat a ella casant-se amb l'home que ella estimava. Si havia tingut mala sort i havia emmalaltit, no era culpa seva.

A la Raquel aquesta alegria li va durar poc, al cap de pocs mesos del traspàs de la Carolina va ser ella la que va començar a trobar-se malament. Tenia unes llagues petites al coll molt doloroses que li impedien menjar i, a poc a poc, van arribar els mateixos símptomes que a la Carolina.

En poques setmanes el seu cos es va anar degradant ràpidament perquè no ingeria res sòlid. Els metges deien que les llagues s'havien convertit en bonys, en uns tumors que acabarien per obturar l'esòfag i la tràquea, no hi havia res a fer. I així va ser, al cap de poques setmanes, en mig d'una terrible agonia, la Raquel va morir.

L'home, lluny d'estar trist, ho celebrava passejant-se pels bordells, era lliure i ara no cauria de nou en la trampa de fer promeses. Tenia diners i es podia permetre anar avui amb una noia i demà amb una altra, fumar tot l'opi que li vingués de gust... Els diners es feien sols.

Un matí quan una de les noies anava cap al taller per treballar li va cridar l'atenció la portada d'un diari, perquè hi va veure el nom de l'empresa de pintura americana, la United States Radium Corporation. Va guardar-se'l a la bossa per llegir-lo al migdia, a l'hora de dinar.

Aquell matí el va passar igual que els últims anys, fent el mateix gest de pintar els números i les agulles amb la pintura i fer fi el pinzell passant-lo entre els llavis per poder tenir la precisió necessària.

Al migdia, després de dinar, va desplegar el diari i va avisar les seves companyes per poder llegir totes juntes la notícia:

Grace Fryer ha sigut la primera de les anomenades «noies del radi» de portar davant dels tribunals de New Jersey l'empresa United States Radium Corporation per haver amagat durant anys l'efecte que la pintura per a les esferes dels rellotges produïa sobre la seva salut. El radi mesclat amb el sulfur de zenc que compon la pintura va fer-li caure les dents i tenir terribles dolors a la mandíbula. Diversos metges, després d'inspeccionar-la, van establir una clara relació entre aquests símptomes i el radi. Altres treballadores estaven afectades d'un càncer desenvolupat i algunes ja havien mort.

Els efectes es veien agreujats pel fet que l'empresa havia comunicat que la pintura era totalment inofensiva, i les treballadores es pintaven les ungles amb ella o inclús les dents per fer broma amb la família i amics.

El Congrés dels Estats Units s'ha fet ressò d'aquest problema i ha votat una resolució establint els drets dels empleats que contrauen malalties laborals.

Malgrat aquesta important mesura, la llei ja arriba tard per a desenes de noies malaltes de càncer que no tardaran a morir.

Andreu Martí, corresponsal a Nova York.

L'home, tan dolent i sàdic que no té ni nom, va veure una notícia semblant en el seu viatge a New Jersey feia anys, quan les primeres noies tenien en els seus cossos els símptomes del radi. Ho va veure com era la manera perfecta de fer diners i lliurar-se alhora de la dona i l'amant. Paciència era l'únic preu que havia de pagar i li sortia molt barat. El repetitiu gest d'afinar els pinzells amb els llavis i l'exposició a la pintura li donaven la millor arma per treure's del damunt les dues dones.

Mentre les seves noies al taller tenien atacs de pànic i d'odi, ell jugava sota els llençols d'un llit en un nou bordell amb una noia pèl-roja preciosa. L'home sense nom per la seva baixesa moral ignorava que, en aquells moments de plaer, unes cèl·lules en un racó del seu pàncrees havien començat a agrupar-se per formar el que amb el temps esdevindria un tumor mortal.

---

 

Continue

El límit que assenyala el seny

Hagués estat el crim perfecte si no hagués sobrepassat el límit que assenyala el seny; res estrany, per altra banda, en els individus que esdevenen assassins per primera vegada.

