Sota les pedres

I

El soroll de la clau en tancar el pany va ressonar per tot el carrer del poble. La noia sortia de casa quan ja era fosc. Era un dia trist, ja que el pare de la seva millor amiga havia mort aquell matí; haurien de vetllar-lo tota la nit i no volia que ella ho passés sola.

L'amiga vivia en un mas una mica apartat del poble, el trajecte de nit era una mica dificultós, però amb el fanalet que portava veia prou per no caure. «Fa fresca», pensava la noia quan va deixar enrere l'última casa.

No recorda què va passar, només que un fort cop al cap la va fer caure mentre se sentia arrossegada fins a la vora del bosc.

Allà es va despertar, quan, de matinada, el fred de la rosada la va reanimar. Tenia la brusa estripada, la faldilla arrencada, mig despullada, sagnant per la vagina, atordida i mig conscient, però viva.

Després d'uns minuts d'incertesa, es va calçar, es va vestir i rumiava com podria entrar a casa seva sense que s'assabentessin els seus pares i el seu germà.

L'endemà va anar al metge amb l'excusa, a casa, d'haver caigut pel camí. El metge li guardaria el secret, era la seva obligació i li donaria unes cures per a les ferides terrenals, les de l'ànima no tenien remei.

Aquell fet la marcaria per sempre, la noia quedava sentenciada de per vida. Una violació en un poble l'any 1922 era una vergonya que calia amagar pel bé de la família. Ho tenia clar.

                                                              II

—Posa'm un altre cafè, noia!

—Ja va! Un moment, que enllesteixo uns entrepans.

Tothom li deia noia, a la Margarida, però, de fet, ja passava de la quarantena. Regentava el bar del poble d'ençà que era jove, on als vespres feien cap els homes de la vil·la a jugar a les cartes o al dòmino i, sobretot, a beure unes quantes copes mentre les respectives dones preparaven el sopar a casa.

Tenia una radio en la qual podien escoltar el futbol i un parell de diaris per llegir. La Margarida era una dona atractiva i sempre tenia les mirades dels homes clavades a sobre.

Quin fàstic els tenia, no en suportava ni un. Asseguts a les cadires o de peu a la barra, bruts, amb la roba de feina del camp i deixant que les dones i les filles fessin la feina de casa. Les seves mirades sempre li recorrien el cos com gossos en zel, bavejant tot el vespre, com si no tinguessin cap desfogament a casa.

—Aquí tens el cafè.

—Gràcies, guapa —va dir l'home arrossegant les síl·labes com retenint les ganes de posar-li les urpes per tot arreu.

Tots els homes sabien que la Margarida consentia, per al bé del negoci, les mirades libidinoses i els insuportables comentaris, però ningú gosava de posar-li una mà al damunt, ni tan sols un petit fregament provocat sense voler.

—Hola, bonica, com ha anat per l'escola? —va dir la Margarida a la seva filla.

—Mare, ja ho saps. No cal que m'ho preguntis cada dia. Avorrit, tot en castellà, els nois per una banda, nosaltres per l'altra, que si Déu Nostre Senyor, que si la Verge Maria, les classes d'urbanitat i l'exalçament de la pàtria. Què vols? Si fa un any que ha acabat la guerra. Els mestres deuen creure que les noies som rucs o ens hi volen fer tornar... No puc més amb les tardes que només fem que cuinar o cosir! —Va deixar anar la Lluïsa com si estès en una manifestació.

La Margarida estava molt orgullosa de la seva filla, malgrat la guerra, havia crescut alta i esvelta, bonica com poques, ressaltava en aquell poble perdut al mig de les muntanyes.

Ho sabia segur, la Lluïsa arribaria lluny, no es conformaria com ella a quedar-se al poble, ella fugiria. Li agradaven molt les ciències i estava convençuda que faria història en aquest camp. Aprendre a cosir i cuinar, resar cada dia al matí i a la tarda, tot això seria per a ella un accident temporal.

Els únics que li feien por eren els homes, la Lluïsa estava a punt de fer els divuit anys i no volia que cap d'aquells animals sense domar la captivés o simplement que se la mirés. Si no ho permetia per a ella, menys ho permetria per a la seva filla.

                                                      III

Era una tarda com totes les altres, els homes anaven arribant al cafè i demanaven les begudes com més alcoholitzades millor.

—Margarida, bonica meva, posa'm la copa de cada dia —va dir l'home mirant-la als ulls fixament.

