El cavaller Marc, la dama Carla i unes serps de cascavell

Diu la gent gran del poble que, fa molts anys, va ocórrer una història fantàstica.

Se sentia dir que les serps de cascavell havien fugit de casa seva i s'acostaven al país. Pel camí anaven ponent ous, dels quals naixien més serps, i aquestes, al cap d'uns mesos, ponien més ous, de manera que cada cop eren més i més serps.

Les notícies que arribaven deien que s'acostaven al poble ràpidament i que els pobles per on passaven quedaven destrossats.

Una matinada el soroll ensordidor que feien les serps amb les cues es va sentir a l'entrada del poble. La gent, espantada, no sabia què fer i corria amunt i avall, sense sentit, o pujava a la muntanya més alta a prop del poble.

Els llops guardians de cada casa no donaven abast amb tantes i tantes serps, que s'amagaven sota la taula, es menjaven la fruita, els pastissos i corrien per les teulades de totes les cases.

Però al vespre, quan la gent ja ho donava tot per perdut i volia abandonar el poble, va aparèixer cavalcant des de molt lluny el cavaller Marc damunt del Cep i la seva germana Carla damunt de l'euga més bonica del món, l'Arada.

Els veïns del poble van veure un bri d'esperança, ja que una vegada el cavaller Marc els va salvar dels llops.

Tots dos van entrar al poble, les serps s'apartaven al fort pas del Cep i l'Arada, mentre el cavaller Marc anava cridant:

—Aquest vespre que tothom porti les joies d'or que tingui a la font!

La gent del poble, sorpresa pel que demanava, va dubtar una mica, però finalment al vespre tothom va fer cap a la font amb el poc que tenien, un anell, un collaret...

La dama Carla ho va recollir tot i, junt amb el seu germà, va marxar als afores del poble; els veïns se'ls miraven temorosos en veure com s'enduien les seves joies.

La dama Carla va fer un gran foc, va posar les joies dintre d'una cassola i va remenar i remenar fins que les va fondre totes.

Diuen que tot i el soroll de les serps, aquella nit se sentia picar i repicar fins que a l'hora de sortir el sol un gran silenci va cobrir tot el poble.

Al cap de poca estona la música més bonica del món, feta amb cascavells, es va anar sentint per tot el poble.

El cavaller Marc i la seva germana, la dama Carla, durant tota la nit havien fet un munt de cascavells d'or amb les joies dels veïns i ara estaven penjats dins d'unes gàbies repartides al voltant de tot el poble.

Les serps en sentir aquella meravella de cascavells van anant marxant i entrant a les gàbies, sense pensar que eren unes trampes fetes pels dos germans per salvar el poble.

Quan van ser totes dins van baixar les portes i, aleshores, les serps, molt enfadades, es van adonar que no podien sortir. Van recollir totes les gàbies i les van posar damunt un carro molt i molt llarg.

Els veïns cridaven:

—Visca la dama Carla, visca el cavaller Marc! Visca el Cep i l'Arada!

I és ben veritat que havien perdut les joies, però altre cop eren lliures i podien anar a viure a casa seva i conrear els seus camps. La festa que es va fer diuen que encara es recorda ara, menjar, beure, música i ball per a tothom... I quan van anar a buscar el cavaller Marc i la dama Carla per felicitar-los, aquests havien desaparegut amb totes les serps.

Una mica tristos van anar a dormir tots enyorats dels dos germans, però els esperava una sorpresa que no oblidarien mai. En fer-se de dia es va tornar a sentir aquella meravellosa música, i en guaitar per les finestres, totes les cases del poble van veure que tenien penjat a la porta del carrer un cascavell d'or.

Diuen que totes, totes, no. Perquè dues o tres cases que no van voler portar les joies a la font no tenien cap cascavell d'or a la porta i, segons expliquen els vells, en aquelles cases ja no va passar res de bo, finalment van quedar buides i ara són un munt de runa.

El cavaller Marc i la dama Carla van viatjar al país de les serps i, advertint-les que no tornessin a sortir mai més, van tornar al seu castell, que ningú coneix el lloc on és, esperant una nova aventura en què tots dos puguin salvar... Vilalba dels Arcs.

Continue

El cavaller Marc

Expliquen els llibres més antics del poble la història del cavaller Marc de Vilalba dels Arcs.

Era alt, de pèl negre i en punxa, i tothom el coneixia per la cua llarga i prima de cabell que li sortia per sota el casc.

Anava sempre a cavall, el qual es deia Cep. Tot ell era de color blanc, menys una taca negra que tenia damunt del nas.

El cavaller Marc va sortir un dia, molt de matí, per vigilar els voltants i assegurar-se que cap perill amenaçava els habitants del poble.

De sobte va sentir un soroll estrany i es va adonar que passava alguna cosa.

Uuuuuuhhhhhhh...  Uuuuuuhhhhhhh... se sentia de lluny. I va saber que un gran perill amenaçava el poble.

El soroll es va fer més fort i clar, aleshores ja no va tenir cap dubte, un grup de llops morts de gana s'acostava a Vilalba dels Arcs.

Sense pensar-hi ni un moment va donar la volta i va fer galopar el Cep cap al poble per arribar-hi com més aviat millor. Si els llops entraven a la vila, es menjarien a tots els animals, i la gent també.

Mentre corria com el vent va pensar com fer-ho perquè no li passés res a ningú i, tot just arribar, va fer que tothom se n'anés a les seves cases i s'hi tanqués dins, amb les portes de fusta gruixuda i les bigues de ferro perquè cap llop les pogués trencar.

Ell, el Cep i uns amics van anar fins a la plaça de l'ajuntament, van barrar el pas de tots els carrers menys un i es van amagar ràpidament darrere uns arbres.

Els llops terribles van arribar, bordant, ganyolant i fent uns salts que arribaven fins als balcons.

El cavaller Marc va sortir de l'amagatall i es va posar amb el Cep al mig de la plaça; tot el poble, en veure-ho, va quedar gelat de por.

Els llops van entrar com un llamp a la plaça i, quan estaven tots dins, el Cep va fer un salt com no havia vist mai ningú, alhora que el cavaller Marc cridava:

—Tanqueu el carrer!

