Epifania

El menjador social estava adossat a l'església del barri. Els ànims dels voluntaris no eren massa bons, ja que els recursos cada cop eren menys i la gent que anava a buscar un plat calent cada dia era més.

El Josep era una d'aquestes persones que, tenint-ho gairebé tot, se li va esfumar de la seva vida: feina, casa, salut i família.

—Hola, senyora Antònia. Què tenim avui per dinar?

—Hola, Josep, mira, avui sembla un menú infantil. Tenim macarrons i pollastre arrebossat.

—Fantàstic! I una mica de vi per beure?

—No, Josep, això ja saps que no podem donar-te'n, ni a tu ni a ningú.

—Per provar-ho... —va dir amb veu múrria el Josep—. Per cert, m'he quedat de pedra quan he sentit això de la mort del Toni. Se'n sap alguna cosa?

—No, encara no sabem massa cosa més. Estem fotuts, Josep, que hagin assassinat el Toni no ens ho podem treure del cap.

—Era una bona persona i un bon voluntari. Oi que sí? —deia el Josep intentant empatitzar al màxim amb l'Antònia, per si finalment li donava vi.

—Sí, molt bon noi.

El Josep va anar a asseure's en una taula amb altres companys del menjador que menjaven en aquella taula en absolut silenci, cada u amb els seus pensaments donant voltes pel cap. Els del Josep eren pel Toni, que sent tan jove, va morir cosit a ganivetades en el carreró del costat de l'església. Va dinar i, seguint la seva rutina diària, va asseure's a la porta del metro demanant almoina a tots els passatgers. En fer-se fosc va anar a la nau abandonada on dormien la majoria dels sensesostre del barri per acabar amb el cicle d'un altre penós dia dels que ara li tocava viure.

La Carme era una dona devota que rondava la setantena, amb bona salut gaudia de la seva jubilació de mestra, devorava llibres a casa i acudia cada dia a l'església per escoltar la missa i resar.

Davant del temple una ombra la va agafar d'un braç empenyent-la violentament contra uns containers de la brossa. El cop li va fer perdre el sentit, que va ser una sort, perquè a continuació la van assassinar amb una fúria exagerada omplint-li el cos de ganivetades, com si la dona hagués fet algun mal i estiguessin venjant-se'n. Un cop l'abric ja estava amerat de sang i la Carme morta sense cap dubte, l'ombra va fugir sense robar-li res. Va entrar dins l'església i en posar la mà a l'aigua beneïda va veure com unes gotes de sang s'hi diluïen. Va asseure's en l'extrem d'un banc mirant la imatge de Crist crucificat, seguidament es va agenollar i encreuant els dits de la mà i portant-les fins al front murmurà:

—Oh, Déu meu! M'obligues a cometre aquests actes per ser el més miserable dels pecadors, per poder conèixer la teva bondat i el teu perdó. A quantes persones en la teva immensa glòria has perdonat? Però jo necessito alguna cosa més, perquè sóc malvat. Necessito veure't, necessito parlar amb tu, que m'acaronis el cap amb la teva santíssima mà. Dona'm la satisfacció de veure el miracle de l'epifania, Déu meu. Presenta't físicament davant meu per poder-te veure amb aquests ulls, poder-te besar els peus, poder olorar la teva túnica. Senyor, t'ho demano! Epifania, epifania...

L'endemà al matí amb tot l'enrenou de la troballa del cos de la Carme, el voltant de l'església estava pres per la policia, l'ambulància i tots els curiosos que miraven l'escena de l'alçament del cadàver. El capellà de la parròquia estava visiblement molest i el que menys li importava eren els cadàvers. Ja havia hagut de permetre que aquell fastigós menjador el col·loquessin al costat de l'església; cada dia borratxos, putes, divorciats, drogoaddictes i vés a saber quina mena de gent més havia de veure'ls passar per davant la portalada, alguns fins i tot tenien la gosadia d'entrar a l'església, a la casa del Senyor. Havia de netejar de pressa per allà on passaven, on seien, segur que aquells desgraciats portaven al damunt totes les plagues i malalties bíbliques, a més a més d'aquella pudor insuportable de brutícia.

