El Temple

L'aigua baixava abundant per les fondes valls del regne d'Astúries. Els últims anys havien estat plujosos excessivament, fent molt complicada la vida als habitants d'aquelles terres governades pel rei Alfons I. Males collites, lladres per tot arreu i el valor de la vida de les persones devaluat del tot feien que fos una època difícil per a tothom. Així era el regne al voltant de l'any 750 dC.

L'esposa del rei, Ermessenda, filla del que havia estat el mític rei Pelagi, portava una vida plàcida al castell auster, des d'on regnava i tenia cura dels seus quatre fills, tres nois i una noia. Els quatre hereus ja es trobaven entre l'adolescència i la joventut, per aquest motiu la reina podia dedicar-se més lliurement als seus afers; molt devota del Cristianisme i de la Verge Maria, dedicava gran part del dia a l'oració. El rei se centrava més a recaptar i guardar fins a l'última moneda per a les guerres contínues que hi havia en les fronteres i, alhora, controlar les conspiracions en les seves pròpies terres. No eren pocs els nobles i parents dels reis que es creien amb dret al tron d'Astúries. Tots els aspirants només ho eren per desig de poder, ja que la vida dels reis no era molt diferent de la dels nobles.

Les reines no estaven generalment al cas d'aquests assumptes, dedicades als fills fins que aquests tenien edat de ser soldats o de casar-se, passaven els dies amb l'oració, les misses i la costura. Un cop arribada la nit esperaven fins a una hora prudencial si el rei les cridaria al seu llit aquella nit o no.

La vida de les nobles, tot i assemblar-se molt a la de la reina en comoditat, es diferenciava en el fet que tenien temps per conspirar, en fer acostar un fill o una filla a la cort, en malmetre d'altres famílies nobles o en mantenir ocult un jove amant que substituïa el marit durant les llargues absències d'aquest. Poques es dedicaven veritablement a la religió o a la cultura. Hi havia una guerra per a estar posicionat el més pròxim possible dels reis.

A Ermessenda se li va revelar Déu en una oració, volia alguna cosa d'ella, però no encertava en saber què era el que li demanava. Una tarda, asseguda al costat d'una finestra i massa cansada per emprendre qualsevol feina, jugava amb una medalla sense adonar-se'n;  en l'instant que va ser conscient del joc, va mirar la medalla i, en veure que era de la Verge Maria, va comprendre que Déu li demanava una llar per a la Verge al seu regne, un temple.

El rei inicialment va ser reticent al projecte, però va accedir-hi al cap d'uns dies en ser conscient de qui era ell per negar un temple a la mare de Jesús, Fill de Déu.

La notícia va escampar-se ràpidament per les valls. Picapedrers, arquitectes i manobres en assabentar-se'n van fer els seus esbossos i a corre-cuita van anar a trobar la reina per ser els nomenats per dur a terme l'església.

Ermessenda volia un temple digne però senzill, no volia pecar d'ostentació. En rebre més de vint projectes per a la seva obra es va sentir sobrepassada.

«Quin haig de triar? Quin serà digne per a la Verge Maria», pensava agitada la reina.

Consultant-t'ho amb el seu espòs van decidir que els tres únics arquitectes que havien presentat un projecte d'obra treballessin en conjunt dirigint la construcció i que els altres que eren manobres o obrers fossin els jornalers.

Als tres arquitectes se'ls va comunicar que eren els elegits per dur a terme l'obra en una cerimònia memorable on varen assistir tots els nobles d'Astúries.

Ordoni i Bermudo eren molt joves i agosarats, rondaven els vint-i-cinc anys, però ja havien fet alguna obra remarcable en què havien treballat junts. Al contrari, Silo era un home ja d'avançada edat, conegut també per ser el responsable d'alguna de les cases més resistents i confortables d'alguns nobles del regne, però sempre havia treballat sol i era famós pel seu mal caràcter. El rei Alfons esperava que la tria fos encertada i que la seva esposa pogués dur a terme el projecte plàcidament.

El lloc triat va ser un gran prat envoltat de bosc pròxim a Cangas d'Onís. D'accés fàcil, terreny ferm i de gran bellesa era l'ideal per a qualsevol construcció.