Tots els llops es van veure atrapats i sense sortida de la plaça.

Els vilatans cridaven:

—Matem-los! Matem-los!

Però es va sentir la veu tronadora del cavaller Marc que els va dir:

—No, no els matarem! Vull que ningú s'acosti a la plaça en trenta dies i us prometo que passat aquest temps quedareu tots bocabadats del que veureu.

El poble va creure, però, de cert, ningú tenia massa confiança en el que ocorreria.

Van passar aquells trenta dies i, en tornar a la plaça, el cavaller Marc va saltar al mig dels llops, de peu, deixant tothom bocabadat. Llavors els llops es van aplanar com cadellets de gos i miraven el cavaller amb por, per les ordres que podia donar-los.

I així va ser, segons diuen els llibres més antics, van alliberar els llops i aquests, repartits per les cases, van passar d'atacadors a defensors, ja que es van quedar un a cada casa i, a canvi de menjar i un lloc per dormir, ells defendrien les cases de tots els altres perills.

Com s'ho va fer, el cavaller Marc? Uns diuen que cantant, altres que parlant, altres que tocant un violí màgic... La veritat només la sap ell.

Però el seu valor i aquella història van ser tan grans, que han arribat fins als nostres dies passant de pares a fills i escrits en vells llibres.

I se sap que és certa perquè, si escolteu molt atentament el vent, just quan l'últim raig del sol s'amaga, encara avui es pot sentir:

Uuuuuuhhhhhhh... Uuuuuuhhhhhhh ...

Continue

Aire

No, no era normal. No podia ser que, en un dels hospitals de referència de tot el país, la sala d'autòpsies encara no s'hagués renovat des dels anys cinquanta. Les rajoles blanques que arribaven a mitja paret estaven escantonades o caigudes en alguns racons, el terra de ciment lliscat tenia un pendent cap a un forat petit i brut que feia cap directament a la claveguera. La forta olor que desprenien els cadàvers es mesclava amb la que pujava del clavegueram, fent impossible l'estada en aquelles dependències. Només els soferts forenses i els ajudants hi estaven immunitzats.

És cert que havien invertit en il·luminació i en aparells de nova tecnologia per detectar substàncies tòxiques dels individus que passaven per aquelles taules, però damunt dels taulells grisos, desgastats i ronyosos, no feien cap goig.

—Hola, doctor.

—Hola, inspector. Ve per l'informe del noi jove, oi?

—Sí. Si haig d'esperar que arribi per correu intern fins a la comissaria, perdré tota la setmana, almenys si vostè em pot avançar alguna cosa.

—Bé, anem a trobar-lo —va dir el doctor, caminant dificultosament cap a la paret on hi havia les portes de les cambres frigorífiques.

En arribar-hi, va obrir una porta i va fer lliscar la llitera enfora.

—És aquest xicot? —va dir a l'inspector—. El van trobar estirat al terra de l'avinguda Gaudí en ple dia. Hi ha tants turistes que, increïblement, ni el van veure. Una cambrera de la pizzeria del lateral va ser la que se'n va adonar i va trucar al 012. Com ens hem tornat la gent, oi, doctor?

—Sí, fa esgarrifar la indiferència amb què roda el món avui dia. No tenia cap senyal de ser agredit, però un cas així demanava una autòpsia. Per complicar-ho més anava indocumentat i a la motxilla només portava quatre coses i un llibre de la UNED, sembla que és un estudiant de Filologia Eslava. Suposo que no en deuen haver-hi gaires, a veure si em poden dir aviat alguna cosa. Però sent la UNED encara serà més difícil. Miri —va dir el doctor ajustant-se les ulleres per veure-hi de prop—, les anàlisis ens diuen que el noi no havia consumit cap droga i no té cap tòxic al cos susceptible de provocar-li la mort. L'autòpsia ens diu que tots els seus òrgans són normals, excepte el cor, que és la causa de la mort. El noi va sofrir un infart de miocardi letal, va caure fulminat. Pel que fa a la resta, petites cicatrius de fa anys, operat d'apendicitis i un petit hematoma en un dit, sense importància.

—O sigui, veient la constitució, un noi sa i esportista, amb una malaltia amagada de cor que li va jugar una mala passada.

—Doncs sí. Aquesta seria la conclusió —va dir el doctor tancant la llitera.

L'inspector es va acomiadar del doctor i va anar directament a casa seva a canviar-se de roba i a dutxar-se per treure's del damunt aquella pudor de mort que se li havia quedat arrapada.

Sota de l'aigua pensava que el cas del noi per a la policia no tenia cap més interès, per a la família, com sempre, una tragèdia.

En sortir de casa seva cap a la comissaria rumiava si començar un cas nou o repassar si hi havia novetats en un d'aquells casos que sempre quedaven pendents de resoldre. Una frenada sobtada del cotxe del davant el va tornar de cop a la realitat del carrer. Una manifestació d'un grup ecologista havia tallat el carrer Rosselló a l'alçada de l'avinguda Diagonal. Tocaria esperar fins que aquests es decidissin a dispersar-se i deixar seguir a tothom amb la seva vida.

L'inspector va apagar el cotxe i va connectar la ràdio buscant una emissora de notícies a veure si deien alguna cosa per poder sortir d'aquell atzucac.

El presentador del programa a Catnotícies FM era conegut de l'inspector, tots dos havien anat a l'escola junts i tots dos es deien Oriol. Per diferenciar-los a ell li deien Uri i així s'havia quedat, Uri Risk, donada la seva ascendència britànica.

Per l'altaveu del cotxe se sentia la veu que informava del tall de l'avinguda principal de la ciutat per part dels activistes de Natural Wild World, en concret, per la contaminació a les ciutats a causa del trànsit excessiu. Un parell de notícies més, anuncis inacabables, els esports i el temps, tot això esperant que els quatre ecologistes sortissin del mig. Van sonar els senyals horaris i va començar un nou butlletí informatiu.

