La teoria divina

El doctor Osvald treballava, des de feia anys, a torns de vint-i-quatre o trenta-sis hores a les urgències de l'hospital d'Haverhill, a l'estat de Massachusetts. Aquella era una nit moguda. Una estona de calma es va veure trencada pel cop violent de les portes que es van obrir de bat a bat en entrar una llitera amb una dona jove, amb el cap i una cama immobilitzats. Damunt d'ella una infermera li feia un massatge cardíac per intentar mantenir-la en vida. Un cop dins d'un box, la responsabilitat passava a l'equip del doctor Osvald.

La infermera va informar:

—Dona, al voltant dels vint-i-sis anys, sembla que té bona forma física, víctima d'un accident de trànsit, fractura oberta a la cama esquerra i ferides a l'abdomen i a la part dreta del cap, dolor intens al clatell, pèrdua abundant de sang, inconscient, hipotensa i ritme cardíac accelerat. Li hem donat morfina per al dolor i atropina per al cor. Pupil·les no reactives. Test de Glasgow, set.

—D'acord —diu el doctor Osvald—, ja m'encarrego jo. Radiografia del cap, abdomen i cama esquerra. Anàlisi general, amb tòxics inclosos. Connecteu-la per veure la saturació d'oxigen, la pressió i el ritme cardíac. Anem primer a aturar l'hemorràgia de l'abdomen.

Tot l'equip es posa en moviment, saben perfectament què cal fer en cada moment, però la situació és crítica i el futur de la noia molt compromès. Un munt de tubs, agulles i sondes es reparteixen per damunt del cos de la noia, al mateix temps que unes tisores li tallen la roba deixant-la només en calces davant de tot l'equip.

Un jove metge adjunt d'urgències, a qui anomenen Gus, col·labora en totes les operacions i ordres que va donant el seu cap. Al cap de pocs segons es produeix l'aturada cardíaca, una infermera posa el gel conductor sobre el pit de la noia, pales elèctriques:

—Càrrega! Tres, dos, un i fora!

La noia s'arqueja, cap reacció. Es repeteix la mateixa acció diverses vegades, però la noia no respon.

—Hora de la mort... a les dues vint-i-quatre de la nit. Cobriu-la.

«Quin desastre de nit, primer un home amb insuficiència respiratòria, que no l'hem pogut recuperar, i ara aquesta noia. Si seguim així, batrem el rècord de morts en una sola nit» anava pensant el doctor Osvald mentre es dirigia a l'habitació de descans per intentar dormir, ni que fos mitja hora.

En un breu espai de temps en què els boxs es mantenien en certa calma, el Gus va tornar on encara era la noia morta, esperant ser traslladada a la sala de cadàvers on la prepararien per si localitzaven la família. En arribar a la sofisticada llitera es va ajupir per poder manipular uns minúsculs aparells que ell mateix havia col·locat amb anterioritat en els flexos i les cames del llit. Va bolcar les dades de cada xip al seu rellotge d'última generació i en uns segons ja era fora, la feina estava feta.

El Gus va estudiar medicina i va acceptar treballar a urgències només per un motiu, era el lloc on els pacients entraven i morien més ràpidament. Diferent de les especialitats d'oncologia o geriatria, que podien tardar mesos o anys en morir. A més a més, a urgències tenia una variabilitat increïble de pacients: infants, adults, vells, prims, obesos, malalts crònics, malalts ocasionals... L'entorn mèdic ideal per a demostrar la seva teoria i, qui sap, potser aconseguir finalment fusionar la ciència i la religió. Ser creador del que ell anomenava Espiritualitat científica. Ser convidat pel papa de torn a Roma. El premi Nobel el veia possible, però ja el tenia molta gent, tampoc el feia patir. El que seria segur és que viuria com un rei la resta de la seva vida, perquè per fer públic el resultat del que havia descobert demanaria milions d'euros, de dòlars... I, a més a més, per cada entrevista o reportatge cobraria més milers d'euros. Seria com un Bill Clinton o com una Àngela Merckel, viatjant d'una punta a l'altra del món i donant conferències a les universitats més reconegudes. Només li calia viure una mica més entre tots aquells mediocres que patien, per si a algú se li descobria una malaltia terminal, moria d'una sobredosi o calia tallar-li una cama infectada de gangrena per una diabetis que arrossegava tota la vida.

