Carrer amunt

Obro els ulls inconscientment. De fet, no en tinc cap necessitat. Jo ja em trobo bé en aquesta mena de desorientació que, pel que veig, m'ha portat fins al mig d'un pontet de pedra, cobert de molsa i líquens, rodejat de roures i castanyers centenaris, amb una catifa de falgueres que cobreix tot el voltant i un rierol que el travessa cap a qui sap on. Un lloc idíl·lic.

Una mica més enllà, un poblet s'aferra a una muntanya de roques humides. El que sembla ser el carrer principal puja costerut i una força, desconeguda per mi, m'empeny cap allà, començo a fer els primers passos per un terra ple de pedres grises, negres i vermelles, boterudes i llisquents.

A l'esquerra hi ha la façana d'una casa mig coberta per la casa veïna, es nota que li han tret el protagonisme que havia lluït en dècades anteriors. Conserva una magnífica porta de fusta amb una finestreta oberta al mig de la part superior. Hi guaito, una dona gran i una de més jove, ambdues vestides de negre, amb mocador al cap i davantal a la falda, comenten alguna cosa sobre una desgràcia que ha passat. Les sento fluix, ja que estan assegudes a la vora del foc, en una habitació petita i amb la porta mig oberta, que només em deixa entreveure el que deu ser el menjador.

Sense massa interès per la conversa segueixo pujant carrer amunt. A pocs metres més un carreró igualment costerut s'obre a mà dreta, però de baixada, és curt i tot seguit fa cantonada. Es veu un trosset de mur que, pel que sembla, deu tancar l'hort de la casa adjacent.

Uns homes surten del revolt, tots tres vestits de pana negra, semblen germans, i tots tres amb el cap cobert per una boina de feltre o una gorra de plat de pana.

—No sé per què ho ha fet? Cal ser covard —diu el que sembla més gran.

—Pots comptar, cabòries que agafa un —diu el del mig.

—No diguis que va ser un covard —replica el més jove—. No sabem què li passava pel cap, cal ser molt valent per fer-ho. Si fos fàcil, tots ho faríem en arribar a vells. No t'ho vull sentir dir més, i menys que la família et senti. Per dir això, millor estigues callat.

Discuteixen sobre un home que no tenia valor, o potser sí, per fer alguna cosa; tampoc he entès molt bé de què parlaven.

Les cases que em queden a l'esquerra són altíssimes, però crida l'atenció el desordre en què estan disposades les finestres i els balcons, no pots fer-te una idea a quin nivell estan els pisos. Hi ha un balcó gran, una mica més amunt una finestra minúscula, més amunt dues finestres iguals... No entenc com poden estar distribuïdes aquelles cases per dins.

Una mica més amunt hi ha una petita placeta amb un banc fet de pedra i unes jardineres amb uns clavells que algú deu cuidar.

En la casa que hi ha damunt es veuen unes grans vidrieres que, de segur, permeten que el sol entri a la sala de cosir. Les finestres estan entreobertes i se sent un batibull de paraules, gemecs i crits.

—Ai, el meu germà! Què faran ara la seva dona i els fills? Potser hauran de marxar a Barcelona. Ai, el meu germà!

Seguia sense entendre res del que passava en aquell poble, no obstant això, la veu d'una dona m'és coneguda, però ben bé no sé situar-la en el meu entorn.

Segueixo pujant pel carrer, encara sense saber per què i a mà dreta trobo un portal ple d'hortènsies d'hivern. És curiós, a la porta d'entrada de la casa que hi ha al fons, ocupant tota l'amplada del carreró, hi ha penjat un llaç negre, també en alguna planta hi veig lligat una cinta del mateix color.

—Què hi deu haver passat, en aquest indret? És tot tan tètric! —em sento dir a mi mateix.

Comencen a caure gotes, el cel estava cobert dels núvols més negres que havia vist en molt de temps.