Ermessenda no cabia de goig en ella mateixa, no quedava lluny del castell reial, i ella, que era una bona amazona, podria visitar la progressió del temple sinó cada dia, almenys sí habitualment.

Els materials van arribar, granit del veí regne de Galícia, les eines dels picapedrers, les cordes, les fustes i els troncs dels arbres que farien de cuirassa així que l'edifici anés guanyant altura.

Els lleus fonaments i la planta van fer-se més ràpid del que estava previst, aviat començarien els murs. Era un temple pensat amb els últims avenços coneguts, de planta basilical amb la capçalera partida en tres, seguida de tres naus separades per arcs sobre pilars, absis quadrat i sagristies laterals. Els murs serien edificats de baix a dalt amb carreu, maçoneria i maó finalment a dalt de tot. A l'interior, arcs de mig punt i volta de canó. Les columnes, els fusts i els capitells ornamentats i, per mantenir-ho tot dempeus, arcs cecs a l'interior i contraforts a l'exterior. Tot plegat feien un conjunt digne per a un temple dedicat a la Verge Maria.

Els picapedrers es repartien la feina. Els més joves i inexperts es dedicaven a fer els carreus, les peces més pesants i de forma rectangular que donarien base per construir-hi damunt les parets menys pesants. Els altres, els més experts, avançaven feina fent les columnes i els capitells que ornaven amb tota mena de figures.

Un dia del mes de maig a primera hora del matí, en entrar al taller, es van trobar amb una terrible sorpresa. Un picapedrer jeia mort entre els capitells amb l'escarpa clavada al cor i el martell abandonat damunt del pit.

—Déu ens protegeixi —anaven exclamant tots els treballadors quan arribaven al voltant del cos de l'hàbil picapedrer.

—Un assassinat en el temple, això donarà malastrugança —deien en veu baixa un altre grup.

Ordoni es va posar de genolls, plorant, aclaparat per veure quin final havia sofert el que havia estat el seu primer mestre. Bermudo el consolava agafant-lo per les espatlles i la resta d'obrers miraven de reüll al vell Silo, que observava tota l'escena des d'una prudent distància i fred com el gel.

La notícia aviat va arribar fins al castell dels reis. Uselda, una de les dames de la reina, li va comunicar el desafortunat incident, fet que va provocar que la reina sortís tot seguit al galop cap al prat.

Silo, mentrestant, mantenint la fredor, va ordenar que retiressin el cos de l'home i, ja que vivia lluny i s'havia traslladat per treballar en la construcció del temple, fos enterrat en un extrem del camp on posteriorment ja farien el cementiri que pertocava.

Va arribar la reina mentre Ordoni i Bermudo discutien sobre com descobrir l'assassí, tothom es va agenollar.

—Digueu-me, què ha passat? —va increpar la dolça reina als arquitectes.

—Senyora, hi ha hagut una mort al voltant del temple. Un assassinat, sens dubte, per la manera en què ha estat mort —respongué Ordoni—. Serà enterrat prop d'aquells arbres on Silo diu que farem el cementiri.

La reina va agafar un aire seriós com no se l'havia vist mai i sense baixar del cavall, exclamà:

—Així sigui fet. I vosaltres tres, arquitectes, esbrineu qui és l'assassí que ronda aquest prat. Marxo a resar per l'ànima d'aquest home.

En arribar al castell va cridar Uselda perquè l'acompanyés en les seves oracions; les dues van agenollar-se en la petita capella que la reina tenia en la seva habitació.

Silo va convèncer Ordoni i Bermudo que aquella mort només era una revenja per deutes o per alguna dona. Ell ja ho havia vist en altres llocs, els obrers es tornen bojos amb el vi.

—Cal treure-li importància al fet. El millor és que els homes ho oblidin aviat i cal seguir endavant amb el temple —va insistir Silo.

—Però... —volia replicar Ordoni.

—Serà així i punt, ho dic jo que per edat sóc qui mana aquí. Assumpte oblidat i no vull sentir res més —va dir rabiosament Silo, acostant el seu rostre als d'Ordoni i Bermudo i amenaçant-los.

