Qui recorda Ibb?

Abdulwahab, aquest nom sona més dolç en els llavis de la Nàdia. Segur que no em rebutjarà. Me l'estimo tant! I ella ho sap. Només ens veiem quan jo puc anar d'Ibb a Sanà, i em sap greu que sigui tan poques vegades. Això sí, quan ens veiem, sabem que ens estimem i que volem una família, tenir un futur.

Ella haurà de deixar Sanà i venir a viure a Ibb. Queda lluny de casa seva, però és bonic i una cruïlla de pas entre Moka, Adén i Sanà. Ha de ser aviat, perquè jo ja tinc vint-i-un anys i ella dinou. Temps per casar-nos i començar a tenir fills per seguir augmentant  la gran família que han fet els meus avis i els meus pares.

Tant a la Nàdia com a mi ens agradaria ser guies turístics, viatjar, viatjar molt i aprenre diferents llengües. També estaria bé poder ensenyar al món el nostre patrimoni, als estrangers els agraden les nostres cases marrons ornades de blanc.

Abdulwahab i Nad... Què és això? Ha tremolat tota la casa i el soroll ha sigut ensordidor. La sala ha quedat plena de pols, gairebé no puc respirar. Hi ha un forat al sostre pel qual veig un tros de cel. Està en una cantonada de la teulada. Sort que no estava en aquell racó, la runa m'hagués matat.

Un terratrèmol no ha sigut, no s'ha mogut gens el terra del tercer pis de la casa i jo crec que un tremolor de terra l'haguera suportat. Vivim en un edifici robust a la part més nova d'Ibb.

Haurà sigut un atemptat? Potser un míssil de vés a saber qui. Des de la guerra que iemenites i saudites en llancen a desenes, i sempre ho fan sobre la població civil.

Què poden voler aquests que lluiten cegament? Terres? Poder? Desert?...

Iemen del Nord, Iemen del Sud, la península Aràbiga, Riad, houthis, reunificació, sunnites... Totes les paraules em ballen pel cap mentre intento veure alguna cosa dins la sala encara plena de pols. Només entra aquest sol abrasador pel forat de la cantonada.

Els meus pares i germans estan a la cuina dinant, jo no tinc gana i he vingut a la sala a estirar-me, a pensar amb la Nàdia. El pare ja s'ha adonat que em passa alguna cosa. És un home savi i els seus ulls no l'enganyen ni t'enganyen, només amb una mirada saps si allò que has fet ell ho aprova o no.

M'espolso tot el guix i l'argila que m'han caigut al damunt, començo a tenir visibilitat i ja em veig capaç d'anar cap a la porta. Espero que no caigui cap més míssil, i si ho ha de fer que sigui al mig del desert. Que lluitin allà! Només sorra, sense aigua, sense fronteres. Que juguin a ser soldats en aquella terra que ningú vol.

La porta està travada, es veu que la paret s'ha mogut. Crido als pares, als germans, però ningú em contesta. I ells? Per què no em criden? Què deu haver passat? El forat està massa amunt per enfilar-m’hi i guaitar per si veig alguna cosa. La sortida és la porta, he d'obrir-la com sigui.

Forço la porta i no aconsegueixo res, provo de pujar-la una mica, provo de baixar-la i tampoc, la porta segueix travada. Decideixo empènyer amb l'espatlla, a poc a poc, cada vegada amb més pressió. Faig força amb els peus, que fan lliscar l'estora. Inclinat no sé si me'n sortiré. De sobte se sent un cruixit i la porta s'obre, caic al buit, però aconsegueixo agafar-me al pany en l'últim moment.

S'ha enfonsat tot l'edifici! Només queda un racó dempeus i al capdamunt de tot hi ha la sala on estic jo. He de pujar-hi! No puc caure al buit! Em balancejo, faig força, una mica més... Un taló ja el tinc al terra del pis, un esforç més, una coça i ja tinc els dos. M'arquejo ridículament, cal fer que es tanqui la porta i jo pugui esmunyir-me cap a dins. Força amb els braços! No puc, no me'n surto. Quin vertigen, no ho suportaré massa estona. Un altre esforç, una mica més, més... Per fi la porta venç i es tanca, estic de nou a la sala.

Si no fos perquè ho he vist, podria pensar que no ha passat massa cosa, només el forat de la paret. Em recullo als coixins de l'altre extrem de la sala, no puc respirar, em fa mal tot el cos, panteixo, els pulmons em fan molt mal.

Ara que el que de veritat m'immobilitza és la por. No pot haver passat el que he vist. No pot ser. No pot haver caigut l'edifici. No...

