Aquí, entre aquestes quatre parets, tot és neutre i les
emocions desconegudes o apaivagades. El menjar sense sal, la beguda tèbia, el
color de les parets trist, la llum lletosa i els quadres i els mobles sense
ànima. Jo estic segura que està expressament dissenyat perquè t'adormis
lentament, perquè t'ensopeixis fins que estiguis igual de morta que tot el que
hi ha al voltant. Tot té atorgat el destí de sedar-te. Sentir, desitjar o
emocionar-te deu estar prohibit. Com podia saber jo que el meu cos revifaria d'aquesta
manera? Estava pràcticament morta i el primer cop em va agafar de sorpresa. No
m'ho esperava, ni imaginar-m'ho podia. Els cops següents, els desitjava.
Feia dies que l'observava perquè sentia que, en mirar-li
els ulls, el meu cos estava més viu i ressorgia de l'abatiment. En aquella
ocasió vaig veure'l avançar lentament pel passadís. Jo, com cada dia, em feia
la distreta maldestrament. El pit em bategava cada cop més ràpid, notava la
suor per tot el cos i sofria un lleuger tremolor al braç que no cridava massa l'atenció.
Només d'imaginar-lo a prop meu en aquella hora morta... No sé què em va passar.
Potser vaig embogir o potser vaig renàixer. Volia cridar, havia de fer esforços
per no gemegar d'un sobrevingut plaer. I ni tan sols s'havia acostat. El pas
era pesarós i aquell passadís semblava no acabar-se mai. Al cap d'una estona,
jo seguia amb els ulls tancats per evitar veure el que era evident. No sé com,
però vaig sentir que era al meu costat. La meva pell em deia que era a tocar
meu. Volia notar aquell contacte eteri de les nostres mans, que potser durava
menys d'un segon, que potser no arribàvem ni a tocar-nos, però que a mi em
provocava un rampell que em travessava tota de dalt a baix i d'una banda a l'altra.
Volava, volava... i ni sentia les veus de les companyes que em deien:
—Què et passa noia? Estàs tota sufocada. Vols aigua?
Que cony volia aigua! El que jo volia era que segués al
meu costat i convertir aquell rampell en un curs constant, que durés hores.
Hores!
Finalment va acostar-me un llapis de color marró
despuntat. Agafat dins del puny per no perdre'l, me'l va oferir.
—Té! És la rosa més bonica de totes les que hi ha al
jardí —va dir ell convençut.
—Gràcies —vaig respondre jo, fent-me la vergonyosa.
Per a mi era indiferent el que em portés, ell creia que
era una flor, doncs ja estava bé.
—Seu —vaig gosar a dir-li.
Mentre ell ho feia, jo sentia les exclamacions i els
comentaris de fons, escandalitzats per l'espectacle ridícul que fèiem. Ai! Si
sabessin el que em passava per dins. Ja ho voldrien. El formigueig pujava des
del baix més profund fins al ventre, on feia una parada, i després seguia el
seu camí, reptant més amunt fins a arribar als mugrons, on s'aturava i no sabia
cap on seguir. A l'esquena, aquell plaer es quedava aturat al clatell, potser
eren segons, però eren els millors segons en anys.
Els homes, més tabalots per naturalesa, l'envejaven, a
ell. En canvi, les dones es repartien en dos grups, les que ens miraven
despectivament per cometre un acte vergonyós —es sobreentenia que a la nostra
edat era antinatural sentir plaer o desig—, i les que endevinaven el que m'ocorria.
Aquestes últimes es delataven elles mateixes somrient maliciosament, en enyor
dels seus rampells.
El cas de les cuidadores era ben curiós; s'aturaven amb
una expressió a la cara que volia ser graciosa, i deien sense cap pudor davant
nostre:
—Mira aquests dos!
