Desde que nací, atado
entre telas, no tuve nunca libertad de movimiento. Durante la escuela y la
formación militar no pude desviarme ni un grado de la perpendicular. Llegó la
invasión en que permanecimos escondidos meses y a ella la siguió la guerra. Estaciones
sucesivas en unas trincheras que no avanzaban ni retrocedían. El único
movimiento permitido era el tiritar de los huesos, involuntario y causado por
el frío, no porque uno quisiera. Ahora que muero por una bala posada en mi corazón,
ahora puedo sentir, por primera vez en mi vida, la libertad. Esa que siempre me
fue arrebatada.
miércoles, 11 de diciembre de 2019
Les fulles que la feien bonica (Relat no premiat presentat als Premi Núvol)
Soc petita, de mida vull
dir. Els pares ja ho eren. Bé, és el que m’han dit, jo gairebé no els recordo.
La mare va morir quan jo tenia set anys i el pare, acabats de fer els onze. Ara
en tinc noranta-tres, i els rostres se’m desdibuixen.
Estic recolzada en una
butaca d’aquesta residència on visc... No sé, potser fa set o vuit anys.
Després de la mort de la filla, em sembla recordar que encara vaig viure uns
anys a casa. Sí, deu ser així, perquè recordo la sensació de soledat que sentia
i com plorava, sense ànim de sortir.
Una veu brusca em treu dels
meus pensaments.
—Maria! Això no pot ser!
Has de menjar i beure! Aquesta actitud de deixadesa no és bona. Vinga, posa’t
dreta i obre els ulls! Reacciona!
Reacciona? Per què? Si ja
fa mesos que els dic que vull morir-me. Ja soc vella. Què hi faig aquí?
Ahir va venir el capellà a
fer la missa. Com vaig poder, li vaig dir que em prengués, que m’enterrés a
qualsevol lloc, però que em tragués d’aquí. Res a fer, ell va entendre que el
cap no em regia bé. I jo encara li parlava amb una metàfora en lloc de dir-li
ben clar.
Fa temps que vaig decidir
morir-me i el cos ja m’acompanya, la pell m’ha canviat de color i em tiba tota,
el nas el tinc més sortit i les galtes més enfonsades. El camí ha començat.
Algú crida de nou.
—Maria! Menja! Les teves
netes volen que estiguis aixecada i que mengis. Fes el favor de no posar-ho més
difícil.
Les meves netes volen... I
el que vull jo? Com és que ningú m’escolta. M’empasso unes cullerades d’un puré
fastigós i, a cops de cullera, fan que m’empassi alguna cosa freda. Un iogurt o
una gelatina deu ser. Sento que parlen entre elles i que em posen la medicació
de la nit a cada cullerada. Pastilles i càpsules a dojo, es veu que cal estirar
els noranta-tres anys tant com sigui possible. Em pugen a l’habitació que
comparteixo amb una dona que està més morta que jo, quina enveja.
Com quan era nadó, em
trobo despullada damunt del llit, mans netejant-me i embotint el bolquer em
toquen per tot arreu. Ho he perdut tot, ja no tinc ni la més mínima intimitat.
Dignitat? Ja no la recordo. Una mà amb pressa em treu les ulleres, ara sí que
tot és borrós. Potser la mort arribarà així, cada cop tot esdevindrà més
emboirat fins a una foscor absoluta.
Abans d’adormir-me penso en
els pares, un record fugaç de l’avi amb qui vaig viure més anys, la pobra
filleta meva que em va avançar en el camí. Maleït Alzheimer precoç. L’altra
filla tota la vida maltractada per un fill de sa mare a qui Déu ara ha castigat
amb un càncer, tant de bo es mori aviat. L’anar i venir de les netes, ara em
caso, ara em separo, ara tinc un fill, ara aquest marxa amb el seu pare...
Estic esgotada, tant de tràfec no està fet per a mi.
—Maria! Desperta’t! Has de
prendre l’antibiòtic de la matinada i jo no tinc tota la nit per estar amb tu.
Quin esglai! Crec que
somiava. Què em diuen? Un medicament a mitjanit? Me l’empasso com puc, però la
noia s’enfada amb mi perquè m’ennuego. Jo vaig a un altre ritme, més lent, no
puc fer-hi res. Ara ja no dormiré, el cor em batega a tota velocitat. La dona
del costat ronca, o potser és la ranera de la mort. Intento relaxar-me. Per la
finestra veig un carrer desert. Uns arbres sense fulles, com la meva vida.
Queda tot el tronc, però les fulles que la feien bonica han anat caient totes.
Passa una parella agafada
del braç i em fa pensar en el meu marit, un bon home. Com és que no he pensat
en ell fins ara? Em sap greu, perquè no es mereixia que l’oblidés. Sembla que
em torna la son, se’m tanquen els ulls.
—Maria!... Maria! Noies,
alguna que truqui al metge. La Maria és morta.
La por: Relat no premiat presentat al Premi de Pratdip
Per tots és conegut que una de
les funcions principals del cervell humà és predisposar la resta del cos a la
supervivència. Anys i anys d'evolució han passat, lentament, fins a aconseguir
crear la por. En concret, la por al desconegut, i no a l'evidència, és la que
aconsegueix fer-nos sobreviure. Trobarem infinits exemples. Vegem-ne alguns.
Si una persona cau en un mar
agitat per una tempesta o és arrossegat per un corrent, no té por a ofegar-se,
això és l'evidència. Té por a la mort, al que hi haurà després de l'últim
intent per omplir d'aire els pulmons. El mateix podem dir d'una malaltia. Algú
té por als microbis recentment descoberts? En un foc... algú té por de la calor?
Són coses que potser no es veuen, no s'ensumen, no podem tocar, no podem
agafar-les i arrancar-les del damunt de la nostra pell. La por al desconegut
ens durà indubtablement cap a la salvació.
Excusin-me. No tot és tan simple.
Hi ha dues variables clares que fins ara no he comentat. La primera la pateixen
els suïcides, els quals desconeixen la por. Gairebé és una aliada que els
anul·la la predisposició natural a la supervivència. La segona, i molt
interessant d'estudiar, és quan la guspira que fa activar la por al cervell
prové d'un òrgan malalt, que confon la realitat amb la fantasia, de manera molt
general parlaríem d'una psicopatia, de la bogeria.
Per mostrar-ho em centraré en un
cas que tracta d'aquesta anomalia en el nostre òrgan regidor. No parlaré de la
psicopatia com d'una malaltia, sinó com de dues maneres de percebre l'entorn,
de la capacitat de raciocini i de reacció, de l'origen de la por en uns
homínids o en uns altres. Sí, homínids. Encara algú dubta en afirmar que els
homínids, com els humans i, per a alguns els seus precursors, els goril·les,
els orangutans o els ximpanzés són els únics conscients de la seva pròpia
existència i, per tant, de la seva pròpia mort. És fantàstic, només aquests
temen el desconegut, la resta de ésser vius tenen por tan sols a l'evidència.
Per què mossega un gos? Perquè té
por d'un home o d'un altre animal. Per què fuig un ocell quan està bevent? Per
un soroll, per la presència d'un depredador. Cap té la capacitat d'imaginar-se
que aquest home o aquest animal els durà a la mort, tenen por directament
d'ell.
Exemplificaré tot aquest assumpte
amb el cas del meu amic, el senyor Woodman,
que va ser víctima de la seva pròpia por o de les imaginacions que el seu
cervell va crear. Una resposta o altra l’hauran de decidir vostès. La meva
devoció per esbrinar el que s'amaga darrere d'aquesta emoció s'ha esfumat. Jo,
després del que exposo a continuació, abandono per sempre la recerca sobre la
ment i la por, em dedicaré a les inertes pedres, a les gemmes poc perilloses i
transmissores de bellesa i pau. El meu cor no resistiria un altre cas com
aquest i tinc por de morir. Desitjo sobreviure.
El senyor Woodman, company meu des de la Galway Hight
School, passejava un vespre per un poblet
petit a prop de Cork. Intentava oblidar la
seva estimada, l'única dona que havia estimat de veritat en aquest món i que,
malauradament, havia mort prematurament i inesperadament pocs mesos enrere.
Fins aquí la curta història que jo sé. La resta l'he extret d'uns fulls, mal
escrits i confosos, obra sens dubte d'una ment malalta.
El meu amic va veure que el poble
tenia una església apartada de la vila. Li va cridar l'atenció, ja que,
normalment, en tots els pobles de la catòlica Irlanda que havia visitat,
aquests temples ocupaven un lloc destacat al centre de la població. Va empènyer
la porta i va descobrir que no estava tancada. En mirar al voltant va veure uns
vilatans que l'observaven des d'una barana, però cap el va advertir perquè no
entrés a l'església. Un cop creuada la porteta tallada en una fulla de la porta
principal es va trobar en una saleta intermèdia, una habitació amb portes a
totes les parets que feia les funcions de senzilla avantsala.
La seva mà dreta va impulsar
suaument la porta de l'esquerra al mateix temps que feia girar un forrellat,
produint un soroll intens i agut en fregar ferro amb ferro. La nau principal,
de fet tot l'edifici, es trobava en penombra, il·luminada només pels centenars
d'espelmes que tremaven en les diferents capelles al voltant de la part
central.
Un cop havia donat dues passes
per damunt d'un terra envellit i boterut, va sentir com la porta es tancava per
si sola. No va fer problema d'aquest fet, era qüestió de girar el pom de nou i
sortir.
Les esglésies no li feien por,
però després de la mort de la seva muller era el primer temple on entrava,
empès per una curiositat estranya. El que sí sempre li havia produït rebuig eren
les imatges de sants i santes, les creus enormes amb un Jesús de mida natural
crucificat, a qui s'havien encarregat de fer-li una cara amb un sofriment
espantós, sang al costat, a les mans, als peus i rajant-li des de la corona
d'espines cap al front i les galtes. Esgarrifós.
Amb l'únic soroll que provocava
la punta metàl·lica del seu bastó en contacte amb les rajoles, va avançar. A mà
esquerra va veure el confessionari, fet de fusta fosca. Semblava més un taüt
que un lloc on la gent li descrivia al capellà els seus pecats i els seus
desitjos més prohibits. Una cortina de vellut grana a la part frontal li donava
el toc final perquè tingués un aspecte sinistre. Per un moment es va aturar
perquè li va semblar que algú resava a l'interior. El murmuri era tan estrany
que va enretirar la tela, per fer-li saber al capellà que estava visitant la
seva església. Va fer un pas enrere, horroritzat, quan l'únic que va trobar
damunt del banquet va ser un crani humà d'aspecte repugnant, com si fes molt de
temps que se li havia desprès la carn que el recobria. Sense comprendre què hi
feia allà, es va ajustar l'abric i el barret per seguir el seu camí com si no
hagués vist res.