El Carles feia més de cinc anys que estava a l'atur. No és que les altres feines que havia tingut haguessin estat cap meravella, però almenys tenia una certa autonomia i no li calia viure com fins ara, a casa dels pares. De fet, la mare havia mort feia anys i vivia amb el pare sol.

Havia passat per totes les etapes. La de buscar feina compulsivament, enviant currículums a tot arreu. La de la desolació, pensant que mai més treballaria. La de treballar en horaris impossibles cobrant una misèria. També havia fet una desena de cursos de diferent temàtica, des d'aprendre perruqueria canina fins a gestió de peix a l'engròs. Inclús n'havia fet un per saber com buscar feina, però la resposta positiva no arribava mai.

El pare no ajudava massa. Sofria un inici de demència, però no deixava de retreure-li tot el dia que tot estava molt brut, que com s'havia engreixat o que es passava tot el dia mirant pel·lícules a la televisió menjant porqueries sense aturador.

El Carles havia desenvolupat una tècnica amb la qual no sentia el seu pare, només era com una remor de fons que ni l'incomodava. I de fet, li donava la raó. Estava tot brut, ell inclòs, gras i amb un avorriment al damunt que no sabia com treure-se'l de sobre.

Va agafar el comandament de la televisió i només amb un dit aconseguia anar canviant de canal: futbol de tercera, un debat polític, un altre d'encara més conflictiu, dos concursos de supervivència, una dona que veia el futur en unes cartes de tarot, un parell de canals en què et venien algun aparell sense el qual, suposadament, no podies sobreviure i, finalment, quan gairebé ja s'acabaven totes les opcions, va trobar-ne un on començava una pel·lícula de temàtica negra dels anys seixanta. Va llegir el resum i, tot i no trobar-la massa engrescadora, va decidir mirar-la. No hi havia massa opcions per arribar a l'hora de dinar més o menys distret.

A mesura que passava l'estona, s'anava mostrant més interessat. L'assassí assajava amb persones suposadament innocents diferents mètodes de matar fins a aconseguir el crim perfecte. Això era el que necessitava ell, ocupar la ment amb alguna cosa i, perquè no, en esbrinar diferent formes d'assassinar. Hi havia molta gent al carrer que el menyspreava o l'ignorava, per a algú segur que era fins i tot un ésser repulsiu. Amb la lògica que dóna la bogeria ho va veure clar, eren persones que es mereixien ser assassinades, apartades de la vida, lluny d'ell per sempre.

Es notava excitat com feia anys que no se sentia. Hi havia una feina a fer i ràpid, no podia deixar passar aquella pujada sobtada d'ànim.

Al pare el deixaria en vida. Un pare a un fill pot dir-li tot el que pensa sense poder retraure-li res.

Primer de tot va anar a dutxar-se. Va aconseguir sentir-se més net del que estava, tot i que l'esponja estava resseca i només quedava una mica de sabó al pot de plàstic, oblidat des de feia dies a la prestatgeria.

Va engegar l'ordinador portàtil, la connexió amb internet, increïblement, funcionava, tot li venia de cara. Va posar-se a buscar verins, punyals, bombes, pistoles... tot el que se li anava ocorrent.

Es va fer l'hora de dinar i el pare, vestit encara amb pijama, anava amunt i avall del passadís preguntant si havien d'esmorzar o dinar.

Cap a mitja tarda el desànim rondava altre cop al voltant del Carles. Tot el que trobava era complicat de comprar o de fabricar, se li feia inclús costós d'imaginar com, amb un senzill ganivet, podia sortir al carrer a matar gent. Si calia, ho faria però... Finalment no va veure cap sortida més i va de decidir adquirir una pistola al mercat negre i un punyal en un gran magatzem xinès del barri.

Sembla mentida com va ser de fàcil obtenir una arma. El Carles no entenia com era una de les ciutats amb menys assassinats d'Europa. Havent-hi tants conflictes socials el més normal seria que algú sortís amb una escopeta al carrer i comencés a disparar en una oficina de banc o a la Delegació del Govern, per exemple.