—Bon dia, oients! Iniciem una nova mitja hora amb les notícies més recents que han arribat a les nostres redaccions. Malauradament, igual que vam informar fa tres dies de la mort d'un jove a l'avinguda Gaudí, fa poca estona els serveis d'urgències de l'Hospital de la Vall d'Hebron han recollit un altre jove en parada cardiorespiratòria a la plaça de Lesseps, els sanitaris...

—Collons, amb els periodistes! —va exclamar l'Uri—. No sé com s'ho fan que tenen ells abans les notícies que nosaltres.

Va pitjar enèrgicament el volant fent sonar fortament la botzina del cotxe i va baixar la finestra per increpar els ecologistes cridant-los que anessin a pastar herba a un prat dels Pirineus.

A l'oficina ja l'esperaven impacients dos dels seus agents que formaven la unitat.

—Inspector, ha escoltat les notícies? Ens arribem a la Vall d'Hebron a veure si hi ha alguna cosa? —deia amb ànsia el més jove.

—Au, va! Només és un noi que ha sofert un col·lapse, quan hagin fet l'autòpsia ja m'acostaré. Espero que la sala sigui més higiènica de la que vinc. Bufff... Encara tinc esgarrifances. Vosaltres em noteu l'olor de mort?

Els dos agents van seure a les seves taules mirant-se entre ells amb una expressió d'al·lucinats. Què preguntava l'inspector?

Tots tres van passar la resta del dia repassant arxius de casos oberts antics. Només al vespre els van avisar per un batibull que hi havia en una escala del carrer Calàbria, la típica baralla de parella en què un dels dos anava begut o col·locat.

Al cap de dos dies l'Uri va anar al dipòsit de cadàvers de l'Hospital de la Vall d'Hebron a veure si hi havia alguna anomalia en l'autòpsia del noi de la plaça Lesseps. Va baixar de l'entrada principal a les plantes soterrànies, pensant que sempre feien les sales d'autòpsies a les sales més tètriques i difícils de ventilar. Per quin motiu no ho feien dalt de tot amb força llum natural? Els donaria un altre ambient.

Quan es va obrir la porta de l'ascensor al pis menys dos, li va recórrer una esgarrifança per l'esquena com si fos la primera vegada que hi entrava.

—Bon dia, doctor.

—Hola, inspector —li va respondre distretament mentre pesava la melsa d'una noia.

—Vinc per si em pot avançar alguna dada del noi que va caure fulminat a la plaça Lesseps.

—Sí, sí..., anem-hi.

El forense va obrir la porta de la gran cambra frigorífica i mirant les etiquetes van trobar el cos del noi.

—Miri, inspector, no hi ha cap senyal de violència, tampoc hem trobat cap tòxic en la sang, ni en l'orina. Havia mantingut relacions sexuals poques hores abans de morir i la mort la va provocar una aturada cardíaca. No el tenim identificat, ja que només portava una petita bossa amb una beguda isotònica i unes barretes energètiques.

—Es veu esportista —va apuntar l'inspector.

—Sí, però no té res a veure, sovint veiem malalties del cor que surten en el moment que s'està practicant esport, forcen la maquinària i pam!

—Queda, doncs, en mort natural?

—Sí, sí, sense cap dubte.

—D'acord, doctor, a veure si triguem uns dies a veure'ns.

—Ai, amic, això no ho sabem mai!

L'inspector, en part contrariat per haver fet el viatge per no res i sentint-se culpable alhora per pensar així, va dirigir-se cap al seu cotxe i va agafar la ronda de Dalt. Desviant-se per la sortida número quatre, a tocar de l'hospital, en arribar al túnel de la Rovira es va topar un altre cop amb els ecologistes manifestant-se i tancant l'entrada al túnel en ambdós sentits.

—És que no et pots moure en aquesta ciutat o què? Collons! Quan no són els del metro són els estudiants o aquests ecologistes. Au! A esperar una estona— va renegar l'Uri, apagant el cotxe i deixant la ràdio encesa.

Al cap de quinze minuts van arribar dues unitats de la policia municipal que, a cop de porra i espentes, van aconseguir alliberar el pas cap al túnel.

L'inspector, de camí cap a la seva comissaria, anava imaginant-se les imatges que sortirien per televisió sobre la brutalitat policial, les ferides i els hematomes fets als «pobres i innocents» ecologistes.

Els següents dies van ser tediosos per a la unitat de l'inspector Uri Risk: repassar casos sense tancar de maltractament de gènere, petits furts i alguna baralla a la sortida d'una discoteca de polígon.

L'Uri a l'oficina es posava els auriculars i escoltava el programa del seu amic Oriol, que explicava les aventures i desventures dels ecologistes per la ciutat, i donava gràcies per no haver d'agafar molt el cotxe aquells dies en què el grup reivindicatiu estava col·lapsant tota la ciutat.

Un dia a mig matí l'inspector va deixar caure el bolígraf i va mirar a l'infinit intentant escoltar amb més precisió el que deia l'Oriol per la ràdio.

—Bon dia, oients, què està passant a la ciutat? Què els passa als nostres joves? Avui a la matinada una jove ha estat trobada a l'avinguda Nova Icària sense sentit, traslladada per l'equip d'urgències mèdiques a l'Hospital Clínic, ha ingressat cadàver. Tres casos amb pocs dies de diferència, no estem prou al cas sobre les malalties cardíaques ocultes? Demà a l'estudi tindrem al cap de cardiologia de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un entrenador de running, i un practicant habitual d'aquest esport. Atents al que ens diran. Per altra banda avui al matí al Port Vell...

«Un altre cas de mort sobtada en pocs dies? Això no m'agrada gens?» pensava l'inspector.

El seu olfacte de policia experimentat li deia que alguna cosa estava passant a la ciutat. Esperaria l'autòpsia d'aquesta noia i a veure si podia treure un lligam per als tres casos. L'únic que li feia angúnia era haver de tornar a aquella sala tètrica d'autòpsies ambientada al segle xix.

Al cap de dos dies va trucar a l'Hospital per si tenien ja els resultats de la noia, així era, ja podia anar-hi. Amb el desencert d'anar-hi en cotxe en lloc d'agafar el pràctic metro...