Deixem-ho, tot això, són efectes secundaris que el millor
és no pensar-hi. Quan vaig aconseguir
fer-me amb la preuada rosa, me la vaig deixar reposar entre les meves cames. Allò i el
contacte suau d'una mà avergonyida que intentava acaronar la meva, sense que
ningú s'adonés, rellançava totes les sensacions fins al cel estelat. Havia de
mossegar-me el llavi per no emetre un crit i posar-me en evidència davant de
totes aquelles mirades.
A poc a poc la mà avançava fins a agafar-me l'avantbraç.
Jo no ho entenia. Com era que no em premia amb els dits fins a fer que la sang
s'aturés. En canvi, em rodejava amb la seva mà tèbia com si fos temorós de
fer-me mal. Aquella cura en tocar-me em tornava boja i els seus ulls, un xic
perduts, mirant-me fugaçment el clatell em feien perdre la visió de tot. Si
pogués dir-li, si em pogués entendre, li explicaria tot el que em passava per
aquell cos. El torrent elèctric, que naixia o moria, ni ho sé tampoc, de sota
el borrissol del cabell i s'estenia per tot el meu cos, era gratament
insuportable. El centre de tot l'univers s'amagava sota de la bata horrorosa i
florejada que em feien portar, sota la «rosa-llapis» expressament abandonada en
la meva falda, a tocar de l'inici del pecat original.
Sortosament, i ho dic sense creure-m'ho, aquella estona
no durava massa temps. Si ho hagués fet, no sé què hauria passat, tan gran era
el desig de besar-lo, de prémer-lo damunt meu, de notar el seu pes contra el
meu cos, que, de durar més, hagués perdut tot el respecte, el poc que em
quedava.
Aviat venien a buscar-nos per sopar, per pintar o per
qualsevol altra cosa mecànica, cronològicament implacable i absurda, amb la
intenció de separar-nos i no provocar, encara més, el pretès espectacle davant
dels altres interns.
Al contrari, ni s'adonaven que sèiem a la mateixa taula.
Una de petita per a tots dos sols, o almenys així ho percebia jo, no hi havia
ningú més en tot el menjador. M'oferia aigua o una llesca de pa, de fet m'era
indiferent, perquè tota l'estona els seus ulls i els meus es miraven sense
veure res més al voltant. Només existia el foc, aquell que manava des del
centre de tots els pecats fins a l'extrem de tots els meus dits, aquell que
pujava per l'esquena i s'aturava un moment a les espatlles per seguir
rodejant-me tot el meu cap i fer-me perdre el sentit, aquell que en lloc de
fer-me dir un «sí!», em feia exclamar un gemec, aquell que no s'apaivagava mai.
Un cop allitada, no s'adormia res, el foc encara cremava
fins a la matinada.
Així passàvem els dies, les setmanes, el temps concedit
amb escreix. De sobte, el miracle es produïa de nou i un dia qualsevol, a l'atzar,
arribava la sorpresa.
S'acostava l'hora de veure'l sortir per l'extrem del
passadís i el formigueig començava a fer de les seves. Tot el cos, gairebé
convuls, es posava en moviment, no cal dir-ho, amagat o invisible de cara als
altres. Ell sortia, finalment, per aquell extrem anhelat. Portava un full a la
mà. Vaig reconèixer que era el full que una creient catòlica, pietosa,
voluntària i obsessiva repartia cada setmana a tothom sense compassió. El full
contenia el sermó setmanal del bisbe, però estava escrit amb unes lletres tan
petites que només uns privilegiats el podien llegir. La dona, però, no cessava
de repartir-lo, havíem de morir en pau amb Déu.
Ell, a rampells, encara recordava algunes paraules i em
deia un xic bruscament:
—Té! He escrit un poema per a tu.
Jo obria els ulls, la boca, totes les meves faccions havien
de representar que era la millor sorpresa del món. Havia de fer-li creure que
era el primer cop que ho feia, no podia arriscar-me que es desencisés. Seria la
meva mort.
