Som al vespre, la llum del dia ja fa estona que
ha marxat. És el dos de novembre, Dia dels Difunts, i jo faig companyia a les
àvies en la residència on estan ingressades. No hi estic acostumat, a veure-les
com totes resen pels seus difunts. És una escena molt trista. Les auxiliars
intenten distreure-les amb jocs, pintures, músiques o balls, però el grup que
recorda amb més fervor els seus éssers estimats segueix amb les oracions
alienes a tota la resta.
Jo les acompanyo, no vull fer res més, sóc com
un peó jugant una partida d'escacs ben llarga. L'ambient és tètric, unes
espelmes que donen poca llum i moltes ombres juntament amb el murmuri de les
dones fan que l'escena sigui així. Miro la cara i les mans de cada una d'elles
totes estan plenes d'arrugues, venes que sobresurten al dors de la mà i marques
que la vida els ha anat deixant. El rosari acaba. Apaguen les espelmes i es
dispersen per les taules de l'il·luminat menjador, on no hi ha lloc per a les
penes. Es mesclen com formigues amb els altres interns per sopar tots junts i
alhora.
Una de les dones no vol sopar, està massa
trista i afectada com per anar a un lloc il·luminat, es troba bé en aquella
penombra. M'agafa del braç i em diu que no marxi, que segui amb ella. Ho faig i
per uns instants ens quedem en silenci en aquell racó gairebé amagats de la
resta. Em manté la mà agafada amb força, jo suposo que vol sentir-se
acompanyada.
Al cap d'uns instants comença a parlar-me:
—Mira noi, avui recordem els que ja no hi són,
jo reso pels meus pares i pel meu marit, que va morir fa trenta-quatre anys,
també pels meus germans. La joventut ja heu perdut aquest costum, potser no
patireu tant. Quan et vas fent gran cada cop hi ha més absències al teu voltant,
jo mateixa algun dia seré l'absència per als meus fills. Però has pensat alguna
vegada amb els morts que no els resa ningú? Deuen sentir alguna cosa? Deuen
estar tristos? On deuen estar?
Al meu poble ara fa seixanta-vuit anys, tal dia
com avui en va passar una de molt grossa. Sí, sí... el mateix Dia dels Difunts
i no crec que ningú resi per ells.
En una masia a prop del poble vivien un
matrimoni gran, gairebé ancians, amb el fill gran, que havia quedat solter i la
filla petita que feia poc que festejava amb un noi.
Treballaven una quantitat de terra immensa,
tenien una colla de jornalers contractats per poder abastar totes les feines.
Vinyes, oliveres, garrofers, verdures... de tot; també tenien una granja amb
gallines i conills, i aigua, molta aigua, amb basses i pous per totes les
finques.
Eren una gent encantadora, sempre tenien la
porta oberta de la masia i, si passaves a prop caminant, no marxaves sense
haver menjat un tros de codonyat o pa de figa. Si hi havia algun passavolant
pel poble, ells sempre tenien un lloc perquè passes la nit i els donaven llet
de cabra perquè tinguessin alguna cosa calenta a la panxa i forces per seguir
caminant.
Els dos fills havien heretat aquest caràcter,
treballadors incansables i generosos amb tothom.
Un noi del poble es va enamorar de la filla, ja
eren amics des de l'escola, sempre els veies junts. Com havia de ser, un dia el
xicot va anar a veure els pares per demanar-los si l'acceptaven com a gendre;
ell estava enamorat de la seva filla i volia casar-s'hi.
Mare meva! Quina alegria en aquella casa! Ells
que ja veien com els anys passaven i no tenien néts perquè, després dels fills,
poguessin fer-se càrrec de la masia i les terres. El noi va ser acollit des del
primer dia com un més de la família i van fixar la data de les noces per a uns
mesos més endavant. Des d'aquell dia els ajudava amb feines puntuals de la
terra o si calia fer pasturar els animals, i els vespres i els diumenges a la
tarda els passava amb la seva enamorada.
