viernes, 26 de febrero de 2021

LA PILOTA MÀGICA

 

LA PILOTA MÀGICA

La Neus treballava amb l’ordinador aquella tarda. L’endemà havia de lliurar uns plànols, anava tard i això la feia posar nerviosa. De sobte va sentir uns crits que venien del carrer. Espantada, va guaitar per la finestra i va quedar sense alè.

 El Marc i la Lluïsa tenien a les seves mans la pilota màgica del poble, era tan especial que lluïa amb vint-i-vuit colors, els coneguts de sempre i altres que no tenien encara nom. La pilota tampoc era rodona, tenia forma mmmmm... de patata! i només rodava quan ella volia. Era molt cabuda i no volia creure a ningú, només a ella sola. Tot i això les nenes i els nens del poble es barallaven per tenir-la.   

La Neus es va posar les mans al cap quan va veure que darrere del Marc i la Lluïsa es formaven dos grups de nens i nenes. Aquests van començar una guerra de pedres per defendre el seu cap, el que estirava la pilota màgica cap a ell.

 Una de les pedres va sortir d’una mà amb la intenció d’impactar contra el braç d’un membre del grup contrari, però com aquestes coses no se saben com acabaran, va anar a parar a l’ull del Marc.

—Aaaaaah! Quin mal!—va cridar, mentre deixava la pilota.

 La Lluïsa va caure de cul amb la pilota al damunt.

—Buuuuffff com pesa! Ja és meva!—deia mentre reia.

 Al Marc aviat la sang li va baixar per la cara. La Neus que ja era al carrer va ajudar-lo fins a casa seva. Quan van arribar els pares es van espantar en veure tanta sang.

 La Lluïsa i el seu grup van marxar riu amunt fins a l’esplanada de l’Arbre Sec, a veure si aconseguien fer rodar la pilota màgica, sense pensar si el Marc tenia poc o molt mal.

Els pares en veure la ferida van decidir anar al metge a la capital de la comarca, estaven molt angoixats i tenien molta por que el seu fill quedés cec d’un ull per sempre, només per culpa d’una pedrada sense sentit.

La Neus va tornar al seu ordinador, però tremolava tant que no va poder acabar la feina. L’endemà segur que els caps de la seva feina, la renyarien per culpa de la mateixa pedrada i, això que ella no tenia res a veure.

Els pares del Marc esperaven a la saleta del consultori. Ni tan sols es miraven, ni parlaven entre ells dels nervis que tenien.

La porta va grinyolar i va sortir la doctora.

—Pares del Marc?

—Sí, sí. Som nosaltres!

—Passin a la meva consulta, si us plau —va dir tota seriosa—. Seguin.

—Com està el nostre fill? —van preguntar alhora.

—No haig d’enganyar-los. La ferida és greu. El cop ha sigut molt fort. La  pedra era acabada en punxa i, a més a més, trossets d’aquesta han quedat dins i ara no li podem treure.

—Així que passarà?—va dir la mare atabalada.

—Esperar uns dies amb l’ull tapat i fins que marxi la inflamació. Llavors podrem netejar-li i saber si ell hi pot veure o no. Ho sento molt, no podem fer res més. Un cop de pedra, encara que sigui sense voler, pot fer molt de mal i ser molt greu.   

Mentre el Marc s’estirava una estona al seu llit, els pares li preparaven alguna cosa per sopar i la colla de la Lluïsa seguia jugant a l’esplanada posant noms inventats als colors que no en tenien.

La Lluïsa va veure a la Mercè molt seriosa.

—Que tens Mercè? No has dit cap nom de color nou —va dir divertida.

—No m’agrada la sang—va respondre tota múrria.

—I de quina sang parles?

—La del Marc. És que no has vist com li rajava. Crec que és culpa meva, jo he llençat la pedra que li ha donat a l’ull.

—Vaaaaaa! No et preocupis. Segur que està bé. Digues un nom!

La Mercè va seguir el joc, però amb poques ganes. Es va inventar dos noms de colors nous: pitort i crestadegall. De seguida va marxar cap a casa a sopar i a dormir, no volia ni imaginar el mal que devia tenir el Marc.

Durant uns dies va fingir que tenia mal de panxa per no sortir de casa, per no anar a escola i tampoc jugar amb la pilota màgica. Només somiava amb l’ull del seu company i les conseqüències que portaria haver tirat aquella pedra.

Mentre, a casa del Marc, els pares li curaven dos cops al dia l’ull. Però tot i aquestes cures la ferida no semblava millorar.

La Neus, des del despatx de casa seva cada dia havia de dir als nens i nenes del poble que no es barallessin, que recordessin el que havia passat. La pilota màgica era de tots i tots podien jugar alhora. Estava molt nerviosa, amb aquells crits no acabaria mai la feina i si no la lliurava a temps, l’acomiadarien.

La doctora en una nova visita al cap d’una setmana observava l’ull del Marc.

—Marc. Que hi veus alguna cosa amb aquest ull si et cobreixo el bo?

—Res de res. Com si fos una nit sense Lluna —va dir el nen.

—No sé, no sé... Espera’t un moment que parlaré amb els teus pares.

—Com ho veu doctora? —van preguntar tots dos alhora.

—Sincerament, estic preocupada. La ferida no ha millorat gens, i si no fem alguna cosa ràpida, potser no hi veurà mai més.

—Però que diu? —va exclamar la mare esgarrifada.

—Penso que pot haver-hi una solució. Ahir em van parlar d’una pomada nova que cura molt bé les ferides dels ulls.

—Doncs posem-li, ràpid, ràpid —va dir el pare.

—El problema és que és molt cara, costa molts diners i ha de pagar-la el pacient.

—Cap problema, quan val aquesta pomada —va dir decidit el pare.

La doctora es va acostar a l’orella del pare i li va dir el preu xiuxiuejant, l’home es va quedar blanc. La mare els mirava ansiosa a tots dos.

—Estimada hem de demanar diners al banc, no podrem viure com fins ara i haurem de treballar molt per pagar-ho tot, però és el nostre fill.

—I tant! Treballaré de dia i de nit per poder pagar la pomada. És el nostre fill —va dir plorant la mare.

Tot això es va escampar amb molta velocitat pel poble. Quan la Lluïsa li va explicar a la Mercè, aquesta encara volia sortir menys. Tenia por de tothom, tenia por que l’acusessin, només a ella, d’arruïnar a una família i de fer perdre la vista de l’ull al Marc, tot per una baralla absurda i una pedra mal llençada. Se sentia malament, molt malament.

La pomada, per sort, va fer el seu efecte i va curar l’ull del Marc, no del tot, però gairebé no es notava res.

La Neus des de la finestra pensava com d’important son les coses, encara que semblin una ximpleria. Una pedra perduda, una baralla sense sentit i un nen no havia recuperat la vista del tot i a més els pares s’havien quedat sense diners.

La mateixa tarda, per casualitat, el Marc va retrobar-se amb els seus amics i la Mercè va sortir de casa. Tots dos es van trobar en la pujada del carrer que duia a la plaça.

—Marc! Perdona’m si us plau. Vaig ser una beneita. Com estàs?

—Bastant bé. No et preocupis Mercè, jo també en tirava de pedres. Ens podia haver passat a qualsevol.

—Sí, crec que hem après la lliçó de no barallar-nos més. Ara els hi hem d’explicar a tots —va dir capcota.

La Mercè i el Marc van parlar amb els seus amics i tots van entendre que no calia barallar-se, que jugar era millor i més divertit.

La Lluïsa va donar la pilota màgica al Marc, en senyal de pau i en veure-la aquest va exclamar:

—Oh!

—Que passa? —va preguntar-li la Lluïsa.

—Res. Res —va xiuxiuejar el Marc.  

La veritat era que la pilota màgica ara tenia trenta-dos colors, quatre més que només podia veure ell, però no ho va dir mai. Era el seu secret i el guany que li regalava la pilota màgica.

Tot el poble va ajudar als seus pares i van poder fer una vida normal molt aviat i la Neus... Ai! La Neus. Finalment va poder lliurar la feina a temps i els caps van quedar tan contents que la van ascendir dins de l’empresa.

