Tres ànimes amigues

El cementiri es trobava a la banda més alta i assolellada de la muntanya, semblava fet per tenir bones vistes. Era petit i els murs estaven fets amb pedres del voltant, gens opulent, cap luxe. L'enterrador, ajudat per un home del poble, havia acabat d'excavar la fossa per posar-hi l'últim home mort.

La casualitat, que a vegades pot ser més extravagant que la realitat, va fer que la fossa on van dipositar el cos del mort fos al costat d'una altra que contenia el cadàver d'un altre home.

Els dos eren maleïts assassins en sèrie que l'atzar havia fet que reposessin per a l'eternitat junts. La maldat era tan gran que les ànimes no havien marxat del lloc, ni cap al purgatori ni cap a l'infern. No hi havia ni perdó ni càstig per a aquelles dues ànimes malignes, les quals, en vida dels seus cossos, només havien rumiat com matar, com torturar i com fer patir una mica més les seves víctimes.

Es van reconèixer tot seguit i, esclatant a riure en veure's en aquelles circumstàncies, van fer fugir corrents l'enterrador i els companys pel terror que va provocar sentir riure sota el terra del cementiri.

Quines coses té el destí, en vida havien estat competint a mort per veure qui la feia més grossa i qui se'n sortia millor, i ara haurien de passar junts tot el temps que tardessin a desaparèixer els ossos i sense saber què passaria amb les seves ànimes, si arribaria un dia que també moririen o simplement s'esfumarien.

—Què? Què hem de fer aquí? Hauré de suportar-te fins a la fi del món? —va dir en John.

—Doncs suposo que sí. Aquí estarem tots dos força temps —va replicar en Mike.

—Tota la vida competint per saber qui era el més sanguinari i mira't ara quina fila fas.

—John, és ben veritat que ens hem passat la vida fixant-nos en el que feia l'altre, si tu en mataves tres, jo havia de matar-ne quatre. Tota la vida sent assassins, uns anys de garjola i ara aquí, sota dos pams de terra. Què ens emportem de tanta mort? A la fi res de res, potser haver fet sofrir molta gent sense necessitat.

—Sí que ens queda alguna cosa. Records per a tota l'eternitat. Mira Mike, t'explicaré el meu record més preuat, així podrem recordar-lo tots dos, i amb el temps ja anirem explicant-nos altres històries.

»Ja fa temps d'això, jo era bastant jove i encara maldestre, potser no havia fet falta tanta sang, tants morts.

»Jo m'havia infiltrat en la Companyia Central d'Exportació de Diamants, ja que estava segur que en podria treure alguna cosa bona, tenint tanta pedra tan a prop. No et pensis que jo era un directiu, no. Estava al Departament de Neteja, que em permetia arribar fins a tots els racons, més dels que podia qualsevol altre. Era temps de paciència i observació, molta observació dels comportaments dels empleats i empleades. Segur que un moment o altre, inesperadament, tindria l'ocasió per fer-me amb un grapat d'aquelles preuades pedres i fer-me fonedís.

»Ella va ser molt hàbil, més del que podia haver-me imaginat, era una noia d'uns trenta anys, maquíssima, treballava al Departament de Recepció de Material. Sovint es quedava a treballar més estona amb l'excusa de ser molt escrupolosa a la feina, ser ben vista pels caps, ascendir amb els anys i arribar a ser sòcia. A mi no em veia, netejava la seva secció i ella no aixecava el cap de la taula. Quan marxava deixava alguns papers damunt la taula. Oh! Aquelles pedres no perdonen a ningú, corrompen l'ànima més santa, la més bona.

»Al principi no entenia res d'aquells papers, diamants facturats, diamants entrats en el taller, diamants venuts, números de sèrie, etiquetes, comptes infinits... Però observant i observant, nit rere nit, em vaig adonar que hi havia fulls amb petites esmenes, insignificants, passaven desapercebudes per als altres. Que intel·ligent era ella! Tenia el do de la paciència i de tant en tant treia un diamant de la cadena i se l'enduia. A poc a poc, sense que ningú sospités d'ella. Quan vaig entendre aquells papers va ser com una revelació per a mi, la dona ara devia tenir un bon grapat de diamants o potser se'ls anava venent i tenia un bon feix de bitllets. Regirant la informació de l'ordinador vaig aconseguir aviat la seva identitat i on vivia. Havia de passar a la següent fase, ella seria la víctima, en lloc de la Companyia.

»Vaig esperar un divendres a la tarda i així tenia tot el cap de setmana per si es complicaven les coses i necessitava més temps. Renoi! Quina casa que tenia la doneta! Un bon jardí amb piscina i una casa al centre de dos pisos d'altura que ben bé semblava un palauet. Que era milionari el marit? Que era una rica hereva? Perquè si tot allò ho tenia gràcies al diner negre, les seves hores estaven comptades, ja que algú o altre ho acabaria descobrint.