Però no era l'únic que observava tot aquell enrenou, el Josep, amb dues bosses a la mà on cabien totes les seves pertinences, també era allà, en segona fila, mig amagat, però observant-ho tot. El sobresalt va ser majúscul quan va sentir la veu de la senyora Antònia a l'orella, recriminant-li si gaudia amb l'espectacle.

—No, no, senyora, només rondava per aquí —va dir el Josep espantat.

—Doncs ja pots anar-te'n, la Carme no necessita que la vigili ningú més. És morta. Ho sents, morta! —va dir amb veu amenaçant la senyora Antònia, que es va fer fonedissa entre la multitud.

El Josep mirant de reüll la gent i la policia va passar pel costat de les cintes que acotaven la zona del crim fins a poder entrar dins de l'església. Es va asseure en un costat de la petita nau principal i, sense mirar al seu voltant, només el Crist a la creu, es va posar a resar fervorosament.

El Marc era un home que havia de rondar la cinquantena d'anys, ningú sabia d'on provenia, llarga cabellera i d'aspecte rude sempre anava vestit de militar, ja que de fet era l'única roba que tenia i també aprofitava el servei del menjador social. Callat com pocs, cada dia seia al mateix racó des d'on dominava tota la sala. Els homes i dones que també dinaven no sabien mai si ho feia per intimidar o per por i poder vigilar a tothom. Lluïa ostentosament un parell de ganivets dels quals només sobresortien els poms, però pels quals havia estat avisat en infinites ocasions, perquè era evident que no podia anar armat, ni al carrer ni al menjador. Com el veien tranquil finalment van deixar de dir-li res, esperant que mai no passes una desgràcia.

El capellà va entrar a la sagristia per preparar-se per dir missa. El diaca l'ajudava amb tots els vestits i les lectures triades per llegir.

—Mossèn, quin enrenou amb tot el tema d'aquesta senyora —va dir el diaca.

—Sí, terrible. No sabem què ens té guardat Déu Nostre Senyor... —Quedant-se pensatiu uns segons, va continuar—: Però aquí, amb aquest maleit menjador de desgraciats, això havia de passar en un moment o altre.

—Digui la missa per la seva ànima, si us plau. Pobra dona.

—Sí, home, sí. Ja la diré per la senyora Carme, que al cel sia —va dir el mossèn amb desgana—. Per cert, has canviat el vi? L'últim estava avinagrat.

Durant la missa el capellà va veure amb evident desgrat la presència en un racó del Josep, el qual no deixava de mirar-lo a ell i al Crist en la creu, fixament. Mentrestant el mossèn recitava les diferents etapes de la missa de forma cansada i el diaca el mirava amb desgrat, ja que amb tot el que estava passant desitjava una mica més d'èmfasi en les pregàries.

Durant unes dues setmanes, tot i ser un espai curt de temps, va semblar que tot tornava a la normalitat. Les recerques policials seguien el seu camí, encara molt a cegues. La gent dinava al menjador i seguia les misses amb la tranquil·litat que podien, considerant que només feia uns dies del segon assassinat al voltant de l'església.

El dimecres a l'hora de dinar van fer cap tots els habituals al menjador. Les llenties calentes s'agraïen donat el fred que feia fora. Aquell dia estava especialment ple, les retallades que feia mesos que el govern aplicava feien estralls sobre la població, a més un hivern fred com aquell feia que la gent s'espavilés per fer una menjada calenta almenys un cop al dia. El Josep portava la seva safata i buscava un lloc on seure sense trobar-lo. En passar pel costat del Marc, una rajola mal ajustada el va fer ensopegar bolcant tot el got de refresc de taronja damunt de l'home dels ganivets a la butxaca. Sense pensar-s'ho un moment va agafar-ne un i, abans que el Josep pogués demanar-li disculpes, es va trobar punxant-li el coll amb un ganivet enorme. L'Antònia va reaccionar ràpidament i acudint a la taula del Marc va aconseguir que l'home baixés l'arma. A continuació va ser expulsat del menjador amb l'amenaça que no tornés per aquell lloc fins que fos capaç de dominar-se. El Marc, que se sentia humiliat davant de tothom,  va sortir a batzegades cridant:

—No sabeu el que feu, us penedireu d'això! Del Marc no se'n riu ningú! No sabeu com ho pagareu de car!

