U, dos, espai, u, espai. U, dos, espai, u,
espai. El Xoan Delgado, faroner de l'illa
de Sálvora a l'entrada de la ria d'Arousa, es mirava el ritme hipnòtic del seu far.
No recordava quants anys portava vivint en aquella illa i quantes nits es
quedava badant amb la llum del far, que il·luminava el mar negre amb els seus
batecs, igual que un cor.
D'un moment a l'altre la seva dona, la Maruxa, el trucaria per l'intèrfon, com cada dia
durant tots aquests anys, perquè baixés a sopar al més ràpid possible si no
volia trobar-se'l gelat.
Plovia, com era costum, però el que no era
habitual era que ho fes amb tanta intensitat. Els llampecs il·luminaven els
illots i les roques que envoltaven aquella illa, allunyada de tot arreu.
El Xoan,
però, no pensava renunciar al ritual que precedia cada nit el sopar amb la seva
dona. Es va posar un impermeable que no li estalviaria una bona mullena. Va
obrir la porta que portava a la terrassa que rodejava el far i, recolzat a la
barana de ferro oxidada per la sal, va començar a resar l’Ave Maria.
De darrere l'edifici octogonal que
contenia el far van sortir un parell d'homes vestits totalment de negre, eren
del clan dels Cancelas i, en un no res, li
van passar pel cap una corda amb un nus corredís, van lligar l'extrem de la
corda a la barana i el van empènyer al buit. El Xoan
picava de peus per deslliurar-se de la corda que l'ofegava, amb els cops que
donava, la barana es va desprendre d'una banda i al cap de pocs segons de
l'altra, caient al buit ell, la corda i la barana, fins que va topar amb unes
roques que hi havia just davant de la finestra de la cuina on l'esperaven el
sopar i la Maruxa.
Ella, sobresaltada per l'estrèpit, va
agafar una llanterna i paraigua en mà va rodejar l'edifici fins a trobar el Xoan mort sota la barana.
-------------------------
Al mateix temps, a unes poques milles de
distància mar endins, el superpetrolier Jahred Viking avançava lentament cap al seu
destí a Noruega. La petita embarcació Virxe do Carmen navegava direcció a
la ria protegida per la gegantina nau. En principi només era una barca pesquera
que estava tornant massa tard cap a port. A bord, membres de la família Cancelas minoraven la marxa per deixar passar el
buc i dirigir-se cap al port de Vilanova de
Arousa. El que transportaven en aquella barca, a més a més de peix, feia
evident que no era tan innocent com ho semblava pel seu nom.
Dos homes dels Cancelas acabaven d'arrabassar-li la vida al Xoan, el qual, sabedor del tràfic d'obres d'art
i peces d'arqueologia que feien, era un contacte de la família Roel que des de feia anys competien en el
negoci.
Un cop descarregada la mercaderia a Vilanova
de Arousa, la traslladaven a Moaña, on
arribaven a l'aeroport de Vigo travessant la ria i, des d'allà, on el client
els demanés. Normalment cap a països àrabs, on l'art era valorat més per
arrogància que pel valor que tenia intrínsec. Però bé, això no preocupava gens el
clan. Ells el que volien eren dòlars, com més millor.
En aquella ocasió l'operació era fàcil, ja
que la peça amb la qual traficaven era petita, però de molt valor. Una
escultura, poc més gran que una mà, d'una dona de mig cos amunt feta amb una
estranya pedra i que corresponia a una de les poques peces de què es tenia
coneixement d'una civilització que havia conviscut, en el temps, amb la dels
maies.
--------------------------------
A Pontevedra la família dels Roel portaven neguitosos tota la tarda, sabien
que els Cancelas tenien una operació
important entre mans i havien de fer-se amb la mercaderia fos com fos. Les
últimes operacions no havien sortit prou bé i necessitaven obtenir diners per
poder mantenir els suborns a la policia i als jutges.