Just a la primera capella es va
trobar un Crist exquisidament tallat esculpit en fusta, a qui no li mancava cap
detall escabrós que justifiqués aquells ulls que miraven a terra amb un
terrible sofriment. I les espelmes al peu del crucificat encara li donaven un
aspecte més tètric. Va continuar el passeig aferrat fortament al pom del bastó
de manera inconscient. A la següent capella, descansava sobre una base de pedra
esculpida una santa de la qual no va poder esbrinar el nom, però que va
reconèixer-la com a màrtir per la fulla de palma que sostenia amb un braç,
mentre amb l'altre aferrava amb força una creu fins a fer-li brollar la sang
entre els dits. Un nou soroll el va fer mirar enrere. Forçant la vista va
quedar esgarrifat en veure que el Crist havia baixat al peu de la creu. El
suportava una figura femenina angoixada, talment com si fos una Pietat.
Horroritzat, va córrer per sortir d'aquell temple encantat, però no hi havia
manera de fer girar el pom de cap de les portes que donaven a l'avantsala.
Va tornar enrere, el bastó i el
barret van caure a terra en veure que el Crist havia avançat reptant per terra.
En mirar a la desconeguda santa, la sang li regalimava a dojo, tacant la
barroca peanya. Va caminar enrere, gairebé en un estat de trànsit provocat per
la por, fins que amb l'esquena va colpejar l'altar principal. Es trobava sota
d'una cúpula de la qual no distingia l'altura. Va aferrar les estovalles, d'un
blanc virginal, com si elles poguessin salvar-lo del martiri. Aquella zona
estava més il·luminada, però no per espelmes, des del calze emanava una llum
difusa i d'un color entre blanc i blau. Pel carrer de l'esquerra va veure,
durant un instant, com el Crist avançava cap a ell caminant dificultosament a
causa de totes les ferides i nafres que li cobrien el cos. Quan va tenir prou
coratge per tornar a obrir els ulls, la santa era també a terra, esperant aquell
a qui havia lliurat la seva vida, amb els braços oberts i la sang, que no
s'aturava, esmunyint-se entre els dits i la creu.
A l'absis destacava un retaule
amb diversos quadres rodejats d'una fusta recaragolada, pintada amb pa d'or i on
es representaven diversos moments de la vida de Jesús i retrats de bisbes
honorables. En uns segons en què mirava alhora cap tot arreu, el Crist ja havia
avançat fins a davant d'una santa agenollada, trasbalsada per la devoció. En
aquest impàs de temps, totes les figures del retaule s'havien transformat en
éssers de tres dimensions que n’anaven sortint. Uns amb creus, altres amb
bíblies a les mans; als que estaven martiritzant es veien cremats, com sant
Llorenç, assagetats, com sant Sebastià, que
avançava amb totes les fletxes clavades pel cos, mort... però viu.
Havia d'escapar-se com fos. Va
dirigir-se cap a l'altra ala, a la dreta. L'horror que estava vivint el feia
creure en una última sortida; pensava que, sovint, en aquests temples hi havia
una porta lateral. Què estava passant allà dins? Per què li passava a ell? Res
no tenia sentit. Però Crist, santes, bisbes i sants avançaven cap ell, tots amb
aspecte repugnant, sòrdid; ni tan sols podia saber si eren humans, si estaven
vius o si es movien cap a ell com un exèrcit de cadàvers.
En passar per davant de l'orgue,
aquest va començar a sonar el rèquiem que Mozart havia compost amb motiu de la
mort del seu pare. Si no fos per la por que li dominava el cor i l'enteniment,
hagués rigut en sentir la ironia de la música tenebrosa, amb els seus arpegis, que
havia provocat encara un ambient més sòrdid. Porta, no n'hi havia. D'una sèrie
de capelletes fràgilment il·luminades sortien altres santes i, com no podia ser
d'altra manera, de la capella més ornada i amb més espelmes, va aparèixer sant
Patrici, bisbe, que, junt amb santa Brígida, són els patrons d'Irlanda. La tela
de la túnica i la tiara del sant queien a trossos i deixaven veure l'esquelet
carnós de l'home, que també avançava cap a ell. Darrere, el vestit de la monja
i santa cremava lentament. Tot plegat feia que l'aire fos irrespirable en
aquell lloc cada cop més infernal. La carn cremada, la cera, els vestits rancis
i vells, la sang gotejant, la carn en descomposició, la llum de les espelmes,
el calze amb el seu feix de llum, tot se li venia a sobre. I creia, del cert,
que amb cap bona intenció, ja que potser buscaven una mica de vida per poder reviure.
Però, per què ell? No havia entrat ningú més en aquella església? Potser era
perquè havia perdut la fe? Si havia de donar la vida a algú, sens dubte seria a
la seva dona, no a aquells monstres que cada cop l'encerclaven més i més.
Quan ell pensava que els seus
dies s'havien esgotat en aquest món, sense més remei, tothom es va aturar i va
girar-se cap a l'altar principal. El crani surava en l'aire i, com si fos una
processó, avançava cap al calze als acords d'una música antiga i desconeguda,
cantada per les veus que de sobte ressonaven per tot arreu. Pels coneixements
que ell tenia de llatí, li semblava entendre que cantaven la passió de Crist en
el Gólgota. No sap com va recordar que
havia llegit que aquest nom, en arameu, significa ‘el lloc del crani’. Era
casualitat? Era el crani de Crist? Què significava i què estava passant?
El crani va ser il·luminat per la
llum blava; tots van abaixar el cap en senyal de respecte. Era el moment de
fugir, ara o mai. Tot, excepte la música, s'havia aturat, inclús la llum
tremolosa de les espelmes ara estava paralitzada. Al mateix temps que ell va
fer el gest per aixecar-se i intentar trencar a coces una porta imaginaria, el
crani, amb un feix refulgent, va descendir fins a quedar surant a pocs
centímetres del calze. «Cos de Crist. Sang de Crist», va pensar. Tota aquella
colla de monstres, per molt sants que fossin, van tornar a aixecar el cap i a
mirar-lo a ell. S'acostaven, s'acostaven. La música sonava tan forta que els
timpans li esclataven, la pudor l'ofegava, la primera a tocar-lo va ser la
santa desconeguda que el va tacar amb la sang que rajava sense aturador. El
bisbe, amb les costelles a l'aire, li va prémer el braç. El Crist de la mirada
trista es va posar davant seu, avançant un braç amb el forat del clau al canell,
amb la figurada intenció de tocar-li el cap. Llavors, mullant la mà en la sang
de la santa, va fer-li el senyal de la creu al front i en aquell precís instant
el seu cervell va fer fallida i la por que li fessin res va fer que perdés el
sentit.
No hi ha res més escrit i ignoro
si ho va escriure el meu amic o algun testimoni que va poder escapar.
Uns mesos després, recorrent el
camí que suposadament havia fet el senyor Woodman,
vaig arribar al poblet on havia el temple apartat del poble. En efecte, havien
vist un desconegut amb un carruatge i vestit elegantment passejar-se pel poble,
parlar amb els veïns i interessar-se per la història d'aquelles contrades.
Després va sortir de la vila i va desaparèixer, convençuts que havia seguit la
ruta, vall endins. Tant podia ser cert, com una maleïda mentida.
Una àvia em va apartar de la
rotllana de veïns que s'havia format i em va donar els fulls que havia escrit
el meu amic i que ella va trobar sota del roure que hi ha al prat. Del que hi
ha escrit en aquests fulls, he pogut relatar els desgraciats fets que va patir
el que ara cerco, per si en un últim moment va poder sobreviure a tot aquell
seguit de monstres, figuradament sants. Però sospito que segurament va escriure
les seves últimes paraules en aquest món en els fulls de paper tacats de sang.
La gent del poble es va anar
concentrant a la barana que donava al prat sota del poble i on hi ha
l'església. Una força alhora inquietant i curiosa m'empenyia a entrar-hi.
Potser el senyor Woodman o el seu cos
esperaven alguna mena de rescat.
Vaig girar el forrellat i en fer
un pas sota la porta vaig veure que em trobava dins del vestíbul, que estava molt
ben descrit en aquells arrugats papers. Tot eren portes en aquella habitació,
qualsevol donava accés al temple sinistre. En girar el pom d'una d'elles la
foscor em va envair. Quan els ulls es van acostumar a la llum de les espelmes
enceses per totes les capelles, vaig poder mirar amunt. No comprenia què
passava. Des de fora, el temple era petit, d'acord amb el poble, però jo em
trobava dins d’una catedral gòtica. L'altura de les columnes era impressionant.
Les vidrieres i la rosassa donaven un aspecte màgic, però la llum era tènue. En
la primera capella vaig trobar una urna de vidre amb un crani dins, segur que
era una relíquia d'algun sant local. En avançar, un cop sec em va sobresaltar.
El pom de la porta havia caigut i estava travada. Vaig mirar al voltant i
l'urna també havia caigut fent que el crani rodolés fins als meus peus.
Al poble la gent escoltava atenta
el moment en què sentia el cop de la porta, senyal inequívoca que un altre
caminant havia caigut a la trampa mortal que era aquell temple i al qual ningú d'ells
gosava acostar-se.
La vella que li havia lliurat els
papers rumiava per a ella, «Ara només queda esperar. Aquest venia buscant el
senyor Woodman. Qui vindrà a buscar-lo a
ell? Espero que hagi deixat un bon rastre, i tot escrit. Hem d'alimentar els
sants».
viernes, 24 de mayo de 2019
Elisabeth III
Durant la
primera dècada del segle xxii la
Bretanya francesa havia passat de nou a mans de l'Imperi Unit. El territori que
abastava la corona de l'emperadriu Elisabeth
III, era immens.
La Tercera
Guerra Mundial, o la Guerra de les Fronteres com alguns la van anomenar, va
canviar pràcticament tot el mapa polític d'Europa i Àsia. Països com França o
Alemanya havien perdut gran part del seu territori a favor d'estats limítrofs.
Tota la zona eurasiàtica tornava a ser un bloc de repúbliques sota el nom
d'Unió de Repúbliques Revolucionàries Neocomunistes.
El Pròxim Orient feia anys que vivia en pau sota el mandat de la Federació
Lliure de Bahrain. Ínfim país insular que, a causa de la descoberta de la fusió
freda pels seus científics, va acabar absorbent tots els regnes del seu
voltant: Iemen, Aràbia Saudita (arruïnada des de l'esgotament del petroli),
Iraq, Síria, Iran, Jordània... fins als límits amb la vetusta Europa i les Repúbliques
Neocomunistes. Àfrica, Amèrica i Austràlia
es limitaven a ser colònies perifèriques d'aquests tres blocs. Terres
pràcticament assolades després de la desolació provocada per les armes
biològiques durant la guerra, on no creixia ni un bri d'herba.