El Josep va ocupar el lloc del Marc i encara espantat i també una mica avergonyit per haver provocat aquell escàndol es menjava el dinar en silenci sense alçar la mirada. Va fer un moviment amb el peu, que va xocar contra un objecte, era el ganivet del Marc, dissimulà per poder-lo agafar guardant-lo amb cura dins de la motxilla. Va pensar que era molt millor del que ell tenia i que li faria molt millor servei.

L'Esteve sortia de l'església, no era creient, però des de la mort de la seva dona, companya de tota la vida, li agradava més el silenci del temple que el silenci de casa. No resava, no demanava res a cap déu ni sant per a ell ni per a ningú, assegut en un dels darrers bancs només escoltava els petits sorolls: l'almoina que queia dins la bústia metàl·lica, el rascar del misto per encendre espelmes o ciris i, en comptades ocasions, els assaigs del cor o la música de l'orgue.

En arribar a la vorera després de travessar el petit jardí que hi havia davant l'església es va ajustar la bufanda i va començar el camí de tornada a casa. Altre cop al costat dels containers de la brossa, una ombra se li va creuar, amb un cop de puny el va deixar estès a terra i seguidament amb un bon ganivet va ser assassinat, ferit de mort per les vint punyalades que li van donar.

Minuts més tard una noia que corria fent esport se'l va trobar amb tot un reguer de sang que baixava pel carrer. Al cap d'uns minuts, la policia i l'ambulància prenien notes i feien l'alçament del cadàver un altre cop. La preocupació era notòria en la cara de l'inspector i del seu ajudant. Tres morts en relativament poc temps, tots al voltant de l'església i del menjador social, tots assassinats amb ràbia i amb moltes més punyalades de les que calien per matar-los, semblava una venjança, però les víctimes no tenien res a veure entre elles, a part de viure a prop de l'església.

L'ombra macabra i silenciosa va deixar una almoina sense adonar-se que va arrossegar unes taques de sang a la boca de la bústia. Va seure en un dels últims bancs i, en sentir que encara es notava en l'aire el perfum ranci de l'Esteve, es va posar a plorar amb el rostre cobert per les mans.

—Déu meu! Déu meu! Per què em feu pagar un preu tan alt per una revelació, per una llum que em faci veure el camí. Aquest miserable ser que intenta ser tan sols una mica digne servidor teu. Faig el que em manes, vesso sang de qui tu m'indiques. Pecadors, gent dolenta, gent que no hauria d'haver existit. Jo compleixo, faig el que em manes... Senyor! Senyor! Feu el miracle de l'epifania per poder veure-us i viure sempre ja en els teus braços. Crist crucificat, parla amb el teu pare, intercedeix per mi. Senyor, dona'm l'epifania, dona-me-la.

Al Marc, que havia entrat una mica abans a l'església sense saber si podia tornar o no al menjador social, li va cridar l'atenció aquell ser que semblava tan afligit. En entrar havia donat un cop de porta sorollós, fet que ja el va alertar, va veure com es mullava els dits en l'aigua beneïda i feia el senyal de la creu i a continuació, abans de seure al banc, deixava una almoina en la bústia. Mira que era estrany, però ja se sap que a l'església entra gent de tota mena. Ell mateix no era la viva imatge d'un feligrès tradicional.

Es va aixecar per anar al menjador social i esperar que ja haguessin oblidat l'afer de feia quinze dies. No sabia com, però sempre es posava en problemes per coses absurdes.

En sortir va veure unes gotes de sang fresca al damunt de la bústia i la pica d'aigua beneïda estava tintada d'un color rosat ben estrany.