Tots tres es dirigiren cap a la taula on havia els planells estesos i començaren a discutir sobre diferents aspectes del temple. Mentre uns companys acabaven de cobrir, amb la fosca arena del prat, el cos de l'home assassinat.

Passaren uns pocs dies i les primeres pedres de la base ja donaven tota la volta al perímetre del temple, una estranya alegria rondava per l'aire, tot anava agafant forma. Alguns elements com les columnes i els capitells aviat ja es posarien ara al seu lloc.

Uselda intentava animar la reina amb aquestes bones notícies. Ermessenda només desitjava una construcció impecable, neta i pura del temple. No volia més morts i menys per banalitats com la venjança.

Després de dinar Silo va anar a trobar els joves arquitectes, semblava enfadat.

—Què vol dir aquest despropòsit? —va deixar anar cridant.

—De quin despropòsit parles, Silo? —va respondre Ordoni.

—Heu vist els capitells que fan els picapedrers? On han après a fer aquesta monstruositat? Cal aturar-ho immediatament!

Ordoni i Bermudo, amb els ulls com plats, miraven el vell arquitecte que semblava posseït pel diable.

—Vàrem quedar que jo m'encarregaria dels ornaments dels capitells i així ho he fet —digué quasi inaudiblement Bermudo.

—Estem construint un temple a la Verge Maria, no hi ha lloc per a invents! On són els sants i els apòstols? —cridava Silo.

—És per fer alguna cosa diferent, perquè aquest temple sigui reconegut per alguna cosa nova —xiuxiuejà Ordoni.

—Diferent? Ja podeu trencar-los tots, si no, jo mateix m'encarregaré de fer-ho i, de pas, matar als picapedres heretges. —Sorprenentment aquesta última part de la frase la va dir en un to molt més baix, com si s'hagués penedit a l'instant de dir-ho.

Aquest fet no va passar indiferent per als dos joves nois, que van mirar-se bocabadats de sentir i veure algú capaç de matar per uns capitells.

Aquell vespre en enretirar-se tots cap a les cabanes que feien de llar mentre durés la construcció del temple van trobar a faltar un altre picapedrer. Primer no van fer massa cas, ja que els homes aprofitaven el vespre per anar al bosc a buscar bolets o alguna baia que els alegrés una mica el sopar.

Es va fer tard i no tornava, dos companys van sortir a buscar-lo per si s'havia extraviat pel bosc i, en passar prop del taller dels capitells, el van veure damunt del que estava treballant amb l'escarpa clavada al pit i el martell abandonat al costat.

Els companys van donar l'alerta, un altre picapedrer assassinat, això no portava res bo i els nobles que feien donatius començarien a enretirar-se del projecte. Es complicava el futur del temple.

Ordoni va manar a un dels companys que s'esperés allà, amb el picapedrer mort, mentre alguns anaven a buscar alguna cosa per traslladar-lo i altres a obrir una nova tomba. A la reina ja l'hi comunicarien en un moment adient, no calia amoïnar-la abans d'hora.

Uns ens van posar a cavar al costat de la tomba del primer picapedrer assassinat i els altres van improvisar una mena de llitera per transportar-lo.

Però l'assassí no donava treva i havia fet feina. El cos del vigilant de l'home mort jeia a terra amb una escarpa clavada al pit i el seu martell ensangonat al costat. Dos morts en poca estona, l'assassí devia rondar a prop.

—Es pot saber què està passant? —exclama Ordoni—. No ens quedarà ni un picapedrer, començaran a fugir tots esparverats i tement per la seva vida.

Aquella nit va ser moguda, donaren sepultura als dos homes, realment allò ja començava a ser un cementiri sense estar encara la terra santificada. Van quedar-se fins a l'alba resant i pregant a la Verge Maria perquè no tornés a passar un assassinat de nou.

Bermudo es dedicava a convèncer els altres picapedrers perquè no fugissin, que posarien vigilància i que segur que es tractava d'enveges o venjances. Ells millor que ningú sabien com era la vida d'un picapedrer, modelant la pedra de dia i esbravant-se de nit entre dones, joc i alcohol. A més a més perdrien l'orgull d'haver participat en el temple més important del regne d'Astúries i això no s'ho perdonarien mai.