—No, no pot ser. Un altre cop aquests penjats d'ecologistes! Fotré un enrenou que no gosaran tallar mai més un carrer.

Efectivament a l'altura del carrer Londres, el grup d'ecologistes tornava a tallar el carrer creant un col·lapse a la ciutat.

L'Uri va trobar-los i no va resistir la temptació d'increpar-los.

—Hòstia, foteu el camp! Pareu de molestar a tothom i aneu als Pirineus a cridar!

—Què et passa a tu, tio? —va respondre un dels joves.

—Que què em passa? Que estic fins als collons de vosaltres, esteu a tot arreu fotent a la gent! I a mi en particular, que us trobo fins a la sopa!

—Doncs et fots! —va dir un noi sortint del darrere i acostant-se al cotxe de l'Uri. Agafa el transport públic i no tindrem aquesta merda d'aire contaminat.

—Aire contaminat? Tu sí que tens el cervell contaminat! —apartant-lo de la finestreta i sortint del cotxe va donar una petita espenta al jove.

Aquest va reaccionar molt violentament i li va donar un cop de puny en tota la cara i, aferrant-se al jersei que portava l'inspector i colpejant-se entre ells, van acabar rodolant per terra. En un d'aquests revolts la motxilla del noi es va obrir i va deixar caure per terra un esprai d'òxid nitrós, xeringues, gases, esparadrap i agulles. Atabalat, va recollir-ho i es va fer fonedís entre els companys que els envoltaven.

—Què és tot això? —va preguntar l'inspector, mentre s'eixugava la sang que li sortia del nas.

—No ho sé, és estudiant d'infermeria, aquest noi, però val més que fotis el camp o algú més et farà la cara nova —va dir-li un xicot.

Va aixecar-se i es dirigí cap al seu cotxe, recuperant el seny, i va acabar d'arribar a l'Hospital Clínic.

—Hola, doctor, com anem?

—I vostè? Que li han fet una cara nova? Vingui, vingui, que li aturarem les hemorràgies. Senyoreta, vingui, si us plau. Porti gases, coto i iode. Perdoni, porti tiretes també per tancar aquesta cella.

El metge i l'adjunt de forense van posar-se a netejar el rostre de l'inspector i mentre li curaven les ferides, ell no va poder evitar una esgarrifança en pensar que normalment aquelles mans tocaven les entranyes dels cadàvers.

Un cop solucionat el rostre de l'inspector van anar a trobar el cos de la noia.

—Miri, és aquí. Sembla que la mort sobtada s'hagi tornat en una malaltia infecciosa, últimament.

—Què hi podem veure d'estrany, doctor? —va dir l'inspector.

—De fet res que pugui ser sospitós de crim. Una noia jove, sana aparentment, que en l'analítica no ha donat res fora del que és normal i que ha sofert un infart massiu i de sobte. Com tots els cossos, algunes petites cicatrius de temps enrere i una fractura de braç dret perfectament curada de quan era nena. Ah, i un hematoma al dit gros del peu, com el noi de l'altre dia, segurament fets en caure a terra sobtadament.

—D'acord, doctor, ho deixarem com a mort natural i esperem que no hi hagi molts més runners amb el cor fotut sense saber-ho.

De tornada a la comissaria i pregant que els ecologistes estiguessin en alguna assemblea, li picava la curiositat aquest detall insignificant de l'hematoma al dit. No sabia com encarar-ho per no fer el ridícul, però va decidir trucar al forense de la Vall d'Hebron quan va arribar al seu despatx.

—Hola, doctor. Sóc l'inspector Uri Risk.

—Ah! Sí, sí... digui'm.

—Miri, potser li semblarà una ximpleria, però podem repassar l'autòpsia del noi que va tenir una mort sobtada a la plaça de Lesseps?

—Un moment, que agafo l'expedient.

—...

—Ja sóc aquí. Què vol que miri?

—Per casualitat, doctor, va registrar en el noi un hematoma gran o petit al dit gros del peu.

—Quines preguntes més precises que fa, inspector. Miri sí, és cert, com ho sabia, vostè?

—El diable sap més per vell que per diable, diuen, no? 

—Ja té raó, inspector. Res més? Perdoni, però m'esperen dos cossos d'un accident de trànsit.

—Res, res més, i gràcies, doctor. Adéu.

—Adéu.

«Bé, per fi un nexe comú entre els tres joves de mort sobtada», pensava l'inspector. Però clar, era tan fràgil, què significava aquell morat sota l'ungla del peu?

Eren les set del matí d'un dissabte qualsevol per un camí de Collserola, l'estudiant d'infermeria corria darrere d'un noi que també havia sortit a fer esport ben de matí, aquell dia.

L'estudiant i activista ecologista va buscar dins la motxilla i va treure una petita bombona d'òxid nitrós, va accelerà el pas i agafant al noi per l'espatlla el va ruixar amb l'esprai, que actuava com anestesiant. L'avantatge de triar aquest gas és que s'elimina tot ràpidament amb la respiració i no deixa cap rastre al cos humà. Adormit, el va arrossegar cap a un costat del camí que quedava amagat per si passava algun altre corredor i li va deslligar la sabata del peu esquerre, traient-li, a continuació, el minúscul mitjó esportiu. De la motxilla va extreure una xeringa amb un volum de cinquanta centímetres cúbics i una agulla envasada per conservar l'esterilitat. Li va introduir l'agulla sota l'ungla del dit gros i va empènyer cap a l'interior, a continuació, i lentament, va anar acompanyant l'èmbol fent que tot aquell volum d'aire passes al reg sanguini del noi, era una quantitat suficient d'aire per posar fi a la vida de qualsevol. Acabada l'operació el va tornar a calçar, el va acomodar i ell va seguint corrent.

El noi, al cap d'una estona, es va anar despertant i, mirant al voltant, intentava entendre què li havia passat.

«Quin mareig! Buffff... Haurà estat una baixada de sucre. Quin mal al peu, me'l dec haver torçat al caure. Bé, cap a casa a descansar o al metge, ja veuré. Un cop al cap i em moro aquí mateix», va anar pensant a mesura que l'òxid nitrós s'anava dissipant.