L'any disset del
nou calendari, que corresponia al 2136 de l'abolit calendari gregorià imposat
per l'extinta església de Roma, regnava en l'Imperi Unit l'emperadriu Elisabeth III, també anomenada la Reina de Gel. Aquest sobrenom
li va ser afegit a causa que els seus pares van haver de refugiar-se al nord de
Groenlàndia per no ser assassinats en les revoltes i allà va néixer ella.[I1]
Rebesneta de la reina Elisabeth II, havia
aconseguit arribar al tron de l'Imperi després dels regnats, més llargs o més
breus, dels seus predecessors: el rei Charles,
el rei William i el seu pare, el rei George, convertint la casa Windsor en la
més antiga de les monarquies regnants.
De moment la
Terra es mantenia en un equilibri fràgil, però estable, amb el nou ordre
mundial. El seu regnat era plaent fins aleshores. La guerra, com totes, havia
sigut devastadora per a la majoria de la població, però durant aquests anys
també s'havien aconseguit triomfs impensables en el món de la ciència.
L'enyorada expansió amb població fixa a la Lluna i a Mart, la desaparició de la
majoria de malalties infeccioses, el control del càncer, perllongar la vida
dels humans més enllà dels cent trenta anys, l'augment de la producció agrícola,
que per fi estava deslliurada de les fuetades dels herbicides i plaguicides, i,
potser el més important, revertir l'efecte hivernacle i aturar el canvi
climàtic. L'únic problema era la superpoblació, que amb dotze mil milions de
persones i mig planeta desert s'acumulaven com formigues en els tres blocs. Les
colònies extraterrestres de moment eren viables, però no per poder-hi viure
milions de persones.
Les autoritats
havien hagut d'enginyar-se mètodes per reduir l'espai i poder encabir-hi més
persones. Una mesura bàsica recuperada de l'antiga República de la Xina va ser limitar
el nombre de fills per parella a només un, i això només per a les que, per
sorteig, els tocava la sort de tenir-ne, moltes quedaven fora i el seu llinatge
s'extingiria amb ells.
Una altra mesura era el que anomenaven eutanàsia prèvia.
Aplicada ràpidament i amb fermesa a tots els que sofrien un accident i quedaven
malferits, mutilats, malalts genètics sense cura, als que desenvolupaven
malalties per a les quals encara no hi havia cura, com la diabetis, o els que
estaven en condicions "no òptimes" per viure, segons un decàleg
acceptat pels tres blocs polítics.
Els micropisos, gairebé vespers, s'encabien en uns
edificis tan alts que feien empetitir els gratacels de nou-cents metres
d'altura construïts a inicis del segle xxi.
L'emperadriu,
seguint les rígides normes que asfixiaven les monarquies, va ser enllaçada amb
un descendent del rei Víctor Manel d'Itàlia, país que havia ressorgit després
de la guerra amb força, comandat en l'actualitat per uns sobirans dèspotes i
altius.
Com no podia ser
d'altra manera, aquest rei d'Itàlia i de totes les seves colònies s'anomenava
Víctor Manel, com molts dels seus ancestres. El matrimoni governava sobre el
vuitanta i escaig per cent de la superfície de la terra, habitada o no.
Elisabeth III després del casament va quedar
prenyada ben aviat. Donà a llum una preciosa i sana nena, a la qual van batejar
amb el nom de Victòria. No podien haver trobat un nom millor, que unís les dues
cases reials i que fes preveure un excel·lent regnat per a l'emperadriu més
poderosa mai coneguda, Victòria II d'Europa i colònies, descendent de la
venerada sobirana Victòria d'Anglaterra i de la casa dels Savoia.
La llei del fill
únic era universal, afectant en primer lloc els sobirans, que havien de ser
exemplars per a la resta de població. A aquests només se'ls permetia tenir un altre
fill si el futur de la nissaga real es veia compromesa. De moment el futur de
les cases de Windsor i Savoia estava assegurat.
Al naixement de
la princesa van seguir uns anys de relativa pau, prosperitat i avanços
tecnològics mai vistos, i segurament ni tan sols esperats.
Per assolir prou
espai per a tota la població encara restava un nínxol per al qual no trobaven
solució, la immensa població presa. De moment els mantenien captius en enormes
edificis de formigó construïts en els límits de l'Imperi.
El que no havia
canviat en tots aquests regnats[I2]
era la seva funció benèfica. En l'actualitat tenien domini sobre els tres
poders bàsics en un estat: el legislatiu, l'executiu i el judicial, però no
havien abandonat els actes de caritat per les terres dels seus regnes, el
lliurament de premis a personatges reconeguts o les constants visites a
hospitals.
Aquell dia d'una
primavera recuperada després de dècades que ja no existia, el matrimoni real
realitzava una visita al Centre Biomèdic de Tecnologia Humana Rei Jordi al
mateix Londres. La parella era rígida i disciplinada en tots els actes públics.
Escoltaven amb els rostres somrients i interessats tota una sèrie de dades i
projectes científics, dels quals no entenien res i que a la sortida de
l'edifici ja haurien oblidat. Però aquell matí les coses no serien com sempre,
previsibles. Tot va canviar quan el rei Víctor es va fixar en una noia, una
científica, que esperava la comitiva reial en un extrem de l'enorme sala.
La noia, de nom
Joana i descendent de l'antiquíssima Corona d'Aragó, embrió de l'extinta
monarquia espanyola, després de les salutacions pertinents, va explicar-los de
què es tractava la seva línia de recerca. El cervell humà era l'únic òrgan que
es resistia a ser trasplantat, no s'aconseguia mantenir-lo en vida els escassos
minuts que podia tardar-se entre fer l'extracció i la nova implantació. A part
que havien de rebutjar-ne molts afectats per malalties infeccioses, traumes per
accidents violents o massa envellits, el que provocava una escassetat per poder
avançar en la investigació.
Ella havia
aconseguit mantenir la supervivència dels cervells de ratolins i esperava en
poc temps passar a línies de mamífers més avançats i complexos neuronalment.
La reina es
preguntava interiorment si valia la pena tanta despesa per arribar a fer viure
un cervell eternament. Quins records tindria? Quines sensacions conservaria? En
canvi, el rei no sentia ni una sola paraula, estava encisat per la bellesa de
la noia i per una estranya atracció per ser l’hereva de la Corona d'Aragó,
mítica casa reial per desgràcia perduda.
Aquella mateixa
nit, el rei va donar ordres al seu secretari més fidel de localitzar la noia,
omplir-la de regals i atencions i d'organitzar-li una sèrie de discretes
trobades en el més estricte secret. Per descomptat, ningú més havia de saber
res de tot aquell afer.
A poc a poc a la
Joana li va passar l'escepticisme del principi i, sense adonar-se, es va veure
immersa en un entorn de terror i de tota classe de temors fins que, passades
les primeres cites, ja es va anar sentint còmoda en aquest paper d'amant del
rei.
Ella també era
casada amb un jugador d'elit de tenis que passava llargues temporades fora de
casa, pel que no li era molt complicat mantenir aquesta relació. També era mare
d'un nen, que havia estat criat fins aleshores per una companya científica
condemnada per saltar-se certes normes ètiques. La noia, amiga de la Joana,
l'havien penat a fer treballs socials durant deu anys per haver falsificat
dades en els articles publicats a revistes tècniques.
Tot aquest
conjunt de coincidències feia que la relació apassionada entre el rei i la
científica fos molt més planera. L'emperadriu un cop va ser mare només es
preocupava d'assumptes polítics i benèfics que la feien estar gairebé sempre
fora de palau o de viatge. La nena ja tenia prou mainaderes. El rei portava la
seva pròpia agenda, separada en gairebé tots els actes de la seva muller.
Aquest
comportament no era estrany ni cridava l'atenció del poble, ja que al segle xxii les relacions de parella s'entenien
de manera molt diferent de les d’un parell de segles abans, quan la fidelitat o
viure sota un mateix sostre estava excessivament sobrevalorat, castrant
psicològicament la població.
El temps va anar
passant, la política canviava, el nombre de persones cada cop era més gran, tot
i les estrictes lleis del fill únic, les fronteres es movien segons els
interessos econòmics i les colònies es guanyaven o es perdien per petites
revoltes dels indígenes sobrevivents.
Un dia, el més
dolent per a la parella d'amants, van assabentar-se que ella havia quedat
embarassada. Allò no havia d'haver passat, després de ser pare o mare es
procedia a una operació d'esterilització per assegurar que no es tindrien més
fills. Molt pocs es deslliuraven d'aquesta intervenció. Avortar no era
possible. Els hospitals estaven vigilats, els controls sobre les consultes
privades de metges eren intensos fins a l'extenuació. Tot i ser el rei, no veia
sortida a la situació. Si es confiava a algun amic o subordinat, de segur,
seria denunciat, ja que si es descobria l'afer, les persones implicades podien
ser condemnades a mort. El mateix passava amb ella, no podia confiar en ningú i
la possibilitat de provocar-se un avortament era nul·la. La revisió que li
farien per agafar-se una baixa, encara que fos d'una tarda, portaria tot l'afer
a les notícies i, quan se sabés qui era el pare, l'escàndol seria majúscul.
Es trobaven
atrapats dins d'una ratera, mal si agafaven el formatge, mal si no l'agafaven.
Tenien tants dubtes i tanta por que no sabien que fer, potser el suïcidi era el
més assenyat i honrós per a tots. Però les coses sovint no surten com un vol i
es precipiten cap a una solució final, sigui bona, dolenta o pitjor.
En l'empresa de
recerca de la Joana van fer les revisions anuals a tots els treballadors, no hi
havia escapatòria, no podia intercanviar les mostres, no podia negar-s'hi, no
podia fer res. I així va ser al final. El primer a cridar-la per parlar amb
ella va ser el metge en cap de l'empresa, que li va comunicar que el resultat
de les anàlisis demostraven sense dubte que estava embarassada, que havia de
deixar de forma immediata el lloc de feina i presentar-se a les autoritats competents,
a les quals ell havia de donar part. Així, va pujar d'esglaó en esglaó jurídic
fins a arribar al Tribunal Suprem d'Assumptes sobre la Població, on amb un
ràpid control sobre l'ADN del fetus es va treure a la llum que el pare era el
rei Víctor.
