Els tres regnes

Va esdevenir en un petit territori, abans dels primers escrits en paper, on convivien tres petits regnes. El més gran era el regne del carrer Que no passa, tancat per unes portes i dalt d'un turó. Gràcies a aquesta situació podien vigilar tots els voltants, però necessitaven sortir-ne cada dia per anar a buscar aigua. El rei era l'ancià Godofrè, el qual havia regnat durant molts anys amb mà ferma el seu territori. Era un astut negociador, just en les seves sentències i comprensiu amb els que cometien algun delicte. El segon regne era l'anomenat de Gardeny, a la part mitjana dels turons, més petit que l'anterior, però s'hi assemblava molt: tancat amb una muralla per tot el voltant també havien de sortir cada dia a buscar aigua al riu. Era regit per la reina Rogdènia, cruel i despietada, tant amb els enèmics com amb els seus súbdits. El tercer regne, els Masets, era el més petit i quedava una mica allunyat dels altres dos, el rei Humbert manava amb amabilitat els seus ciutadans, veritablement era més una gran família amb un cap, que no pas un regne. El rei Humbert també era ja ancià i havia tingut sempre bones relacions amb el rei Godofrè; amb la reina de Gardeny era més difícil entendre-s'hi, ja que era molt més jove i només tenia al cap idees grandiloqüents per conquerir terres i engrandir el seu reialme.

Així va ser que la nit de l'onze de desembre, dia de Sant Victori, ella i el seu conseller van rumiar un pla per poder conquerir els altres regnes.

—Digue'm, conseller Alexandre. Què tens pensat perquè aquesta reina sigui la més poderosa de totes les terres conegudes?

—Reina meva —va contestar submisament—, ara que s'acosten les festes de Nadal serà idoni atacar els reis Godofrè i Humbert el dia que estiguin més indefensos. La nit abans de Nadal, mentre ells es recullen a resar, nosaltres empastifarem les portes dels temples amb betum i greix i els calarem foc. Tot seguit dos grups dels nostres guerrers sortiran cap a aquestes entrades i bloquejaran les portes de les esglésies. Prenent a continuació els trons d'ambdós regnes i d'aquesta manera, flanquejada pels mateixos guerrers, sa majestat podrà prendre'n possessió com a emperadriu Rogdènia, quedant així units per sempre els tres regnes en un de sol.

—M'agrada la idea, Alexandre. Durant aquests dies prepararem els guerrers i els greixos, però també els fastos i les festes de la meva coronació. Aneu!

—Majestat —va dir l'Alexandre retirant-se amb una reverència exagerada.

Mentrestant, en els dos regnes comandats pels reis, preparaven tranquil·lament les festes de Nadal, posaven vesc a les portes, omplien les esglésies amb rams de romaní, olivera, teix i mata, els quals penjaven dels sostres dels humils santuaris, les finestres les omplien d'espelmes que encendrien la nit de Nadal per il·luminar tot el poble.

Al mateix temps a Gardeny acumulaven gerres i gerres de greix i betum que els sinistres habitants aportaven, desitjosos d'ocupar com més terres millor.

Aquell vint-i-quatre de desembre es va despertar amb una gran nevada i un fred molt intens. Els súbdits de la reina estaven nerviosos per si no podrien encendre el foc amb tanta neu i Alexandre, el gos rabiós del reialme, buscava alternatives al greix, ja que, si estava massa fred, no cremava. Al vespre, abans de sopar, el rei Godofrè i el rei Humbert van sortir dels seus palaus, que no deixaven de ser unes cases una mica més grans que les altres. Coronats amb unes branques de llorer van dirigir-se cap a les seves esglésies, la del regne del carrer Que no passa consagrada a Santa Quitèria i la dels Masets, a Santa Leocadia.

Mentre aquests iniciaven els ritus tancats a les esglésies, els vassalls de la reina, tal com ho tenien planificat, van engreixar i empastifar les portes dels temples i van calar-hi foc.

Quan els habitants es van adonar, les portes ja cremaven de dalt a baix i el fum els ofegava. La tragèdia semblava inevitable i la reina ja es veia ama i senyora dels tres regnes. Que no hi hagués gent, perquè ella els havia assassinat a tots, no importava.

Però, aleshores, a un vailet i la seva amiga, que s'estimaven més jugar que no anar a missa, veien tot aquell desastre, se'ls va ocórrer una cosa que potser podria acabar amb els focs. Van córrer riu avall fins a un molí que hi havia a uns centenars de metres dels regnes. En aquell vell edifici vivien milers de ratpenats des de feia molts i molts anys.

El noi i la noia van parlar amb els caps més venerables dels ratpenats; els van explicar tot el que havia fet la reina maligna. Ells no van dubtar-hi ni un moment, van sortir tots volant cap als regnes pròxims, es repartiren en dos grups i amb el seu picar d'ales van fer que els focs anessin a menys, de manera que la gent va poder sortir de les esglésies i va fer una cadena amb cubells plens d'aigua i neu amb què van acabar d'apagar els focs.

Talment com si fossin un núvol negre, els ratpenats van dirigir-se a Gardeny, on tots alhora van embolcallar la reina i la van dur fins al molí, on hi havia molts cups per guardar-hi oli, i en el més humit i tètric van deixar caure la reina, cobrint la sortida amb una llosa molt gruixuda. Van tornar als regnes i, veient que ja estaven els focs controlats, van anar al molí on van penjar-se del sostre per seguir descansant, fent cas omís als crits de la reina, que volia ser alliberada.

El rei Godofré es va trobar amb el rei Humbert i la gent dels tres regnes; els de Gardeny, submisos i avergonyits pel que havien fet, van dir que acatarien qualsevol càstig que els fos donat, ja que se'n creien mereixedors.

Després de parlar a soles els dos reis durant una estona, van anunciar als seus súbdits que, en primer lloc, perdonaven a tots els habitants de Gardeny, ja que estaven segurs que havien actuat embruixats per la reina. En segon lloc, que aviat es casarien en unes noces excepcionals el fill del rei Godofré i la filla del rei Humbert, i que a partir d'aquell any regnarien en anys alterns un rei o l'altre, però no en un territori, sinó en tots tres regnes com si fossin un de sol. I en tercer lloc, que a la mort dels reis la parella serien els nous monarques del regne quedant així ja units per sempre.

Ja que havien fundat una Vileta prou gran i que gairebé tots els antics regnes tenien terres a prop de l'aigua dels rius, el nom del nou regne seria la Vilella Baixa. Amb una gran aclamació per part de tots els súbdits i amb la presentació de la jove parella real es va acabar la història per sempre més dels tres regnes i de la maleïda reina Rogdènia.

Si avui dia veieu un ratpenat volar pel poble una nit calorosa d'estiu, esteu segurs que serà descendent d'un dels que van ajudar a fundar el nostre poble, la Vilella Baixa.