Així que a una rabosa que s’ho mirava tot des del seu cau dalt de la muntanya, va somriure en veure que les baralles s’havien acabat, va tancar els ulls en jeure junt els seus fills i va pensar:

Finalment. Tot arreglat i el conte... contat.  

 

Text: Ignasi Carsí Costas

Il·lustracions: Esperanza Agra

Desembre del 2020


sábado, 30 de enero de 2021

Regals plaents

 

Aquí, entre aquestes quatre parets, tot és neutre i les emocions desconegudes o apaivagades. El menjar sense sal, la beguda tèbia, el color de les parets trist, la llum lletosa i els quadres i els mobles sense ànima. Jo estic segura que està expressament dissenyat perquè t'adormis lentament, perquè t'ensopeixis fins que estiguis igual de morta que tot el que hi ha al voltant. Tot té atorgat el destí de sedar-te. Sentir, desitjar o emocionar-te deu estar prohibit. Com podia saber jo que el meu cos revifaria d'aquesta manera? Estava pràcticament morta i el primer cop em va agafar de sorpresa. No m'ho esperava, ni imaginar-m'ho podia. Els cops següents, els desitjava.

Feia dies que l'observava perquè sentia que, en mirar-li els ulls, el meu cos estava més viu i ressorgia de l'abatiment. En aquella ocasió vaig veure'l avançar lentament pel passadís. Jo, com cada dia, em feia la distreta maldestrament. El pit em bategava cada cop més ràpid, notava la suor per tot el cos i sofria un lleuger tremolor al braç que no cridava massa l'atenció. Només d'imaginar-lo a prop meu en aquella hora morta... No sé què em va passar. Potser vaig embogir o potser vaig renàixer. Volia cridar, havia de fer esforços per no gemegar d'un sobrevingut plaer. I ni tan sols s'havia acostat. El pas era pesarós i aquell passadís semblava no acabar-se mai. Al cap d'una estona, jo seguia amb els ulls tancats per evitar veure el que era evident. No sé com, però vaig sentir que era al meu costat. La meva pell em deia que era a tocar meu. Volia notar aquell contacte eteri de les nostres mans, que potser durava menys d'un segon, que potser no arribàvem ni a tocar-nos, però que a mi em provocava un rampell que em travessava tota de dalt a baix i d'una banda a l'altra. Volava, volava... i ni sentia les veus de les companyes que em deien:

—Què et passa noia? Estàs tota sufocada. Vols aigua?

Que cony volia aigua! El que jo volia era que segués al meu costat i convertir aquell rampell en un curs constant, que durés hores. Hores!

Finalment va acostar-me un llapis de color marró despuntat. Agafat dins del puny per no perdre'l, me'l va oferir.

—Té! És la rosa més bonica de totes les que hi ha al jardí —va dir ell convençut.

—Gràcies —vaig respondre jo, fent-me la vergonyosa.

Per a mi era indiferent el que em portés, ell creia que era una flor, doncs ja estava bé.

—Seu —vaig gosar a dir-li.

Mentre ell ho feia, jo sentia les exclamacions i els comentaris de fons, escandalitzats per l'espectacle ridícul que fèiem. Ai! Si sabessin el que em passava per dins. Ja ho voldrien. El formigueig pujava des del baix més profund fins al ventre, on feia una parada, i després seguia el seu camí, reptant més amunt fins a arribar als mugrons, on s'aturava i no sabia cap on seguir. A l'esquena, aquell plaer es quedava aturat al clatell, potser eren segons, però eren els millors segons en anys.

Els homes, més tabalots per naturalesa, l'envejaven, a ell. En canvi, les dones es repartien en dos grups, les que ens miraven despectivament per cometre un acte vergonyós —es sobreentenia que a la nostra edat era antinatural sentir plaer o desig—, i les que endevinaven el que m'ocorria. Aquestes últimes es delataven elles mateixes somrient maliciosament, en enyor dels seus rampells.

El cas de les cuidadores era ben curiós; s'aturaven amb una expressió a la cara que volia ser graciosa, i deien sense cap pudor davant nostre:

 —Mira aquests dos!

Deixem-ho, tot això, són efectes secundaris que el millor és no pensar-hi. Quan vaig  aconseguir fer-me amb la preuada rosa, me la vaig deixar  reposar entre les meves cames. Allò i el contacte suau d'una mà avergonyida que intentava acaronar la meva, sense que ningú s'adonés, rellançava totes les sensacions fins al cel estelat. Havia de mossegar-me el llavi per no emetre un crit i posar-me en evidència davant de totes aquelles mirades.

A poc a poc la mà avançava fins a agafar-me l'avantbraç. Jo no ho entenia. Com era que no em premia amb els dits fins a fer que la sang s'aturés. En canvi, em rodejava amb la seva mà tèbia com si fos temorós de fer-me mal. Aquella cura en tocar-me em tornava boja i els seus ulls, un xic perduts, mirant-me fugaçment el clatell em feien perdre la visió de tot. Si pogués dir-li, si em pogués entendre, li explicaria tot el que em passava per aquell cos. El torrent elèctric, que naixia o moria, ni ho sé tampoc, de sota el borrissol del cabell i s'estenia per tot el meu cos, era gratament insuportable. El centre de tot l'univers s'amagava sota de la bata horrorosa i florejada que em feien portar, sota la «rosa-llapis» expressament abandonada en la meva falda, a tocar de l'inici del pecat original.

Sortosament, i ho dic sense creure-m'ho, aquella estona no durava massa temps. Si ho hagués fet, no sé què hauria passat, tan gran era el desig de besar-lo, de prémer-lo damunt meu, de notar el seu pes contra el meu cos, que, de durar més, hagués perdut tot el respecte, el poc que em quedava.

Aviat venien a buscar-nos per sopar, per pintar o per qualsevol altra cosa mecànica, cronològicament implacable i absurda, amb la intenció de separar-nos i no provocar, encara més, el pretès espectacle davant dels altres interns.

Al contrari, ni s'adonaven que sèiem a la mateixa taula. Una de petita per a tots dos sols, o almenys així ho percebia jo, no hi havia ningú més en tot el menjador. M'oferia aigua o una llesca de pa, de fet m'era indiferent, perquè tota l'estona els seus ulls i els meus es miraven sense veure res més al voltant. Només existia el foc, aquell que manava des del centre de tots els pecats fins a l'extrem de tots els meus dits, aquell que pujava per l'esquena i s'aturava un moment a les espatlles per seguir rodejant-me tot el meu cap i fer-me perdre el sentit, aquell que en lloc de fer-me dir un «sí!», em feia exclamar un gemec, aquell que no s'apaivagava mai.

Un cop allitada, no s'adormia res, el foc encara cremava fins a la matinada.

Així passàvem els dies, les setmanes, el temps concedit amb escreix. De sobte, el miracle es produïa de nou i un dia qualsevol, a l'atzar, arribava la sorpresa.

S'acostava l'hora de veure'l sortir per l'extrem del passadís i el formigueig començava a fer de les seves. Tot el cos, gairebé convuls, es posava en moviment, no cal dir-ho, amagat o invisible de cara als altres. Ell sortia, finalment, per aquell extrem anhelat. Portava un full a la mà. Vaig reconèixer que era el full que una creient catòlica, pietosa, voluntària i obsessiva repartia cada setmana a tothom sense compassió. El full contenia el sermó setmanal del bisbe, però estava escrit amb unes lletres tan petites que només uns privilegiats el podien llegir. La dona, però, no cessava de repartir-lo, havíem de morir en pau amb Déu.

Ell, a rampells, encara recordava algunes paraules i em deia un xic bruscament:

—Té! He escrit un poema per a tu.

Jo obria els ulls, la boca, totes les meves faccions havien de representar que era la millor sorpresa del món. Havia de fer-li creure que era el primer cop que ho feia, no podia arriscar-me que es desencisés. Seria la meva mort.

—Gràcies, però no calia, amb la teva companyia en tinc prou —responia jo, fent-me la sobtadament homenatjada.