El divorci de
l'emperadriu va ser fulminant, així com la pèrdua de títols, propietats o
qualsevol avantatge del seu càrrec. Tots van ser anul·lats de manera immediata.
Els dos van ser traslladats a una presó d'una colònia remota, esperant el
naixement de la criatura i poder prendre la decisió final en aquell moment.
Excepcionalment,
els segons fills eren cedits a parelles de naturalesa estèril, però havien de
complir tants requisits que, a la pràctica, es feia gairebé sempre inviable.
Els anys van
transcórrer ràpidament en tots els sentits. Políticament l'emperadriu era cada
cop més poderosa al costat de la seva filla Victòria, fent la vida de la
població cada cop més angoixant i dificultosa. La ciència havia avançat
ràpidament i la línia de recerca que portava la Joana amb els cervells era un
èxit, amb múltiples aplicacions en l'actualitat. El nombre de persones que
habitaven el món creixia de forma exponencial cada any que passava, calia
obtenir lloc per encabir la gent allà on fos.
El Víctor i la
Joana, junt amb el seu fill Nicolai,
anomenat així en honor a la família reial russa dels Romànov, vivien en una pau
estranya. No tenien necessitats de cap mena, estaven junts, que és el que més
desitjaven; l'únic que sentien era el pas implacable del temps que avançava
lent i etern. Segons els seus comptes ara ja havien d'haver superat els cent
cinquanta anys i el seu fill devia rondar la centena. Malgrat aquesta angoixa sobre el pas del
temps, tot era planer i agradable.
L'emperadriu
Victòria II feia dècades que regnava al costat del rei Lluís XXIII, descendent
de la família reial francesa. Aquells dies estaven de viatge per les colònies
més llunyanes. Alguns territoris eren agrestos, sense vida, ja que s'havien
format per erupcions volcàniques submarines feia relativament pocs anys. En una
d'aquelles illes de roca negra i de calor roent havien construït les presons
més modernes. Aquests centres havien aconseguit reduir fins a mínims històrics
l'espai dedicat a cada pres.
L'altiva
emperadriu passejava seguida del seu seguici per un passadís on, a banda i
banda, hi havia columnes de caixes de metacrilat plenes de solució salina i de
glucosa on estaven submergits els cervells dels condemnats. Així, cada pres
ocupava l'espai d'una caixa de sabates, no calia cap manteniment, excepte
alimentar-lo amb una mica de glucosa i oxigen per al funcionament neuronal. Els
cervells eren completament conscients del pas del temps i, per tant, de la seva
condemna.
El director de
la presó explicava a l'emperadriu que gràcies a la recerca d'una científica,
Joana... ara no recordava el cognom, van poder desenvolupar aquesta tècnica de
mantenir els cervells vius i desfer-se del cos amb els grans avantatges que
això portava. Quan s'acabava el temps de condemna es desconnectava i el cervell
moria, és a dir, que, a finals del segle xxii,
qualsevol delicte era penat amb la mort, més aviat o més tard.
Victòria i Lluís
recorrien la nau observant el bombolleig de l'oxigen en els receptacles, que produïa
un soroll fi d'aigua corrent. Ella es va aturar davant d'una columna i va
llegir: Rei Víctor Manel IV, Joana d'Aragó i Nicolai
d'Itàlia. Ella sí que recordava el nom del pare i la seva amant. Una llàgrima,
a contracor, li va vessar de l'ull.
«Petit Nicolai, germà meu. Tu ets l'únic innocent de
tota aquesta maleïda història», va pensar.
lunes, 6 de mayo de 2019
Ressucitat
El nen, quan va néixer, ja ho va fer mort. La pell del cos era blava i no aspirava l'aire que l'havia de dur fins a la vida. Els ulls, oberts de bat a bat per no perdre ni un detall de què hi havia al seu voltant, feien esgarrifar, mentre els escassos segons de vida s'esfumaven a tota velocitat.
La dona que feia de precària llevadora va decidir que ja era mort i el va deixar embolicat amb uns draps a terra en un racó de l'habitació. El gos l’ensumava.
La mare primerenca va començar a plorar i el pare maleïa aquell Déu que no havia deixat viure el seu fill. En passar una estona, als sons dels laments i les blasfèmies es van afegir, per sorpresa de tothom, els plors del nen, el qual, al cap de mitja hora d'estar desnonat, va retornar a la vida. En agafar-lo, la pell ja era pàl·lida, ni rastre del blau del moment de nàixer.
Ressuscitat Masip ara era l'enterramorts del poble. El capellà i l'àvia van convèncer els pares que aquell era el nom més adient. Era un miracle i calia agrair-ho a Déu, a la Verge Maria o al sant que havia intercedit perquè finalment el nadó tornés a aquest món.
El poble on vivia el Ressuscitat feia anys que s'havia anat despoblant, potser quedaven quatre cases amb foc a terra. A l'estiu hi havia més ratpenats volant que homes al carrer, i a l'hivern, més guineus corrents pels barrancs que famílies a la llar de foc. Ell, havent perdut tot i tothom, vivia en el cementiri sense recordar des de quan dormia en un nínxol, ben triat, que el protegia de totes les inclemències que queien sobre el poblat.
El cementiri era petit, minúscul. Situat, com tots, als afores del poble. Aquest aprofitava uns antics bancals de vinya, que protegits per un mur constituïen un recinte quadrat i escalonat a la part mitjana de la muntanya. El poble quedava als seus peus i tothom tenia present que acabarien sense remei allà dalt.
Com a record d'altres temps encara quedava un racó, no consagrat, on es donava sepultura als escassos suïcides, als ateus o a qualsevol que fos sospitós de portar una mala vida.
El Ressuscitat ara ja era un home ancià, ni ell recordava quin havia estat l'últim cop que havia sortit del cementiri. Si no moria ningú, només veia la gent del poble quan sortia de les seves cases i anava a treballar al camp. Morir, el que es diu morir, en ser tan minsa la població, no passava gairebé mai. Això sí, per Tots Sants les tres dones que encara creien en algun Déu, pujaven amb els
crisantems cultivats en un racó de l'hort i per uns dies aquell cementiri s'omplia de colors.
Ell en robava uns quants, només que les dones li haguessin dit adéu, i els posava al nínxol de la seva estimada, la Judith.
De fet ella no va saber mai que ell n'estava enamorat. Va morir jove i sense temps que el Ressuscitat es decidís a dir-li que se l'estimava.
Ell estava convençut que tampoc li havia anat tan malament. La seva història d'amor durava tota la vida i cada dia podien dormir junts, a tocar l'un de l'altra.
De dia parlaven molt, molta estona i de moltes coses. Ell li feia saber, abans que res, si hi havia algun transeünt nou, quan això passava esperava com un boig que pugés al cementiri per poder presentar-li la Judith. Una altra part del dia la dedicava simplement a fer-li companyia, una estona més a parlar del món, imaginava viatges a llocs llunyans. Mai havien discutit, ni tan sols havien estat en desacord en alguna cosa. Més tard, sempre li descrivia quin dia feia... ventós, nuvolat, plujós, calor o un fred insuportable. També li deia a quina hora sortien els d'una casa o una altra cap a recollir les ametlles o a passar el dia a l'hort. Com cavaven, sense respir, les tires de tomaqueres, enciams o un munt més d'hortalisses diferents. Li explicava com menjaven herba tot el dia els dos ases que malvivien al poble o les escasses cabres que donaven bona llet als seus propietaris i de la qual cada dia es trobava una petita lletera plena fins dalt a la porta del cementiri.
Quan ja no hi havia cap novetat per explicar, llavors li deia com se l'estimava, com era de bonica i la sort que havia fet ell de poder viure sempre junts. Acabades totes aquestes declaracions diàries d'amor, callava i reclinava el cap fins que un costat del front tocava amb la llosa del nínxol de la noia.
Com no recordava que s'haguessin enfadat mai, això el feia sentir feliç, orgullós i diferent. No ho podia dir tothom, això. Ell, en tots aquests anys fent d'enterrador havia vist de tot: pena, enuig, pau, supèrbia i fins i tot alegria a l'hora de dipositar un difunt de la família en el lloc de repòs etern.
En canvi ells només es tenien devoció l'un per l'altra. Ell li parlava i ella responia sempre amb paraules d'agraïment, molt sovint també es posava vermella. Era molt vergonyosa, molt tímida i poc acostumada als afalagaments. Els pares, fets a l'antiga, la tenien lligada curt tots els dies i totes les nits. La vida havia castigat la mare fent-la parir una única filla i el pare no els ho va perdonar mai. Era la fi
de la família, de la nissaga que havia existit des de no se sabia quants anys, passant sempre inequívocament de mascle a mascle. És possible que aquest odi, que cremava en l'interior del pare i que el portava a tenir-la empresonada dia i nit, la portés a la prematura mort. Aquella pell pàl·lida, la qual només havia vist el sol des d'una finestra, ara deslliurada del jou dels pares, es permetia agafar color quan li feien carantoines. Fins i tot somreia radiant de felicitat. No podia passar d'aquí i el Ressuscitat ho sabia, no podia riure ni fer soroll. El pare, com un corb, era a prop i no convenia fer-lo enfadar. La mare havia estat condemnada a viure l'eternitat al costat del seu marit. Anul·lada i morta en vida, no sabia veure cap diferència entre viure a casa seva o estar ajaguda en un nínxol amb el seu marit de company.
El Ressuscitat, vell com era, ja no li tenia gens de por. A ell no el podia manar. Tampoc el pare podia fer-li res, desarmat com estava allà estirat. El pare també ho sabia, i això el rosegavacorrompia[I1] per dins. No podia travessar la llosa de marbre de cap de les maneres, aquest privilegi estava guardat a molt pocs, a gent beneïda per la vida i només fins a la vora exterior del marbre. La seva filla era una d'aquestes. Allò just per poder unir, de tant en tant, els llavis dels dos enamorats, en un petó inacabable separat per una primíssima llosa pètria.
Una pastorella, blanca de pit, grisa d'esquena i negra de cap, fent saltirons com totes les seves companyes, va aturar-se damunt d'una creu. Espantadissa com poques races d'ocell, no feia un moviment sense assegurar-se que no hi havia cap perill al voltant. De la creu va saltar a terra i va avançar en petits salts fins a arribar a les botes desgavellades dels peus del Ressuscitat. Allà va estar-hi una estona, escalfant-se amb el sol del migdia. Un salt més i ja estava en els genolls de l'home, que es mantenia immòbil. Alguna cosa passava, ja que l'únic que temia el Ressuscitat eren els animals de ploma. Odiava els coloms del campanar que venien en grup al cementiri, les àligues, els tords, les gallines, els petits pardals... Quin fàstic li feien aquelles bèsties. No entenia com Déu les havia creat.