—Gràcies, però no calia, amb la teva companyia en tinc
prou —responia jo, fent-me la sobtadament homenatjada.
Falsa! Deshonesta! Hipòcrita! Em deia a mi mateixa. Només
el fet de creure'm que havia escrit alguna cosa per a mi el convertia en la
persona més tendra del nostre diminut món. Com volíeu que tots els meus
afectes, les meves sensacions i sentits no sortissin desbocats fent-me trémer
de plaer. Sí, de plaer pur. Tot el procés que havia començat poca estona abans,
ara es multiplicava per un número encara no inventat. Des de la meva essència
més secreta, el desig emanava amb tal potència, que m'hagués despullat allà
mateix i l'hagués despullat a ell. Sols o acompanyats, a aquesta edat ja no
tens les manies ni la vergonya dels joves, tampoc jo tinc el sentit del pudor o
de l'escàndol que tenen els de la meva edat.
M'imaginava els dos nus, un sobre l'altra, o de costat,
sentint tota la pell del nostre cos en contacte, la suor del sexe, els peus
freds, els llavis humits, les mirades tan pròximes que es fondrien en una. Els
braços, agafant-se mútuament, l'un a l'altra, perquè no poguéssim escapar-nos i
alhora les mans notant el contacte de les espatlles, de l'esquena, de les
cuixes, de tot el cos acaronat. Un somni del qual calia despertar aviat si no
volia caure, de veritat, en ell.
—Llegeix-lo.
—I tant, que ho faré. Deixa'm posar les ulleres.
Realment, sí que era pesat sentir les exclamacions dels
companys i companyes, les riotes sense pietat, per aquell teatre imaginari que
representàvem. El que no entenia ningú era que de teatre res, el que no sabien
era que ells estaven morts per dins i per fora i, en canvi, nosaltres no. Tant
feia que en lloc d'una flor fos un llapis, o que no hagués escrit cap poema.
Ell ho creia, i això era el que feia despertar en mi el torrent de la sang del
meu cos com si fos la cavalcada de les valquíries, les quals corrien embogides
entre arbres i sobre un llit de flors, gaudint del galop amb les cabelleres
pentinades per l'aire i sense prestar atenció al seu voltant, només al destí
que desitjaven. Això era el que jo sentia, el destí, el plaer. I semblava que ningú
podia entendre-ho.
Encara que ho haguéreu intentat, tot el que jo us pogués
explicar no arribaria enlloc. Estic segura que vosaltres tampoc seríeu capaços
d'entendre-ho si no ho visquéssiu abans en primera persona. El plaer és
personal, intransferible i el desitgem etern.
Va ser com un arravatament, una ceguera inesperada, vaig
embogir i el delit em cremava la panxa, el melic, els pits, el foc corria pels
braços i les cames. Les flames intentaven escapolir-se per algun lloc que, com
no el trobaven, tornaven enrere i calcinaven totes les meves venes de nou. Tot
això, i més, em va passar quan vaig veure, en un extrem del full, escrit amb
una lletra tortuosa i gairebé incomprensible: «T'estimo».
La ment em va trair. El dubte em va tallar en sec aquell
torrent de plaer. Seria per a mi el missatge? Em reconeixia o era per a algú
altre que pertanyia a un altre temps? La veritat és que el sol fet de pensar,
per un instant, que la destinatària de l'amagat missatge no era jo, em va
entristir. Soc forta, vaig pensar, posant-hi remei ràpidament. No volia perdre
el fet de ressorgir de totes aquelles sensacions per una juguesca que em feia
la ment. Aquelles dues paraules eren per a mi i punt. Estaven expressament
escrites en el marge del full dominical, per fer-me sentir que pecàvem, que
érem dolents, que transgredíem totes les lleis posades per les ràncies creences
de la gent, que ni Déu ni el Diable tenien poder per sobre nostre. Aquelles
lleis s'aferraven i ens ofegaven, però nosaltres les trencàvem en milers de
trossets, sense rancúnia, sense penediment.