El cap del Marc va començar a pensar a una velocitat com feia anys que no ho feia, no sabia si era veritat o no el que estava deduint. Sense rumiar-s'ho massa més va sortir i va anar cap a l'inspector que encara rondava per l'escena de l'últim crim.

—Inspector, senyor!

—Digui'm —va respondre el policia mirant amb desconfiança el Marc.

—Crec que a l'església hi ha l'assassí, almenys d'aquesta última víctima. En entrar ha tenyit l'aigua beneïda amb sang i ha deixat també un rastre en la bústia d'almoines —va dir el Marc ràpidament.

L'inspector se'l mirava dissimuladament, intentant veure si era ell el que anava tacat de sang, tenia un aspecte deplorable que no es corresponia amb un discurs tan assenyat.

—Anem a veure-ho, estem tan perduts, que no podem deixar-nos cap pista per seguir.

L'ajudant i l'inspector van entrar a poc a poc a la nau principal i, com si fossin feligresos, van seure en l'extrem del banc a l'altra banda del passadís on estava el suposat assassí. Molt lentament i observant tota l'església per dissimular van acabar amb la mirada fixa en aquell home agenollat. Ja havia vist la pica i la bústia i ara, esgarrifat, veia com amb els pantalons anava tacant la fusta que feia de reclinatori. No hi havia dubte, aquell home era l'assassí, i si no ho era del senyor dels contenidors, ho era d'algú altre. Com més s'hi fixava, més el veia xop de sang.

Aixecant-se i apuntant-lo amb la pistola va cridar:

—Posi les mans darrere el cap, surti del banc i de genolls a terra!

—Eh? Jo? Què he fet?

—Ja ens ho diràs tu, tot el que has fet. Assassí! Almenys deus haver matat a tres persones, si no a més.

—M'ho manava Ell —digué fort i alt amb actitud superba.

—Qui t'ho manava? —deia l'inspector mentre li posava les manilles i l'ajudant trucava als de la científica perquè vinguessin corrents al temple.

—Ell, el Senyor, Déu, l'Altíssim... Eren proves perquè s'aparegués, per fer el miracle de l'epifania.

—Els dos homes es van mirar fent un gest deixant entendre que aquell home estava malalt.

De l'enrenou va sortir el capellà de la sagristia i, a pas ràpid, es va acostar cap al grup d'homes.

—Tu? Què hi fas emmanillat per aquests homes? —va preguntar el mossèn.

—El coneix, aquest paio? —va preguntar l'inspector al capellà.

—Aquest home... Aquest home és el diaca de l'església, és el meu diaca, no pot... —deia balbucejant i perplex.

—Doncs ens endurem el seu diaca cap a comissaria com a presumpte assassí de tres persones. Anem! Tu —va dir dirigint-se al seu ajudant—, queda't aquí per fer la custòdia fins que arribi la científica.

El capellà, bocabadat, no donava crèdit al que estava passant en la seva església. El diaca? Tres assassinats? Estava paralitzat intentant comprendre tota la situació, quan va poder tornar a articular una paraula, va preguntar-li al diaca:

—Per què?

—Pel miracle de l'epifania, mossèn, per poder veure Déu cara a cara, el miracle més gran!

—Per l'epifania! Que arribes a ser de desgraciat i miserable.

En tota aquesta estona l'enrenou ja havia arribat als voltants, els voluntaris del menjador social eren tots al carrer esperant veure què passava. Quan la porta de l'església es va obrir i va sortir l'inspector amb el diaca emmanillat, l'Antònia va tenir un esglai i va començar a córrer cap a ells.

—Senyor inspector, on se l'emporta?

—Vostè qui és? —va dir secament l'inspector.

—La seva dona. Deixi'm abraçar-lo un moment —va suplicar la voluntària.

—Endavant...

L'Antònia es va acostar lentament al diaca, ara ja tothom sabia que era el seu marit, l'abraçà i murmurant-li a l'orella li va dir:

—Mira que arribes a ser d'inútil! Ni això podies fer bé. Podreix-te a la presó mentre jo aconsegueixo gaudir de l'epifania.