Quan va obrir el paquet al cap d'uns dies interminables, la pistola estava col·locada dins d'un llit d'escuma sintètica, com si fos una peça de porcellana i s'hagués de protegir de qualsevol cop. Era de color negre, tota llisa en la part del canó i una mica treballada en el mànec. Dins el mateix embolcall hi havia la caixa amb vint-i-cinc bales.

Es va llegir les instruccions amb molta cura. Hauria d'encertar a la primera, encara que fossin proves. L'excitació el va dur a decidir matar a l'atzar sense fer cap prova de funcionament o punteria prèvia.

Aquell mateix dia, després de sopar una pizza freda amb el pare, va vestir-se amb la roba més fosca que tenia i va sortir de casa a veure què podia fer amb la pistola carregada i col·locada dins dels pantalons, a l'esquena.

Mentrestant, el pare seguia vagant per la casa, vestit amb el mateix pijama de feia mesos, preguntant-se si ja era de nit o no.

El Carles va anar fins als límits de la ciutat a una zona on només hi havia naus industrials i algun bar on la prostitució era el principal negoci. Es va col·locar davant d'un d'ells, esperant que en sortís algun client satisfet i tranquil que regressaria a casa sense pensar en res més que en el plaer obtingut feia escassos minuts.

Al cap d'una estona, la porta platejada del local es va obrir, ell va agafar la pistola i seguí l'home fins que va ser en una zona més fosca on havia aparcat el cotxe. Quan estava obrint la porta es va entretenir per encendre una cigarreta i, en aquell moment, un impacte de bala va fer miques el vidre de la porta del darrere, un altre va tocar a terra fent rebotar una pedra que li va ferir la cama i una tercera va passar a pocs centímetres del sostre del cotxe, perdent-se en l'espai fosc de la nit.

L'home va entrar immediatament al cotxe, maleint qui fos que estigués disparant contra seu. Va allunyar-se pel carrer principal a tota velocitat.

El pistoler acabat d'estrenar va sentir un sentiment de frustració, ell que estava convençut d'encertar de ple en el cos de l'home escollit per fer-li de diana. Tot seguia en calma, per tant acabaria amb les bales que tenia al carregador, no li calia fugir.

Al cap d'una estona va sortir una parella del local, es veu que devia ser un bon client i havien de passar la nit junts o potser el client tenia algun gust especial per fer sexe i li agradaven els cotxes o fer-ho l'aire lliure. La ment del Carles es perdia per camins secundaris, que sovint no arribaven enlloc.

Va recolzar-se damunt d'una barana i la seguida de tirs dirigits a la parella va començar, només una bala va fregar la cuixa de la noia. Ara segur que trucaven a la policia per investigar d'on provenien aquells trets. Per sort l'autobús nocturn passava pel carrer en aquell moment, va poder pujar-hi i allunyar-se ràpidament de l'escenari del seu debut com a aspirant a assassí.

Quan va obrir la porta de casa seva va trobar en el passadís, a les fosques, el pare despullat buscant el bany per anar-se a dutxar. Després de convèncer l'home que ara no eren hores de dutxar-se sinó de dormir, ell va introduir-se en el seu llit excitat per tot el que havia passat i pel coratge que havia tingut, desconegut en ell, per disparar a aquelles víctimes o simplement objectius de les seves proves.

Un parell de dies era un temps prudencial per no intentar res de nou i no cridar l'atenció, però al tercer dia ja no podia resistir més el desig de tornar a provar una arma. Aquest cop, tot i ser difícil, ho provaria amb el punyal.

No és que tingués res en contra dels drogoaddictes, prostitutes o lladres de carteres, però eren els que estaven en els llocs més apartats i li posaven la feina més fàcil.

Va agafar el punyal i amb un altre autobús va anar fins al barri del port. Hi havia més gent que en el polígon, ja que aquella zona s'estava posant de moda per sortir a la nit entre els que consideraven que tenien una cultura més moderna i radical de la ciutat.

Només era qüestió d'esperar que sortís algú sol per poder dur a terme la prova amb el ganivet i seguir fins a aconseguir una obra mestra, un crim perfecte.