La teoria que volia demostrar el Gus era la coneguda com la dels vint-i-un grams, el pes de l'ànima segons ell i segons el doctor Duncan MacDougall, metge també de l'hospital d'Haverhill, una ciutat allunyada de tot, a la frontera amb New Hampshire. L'any 1907 aquest doctor va convèncer sis malalts terminals perquè morissin damunt d'una taula amb una bàscula de precisió capaç de notar diferències de grams en el pes d'una persona. Ell va observar que, de mitjana, en el moment de la mort el cos perdia aquests misteriosos vint-i-un grams de pes. Per a ell no hi havia dubte, era el pes de l'ànima. Aquesta pèrdua de pes, tot i haver-ho pogut comprovar només en sis pacients, sempre era més o menys la mateixa, l'única diferència era que en alguns es produïa en el moment d'expirar i altres al cap d'una estona. També es donava el cas que la pèrdua podia ser de cop o gradualment fins a arribar a l'espiritual xifra.

Però el doctor Duncan McDougall va anar més enllà i per estar segur que era l'ànima, que dotada d'alguna matèria abandonava el cos, havia de demostrar que en altres éssers, mancats d'ànima, no es donava aquesta pèrdua de pes. A qui podia haver estat un rellevant metge només se li va ocórrer sacrificar amb verí quinze gossos, pesar-los en l'agonia i en la mort i observar que realment no hi havia pèrdua de pes. Els gossos no tenien ànima, o més ben dit els humans eren els únics éssers vius dotats d'aquest be diví.

Sí, va tenir opositors a la seva teoria tot i que ell va publicar el seu experiment en revistes científiques prestigioses com la Journal of the American Society for Psychical Research, o a l'American Medicine, però l'astut Clarke Augusto P., a qui Gus odiava a mort, publicava articles en el New York Times criticant i refutant la teoria basant-se en dos pilars: la poca quantitat d'individus mesurats en l'experiment, que l'invalidava ja d'entrada; i que es podia justificar la més o menys pèrdua de pes en el moment de la mort perquè els pulmons deixen de refredar la sang i es produeix un petit augment de la temperatura del cos que es fa evident amb la sudoració, i quan aquesta s'evapora es produeix la pèrdua de pes. Justificava al mateix temps que els gossos no tenen glàndules sudorípares i per tant no es pot produir aquest fenomen.

El Gus havia instal·lat uns petits sensors en els llits dels boxs d'urgències. Els temps havien canviat i evidentment la tècnica informàtica donava unes possibilitats increïbles, transferia tota la seqüència de pesos d'ençà que entrava el subjecte fins que moria o era traslladat. Ell ho podia fer, no a sis pacients, a seixanta o a sis-cents si li convenia, mai ningú el descobriria fins al moment de fer públics els seus resultats. Ja portava molts registres, a més a més, com ell pensava, no tenia registres només d'homes d'avançada d'edat sinó també de dones, infants, tots de diferents pesos, i el curiós era que sempre el pes que es perdia era de vint-i-un grams. Fossis com fossis, l'ànima sempre tenia el mateix pes; l'ésser humà era dotat en el naixement d'una ànima que es mantenia invariable al llarg de tota la seva vida, ni creixia ni es feia més petita, sempre constant. Hi havia, de tant en tant, un pacient en què no disminuïa el pes, però ja se sap que en els experiments científics sempre sorgeix alguna pregunta nova o, en tot cas, les mesures no eren correctes a causa de l'agitació del pacient sobre la llitera en el moment de la mort. A vegades també alguna infermera retirava ràpidament gases, tubs, roba, fent impossible que la mesura fos la correcta.

Aquesta part de l'experiment ja el tenia força avançat amb uns cent cinquanta individus mesurats, suficients per a una bona publicació, però li quedava demostrar la segona part de la teoria. Havia ja sacrificat al garatge de la seva casa adossada uns quinze gossos, però volia arribar a tenir més subjectes per a la mostra. Els anomenava així perquè només eren allò per a ell, subjectes que formaven part del seu experiment. Prou orgullosos haurien de sentir-se de participar-hi i passar a la posteritat gràcies a un personatge com ell, de la mateixa manera que ho van fer Aristòtil, Newton, el matrimoni Curie o inclús Einstein[IH1] .

Tenia dos dies festius, ben merescuts, després dels torns eterns d'hores inacabables, tancat en el soterrani d'urgències sense veure ni el sol. Era l'ocasió ideal per anar a un barri de pijos a segrestar una cinquantena de gossos mentre els seus amos els deixaven passejar sols per la gespa de les voreres, i després a un suburbi on trobaria els gats adients per afegir-los a les mesures i innovar en l'experiment. Si els gats tampoc tenien pèrdua de pes en morir, la segona part de l'experiment quedaria més que demostrada i se sabria que l'ànima seria exclusivament atorgada als homes, en exclusiva, per Déu.

Van ser dos dies frenètics, perquè l'agonia dels gats va ser molt més llarga del que es pensava. Però estava eufòric perquè en tots els casos el pes dels subjectes no humans en el moment de la mort no havia variat ni un mil·ligram. Demostrada la teoria ja es veia a Roma amb l'actual papa Francesc saludant a la plaça del Vaticà. Va dormir unes hores profundament, abans de retornar a urgències, gràcies a uns comprimits sedants, ja que amb l'eufòria que sentia hagués estat impossible sense aquesta ajuda.