El pare i la filla gran van decidir anar
cap a Vilanova de Arousa. Tots es
coneixien i sabien on eren els llocs de tràfic de les mercaderies.
Els Roel
era l'altra família de Galícia que també havien deixat el narcotràfic per
joies, or i peces d'arqueologia. Molt més rentables en aquests temps. El seu
punt de sortida de mercaderies era també l'aeroport de Vigo, però ells passaven
primer per Vilagarcía de Arousa i Pontevedra, en lloc de Moaña. Eren
dos clans enfrontats pels mateixos interessos i per més d'alguna execució per
revenja que havien tenyit les ries de vermell.
En el temps que l'Aleixo i l'Estela Roel
van fer el camí entre les dues poblacions, la falsa barca de pesca va arribar a
Vilanova de Arousa. En arribar al port
es va anar ficant entre les barques dels veritables pescadors fins a arribar al
punt d'amarratge número vint-i-set.
L'Anxo
i el Cloido Cancelas
van esperar que estigués tot en silenci i no rondés cap vigilant per la zona
que no tinguessin controlat. Últimament hi havia molta policia amb agents joves
que, per escalar de pressa dins la policia, demanaven com a destí Galícia.
Preses fàcils, pensaven, molts narcotraficants de petit nivell fàcils d'agafar.
Després de beure una cervesa i fumar un
parell de cigarrets van decidir sortir i anar cap al tot terreny negre que
tenien aparcat a un centenar de metres, sota la teulada que sobresortia del mercat
de peix.
Estaven tan acostumats a repetir la
mateixa operació i vigilar els punts estratègics que ja ho feien de forma
automàtica. Mentre parlaven de les dues jovenetes daneses que van conèixer
l'altre dia al bar, els van passar per alt dues ombres que estaven amagades
sota de l'entrada, a la parada de «Peixe Anxela».
Els Roel
es van tirar damunt dels Cancelas. L'Estela
que era bona néta de la seva àvia era la més sanguinària i la que en pocs
segons va degollar els dos homes, els quals no van tenir temps ni de
sorprendre's. Tot seguit, va arrabassar-los la peça arqueològica.
El pare la mirava amb orgull i
satisfacció. L'Estela seria una bona hereva del clan Roel, i ja era hora que una dona tornés a
dirigir la família, recordant la mítica àvia Soidade.
Mirant de no trepitjar el toll de sang per
no deixar cap empremta a terra, van pujar al seu 4x4
de luxe, d'un color daurat metal·litzat que cridava l'atenció per on passava i
van encarar direcció Pontevedra per examinar la peça i veure a qui la hi podien
oferir.
Conduïen distesos, pare i filla, rient-se
de com grunyien els Cancelas mentre se'ls
escapava la vida pel coll, inconscients que havien obert de nou una guerra
entre les dues cases i que, evidentment, la torna d'aquells assassinats seria
d'una brutalitat terrible.
Un cop a casa, van trucar al professor
d'història antiga de la Universitat d'Ourense, perquè els digués què era aquell
tros de pedra picada, a qui podria interessar i quant podien demanar per ella.
La porta es va obrir i de la foscor va sortir
un home grassonet, que vestia de forma massa jovenívola per la seva edat,
provocant vergonya, però que tenia una coneixença superba sobre civilitzacions
antigues i al qual tenien ben ensabonat.
El professor va observar la peça, sense
dir ni una paraula ni deixar entreveure un gest de sorpresa o de rebuig. Els Roel, amb escassa paciència, començaven a
posar-se nerviosos. Ell, sense aixecar la vista i passant els dits pels petits
solcs de la pètria dona, va demanar un bourbon doble.
Li van servir i, quan l'última gota corria
gola avall, es va aclarir la veu informant-los que era una peça única per la
qual podien demanar uns quatre-cents mil euros i a part les despeses del
trasllat fins al destí, que no serien poques.