 

Continue

El capità Andreu i el tinent Jasón viatgen a Vulcà

A Banyeres del Penedès tothom aguanta la respiració, a les afores del poble la nau MACABEU 4, està a punt de enlairar-se cap els límits del Sistema Solar.

Dins del coet, el Capità Andreu i el seu ajudant el Tinent Jasón donen les últimes ordres per deixar enrere el planeta Terra. Tenen una missió molt important, anar fins el planeta VULCÀ on els telescopis han detectat que potser hi ha vida.

Un soroll ensordidor se sent per tot el poble i la nau deixa el planeta Terra en direcció cap a la Lluna, on tindran que fer una parada per posar combustible.

Cap al migdia entren en òrbita i deixen aterrar la nau suaument en una zona anomenada el mar de la Calma. Els tècnics carreguen fins dalt de tot els tancs amb una mescla de combustible per a naus espacials.

Tornen a enlairar-se ara sí, cap al seu destí final el planeta VULCÀ, més enllà de Plutó.  

Els cal una llarga setmana de viatge, que sembla no acabar-se mai, però els dos astronautes fan fotografies al planeta roig, anomenat Mart, passen el cinturó d’asteroides vigilant que cap faci mal a la nau; es troben l’enorme Júpiter amb la seva taca vermella; Saturn amb totes les seves llunes i els anells; el misteriós Urà; Neptú de color verd i, per fi, arriben al petit Plutó frontera del sistema solar.

Una mica més enllà ja veuen Vulcà de color groc, taronja i marró.

El capità Andreu comença a donar les ordres per aterrar al planeta, serà la primera vegada que una persona trepitja un planeta tant llunyà.

—Tinent Jasón! Engega els coets retro-propulsors.

—Sí, capità Andreu!

—Tinent Jasón, posi la nau en posició vertical per aterrar, redueixi potència de motors. Contacte amb Vulcà en cinc, quatre, tres, dos, un, zero! Aterratge correcte.

—Comprovant atmosfera senyor! L’aire és respirable per als humans, no ens cal cap reforç d’oxigen.

—Fabulós tinent Jasón! Preparem-nos per sortir de la nau.

Els dos aventurers van obrir la porta de la nau quedant meravellats dels colors de les terres de Vulcà. Semblava àrid però darrere unes muntanyes van trobar un riu i tot un bosc que els rodejava.

—Ho has sentit! – va dir el Jasón.

—Sí! Com un grunyit – va contestar el capità Andreu -. Amaguem-nos darrerea d’aquestes roques, si el que hem sentit és un animal, alguna vegada haurà de beure i vindrà al riu.

—D’acord, però Capità...jo ja començo a tenir gana...

—Doncs espera una mica, ja menjaràs. Va té aquesta barreta de xocolata amb cereals i callem una estona.

No podien imaginar-se el que veurien a continuació els dos astronautes. Primer unes guineus perseguint un senglar riu amunt, a continuació tres senglars perseguint unes guineus riu avall.

El capità Andreu va exclamar:

—Ja entenc perquè aquest planeta té aquests colors taronges, grocs i marrons, perquè aquí les guineus i els senglars es camuflen i ningú els veu.

—Capità Andreu...Capità Andreu... – deia el tinent Jasón.

—Deixa’m estar i menja, vull saber què fan aquests animals en aquest planeta.

—És que pot ser ens menjaran a nosaltres...— va dir en Jasón amb una veu molt fluixeta.

El capità Andreu es va girar i va tenir un esglai molt gran ja que un senglar i una guineu amb una barba blanca tots dos —perquè eren ja vells i, pel que semblava, els caps del planeta—, se’ls miraven amb curiositat.

—Qui sou? — van dir totes dues bèsties alhora.

—Habitants de la Terra, el capità Andreu i el tinent Jasón.

—Mmmmmmm.... —van murmurar els dos animals mirant-se’ls—. Pot ser ens podreu ajudar, ja que nosaltres ja no sabem què fer.

