La mort de la Mimí

I

No se sentia ni respirar una ànima, tot el teatre estava en silenci esperant l'escena final de l'òpera. Els actors a l'escenari, en penombra, es movien lentament. El final així ho demanava, era la mort de la protagonista.

S'estaven oferint en el Teatre Nacional de la ciutat un seguit de representacions d'aquella obra magnífica. Tothom volia assistir-hi per dos motius: per la qualitat de l'obra i de l'escenografia, però també perquè calia deixar-se veure amb el granat de la societat cultural, ja no de la ciutat sinó del món. A més a més que l'orquestra en directe fos dirigida per Anatoly Ludinovich era la cirera del pastís. Després de quaranta-cinc anys de carrera triomfant, en aquest teatre i amb aquesta òpera s'acomiadava dels escenaris.

Si eres algú amb certa fama o amb pretensions de ser-ho, aquells dies havies de passar pel teatre, aconseguir una entrada fos com fos, havies de mirar atent qui hi havia i havies de deixar-te ser observat.

El quart acte tocava al final, els estómacs en la platea i en la resta de teatre estaven encongits, la soprano començava a cantar l'ària que acabaria amb la seva mort, el tenor enramava les seves paraules amb les cansades i malaltes notes d'ella, un baríton i un altre soprano, que feien el paper d'amics de la parella d'enamorats, completaven el quadre.

Alhora una espectadora estirava tota l'esquena per sentir tot el que podia l'orquestra i els cantants, desconeixedora de la tràgica repercussió que li comportaria aquest gest.

La protagonista, agonitzant, es va reincorporar uns segons de l'ampla cadira on estava asseguda per deixar-se caure, ja sense vida, restant coberta per abrics i un munt de mantes velles amb què l'havien cobert per entrar en calor.

La fi de la vida va acompanyada d'unes notes gairebé inaudibles, però bellíssimes, mentre el tenor crida el nom de la seva estimada desesperat. L'espectadora sent una finíssima punxada en el clatell i uns segons més tard cau fulminada en la cadira que ocupava a la platea, és morta.

II

—De veritat m'està dient el que sento? —va dir l'inspector de policia al gerent del teatre.

—Sí, l'ocasió...

—Deixis d'ocasions, cultures, cantants i bajanades. M'està dient que amb la dona morta d'avui ja són quatre d'ençà que van començar les representacions?

M'està dient que no han comunicat res a la policia ni a ningú perquè no hi hagués un escàndol i s'aturés l'obra? M'està dient... —li preguntava fora de si.

—Bé, les morts eren per aturada cardíaca o fallada general multiorgànica. Sí que és coincidència, però l'emoció, el llibret de l'obra bé pot produir...

—Au! Si us plau, no em vingui amb collonades. Sap que el puc detenir ara mateix per mil càrrecs diferents, dels quals el menys greu seria el d'obstrucció a la justícia?

—Jo... no es pot aturar, és La Bohème. Sap vostè què vol dir això?

—És que al·lucino! No m'ho puc creure, de veritat. En vint-i-tres anys de professió no sé si m'havia trobat amb algú que fos tan totxo —deia l'inspector movent-se per tota l'habitació.

—Faci el favor de no ofendre, pensi que tinc contactes molt amunt i vostè només és l'inspector d'una comissaria de barri.

—Miri, li dic ben clar, aquesta nit ja no hi haurà representació. Punt final. M'ha sentit?

III

—Ei! Has sentit quina moguda hi ha pel teatre? —li deia el cambrer a la taquillera.

—Sí, noi, sí. Però tal com està la situació econòmica de la casa, aquí podia passar qualsevol cosa.

—Tens raó. Vés a saber quina es poden idear els de dalt per salvar el vaixell.

Anirem tots al carrer quan acabin les representacions. Això s'enfonsa a tota velocitat.

—Què vols dir? —va preguntar-li la noia amb una innocència fingida.