Falsa! Deshonesta! Hipòcrita! Em deia a mi mateixa. Només el fet de creure'm que havia escrit alguna cosa per a mi el convertia en la persona més tendra del nostre diminut món. Com volíeu que tots els meus afectes, les meves sensacions i sentits no sortissin desbocats fent-me trémer de plaer. Sí, de plaer pur. Tot el procés que havia començat poca estona abans, ara es multiplicava per un número encara no inventat. Des de la meva essència més secreta, el desig emanava amb tal potència, que m'hagués despullat allà mateix i l'hagués despullat a ell. Sols o acompanyats, a aquesta edat ja no tens les manies ni la vergonya dels joves, tampoc jo tinc el sentit del pudor o de l'escàndol que tenen els de la meva edat.

M'imaginava els dos nus, un sobre l'altra, o de costat, sentint tota la pell del nostre cos en contacte, la suor del sexe, els peus freds, els llavis humits, les mirades tan pròximes que es fondrien en una. Els braços, agafant-se mútuament, l'un a l'altra, perquè no poguéssim escapar-nos i alhora les mans notant el contacte de les espatlles, de l'esquena, de les cuixes, de tot el cos acaronat. Un somni del qual calia despertar aviat si no volia caure, de veritat, en ell.

—Llegeix-lo.

—I tant, que ho faré. Deixa'm posar les ulleres.

Realment, sí que era pesat sentir les exclamacions dels companys i companyes, les riotes sense pietat, per aquell teatre imaginari que representàvem. El que no entenia ningú era que de teatre res, el que no sabien era que ells estaven morts per dins i per fora i, en canvi, nosaltres no. Tant feia que en lloc d'una flor fos un llapis, o que no hagués escrit cap poema. Ell ho creia, i això era el que feia despertar en mi el torrent de la sang del meu cos com si fos la cavalcada de les valquíries, les quals corrien embogides entre arbres i sobre un llit de flors, gaudint del galop amb les cabelleres pentinades per l'aire i sense prestar atenció al seu voltant, només al destí que desitjaven. Això era el que jo sentia, el destí, el plaer. I semblava que ningú podia entendre-ho.

Encara que ho haguéreu intentat, tot el que jo us pogués explicar no arribaria enlloc. Estic segura que vosaltres tampoc seríeu capaços d'entendre-ho si no ho visquéssiu abans en primera persona. El plaer és personal, intransferible i el desitgem etern.

Va ser com un arravatament, una ceguera inesperada, vaig embogir i el delit em cremava la panxa, el melic, els pits, el foc corria pels braços i les cames. Les flames intentaven escapolir-se per algun lloc que, com no el trobaven, tornaven enrere i calcinaven totes les meves venes de nou. Tot això, i més, em va passar quan vaig veure, en un extrem del full, escrit amb una lletra tortuosa i gairebé incomprensible: «T'estimo».

La ment em va trair. El dubte em va tallar en sec aquell torrent de plaer. Seria per a mi el missatge? Em reconeixia o era per a algú altre que pertanyia a un altre temps? La veritat és que el sol fet de pensar, per un instant, que la destinatària de l'amagat missatge no era jo, em va entristir. Soc forta, vaig pensar, posant-hi remei ràpidament. No volia perdre el fet de ressorgir de totes aquelles sensacions per una juguesca que em feia la ment. Aquelles dues paraules eren per a mi i punt. Estaven expressament escrites en el marge del full dominical, per fer-me sentir que pecàvem, que érem dolents, que transgredíem totes les lleis posades per les ràncies creences de la gent, que ni Déu ni el Diable tenien poder per sobre nostre. Aquelles lleis s'aferraven i ens ofegaven, però nosaltres les trencàvem en milers de trossets, sense rancúnia, sense penediment.

Com cada dia, la rutina altre cop va arribar implacable, trencant-nos, sense misericòrdia, l'enllaç que unia els dos cossos. El riu que circulava alhora a través dels nostres nervis. Berenar, sessió de mandala, una estona de televisió, sopar i allitament. Tot seguit, sense pausa, ni pietat, cada dia com un ratolí que corre en una roda boja que no porta enlloc.

Encara que no se n'adonessin, jo era llesta i entremaliada, potser vella a ulls dels altres, però espavilada, i sabia com allargar aquell plaer, malgrat que tot al meu voltant m'anés en contra. Un cop les llums van primer apaivagar-se i després emmudir del tot, vaig girar-me de costat al llit. La camisa de dormir, aspra, em fregava els pits, era qüestió només de moure'm rítmicament. Els mugrons fregaven la tela i, gairebé imperceptiblement, aquell vaivé tornava a fer sortir el magma de la profunditat de la terra, la lava relliscava muntanya avall en forma de suor, s'humitejava el melic, el front, les galtes explotaven... i, sense adonar-me'n, una mà relliscava sota el llençol fins a arribar a la boca del volcà. En aquell lloc, inexplicablement amagat, es quedava sense gens de por a patir una cremada. Al contrari, esperant-la.

Els dies haurien seguit monòtons si no fos per les mirades d'amor que rebia mig amagades d'una butaca a l'altra, pels frecs llaminers que em regalava quan creia que tothom mirava a una altra banda. Sempre la mateixa reacció, sempre aquella sufocació, el formigueig, l'encongiment de l'estómac, la tremolor de les cames i les mans, que s'allargaven, com si fos un ninot de drap, per retenir un segon més aquell contacte esmunyedís.

El nou present va arribar com tots els anteriors, per sorpresa i sense esperar-lo. Aquella tarda la seva aparició pel passadís es feia esperar. No vindrà? Es quedarà en la seva habitació? Potser no està bé o potser han vingut a visitar-lo. Jo allargava el coll sense ser capaç d'acceptar que qualsevol altra el podia distreure de venir al meu costat. En el moment en què jo estava més enfadada vaig veure'l, finalment, avançar amb el seu caminar habitualment costós i la vista fixa en el seu braç.

Ho revisc com si fos ara mateix. Un cop al meu costat, m'ofereix el seu regal, pensat i triat només per a mi. Em sento única, elegida, ungida i assenyalada. Els meus ulls observen el seu braç, es fixen en els seus ulls, a tots dos se'ns escapa una rialla maliciosa. Ningú existeix al nostre voltant. La seva mà s'acosta i me l'ofereix:

—Té, és el millor perfum que he trobat. El més suau, el més excels, el que més em recorda a les flors dels prats on vas créixer. Vull sentir-lo damunt la teva pell. Posa-te'n, amor meu.

Jo li agafo embadalida el got de plàstic blanc que sosté amb la seva mà a prop de mi, miro al fons i hi veig un dit de suc de taronja calent. No dubto ni un moment, introdueixo un dit, el mullo i me'l poso al coll, sota les orelles, somric.

—En l'escot? —em diu ell com si fes una malifeta.

Torno a repetir els gestos de nou, sense vacil·lar ni un moment, i deixo caure unes gotes del suc entre els meus pits.

Tothom segueix sense aparèixer, estem sols en la immensitat de la sala, no hi ha parets, ni sostre, i el terra és de sucre filós. La sang comença a accelerar-se i el plaer sorgeix sense saber d'on ve ni on arribarà. Ell seu amb dificultat en la butaca que toca la meva. Els genolls mutus fan un moviment imperceptible fins a unir-se, i aquell petit tros de pell en contacte fa de passadís secret al corrent que ens connecta tots dos. Veig com ell també gaudeix, se li tanquen els ulls i l'esquena, tibada fins fa un moment, es relaxa omplint tot el respatller de la butaca tronada, estira les cames i tot flueix pel seu cos. Jo acosto la mà a la seva i de la mateixa manera, com si tingués por de trencar alguna cosa, poso en contacte les dues pells. Un llampec em recorre tot el cos convuls, llançant-me el cap enrere i sense voler, sense ser jo mateixa, emeto un gemec que fa girar, sortosament, la poca gent que deu haver-hi amagada en la sala. Com dos ballarins sincronitzats a la perfecció obrim les cames, sembla que el plaer pot circular millor si no li posem fronteres nosaltres mateixos. La suor, encara que imperceptible als ulls dels altres, apareix sense previ avís, es mescla amb les restes de suc de taronja. Déu meu! Hauria de ser sempre així. Les mans i els genolls fan força, però no és una competició, és desig nu i cru. Volem mantenir aquell estat d'estranya levitació tot el que puguem. No haguera dit mai que el corrent elèctric podia circular entre dues persones proporcionant aquell mareig agradable, nuant-se en els racons més íntims i amagats del nostre cos. Estem segurs que en un moment algú vindrà a trencar l'encanteri.

