A Banyeres del Penedès tothom
aguanta la respiració, a les afores del poble la nau MACABEU 4, està a punt de
enlairar-se cap els límits del Sistema Solar.
Dins del coet, el Capità
Andreu i el seu ajudant el Tinent Jasón donen les últimes ordres per deixar
enrere el planeta Terra. Tenen una missió molt important, anar fins el planeta
VULCÀ on els telescopis han detectat que potser hi ha vida.
Un soroll ensordidor se sent
per tot el poble i la nau deixa el planeta Terra en direcció cap a la Lluna, on
tindran que fer una parada per posar combustible.
Cap al migdia entren en òrbita
i deixen aterrar la nau suaument en una zona anomenada el mar de la Calma. Els
tècnics carreguen fins dalt de tot els tancs amb una mescla de combustible per
a naus espacials.
Tornen a enlairar-se ara sí,
cap al seu destí final el planeta VULCÀ, més enllà de Plutó.
Els cal una llarga setmana de
viatge, que sembla no acabar-se mai, però els dos astronautes fan fotografies
al planeta roig, anomenat Mart, passen el cinturó d’asteroides vigilant que cap
faci mal a la nau; es troben l’enorme Júpiter amb la seva taca vermella; Saturn
amb totes les seves llunes i els anells; el misteriós Urà; Neptú de color verd
i, per fi, arriben al petit Plutó frontera del sistema solar.
Una mica més enllà ja veuen
Vulcà de color groc, taronja i marró.
El capità Andreu comença a
donar les ordres per aterrar al planeta, serà la primera vegada que una persona
trepitja un planeta tant llunyà.
—Tinent Jasón! Engega els
coets retro-propulsors.
—Sí, capità Andreu!
—Tinent Jasón, posi la nau en
posició vertical per aterrar, redueixi potència de motors. Contacte amb Vulcà
en cinc, quatre, tres, dos, un, zero! Aterratge correcte.
—Comprovant atmosfera senyor!
L’aire és respirable per als humans, no ens cal cap reforç d’oxigen.
—Fabulós tinent Jasón!
Preparem-nos per sortir de la nau.
Els dos aventurers van obrir
la porta de la nau quedant meravellats dels colors de les terres de Vulcà.
Semblava àrid però darrere unes muntanyes van trobar un riu i tot un bosc que
els rodejava.
—Ho has sentit! – va dir el
Jasón.
—Sí! Com un grunyit – va
contestar el capità Andreu -. Amaguem-nos darrerea d’aquestes roques, si el que
hem sentit és un animal, alguna vegada haurà de beure i vindrà al riu.
—D’acord, però Capità...jo ja
començo a tenir gana...
—Doncs espera una mica, ja
menjaràs. Va té aquesta barreta de xocolata amb cereals i callem una estona.
No podien imaginar-se el que
veurien a continuació els dos astronautes. Primer unes guineus perseguint un
senglar riu amunt, a continuació tres senglars perseguint unes guineus riu
avall.
El capità Andreu va exclamar:
—Ja entenc perquè aquest
planeta té aquests colors taronges, grocs i marrons, perquè aquí les guineus i
els senglars es camuflen i ningú els veu.
—Capità Andreu...Capità
Andreu... – deia el tinent Jasón.
—Deixa’m estar i menja, vull
saber què fan aquests animals en aquest planeta.
—És que pot ser ens menjaran a
nosaltres...— va dir en Jasón amb una veu molt fluixeta.
El capità Andreu es va girar i
va tenir un esglai molt gran ja que un senglar i una guineu amb una barba
blanca tots dos —perquè eren ja vells i, pel que semblava, els caps del
planeta—, se’ls miraven amb curiositat.
—Qui sou? — van dir totes dues
bèsties alhora.
—Habitants de la Terra, el
capità Andreu i el tinent Jasón.
—Mmmmmmm.... —van murmurar els
dos animals mirant-se’ls—. Pot ser ens podreu ajudar, ja que nosaltres ja no
sabem què fer.
—Digues senglar, què necessites
de nosaltres? – va dir el capità Andreu.
—Nosaltres som la guineu i el
senglar més vells del planeta i vivim en pau, però els joves no tenen cap ordre
i tot el dia es persegueixen amunt i avall per poder dominar les dues bandes
del riu. Es barallen i es fan mal i nosaltres ja no sabem què fer. Volem viure
en pau a tot el planeta.
—Bé, jo sóc el capità Andreu,
deixa’m una nit per pensar-m’ho i demà quant surti el Sol, reuniu totes les
guineus i tots els senglars, uns a cada costat del riu.