De sobte, o potser a poc a poc, no ho sabrem
mai, el fill gran que estava content que la seva germana es casés i més amb
aquest bon noi del poble es va anant engelosint. Al començament segur que ell
no devia notar ni què li passava, devia estar insegur, angoixat... però la
gelosia es va apoderar de l'ànima, del cor i del seu cervell. Ho devia poder
controlar una temporada, suposo, però va haver-hi un fet que va desencadenar
tota la tragèdia.
El Dia de Tot Sants del 1949, en tornar del
cementiri de portar les flors a les tombes dels parents, els pares van anunciar
a la parella de nuvis que ells pagarien tota la festa i el pare, traient-se de
la faixa un grapat de bitllets, el va deixar sobre la taula. Els va dir que
allò era per a ells, que compressin coses per a la casa, o roba o el que
volguessin i que després d'aquest feix en vindrien d'altres.
Una filla només es casa una vegada! És normal
que volguessin fer una gran festa, però l'alegria que tenia tothom no la
compartia el fill gran, que va passar la tarda tot murri. Aquest fet va passar
inadvertit per tots els altres, contagiats de l'alegria pel proper enllaç. Ai,
si se n'haguessin adonat!
Les portes de la masia es van tancar al vespre
i després de sopar tothom va anar al llit. El fill, per primera vegada en molt
de temps, no podia dormir. Que si de cara cap a una banda, que si de cara cap a
una altra, que si mirant el sostre i comptant les bigues una vegada i una
altra. El cap se li va emboirar. Qui ho sap? La qüestió és que es va llevar, es
va vestir i va anar fins a la llenyera a buscar una destral. Què li devia
passar pel cap? En un instant el fill adorable, el bon veí, l'home amable va
esdevenir un monstre amb el seny cec per la gelosia. Va anar amb grans passos
cap a l'alcova dels pares, va obrir la porta i, sense dir ni una paraula, va
clavar la destral al cap del pare, mort a l'acte. La mare es va despertar pel
soroll del cop i abans que s'adonés de què passava la destral bruta de la sang
del pare li va tallar el coll.
T'ho imagines? Esgarrifós, esgarrifós... Ja
portem dos morts. Igual de cec va corre cap a l'habitació de sa germana deixant
per tot el passadís un reguer de sang, va obrir la porta, però la noia havia
fugit.
Que espavilada va ser, no? Que ràpida! Ell va
girar el cap perquè va sentir soroll al pis de baix. Sa germana, la que volia
prendre-li tot, estava intentant obrir el forrellat de la porta, va aconseguir
sortir fora, però sota el castanyer que hi havia a la placeta li va clavar la
destral a l'esquena. Es veu que a ella no la va matar d'un sol cop, li va
desfer l'esquena a destralades i ella encara va poder arrossegar-se uns metres abans
de morir. I ja en són tres!
El fill va agafar el feix de diners que havien
desat en un calaix del moble del menjador, l'escopeta de caça i va fugir cap a
les muntanyes.
Al matí la gent del poble es va anar despertant
i, seguint amb el costum de cada dia, es preparaven per anar a la terra a
treballar. Es van estranyar, perquè les portes de la masia estaven tancades i
sempre eren els més matiners. Un grup d'homes es van trobar a la vora del
barranc i van decidir anar-hi, no fos cas que hagués passat alguna cosa.
Ai, pobres! Que no sabien què els esperava!
En arribar ja van trobar el cos de la noia, uns
van seguir cap a la masia, empenyent la porta van poder entrar dins i, en pujar
a les habitacions, van veure la macabra escena. En un primer moment buscaven el
fill, també assassinat, però no el van trobar enlloc, estaven desorientats. Què
havia passat en aquella masia? Va passar una llarga estona fins que el nuvi,
trencat de dalt a baix, se li va ocórrer mirar en el calaix, a veure si hi
havia els diners i, és clar, no hi eren.