Tan insistent va ser Bermudo que van acceptar quedar-se, però això sí, amb algú que fes de vigilant, sobretot en acabar la jornada, que era quan semblava més perillós tot.

Al cap d'uns dies la reina Emerssenda va visitar el prat on s'alçava el temple. Esgarrifada, va veure les tombes i va preguntar a l'ancià Silo de què havien mort els altres dos homes.

—Senyora, em temo que van ser assassinats com el primer, ells eren també picapedrers. No doni més importància que la que té. Ja sap quina vida porten aquests homes.

—La decidiré jo la importància de la vida dels homes en el meu regne, no em doneu recomanacions o és que creieu que vós teniu una vida que val més dels que jeuen dins les tombes? —va dir la reina sense baixar del cavall.

—No, senyora, tingui pietat, no volia dir pas això.

—Ordoni! Bermudo! Tornaré d'aquí a uns dies, no vull veure ni una tomba més en aquest prat. Resaré a Déu Nostre Senyor perquè deslliuri de pecats aquests camps i aquest temple, que ja s'aixeca cada cop més de la terra cap al cel. Uselda! Segueix-me, tornem al castell, necessito que m'acompanyis en les oracions.

—Sí, senyora! Resarem! —va dir la dama de companyia agafant-se fort el rosari que portava penjat al coll.

Passaren uns quants dies més, en què semblava regnar la tranquil·litat, el temple anava creixent en altura i els primers arcs interiors ja estaven ajustats, a punt per suportar el pes que els posarien a sobre.

Només el vell Silo es veia agitat, la resta d'operaris no feien massa cas, ja que pensaven que eren els habituals nervis perquè tot sortís bé i sense retards.

Una tarda molt ennuvolada, molt grisa i amb aspecte de començar a ploure d'un instant a altre, Silo va perdre els nervis i el control de si mateix. Encarant-se als seus dos companys, va deixar anar tot el que tenia guardat dins i no havia gosat dir res fins ara:

—Heretges, sou uns heretges i cremaré tot el taller de capitells amb els picapedrers a dins. Déu ens perdoni per la nostra ofensa. Qui creieu que sou vosaltres per fer aquest pecat? És un temple a la Verge Maria, Mare de Déu! Els capitells no són una pedra qualsevol, sostenen el pis superior, donen rigidesa i altura a l'edifici, expliquen històries bíbliques, la vida o el martiri de sants... Qui sou vosaltres per fer uns capitells amb figures d'animals, fulles, arbres o flors? Qui sou vosaltres, us dic? I els capitells amb figures geomètriques amb línies que s'entrecreuen com si fos un jeroglífic diabòlic!

Ordoni i Bermudo no podien creure que Silo estès tan fora de si, vermell, congestionat, gairebé s'ofegava de l'esforç de cridar.

L'arquitecte vell va agafar un martell pesat i amb grans passos va anar cap al taller, els dos joves van aixecar-se i intentaren aturar-lo abans que provoqués alguna desgràcia.

Va enretirar la tela revellida que penjava de la petita biga i va aturar-se de cop.

—Això sí que és obra del Diable, som a l'infern —va dir amb una veu gairebé inaudible.

Al cap de pocs segons arribaren els dos nois, que quedaren darrere seu veient tota la macabra escena: tres picapedrers es trobaven amb l'escarpa clavada al cor i el martell damunt seu. Silo estava enfadat pel que ell entenia com una blasfèmia a Déu, però mai seria capaç de fer aquestes matances. Una ombra va creuar per l'altre extrem del taller, tots tres travessaren corrents saltant per damunt dels cadàvers i, en sortir a fora, van veure com amb un cop de martell sobre el pit al quart picapedrer se li arravatava la vida. Els tres homes quedaren aturats en veure la reina Ermessenda dalt del cavall dient amargament:

—Uselda? Què has fet? —va preguntar sense voler sentir la resposta.

—Posar-hi remei! —va cridar mirant-los a tots, tota ensangonada.