—Ara te la porto... i mira per la finestra, que hi ha més coses a veure —va replicar-li secament.

Li va deixar la copa al costat de les fitxes ennegrides del dòmino i va tornar a refugiar-se darrere la barra.

—Noia, porta'm una menta!

—Va! —No podien demanar-ho tots alhora, no. Cada dos minuts una beguda, perquè hagués de sortir deu cops i travessar tot el local, pensava amb ràbia la Margarida.

L'home es va veure la copa d'un sol cop i, mirant la dona de reüll, va jugar les seves peces amb els altres companys de taula. Es va fer l'hora en què les dones del poble ja posaven el plat a taula i els homes, tots amb una dosi important d'alcohol al cos, van anar marxant cap a les seves cases.

—Un altre cop verdura! Al final semblaré un conill! És que no saps fer altra cosa! —es queixà mal educadament l'home.

A mig plat de bledes va notar que li tremolava la mà, l'estómac se li va tancar i un dolor li va recórrer la columna fins a quedar-se aturat, amb una intensitat insuportable, a tot el cap, es trobava molt malament i no sabia per què. El van estirar al llit on va començar a treure un munt de saliva blanquinosa. La tremolor de la mà es va convertir en convulsions a tot el cos i en uns segons van anar a més i més, era impossible subjectar-lo i, de sobte, tot va acabar, era mort.

                                                       IV

Aquell dia els homes no van anar a treballar, van passar una estona per casa del mort. Ningú s'explicava com podia haver passat una cosa així. De jugar al dòmino a morir en menys de mitja hora. Els homes com no suportaven l'ambient de la casa, amb el fèretre, la vídua i els fills i gairebé totes les dones del poble, aviat van fugir cap al cafè de la Margarida.

—Noia! Posa'ns una copa de conyac a cada u, brindarem per l'amic que ha marxat.

—Ara les preparo. I com ha sigut això? De què diu el metge que ha mort? —preguntà la Margarida.

—Diu que d'un atac sobtat de cor —va respondre un home, bevent d'un cop la copa sense donar-li temps a posar-la damunt la taula.

Ja es feia tard i l'enterrament seria aviat, van estar una estona més recordant el company i capcots van marxar cap a casa seva.

—Mare! M'han dit que ha mort un home, a l'escola. Els fills avui no han vingut i, quan ens han dit el motiu, ens ha fet molta pena —va dir-li atropelladament la Lluïsa a sa mare.

—Tranquil·la, filla, sí que és una desgràcia per a la família, però aquestes coses no es poden evitar. No sabem quan ens sorprendrà la mort. A mi el que m'ha cridat més l'atenció han estat els seus companys. Han passat una estona aquest matí per aquí i tots fent-se els valents, no fos cas que es notés alguna debilitat, però, quan sortien, tots eren com cries de llop que han perdut un germà, desorientats i incapaços de comprendre que ara en mancaria un per sempre més.

—Són molt estranys, els homes, oi, mare?

—I tant, filla! Ja pots anar amb compte quan vagis per aquest món. Aquests que veus aquí cada tarda com corders poden esdevenir en un moment  terribles voltors.

                                                         V

Les campanes tocaven a morts i no se sentia ni un ocell. El silenci envoltava tot el poble. «Les morts sobtades són les més dolgudes», murmuraven les dones. El capellà, precedit dels escolans, portava amb dificultat la creu flanquejada per dos ciris. El seguici va sortir de casa de l'home mort, el taüt a espatlles dels seus parents i amics més íntims, la vídua amb els dos fills i, darrere, tota la resta de veïns cap a l'església. Abans d'entrar-hi el capellà es va girar i va donar la benvinguda al mort que entrava com a home i sortiria tan sols com unes despulles, ja que durant la cerimònia se suposava que l'ànima se separaria del cos per anar al cel o a l'infern, això només ho sabria ell.

La família i la gent del poble van entrar al temple, s'assegueren separats, homes a una banda i dones a l'altra.

Després de l'inici de la litúrgia, de la lectura dels episodis bíblics i del soporífer sermó del capellà va venir la part més complicada de l'acte d'acomiadament en què el capellà es girava d'esquena a la gent i seguia parlant i beneint en un incomprensible llatí.