La pastorella va mirar amunt i sense entendre el que veia anava picant algunes llavors que el vent havia dipositat damunt dels pantalons estripats de l'enterrador. El petit ull negre de l'ocell es fixava en el cap d'una noia que sobresortia d'una llosa trencada pel pas del temps i al seu costat un home, o les restes del que havia sigut, recolzant crani contra crani, fosos en un bes etern.
La pastorella va seguir el seu camí, oblidant els dos amants, fins a arribar a uns munts de pedres que en altre temps havien sigut els murs d'un cementiri, el d'un poble abandonat que havia mort feia dècades.
L'esmolador
L’esmolador no havia tingut mai
nom, o almenys no el recordava. Tota la vida havia sigut això, l’esmolador, que
anava de poble en poble afilant ganivets, tisores o destrals.
Els primers anys amb el pare i
una bicicleta, sofrint els llargs trajectes entre un llogaret i el següent. A
vegades sota un sol que cremava qualsevol resta de vegetació que hi hagués al
costat del camí, altres amb els peus ensorrats a la neu i els flocs colpejant a
la cara mal protegida.
Quan van aconseguir comprar una
senzilla motocicleta, a canvi d’un bon grapat d’estalvis i de la promesa
d’esmolar-li gratuïtament al venedor tot el que fes falta la resta de la seva vida,
aquesta va canviar totalment. Els trajectes eren molt més curts i sense cap
esforç. Ara sempre arribaven a la població següent per poder dormir en un
graner o a l’entrada d’una casa que els coneguts els cedien, i no a la cuneta o
a sopluig d’un arbre.
El pare li va ensenyar l’ofici,
molt més agraït, quan la pedra pesada, rodona i de gir etern voltejava sense
esforç gràcies al motor de la motocicleta.
—Fixa’t
bé! —deia el pare—. Els ganivets s’han d’esmolar com quan acaricies una dona,
suaument. Aquestes eines tenen poca fulla i han de durar molts anys. Has de prémer
més la vora, fent-la lliscar amunt i avall, de manera que quedi un fil prim
molt ben esmolat. L’any següent te’l portaran de nou per esmolar-lo. Has de ser
viu i crear-te clients fixos a cada poble, no esmolis més del que calgui.
»En canvi, mira, veus com les
tisores i les destrals tenen la fulla més ampla i més gruixuda? Aquestes eines
pots tractar-les de manera més rude, prement fort i sense por, com si
defenguessis la teva vida. Així, quan t’acostis a la vora, cada cop has
d’aplicar menys força i que la pedra sola faci la feina. Fixa’t molt en les
guspires, són les que et diran si vas bé o no.
»No acceptis mai esmolar una
agulla saquera, són traïdores. Fan un giravolt i, quan menys t’ho esperes, salten
per l’aire i se’t poden clavar en qualsevol part del cos, des d’un ull fins a
on els homes... vull dir, els homes som homes. M’entens, fill meu?
L’esmolador procurava retenir totes
aquelles ensenyances i consells, no se li’n podia oblidar cap. Tots eren
importants i alguns, com el de l’agulla saquera, li feien por i tot. Ell
callava i observava com el pare feia lluir l’extrem d’unes tisores, d’una
navalla o d’una falç rovellada.
Els anys i la ruta per la regió
es van anar repetint durant quaranta anys. El nen petit que anava darrere de la
moto, agafat al seu pare per no caure, ara ja era un jove ben plantat. L’experiència
pròpia el feia seguir el negoci familiar que permetia sobreviure a una reduïda
família.
Aquell any, la motocicleta només
el carregava a ell. Durant l’hivern el pare havia emmalaltit i amb el cos
castigat no va poder superar un lleu però persistent constipat.
Durant els quilòmetres que
recorria rodejat de turons àrids o poblats de pins immensos, l’esmolador va
decidir que la seva vida no seria com la del pare. Aquell s’havia lliurat sempre
a la feina per només aconseguir malviure junt amb la família, ell, en canvi,
gaudiria en cada poble del millor que pogués aconseguir, una dona, una amistat
o jugar amb la canalla una estona. El seu pare havia sigut un sant, sempre fidel
i massa honest, però ara els temps canviaven i ell no estava disposat a fer tant
sacrifici.
Moure’s amb la motocicleta ell
sol li va donar la possibilitat de poder passar cada trimestre, en lloc d’un
cop l’any, per cada llogaret. Gràcies a aquesta millora i a aquesta nova
actitud, va aconseguir tenir més d’una amant en diferents pobles i alguns amics
amb què xerrava al vespre mentre s’emborratxava a les tavernes de tant en tant.
Va provar un parell de vegades de fer-se amb l’amistat d’alguns nens, però
aviat es va adonar que no s’avenien gens. Ell no era massa canaller i els nens es
van adonar aviat que mirava més a les seves mares que a ells.
El temps passa implacable per
molta actitud vital que creguis posseir. Van ser anys de llibertat, de dormir
en llocs diferents, d’allitar-se amb dones distintes, de beure fins a l’èxtasi,
de decidir si agafava el trencall de la dreta o el de l’esquerra sense que
ningú li digués res. Compadia molt el pare, la vida que havia portat i com va
acabar convençut de com havia sigut de ruc per, al final, morir en la misèria.
Probablement ell també hi moriria, en la misèria, però almenys hauria gaudit
durant tota la vida de ser un esperit lliure.
Així, entre estius tòrrids i hiverns
gèlids, la seva vida també va passar i, gairebé sense adonar-se, la roda
d’esmolar se li va fer una eina costosa de manejar i els viatges amb la motocicleta,
cada cop més pesarosos.
Aquell any seria últim que
rondaria per la regió. Acabada la volta, es quedaria sol a la barraca que li
feia de casa, encara que allà no l’esperava ningú. Allà esperaria la mort, no
l’importava gens, que vingués a buscar-lo quan volgués, ell estava preparat. Cada
cop tenia més clara la idea que, si ell estava a punt per rebre l’espectre amb
la dalla de bastó, la gent que havia conegut tots aquests anys havia d’estar-ho
també. Era lògic que, si ell moria, morissin els altres al cap d’un temps.
En el tercer poble era on trobava
la primera amant. Amb ella havien compartit tota la vida un jaç de fenàs. Com
cada ocasió que es trobaven, van jeure i satisfer els instints més salvatges
que els posseïen tots dos. Després ella tornava a casa amb la seva família i
ell dormia al costat d’una mula en una quadra que li cedia un veí.
Li calia acomiadar-se d’ella, era
l’última vegada que es veurien. Ja de dia, abans de marxar del poble, va anar a
casa de la dona. Sabia que el marit estaria treballant al camp i els nens a
l’escola. Dempeus a la cuina la va voler penetrar per última vegada. Quan
estava dins seu, va agafar les tisores esmolades per ell i en el llançament
final de tots dos, li va clavar les tisores almenys vint vegades per tot el
cos. La dona va quedar destrossada. Allà jeia morta, com ho faria ell en pocs
mesos. Va netejar les tisores i les va desar. El marit i els veïns haurien de
creure que l’autor del crim podia haver estat qualsevol. Sense mirar-la com
quedava dessagnada i estesa al terra de la cuina, va agafar la moto i,
passant-se de llarg diferents pobles, va fer cap al que tenia un interès
especial per a ell, un vell amic de qui li calia acomiadar-se.
Ja era vespre quan va arribar. Va
tancar el motor estrident de la motocicleta i la va deixar arraconada darrere
la casa de l’amic, al costat del galliner i la soll. Silenciosament, va rodejar
les parets empedrades i colpejà fort la porta d’entrada.
—Qui hi ha a aquestes hores? —va
respondre al truc una veu femenina.
—Soc jo, l’esmolador. Vinc a
acomiadar-me. Teniu un plat d’escudella per a mi?
—Clar que sí, home. Puja, puja —insistí
la dona—. Tu! Desperta’t,
marmota! Mira qui hi ha aquí!—escridassava la dona al seu marit.
—Qui em busca? —va preguntar
l’home.
—L’esmolador! Home! Passa, que et
poso el plat a taula. Just anàvem a sopar.
—Hola, amic. Seu a taula. Què
expliques de nou?
El convidat, sense aixecar el cap
del plat d’escudella, els va anar posant al dia dels seus pensaments. Aquella
seria l’última vegada que es veurien. Se sentia molt cansat per anar de poble
en poble, sempre sense saber certament on dormiria o on faria el següent àpat.
La vida d’esmolador era mísera, no podies progressar per molt que t’esforcessis.
Sempre depenia de gent com ells, de la caritat, d’amics que havia fet any rere
any i li oferien aquestes coses: un plat calent, un tros de pa i cansalada, un
jaç al costat de la mula o dormir sobre uns sacs en una entrada gelada.
Un cop acabat el sopar van seure
al voltant de la llar de foc, on acompanyats d’uns gots d’un vi ranci
incendiari es van acabar d’explicar les anècdotes i els projectes per al futur,
encara que algun d’aquests episodis fos mentida. Amb el cap mig ennuvolat a
causa de l’alcohol del vi ranci, van aixecar-se costosament els tres alhora de
les cadires baixes de boga que els acostaven al foc i van decidir anar-se’n a
dormir. El matrimoni a descansar a la seva alcova i l’esmolador amb la mula,
que, si bé feia olor de fem, també proporcionava alhora la calor necessària per
passar la nit.
La Lluna va fer el seu camí fins
a dalt de tot del cel i l’esmolador encara donava voltes en el seu jaç sense
poder dormir. Un moment o altre li caldrà fer-ho i seguir amb el seu viatge de
comiat.
Es va llevar i acostant-se a la
cuina, on al foc encara relluïen les últimes brases, va agafar l’ampolla de vi ranci
i, com si fos aigua fresca d’un pou, se’l va empassar tot a glopades. La calor
de l’alcohol aviat li va pujar al cap i junt amb ell, el diable també va
fer-ho. Embogit, del taulell de la cuina va agafar el tallant de la carn. En entrar
a l’alcova del matrimoni, sense respirar, com si fos un espectre, se’ls va
mirar, dormien profundament. Els va destrossar amb el tallant en mà,
matant-los, sense donar-los temps a preguntar-se qui o per què.
Ningú l’havia vist arribar al
poble, ningú sabia res del sopar o que passaria la nit allà, per tant no hi havia
cap sospitós i cap autoritat o veí havia de pensar en ell. Es va rentar, va
agafar una camisa de treball de l’home i, marxant a peu amb la motocicleta
rodant al costat fins a una distància prudencial perquè ningú sentís el soroll
del motor, va acomiadar-se del poble i del matrimoni. Torbat encara per
l’alcohol que li cremava per les venes, en passar per un barranc on corria una
riera amb aigua abundosa va llançar la seva camisa, xopa de la sang del
matrimoni acollidor. Xiulant i amb el vent de la matinada gelant-li la cara es
va encarar cap al seu pròxim objectiu.