I així va ser, sense respecte ni enteniment, algú dels que ens mirava, envejós, s'acostava a recriminar-nos la poca vergonya que teníem. L'encanteri es tallava de sobte, igual que les pel·lícules de cel·luloide antigues, foc i tall, ràbia i fi.

Havia d'esperar que el miracle de les ofrenes es repetís per si sol, jo era incapaç de provocar-lo. Ell podia passar pel costat distretament sense dur cap regal i ni tan sols veure'm durant dies, però quan recordava... quan recordava em duia al cel en segons, com en aquests anuncis de cotxes moderns. Com ho diuen? De zero a cent en nou coma set segons. Que lents!

Era inesperat i, per això, més plaent. Aquella tarda jo mirava les moreres del jardí quan ell va aparèixer amb aquell caminar diferent. El coneixia, aquell pas, era el dia, era el moment. Forçava la vista per tal d'endevinar quin era el regal que m'oferiria. El braç esquerre el duia doblegat i del puny aferrat sobresortia alguna cosa. El temps es perllongava d'una manera exagerada, mai corria prou. Em va mirar de lluny i va somriure. Em sabia atenta i allò el feia feliç. En arribar al meu costat va allargar el braç i, en obrir la mà, vaig poder veure el present d'aquell dia.

—Té, és per a tu. Ara no hi ha roses, però...

—Gràcies —vaig respondre vergonyosa i mentidera com sempre.

—Has vist quins colors que té? I el tacte? És de seda bona.

—És preciós —vaig dir amb un fil de veu.

—Només tu el pots lluir com cal. Només a tu et donarà tota la seva llum.

—Seu aquí, al meu costat, mentre jo me'l provo —vaig dir-li emocionada.

Havia de tenir delicadesa, fer-ho a poc a poc, com aquella que desfà i obre la caixeta amb l'anell de promesa. És un cop a la vida. Vaig desplegar-lo tot i me'l vaig posar al voltant del coll. Aquell pitet de paper era aspre com una mala cosa, però tant em feia, era per a mi i només per a mi. L'engranatge es va posar a rodar. El formigueig entre les cuixes, l'ansietat amb el mal de panxa que l'acompanyava, el plaer immens que em feia tancar els ulls i humitejar els llavis amb la llengua. Aquell gemec apaivagat, tot tornava alhora.

De lluny, de molt lluny, sentia unes exclamacions falsàries i escandaloses, mentre jo fruïa del plaer brutalment, com una bèstia salvatge, sense control, esperant allargar-lo tot el possible i, si ell m'ho permetia, no abandonar-lo mai.


miércoles, 17 de junio de 2020

Un nou misteri per a l'Agatha (relat de dos planes, no premiat al Premi Relats Curts de la Ribera d'Ebre)

Em trobava jo distret, observant unes falgueres, quan de sobte va sonar el timbre estrepitós del telèfon. Em sap greu confessar que el vaig deixar dringar, fins que la persona que trucava es va cansar. Jo seguia interessat més en el meu jardí, que en qualsevol notícia que em pogués arribar de nou. Quan estava a punt d'eliminar el primer insecte, el telèfon va tornar a sonar... Sense pressa, vaig anar a despenjar-lo amb la intenció d'estar el més desagradable possible amb el meu interlocutor. No eren hores de trucar. En acostar-me l'auricular a l'orella i abocar un fluix i esquerp «Diguem», la veu em va sorprendre i la notícia que l'acompanyava encara més. Era una cosina llunyana. La trucada era per fer-me saber que havia mort el seu germà, i per tant també cosí llunyà meu. A ell feia molts anys que no el veia, sabia que sofria una diabetis molt avançada i, havia de moure's en cadira de rodes. Tot i aquesta discapacitat, encara viatjava cada any a Cuba, on passava una temporada llarga, sense saber ningú on s'estava i que feia. Tot plegat estava envoltat de misteri. Potser algun bruixot el guaria dels seus mals. Després d'unes quantes frases tòpiques, vaig penjar l'auricular, vaig seure en la butaca i vaig encendre una pipa de bon tabac, cubà, mira per on. Al cap tenia el meu cosí i l'exòtica història d'aquesta rama de la família. La seva mare va exiliar-se a França i després a Itàlia durant la postguerra. Jo la recordo d'avançada edat, fumadora compulsiva, vestida elegantment i sempre molt maquillada. Als llavis lluïa un vermell cridaner, però tan associat a ella que no desentonava gens. A Itàlia va conèixer un xicot hongarès, l'Esteve Grunwald, el qual es va convertir en el seu marit. En tornar a Espanya, ell va ser un famós pintor i varen tenir com a fills als meus dos cosins. El meu cosí Jordi va ser qui va heretar l'habilitat en l'art de la pintura. Sense adonar-me'n, els ulls van buscar el quadre de la paret, signat J.Grunwald. Pensatiu vaig encendre el televisor, en un canal va coincidir que començava la pel·lícula "Assassinat en l'Orient Exprés", l'havia vist desenes d'ocasions, però m'agradava tant que vaig acomodar-me per veure-la de nou. Tot anava desenvolupant-se com sempre, però per a mi cada pla, cada escena era desconeguda. Expressament innocent, em sorprenia per cada gir del guió, sospitava de tots els passatgers, qualsevol podia ser l'assassí o l'assassina. Els meus ulls s'escapaven, sense voler, per admirar la lluminositat que el meu cosí havia aconseguit reflectir en el quadre. Un comentari d'una criada o de la seva mestressa em feien tornar a la televisió. El meu cosí havia portat una vida plena d'aventures, era inquiet i ho va ser fins al final igual que els personatges de l'Agatha. La sorpresa va arribar en l'al·legat final del senyor Poirot. Va poder acusar a qui havia tramat l'assassinat de l'home per part de tots els ocupants del vagó, en esbrinar el cognom veritable i clau en l'assumpte, que l'assassina en cap volia ocultar, Grunwald. «Com podia ser que no m'hagués adonat d'aquesta coincidència fins al precís dia de la mort del meu cosí? Quina classe de broma macabra era aquella?». Els ulls tornaven al quadre. La meva passió per l'Agatha i la meva estimació a la família, aliades aquella nit en un cognom. Tot era racional però em sentia confós, potser el tabac era massa fort i em produïa al·lucinacions, veia com missatges del més enllà en el que eren simples casualitats. No podia ser, jo no havia cregut mai en aquestes coses. El so estrident del telèfon a aquelles hores de la matinada gairebé em mata. Vaig despenjar-lo atordit i alhora intrigat per qui podia trucar a aquelles hores. Una veu pregona va dir: —Conferència des de Cuba. El senyor Grunwald vol parlar amb aquest número. Accepta la trucada? Unes rialles histriòniques, que feien por, em van fer recular fins a caure sense sentit sobre les falgueres. A la televisió corrien els crèdits després d'un escarit «Fi».

miércoles, 11 de diciembre de 2019

Una vida inmóvil (Microrelat no premiat, presentat a Premi IASA)


Desde que nací, atado entre telas, no tuve nunca libertad de movimiento. Durante la escuela y la formación militar no pude desviarme ni un grado de la perpendicular. Llegó la invasión en que permanecimos escondidos meses y a ella la siguió la guerra. Estaciones sucesivas en unas trincheras que no avanzaban ni retrocedían. El único movimiento permitido era el tiritar de los huesos, involuntario y causado por el frío, no porque uno quisiera. Ahora que muero por una bala posada en mi corazón, ahora puedo sentir, por primera vez en mi vida, la libertad. Esa que siempre me fue arrebatada.

Les fulles que la feien bonica (Relat no premiat presentat als Premi Núvol)


Soc petita, de mida vull dir. Els pares ja ho eren. Bé, és el que m’han dit, jo gairebé no els recordo. La mare va morir quan jo tenia set anys i el pare, acabats de fer els onze. Ara en tinc noranta-tres, i els rostres se’m desdibuixen.

Estic recolzada en una butaca d’aquesta residència on visc... No sé, potser fa set o vuit anys. Després de la mort de la filla, em sembla recordar que encara vaig viure uns anys a casa. Sí, deu ser així, perquè recordo la sensació de soledat que sentia i com plorava, sense ànim de sortir.

Una veu brusca em treu dels meus pensaments.