Quan just s'havien donat la pau entre tots els assistents i de l'òrgan sortien unes fúnebres notes, un home va sentir-se estrany, la mà i el braç li tremolaven sense que ho pogués dominar, un dolor intens li va recórrer la columna vertebral fins que quasi li va fer explotar el cap, va caure a terra i entre convulsions i un baveig blanquinós, en dos minuts i davant de la mirada horroritzada de tots, va morir.

No havien sortit de l'estupefacció del moment quan un altre home que mirava atordit al seu company va sentir un pessigolleig que li recorria tot un braç, un mal de cap insuportable es va apoderar d'ell, els genolls li fallaven i, en caure a terra, un seguit de convulsions acompanyades del ja conegut baveig va posar fi a la seva vida.

El poble sencer es va quedar terroritzat, què era allò que passava als homes? Era una malaltia? Era una maledicció? Què era?

L'escena era terrible, el fèretre amb el difunt del dia anterior i en pocs minuts de diferència queien fulminats dos homes més. Els altres homes es tocaven espantats per si ells estaven també contagiats o, per contra, se salvarien d'aquella plaga.

Quan la gent va reaccionar, van obrir les portes de l'església de bat a bat i es van endur els homes cap a les seves respectives cases. El capellà va fer portar el taüt al cementiri i va donar-li sepultura, almenys per deixar una cosa acabada.

                                                      VI 

Havien passat tres dies des de la mort dels dos homes en l'església i al cafè de la Margarida només havia entrat algú que anava de camí. Ningú del poble s'havia atrevit a sortir a beure alguna cosa ni a fer res, ni tan sols a treballar. El poble estava paralitzat.

La Margarida s'ho havia pres com uns dies de descans en què podia estar més per la seva filla, la Lluïsa, que era la seva esperança i la que triomfaria en el futur.

Finalment es va donar sepultura als dos homes. La Guàrdia Civil havia vingut al poble per intentar trobar alguna explicació a tot aquell seguit de morts sobtades.

L'endemà al matí quan la parella de guàrdies havien marxat del poble, sense cap conclusió, dos dels homes del grup ja van gosar anar al cafè.

—Noia! A veure si ens poses dos cafès —va dir amb el to sempre despectiu i dominant.

—Un moment, que acabo d'endollar la cafetera i encara no té pressió. Teniu el diari —va respondre'ls ella.

Van obrir el diari, però només hi havia notícies dels actes protagonitzats pel Generalíssim i en aquell moment no estaven per a aquests temes.

—Aquí estan. A veure si els trobeu bons.

—Més bo els trobarem si ens hi afegeixes un raget de conyac.

—Fet. Però a les hores no seran dos cafès sols a l'hora de pagar. Eh!

—Sí, dona, sí. Ja ho sabem, això! —va replicar malhumorat l'home més gran.

Un cop begut el cafè amb conyac i repassat de mala gana el diari, els dos homes van anar cap a la plaça a seure una estona.

De fet, tot el poble estava igual, no se sabia què fer, si anar a treballar, si no anar-hi, si quedar-se a casa o si anar a resar.

Es van aplegar uns quants homes més i van passar una estona tots callats i mirant les muntanyes de l'altra banda del barranc. En el moment que van aparèixer per la cantonada un grup de dones que anaven a pregar pels morts i els vius, un dels homes va notar que volia mirar l'hora i el braç li tremolava de dalt a baix. Sense temps de dir res als altres, la punxada al clatell el va fer tirar endavant, la tremolor en pocs segons va passar a ser convulsions i aquestes van ser tan fortes que, com en el cas dels altres homes, va treure bava blanca per la boca i va morir amb una exhalació, com si hagués expulsat tots els pecats.

Ningú va ser capaç ni de tocar-lo per no contagiar-se. Quatre homes del poble morts en menys d'una setmana. Què podien fer? Quan s'acabaria aquella matança?

                                                           VII

—No pot ser... No pot ser... Però tot lliga. Però com s'ho fa? Pot ser... —deia una dona mirant a tothom com si tingués la solució, però aquesta fos encara més espantosa que la dels morts.

—Digues!

—Què en saps de tot això?

—Digueu, dona! —l'increpaven tots alhora.

La dona només de pensar que podia ser veritat el que li havia passat pel cap, amb l'assetjament d'homes i dones, va caure a terra desmaiada.

Vist aquell panorama, els homes van portar el mort cap a casa seva, on la nova vídua només repetia plorant:

—Ho sabia, ho sabia que ens tocaria. Quina desgràcia!