Anava caminant i el dolor del peu s'anava estenent cap a la cama. Preocupat per si no era capaç d'arribar a la carretera i podia agafar un taxi, anava avançant. No va veure l'estudiant que, amagat a la part superior del camí, no li treia l'ull del damunt mentre deia per a si mateix...

—Un altre eliminat. A veure si se n'adonen tots aquests esportistes o joves que creuen consumir aire pur. No volen aire?... doncs aquest aire és la seva mort. No puc consentir que visquin, mort a tots els joves que no vénen a l'assemblea i les manifestacions. Què es pensen? Que ho aconseguirem els pocs que som?

El pare i la mare van morir d'insuficiència respiratòria, qui més ha de morir perquè es posi a lloc la política envers l'aire? Mentre no ho facin aniran morint joves...i de què? D'aire. En pocs moments aquest arribarà al cor i, com una bomba buida, produirà un infart letal i massiu.

El noi va passar per davant on era l'estudiant amagat i unes passes més enllà es va aturar. Encorbant-se endavant, va agafar-se el braç esquerre amb força, amb un gemec va caure de genolls i uns segons després va caure desplomat a terra.

—Bon dia, doctor.

—Bon dia, inspector. Això és un no parar.

—Tornem amb un altre cas de mort sobtada?

—Això mateix. Un noi sa, esportista, jove i amb una fallada cardíaca massiva. Si veiés com tenen el cor aquests joves, sembla un globus desinflat.

—I al dit, doctor, hi tenim un hematoma?

—Doncs, sí, un o dos pot ser casualitat, però tots? Estic descol·locat.

—Haurem de fer recerca d'aquest detall —va dir l'inspector.

—Ho farem, sense dubtar-ho.

L'inspector va agafar el cotxe i, pel carril lateral de la Diagonal, va veure de lluny el que semblava el grup d'ecologistes concentrant-se per iniciar una nova manifestació. El cotxe avançava lentament mentre el grup s'acostava cada cop amb més densitat al marge de la vorera. En el moment de l'encreuament, l'inspector va localitzar l'estudiant d'infermeria amb què s'havia barallat. El noi, en reconèixer l'inspector, va treure de la bossa una gran xeringa i, amb un gest que el policia no va entendre, va pitjar l'èmbol fins al fons com si es tractés d'una pistola.

Un dimecres a la tarda, ja gairebé fosc, una noia corria pels jardins del Parc de la Ciutadella. Rere un arbre la bombona d'òxid nitrós l'esperava, una ruixada i va caure desplomada sobre la gespa...

Continue

L'Andreu i el Pont Màgic

L’Andreu era un nen que vivia en una casa molt petita a la vora d’un riu, pel qual no baixava aigua des de feia molts anys. De fet, ell no ho havia vist mai, i les històries que li explicaven el seu pare i l’avi, que tot el voltant era un jardí ple de plantes, arbres i que el riu era ple de tolls on pescaven peixos en abundància, se li feia ben estrany, ja que ara tot era sorra, pedres i matolls secs. L’únic que creixia eren cactus i amb la seva polpa era del que s’alimentaven, ja que ni els ocells gosaven entrar en aquell paratge tan eixut.

Un dia que estava molt avorrit va decidir, acompanyat d’una branca resseca que va trobar a terra, de fer una excursió riu amunt. Va anar caminant i caminant, tot era igual: parets de roca, amb la carena tota eixuta, i el barranc cada cop s’anava fent més estret.

Hi havia un lloc a l’antic riu que feia un revolt molt tancat, i, un cop passat, l’Andreu va descobrir un pont que unia per sobre seu dos camins estrets a banda i banda de la muntanya.

El pont no era molt gran, això sí, es veia robust, tot fet amb pedra seca, res de ciment, i d’una sola arcada.  

Es va quedar molt sorprès. Tot i no ser un gran pont, estava en un entorn que devia haver sigut molt bonic i l’estranyava que ni el pare ni l’avi li haguessin parlat mai d’aquell pont.

S'hi va acostar per descansar una mica a la seva ombra i, en passar per sota, va succeir un fet inesperat. La branca resseca i morta de feia anys va brotar de sobte, li van sortir fulles, flors i fruits i, sense adonar-se’n, va fer-se una mica enrere espantat i li va caure la branca a terra, on en pocs segons es convertí de nou en el pal sec i nervós que era.

Quan es va recuperar de l’ensurt va agafar de nou la branca i l'apropà a l’altre costat del pont, repetint-se ràpidament el fenomen. Va provar diferents cops d'acostar i enretirar la branca, i sempre passava el mateix: brotava, li sortien unes magnífiques fulles, flors i fruits en pocs segons. Quan ja estava acostumat a la situació, l’Andreu valent com era, va voler provar què passava si era ell qui creuava el pont.

I així, a pas de puça, va anar-se acostant, va passar per sota el pont i, just quan el nas creuava a l’altra banda, va entrar en un món totalment diferent.

Tot era verd, rajava aigua per tot arreu, rius, llacs i salts d’aigua, milers de plantes desconegudes per a ell, flors de tots colors, fruits que devien tenir un gust boníssim, tot de gruixuda molsa que cobria les pedres i les roques.

Va fer un parell de passes enrere i tornava a estar al desert on vivia i que sempre havia conegut. Ara ja, decidit i amb força, va travessar de cop el pont i va començar a córrer camí amunt, apartant de la cara les fulles que l’envaïen, cada cop més i més grosses, saltant els rierols, mirant els ocells... bocabadat per tot.

Corrent i saltant, es va trobar al mig d’una plaça, rodejat de casetes de fusta de tots colors que formaven un petit poble.

D’un en un van anar sortint de les cases, nens, homes, dones i avis.

—D’on vens tu? Qui ets? —va preguntar-li l’home que semblava el més vell de tots.

—Sóc l’Andreu, i vinc de riu avall, de l’altra banda del pont.

—Ohhhhhh... —Es va sentir per tota la plaça, i murmuris, molts murmuris.

—Quin poble tan bonic teniu, amb quanta aigua i quanta fruita, on jo visc tot és sec i no hi creix res.