Com cada dia, la rutina altre cop va arribar implacable,
trencant-nos, sense misericòrdia, l'enllaç que unia els dos cossos. El riu que
circulava alhora a través dels nostres nervis. Berenar, sessió de mandala, una
estona de televisió, sopar i allitament. Tot seguit, sense pausa, ni pietat,
cada dia com un ratolí que corre en una roda boja que no porta enlloc.
Encara que no se n'adonessin, jo era llesta i
entremaliada, potser vella a ulls dels altres, però espavilada, i sabia com
allargar aquell plaer, malgrat que tot al meu voltant m'anés en contra. Un cop
les llums van primer apaivagar-se i després emmudir del tot, vaig girar-me de
costat al llit. La camisa de dormir, aspra, em fregava els pits, era qüestió
només de moure'm rítmicament. Els mugrons fregaven la tela i, gairebé
imperceptiblement, aquell vaivé tornava a fer sortir el magma de la profunditat
de la terra, la lava relliscava muntanya avall en forma de suor, s'humitejava
el melic, el front, les galtes explotaven... i, sense adonar-me'n, una mà
relliscava sota el llençol fins a arribar a la boca del volcà. En aquell lloc,
inexplicablement amagat, es quedava sense gens de por a patir una cremada. Al
contrari, esperant-la.
Els dies haurien seguit monòtons si no fos per les
mirades d'amor que rebia mig amagades d'una butaca a l'altra, pels frecs
llaminers que em regalava quan creia que tothom mirava a una altra banda.
Sempre la mateixa reacció, sempre aquella sufocació, el formigueig, l'encongiment
de l'estómac, la tremolor de les cames i les mans, que s'allargaven, com si fos
un ninot de drap, per retenir un segon més aquell contacte esmunyedís.
El nou present va arribar com tots els anteriors, per
sorpresa i sense esperar-lo. Aquella tarda la seva aparició pel passadís es
feia esperar. No vindrà? Es quedarà en la seva habitació? Potser no està bé o
potser han vingut a visitar-lo. Jo allargava el coll sense ser capaç d'acceptar
que qualsevol altra el podia distreure de venir al meu costat. En el moment en
què jo estava més enfadada vaig veure'l, finalment, avançar amb el seu caminar
habitualment costós i la vista fixa en el seu braç.
Ho revisc com si fos ara mateix. Un cop al meu costat, m'ofereix
el seu regal, pensat i triat només per a mi. Em sento única, elegida, ungida i
assenyalada. Els meus ulls observen el seu braç, es fixen en els seus ulls, a
tots dos se'ns escapa una rialla maliciosa. Ningú existeix al nostre voltant.
La seva mà s'acosta i me l'ofereix:
—Té, és el millor perfum que he trobat. El més suau, el
més excels, el que més em recorda a les flors dels prats on vas créixer. Vull
sentir-lo damunt la teva pell. Posa-te'n, amor meu.
Jo li agafo embadalida el got de plàstic blanc que sosté
amb la seva mà a prop de mi, miro al fons i hi veig un dit de suc de taronja
calent. No dubto ni un moment, introdueixo un dit, el mullo i me'l poso al
coll, sota les orelles, somric.
—En l'escot? —em diu ell com si fes una malifeta.
Torno a repetir els gestos de nou, sense vacil·lar ni un
moment, i deixo caure unes gotes del suc entre els meus pits.