—Maria! Això no pot ser! Has de menjar i beure! Aquesta actitud de deixadesa no és bona. Vinga, posa’t dreta i obre els ulls! Reacciona!

Reacciona? Per què? Si ja fa mesos que els dic que vull morir-me. Ja soc vella. Què hi faig aquí?

Ahir va venir el capellà a fer la missa. Com vaig poder, li vaig dir que em prengués, que m’enterrés a qualsevol lloc, però que em tragués d’aquí. Res a fer, ell va entendre que el cap no em regia bé. I jo encara li parlava amb una metàfora en lloc de dir-li ben clar.

Fa temps que vaig decidir morir-me i el cos ja m’acompanya, la pell m’ha canviat de color i em tiba tota, el nas el tinc més sortit i les galtes més enfonsades. El camí ha començat. Algú crida de nou.

—Maria! Menja! Les teves netes volen que estiguis aixecada i que mengis. Fes el favor de no posar-ho més difícil.

Les meves netes volen... I el que vull jo? Com és que ningú m’escolta. M’empasso unes cullerades d’un puré fastigós i, a cops de cullera, fan que m’empassi alguna cosa freda. Un iogurt o una gelatina deu ser. Sento que parlen entre elles i que em posen la medicació de la nit a cada cullerada. Pastilles i càpsules a dojo, es veu que cal estirar els noranta-tres anys tant com sigui possible. Em pugen a l’habitació que comparteixo amb una dona que està més morta que jo, quina enveja.

Com quan era nadó, em trobo despullada damunt del llit, mans netejant-me i embotint el bolquer em toquen per tot arreu. Ho he perdut tot, ja no tinc ni la més mínima intimitat. Dignitat? Ja no la recordo. Una mà amb pressa em treu les ulleres, ara sí que tot és borrós. Potser la mort arribarà així, cada cop tot esdevindrà més emboirat fins a una foscor absoluta.

Abans d’adormir-me penso en els pares, un record fugaç de l’avi amb qui vaig viure més anys, la pobra filleta meva que em va avançar en el camí. Maleït Alzheimer precoç. L’altra filla tota la vida maltractada per un fill de sa mare a qui Déu ara ha castigat amb un càncer, tant de bo es mori aviat. L’anar i venir de les netes, ara em caso, ara em separo, ara tinc un fill, ara aquest marxa amb el seu pare... Estic esgotada, tant de tràfec no està fet per a mi.

—Maria! Desperta’t! Has de prendre l’antibiòtic de la matinada i jo no tinc tota la nit per estar amb tu.

Quin esglai! Crec que somiava. Què em diuen? Un medicament a mitjanit? Me l’empasso com puc, però la noia s’enfada amb mi perquè m’ennuego. Jo vaig a un altre ritme, més lent, no puc fer-hi res. Ara ja no dormiré, el cor em batega a tota velocitat. La dona del costat ronca, o potser és la ranera de la mort. Intento relaxar-me. Per la finestra veig un carrer desert. Uns arbres sense fulles, com la meva vida. Queda tot el tronc, però les fulles que la feien bonica han anat caient totes.

Passa una parella agafada del braç i em fa pensar en el meu marit, un bon home. Com és que no he pensat en ell fins ara? Em sap greu, perquè no es mereixia que l’oblidés. Sembla que em torna la son, se’m tanquen els ulls.

—Maria!... Maria! Noies, alguna que truqui al metge. La Maria és morta.

La por: Relat no premiat presentat al Premi de Pratdip


Per tots és conegut que una de les funcions principals del cervell humà és predisposar la resta del cos a la supervivència. Anys i anys d'evolució han passat, lentament, fins a aconseguir crear la por. En concret, la por al desconegut, i no a l'evidència, és la que aconsegueix fer-nos sobreviure. Trobarem infinits exemples. Vegem-ne alguns.

Si una persona cau en un mar agitat per una tempesta o és arrossegat per un corrent, no té por a ofegar-se, això és l'evidència. Té por a la mort, al que hi haurà després de l'últim intent per omplir d'aire els pulmons. El mateix podem dir d'una malaltia. Algú té por als microbis recentment descoberts? En un foc... algú té por de la calor? Són coses que potser no es veuen, no s'ensumen, no podem tocar, no podem agafar-les i arrancar-les del damunt de la nostra pell. La por al desconegut ens durà indubtablement cap a la salvació.

Excusin-me. No tot és tan simple. Hi ha dues variables clares que fins ara no he comentat. La primera la pateixen els suïcides, els quals desconeixen la por. Gairebé és una aliada que els anul·la la predisposició natural a la supervivència. La segona, i molt interessant d'estudiar, és quan la guspira que fa activar la por al cervell prové d'un òrgan malalt, que confon la realitat amb la fantasia, de manera molt general parlaríem d'una psicopatia, de la bogeria.

Per mostrar-ho em centraré en un cas que tracta d'aquesta anomalia en el nostre òrgan regidor. No parlaré de la psicopatia com d'una malaltia, sinó com de dues maneres de percebre l'entorn, de la capacitat de raciocini i de reacció, de l'origen de la por en uns homínids o en uns altres. Sí, homínids. Encara algú dubta en afirmar que els homínids, com els humans i, per a alguns els seus precursors, els goril·les, els orangutans o els ximpanzés són els únics conscients de la seva pròpia existència i, per tant, de la seva pròpia mort. És fantàstic, només aquests temen el desconegut, la resta de ésser vius tenen por tan sols a l'evidència.

Per què mossega un gos? Perquè té por d'un home o d'un altre animal. Per què fuig un ocell quan està bevent? Per un soroll, per la presència d'un depredador. Cap té la capacitat d'imaginar-se que aquest home o aquest animal els durà a la mort, tenen por directament d'ell.

Exemplificaré tot aquest assumpte amb el cas del meu amic, el senyor Woodman, que va ser víctima de la seva pròpia por o de les imaginacions que el seu cervell va crear. Una resposta o altra l’hauran de decidir vostès. La meva devoció per esbrinar el que s'amaga darrere d'aquesta emoció s'ha esfumat. Jo, després del que exposo a continuació, abandono per sempre la recerca sobre la ment i la por, em dedicaré a les inertes pedres, a les gemmes poc perilloses i transmissores de bellesa i pau. El meu cor no resistiria un altre cas com aquest i tinc por de morir. Desitjo sobreviure.

El senyor Woodman, company meu des de la Galway Hight School, passejava un vespre per un poblet petit a prop de Cork. Intentava oblidar la seva estimada, l'única dona que havia estimat de veritat en aquest món i que, malauradament, havia mort prematurament i inesperadament pocs mesos enrere. Fins aquí la curta història que jo sé. La resta l'he extret d'uns fulls, mal escrits i confosos, obra sens dubte d'una ment malalta.

El meu amic va veure que el poble tenia una església apartada de la vila. Li va cridar l'atenció, ja que, normalment, en tots els pobles de la catòlica Irlanda que havia visitat, aquests temples ocupaven un lloc destacat al centre de la població. Va empènyer la porta i va descobrir que no estava tancada. En mirar al voltant va veure uns vilatans que l'observaven des d'una barana, però cap el va advertir perquè no entrés a l'església. Un cop creuada la porteta tallada en una fulla de la porta principal es va trobar en una saleta intermèdia, una habitació amb portes a totes les parets que feia les funcions de senzilla avantsala.

La seva mà dreta va impulsar suaument la porta de l'esquerra al mateix temps que feia girar un forrellat, produint un soroll intens i agut en fregar ferro amb ferro. La nau principal, de fet tot l'edifici, es trobava en penombra, il·luminada només pels centenars d'espelmes que tremaven en les diferents capelles al voltant de la part central.

Un cop havia donat dues passes per damunt d'un terra envellit i boterut, va sentir com la porta es tancava per si sola. No va fer problema d'aquest fet, era qüestió de girar el pom de nou i sortir.

Les esglésies no li feien por, però després de la mort de la seva muller era el primer temple on entrava, empès per una curiositat estranya. El que sí sempre li havia produït rebuig eren les imatges de sants i santes, les creus enormes amb un Jesús de mida natural crucificat, a qui s'havien encarregat de fer-li una cara amb un sofriment espantós, sang al costat, a les mans, als peus i rajant-li des de la corona d'espines cap al front i les galtes. Esgarrifós.