Les dones pel seu compte van portar a la desmaiada al cafè de la Margarida per veure si amb una mica d'aigua del Carme, o directament de conyac, tornava en si.

—Eh! Eh! Beu, dona, és fort, però t'anirà bé.

—Potser que la venteu una mica... L'aire sempre va bé. On s'ha desmaiat? —preguntava la Margarida.

—A la plaça, ha mort un altre home i ja en van quatre.

La dona va anar retornant a poc a poc, va obrir els ulls i es va adonar d'on estava. Al fons, darrere la barra, va veure la Margarida i encara mig adormida va mirar-la amb ulls tristos i davant de les altres dones va dir-li:

—Ja ho sé, Margarida, ja ho sé... Després de tants anys, has sigut tu.

—Què dius? Que desvaries? —va dir-li una companya, mentre les dones no baixaven la mirada.

—El que no sé és com t'ho has fet. Però has estat tu, Margarida, no en tinc cap dubte.

La Margarida va sortir de darrere la barra, es va eixugar les mans en el davantal i va seure al costat de les dones.

—Sí, amiga, he sigut jo. Aquella nit que sembla que va passar fa molts anys la revisc cada dia, cada nit... Em ve a veure com un malson. Els quatre companys de la colla, qui m'ho havia de dir? Em van assaltar aquella nit. Ells van creure que amb el cop al cap havia perdut el sentit, però no, era conscient de tot. Primer de la vergonya d'estar despullada davant seu, em van trencar la brusa, aixecar la faldilla i arrencar-me les calces. Mare de Déu, despullada i indefensa davant tots ells. El primer va ser el pitjor. Ha! —va exclamar amb una rialla—. Com si pogués diferenciar l'un dels altres, però sí, va ser el més dolorós, jo era verge i la penetració va ser brutal. Sentia el seu alè a prop de la meva cara, els gemecs de plaer, el riure dels altres que m'agafaven els braços, les seves mans magrejant els meus pits i l'expressió de la seva cara amb el cos tot tibant quan va arribar al final. Per un moment vaig pensar que tot havia acabat, que el més agosarat m'havia penetrat, però que ja n'hi havia prou, ja havien rigut suficient... Però il·lusa de mi, després va venir el segon amb el mateix alè, els pits... Els riures i l'embranzida final, després el tercer, i encara mancava el quart. Finalment van marxar deixant-me allà sola, oberta de cames, dolorida i veient només les estrelles brillant al cel de la nit.

No vaig refer-me fins al matí i, com vaig poder, vaig anar a casa. Els pares, el germà, ningú havia de saber-ne res. Vaig rentar-me i pels blaus vaig dir que havia caigut de camí a casa teva, però que estava bé, no passava res.                                    

Les dones la miraven espantades, mig per l'horror que va viure, mig per la venjança que havia dut a terme després de tants anys.

—Vaig voler marxar una temporada a la ciutat a casa d'uns tiets, no em veia capaç de conviure amb ells. Van anar passant els anys i vaig pensar un pla per a la venjança. En tornar al poble va quedar lliure el cafè i jo el vaig arrendar. Els pares havien mort prematurament. Un patiment menys per a ells, vaig pensar. Molts anys aguantant les seves bromes, les mirades porques, quan murmuraven parlant sobre aquella nit, la intenció de tornar a passar la mà entre les meves cuixes sense que ho veiés ningú... Massa obscens, massa segurs, massa dolents.

—Com has pogut viure en silenci tants anys, Margarida? Però, per què ara? —les dones no paraven de fer-li preguntes.

—Per què ara? Per què ara... Perquè la Lluïsa ja no em necessita. Aviat volarà sola i espero que lluny d'aquí.

—La Lluïsa? —van dir en veu baixa unes quantes dones alhora.

—Aquella nit vaig quedar prenyada. De qui? No ho sé, els quatre van acabar la feina dins meu. La vaig tenir a casa els tiets, els únics que ho van saber tot i que també van saber callar. Recordeu? Vaig tornar al poble amb la meva filla de pocs mesos, vaig dir que era d'una veïna morta de tifus a la ciutat. Tots ho vàreu posar en dubte, però de cara a mi, res, ni una paraula, ni una pregunta. Tot es feia de cara endins.

—Llavors, la Lluïsa... —va dir una de les dones.

—Sí, la Lluïsa és filla meva i d'un dels quatre que ara ja jeuen sota terra. El meu tresor, la meva vida, l'únic bonic que m'ha donat aquesta vida. No he pogut acostar-me a un home mai més.