»Molta casa, molt cotxe i quina misèria d'alarma, tots aquests rics són iguals, escatimen diners allà on n'haurien d'invertir més.

»Sopaven, ella, el seu marit i els dos fills, com en un clàssic; vaig entrar per la porta del darrere, no podia buscar els diamants en aquella casa enorme, mai els hagués trobat. Així que vaig dirigir-me cap al menjador amb l'escopeta retallada i un grapat de brides per subjectar-los les mans.

»A vegades em faig creus com poden ser de fàcils les coses. Vaig aparèixer en el menjador just quan ella repartia els pèsols a la resta de la família. És curiós que ho recordi, sí, pèsols. Uns moments de desconcert i el marit es va voler fer el valent. Quina errada! Reconec que jo em vaig precipitar una mica, però el primer cartutx el va travessar pel ventre i va quedar estirat i mort al mig de la sala. Collons! La dona i els nens no paraven de cridar, ni el gos de bordar. A poc a poc, per la por, van anar calmant-se i els vaig poder lligar les mans. Em vaig servir una copa del bon vi que estaven bevent i em vaig acabar un plat de pèsols. T'ho pots creure? Jo no tenia por, era jove i pensava que la policia o algun veí no vindrien mai. Que fort! Em vaig fotre tots els pèsols de la safata mentre li preguntava a la dona per les pedres. Ella ni m'havia reconegut! Li vaig haver d'explicar jo qui era i com sabia que feia el que feia amb els diamants. Ella ho negava, tot fins que vaig clavar els canons al front del fill gran. Bé, aquesta vegada vaig agafar un coixí per, si havia de disparar, no fer més soroll del que calia i, finalment, després de dos o tres intents de volar-li el cap al noi per pressionar-la, va confessar. Els guardava al bany dins d'un envàs de colònia, cosa que els feia invisibles. Sort que vaig repassar-ho bé, m'havia enganyat i tenia més d'una ampolla de perfum amb un grapat de diamants dins. Posant tots els envasos en una bossa, enfadat i ofès per la mentida, li vaig disparar al pit. Havia de marxar, però els fills sabien qui era jo, havia estat tan maldestre que vaig explicar-ho davant seu, així que em va saber una mica greu, però no podia deixar-los amb vida. Dos trets amortits més i ja vaig poder fugir amb el botí d'aquella casa.

—Renoi! No vas deixar cap pista darrere teu i ningú amb vida, devies matar fins al gos!

—El gos? No, noi, tu et creus què sóc un monstre, jo? —va replicar en John enfadat.

—Records... Records... —murmurava en Mike—. Em fa por pensar en molts d'ells. He portat mala vida i porto massa morts a les espatlles, em fa por... Mira, noi, jo recordo una feina que vaig fer i no va ser per cap herència ni joies ni diners ni cap de les coses que donen alegria a la vida, ni tan sols va ser una venjança per qüestió de faldilles. T'ho pots creure que va ser per un llibre? Un llibre! Jo que en tota la meva vida no n'he obert ni un.

»Es va posar en contacte amb mi un col·leccionista alemany que havia descobert un llibre en un monestir de Castella, a Espanya, que contenia el recull de les confessions de la reina Isabel I la Catòlica. Era un manuscrit, i per descomptat únic en tot el món i d'un valor incalculable. El monestir era Sant Salvador de Oña, en una regió propera a una ciutat que li diuen Burgos. Estava habitat per una comunitat d'entre dotze i quinze monjos i jo, simplement, havia d'entrar, agafar el llibre i portar-lo a Alemanya, a casa d'aquest home obsessionat per coses velles i antigues. Mira, John, ha d'haver-hi gent per a tot, ja veus, unes confessions d'una reina de fa cinc-cents anys.

»Vaig anar-hi sol perquè em semblava una actuació senzilla. En arribar vaig apuntar-me a una visita guiada, en la qual ens van explicar quan s'havia construït, quin rei n'havia donat permís, un munt de coses d'arquitectura i no sé quantes normes que els desgraciats monjos havien de suportar. Mira, a mi tot això dels reis i reines, de comptats, favors, butlles papals i altres històries em mareja. Finalment ens van ensenyar la joia del monestir, el llibre. Encara era més fàcil del que creia, ja que estava només cobert per una urna de vidre damunt d'una taula de fusta, tan vella que semblava del temps de la fundació del monestir. Allò seria fàcil i m'enduria una bona pasta per la cosa més simple que m'havien encarregat, a més a més... No saps com es menja a Espanya? Quins dies vaig passar?