Amb l'únic soroll que provocava la punta metàl·lica del seu bastó en contacte amb les rajoles, va avançar. A mà esquerra va veure el confessionari, fet de fusta fosca. Semblava més un taüt que un lloc on la gent li descrivia al capellà els seus pecats i els seus desitjos més prohibits. Una cortina de vellut grana a la part frontal li donava el toc final perquè tingués un aspecte sinistre. Per un moment es va aturar perquè li va semblar que algú resava a l'interior. El murmuri era tan estrany que va enretirar la tela, per fer-li saber al capellà que estava visitant la seva església. Va fer un pas enrere, horroritzat, quan l'únic que va trobar damunt del banquet va ser un crani humà d'aspecte repugnant, com si fes molt de temps que se li havia desprès la carn que el recobria. Sense comprendre què hi feia allà, es va ajustar l'abric i el barret per seguir el seu camí com si no hagués vist res.

Just a la primera capella es va trobar un Crist exquisidament tallat esculpit en fusta, a qui no li mancava cap detall escabrós que justifiqués aquells ulls que miraven a terra amb un terrible sofriment. I les espelmes al peu del crucificat encara li donaven un aspecte més tètric. Va continuar el passeig aferrat fortament al pom del bastó de manera inconscient. A la següent capella, descansava sobre una base de pedra esculpida una santa de la qual no va poder esbrinar el nom, però que va reconèixer-la com a màrtir per la fulla de palma que sostenia amb un braç, mentre amb l'altre aferrava amb força una creu fins a fer-li brollar la sang entre els dits. Un nou soroll el va fer mirar enrere. Forçant la vista va quedar esgarrifat en veure que el Crist havia baixat al peu de la creu. El suportava una figura femenina angoixada, talment com si fos una Pietat. Horroritzat, va córrer per sortir d'aquell temple encantat, però no hi havia manera de fer girar el pom de cap de les portes que donaven a l'avantsala.

Va tornar enrere, el bastó i el barret van caure a terra en veure que el Crist havia avançat reptant per terra. En mirar a la desconeguda santa, la sang li regalimava a dojo, tacant la barroca peanya. Va caminar enrere, gairebé en un estat de trànsit provocat per la por, fins que amb l'esquena va colpejar l'altar principal. Es trobava sota d'una cúpula de la qual no distingia l'altura. Va aferrar les estovalles, d'un blanc virginal, com si elles poguessin salvar-lo del martiri. Aquella zona estava més il·luminada, però no per espelmes, des del calze emanava una llum difusa i d'un color entre blanc i blau. Pel carrer de l'esquerra va veure, durant un instant, com el Crist avançava cap a ell caminant dificultosament a causa de totes les ferides i nafres que li cobrien el cos. Quan va tenir prou coratge per tornar a obrir els ulls, la santa era també a terra, esperant aquell a qui havia lliurat la seva vida, amb els braços oberts i la sang, que no s'aturava, esmunyint-se entre els dits i la creu.

A l'absis destacava un retaule amb diversos quadres rodejats d'una fusta recaragolada, pintada amb pa d'or i on es representaven diversos moments de la vida de Jesús i retrats de bisbes honorables. En uns segons en què mirava alhora cap tot arreu, el Crist ja havia avançat fins a davant d'una santa agenollada, trasbalsada per la devoció. En aquest impàs de temps, totes les figures del retaule s'havien transformat en éssers de tres dimensions que n’anaven sortint. Uns amb creus, altres amb bíblies a les mans; als que estaven martiritzant es veien cremats, com sant Llorenç, assagetats, com sant Sebastià, que avançava amb totes les fletxes clavades pel cos, mort... però viu.

Havia d'escapar-se com fos. Va dirigir-se cap a l'altra ala, a la dreta. L'horror que estava vivint el feia creure en una última sortida; pensava que, sovint, en aquests temples hi havia una porta lateral. Què estava passant allà dins? Per què li passava a ell? Res no tenia sentit. Però Crist, santes, bisbes i sants avançaven cap ell, tots amb aspecte repugnant, sòrdid; ni tan sols podia saber si eren humans, si estaven vius o si es movien cap a ell com un exèrcit de cadàvers.

En passar per davant de l'orgue, aquest va començar a sonar el rèquiem que Mozart havia compost amb motiu de la mort del seu pare. Si no fos per la por que li dominava el cor i l'enteniment, hagués rigut en sentir la ironia de la música tenebrosa, amb els seus arpegis, que havia provocat encara un ambient més sòrdid. Porta, no n'hi havia. D'una sèrie de capelletes fràgilment il·luminades sortien altres santes i, com no podia ser d'altra manera, de la capella més ornada i amb més espelmes, va aparèixer sant Patrici, bisbe, que, junt amb santa Brígida, són els patrons d'Irlanda. La tela de la túnica i la tiara del sant queien a trossos i deixaven veure l'esquelet carnós de l'home, que també avançava cap a ell. Darrere, el vestit de la monja i santa cremava lentament. Tot plegat feia que l'aire fos irrespirable en aquell lloc cada cop més infernal. La carn cremada, la cera, els vestits rancis i vells, la sang gotejant, la carn en descomposició, la llum de les espelmes, el calze amb el seu feix de llum, tot se li venia a sobre. I creia, del cert, que amb cap bona intenció, ja que potser buscaven una mica de vida per poder reviure. Però, per què ell? No havia entrat ningú més en aquella església? Potser era perquè havia perdut la fe? Si havia de donar la vida a algú, sens dubte seria a la seva dona, no a aquells monstres que cada cop l'encerclaven més i més.

Quan ell pensava que els seus dies s'havien esgotat en aquest món, sense més remei, tothom es va aturar i va girar-se cap a l'altar principal. El crani surava en l'aire i, com si fos una processó, avançava cap al calze als acords d'una música antiga i desconeguda, cantada per les veus que de sobte ressonaven per tot arreu. Pels coneixements que ell tenia de llatí, li semblava entendre que cantaven la passió de Crist en el Gólgota. No sap com va recordar que havia llegit que aquest nom, en arameu, significa ‘el lloc del crani’. Era casualitat? Era el crani de Crist? Què significava i què estava passant?

El crani va ser il·luminat per la llum blava; tots van abaixar el cap en senyal de respecte. Era el moment de fugir, ara o mai. Tot, excepte la música, s'havia aturat, inclús la llum tremolosa de les espelmes ara estava paralitzada. Al mateix temps que ell va fer el gest per aixecar-se i intentar trencar a coces una porta imaginaria, el crani, amb un feix refulgent, va descendir fins a quedar surant a pocs centímetres del calze. «Cos de Crist. Sang de Crist», va pensar. Tota aquella colla de monstres, per molt sants que fossin, van tornar a aixecar el cap i a mirar-lo a ell. S'acostaven, s'acostaven. La música sonava tan forta que els timpans li esclataven, la pudor l'ofegava, la primera a tocar-lo va ser la santa desconeguda que el va tacar amb la sang que rajava sense aturador. El bisbe, amb les costelles a l'aire, li va prémer el braç. El Crist de la mirada trista es va posar davant seu, avançant un braç amb el forat del clau al canell, amb la figurada intenció de tocar-li el cap. Llavors, mullant la mà en la sang de la santa, va fer-li el senyal de la creu al front i en aquell precís instant el seu cervell va fer fallida i la por que li fessin res va fer que perdés el sentit.

No hi ha res més escrit i ignoro si ho va escriure el meu amic o algun testimoni que va poder escapar.

Uns mesos després, recorrent el camí que suposadament havia fet el senyor Woodman, vaig arribar al poblet on havia el temple apartat del poble. En efecte, havien vist un desconegut amb un carruatge i vestit elegantment passejar-se pel poble, parlar amb els veïns i interessar-se per la història d'aquelles contrades. Després va sortir de la vila i va desaparèixer, convençuts que havia seguit la ruta, vall endins. Tant podia ser cert, com una maleïda mentida.

Una àvia em va apartar de la rotllana de veïns que s'havia format i em va donar els fulls que havia escrit el meu amic i que ella va trobar sota del roure que hi ha al prat. Del que hi ha escrit en aquests fulls, he pogut relatar els desgraciats fets que va patir el que ara cerco, per si en un últim moment va poder sobreviure a tot aquell seguit de monstres, figuradament sants. Però sospito que segurament va escriure les seves últimes paraules en aquest món en els fulls de paper tacats de sang.