—Bé, bé. Així ho farem, no
tenim res a perdre —va dir la guineu, marxant tots dos cap al bosc.
—Capità Andreu? Què farem? Què
els direm a tots aquests animals — va dir espantat el Jasón.
—Ja ho pensaré aquesta nit,
tornem a la nau, sopem i anem a dormir.
Així ho van fer i, després
d’un bon sopar els va venir tanta son que se’ls hi tancaven els ulls a la
petita taula de la nau.
—Vinga a dormir Jasón, ja et
despertaré a la matinada, just abans que surti el Sol.
La nit va ser tranquil·la, era
increïble que en un planeta tant llunyà del Sol no fes gens de fred, segur que es
devia als volcans repartits per tot arreu, per alguna cosa li deien Vulcà.
El capità Andreu aviat al matí
va agafar la barca de lona plegable que duien a la nau, la va inflar i
despertant al Jasón la van dur al riu, es van posar dins i un cop al mig del
riu van esperar que vinguessin les guineus i els senglars.
A poc a poc fan fer cap
quedant les dues ribes del riu atapeïdes de tots dos animals. Les guineus
arronsaven el nas i ensenyaven les dents i els senglars rascaven el terra amb
les potes tot grunyin. Al mig del riu, dalt d’una roca es van posar els dos
caps, el senglar i la guineu vella.
El capità Andreu es va aclarir
el coll i cridant va dir:
—A veure bestioles, que sembla
mentida que sent els únics que viviu a Vulcà, hàgiu d’estar barallats.
L’aigua és al mig del bosc i
en teniu per a tots. No és veritat?
—Síííííííííí! – van cridar
tots.
—I a quin cantó hi ha les
cireres, els albercocs, els melons i els préssecs?
—Al nostre, al nostre —cridaven
els senglars.
—I en teniu prou per a tots?
—I tant, i tant ens en sobra
de tot –reien els senglars mentre les guineus encara treien més les dents.
—Molt bé — va dir el capità
Andreu—. I a quina banda hi ha les ametlles, els pinyons, les figues, les nous
i les avellanes?
—A la nostre, a la nostre! —cridaven
les guineus.
—I en teniu prou per a totes?
—I tant! I ens en sobren! —deien
rient les guineus mentre els senglars rascaven la terra enfadats.
El capità Andreu va callar uns
instants i mirant-se a tots, finalment va exclamar:
—A veure si ho enteneu, si a
cada banda de riu hi ha menjar per tots, perquè en lloc de deixar-lo fer malbé
i anar corrent els uns darrera els altres, no viviu en pau i mengeu tots de tot
i l’aigua al mig.
Els animals es miraven amb
cara d’estranyats, estaven desconcertats.
—Per què no ho proveu? Així
sabreu si us va bé o no.
Els caps de les guineus i dels
senglars van amenaçar els seus respectius seguidors per què ho provessin, si no,
sempre viurien barallats.
Durant uns dies, mentre el
capità Andreu i el tinent Jasón agafaven mostres del terra de Vulcà, de les
fulles d’arbres color taronja i feien experiments científics,
els animals van mirar de no
perseguir-se i de menjar tranquil·lament de totes dues bandes sense
empaitar-se.
L’últim dia que estaven al
planeta els dos caps dels animals van acostar-se a donar les gràcies al Capità
Andreu, ja que des d’aquell dia no hi havia hagut més baralles.
—Capità Andreu i tinent Jasón,
gràcies per les paraules que vau adreçar als nostres habitants. Us portem un
regal per agrair-vos-ho —van dir els dos caps alhora —. Aquestes són les
millors llavors dels nostres arbres. Aneu, torneu a la Terra d’on fa tants anys
vàreu marxar. Sembreu-les i els arbres produiran tant que la gana s’esvairà en
pocs anys del vostre planeta.
—Oh! Això seria meravellós —van
dir els dos astronautes alhora.
—Doncs aquí les teniu. Gràcies
per tot.
El capità Andreu va tancar la
porta de la nau i donant les ordres necessàries al tinent Jasón van sortir del
planeta Vulcà direcció a la Terra. Segurament haurien de parar en un asteroide
després de Júpiter per posar combustible de nou.
Una setmana de viatge i serien
a casa...
Riiiiiinnnnnng! Riiiiiinnnnng! Sonen dos despertadors un a
casa de l’Andreu i un altre a casa del Jasón. Quina son! Altre cop cap a
l’escola. Però tots dos es van quedar bocabadats perquè havien somiat que
havien fet un viatge molt llarg. Però el que més els va sorprendre va sé que en
obrir les mans, tots dos les tenien plenes de llavors ESPACIALS.
0 comentarios:
Publicar un comentario