»Vaig decidir-me a fer-ho una nit de no sé quin dia de la setmana. A última hora de la tarda, aprofitant l'última visita, vaig tornar a entrar-hi i em vaig amagar en un confessionari. Unes hores d'espera fins que va caure la nit i tot decidit vaig anar cap a la sala on tenien el llibre. La meva sorpresa va ser majúscula quan a terra hi dormien dos monjos que feien penitència i custodiaven el preuat objecte. Em van descobrir i no vaig poder fer altra cosa que treure la pistola i amb dos trets amb el silenciador posat van passar de la vida a la mort en un segon. Només agafar el manuscrit ja vaig sentir algú més que venia corrents pel claustre. Un monjo, que resava no sé què a aquelles hores de la nit, venia cap a mi cridant: «Ajuda! Ajuda!».

»Res, un parell de trets i va quedar mut. Intentant arribar a la sortida que havia planejat encara em van sortir un parell de monjos més, em quedava munició i aquells homes es deixaven matar sense massa miraments.

»En traspassar una porta vaig veure que m'havia ficat a la biblioteca, malament, perquè només tenia una entrada que al mateix temps feia de sortida. Pensava que amagant-me darrere una columna passaria desapercebut, mentre els monjos anirien descobrint i traslladant els cossos dels homes morts. Sí, suposo que els puc dir homes, malgrat la vida que portaven —va dir deixant anar una riallada—. Però algú m'havia vist entrar i, obrint la porta lentament, van entrar uns vuit monjos per capturar-me. Només em quedaven dues bales, que van anar a parar al davant dels dos més avançats, però, escolta, es veu que el llibre tenia valor de debò, perquè els altres no es van aturar i seguien venint cap a mi. Començar a córrer era l'única solució que em quedava i, voltant tota la sala per veure si deixaven lliure la porta, vaig fer cap a ella, on m'esperaven un parell que ja havien endevinat la meva intenció, sort que portava el matxet. Allò s'estava complicant més del que creia... amb un tall al coll i una punyalada dins l'estómac van caure dos més. Vaig poder sortir de la biblioteca, però jo en el claustre em veia perdut. Havia d'arribar a l'altre extrem per aconseguir encarar la sortida, però encara quedaven sis monjos que s'interposaven entre ella i jo. Es van anant acostant, tant, que vaig decidir deixar el llibre sobre el que semblava el sarcòfag d'algun noble d'aquelles terres, primer era sortir jo que el llibre, per descomptat. Noi, se'm van tirar al damunt tots sis i, per un moment, vaig pensar que era mort i acabat, però eren febles, no feien esport ni estaven ben alimentats —es veu que la seva vida era alguna cosa anomenada "contemplació"—, així que el matxet va fer feina i un a un els vaig anar degollant o clavant-los l'arma al pit o a l'esquena. Quan em vaig veure lliure vaig recuperar el llibre. A la motxilla portava aigua i roba neta, vaig treure'm tota la sang que portava al damunt i amb uns texans i una samarreta neta vaig sortir corrents per una porta petita que formava part d'una porta enorme que donava al carrer.

»Saps que vaig fer aleshores? No t'ho creuràs! Vaig entrar a un bar a beure una cervesa amb una tapa de truita de patates. Els de fora el monestir sí que menjaven bé. Després, a l'estació, vaig esperar un tren a Madrid, d'allà a l'aeroport i un vol a Alemanya a lliurar el llibre. A les televisions de la terminal veia la notícia del furt i de l'assassinat de tota la comunitat de monjos. Ai... —sospirant—. Quins temps aquells?

De sobte la terra al voltant seu va començar a remoure's una bona estona. En John i en Mike estaven expectants sobre què devia ser aquell trasbals. Finalment, amb gran estrèpit va caure damunt seu el cos d'un home al qual tot seguit van cobrir amb més sorra.

El nou vingut va mirar a banda i banda exclamant:

—John! Mike! Es veu que ens porten a tots aquí després de passar per la cadira elèctrica. Què, no em coneixeu? Sóc en Richie el Sanguinari! Ara podré explicar-vos la història amb què em van enxampar, si no fos mort, em moriria altre cop de les ganes que en tinc després de tants anys de no explicar la veritat a ningú. Tots creuen que només vaig matar-ne quatre en aquell hospital!

A l'exterior, dos pams de terra més amunt, un guàrdia de la presó d'Huntsville, a Texas, clavava una creu sense nom al cap de la tomba, aixecant-se tot seguit i mirant el lloc va escopir-hi despectivament.

—Malparits! A qui us quedeu tots plegats!