A continuació del carreró hi ha una paret altíssima feta tota de pedra relligada amb argamassa, devien ser els fonaments d'una casa avui dia ja desapareguda. El carrer cada cop es torna més misteriós. Quan miro al front m'impacta una casa alta i estreta, almenys hi compto sis pisos, però de molt poca superfície, ja que el fons es veu molt curt. La façana, al contrari que les de la resta del poble, està arrebossada de color blanc i les finestres remarcades amb blau marí. A dalt de tot un terrat corona la casa. Què hi deu fer aquí al mig una casa tan diferent? Al voltant de la porta que roman tancada hi ha diversos homes, molt nerviosos pel que es veu, uns proven de treure el pany per poder accedir-hi, els altres només miren amunt i exclamen:

—Déu meu! Déu meu! —amb una veu angoixada.

Aixeco la mirada i veig, en una cantonada, un home que penja d'una corda lligada al coll i una barana del terrat que sobresurt de la façana mig despresa pel pes de l'home, pel que entenc, del sotrac que ha sofert al llançar-se al buit.

Ara ho entenc! Aquell home s'ha llevat la vida i tenen por que caigui si no el rescaten aviat.

De per què s'ha penjat? No en sé res i de les converses creuades dels homes no en trec res en clar. D'això devien parlar les dones a la casa i els homes al carrer.

No hi estic a gust en aquell lloc amb tanta gent, segueixo pujant, a mà esquerra es veu la roca negra de la muntanya, deu estar de dol també i, a la dreta, tota una sèrie de cases que semblen deshabitades, els porticons tots tancats als quals ningú ha tret les teranyines des de fa temps i amb les portes del carrer que tenen tots els baixos podrits per la humitat. No hi ha moviment de gent, és un lloc de pau.

Un carrer surt en direcció contrària, a mà dreta, encara més amunt cap on sembla que és la part més antiga de la vil·la. Jo segueixo pujant, el carrer s'aplana una mica i, darrere una casa que fa cantonada i estreny el carrer al màxim, hi trobo una placeta amb una gran paret de pedra sobre la qual encara han tingut el valor de construir més cases. Al costat de la paret de pedra hi ha uns bancs fets amb les pedres que deurien haver tret d'un forn proper.

Unes acàcies donen ombra als bancs on es troben diverses dones amb les criatures que han recollit del col·legi. Es duen les mans al cap, fan grans escarafalls, ploren... Sens dubte deu ser per l'home penjat, comenten la vergonya per a la família, es pregunten què faran ara les pobres criatures, la pobra vídua, tan jove. Què serà d'ella? I els pares...

Els pares estan desfets, res del que puguis dir-los els consola, han perdut un fill, l'únic que tenien.

Deixo les dones enrere, tampoc no m'agraden aquells comentaris i aquells gestos exagerats. Les criatures m'irriten, no puc suportar els crits que fan com conills espantats dins d'una gàbia, les corredisses, els plors histèrics...

A pocs metres hi trobo una plaça més ampla amb la façana de l'església al davant. Uns arboços donen la benvinguda i t'aboquen a unes escales on trobo les portes del temple obertes de bat a bat. Un capellà surt corrents saludant breument la gent quan jo hi entro. Sorprenentment reconec el temple, he estat aquí moltes vegades. L'altar major, on de petit veia com el capellà, d'esquena als feligresos, parlava en llatí; ja de més gran el mossèn es va donar la volta i va parlar en castellà. Tinc la sensació que des de fa pocs anys ho feia ja en català. Tota una vida i tres idiomes dalt de l'altar per dir el mateix discurs. Quines coses més estranyes em vénen al cap!

Hi ha unes dones que posen rams de flors al peu de l'altar i en el racó on hi ha un harmònium molt tronat, un home toca una cançó que em sembla molt trista, com de comiat.

Surto ràpidament perquè no m'hi sento gens a gust, una angoixa s'ha apoderat del meu cor i m'ofega. Quina pujada, fujo carrer amunt perquè em sento molt malament en tots aquests racons.

Dos carrers surten de la plaça, un planer i l'altre, continuació de l'anterior, costerut; em decideixo per aquest últim, ja que he fet tota la pujada, millor acabar-la.

Que diferent es veu tot, de sobte el cel s'ha ennegrit més, com si algú l'hagués pintat amb grisos i negre, encara cauen gotes, no plou fort. En la primera casa habitada que em trobo, les plantes que havien d'estar ufanoses al carrer, estan totes seques, com si un foc les hagués torrat. La porta està oberta només un pam i es senten uns plors que vénen de dins. Es veu que la gent està molt afectada per aquest home que s'ha penjat, o potser és per un altre assumpte que desconec. El terra es va tornant també més fosc, les parets de les cases i de les barbacanes cauen uns fils plens de cendra. Així que avanço brases i cendres es mesclen i van cobrint totes les pedres del carrer i les parets de les cases.