L'espera es feia llarga, tothom anava en parella o en petits grups. Després de més d'una hora de tedi amb la mà agarrotada de prémer el mànec del punyal, va sortir un noi sol. Semblava l'individu perfecte, perquè no portava cap presa i era de constitució més aviat prima. Sota dels llums que donaven entrada al local es va encendre una cigarreta i, mirant al voltant, va fer dues o tres calades. El Carles es va esmunyir entre els cotxes fins a arribar el més a prop possible, però sense ser vist. El noi va començar a caminar per la vorera en direcció a ell. Al Carles això no li va agradar, s'estimava més tenir-lo d'esquena. Es va avergonyir per un instant d'ell mateix, simplement havia de deixar-lo passar...

S'apropava, va passar pel seu costat mentre ell es mantenia ajupit, unes passes més i es va llençar amb el puny en alt per clavar-li el punyal entre les dues espatlles, una sola ferida mortal i fugir cap a casa ràpidament. Però la realitat no es va assemblar en res a la teoria. El noi, en sentir que algú s'apropava pel darrere, es va girar i, veient el Carles i el seu punyal en alt, va saltar fent una figura a l'aire digna d'una pel·lícula del Bruce Lee i amb un cop de peu li va fer caure el ganivet i amb un altre li va estimbar tota la sola de la sabata en la cara, quedant estabornit uns segons. Sort que el que havia de ser la víctima va marxar corrents en lloc de donar-li una pallissa al pobre agressor.

Quan el Carles va ser capaç de reaccionar, la porta del local es va entreobrir i, sense possibilitat d'agafar l'arma, va fugir fins a la parada més propera del bus nocturn i va tornar a casa. Quin mal li feien el canell i tota la cara. La prova havia sigut un desastre i ara només pensava amb el punyal amb les seves empremtes dactilars. Com no li havia passat pel cap portar uns guants? Hauria de fugir uns dies de la ciutat fins que tot es calmés, tampoc serien molts dies, perquè el noi havia fugit i segur que no denunciava cap agressió, potser tenia més coses ell a amagar que el Carles.

En arribar a casa a les dues de la matinada va trobar el pare a les fosques, vestit només amb la part superior del pijama i gaudint d'un programa imaginari en una televisió apagada.

Un cop allitat el pare, va agafar gel i se'l va posar al rostre, cedint en part el dolor que sentia. Que àgil era aquell xicot! Hauria de triar una víctima més gran per poder dur a terme la seva ànsia.

Per un moment li va passar pel cap utilitzar el pare com a víctima, de fet ell no li retrauria res, al contrari, si tingués un moment de lucidesa, encara li agrairia que l'alliberés d'aquella malaltia, que l'únic que li permetia era insultar-lo i retreure-li la mena d'home en què s'havia convertit. L'odiava per això, potser sí que seria el proper i definitiu subjecte. De totes maneres ara el que tocava era preparar la fugida uns dies. Per internet va reservar una habitació doble per tres nits en un poble al bell mig de les muntanyes nevades, a unes hores de la ciutat. Ara intentaria dormir unes hores i l'endemà prepararia l'equipatge per desaparèixer.

Després d'unes hores d'autocar el Carles, el seu pare i una maleta estaven davant de l'hostal on havien d'amagar-se i estar atents a la televisió per veure si sortia alguna notícia sobre l'incident del local.

Les hores van passar tranquil·les excepte els moments en què el pare, desorientat, sortia al passadís com si estigués a casa seva a buscar un got de llet, anar corrents al bany o qualsevol cosa que li passés pel cap en aquell moment.

Finalment va arribar la nit, el pare dormia tranquil gràcies a uns sedants que prenia i que el Carles havia decidit doblar-li la dosi. Ell mirava l'informatiu de les dotze de la nit, cap comentari sobre l'agressor del punyal, com ell mateix s'havia batejat.