Nou torn de vint-i-quatre hores a urgències, polir quatre detalls a l'article i repartir-lo a diferents diaris. Aquests serien més ràpids en editar que les revistes científiques, les quals tardarien mesos en publicar alguna cosa i ell tenia pressa per donar a conèixer al món el seu descobriment.

Una crisi al·lèrgica als fruits secs, diversos talls i fractures, algun hipocondríac pensant que es moria, res interessant, de moment, aquella nit. De sobte, quan ja feia divuit hores del torn i estava descansant una mica en l'habitació, va sentir que les portes s'obrien violentament i com les rodes d'una llitera d'ambulància feien aquell soroll agut tan incòmode quan estan poc engreixades. Es va llevar abans que l'avisessin i va sortir al passadís. Al fons va veure com un grup de gent entrava dins d'un box i el doctor Osvald el cridava perquè hi anés ràpidament.

Era la víctima d'una agressió, un sensesostre d'edat molt avançada a qui uns joves li havien calat foc ruixant-lo primer amb gasolina. L'avís havia arribat tard i tenia el cos gairebé tot cremat amb ferides de segon i tercer grau, la supervivència era gairebé impossible, aviat se li inflamaria la laringe, la tràquea i els pulmons i moriria ofegat. Si no tenia aquesta sort, l'esperava una llarga i dolorosa agonia en una unitat de cremats fins que una sèpsia acabés amb ell.

Però la sort es va girar tot d'una i l'home va començar a fer convulsions, arquejant-se, no hi havia manera de mantenir-lo quiet, amb el dolor que hauria de sentir en refregar les cremades amb la superfície de la llitera. El Gus va desviar un moment l'atenció del malalt per assegurar-se que els dispositius de mesura estaven ben situats, Déu li havia regalat un subjecte més.

Al doctor Osvald aquell moviment del Gus li va semblar estrany, però en aquell moment no tenia temps de mirar res més que al pobre cremat al qual se li estaven desestabilitzant tots els òrgans del cos.

—Morfina, més morfina! —cridava el doctor Osvald—. Hem d'aconseguir tranquil·litzar-lo, després el sedarem. Prepareu per intubar-lo, no aguantarà massa sense respiració assistida, sèrum! Poseu-li sèrum a raig, l'hem d'hidratar com sigui i que algú es posi en contacte amb l'hospital de cremats, que enviem un home així com l'hàgim estabilitzat.

Aturada cardíaca.

—Sortiu tots, gel conductor als pectorals. Tres, dos, un, fora! Res. Tornem-hi. Res. Tornem-hi. Res. Tornem-hi... Res. Deixem-ho? Què dieu? Sí? Doncs hora de la mort l'una i dotze de la nit. Espero que agafin als que han fet això. Comunica-ho a la policia, si us plau. Jo m'estiraré una estona a veure si abans de sortir a les sis del matí puc dormir una estona.

L'Osvald va mentir. Volia que tothom cregués que dormia perquè així que el Gus va sortir del box per rentar-se —era molt escrupolós—, va poder mirar sota el llit i va localitzar els estranys dispositius. Se li va ocórrer mirar en l'ordinador del Gus per si hi trobava alguna cosa sobre aquells dispositius tan estranys i què feia amb ells. Ja feia temps que l'observava amb especial atenció, no sabia dir què però era estrany.

L'adjunt, que no el va sentir perquè estava traient-se del damunt trossos de pell del sensesostre, només pensava a sortir, que no hi hagués ningú al box i poder descarregar les dades.

Va obrir l'ordinador i per sort no hi havia cap contrasenya per accedir-hi, a l'escriptori es veien diverses carpetes; de música, de papers administratius, de fotografies, algun programa descarregat que no tenia idea perquè servia i, en l'extrem superior dret, una icona d'una carpeta, que era un microscopi, anomenada Recerca. Va prémer a sobre del dibuix amb el punter i es va obrir una finestra amb dues carpetes més, anomenades Subjectes humans i Subjectes no humans. Va obrir la dels humans i altre cop diverses carpetes anomenades amb el que va reconèixer com a noms de pacients d'urgències, al final de la llista, un arxiu Excel amb el nom de Resum.

No podia entretenir-se gaire més, el Gus podia tornar en qualsevol moment. Va obrir l'arxiu i li va costar uns segons entendre què estava veient, unes columnes amb números identificades com pesos anteriors i posteriors a la mort dels pacients, moltes fileres avall una xifra ressaltada amb vermell mostrava un «21,3 g».