—Dona! De moment portem quatre cadàvers en l'última setmana, quan això es publiqui l'enrenou serà bestial. Es tornarà a parlar del teatre a tot el món, però precisament no massa bé, ara que potser això tan macabre ens salvarà.

—Jo crec, pel que he sentit a les reunions del sindicat, que ja es va arreglant tot.

—Arreglant? Com? —va dir el cambrer.

—Entre nosaltres, hi ha gent molt poderosa disposada a fer qualsevol «acte» —va dir fent ressonar especialment la paraula—. Com et dic, qualsevol acte per no tancar el teatre.

—No entenc res noia. Què vols dir? Que hi ha gent disposada a matar pel teatre? O vaig massa lluny.

—Mira, només et puc dir que en mi no es fixa ningú. Sóc invisible per a tothom, la taquillera, però rere els vidres o les portes sents coses que et fan esgarrifar. Jo muda.

IV

En el despatx del gerent del teatre l'aire es podia tallar amb un ganivet. L'inspector amb un entrepà, el gerent amb un vodka i dos policies amb cara de circumstàncies al costat de la porta.

Tots dos murmuraven i caminaven al voltant de la taula de caoba fosca, que havia vist passar de tot en aquell despatx.

—De veritat vol que em cregui que no ha avisat ni ens ha dit res abans per poder acabar les representacions de La Bohème? Però si només és art! Música! Totalment eteri! Ho entén? —li deia l'inspector al gerent, cridant cada cop més, enfadant-se amb tot i tothom a mesura que passava el temps.

Sobre la taula hi havia un telèfon de baquelita negra desgastada al costat del dietari amb base de fusta, tot amb un aire ranci més propi d'un despatx d'un teatre de cabaret que del Teatre Nacional.

Aquell aparell va començar a sonar amb un estrident so fins que el gerent va despenjar-lo.

—Digui. Abraham Risjöert, director del Tea... Sí, sí senyor. És un honor per mi que vost... Sí, ara mateix li passo. Gràcies, senyor. És per a vostè, inspector.

—Qui collons em truca aquí? —va dir, inconscient que la persona que estava a altra banda del cable telefònic ho sentia tot, alhora que eixugava sense cap complex l'auricular per retirar la suor que havia deixat el gerent—. Digui, amb qui parlo?

—Hola, inspector, sóc el ministre de l'Interior, escolti bé el que li diré. Cal que faci el que li dic. No, el que li ordeno!, ràpidament i sense fer escarafalls. En el teatre, aprofitant aquest esdeveniment mundial s'estan realitzant una sèrie de trobades de funcionaris del més alt rang per negociar un assumpte de seguretat internacional. Per tant, ja pot anar retirant tots els policies del carrer, els cotxes i els franctiradors dels terrats. Vostè, juntament amb ells, ha de desaparèixer ara mateix del teatre. Les morts ja estan sent investigades per personal vestit de civil. L'èxit d'aquestes reunions és vital per a la seguretat de la nació i de totes les nacions que ens envolten. M'ha entès?

—Senyor ministre, permeti'm que li digui que...

—Foti el camp, collons! —va cridar el ministre fent apartar l'auricular de l'orella a l'inspector en un gest brusc i involuntari.

V

Havia passat gairebé una setmana d'ençà que l'inspector i tota la seva colla havien abandonat el teatre. Aquella nit, com les anteriors, es va reprendre la representació de l'obra tal com havia manat el ministre, ni rastre de policies uniformats, en devia haver-hi de vestits de civil per controlar les reunions dels funcionaris, però no cridaven l'atenció. L'obra anava avançant lentament, però ferma, la qualitat dels cantants era indiscutible.

Amb un silenci sepulcral començava l'escena de la mort de la Mimí. A un matrimoni txec se li va fer un nus a l'estómac, La Bohéme era la seva òpera preferida i l'ària de la Mimí agonitzant per a ells era superba, gairebé cada dia l'escoltaven a casa mentre sopaven.