—Digues senglar, què necessites de nosaltres? – va dir el capità Andreu.

—Nosaltres som la guineu i el senglar més vells del planeta i vivim en pau, però els joves no tenen cap ordre i tot el dia es persegueixen amunt i avall per poder dominar les dues bandes del riu. Es barallen i es fan mal i nosaltres ja no sabem què fer. Volem viure en pau a tot el planeta.

—Bé, jo sóc el capità Andreu, deixa’m una nit per pensar-m’ho i demà quant surti el Sol, reuniu totes les guineus i tots els senglars, uns a cada costat del riu.

—Bé, bé. Així ho farem, no tenim res a perdre —va dir la guineu, marxant tots dos cap al bosc.

—Capità Andreu? Què farem? Què els direm a tots aquests animals — va dir espantat el Jasón.

—Ja ho pensaré aquesta nit, tornem a la nau, sopem i anem a dormir.

Així ho van fer i, després d’un bon sopar els va venir tanta son que se’ls hi tancaven els ulls a la petita taula de la nau.

—Vinga a dormir Jasón, ja et despertaré a la matinada, just abans que surti el Sol.

La nit va ser tranquil·la, era increïble que en un planeta tant llunyà del Sol no fes gens de fred, segur que es devia als volcans repartits per tot arreu, per alguna cosa li deien Vulcà.

El capità Andreu aviat al matí va agafar la barca de lona plegable que duien a la nau, la va inflar i despertant al Jasón la van dur al riu, es van posar dins i un cop al mig del riu van esperar que vinguessin les guineus i els senglars.

A poc a poc fan fer cap quedant les dues ribes del riu atapeïdes de tots dos animals. Les guineus arronsaven el nas i ensenyaven les dents i els senglars rascaven el terra amb les potes tot grunyin. Al mig del riu, dalt d’una roca es van posar els dos caps, el senglar i la guineu vella.

El capità Andreu es va aclarir el coll i cridant va dir:

—A veure bestioles, que sembla mentida que sent els únics que viviu a Vulcà, hàgiu d’estar barallats.

L’aigua és al mig del bosc i en teniu per a tots. No és veritat?

—Síííííííííí! – van cridar tots.

—I a quin cantó hi ha les cireres, els albercocs, els melons i els préssecs?

—Al nostre, al nostre —cridaven els senglars.

—I en teniu prou per a tots?

—I tant, i tant ens en sobra de tot –reien els senglars mentre les guineus encara treien més les dents.

—Molt bé — va dir el capità Andreu—. I a quina banda hi ha les ametlles, els pinyons, les figues, les nous i les avellanes?

—A la nostre, a la nostre! —cridaven les guineus.

—I en teniu prou per a totes?

—I tant! I ens en sobren! —deien rient les guineus mentre els senglars rascaven la terra enfadats.

El capità Andreu va callar uns instants i mirant-se a tots, finalment va exclamar:

—A veure si ho enteneu, si a cada banda de riu hi ha menjar per tots, perquè en lloc de deixar-lo fer malbé i anar corrent els uns darrera els altres, no viviu en pau i mengeu tots de tot i l’aigua al mig.

Els animals es miraven amb cara d’estranyats, estaven desconcertats.

—Per què no ho proveu? Així sabreu si us va bé o no.

Els caps de les guineus i dels senglars van amenaçar els seus respectius seguidors per què ho provessin, si no, sempre viurien barallats.

Durant uns dies, mentre el capità Andreu i el tinent Jasón agafaven mostres del terra de Vulcà, de les fulles d’arbres color taronja i feien experiments científics,

els animals van mirar de no perseguir-se i de menjar tranquil·lament de totes dues bandes sense empaitar-se.

L’últim dia que estaven al planeta els dos caps dels animals van acostar-se a donar les gràcies al Capità Andreu, ja que des d’aquell dia no hi havia hagut més baralles.