Si és que em queda una mica de seny, aquest em tranquil·litza el suficient per reptar per tota la sala fins a la porta. Li dono un cop de puny i s'obre de bat a bat, miro lentament la runa que resta del meu edifici.

Pare! Pare! Està estirat sobre un tros de paret. Al·là! Sembla que té l'esquena trencada. Està en una posició grotesca. Algú se li acosta, intenta moure'l, l'home aixeca el cap i de seguida el baixa, no em mira. Pare! Pare!

És mort, l'han agafat entre quatre i l'embolcallen en mig del carrer. Ai! El pare... Però, i els altres? On són? No veig la mare ni cap dels meus germans.

No pot ser que no vegi ningú. Se senten veus que criden, alguns, esgarrifosament, es queixen de mal o gemeguen desesperats pel dolor de veure familiars seus morts. Els van embolcallant amb catifes o el que troben. Els alineen al carrer. Ja n'hi ha molts.

La pols que ha aixecat l'explosió ha anat caient formant una capa uniforme sobre tot el que veig. El que veig? Per més que afino la vista no veig la mare ni cap germà pel carrer. Potser han fugit espantats. Però no, penso que estant jo aquí i el pare mort no hauran marxat. I si no han esquivat tot aquest enrenou i no estan amb el pare...?

No! No pot ser! De sobte no veig res, les llàgrimes m'han vessat, tornant-ho tot borrós, només de pensar el que no vull ni imaginar. Perquè no pot ser! No pot ser que estiguin sota la runa! És que no puc ni pensar-ho, perquè no...

Ara m'adono que vaig cobert de pols jo també i dec tenir alguna ferida al cap, en eixugar-me les llàgrimes veig el braç brut i ensangonat. És igual, m’és indiferent. No noto cap mal, ja puc sagnar que m'és ben bé igual. L'únic que tinc és una angoixa que m'ofega per veure el pare estirat junt amb un munt de veïns. Sembla que siguin cadires, o armaris. Au! Tots en filera al mig del carrer.

No, jo no em mouré! Com criden aquests homes, que busquin per la runa primer. Jo estic bé, ja em baixaran d'aquí quan puguin. Es fa fosc, que busquin els meus, la mare, els meus germans. On estaran? Segur que han quedat coberts de runa en algun forat. Els trobaran, els trobaran...

Quin mal al cap, sembla que sagno més. Com sonen les oïdes, quin soroll, tot es torna blanc, em marejo. M'estiro del tot a terra, però no em passa. M'estaré morint? No, oi? Tot és blanc...

Què són aquests crits? On sóc? Estic empolsat, el sostre de l'habitació té un forat, sembla que es fa de dia. Oh! El míssil! L'explosiu! El que fos. He perdut el seny, he estat desmaiat tota la nit. Em dono la volta i guaito avall, hi ha poca llum, però ja puc veure què hi passa, al carrer. Maleït mal de cap! A veure, a veure què hi passa, hi ha més cossos i de sota meu han tret més trossos de formigó i ferro. Què veig? No, això sí que no. Les llàgrimes em tornen a cegar, les meves dues germanes petites estan al costat del pare... mortes. Pobretes, que injust és això. Maleït míssil que mata persones innocents i criatures. Es pot saber què han fet elles i el pare per haver-los assassinat? Perquè això és pitjor que haver-los matat per algun motiu, per diners potser... Els que han llençat aquesta arma contra casa els han assassinat i jo els ofegaré amb les meves mans, els ofegaré fins que morin i els vegi els signes de la por a la cara. I tant que ho faré.

Treuen un altre cos, sembla... una dona. No ho veig bé. Oh! Això és de bojos, la mare! És la mare i és morta, la porten al costat del pare i de les dues germanetes. Oh! No puc, no puc mirar... Què li ha passat? Li manquen les cames i aquests homes tornen a cridar que no em mogui. Com que no em mogui? Què hi faig, aquí dalt? Només veure com treuen tota la meva família morta de sota la runa.

Jo baixo, diguin el que diguin. Els he d'abraçar. I els dos germans? On estaran? Si són vius, els he de treure jo, els salvaré —ho dec als pares— i els cuidaré. Jo tindré cura d'ells, es faran grans, aniran a lluitar! Tots us venjarem! I tant!

A veure, m'acosto a la vora del pis. Quin mal de cap! No marxarà? M'assec amb cura i... oh, oh... Es trenca un tros de terra, salto enrere, els homes criden que m'estigui quiet. Ara ho entenc... no volien que fes caure cap tros de formigó. M'estiro, avanço i torno a guaitar. S'apropa una màquina per enretirar la runa que queda. D'on la deuen haver tret? Però... i si queda gent encara sota aquesta barreja de ciment, ferro i mobles?