L'ària va arribar al final amb els crits desesperats del tenor cridant: Mimí! Mimí!.

El teatre en ple es va aixecar a aplaudir i victorejar els artistes i el director d'orquestra, menys l'home del matrimoni txec, que restava assegut a la butaca. La dona, eufòrica, va tardar a adonar-se'n fins que, quan el va tocar, l'home va caure plegat. Un altre mort.

El protocol estava ja més que establert, es deixava sortir a tothom del teatre tranquil·lament com si es tractés d'un simple desmai. Un cop tothom fora, un metge confirmava la mort per aturada cardíaca o fallada multiorgànica i començaven els passos i tràmits per traslladar-lo a la funerària.

Un cop allà l'inspector tenia costum d'acostar-s'hi; com no feien autòpsia dels cadàvers, tenia poca informació i allà intentava esbrinar alguna cosa més.

El deixaven estar sol una estona amb el mort o la morta abans no arribés la família i hagués de començar a preparar-lo per ser exposat.

—Bé, què tenim? —rumiava en veu alta l'inspector—. Quina relació hi ha entre les víctimes, ha d'haver-hi alguna cosa en comú. Tots són d'avançada edat, de diferents nacionalitats, homes i dones, professors o amants incondicionals de la música clàssica. Això no és res d'estrany, tots han acudit en diferents dies a les representacions, tots han mort de parada cardíaca i tots, i és el que crida més l'atenció, tenen una al·lèrgia que els provoca una erupció de petites butllofes al clatell. Jo no crec que siguin casuals aquestes morts, però, si tinguessin alguna cosa a veure amb el que em va dir el ministre, els serveis secrets ja haguessin actuat. Si pogués fer les autòpsies! —Es lamentava l'inspector—. Què tenim? Doncs, ben bé no sé...

—Inspector, disculpi però es fa tard. Hauríem de posar-nos amb el finat.

—D'acord, d'acord... ja surto.

VI

—Així que tu, estant aquí a la taquilla, ho sents i ho veus tot?

—Home tot, tot... potser no, però no creguis que se m'escapen massa coses.

El noi es va anar congestionant i no treia la mirada de les mans de la noia que endreçava les entrades.

—Llavors t'hauràs adonat que a la sortida...

—Et trobes bé? Fa un moment estaves suat i vermell i ara estàs més blanc que el paper de fumar.

—Les golfes... va dir el cambrer gairebé inaudiblement.

—Les golfes? Què hi passa a les golfes?

—Les golfes... Damunt del galliner, lluny de les llotges.

—Sí, sí. Ja sé on són les golfes. Què hi passa?

—Si no en saps res, jura'm que no ho diràs mai. Si vols, et pots afegir.

—Mira, noi, estàs fatal, eh! A mi si no em parles clar, no sé què estàs dient. Que potser a les golfes del teatre s'hi amaga algun secret? Potser relacionat amb aquestes morts que no paren? —deia la noia amb un to foteta.

—Potser no t'hauria d'haver dit res, però ara ja he començat.

—Doncs acaba, home! Així tots més tranquils. Què hi passa en aquest coi de golfes?

El noi va callar uns moments mirant la noia fixament als ulls, dubtava de fer el pas final o no. Les gotes de suor li baixaven pel clatell i li seguien esquena avall.

—A les golfes, després de les representacions... doncs... hi ha un grupet de parelles benestants que no surten directament al carrer. Quatre o cinc parelles, algun dia potser sis, pugen a dalt, damunt del galliner.

—I?

—I allà els esperem quatre cambrers, no vull dir-ho així, però som els més joves i ben plantats.

A la noia se li va anar canviant la cara a mesura que la imaginació corria més ràpida que el discurs del noi.

—I aleshores... Tenim relacions sexuals tots amb tots. Ja està, ja ho he dit!

—M'estàs dient que feu una orgia cada dia a les golfes? Hòstia, paio, que fort! Amb raó fas aquesta cara, si deus estar esgotat! Que bo! I si us ha descobert algú i aquestes morts són la venjança?