La gent del poble es va anar concentrant a la barana que donava al prat sota del poble i on hi ha l'església. Una força alhora inquietant i curiosa m'empenyia a entrar-hi. Potser el senyor Woodman o el seu cos esperaven alguna mena de rescat.

Vaig girar el forrellat i en fer un pas sota la porta vaig veure que em trobava dins del vestíbul, que estava molt ben descrit en aquells arrugats papers. Tot eren portes en aquella habitació, qualsevol donava accés al temple sinistre. En girar el pom d'una d'elles la foscor em va envair. Quan els ulls es van acostumar a la llum de les espelmes enceses per totes les capelles, vaig poder mirar amunt. No comprenia què passava. Des de fora, el temple era petit, d'acord amb el poble, però jo em trobava dins d’una catedral gòtica. L'altura de les columnes era impressionant. Les vidrieres i la rosassa donaven un aspecte màgic, però la llum era tènue. En la primera capella vaig trobar una urna de vidre amb un crani dins, segur que era una relíquia d'algun sant local. En avançar, un cop sec em va sobresaltar. El pom de la porta havia caigut i estava travada. Vaig mirar al voltant i l'urna també havia caigut fent que el crani rodolés fins als meus peus.

Al poble la gent escoltava atenta el moment en què sentia el cop de la porta, senyal inequívoca que un altre caminant havia caigut a la trampa mortal que era aquell temple i al qual ningú d'ells gosava acostar-se.

La vella que li havia lliurat els papers rumiava per a ella, «Ara només queda esperar. Aquest venia buscant el senyor Woodman. Qui vindrà a buscar-lo a ell? Espero que hagi deixat un bon rastre, i tot escrit. Hem d'alimentar els sants».

viernes, 24 de mayo de 2019

Elisabeth III


Durant la primera dècada del segle xxii la Bretanya francesa havia passat de nou a mans de l'Imperi Unit. El territori que abastava la corona de l'emperadriu Elisabeth III, era immens.

La Tercera Guerra Mundial, o la Guerra de les Fronteres com alguns la van anomenar, va canviar pràcticament tot el mapa polític d'Europa i Àsia. Països com França o Alemanya havien perdut gran part del seu territori a favor d'estats limítrofs. Tota la zona eurasiàtica tornava a ser un bloc de repúbliques sota el nom d'Unió de Repúbliques Revolucionàries Neocomunistes. El Pròxim Orient feia anys que vivia en pau sota el mandat de la Federació Lliure de Bahrain. Ínfim país insular que, a causa de la descoberta de la fusió freda pels seus científics, va acabar absorbent tots els regnes del seu voltant: Iemen, Aràbia Saudita (arruïnada des de l'esgotament del petroli), Iraq, Síria, Iran, Jordània... fins als límits amb la vetusta Europa i les Repúbliques Neocomunistes. Àfrica, Amèrica i Austràlia es limitaven a ser colònies perifèriques d'aquests tres blocs. Terres pràcticament assolades després de la desolació provocada per les armes biològiques durant la guerra, on no creixia ni un bri d'herba.

L'any disset del nou calendari, que corresponia al 2136 de l'abolit calendari gregorià imposat per l'extinta església de Roma, regnava en l'Imperi Unit l'emperadriu Elisabeth III, també anomenada la Reina de Gel. Aquest sobrenom li va ser afegit a causa que els seus pares van haver de refugiar-se al nord de Groenlàndia per no ser assassinats en les revoltes i allà va néixer ella.[I1]  Rebesneta de la reina Elisabeth II, havia aconseguit arribar al tron de l'Imperi després dels regnats, més llargs o més breus, dels seus predecessors: el rei Charles, el rei William i el seu pare, el rei George, convertint la casa Windsor en la més antiga de les monarquies regnants.

De moment la Terra es mantenia en un equilibri fràgil, però estable, amb el nou ordre mundial. El seu regnat era plaent fins aleshores. La guerra, com totes, havia sigut devastadora per a la majoria de la població, però durant aquests anys també s'havien aconseguit triomfs impensables en el món de la ciència. L'enyorada expansió amb població fixa a la Lluna i a Mart, la desaparició de la majoria de malalties infeccioses, el control del càncer, perllongar la vida dels humans més enllà dels cent trenta anys, l'augment de la producció agrícola, que per fi estava deslliurada de les fuetades dels herbicides i plaguicides, i, potser el més important, revertir l'efecte hivernacle i aturar el canvi climàtic. L'únic problema era la superpoblació, que amb dotze mil milions de persones i mig planeta desert s'acumulaven com formigues en els tres blocs. Les colònies extraterrestres de moment eren viables, però no per poder-hi viure milions de persones.

Les autoritats havien hagut d'enginyar-se mètodes per reduir l'espai i poder encabir-hi més persones. Una mesura bàsica recuperada de l'antiga República de la Xina va ser limitar el nombre de fills per parella a només un, i això només per a les que, per sorteig, els tocava la sort de tenir-ne, moltes quedaven fora i el seu llinatge s'extingiria amb ells.

Una altra mesura era el que anomenaven eutanàsia prèvia. Aplicada ràpidament i amb fermesa a tots els que sofrien un accident i quedaven malferits, mutilats, malalts genètics sense cura, als que desenvolupaven malalties per a les quals encara no hi havia cura, com la diabetis, o els que estaven en condicions "no òptimes" per viure, segons un decàleg acceptat pels tres blocs polítics.

Els micropisos, gairebé vespers, s'encabien en uns edificis tan alts que feien empetitir els gratacels de nou-cents metres d'altura construïts a inicis del segle xxi.

L'emperadriu, seguint les rígides normes que asfixiaven les monarquies, va ser enllaçada amb un descendent del rei Víctor Manel d'Itàlia, país que havia ressorgit després de la guerra amb força, comandat en l'actualitat per uns sobirans dèspotes i altius.

Com no podia ser d'altra manera, aquest rei d'Itàlia i de totes les seves colònies s'anomenava Víctor Manel, com molts dels seus ancestres. El matrimoni governava sobre el vuitanta i escaig per cent de la superfície de la terra, habitada o no.

Elisabeth III després del casament va quedar prenyada ben aviat. Donà a llum una preciosa i sana nena, a la qual van batejar amb el nom de Victòria. No podien haver trobat un nom millor, que unís les dues cases reials i que fes preveure un excel·lent regnat per a l'emperadriu més poderosa mai coneguda, Victòria II d'Europa i colònies, descendent de la venerada sobirana Victòria d'Anglaterra i de la casa dels Savoia.

La llei del fill únic era universal, afectant en primer lloc els sobirans, que havien de ser exemplars per a la resta de població. A aquests només se'ls permetia tenir un altre fill si el futur de la nissaga real es veia compromesa. De moment el futur de les cases de Windsor i Savoia estava assegurat.

Al naixement de la princesa van seguir uns anys de relativa pau, prosperitat i avanços tecnològics mai vistos, i segurament ni tan sols esperats.

Per assolir prou espai per a tota la població encara restava un nínxol per al qual no trobaven solució, la immensa població presa. De moment els mantenien captius en enormes edificis de formigó construïts en els límits de l'Imperi.

El que no havia canviat en tots aquests regnats[I2]  era la seva funció benèfica. En l'actualitat tenien domini sobre els tres poders bàsics en un estat: el legislatiu, l'executiu i el judicial, però no havien abandonat els actes de caritat per les terres dels seus regnes, el lliurament de premis a personatges reconeguts o les constants visites a hospitals.

Aquell dia d'una primavera recuperada després de dècades que ja no existia, el matrimoni real realitzava una visita al Centre Biomèdic de Tecnologia Humana Rei Jordi al mateix Londres. La parella era rígida i disciplinada en tots els actes públics. Escoltaven amb els rostres somrients i interessats tota una sèrie de dades i projectes científics, dels quals no entenien res i que a la sortida de l'edifici ja haurien oblidat. Però aquell matí les coses no serien com sempre, previsibles. Tot va canviar quan el rei Víctor es va fixar en una noia, una científica, que esperava la comitiva reial en un extrem de l'enorme sala.