Tothom segueix sense aparèixer, estem sols en la
immensitat de la sala, no hi ha parets, ni sostre, i el terra és de sucre
filós. La sang comença a accelerar-se i el plaer sorgeix sense saber d'on ve ni
on arribarà. Ell seu amb dificultat en la butaca que toca la meva. Els genolls
mutus fan un moviment imperceptible fins a unir-se, i aquell petit tros de pell
en contacte fa de passadís secret al corrent que ens connecta tots dos. Veig
com ell també gaudeix, se li tanquen els ulls i l'esquena, tibada fins fa un
moment, es relaxa omplint tot el respatller de la butaca tronada, estira les
cames i tot flueix pel seu cos. Jo acosto la mà a la seva i de la mateixa
manera, com si tingués por de trencar alguna cosa, poso en contacte les dues
pells. Un llampec em recorre tot el cos convuls, llançant-me el cap enrere i
sense voler, sense ser jo mateixa, emeto un gemec que fa girar, sortosament, la
poca gent que deu haver-hi amagada en la sala. Com dos ballarins sincronitzats
a la perfecció obrim les cames, sembla que el plaer pot circular millor si no
li posem fronteres nosaltres mateixos. La suor, encara que imperceptible als
ulls dels altres, apareix sense previ avís, es mescla amb les restes de suc de
taronja. Déu meu! Hauria de ser sempre així. Les mans i els genolls fan força,
però no és una competició, és desig nu i cru. Volem mantenir aquell estat d'estranya
levitació tot el que puguem. No haguera dit mai que el corrent elèctric podia
circular entre dues persones proporcionant aquell mareig agradable, nuant-se en
els racons més íntims i amagats del nostre cos. Estem segurs que en un moment
algú vindrà a trencar l'encanteri.
I així va ser, sense respecte ni enteniment, algú dels
que ens mirava, envejós, s'acostava a recriminar-nos la poca vergonya que
teníem. L'encanteri es tallava de sobte, igual que les pel·lícules de cel·luloide
antigues, foc i tall, ràbia i fi.
Havia d'esperar que el miracle de les ofrenes es repetís
per si sol, jo era incapaç de provocar-lo. Ell podia passar pel costat
distretament sense dur cap regal i ni tan sols veure'm durant dies, però quan
recordava... quan recordava em duia al cel en segons, com en aquests anuncis de
cotxes moderns. Com ho diuen? De zero a cent en nou coma set segons. Que lents!
Era inesperat i, per això, més plaent. Aquella tarda jo
mirava les moreres del jardí quan ell va aparèixer amb aquell caminar diferent.
El coneixia, aquell pas, era el dia, era el moment. Forçava la vista per tal d'endevinar
quin era el regal que m'oferiria. El braç esquerre el duia doblegat i del puny
aferrat sobresortia alguna cosa. El temps es perllongava d'una manera
exagerada, mai corria prou. Em va mirar de lluny i va somriure. Em sabia atenta
i allò el feia feliç. En arribar al meu costat va allargar el braç i, en obrir
la mà, vaig poder veure el present d'aquell dia.
—Té, és per a tu. Ara no hi ha roses, però...
—Gràcies —vaig respondre vergonyosa i mentidera com
sempre.
—Has vist quins colors que té? I el tacte? És de seda
bona.
—És preciós —vaig dir amb un fil de veu.
—Només tu el pots lluir com cal. Només a tu et donarà
tota la seva llum.
—Seu aquí, al meu costat, mentre jo me'l provo —vaig
dir-li emocionada.
Havia de tenir delicadesa, fer-ho a poc a poc, com
aquella que desfà i obre la caixeta amb l'anell de promesa. És un cop a la
vida. Vaig desplegar-lo tot i me'l vaig posar al voltant del coll. Aquell pitet
de paper era aspre com una mala cosa, però tant em feia, era per a mi i només
per a mi. L'engranatge es va posar a rodar. El formigueig entre les cuixes, l'ansietat
amb el mal de panxa que l'acompanyava, el plaer immens que em feia tancar els
ulls i humitejar els llavis amb la llengua. Aquell gemec apaivagat, tot tornava
alhora.
De lluny, de molt lluny, sentia unes exclamacions
falsàries i escandaloses, mentre jo fruïa del plaer brutalment, com una bèstia
salvatge, sense control, esperant allargar-lo tot el possible i, si ell m'ho
permetia, no abandonar-lo mai.