—Es mouen molts diners. No diguis res a ningú. Estic acollonit noia i si després segueixen per nosaltres?

—Només us podia passar pel cap a vosaltres. Orgies a les golfes! Que no pugi jo un dia, mira! —va dir la noia fent un gest per pessigar-li els genitals del noi, que amb un salt enrere va escapar-se de la magrejada.

VII

El dia de l'última representació havia arribat, el gerent sospirava alleujat per no haver d'amagar més les morts que es produïen a la platea. Unes hores més i tot haurà acabat. Llavors només calia esperar trucades per seguir fent altres obres i aconseguir el renaixement del Teatre Nacional.

Els cambrers i la taquillera estaven desanimats, no sabien quin futur els esperava. Ningú els deia res, si tancaven o si seguien. Només els quatre cambrers que participaven en les orgies estaven més tranquils, ja que durant tota La Bohème havien fet diners per viure una bona temporada.

Els actes de l'òpera s'anaven succeint, les veus dels cantants sonaven més bé que mai, l'orquestra tocava meravellosament. S'acostava la fi de l'últim acte, la Mimí, malalta, seia a l'ampla cadira coberta d'abrics i mantes com cada dia.

El públic mut com si es tractés d'un funeral veritable no es perdia un detall de l'escenografia, dels aguts de les sopranos, dels greus dels tenors; seguia la música de l'orquestra bocabadat, ara el vent, ara les cordes, un toc de percussió. La Mimí agonitzava, l'home assegut a la tercera filera al costat del passadís gairebé no es va adonar de la fina punxada que li va traspassar la pell del clatell, va atendre uns segons les últimes paraules de la Mimí i van morir tots dos alhora, una com feia cada nit i l'altre per a tota l'eternitat.

Els aplaudiments, especialment sorollosos, sonaven durant uns minuts inacabables i llargs. El director de cara a la platea saludava fervorosament el públic, reverències sense fi, amb el braç i la palma de la mà allargada mostrava a tota l'orquestra que l'havia acompanyat en aquell comiat. Els cantants a primera línia d'escenari tampoc acabaven amb les reverències i posant-se les mans al pit es mostraven submisos davant els seus companys. El Teatre Nacional havia tocat la glòria un altre cop i ara tots els grans cantants, directors, escenògrafs i productors voldrien tornar a programar en aquell escenari. El gerent se sentia satisfet. Unes parelles entre el públic també reien excitades perquè sabien que l'espectacle continuaria a les golfes amb els quatre xicots més ben plantats de la ciutat.

VIII

Un home jeia mort al seu seient, com a les anteriors morts, una fina agulla havia inoculat unes gotes d'àcid sulfúric en la delicada medul·la òssia a la base del cervell. Aquell àcid en pocs segons cremava totes les connexions entre el cap i la resta del cos provocant el que semblava un atac de cor o una fallada multiorgànica. El director d'orquestra va aixecar la mirada veient com el seu hàbil sicari sortia a corre-cuita entre els aplaudiments, va somriure satisfet. Avui havia mort l'últim d'aquells que, formant part del jurat del Premi al Director d'Orquestra de l'Any quan ell s'hi va presentar amb vint-i-cinc anys tot just acabat el conservatori, van ser capaços de dir-li: «Noi, dedica't a una altra cosa perquè per a director ets completament inútil». Els havia deixat viure fins ara perquè veiessin el seu èxit, perquè s'adonessin del seu error, per expiar els seus insults. Però avui, que ell es retirava, ja no tenia sentit que ells seguissin vivint. Millor així, tots morts.

Aquell dia a les golfes un cambrer es va deixar l'auricular de l'organització obert sobre el munt de roba. Per tot el teatre, on hi havia els muntadors, la gent de vestuari, els il·luminadors, ressonava per tots els racons els gemecs de plaer del gerent entusiasmat.