L'ambient es torna sufocant i cada cop que passo per una casa habitada amb la porta mig oberta, sento els plors dels xiquets, de les dones i fins i tot d'algun home, que no sap o no pot estar-s'hi.

Camino damunt les brases, sento l'escalfor però no em cremo. Potser l'altre carrer més planer hauria sigut millor tria, però ara no vull tornar enrere, arribaré al cap d'amunt. Quan la pujada s'acaba, almenys de moment, traspasso un porxo, sota del qual la llum desapareix totalment; en sortir veig que estic en una antiga era on abans triaven el gra. Altre cop un grup de dones totes excitades que es mouen al voltant d'elles mateixes, les mans al cap, un mocador al nas, una altra a la butxaca, llàgrimes als ulls. Me'n vaig enrere un altre cop, no vull estar amb gent que sent tanta tristor. Traspasso el porxo de nou, totalment a les fosques, i surto al carrer planer, ara tot negre, amb les finestres cobertes d'una mena de teranyina impregnada d'aquesta cendra humida i apegalosa, a les parets ja rellisquen quantitats importants d'aquesta mescla sulfurosa, com si del sostre hi caigués lava.

Recorro el trosset pla del carrer amb casetes menudes a banda i banda, en una guaita una dona carrer avall espera rebre notícies noves; en un altre, un parell de xics esperen alguna cosa repenjats a la paret, la pasta negra els cau al damunt, se'ls fica entre les mans, els cobreix els ulls, però ells no noten res, resten impàvids.

El carrer empedrat s'acaba i comença un camí més o menys ample que torna a ser costerut. Jo segueixo caminant, segur que trobaré un lloc on no pugui passar més.

Les plantes i flors del voltant del camí segueixen sent seques, cremades. Farigoles, romanins, estepes... tot mort, fins i tot els pins tenen la soca menjada pel foc.

Pujant el camí el poc que es veu de terra s'ha tornat vermellosa, es veu que hi ha argila en abundància, alguns còdols i pedres calcàries que sobresurten del fang cendrós semblen ser el més viu de tot l'entorn.

S'acaba el camí i topo amb un mur que tanca un espai més o menys quadrat, travesso la porta de ferro i amb sorpresa veig que és un jardí, crisantems, clavells, roses, dàlies, esparregueres floreixen per tot arreu, des que hi he entrat el camí s'ha tornat més estret i a un costat tinc tota una esplanada plena de creus, algunes amb inicials, d'altres sense. Rodejo uns petits edificis dels quals també pengen flors de tota mena, pujo més amunt dins del tancat, les meves empremtes de cendra negra encara s'apeguen a terra.

Més amunt, en lloc de flors a terra hi ha xiprers, alts, verds i ancians, però que han suportat el cop d'aire roent que sembla haver assolat el poble. A les parets també hi veig flors, les mateixes que a la zona baixa, oloroses, que omplen de fragàncies tot l'entorn.

En un requadre petit dins del recinte, separat per una paret baixa de pedra grisa, hi ha només dues o tres creus, poques per a l'extensió que té, i, al mig,  dos homes caven un forat en un sòl molt pedregós. Veig un altre home que treballa d'esquena a ells amb una creu de ferro a les mans.

M'acosto a ells i sento que comenten l'afer de l'home penjat i quina feinada els està donant. La zona on caven té poca fondària i tot seguit surt el llit de roca. Però diuen que allà hi ha poques tombes, és la zona on es dóna sepultura als no cristians i als suïcides.

De sobte sento fred, les brases que encara tinc apegades als peus s'apaguen, el cel negre es torna encara més negre si pot ser, el xàfec ara és fort i s'alça un vent gelat que m'empeny cap al racó on treballa l'home assegut a terra, els xiprers es tomben perillosament. Caic a terra i rodolo fins al costat de l'home que sosté la creu. El xàfec ja és diluvi, però ell vol acabar la feina i marxar, també plora. Entre les gotes d'aigua que cauen veig que hi ha unes inicials a la creu. Les meves!