Era ja gairebé migdia quan va
arribar al següent poble de la seva ruta. Al contrari dels altres, en aquell
poble la gent era esquerpa i callada, no podia recordar de cap manera el nom
del poble. Ben bé semblava que tots estiguessin barallats entre ells, caminaven
amb la mirada fixa a terra i ni tan sols se saludaven en creuar-se. Dels pobles
que visitava, amb diferència, aquell tenia el cementiri més descuidat i més
trist de tots. Ni les parets estaven emblanquinades, la porta era vella, rovellada
i descuidadament mig oberta. A l’interior, els fonolls sobresortien del fenàs
que cobria tota la terra.
En aquest poble faria la feina
d’esmolador i marxaria. No hi tenia cap amic, cap record del qual calgués
acomiadar-se. La botzina estrident va sonar al mig de la plaça. Ell cridava:
—L’esmolador! Ha arribat
l’esmolador! Porteu ganivets, tisores i navalles. L’esmolador! Ha arribat
l’esmolador!
Dels carrerons que feien cap a la
plaça principal del llogaret, van anar acudint en silenci absolut una colla
d’homes i dones que duien les eines per esmolar a les mans. Sense dir-se res
van formar una cua, que anava avançant a mesura que l’esmolador feia el tall
nou a l’objecte.
Per tota conversa, tan sols hi
havia un intercanvi simple de dues frases:
—Quant li dec?
—Vint-i-cinc cèntims. Gràcies. Adeu.
I sense acomiadar-se, ni dir res,
ni fer un grunyit, marxaven per on havien vingut.
Els tocs de les campanes donant
l’hora sonaven igual que quan tocaven a morts. Els tocs eren lents, greus i
pesats. Com més aviat marxés d’aquell lloc, millor, era un poble estrany, mort.
Tot just acabar les tisores d’una
dona vestida de negre de dalt a baix i encorbada de tal manera que no li veia
la cara, va donar més gas a la moto i va fugir d’aquell lloc que l’únic que li provocava
eren tremolors d’angúnia. Potser amb raó, perquè l’estada en aquell llogaret no
havia estat a l’atzar, com ell creia, segurament fruit de la seva imaginació
malaltissa a causa de l’alcohol.
Feia ja estona que havia passat
la mitja tarda i sense haver menjat res, va veure a la llunyania la caseta d’un
peó de camins. Destacava sobre el fons de la muntanya per estar tota pintada de
blanc. Era menuda, ínfima, però amb una gran parra que li donava ombra a
l’estiu quan estava brotada.
Va empènyer la porta que només
estava ajustada. A l’interior no hi havia ningú. La caseta, de fet era una
barraca, constava d’una sola habitació on s’encabia tot. Tot el poc que es
necessitava per viure, un foc que feia de calefacció i cuina, un jaç sobre un
somier fet amb quatre fustes, un taulellet amb quatre trastos i una foto
polsosa i vella d’una parella el dia del seu matrimoni. En la prestatgeria
petita de damunt la llar hi havia una ampolla de conyac acabada d’encetar. No
tenia res a l’estómac i per allà damunt no es veia ni pa, ni cotnes de pernil,
ni un tros de bacallà sec, o sigui, que el millor seria fer-se passar la gana
amb algun glop de l’ampolla. Si havia anat a parar a aquella caseta, devia ser
per alguna cosa.
La riera que hi havia al costat
de la casa feia caure l’aigua abundosa entre unes roques de granit. Uns metres
avall s’amansia en un toll que vessava calmosament barranc avall. Aquell soroll
d’aigua lluitant per trobar el camí no era molest, al contrari, li aportava
companyia, a l’esmolador. L’home es va jeure sobre l’incòmode matalàs d’herba
seca i mirant al sostre va anar empassant-se, glop a glop, tot el líquid
alcohòlic que contenia l’ampolla. La somnolència s’apoderava d’ell,
despertant-se de tant en tant amb un espasme. Segurament aquests eren provocats
per l’excés d’alcohol, la manca de menjar i encara que ell no ho cregués, també
per les imatges dels assassinats que havia comès hores abans.
En un d’aquests despertars va
veure com una rata travessava silenciosa una de les bigues de la teulada,
fugint ràpidament amb la seva presa, un petit llangardaix, mort i ensangonat,
que li penjava de la boca.
El cap li va tornar a caure sobre
el coixí brut de suor i terra. Aquell animal fastigós el va fer pensar. Ell no
era més que aquella rata, cercava miserablement el menjar, dormia on podia i
anava d’un lloc a un altre buscant uns cèntims que la gent li donava, gairebé
com una almoina, a canvi d’esmolar les eines. L’animal rondava les vores de
l’aigua fins a poder caçar un grill, una granota o, com en aquest cas, un
llangardaix.
Ell feia l’última volta de la
seva vida, havia matat els que més apreciava. No podia suportar que ells
seguissin fent la seva vida mentre ell agonitzava i moria sol, sense cap
companyia.
L’últim poble que havia visitat, que
encara no el recordava de passar-hi les vegades anteriors, potser era una
al·lucinació o un missatge dels seus amics assassinats. Ara ho veia clar,
aquell poble estava mort, la gent era morta, però acudien al seu crit. Seria el
seu destí? El rodejaven els morts? Aquell poble no tenia ni nom. Què li havia
passat? Van passar unes hores en què el seny li anava i venia de la vigília al
somni, fins que, a trenc d’alba, ja havia pres la decisió. No calia acabar la
volta, al cap i a la fi havia de morir abans o després, i, si la policia
reconeixia la seva mà en els assassinats dels amics, acabaria els seus dies en
un brut i humit calabós. No, això no ho volia de cap manera.
Es va llevar i, en sortir a la
carretera, el fred el va fer estremir. En silenci i metòdic com quan esmolava
els ganivets o les navalles, va desmuntar la pesada pedra d’esmolar i pel forat
central se la va lligar al pit. Engegà a continuació el motor de la seva
companya. Aquell espetec l’acompanyava, no li feia nosa. En un segon s’abocà
pel pontet que esquivava el barranc, rebotant de pedra en pedra fins a caure al
fons del toll. Durant uns segons encara va sentir el motor que moriria igual
que ell. La volta s’havia acabat, la vida s’havia acabat. Marxava amb els seus
amics de tota la vida cap a on fos que estiguessin. Uns intents infructuosos d’alliberar-se
de la pedra en el moment final de l’ofegament i el somni etern s’apoderà d’ell.
A la carretera, la motocicleta va
funcionar fent rodar un eix mancat de la pedra germana fins que el combustible
es va esgotar. El motor s’aturà per sempre. L’esmolador ja no sentia res. Uns
pobles més enllà uns habitants cridaven i maleïen en descobrir els seus veïns morts,
fets a trossos. En la caseta del peó, silenci, només se sentia l’aigua que
baixava pel barranc costerut, l’única que seguia viva.
La llei de Hooke
Nota prèvia:
Aquests fets i l'ordre en què van ocórrer i el gènere dels personatges són
reals. El nom dels personatges no ho són, així com tampoc ho és el personatge
del narrador. El perquè de la història pertany al món de la psiquiatria, un
misteri.
LA LLEI DE
HOOKE
El límit elàstic
és la tensió màxima que un material elastoplàstic pot suportar sense sofrir
deformacions permanents. Si s'apliquen tensions superiors a aquest límit, el
material experimenta un comportament plàstic amb deformacions permanents i no
recupera espontàniament la seva forma original en retirar les càrregues. En
general, un material sotmès a tensions inferiors al seu límit d'elasticitat és
deformat temporalment d'acord amb la llei de
Hooke. Aquesta llei, que entenem fàcilment quan pensem en una molla que
recupera el seu estat inicial, o no, segons la força que hi apliquem, sembla
incomprensible si volem utilitzar-la per explicar la ment humana. Però podem
fer un esforç per emprar-la i veurem com hi té relació.
La ment és tan
misteriosa que podem anar carregant-la de pes i ella s'adapta fins a un punt on
queda deformada i ja no recupera el seny ni la clarividència que hauria de
tenir per viure en pau amb ella mateixa.
Algunes persones
segurament suporten més pes que d'altres sense embogir. Altres potser ja naixem
boges. Segurament jo pertanyo a aquest segon grup, com la protagonista de la
història que m'acaben d'explicar i que jo, apassionat per ella, corro a
escriure perquè en quedi testimoni per a les generacions futures. També perquè,
com que estem afectats per la mateixa llei, la puc comprendre millor que la
resta de la gent.
El món no es pot
permetre massa persones com l'Olga o com jo, en què la llei de Hooke té un valor massa elevat. Tenim la
ment que ha superat el punt de càrrega màxima i ens movem pel món amb el seny
deformat, tant, que no veiem la diferència entre el que és real o irreal. No
sentim res de diferent estant a una banda o a l’altra del resultat matemàtic.
Els actors d’aquesta
tragèdia que escric, de fet només transcric, són una parella de germans, el
Sergi i l’Enric. Tots dos han sobrepassat la cinquantena amb escreix, tots dos
tenen la vida còmoda i solucionada a força de treball. L'Enric treballa com a
operador de càmera de la televisió de la ciutat on ocorren aquests fets. El
Sergi, com a dissenyador gràfic, amo de la seva pròpia i rendible empresa.
L'Olga, la
nostra protagonista i a qui jo veig amb més afecte que els altres, és la
germana del Sergi i l'Enric, però nascuda anys més tard, massa, com[I1]
si no fossin germans, potser cosins llunyans. Despatxa en una farmàcia.
Atractiva als quaranta i molts anys, porta una vida, segons ella, del més
normal. No ha volgut comprometre's mai de per vida[I2] ,
almenys fins ara. Sense fills, la canalla no està feta per a ella. Cada cop que
ha de servir medicaments per a infants o la llet en pols que substitueix el pit
d'una mare, es relaxa i es reafirma en la sort que ha tingut de no quedar-se
mai embarassada. També hi ha un racó de seny en el seu cervell profund que la
fa saber boja, molt amagat, molt apaivagat per explicacions i raonaments que
ella mateixa es fa i que la justifiquen, però sap que el fet de no tenir fills
farà també que acabi una de les estirps dels que no complim la llei de Hooke.