—Bah! —van exclamar alhora tots els del poble.

—No és tot com tu penses, sí que en tenim de tot això, però estem tots barallats.

—Barallats? Per què? —va preguntar l’Andreu.

—Sí, barallats entre germans, entre pares i fills, entre avis i néts, entre amics... Veus tota la fruita que tenim? Doncs hi ha un arbre que només fa un fruit cada any, i tots la volem perquè és la fruita més dolça, més bona, més saborosa que hagis pogut tastar mai. I quan està a punt tots correm a buscar-la i, de passar de mà en mà, s’acaba malmetent i ningú en pot gaudir, ni tastar-ne gens.

—I com es diu aquesta fruita? Com és? —preguntà l’Andreu encuriosit.

Un nen que s’havia avançat una mica li va anar explicant el color de fora, de dins, el pinyol i les flors que feia l’arbre.

L’Andreu es va adonar aleshores que la fruita que deien era ni més ni menys el de la branca que portava ell amagada al darrere perquè no pensessin que l’havia trencat.

—Mireu, podem fer una cosa, ja que no podeu estar tots barallats per una fruita quan en teniu tanta. Què hauríem de fer nosaltres si no en tenim ni una? Veieu aquesta branca? Era un branquilló sec abans de passar per sota el pont.

Tot el poble es va apropar cap a ell quan van veure els fruits de la branca que duia a la mà.

—Ei! Ei! Tots quiets o aixafo totes les fruites i altre cop us en quedareu sense —els va cridar l’Andreu una mica espantat per la reacció de la gent—. En aquesta banda del pont veig que tot creix ràpidament i, la veritat, és molt màgic tot el que teniu aquí. Farem un tracte, jo clavaré aquesta branca al mig de la plaça i es farà un arbre gran, enorme, que donarà fruits per a tots, així deixareu d’estar enfadats els uns amb els altres i podreu gaudir de tot el que teniu. Però a canvi, una part d’aquesta aigua l'heu de deixar que travessi el pont i que vagi riu avall fins a casa meva.

Tot el poble es va agrupar en un racó de la plaça xiuxiuejant coses que no s’entenien. Al cap d’una estona, l’home més vell del poble va sortir del grup i s’acostà a l’Andreu.

—Noi! Andreu dius que et diuen, no? Haig d’explicar-te una cosa. Fa molts anys, però molts anys enrere, el riu baixava fins al mar, passant per davant de casa teva. Tot era verd com això, i hi havia menjar i riquesa per a tothom. Però els nostres avantpassats es van anar tornant cada cop més avariciosos, com més en tenien, més en volien; i aquest mal caràcter l’hem heretat tots nosaltres. Un grup del poble va construir una presa que va tallar el riu i, des d'aleshores, tota l’aigua es queda a aquesta banda del pont. Si és cert que la branca que tu portes és de la nostra apreciada fruita, si dóna fruita per a tothom, nosaltres sabrem desfer l’encanteri i la presa desapareixerà i tot tornarà a ser com abans.

—Que així sigui! —va cridar l’Andreu.

I amb un fort cop va clavar la branca al bell mig de la plaça. En pocs segons va començar a créixer fins a fer-se un arbre enorme, va treure les flors més maques que mai ningú havia vist i que es convertiren en els apreciats fruits pels quals tot el poblet estava barallat.

L’Andreu va començar a agafar-ne i repartir-ne per tota la plaça, els vilatans ja sabien aleshores que l’arbre no deixaria mai de fer flors i fruits, i tots ells podien tornar a ser amics, a visitar les cases dels parents, a córrer amunt i avall, a jugar al riu tots plegats i moltes coses més.

Però ara quedava fer l’altra part del pacte i l’Andreu els ho va recordar.

—Ep amics! Ara que ja esteu farts de menjar fruita, queda alliberar el riu del seu encanteri i que torni a anar aigües avall.

Els més vells del poble, en silenci, van anar al que semblava una capelleta al fons del carrer, i al cap de poc van sortir-ne amb un llibre molt antic, fet de fulles de figuera assecades al Sol, van anar cap a la presa del riu i allà llegiren un conjur misteriós escrit feia milers d’anys.

La presa, davant dels ulls de tothom, va anar desapareixent, esborrada com si fos un dibuix, i a poc a poc l’aigua va tornar a rajar riu avall fins que un cabal abundós d’aigua va formar el vell riu de nou.

L’Andreu pujant a un tronc d’un salt i acomiadant-se de tot el poble va prometre que els visitaria ben aviat i va marxar riu avall, aprofitant l’aigua que baixava amb força. Passà per sota el pont i així que anava avançant tot el paisatge sec i polsegós s’anava convertint en verds prats, densos boscos i bancals plens de verdures i fruites.

Finalment arribà a l’alçada de casa seva i de nou un salt el va portar a la vora, allà estaven els pares i l’avi, també la seva gossa Puça, esperant-lo per sentir la història que havia fet baixar de nou el riu.

L’Andreu excitat els ho va explicar tot, i així va ser que els que tenien molt i es barallaven per una sola fruita i els que no tenien res, però eren feliços, van poder trobar-se i saber treballar junts perquè tothom tingués de tot.

A l’Andreu aquella nit li va costar adormir-se, ja que sentia el soroll de l’aigua passar a tocar de casa seva, però, finalment, estava tan cansat que va tancar els ulls i va somiar, va somiar molt, amb un pot màgic, amb molta fruita i, sobretot, amb molta gent que reia feliç. 

Continue

Una guineu, el Sol i la Lluna

Expliquen els habitants més vells del poble de la vall, que els seus avis havien sentit una història sobre un poble desconegut i una guineu misteriosa.

A les tardes, tot el poble s'aplegava a la plaça Major i allà repetien les llegendes, contes o històries, que potser eren reals o mitja veritat. També els nens i nenes deixaven de jugar al riu i anaven a la plaça corrents, on s'asseien a l’ombra del gran roure.

Aquell dia, un ancià que normalment no parlava gaire, va dir:

—Recordeu aquella història de la guineu? No hem sabut mai si va ser veritat o no, però és que ja l’explicava l’avi del meu avi.