En la mà de l'home van caure un feix de
bitllets de cent euros que va estalviar-se comptar i va desaparèixer amb els
seus texans foradats per la mateixa foscor per on havia aparegut.
----------------------------
El Bieito
Cancelas i el seu cosí ja feia estona que
havien sortit de Moaña direcció cap a Vilanova de
Arousa. Feia estona que havien d'haver arribat l'Anxo i el Cloido.
Tampoc contestaven a les trucades dels telèfons mòbils, molt estrany tot
plegat.
Van arribar al port, la barca estava
amarrada, però ni rastre de tots dos. Van començar a buscar-los pels voltants
fins que sota d’una parada de majorista de peix els van trobar ja freds i sense
cap fil de vida. Les malediccions que van caure sobre la família Roel van quedar gravades en la pedra del terra,
la guerra estava oberta a mort. Ploraven en recollir els cossos de tots dos
homes, ara haurien de posar en marxa els contactes que tenien a l'Hospital de
Vigo per aconseguir dos certificats de defunció, enterrar-los amb discreció i
que semblés que no havia passat res. No podien aixecar la llebre.
Ben preparats, els van embolcallar en
plàstic dipositant-los a la part del darrere del cotxe. La sang la van treure
amb una mànega d'aigua, de les moltes que hi havia per tot el mercat per
netejar els molls. Allà ja semblava que no hi havia passat res, però i tant que
havia passat i de quina manera pagarien els Roel.
No ho sabien prou.
---------------------------------
L'Aleixo
i l'Estela Roel acabaven d'enviar un
correu electrònic xifrat amb una fotografia de la peça a un contacte d'un país
àrab que tenia contacte directe amb la família reial d'aquell emirat.
La resposta no va tardar ni deu minuts, la
peça havia de sortir de Vigo cap a Amsterdam i d'allà cap a la península
Aràbiga a primera hora del matí.
La venda lligada, els Cancelas eliminats i diners a la vista... La nit
estava sortint millor del que pensaven. Com ja tenien pràctica en portar peces
de valor per tots els aeroports del món, van seguir el mateix sistema que
sempre. A la peça li van enganxar una etiqueta amb «Made in China»,
un codi de barres i van imprimir i muntar una caixa com si aquella peça fos un
record barat.
Mentrestant, van trucar a la parella que
els feia els viatges, el Pablo i la Lara,
els dos nascuts a l'illa de la Gomera, però establerts a Galícia, on van poder
prosperar molt més.
Els van lliurar la mercaderia, diners i
bitllets de Vigo fins a Madrid, allà haurien d'esperar el primer vol amb
passatge, que, via Amsterdam, els portés fins a la capital d'un polsós país desèrtic[I1] .
Fer el canvi de la peça arqueològica pels quatre-cents mil euros i esperar que
a cap aeroport de tornada els enxampessin. Fins ara no havia passat mai, però
ignoraven inconscientment que algun dia hauria de passar.
Aquella nit estava farcida d'esdeveniments
i, mentre uns preparaven la maleta pel viatge llampec, el Bieito Cancelas
i el seu cosí avançaven cap al cau dels Roel
a Pontevedra. Atacar-los allà era impossible, estaven reclosos en un xalet als
afores de la ciutat rodejat per un mur, càmeres i goril·les vigilant tot el
perímetre. Haurien d'esperar que sortissin i llavors tornar-los la sang que
havien vessat dels seus parents.
Les dues famílies es coneixien més que bé.
Només calia esperar i aviat sortirien a controlar que en l'aeroport tot anava
com calia.
-------------------------------------
El Pablo
i la Lara van sortir de casa seva amb la maleta i algun joguet més que van
posar a la motxilla d'ella per simular regals familiars. Van trucar a un taxi
que els portaria cap a l'aeroport de Vigo fent un rodeig per Marín per
estalviar-se carreteres principals.