L'últim actor
important, els altres seran simples figurants, és la parella actual de l'Olga,
el Miquel. Actual, en aquest context, pot semblar inversemblant perquè han
deixat la relació, l'han reprès de nou, han sigut infidels i s'han dit tantes
mentides en tantes i tantes ocasions que ja no saben si allò que senten entre
ells pertany al passat, és present o es produirà en el futur. Més o menys tenen
la mateixa edat i una experiència vital semblant, per tant no hi ha cap dels
dos que tingui avantatge sobre l'altre.
I per què no? M'hi
afegeixo jo, no com a actor, sinó com a regidor del plató d'aquestes vides.
Observant, deixant fer, procurant que res surti de mare, controlant-t'ho tot.
Però, és clar, sense posar límits. No, en aquesta història no puc posar-hi
límits, no m'ho permetria l'Olga. Potser soc més un apuntador, que, vigilant
constantment els actors, només repeteixo en veu baixa un text ja escrit i que
de seguida veure'm.
Triem qualsevol
ciutat de l'arc mediterrani, aquest és l'escenari. L'actualitat és el temps en
què es desenvolupen els fets. Tots els personatges són urbanites lligats a
aquesta ciutat triada i de la qual no poden desenganxar-se. Gent corrent, com
els descriuria el Robert Redford en la
seva famosa pel·lícula com a director.
Fa uns mesos,
bastants, millor... fa uns anys, l'Olga li va regalar al Miquel un cadell de
gos de raça setter color canyella. Fins aquí, tot correcte. Només va posar la
condició que el tingués a casa d'ell. El gos, a qui van anomenar Trotski, va
anar creixent en un ambient feliç i planer. Sempre va ser un gos falder i molt
afectuós, l'únic defecte que tenia era que no dominava com era de gran, pujant
sempre a la falda com si fos un gosset de mesos. El que vulgarment anomenem com
un gos analfavolumètric.
Un dia, per
sorpresa i sense avisar, la ment de l'Olga es va deformar. Ni el millor
psiquiatre en sabria el motiu. Un físic, potser sí.
El primer que li
va passar pel cap va ser enfrontar-se unilateralment amb els dos germans, passant
en un parell d'anys d'una convivència i una estimació fraternal a un odi
visceral.
El cervell, sí,
el cervell, no la consciència de l'Olga, havia anat elaborant un pla de rebuig
cap al Sergi i l'Enric. Que si no l'havien avisat per aquell aniversari? Que si
s'havien trobat ells dos sols? Que qui l'ajudava amb la mare? Per què anaven de
vacances les dues famílies i a ella no li deien res? Aquell sopar, aquell
retret, aquella mania compulsiva que havien agafat tots dos per fer-la infeliç,
per torturar-la, per fer-la sentir menys que res... Ja podeu imaginar mil i una
coses més.
El primer pas
del pla va consistir a enviar-los correus electrònics amb tota mena d'insults,
comentaris esquerps i salvatges, deixant-los en ridícul en les xarxes i
portant-los la contraria en qualsevol tema que toquessin. Fins a arribar a un
punt d'agressió insostenible en què els germans, cansats de tants atacs, la van
deixar de banda per salvar la salut mental pròpia. Era folla i no podien fer-hi
res.
El segon pas que
va ordir, ja més maquiavèl·lic, va ser enemistar el Miquel amb els seus dos
germans. L'odi envers la seva parella ja es gestava des de feia temps.
Suposo,
mirant-t'ho amb perspectiva i comprensió, que, com ja no podia barallar-se més
amb els germans, va haver de buscar una nova víctima. Descartant els
col·laboradors de la feina per qüestions pràctiques, a qui tenia més a prop era,
naturalment, el seu company.
La destrucció va
començar utilitzant també les xarxes informàtiques, la teranyina, i aprofitant-se
de les absències puntuals del Miquel, enviava compulsivament correus als seus
germans, suplantant la personalitat del noi, amb —altra vegada— tota mena de
retrets, vexacions, insults i ofenses fent que els germans ni responguessin, ni
volguessin posar-s’hi en contacte, pensant que ara ja era la parella la que
s'havia trastocat del tot.
El temps és
traïdor i corre a més velocitat del que nosaltres ens pensem. Així van
transcórrer uns anys, en què els germans i l'Olga cada cop s'ignoraven més.
Aquesta separació era proporcional a les agressions que rebien d'ella i
suposadament del Miquel, la seva parella que ho ignorava tot.
Des del meu atri
on albiro tots els actors, em cal dir que el Miquel, inexplicablement, no patia
per aquell silenci entre germans i per l'actitud hostil que mostraven si
coincidien puntualment, cosa realment difícil, ja que vivien en diferents
ciutats de
l'arc mediterrani[I3] .
«Coses de família, millor no ficar-s'hi», pensava, ingenu.
Durant aquests
anys, el Trotsky va créixer esdevenint un
gos afectuós com pocs, dels que segueixen el seu amo com la seva ombra, i el
Miquel no podia estar una estona sense ell que ja l'enyorava. Potser... No!
Segur, el gos era un dels pocs innocents que hi havia en aquesta tragèdia de proporcions
descomunals i que, vosaltres, infeliços, desconeixeu que tot just acabava
d’arrencar.
A l'Olga, durant
aquest temps, les forces que deformaven la seva ment van anar creixent fins al
punt que, tenint l'objectiu del Miquel, el va fer virar de grata parella a
diana on havien de fer cap tots els dards.
El cervell de
l'Olga, ara ja maquiavèl·lic, no deixava de donar voltes sobre on es trobava la
línia de flotació del Miquel, on calia disparar per enfonsar-lo, si no de per
vida, almenys per una bona temporada. I rumiar tant va tenir el seu profit.
El Trotsky va emmalaltir, de sobte, i en un parell
de dies i sense poder-hi fer res va morir, enverinat mitjançant les mans de
l'Olga. El Miquel, destrossat, no entenia com un gos ple de vida es podia
apagar en dos dies i quedar-se ell sol de nou, sense el seu company. Quina
tristesa! Quin enyor!
El dol per
l'afectuós gos va tenir un efecte letal sobre la parella. Com quan mor un fill
i és més dolorós seguir la vida plegats que trencar la parella i fer-se una
vida nova, sense records comuns.
La relació anava
i venia, es llançaven tota mena de retrets, s'insultaven, perdien tot el
respecte l'un per l'altra, mentre alhora feien l'amor de manera salvatge com en
una pel·lícula i després passaven abraçats una tarda en un banc del port mirant
com el Sol desapareixia darrere de l'horitzó. Una relació destructiva total.
Aquell fet de
l'Olga amb el Trotsky no el vaig entendre,
i mireu que m'esforço per justificar la seva malaltia i comprendre una llei
física, però no puc suportar veure patir cap mena d'animal. Ni les mosques, les
mato i prou, sense sofriment, potser és el que va pensar ella.
Aquest desgavell
que feia niu en la ment de tots dos encara deformava més la molla que
substituïa el cervell, tensant i tensant l'artefacte en direccions oposades.
Malgrat tot,
l'Olga demanava més, havia de fer mal i havia de ser el centre de l'univers
alhora, necessitava ser adorada. Continuava rumiant on podia atacar de nou, al
Miquel li podia fer mal psicològicament, el podia anul·lar, però no podia
fer-li mal físic, aquell pas era massa arriscat. La solució, la incògnita de
l'equació que calia esbrinar la va resoldre una nit calorosa d'insomni: la
víctima havia de ser ella mateixa. S'havia de suïcidar i fer-los sentir
culpables, jugada mestra. Escac i mat.
Ai! Però el
cervell ens fa ser molt més recaragolats del que pensem. Jo mirava estupefacte
l'escena per la maldat que creava la dona. Si aquest enginy l'hagués aplicat en
acabar amb la fam del món, segur que se n'hauria sortit. I tant!
Ho va preparar
tot meticulosament, va fer recerca, volia un mètode indolor. I ella encara no n’era
conscient, però havia decidit fer un viatge d'anada i tornada. Unes quantes
nits davant d'internet, una depressió fingida, un metge maldestre, uns
ansiolítics i uns hipnòtics en forma de càpsules a la mà. L'attrezzo
estava tot llest i preparat. Ara calia envoltar-ho tot amb una mica més d'aire
de tragèdia, per això va enviar
diferents correus, que aquí reprodueixo de forma tosca per no fer-ho massa
llarg.
De: Olga
A: Sergi i Enric
Assumpte: Comiat
Germans, vam ser molt feliços tots tres d'infants. La cosa s'ha torçat
de grans, per això m'estimo més
marxar, desaparèixer i així vosaltres seguireu feliços amb
les vostres vides sense ser jo un llastre que us molesti. No us sentiu
culpables, però me n'haig d'anar.
Segurament, quan llegiu aquest correu,
ja no hi seré. Això no vol dir que marxi a viure lluny, no... no. Ja no hi
seré, no quedarà res de mi. Hauré mort.
Sempre us he estimat, no sé si vosaltres tant com jo.
Adeu.
De: Olga
A: Miquel
Assumpte: Comiat
Estimat Miquel, t'estimo amb bogeria malgrat que la nostra relació
sigui tan tempestuosa. Ja he escrit als meus germans i et dic el mateix a tu.
Marxo, marxo lluny perquè sense mi puguis ser feliç, trobis una nova companya
millor que jo i puguis gaudir de la vida.
No m'ho tinguis en compte, no et sentis culpable per no haver pogut
portar la relació a bon port. Això sí, no m'oblidis i quan estiguis amb algú
altre pensa, encara que sigui un instant, en mi.
No marxo a viure a un altre país o una altra ciutat lluny de vosaltres,
marxo del tot, em llevo la vida, em vull morir, potser no he sigut prou bona
per a tu. Quina pena tan gran tinc al cor.
He de confessar-te una cosa just abans de marxar. Jo vaig matar el Trotsky. No sé què em va passar,
devia estar ja malalta i vaig embogir de gelosia. Jo te'l vaig donar i jo
te'l vaig arrabassar.
Petons, me'n vaig.
Adeu, Miquel.
Ooooh! Genial, excepcional, amb aquests
missatges aconseguia que els tres homes se sentissin culpables la resta de la
seva vida. Ella, calculadora com la millor matemàtica, ho tenia tot preparat
per prendre els medicaments i quedar inconscient, però sense empassar-se la
dosi suficient per morir. De manera que els donava un espant de dimensions
infinites i, a més de confessar, els tindria tots al palmell de la mà,
preocupats per ella. En uns dies estaria restablerta, una temporada més fent-se
la figaflor i a la càrrega de nou.
Creieu que s’havia
acabat tot aquí? Doncs no, segueix i segueix. La molla es pot allargar més
encara o, al contrari, potser fa temps que ja ha superat el punt de no retorn.