—Tens raó! —va dir la resta.

—Per què no ens l’expliques? Gairebé no la recordem.

—Bé, bé.... ho intentaré. A veure si la recordo tota, tal com ho feia el meu avi... Hi havia una vegada —va començar— una guineu que va anar al riu a beure aigua, però quan ja estava satisfeta i volia tornar cap a casa, es va adonar que s’havia perdut.

—On és casa meva? —va dir la guineu, tot movent la llarga i gruixuda cua i aixecant el nas i les orelles, per si sentia alguna olor o algun soroll que li fos conegut.

No reconeixent res, va decidir seguir riu amunt, segura que trobaria un camí que la portaria a casa. Va caminar i caminar, i no va trobar cap camí, al contrari, salts d’aigua i llocs tan estrets que encara li feien fer més volta.

Era valenta, i no s’espantava fàcilment, per això, quan es va fer fosc, va decidir jeure sota un teix, caragolada en un racó de la soca de l’arbre, i amb la cua tapant-li el nas. Així va dormir fins que un raig de sol la va despertar, es va espolsar les fulles seques que tenia enganxades i va decidir seguir riu amunt fins a trobar el camí de tornada a casa.

Va anar pujant i endinsant-se cap a la vall, el pas cada cop es feia més estret, les muntanyes més altes, i els arbres més llargs, buscant una mica de sol, sota d’ells només hi havia molsa i alguna planta desconeguda, de les que la guineu no menjava els fruits per por que no li fes mal panxa.

Ja era gairebé migdia quan, entre una foscor absoluta al fons de la vall, va veure unes casetes il·luminades, llavors va adonar-se que realment s’havia perdut.

A poc a poc es va anar acostant a les cases, ara sí una mica espantada, doncs les persones eren de les poques coses de què tenia por.

Quan era al mig de les cases, va sentir una veu que li deia:

—Guineu! Què hi fas tu, aquí? Que t’has perdut?

La guineu va quedar amb la boca oberta, com podia entendre aquell humà?

—Sí, no et sorprenguis. Tots els habitants d’aquest poble parlem la llengua dels animals. Tens gana? Passa dins de casa i menja.

La guineu va entrar a poc a poc i dins va trobar la dona i els seus dos fills, un nen i una nena. Estava desconcertada, perquè l’aspecte de la família, i segurament de la resta del poble, era ben estranya.

Tenien la pell blanca com la neu, els cabells blancs com l’escuma del mar i els ulls blaus, tan clars, tan clars com el cel al matí, a més a més tots parlaven el llenguatge de les guineus, dels ocells, dels rosegadors i dels peixos.

La mare la va cobrir amb una manta de molsa seca i li va donar un plat de sopa. Només de verdures! Aquell poble s’alimentava tan sols dels fruits i les arrels del bosc.

La guineu es va menjar el plat ben a gust, ja que tenia gana de l’esforç fet en remuntar tot el riu. Quan va quedar satisfeta del menjar i més calenta, es va veure amb cor per preguntar-li al pare:

—Vosaltres viviu tot l’any aquí? Al fons d’aquesta vall que no hi entra ni la llum?

—Sí, guineu —va respondre el pare—. Ens agrada molt aquest lloc, tenim aigua, menjar i llenya, però, si t’he de dir la veritat, ens han parlat del Sol i la Lluna, però aquí no els hem vist mai, sempre vivim amb aquesta foscor, tancats en aquest poble i veient només el que la llum dels fanals ens deixa veure.

—Això no pot ser! Ja hi parlaré jo amb ells perquè arribin fins aquí. Heu de viure amb la llum i l’escalfor del Sol i amb la companyia i el misteri de la Lluna.

—Digueu-me bon home, on és l’arbre més alt del fons de la vall?

—És a prop d’aquí, li diem Sa Majestat el Roure Vell, té unes branques tan altes que nosaltres no som capaços de veure-les —contestà el pare tot animat per si podrien veure el Sol i la Lluna.

—Doncs demà al matí m’hi portareu, i ja veureu com això ho arreglo jo –digué la guineu jaient vora del foc i quedant-se adormida de cop, de cansada que n'estava.

Va passar la nit i només se sentien els roncs de la guineu, i el respirar inquiet de tota la família esperant què passaria a l’endemà.

Es va fer l’hora de llevar-se, la mare junt amb els fills preparaven la llet i les galetes per esmorzar, mentre el pare revifava el foc de la xemeneia.

—Bon home, m’acompanyareu fins a Sa Majestat el Roure Vell, i després tornareu a casa, doncs tardaré unes hores per poder parlar amb tots dos, la Lluna i el Sol, i el que he de dir, només ho poden sentir ells.

—Així ho faré! —va respondre el pare a la guineu, que encara no s’acostumava al fet que parlessin la mateixa llengua.

Acabats d’esmorzar, la guineu va agafar aigua per al camí, i ella i el pare van desaparèixer per un camí estret que s’endinsava cap al bosc. Van pujar alguna muntanya, creuar rierols i, fins i tot, van fer una mica d’escalada per una paret recta i relliscosa, fins que van arribar a una plana, on rodejat d’avets es trobava el gran roure.

—Bé, ja hi hem arribat –va dir la guineu impressionada pel volum i l’alçada de l’arbre—. Ara m’hauria de quedar sola.

—D’acord guineu, que tinguis molta sort.

El pare va tornar a seguir el camí per on havia vingut, i la guineu va voltar l’arbre estudiant-lo, per veure per on seria millor pujar.

Cap a migdia va començar a enfilar-se pel tronc, després per les branques més gruixudes, i, finalment per les més primes, fins a arribar dalt de tot, on va poder seure sobre un munt de branquillons i fulles.

Era la tarda ja, el capvespre, i, des d’aquella alçada, veia que el sol estava a punt d’amagar-se, mentre la Lluna ja sortia de darrere l’horitzó.