No et pensis que van lligar caps de seguida,
tot era tan confús, tan macabre que els va costar fer-se una idea de com havien
anat les coses. Finalment, en una frase ho van tenir clar: el fill de la
família, per motiu de diners, havia assassinat la seva germana i els pares
d'una manera brutal i després havia fugit, potser cap a la muntanya.
Mentre una part del poble va començar a
arreglar els cossos, posar-los en caixes per a la sepultura, l'altra meitat,
amb les escopetes carregades, es van repartir per les muntanyes del voltant.
T'ho imagines, tot això? Va passar de cert tal
dia com avui!
Els homes cridaven pels barrancs i per les
crestes. El nom del fill ressonava per tot arreu, volien posar-lo nerviós, que
se sentís acorralat, però passaven les hores i res, s'havia fet fonedís. El
malparit es coneixia bé tots els racons i estava ben amagat. Així van passar
tot el dia i tota la nit, ningú va parar ni un moment, no es podia dormir fins
que fos trobat i, venjant la família, mort.
Va arribar la matinada i amb ella el capellà i
les dones del poble van fer la missa de difunts. Calia també donar sepultura
als cossos, però ningú gosava moure's i ser el primer a acomiadar la família.
Es veu que, al mateix moment de la matinada,
van trobar en una balma el fill, tenia l'escopeta damunt del cos i el cap
rebentat per un tret. El gatell de l'escopeta estava lligat al peu per poder
moure'l i així va posar fi a la seva vida. Es va suïcidar, potser va recuperar
el seny i veient tot el que havia fet no va tenir valor de seguir vivint. I amb
aquest ja en portem quatre.
Fixa't com devia estar de cec de ràbia, perquè
al costat van trobar el feix de diners mig cremat, si no havia de ser per a
ell, no havia de ser per ningú.
Aquests dies de difunts no porten res de bo,
records i tots dolents. Això que ara et diré ho veig clar, ho recordo bé perquè
jo estava també al cementiri i fins que no van portar el cos d'ell, no van
posar els altres cossos a terra.
Saps? Abans, als cementiris, hi havia un lloc
reservat als suïcides, als nens morts sense batejar i als que manifestaven
públicament ser ateus o d'una altra religió. Doncs a ell el van posar allà,
separat per a tota l'eternitat de la resta dels seus. Tota una vida junts i
unes hores de bogeria va canviar-ho tot.
Quina hora deu ser? Potser t'he atabalat, però
mira, ho portava dins de fa molts anys.
—No, no. Al contrari, ha estat una història
molt interessant. Quines històries passen als pobles! Però ara sóc jo el que he
d'explicar-te una cosa: el nuvi va tardar anys a refer-se, va quedar
destrossat, ningú podia ajudar-lo, sinó ell mateix. Però amb el pas dels anys
va aconseguir veure una mica de llum, es va enamorar d'una noia, amb la qual es
va casar i van tenir tres fills. Avui no m'has reconegut, però jo sóc un
d'ells, el petit.
Prenent-me la cartera de la butxaca, vaig
dir-li:
—Però el final no va ser ben bé així. Sí que
van ser quatre, sí que va morir el fill, però no va ser un suïcidi, va ser més
humiliant. El nuvi, el meu pare, el va trobar a la balma i ell va suplicar-li
que no el matés, que no sabia què havia passat, que es quedés tots aquells
diners. Però el nuvi va acabar disparant un tret, acabant amb tota aquella
misèria. Tothom ho va trobar bé, tot i que la història que s'explicaria fora
una altra, i miri...
—Veu, aquí està la prova. Es podien haver
repartit els diners, inclús si se'ls hagués quedat tots el meu pare, ningú
hauria dit res. Però ell va decidir cremar-los i tots callats van assentir.
Cremant aquell feix de diners, es cremava la llavor que havia provocat aquelles
tres morts més una. Quatre junts mai més.
Molt bé !!
ResponderEliminar