El va tancar i va veure que hi havia un arxiu de Word anomenat... No podia ser veritat el títol que estava llegint, suant pels nervis i pel que estava descobrint va dir, per a si mateix en veu baixa i remarcant les síl·labes:

—Comprovació experiment Doctor Duncan MacDougall.

Tenia l'aspecte d'un article científic, en els autors hi figurava ell sòl, el resum... Ja no podia seguir llegint. Sabia perfectament a què es referia, qualsevol estudiant de medicina coneixia la història del metge macabre embogit en el seu deliri, això t'ho ensenyaven el primer dia de classe d'honestedat. Aleshores va tancar les carpetes fins a arribar a la de Subjectes no humans. Es va sentir la porta de la sala d'esterilització i neteja i la veu del Gus que deia alguna cosa. Va restar quiet uns segons, paralitzat per tot plegat fins que va sentir la veu d'una infermera que demanava al Gus que anés a signar uns papers, unes medicacions i a recollir els informes que, sí o sí, havia de lliurar-li complets avui mateix abans d'acabar el torn.

Això li donaria una mica més de temps, la carpeta oberta mostrava diversos arxius i també un Excel de resum al final. En obrir-lo va veure que tenia la mateixa estructura que l'anterior, però el nom dels pacients estava substituït per «Gos 1» o «Gat 4» i la raça de l'animal. Al final la mateixa casella ressaltada en vermell amb la xifra «0,7 g».

El cap li bullia i es preguntava si el Gus s'havia aprofitat de la mort de més de cent pacients a urgències i havia sacrificat gossos i gats per demostrar com a certa la teoria del pes de l'ànima. Era boig o què?

Va tancar l'ordinador i el va desar convençut d'agafar a l'adjunt pel coll i ofegar-lo fins que li digués què volia dir tot allò. En sortir de l'habitació va recórrer el passadís fins que, en passar per davant del box, va veure el Gus ajupit sota la llitera. Amb un cop de porta violent va entrar-hi sorprenent el noi descarregant les mesures del pes del sensesostre.

—Què hi fas aquí? Què són aquests aparells? He vist tot el que tens a l'ordinador i digue'm que no és veritat, o tindràs prou anys a la presó per pesar i repesar gent. Animal!

El Gus en veure's descobert va aixecar-se lentament.

—No és tan senzill com es pensa doctor Osvald —va dir amb veu dolça.

—Ah, no? Doncs explica-m'ho perquè el meu cervell de mosquit ho entengui!

—Doctor Osvald —va dir afectuosament, convençut que li explicava un fet meravellós—, no he fet res de dolent, només una recerca per demostrar definitivament l'existència de l'ànima, i per tant de Déu, de manera clara i irrefutable. Jo no he fet mal a ningú,  aquests pacients anaven a morir igualment.[IH2]  I què són uns quants gossos i gats sacrificats? Ja ho ha vist, aquests no tenen ànima i en moren a milers cada dia per tot el món.

»Vostè pot participar del descobriment més gran de la història, direm al món des del balcó del Vaticà que estem dotats d'ànima i que és un fet provat científicament. Per primera vegada ciència i espiritualitat caminant juntes, ja per sempre seran una mateixa cosa. No ho veu? El papa Francesc i el papa Benet XVI amb nosaltres dos davant d'una plaça plena de gent i amb les càmeres de televisió de tot el món sobre nostre. Doctor Osvald, ajudi'm! I potser serem els primers homes a ser declarats sants en vida!

 

—Doctor Gustau, quedis quiet aquí i no toqui res, trucaré a la policia i ho aclarirem tot. Segui tranquil mentre faig la trucada —va dir-li amb un to empàtic un cop s'havia adonat que aquell noi estava boig de veritat.

El doctor Osvald es va acostar al telèfon de dins la sala per trucar a seguretat, i en acostar-se a la llitera per poder agafar l'aparell, el Gus, que ja havia detectat que no l'havia convençut, en un joc ràpid de mans va agafar un bisturí que li va clavar al coll diverses vegades. Malferit, però encara amb força, va donar-li un cop de puny que va fer caure el Gus sobre el cos de l'home cremat. Àgil, el doctor Osvald va baixar les pesades llums i amb un cop ben fort li va esclafar el cap. Pocs segons després queia sense sentit sobre la llitera. Tots dos ferits de mort van traspassar amb uns pocs minuts de diferència.

L'escena era grotesca: el sensesostre mort damunt de la llitera i els dos doctors creuats damunt seu, també sense vida. No ho va entendre ningú.[IH3] [I4]  Els únics que van reaccionar en aquell moment van ser els dispositius que registraven el pes, una pèrdua de només vint-i-u coma vuit grams. Podia ser que un dels dos no tingués ànima? O potser és que una ànima dolenta, si n'hi ha, no pesa res.