Setmanes després
de sortir de l'hospital i passar ingressada quinze dies en un centre
psiquiàtric, només posar els peus fora, va deixar de prendre els medicaments
receptats per l'equip de metges, els quals, de fet, eren estèrils per curar la
llei de Hooke.
El següent que
va fer va ser portar-li al Miquel un cadell de gos per reparar... —vull dir-ho
així— la mala traça que va tenir amb el Trotsky.
El Miquel el va acceptar de bon grat, li agradava la lleialtat dels gossos i
l'estima incondicional que aquests donen, però el que va fer l'Olga no sabia si
podria perdonar-l’hi mai, oblidar-ho segur que no.
Els germans
seguien enfrontats amb ell, les coses que figuradament havia dit per correu
electrònic el feien una persona totalment prescindible, millor ignorar-lo i un
problema menys. Un cuquet, però, els molestava en el pensament al Sergi i
l'Enric, ja que durant aquells dies de l'hospitalització de l'Olga, el Miquel
els havia semblat una persona afectuosa i cabal, lluny del posseït que semblava
en els correus.
Durant uns sis
mesos la tempesta es va calmar. La molla semblava que, fins i tot, podia
recuperar la seva forma inicial. Hi havia pau entre aquests actors. Els germans
feien la seva vida amb contactes puntuals amb l'Olga. Ella i el Miquel vivien
com una segona etapa de nuvis. Un dia ella es quedava a dormir a casa d'ell,
l'endemà potser era a l'inrevés. Moltes cases, molts llits, molta passió, però
tot mal dosificat, mal mesclat.
Potser va ser
aquest desordre el que va fer activar de nou la llei de Hooke, començant a tibar els extrems de la
molla en direcció contrària fins a portar-la cap al punt de trencament o de
deformació definitiva de nou.
La història es
repetia. L'Olga, després de l'estona de sexe salvatge amb el Miquel, anava a
l'ordinador de l'home, el qual dormia plàcidament després, no ens enganyem, de
l'esforç per voler fer sexe com un jovenet. Davant la pantalla[I4] ,
sense saber ni com ni per què, les mans van tornar a anar cap a les tecles de
les lletres per tal d’escriure un correu electrònic. Els missatges enverinats
van iniciar de nou el camí cap a les bústies dels germans.
De les ments
dels germans només sortien els mateixos pensaments: quina mania que tenia
aquest paio en insultar-los perquè, segons ell, no feien prou cas de la
germana. Qui es creia ell que era per escriure'ls aquelles coses? No fer-hi cas
i esborrar automàticament qualsevol correu que provingués del Miquel era el més
pràctic. Això comportava, alhora, que no es parlessin entre ells i que cada u
visqués amb la seva veritat o amb la seva ignorància, però amb una hostilitat
que només la distància tenia cura que no anés a més.
De fet, això ja
és comú quan s'apliquen fórmules científiques sense seny, el laboratori explota.
I aquell tornava a arribar a la temperatura crítica abans de la seva destrucció
final.
La relació entre
la parella, passats els coits de reconciliació, va començar a decaure de nou.
Els retrets de l'Olga cap al Miquel per no defendre-la davant de les agressions
dels germans, que ella mateixa provocava, eren constants. I també per qualsevol
cosa a la qual ella es pogués aferrar per poder amargar la vida del seu, suposat,
enamorat.
Per a mi,
evidentment, la persona més atractiva i que podia justificar més era l'Olga. La
llei de l'elasticitat és implacable i ella estava totalment immersa en ella i
en els seus efectes, era una víctima com jo. I ja se sap que la millor manera
d'entendre algú és passar pels mateixos tràngols.
Els germans i el
Miquel eren purs efectes secundaris, com el foc que es produeix en aportar
calor al fòsfor, com un canvi de color produït per un canvi de pH en una
reacció àcid-base. Res d'interessant, res a mesurar ni a observar, efectes
massa coneguts, predictibles i negligibles.
El cervell de
l'Olga va arribar a tensions extremes, mortificant tothom que hi havia al seu
voltant. Tant va ser així que, ja en caiguda lliure i final, la seva primera
víctima va ser altre cop el cadell del Miquel, l’Stalin. Aquell no podrà
oblidar mai l'efecte de perdre un company per segona vegada. Aquella fatídica
tarda, quan va tornar de la feina, se'l va trobar al passadís, com quan dormia,
però la sang que li vessava de la boca, del nas i la llengua, el van fer
arribar a la conclusió que també havia estat enverinat. Es va asseure derrotat
a la seva taula de treball, on al cap d'una estona va poder veure una nota de
l'Olga i uns correus electrònics cap als seus germans on de nou s'acomiadava de
tots. Marxava perquè no podia viure sentint-se tan poc estimada, tan
menyspreada i ignorada per la gent que ella estimava més del món i a la qual es
lliurava incondicionalment en tot el que la necessitessin, li demanessin o no.
«Potser sereu
culpables de la meva mort, però no us hi sentiu» deien els papers i les lletres
de la pantalla.
Quina jugada
mestra, fer sentir els altres responsables de la seva mort, només amb
l'objectiu d'amargar-los la resta de les seves vides, de nou.
El Miquel va
trucar als germans, ignorant de tots els correus que havien rebut al seu nom,
dient-los que anessin corrents cap a casa de l'Olga. Ella estava a punt de
cometre un nou intent de suïcidi i que ell corria també cap allà. A veure si
algú arribava a temps de salvar-la.
Els germans,
desconcertats per la naturalitat amb què els parlava el Miquel, després de
l'allau d'improperis, insults i vexacions que havien sofert per part d'ell, van
sortir tan de pressa com van poder cap a casa de la seva germana.
Com diu la llei de Hooke, quan un cos sobrepassa el punt de
deformació, aquest ja no recupera la seva posició inicial de forma espontània i
l'Olga aquest cop l'havia sobrepassat i de molt. O el seu cos no estava
preparat per rebre un nou còctel de medicaments o va calcular malament, de
manera que aquesta vegada sí que ho va aconseguir involuntàriament. Al cap
d'una estona llarga d'haver pres els medicaments, va morir, com una Marilyn agafada als llençols del llit, com si
pogués escalar per ells i salvar-se, com si volgués aferrar-se a algú, però ja
feia temps que no hi havia ningú.
En obrir la
porta del pis i obrir les portes que anava trobant tancades, el cor li anava
desbocat, potser moriria ell i tot. Finalment va obrir la porta de l'habitació
i allà estava ella, ajaguda sobre el llit, morta. Res a fer. El senyor Hooke segurament no ho havia previst, però la
molla ja havia quedat totalment deformada, destrossada i allongada dins del cap
de la pobra Olga.
Els germans, que
van arribar al cap d'unes hores perquè vivien lluny, van mirar amb desconfiança
el Miquel. Ell els va mirar amb ulls plorosos i s'hi va abraçar.
«Ho sento»
repetia, «No he sabut fer-la feliç, la pobra Olga estava trastocada, embogida».
El Miquel no podia contenir les llàgrimes de pena, de ràbia i de descans, cada
una pertanyia a una emoció diferent.
Van acordar que
els germans s'ocuparien de tots els tràmits, de la incineració i que el Miquel
ocuparia un paper al costat seu, com a parella intermitent de la seva germana.
No van comentar
res dels correus rebuts per part d'una persona que hauria de ser menyspreable,
egocèntrica i boja, perquè estaven davant d'un Miquel afectuós, emotiu i seré,
a pesar d'aquell moment de tensió.
El dia en què
els van lliurar les cendres, en una horrible urna daurada, va ser trist, pesat
i negre. Un cop es va acabar tota la cerimònia, la dona de l'Enric es va
acostar al Miquel, deixant-se anar del braç del seu marit amb certa violència.
—Mira, Miquel,
no ens coneixem, però jo no puc callar —va dir la dona.
—Diguem. Què
passa? —va respondre un ensopit Miquel.
—Que què em
passa? Com tens la barra d'estar aquí com si no passés res després d’haver-nos
estat enviant correus dient-nos de tot i més? I avui, com un xaiet, del nostre braç.
No tens vergonya tu o què? —deia mentre el marit l'estirava per no entrar en
conflicte.
—Jo no us he
enviat mai cap correu. De què parles? Si ni tan sols conec la vostra adreça.
L'Olga m'hauria matat si sap que us escric a vosaltres encara que fos per
saludar-vos, imagina’t si ho hagués fet per insultar-vos. Ella parlava de
vosaltres com si fóssiu uns monstres i no volia saber res de vosaltres, i menys
que em posés pel mig. Jo, per respecte a ella, sempre m'he mantingut distant.
En aquell
moment, davant la portalada de l'església, amb tots els sants del pòrtic
romànic mirant-los, va caure el xàfec virtual més gran vist fins a aquell
moment. Tothom va entendre que havia sigut l'Olga la que els volia,
incomprensiblement, enfrontats, la que volia fer mal al Miquel torturant-lo i
matant-li els cadells que ella mateixa li regalava. Que ella, de fet, no havia
d'haver mort. Que tot eren intents mesurats per tenir-los lligats
emocionalment, innocents o culpables, tant era, però que tots mengessin de la
seva mà, en què la seva ment distorsionada posava l'aliment de l'amor i del
desamor.
Davall d'aquell
xàfec i amb tota la revelació que havien tingut, no es podia solucionar res. Necessitaven
un temps per pair-ho, veure's de nou més endavant i aclarir tot el que fos
possible.
Els germans li
van donar l'urna al Miquel. Ell era el que necessitava tenir-la més a prop. Li
van proposar que les aboqués en un racó del jardí, sota un arbre, o en la finca
que tenien al camp. El Miquel se'ls va mirar compassiu. «L'Olga junt amb els
gossos que ella em va matar brutalment, al costat dels meus companys que havien
estat lleials fins al final?». No ho podia permetre. Tenir-la a casa en un
armari encara menys, aquella era capaç de ressuscitar en forma d'espectre i no
abandonar-lo mai més. Amablement els la va tornar. —Millor que us la quedeu
vosaltres. Poseu-la al panteó familiar o on vulgueu. Jo haig de passar pàgina,
capítol, llibre, fins i tot.
El Sergi, el
dissenyador gràfic, trencant aquell gèlid moment format i que els lligava a
tots per primer cop, va intentar sortir-se'n, fent el comentari més insensat
que se li va ocórrer:
—Vinga! Anem!
Que jo he d'acabar una feina, uns pòsters per a un físic que dona una
conferència a la universitat sobre la llei de
Hooke. Quina absurditat! L'heu sentit alguna vegada? Va d'una molla que
s'estira i s'arronsa.