—Escolta’m Sol! Escolta’m Lluna! —va cridar diverses vegades, fins que tots dos van aturar el seu recorregut pel cel—. Sempre feu el mateix camí, sortiu, pugeu, baixeu i us amagueu; tu, Sol, de dia, i tu, Lluna, de nit. Però no heu pensat mai que potser hi ha pobles que no us veuen? Jo vinc d’un, ara, on viuen tot l’any en la foscor, que no us han vist mai ni a l’un ni a l’altra des de fa moltes generacions. Us ho demano, encara que no trobi casa meva mai més, pugeu ben alt, tot el que pugueu i baixeu a poc a poc perquè puguin gaudir de la vostra llum i calor, i de la vostra bellesa i misteri.

A la guineu li va semblar que tots dos es miraven i feien un gest com dient d’acord, però no els va sentir dir ni una paraula.

Va baixar de l’arbre i amb una mica de pressa, ja que es feia l’hora de sopar, va agafar el camí de tornada fins al poblet.

No va voler explicar res del que havia fet, i van sopar tots plegats, parlant de plantes, de pobles allunyats i de les llengües que parlaven. Un cop acabat el sopar, la mare i els fills van anar al llit, mentre el pare tornava a posar llenya al foc abans d'anar a dormir.

Ells van dormir tranquils perquè no sabien com seria l’endemà, però la guineu es va passar tota la nit dormint amb un sol ull tancat i amb l’altre mirant la finestra del menjador.

Per fi va arribar l’hora i una fina llum va començar a il·luminar tot el poble, cada cop era més intensa, i la gent sortia de les cases mirant-ho tot, els colors que no havien vist mai, la llargada de la vall, l’alçada dels arbres, les cares dels nens... Quina festa més gran que van fer! I portaven regals a la guineu i li preguntaven si seria cada dia així.

—Cada dia! A partir d’avui el Sol pujarà més alt i us donarà llum, calor i més bones collites.

Va anar passant el dia, amb la gent del poble de corredisses amunt i avall, tocant-ho tot, aprenent els noms dels colors, fins que el Sol es va anar amagant i va tornar la foscor amb què havien viscut sempre. Un cert desànim va cobrir el poble, quan, de sobte, de darrere uns arbres va sortir la Lluna a poc a poc, tota rodona i de color plata, donant una llum misteriosa a la nit. Tothom es va quedar badat mirant-la, mai havien vist res tan bonic: que gran, quin color, quina llum... El poble de nou va embogir i li preguntaven a la guineu si la veurien mai més.

A poc a poc la gent se’n va anar cap a casa seva, esgotats d’un dia amb tantes emocions. La guineu i la seva família també van anar cap a casa, i mentre sopaven el pare li va dir a la guineu:

—Et veig moixa! No pots estar-ho en un dia com avui: ens has donat la llum i la vida, i mai t’ho podrem agrair. Estàvem condemnats a viure en la foscor, i tu sola has trencat aquestes cadenes.

—Sí, és veritat, és un dia molt bonic per a vosaltres, potser històric. Però és que vaig arribar aquí perduda, i trobo a faltar la meva família, no sé si els veuré mai més.

—Dorm tranquil·la, amiga meva, que demà retrobaràs la teva família.

«No sé pas com», va pensar la guineu, caient en un son profund, prop del foc de la llar.

Es tornà a fer de dia i els habitants del poble ho seguien celebrant, ara ja veien que això seria cada dia.

El pare li va dir a la guineu:

—Au! Lleva't i acomiada't del poble, de moment, perquè sé que tornaràs. I després anirem vall avall.

Així ho va fer, i a molts els queien llàgrimes d’emoció. Quan havia dit adéu a tothom, van agafar el camí que baixava vall i riu avall. El pare amb pas ben decidit i la guineu més dubtosa d’on anaven.

Es va fer l’hora d’esmorzar i van seure a l’ombra d’un pi.

—Estàs segur d’on anem? —va preguntar la guineu.

—Mira, he d'explicar-te una cosa —digué el pare—. Ja sóc gran i és cert que no he sortit mai del poble, però he parlat amb molts i molts habitants del bosc: conills, llops, ocells de tota mena, granotes, talps... i tots m’explicaven un trosset dels camins de la vall. I els tinc tots aquí dintre, al cap —deia el pare tocant-se el cap amb un dit—. Tu ets l’única guineu que he vist, i per tant sé on viu la teva família, no pateixis, que hi arribarem.

—Que bé! —va exclamar la guineu, mentre feia un mos a l’esmorzar.

Caminaren una estona més, i llavors, en lloc de seguir recte, van tombar a l’esquerra per un camí encara més petit i amb les plantes més altes al voltant, a poc a poc el camí va desaparèixer i les fulles de les falgueres eren més altes que el pare.

Aquest es va ajupir i li va dir a la guineu:

—Ja coneixes casa teva? Mira allà, sota el tronc tombat d’aquell vell auró, hi ha el forat de l’entrada al cau, val més que vagis tu sola perquè amb mi s’espantarien, els expliques qui sóc i jo t’espero aquí.

—D’acord, d’acord! —deia ràpidament la guineu per l’ànsia de veure la seva família i poder explicar-los tota aquella aventura.

D’un salt es va posar a l’entrada del cau i en un moment va entrar dintre. Es van sentir crits i gemecs de tota mena. Els pares ja la donaven per perduda, els germans ja volien començar a jugar de nou tots junts. Però ella els va fer seure a tots i els va explicar l’aventura que havia viscut aquells dies. Llavors va cridar el pare perquè conegués la seva família, però de les falgueres no va sortir ningú, la guineu el va anar a buscar. Potser no la sentia, va pensar, i en arribar al lloc on l’esperava, no hi havia ningú. Va cridar i cridar, i ningú va respondre. Decebuda, va girar cua cap al cau, i llavors va veure un collaret i que en una de les peces de fusta hi havia un escrit: «Per a la nostra amiga guineu, que ens ha regalat el Sol i la Lluna».

—Així diuen que va ser, que el pare va marxar abans que la guineu acabés la història per no destorbar la família. I diuen els que ara entren al bosc —explicava l’avi—, que no saben si la història és veritat o no, però que al capvespre, si no fas soroll i saps parlar la llengua de les guineus, en pots veure una passejant amb un collaret de fusta penjant del coll. 

Continue