—Margarida, quin horror! Però com... Però com t'ho has fet? —van preguntar-li diverses dones, segures que ara ja ho explicaria tot.

—Fa uns mesos, veient que la Lluïsa ja era gran i que jo havia de tornar a emprendre el viatge lluny d'aquí, vaig fer una caixa amb vímet i buscant sota les pedres de tot el terme vaig trobar cinc escorpins. Dins la caixa els donava grills i així els mantenia en vida, la resta va ser fàcil, unes dosis del seu verí al cafè o al conyac i només calia esperar uns minuts per al seu efecte letal. Morts! Ara ja són tots morts i no poden llençar-me l'alè, no poden riure, no poden tocar-me.

                                                VIII

Una de les dones que havia escoltat tot el relat de la Margarida era germana d'un dels homes que l'havien violat, però abatuda, no sabia què pensar. Certament ella s'havia pres la revenja pel seu compte. Ella només era una i havia destrossat quatre famílies. Es va esmunyir entre totes sense que se n'adonessin i va anar a casa la Josefina, que tenia l'únic telèfon del poble. Des d'allà i sense pensar-s'ho dues vegades, va trucar a la Guàrdia Civil i, corrents, va tornar al bar per vigilar que no marxés després de la confessió.

Les dones li anaven preguntant detalls de la seva vida, de com ho havia suportat. Unes li deien que havia fet molt bé, que aquella conversa no sortiria mai del bar, altres callaven dubtant si havien de dir alguna cosa o confessar-se i resar.

La parella de guàrdies civils van tardar mitja hora llarga en arribar, van entrar i directament van preguntar per la Margarida.

—Però, qui ha sigut? Com han fet cap aquests guàrdies? —es preguntaven les dones més afins a la Margarida.

—Assassina! No ets més que una assassina! —cridava la dona que havia alertat la Guàrdia Civil i alguna més que s'hi va afegir.

—Sóc jo, la Margarida.

—Queda detinguda sota la sospita d'haver matat quatre homes, serà traslladada, provisionalment, al calabós més proper en espera d'ordres judicials.

—Puc anar a buscar la jaqueta i la bossa? Hauré de tancar el local i avisar la meva filla.

—No es preocupi de tot això, tancarem el local i podrà veure la seva filla un cop estigui al calabós. Agafi la bossa i anem. Doni gràcies que no l'emmanillem perquè pugui sortir amb dignitat del poble.

La Margarida es va aixecar de la cadira lentament. Les dones s'havien retirat cap a un racó del local. Desfent-se del davantal i deixant-lo fet un nyap damunt la barra, va entrar a l'habitació següent i, abans que poguessin fer alguna cosa, va posar la mà dins la caixa de vímet on hi havia els escorpins que la van picar tres o quatre vegades. Va agafar la bossa intentant contenir el dolor, es va posar la jaqueta i va sortir a la sala del bar amb els ulls plens de llàgrimes, però aquestes no eren pel fet de ser detinguda, sinó d'alegria per haver matat els quatre malparits.

Va pujar al seient del darrere i mirant per damunt el poble que deixava enrere, va tancar els ulls esperant la tremolor de la mà que la duria en pocs segons a la mort, al descans. Sabia que la feina estava feta.

                                                    IX

Havien passat uns mesos i el poble anava recuperant la tranquil·litat després de tot l'enrenou de la Margarida, els quatre violadors assassinats, les quatre famílies destrossades i la mort de la Margarida a mig camí del calabós.

La Lluïsa aquell vespre marxava del poble per no tornar-hi segurament mai més, sempre sense pare i ara també sense mare.

El cotxe de línia passava tard, però bé, ja dormiria al tren que la portaria cap a la ciutat on volia acabar els estudis a l'institut, i amb els diners que li havia deixat la mare, podria matricular-se en una universitat de ciències, matemàtiques, potser. Amb una vella maleta de cartró i poca roba tancava per última vegada la porta del bar. Se'l va mirar uns instants i va llençar les claus a terra.

Pujava pel camí costerut cap a la parada de l'autobús quan de sobte se li van plantar al mig quatre joves. Eren els fills grans dels quatre homes assassinats per sa mare.

—On creus que vas, bonica? —li va dir un d'ells mentre els altres dos l'agafaven pels braços i el quart... El quart, ja tot descamisat, s'obria el cinturó dels pantalons.