—Capità Andreu i tinent Jasón, gràcies per les paraules que vau adreçar als nostres habitants. Us portem un regal per agrair-vos-ho —van dir els dos caps alhora —. Aquestes són les millors llavors dels nostres arbres. Aneu, torneu a la Terra d’on fa tants anys vàreu marxar. Sembreu-les i els arbres produiran tant que la gana s’esvairà en pocs anys del vostre planeta.

—Oh! Això seria meravellós —van dir els dos astronautes alhora.

—Doncs aquí les teniu. Gràcies per tot.

El capità Andreu va tancar la porta de la nau i donant les ordres necessàries al tinent Jasón van sortir del planeta Vulcà direcció a la Terra. Segurament haurien de parar en un asteroide després de Júpiter per posar combustible de nou.

Una setmana de viatge i serien a casa...

Riiiiiinnnnnng!  Riiiiiinnnnng! Sonen dos despertadors un a casa de l’Andreu i un altre a casa del Jasón. Quina son! Altre cop cap a l’escola. Però tots dos es van quedar bocabadats perquè havien somiat que havien fet un viatge molt llarg. Però el que més els va sorprendre va sé que en obrir les mans, tots dos les tenien plenes de llavors ESPACIALS.     

Continue

Els tres regnes

Va esdevenir en un petit territori, abans dels primers escrits en paper, on convivien tres petits regnes. El més gran era el regne del carrer Que no passa, tancat per unes portes i dalt d'un turó. Gràcies a aquesta situació podien vigilar tots els voltants, però necessitaven sortir-ne cada dia per anar a buscar aigua. El rei era l'ancià Godofrè, el qual havia regnat durant molts anys amb mà ferma el seu territori. Era un astut negociador, just en les seves sentències i comprensiu amb els que cometien algun delicte. El segon regne era l'anomenat de Gardeny, a la part mitjana dels turons, més petit que l'anterior, però s'hi assemblava molt: tancat amb una muralla per tot el voltant també havien de sortir cada dia a buscar aigua al riu. Era regit per la reina Rogdènia, cruel i despietada, tant amb els enèmics com amb els seus súbdits. El tercer regne, els Masets, era el més petit i quedava una mica allunyat dels altres dos, el rei Humbert manava amb amabilitat els seus ciutadans, veritablement era més una gran família amb un cap, que no pas un regne. El rei Humbert també era ja ancià i havia tingut sempre bones relacions amb el rei Godofrè; amb la reina de Gardeny era més difícil entendre-s'hi, ja que era molt més jove i només tenia al cap idees grandiloqüents per conquerir terres i engrandir el seu reialme.

Així va ser que la nit de l'onze de desembre, dia de Sant Victori, ella i el seu conseller van rumiar un pla per poder conquerir els altres regnes.

—Digue'm, conseller Alexandre. Què tens pensat perquè aquesta reina sigui la més poderosa de totes les terres conegudes?

—Reina meva —va contestar submisament—, ara que s'acosten les festes de Nadal serà idoni atacar els reis Godofrè i Humbert el dia que estiguin més indefensos. La nit abans de Nadal, mentre ells es recullen a resar, nosaltres empastifarem les portes dels temples amb betum i greix i els calarem foc. Tot seguit dos grups dels nostres guerrers sortiran cap a aquestes entrades i bloquejaran les portes de les esglésies. Prenent a continuació els trons d'ambdós regnes i d'aquesta manera, flanquejada pels mateixos guerrers, sa majestat podrà prendre'n possessió com a emperadriu Rogdènia, quedant així units per sempre els tres regnes en un de sol.

—M'agrada la idea, Alexandre. Durant aquests dies prepararem els guerrers i els greixos, però també els fastos i les festes de la meva coronació. Aneu!

—Majestat —va dir l'Alexandre retirant-se amb una reverència exagerada.

Mentrestant, en els dos regnes comandats pels reis, preparaven tranquil·lament les festes de Nadal, posaven vesc a les portes, omplien les esglésies amb rams de romaní, olivera, teix i mata, els quals penjaven dels sostres dels humils santuaris, les finestres les omplien d'espelmes que encendrien la nit de Nadal per il·luminar tot el poble.