La noia, de nom Joana i descendent de l'antiquíssima Corona d'Aragó, embrió de l'extinta monarquia espanyola, després de les salutacions pertinents, va explicar-los de què es tractava la seva línia de recerca. El cervell humà era l'únic òrgan que es resistia a ser trasplantat, no s'aconseguia mantenir-lo en vida els escassos minuts que podia tardar-se entre fer l'extracció i la nova implantació. A part que havien de rebutjar-ne molts afectats per malalties infeccioses, traumes per accidents violents o massa envellits, el que provocava una escassetat per poder avançar en la investigació.

Ella havia aconseguit mantenir la supervivència dels cervells de ratolins i esperava en poc temps passar a línies de mamífers més avançats i complexos neuronalment.

La reina es preguntava interiorment si valia la pena tanta despesa per arribar a fer viure un cervell eternament. Quins records tindria? Quines sensacions conservaria? En canvi, el rei no sentia ni una sola paraula, estava encisat per la bellesa de la noia i per una estranya atracció per ser l’hereva de la Corona d'Aragó, mítica casa reial per desgràcia perduda.

Aquella mateixa nit, el rei va donar ordres al seu secretari més fidel de localitzar la noia, omplir-la de regals i atencions i d'organitzar-li una sèrie de discretes trobades en el més estricte secret. Per descomptat, ningú més havia de saber res de tot aquell afer.

A poc a poc a la Joana li va passar l'escepticisme del principi i, sense adonar-se, es va veure immersa en un entorn de terror i de tota classe de temors fins que, passades les primeres cites, ja es va anar sentint còmoda en aquest paper d'amant del rei.

Ella també era casada amb un jugador d'elit de tenis que passava llargues temporades fora de casa, pel que no li era molt complicat mantenir aquesta relació. També era mare d'un nen, que havia estat criat fins aleshores per una companya científica condemnada per saltar-se certes normes ètiques. La noia, amiga de la Joana, l'havien penat a fer treballs socials durant deu anys per haver falsificat dades en els articles publicats a revistes tècniques.

Tot aquest conjunt de coincidències feia que la relació apassionada entre el rei i la científica fos molt més planera. L'emperadriu un cop va ser mare només es preocupava d'assumptes polítics i benèfics que la feien estar gairebé sempre fora de palau o de viatge. La nena ja tenia prou mainaderes. El rei portava la seva pròpia agenda, separada en gairebé tots els actes de la seva muller.

Aquest comportament no era estrany ni cridava l'atenció del poble, ja que al segle xxii les relacions de parella s'entenien de manera molt diferent de les d’un parell de segles abans, quan la fidelitat o viure sota un mateix sostre estava excessivament sobrevalorat, castrant psicològicament la població.

El temps va anar passant, la política canviava, el nombre de persones cada cop era més gran, tot i les estrictes lleis del fill únic, les fronteres es movien segons els interessos econòmics i les colònies es guanyaven o es perdien per petites revoltes dels indígenes sobrevivents.

Un dia, el més dolent per a la parella d'amants, van assabentar-se que ella havia quedat embarassada. Allò no havia d'haver passat, després de ser pare o mare es procedia a una operació d'esterilització per assegurar que no es tindrien més fills. Molt pocs es deslliuraven d'aquesta intervenció. Avortar no era possible. Els hospitals estaven vigilats, els controls sobre les consultes privades de metges eren intensos fins a l'extenuació. Tot i ser el rei, no veia sortida a la situació. Si es confiava a algun amic o subordinat, de segur, seria denunciat, ja que si es descobria l'afer, les persones implicades podien ser condemnades a mort. El mateix passava amb ella, no podia confiar en ningú i la possibilitat de provocar-se un avortament era nul·la. La revisió que li farien per agafar-se una baixa, encara que fos d'una tarda, portaria tot l'afer a les notícies i, quan se sabés qui era el pare, l'escàndol seria majúscul.

Es trobaven atrapats dins d'una ratera, mal si agafaven el formatge, mal si no l'agafaven. Tenien tants dubtes i tanta por que no sabien que fer, potser el suïcidi era el més assenyat i honrós per a tots. Però les coses sovint no surten com un vol i es precipiten cap a una solució final, sigui bona, dolenta o pitjor.

En l'empresa de recerca de la Joana van fer les revisions anuals a tots els treballadors, no hi havia escapatòria, no podia intercanviar les mostres, no podia negar-s'hi, no podia fer res. I així va ser al final. El primer a cridar-la per parlar amb ella va ser el metge en cap de l'empresa, que li va comunicar que el resultat de les anàlisis demostraven sense dubte que estava embarassada, que havia de deixar de forma immediata el lloc de feina i presentar-se a les autoritats competents, a les quals ell havia de donar part. Així, va pujar d'esglaó en esglaó jurídic fins a arribar al Tribunal Suprem d'Assumptes sobre la Població, on amb un ràpid control sobre l'ADN del fetus es va treure a la llum que el pare era el rei Víctor.

El divorci de l'emperadriu va ser fulminant, així com la pèrdua de títols, propietats o qualsevol avantatge del seu càrrec. Tots van ser anul·lats de manera immediata. Els dos van ser traslladats a una presó d'una colònia remota, esperant el naixement de la criatura i poder prendre la decisió final en aquell moment.

Excepcionalment, els segons fills eren cedits a parelles de naturalesa estèril, però havien de complir tants requisits que, a la pràctica, es feia gairebé sempre inviable.

Els anys van transcórrer ràpidament en tots els sentits. Políticament l'emperadriu era cada cop més poderosa al costat de la seva filla Victòria, fent la vida de la població cada cop més angoixant i dificultosa. La ciència havia avançat ràpidament i la línia de recerca que portava la Joana amb els cervells era un èxit, amb múltiples aplicacions en l'actualitat. El nombre de persones que habitaven el món creixia de forma exponencial cada any que passava, calia obtenir lloc per encabir la gent allà on fos.

El Víctor i la Joana, junt amb el seu fill Nicolai, anomenat així en honor a la família reial russa dels Romànov, vivien en una pau estranya. No tenien necessitats de cap mena, estaven junts, que és el que més desitjaven; l'únic que sentien era el pas implacable del temps que avançava lent i etern. Segons els seus comptes ara ja havien d'haver superat els cent cinquanta anys i el seu fill devia rondar la centena. Malgrat aquesta angoixa sobre el pas del temps, tot era planer i agradable.

L'emperadriu Victòria II feia dècades que regnava al costat del rei Lluís XXIII, descendent de la família reial francesa. Aquells dies estaven de viatge per les colònies més llunyanes. Alguns territoris eren agrestos, sense vida, ja que s'havien format per erupcions volcàniques submarines feia relativament pocs anys. En una d'aquelles illes de roca negra i de calor roent havien construït les presons més modernes. Aquests centres havien aconseguit reduir fins a mínims històrics l'espai dedicat a cada pres.

L'altiva emperadriu passejava seguida del seu seguici per un passadís on, a banda i banda, hi havia columnes de caixes de metacrilat plenes de solució salina i de glucosa on estaven submergits els cervells dels condemnats. Així, cada pres ocupava l'espai d'una caixa de sabates, no calia cap manteniment, excepte alimentar-lo amb una mica de glucosa i oxigen per al funcionament neuronal. Els cervells eren completament conscients del pas del temps i, per tant, de la seva condemna.

El director de la presó explicava a l'emperadriu que gràcies a la recerca d'una científica, Joana... ara no recordava el cognom, van poder desenvolupar aquesta tècnica de mantenir els cervells vius i desfer-se del cos amb els grans avantatges que això portava. Quan s'acabava el temps de condemna es desconnectava i el cervell moria, és a dir, que, a finals del segle xxii, qualsevol delicte era penat amb la mort, més aviat o més tard.

Victòria i Lluís recorrien la nau observant el bombolleig de l'oxigen en els receptacles, que produïa un soroll fi d'aigua corrent. Ella es va aturar davant d'una columna i va llegir: Rei Víctor Manel IV, Joana d'Aragó i Nicolai d'Itàlia. Ella sí que recordava el nom del pare i la seva amant. Una llàgrima, a contracor, li va vessar de l'ull.

«Petit Nicolai, germà meu. Tu ets l'únic innocent de tota aquesta maleïda història», va pensar.