L'home que condueix la màquina baixa d'ella. Parla amb els altres homes del carrer i es duu les mans al cap veient tots els morts en filera al carrer. Torna a parlar i es miren el munt de runa, em fa un senyal. Que no em mogui. No, no penso fer-ho. L'home va vestit amb una curiosa granota grisa i taronja, que estrany com vesteixen alguns.

Com si la cullera de la màquina fossin els meus dits quan menjo, les punxes de l'extrem comencen a remoure molt a poc a poc les restes que hi ha sota meu. Ho deu fer tan suaument per no fer mal als sobrevivents que deuen quedar a sota, com segur que hi són els dos germans meus.

Si ho fa així segur que és pels sobrevivents, però... i si ja no ho fan a mà perquè pensen que són tots morts? I si és per treure les restes de la casa només i netejar el solar i el carrer? I a mi quan em baixaran? El cap m'explotarà més fort que aquest míssil, no puc aguantar més i al damunt tots aquests pensaments que em turmenten. Jo aquí dalt sense fer res, com si tot es tractés d'un espectacle.

La màquina va traient blocs com molles de pa. No sé fins quan ho faran, busquen i remenen. No se m'escapa que el conductor de la cullera em mira de reüll. Té por que caigui el tros de pisos on sóc jo? Té por del que pot trobar sota un bloc? Tot són preguntes i cap resposta, cap ni una.

La set ara ja m'està inflant la llengua, fa massa hores que no bec res. De fet fa massa hores de tot, de l'explosió del míssil, del pare mort, de les germanetes esteses al mig del carrer, de veure la mare mutilada, de no saber res dels meus germans, d'estar sol aquí dalt. Sol del tot, és veritat, fa hores que només veig moure's gent per baix, al carrer, i jo aquí, inútil de mi, sol.

Què hi passa ara? Hi ha enrenou. Sembla que han trobat alguna cosa, bona o dolenta, no ho sé. Treuen uns cossos. Seran sobrevivents? Potser els meus germans. Tots miren cap aquí dalt, em miren a mi. Són segur els meus germans. Treuen pedres i una petita fusta. Un cos! Ja en surt un! Germà! Germà! Deu estar desmaiat de les hores que fa que està colgat i amb la pols als pulmons. Però què fan? Ei! No, no! El posen tocant al pare, la mare i les germanes. És mort! No pot ser, el meu estimat germà mort també. Qui quedem, doncs, en aquest món? El meu germà, el bessó, i jo sols en aquest maleït carrer? Fastigosa terra en què la gent mor i no se sap ben bé per què. Menys que persones som, que ni dret tenim a saber qui ens mata.

Estic esgotat, no hi veig bé i amb el coll inflat m'ofego. L'única esperança és el meu germà. No sé què farem sols en aquesta petita ciutat, sense casa, sense família... Enrenou altre cop!

Afino la vista per veure el que el cervell em concedeix, ja no sé què és real i què no ho és. M'ho amago jo mateix, no vull saber-ho, no vull ni pensar-ho, vull que marxi del meu cap. Treuen un altre cos, el meu germà. El reconec perquè avui portava la camisola verda per la qual sempre ens barallem. Ens creiem més guapos amb aquesta roba, segur que una noia es fixa amb nosaltres. Jo ja tinc la Nàdia, per això.

La Nàdia! Fa hores que ni pensava en ella, tot aquest horror me l'ha arrabassat del cap. Què deu saber? On deu estar? Deuen dir alguna cosa per la televisió?

Oh! Nad... Què! És esgarrifós, el meu germà té mig cos aixafat, irreconeixible, destrossat. No, no... No el poseu amb els altres, potser és viu. No pot ser que estigui sol al món. Qui ha llançat aquest míssil? Assassins! En un segon m'heu deixat sense família. Per què vull estar en aquesta ciutat, en aquest món? Per què he sobreviscut jo i no ells? Per uns metres? Per no voler dinar? És així d'absurd? Doncs mira, ara tindran un altre cos per col·locar a terra, em llanço al buit, em vull morir, em moro. Nàdia, perdona'm. Al·là, acull-me amb tots els meus.

 

                                                       ----------

 

Uns segons abans de saltar, quan Abdulwahab ja tenia les mans aferrades als costats de la porta per fer el salt final, un altre míssil va impactar de ple en el que quedava dempeus d'aquelles llars, totes ara destrossades, aniquilades, fetes miques, convertides en no-res.

Abdulwahab no va sobreviure a aquest segon impacte, tampoc l'home de l'excavadora i tants altres que estaven al carrer.

Qui recorda Ibb? Qui recorda aquest atac, si no és diferent de cap altre?

Qui recorda les muntanyes del Iemen o les cases de fang marró i blanc?

Potser la Nàdia.