EN
JOAN I L’ICEBERG PERDUT
Una rabosa, tota blanca, explicava una llegenda que havia sentit als seus
avis. Aquella rabosa tenia aquest color per què havia nascut en un país molt
llunyà, on tot l’any està ple de neu i fa molt fred.
Els seus fills li demanaven cada dia que abans d’anar a adormir els hi
contés la història del Joan i l’iceberg perdut. L’havien sentit cents de
vegades, però no es cansaven mai d’escoltar-la de nou.
Els pares es posaven junt amb els seus fills, dins del cau, preparats per
dormir i a estones la mare o el pare deien:
Vet aquí que una vegada hi havia una muntanya de neu enorme que amb la
vista no la podies veure tota sencera. El gel baixava de les muntanyes més
altes del país fins a la vora del mar, on a poc a poc es trencava en trossos de
mides molt diferents. Després aquestes muntanyes de gel flotant anaven navegant
cap al sud, on feia més calor. Cada cop eren més petits fins que quedaven junts
amb l’aigua del mar per sempre més.
Un d’aquests trossos, un iceberg molt divertit i juganer, en veure que
queia al mar i que s’allunyava de casa es va sentir perdut i de cap manera
volia acabar com els seus companys. Ell volia surar tota la vida a l’aigua del
mar, que les foques i els ossos se li posessin al damunt a prendre el sol, que
els dofins saltessin per damunt seu i les balenes gegants juguessin al seu
voltant.
L’iceberg perdut cridava i cridava:
—Auxili! Ajudeu-me! No vull anar cap al sud i desaparèixer!
Però ningú el sentia, només un nen que es deia Joan, quan dormia el sentia
cridar i cridar.
En Joan va explicar el que creia que era un somni als seus pares i ells
tots seriosos li van dir:
—Joan! Si l’iceberg et demana ajuda, has de fer tot el possible per
ajudar-lo. Ves-lo a trobar i a veure què podem fer.
El Joan va dormir una nit més per saber on estava l’iceberg, ja que el mar
i el país d’on provenia era molt gran. Quan ho va saber, va dir-ho als pares i
amb un avió tot vermell i brillant va fer un munt de kilòmetres fins a arribar
a la terra més propera, d’on estava el que ja era el seu amic. D’allà va agafar
una barca de fusta tota pintada de verd i blau, semblava un arbre surant al
mar, i va arribar fins on l’iceberg ja començava a desfer-se.
—Amic meu! Ja estic aquí! No et preocupis de res!
—Ets el Joan de Falset, oi? Estava segur que tu em sentiries i vindries a
ajudar-me.
—Ara et lligaré a la barca, obriré les veles i el vent ens tornarà a casa
teva.
I així ho va fer el Joan, va treure una corda llarga i gruixuda que estava
dins la barca, el va lligar, va desplegar les veles i...
Uns dies esperant i res de vent, al contrari l’iceberg estorat de veure’s
més petit i que el vent no bufava va dir:
—Joan! Joan! Hem de fer una altra cosa, si no desapareixeré per sempre.
No et preocupis amic meu, ja ho veig. Ara el que faré serà portar-te més a
l’est on els corrents del mar van amunt i ja veuràs com tot ho podem
solucionar.
Remant com podien van anar cap a l’est, a la banda on surt el Sol i van
esperar uns dies. Però les corrents s’havien aturat totes i el pobre iceberg
només feia que suar i perdre altura.
—Això tampoc funciona. Ai! Em desfaré i ningú podrà jugar amb mi.
El Joan tot preocupat, donava voltes amunt i avall de la barca i pensava:
—Que puc fer? Haig de tenir una idea per solucionar això. Pensa Joan,
pensa...
Llavors va veure passar un dofí per sota la barca i una balena grossa com
treia una gran cua fora de l’aigua i se li va acudir la solució.
En un no res, va recordar el llenguatge dels dofins, de les balenes, dels
ossos, de les foques i fins i tot de les gavines. I és que quan dormia a Falset,
l’iceberg li havia ensenyat totes aquestes llengües en somnis.
Va parlar amb tots ells i cada un es va posar en una posició diferent per
empènyer de nou l’iceberg perdut cap a casa seva.
Les gavines volant, estiraven la corda, els ossos nadaven i empenyien amb
força, dofins, balenes i foques feien anar les seves cues i provocaven unes
ones que també feien anar a l’iceberg perdut, amunt i amunt...
En poc temps el van fer entrar en una badia on hi havia molts amics igual
que ell, i tots els seus amics van tancar la sortida saltant i nedant perquè
mai més s’escapés cap iceberg.
Tots se’ls estimava molt, tots eren els seus amics, però el més important,
el seu heroi al qual no oblidaria mai i estarien sempre junts era sense dubte
el Joan de Falset, l’únic que el va saber sentir en somnis.
Quan el Joan va tornar a casa i va explicar les aventures als pares,
aquests van estar molt contents del valent que havia sigut el Joan, i aquest
cada dia quan dormia sentia una veu llunyana que li deia:
—Gràcies, Joan!
Ignasi 2022