El Bieito
es va quedar a prop del xalet mentre que el cosí va anar cap a Pontevedra i, si
calia, d'allà cap a Vigo per poder agafar les mules dels Roel abans que pugessin a l'avió.
En poques hores havien d'ocórrer moltes
coses, totes cruels, amagades i perdonades per les autoritats subornades.
Tal com pensava el Bieito Cancelas,
les portes de ferro forjat es van obrir i va sortir un cotxe d'alta gamma,
tipus 4x4 de color negre. Ell tenia bona
visió i esperava unes corbes més avall que el cotxe passés per sota seu. Sabia
molt bé el punt feble d'aquells vehicles blindats. Bons vidres, bon xassís i
bon reforç a la part baixa per si col·locaven un artefacte explosiu, però tots
oblidaven el sostre i, com aquests il·lusos, alguns encara posaven un vidre per
poder veure el cel.
Quan el cotxe va ser al lloc idoni, el Bieito va començar a disparar amb la metralleta
mils de projectils, com si fossin focs d'artifici, fins a deixar sense sostre
el cotxe i aquest estampat contra un arbre al costat de la carretera. Corrents
va baixar i va poder veure l’Aleixo i
l'Estela Roel amb els caps mig desfets,
igual que el xofer. Va marxar corrents del lloc abans no arribessin els guardes
del xalet, va tirar la metralleta i es va esmunyir bosc endins fent-se fonedís.
La venjança estava feta pulcrament, com a ell li agradava.
---------------------------
El cosí entrava en acció, ja havia deixat
el cotxe a l'aparcament de l'aeroport i es dirigia cap a la porta principal,
per si el Pablo i la Lara arribaven. Si no
els veia, ja buscaria per dins.
En uns minuts d'observació no els va veure
baixar dels diferents taxis que arribaven. Va decidir entrar dins de l'edifici
i aviat els va trobar fent un cafè en una de les dues úniques cafeteries que hi
havia. Es va apropar i va demanar un cafè amb llet al cambrer, tot seguit es va
acostar a ells i, en passar pel costat, va vessar la beguda damunt del Pablo. Davant de la reacció d'aquest, ell no va
demanar disculpes, al contrari, volia provocar una baralla i arrabassar-los l'equipatge en un descuit. Si
es podia estalviar disparar-los dins la nau, millor, però no dubtaria tampoc ni
un moment en rebentar-los el cap si calia. Aviat la fingida actitud xulesca va resultar efectiva i els dos homes es
van embrancar en una pujada de crits i insults, fins que el Pablo gairebé li dóna un cop de puny al cosí. Aquest
tornant-s'hi el va fer caure per terra, ell es va llançar al damunt intentant
immobilitzar-lo per seguir obrint-li el nas a cops de puny. Llavors va entrar
en escena la Lara, que els volia separar; en uns segons el cosí pensava
aixecar-se, prendre la maleta i la motxilla i fondre's entre la gent fins a
arribar de nou al seu cotxe, marxar a tota velocitat per recollir el Bieito i anar cap a Moaña, al seu cau, i passar
uns dies discretament fins que es calmés tot aquell enrenou.
Però en aixecar-se la Lara, la motxilla oberta
va caure a terra, i una nena que estava al costat amb els seus pares va veure
totes les capses acolorides dels joguets. Va agafar justament l'única capsa que
no contenia cap joguina, sinó la peça arqueològica del tors de dona. La va
ficar sense dir res a la seva petita bossa i tot seguit els pares i ella es van
dirigir cap a la porta d'embarcament per agafar l'avió que els portaria fins a
Lisboa.
El cosí, el qual no s'havia adonat de tot
això, es va aixecar, deixant a la Lara taponant-li l'hemorràgia. Ell va
recollir sense mirar la motxilla i la maleta i ,seguint el pla, va sortir a
buscar el seu cotxe, abans que la parella es veiés sense res, el que segurament
suposaria una condemna a mort.