Al mateix temps a Gardeny acumulaven gerres i gerres de greix i betum que els sinistres habitants aportaven, desitjosos d'ocupar com més terres millor.

Aquell vint-i-quatre de desembre es va despertar amb una gran nevada i un fred molt intens. Els súbdits de la reina estaven nerviosos per si no podrien encendre el foc amb tanta neu i Alexandre, el gos rabiós del reialme, buscava alternatives al greix, ja que, si estava massa fred, no cremava. Al vespre, abans de sopar, el rei Godofrè i el rei Humbert van sortir dels seus palaus, que no deixaven de ser unes cases una mica més grans que les altres. Coronats amb unes branques de llorer van dirigir-se cap a les seves esglésies, la del regne del carrer Que no passa consagrada a Santa Quitèria i la dels Masets, a Santa Leocadia.

Mentre aquests iniciaven els ritus tancats a les esglésies, els vassalls de la reina, tal com ho tenien planificat, van engreixar i empastifar les portes dels temples i van calar-hi foc.

Quan els habitants es van adonar, les portes ja cremaven de dalt a baix i el fum els ofegava. La tragèdia semblava inevitable i la reina ja es veia ama i senyora dels tres regnes. Que no hi hagués gent, perquè ella els havia assassinat a tots, no importava.

Però, aleshores, a un vailet i la seva amiga, que s'estimaven més jugar que no anar a missa, veien tot aquell desastre, se'ls va ocórrer una cosa que potser podria acabar amb els focs. Van córrer riu avall fins a un molí que hi havia a uns centenars de metres dels regnes. En aquell vell edifici vivien milers de ratpenats des de feia molts i molts anys.

El noi i la noia van parlar amb els caps més venerables dels ratpenats; els van explicar tot el que havia fet la reina maligna. Ells no van dubtar-hi ni un moment, van sortir tots volant cap als regnes pròxims, es repartiren en dos grups i amb el seu picar d'ales van fer que els focs anessin a menys, de manera que la gent va poder sortir de les esglésies i va fer una cadena amb cubells plens d'aigua i neu amb què van acabar d'apagar els focs.

Talment com si fossin un núvol negre, els ratpenats van dirigir-se a Gardeny, on tots alhora van embolcallar la reina i la van dur fins al molí, on hi havia molts cups per guardar-hi oli, i en el més humit i tètric van deixar caure la reina, cobrint la sortida amb una llosa molt gruixuda. Van tornar als regnes i, veient que ja estaven els focs controlats, van anar al molí on van penjar-se del sostre per seguir descansant, fent cas omís als crits de la reina, que volia ser alliberada.

El rei Godofré es va trobar amb el rei Humbert i la gent dels tres regnes; els de Gardeny, submisos i avergonyits pel que havien fet, van dir que acatarien qualsevol càstig que els fos donat, ja que se'n creien mereixedors.

Després de parlar a soles els dos reis durant una estona, van anunciar als seus súbdits que, en primer lloc, perdonaven a tots els habitants de Gardeny, ja que estaven segurs que havien actuat embruixats per la reina. En segon lloc, que aviat es casarien en unes noces excepcionals el fill del rei Godofré i la filla del rei Humbert, i que a partir d'aquell any regnarien en anys alterns un rei o l'altre, però no en un territori, sinó en tots tres regnes com si fossin un de sol. I en tercer lloc, que a la mort dels reis la parella serien els nous monarques del regne quedant així ja units per sempre.

Ja que havien fundat una Vileta prou gran i que gairebé tots els antics regnes tenien terres a prop de l'aigua dels rius, el nom del nou regne seria la Vilella Baixa. Amb una gran aclamació per part de tots els súbdits i amb la presentació de la jove parella real es va acabar la història per sempre més dels tres regnes i de la maleïda reina Rogdènia.

Si avui dia veieu un ratpenat volar pel poble una nit calorosa d'estiu, esteu segurs que serà descendent d'un dels que van ajudar a fundar el nostre poble, la Vilella Baixa.

Continue