El matí va aparèixer boirós, en una tauleta de fusta al costat de la finestra mirava el carrer nevat, les pedres, les portes i les finestres amb els seus finestrons. I en el moment en què es posava el cafè als llavis ho va veure tot clar, la solució per al crim perfecte. Altra vegada només calia esperar el moment adequat per trobar la víctima que ara ja no seria una prova, ara ja seria el personatge d'una obra mestra. Va esperar que transcorregués el matí gaudint del poble i del paisatge.

El pare feia la migdiada després de dinar i, així que va quedar-se adormit, el Carles va lligar-lo al llit per estalviar-se sorpreses i poder actuar lliurement pels carrers del poble.

Tot estava en calma, els que tenien un ramat es veu que estaven enfeinats donant el farratge, carregant la llet acabada de munyir o qualsevol altra feina. Pel cap del carrer va aparèixer una dona vestida per fer excursionisme, avançava lentament pel mig del carrer mirant-se un plànol. El Carles es va avançar en la seva direcció fins a una caseta baixa que tenia la teulada a la seva altura tota gelada, es va asseure esperant que la dona estigués a la distància correcta i que ningú més habités pel carrer. Tot es va precipitar en uns segons, la dona va arribar a pocs metres del Carles, aquest va arrencar un caramell de gel i en un moviment ràpid l'hi va clavar al coll, rebentant-li la tràquea i morint en pocs segons. Cap empremta, cap arma del crim... O almenys això és el que pensava l'estrenat agressor. El gel amb la calor del cos de la dona i de la sang es fondria formant part només del toll que la rodejaria. Quan algú la descobrís, ell ja estaria a l'habitació amb el pare veient qualsevol pel·lícula.

I així va passar. Un xiquet en tornar de l'escola es va trobar amb la dona estirada al mig del carrer i va córrer a avisar els pares, aquests a la policia i, veient de què es tractava, aquests van avisar la brigada d'homicidis. Com no hi havia cap arma per enlloc van deduir que es tractava d'un intent de furt que s'havia complicat perquè la dona no portava res de valor i potser es va resistir, seria un crim difícil d'esbrinar qui podia ser el culpable.

Aquella nit, en la foscor de l'habitació, el Carles tenia els ulls oberts de bat a bat, excitat i emocionat per haver aconseguit el crim perfecte. En un parell de dies el seu pare i ell desapareixerien per sempre d'aquell poble i encara que no pogués vanagloriar-se del crim, ell sabia el que havia fet i què representava. Segur que si el pare ho entengués estaria orgullós d'ell. Els ulls se li van humitejar i dues llàgrimes li van caure pel costat de la cara.

Però havent arribat al cim dels assassins —com era realitzar un crim irresoluble—, la vanitat humana el va portar a la perdició. L'endemà se sentia neguitós, havia de repetir-ho, el desig podia més que el seny, o pot ser que la bogeria.

El segon crim es va desenvolupar més o menys igual que el primer, els carrers buits, una persona del poble caminant sola, el caramell de la teulada baixa, un cop sec, sang a dojo pel terra gelat i fugida ràpida a fer companyia al pare.

Quanta innocència! Ell feliç per haver arribat a fer, no un, sinó dos assassinats perfectes. Pobre infeliç, encara no s'havia adonat que amb dos crims el cas havia fet un gir de cent vuitanta graus i s'havia convertit en un cas d'assassí en sèrie.

Quan va sentir l'enrenou de la policia, la brigada especialitzada altre cop i tota la gent del poble, va agafar el pare i se'l va endur a veure l'espectacle. Hi havia molta gent, però tothom guardava un respectuós silenci mentre els professionals treballaven per poder trobar un indici sobre l'arma utilitzada o el motiu del crim. Sempre hi havia un motiu, encara que, com en aquest cas, fos simplement la vanitat.

Van anar avançant entre la gent fins a arribar a la caseta amb la teulada baixa de la qual penjaven tot de caramells, menys els dos utilitzats per el Carles.

Aleshores en el carrer va ressonar la veu del pare ben forta:

—Mira, Carles, aquí falten els dos caramells dels quals parles en somnis. Els que has trencat per assassinar dos passerells. Que havies fet el crim perfecte, deies! Com t'estimo, fill. M'agraden aquestes històries.

Continue