------------------------------------
A Riveira
aquell matí es feia la missa funeral i l'enterrament per Xoan Delgado, el faroner.
La capella estava escassament il·luminada
per unes llums laterals. El dia era gris i plujós. La pedra del temple fosca i
unes llargues i estretes finestres no deixaven passar la llum que aconseguia
travessar els núvols negres.
Al primer banc, al costat del fèretre, la Maruxa plorava. Poca gent l'acompanyava, algun
cosí llunyà que seia a l'altra banda del passadís.
Massa anys sols a l'illa els havien fet
distanciar-se de tot i de tothom, ara marxava el seu marit, però ella també
faria el mateix camí. Un comiat trist, humit i solitari com l'ambient d'aquell
dia, com les pedres de granit gris.
Alguns veïns del poble s'havien acostat en
sentir la notícia. Uns per pena sincera, altres per pura xafarderia, uns quants
per matar l'avorriment i, darrere de tot, al costat d'una capelleta a la qual
no arribava mai cap llum sinó era de les espelmes, allà hi havia algú que hi era
per feina.
El Xoan
Delgado tota la vida havia servit a la família Roel.
Mirant totes les nits de l'any el mar obscur, avisant de quan podien amagar-se
darrere un buc o quan la guàrdia civil patrullava pels voltants de l'illa de Sálvora. També informava de tots els moviments
que feia la família Cancelas, si podia fer
avortar un lliurament o interceptar alguna mercaderia i que passés a mans dels
seus caps. Una vida lliurada a servir que ara es convertia en un dipòsit a la
Banca Gallega de més d'un milió i mig d'euros.
La cerimònia va acabar i les escasses
persones que encara quedaven van passar pel costat del taüt i per davant la Maruxa expressant el seu condol més o menys
sincer. Finalment, de la foscor va sortir l'enigmàtic home que, lentament, va
dirigir-se cap a ella. La Maruxa en sentir
uns últims passos sobre les fredes lloses va girar lentament el cap enrere.
Quan l'home estava enfront seu, el va reconèixer, era un Roel. Aquest va besar-la dues vegades i
introduint la mà en la bossa de la dona va deixar caure un paquet que contenia
un generós feix de bitllets de cent euros i a cau d'orella va fer-li entendre
que tot havia de seguir igual, que no patís, que no la deixaven sola.
Amb l'ànima més alleugerida, la Maruxa va travessar tota l'església fins a col·locar-se
a la porta, per on sortiria en uns moments el seu marit cap al cementiri i el
descans definitiu. A partir d'aquella mateixa nit seria ella la que pujaria les
escales del far i comptaria. U, dos, espai, u, espai. U, dos, esp...
Un ganivet llarg, estret i extremadament
esmolat va penetrar des de l'esquena fins a gairebé travessar tot el cos de la Maruxa, com si fos una picada de vespa furiosa.
Al mateix temps ella va sentir com una veu li xiuxiuejava que finalment s'havia
acabat el malson de l'illa, el servilisme cap als Roel, que els Cancelas
sabien lliurar diners, però també mataven els traïdors.
La Maruxa
va caure de genolls a terra, ferida de mort, la bossa oberta amb els diners
escampats per sota del fèretre del seu marit i que s'anaven xopant de sang. El
capellà, desorientat, no reaccionava, perquè no sabia si es tractava d'una
possessió, d'un assassinat o d'un miracle.
Una ombra negra va passar com un llampec
per darrere seu i les espelmes es van apagar, com també es va apagar el far de
l'illa de Sálvora.
-------------------------
A Lisboa la nena
deia a la seva mare, mentre dinaven vora el port, que estava cansada del que
pesava aquella joguina, que li portés ella.
La mare, veient
l’etiqueta «Made in China», li va
respondre distretament:
—Ni pensar-ho. No
sé d’on has tret aquest trasto. Llença-la.
0 comentarios:
Publicar un comentario