La cua del gat

La cua del gat

Les campanes havien tocat les dotze del migdia feia pocs minuts, però, tot i ser tan tard, la Maria estava asseguda a la butaca amb la camisa de dormir. Feia poc que s'havia aixecat i ni tan sols havia esmorzat.

L'esforç de llevar-se i anar fins al menjador ja l'esgotava. No era a causa d'una malaltia somàtica, estava cansada psicològicament.

La mort del marit i del fill gran en pocs mesos de diferència l'havien deixat en un estat entre el ser i el no ser tot el dia.

La primera visita que tenia era la del gat. Esquerp quan volia fer-se veure, però afectuós, com tots, quan necessitava una carícia. La cua del felí va acaronar les cames de la Maria, fent-la sortir d'aquell estat en el qual mirava pel balcó, però no veia res: ni les golfes de les cases del poble, ni les teulades cobertes de neu. Com si fos l'efecte d'un interruptor, va començar a moure's i li va reomplir la menjadora al gat.

Lentament el dia anava posant-se en marxa. Va prendre la medicació que li corresponia a aquella hora, o no, tant li feia, ja que en anar a dormir, a la matinada, se l'hauria pres tota.

A través del got d'aigua va veure les begònies tombades pel pes de la neu. Quina tristor, unes flors tan boniques i aixafades per la neu, també tan bonica.

Sense res més a l'estómac, va deixar-se caure de nou a la butaca, posant-se una manta per damunt les cames. No és que tingués fred, però aquella manteta que havia fet la seva mare li donava més escalfor que qualsevol calefacció.

A la mà tenia el mòbil, esperant que el fill petit, que vivia a l'estranger, li enviés el primer missatge dels molts que es bescanviaven cada dia.

Eren les dues, res a l'estómac, la mirada perduda i el mòbil aferrat.

Van trucar a la porta i, costosament, va obrir-la. Era el Miquel, un veí que tenia cura d'ella perquè la sabia vulnerable. Li portava brou acabat de fer i alguna cosa de tall.

Als pobles encara es conservava el costum d'estar tots atents. Si algú no veia un veí en un parell de dies, s'encenia l'alarma i no cessava fins que estava localitzat sa i estalvi, o, en cas contrari, s'avisava urgències ràpidament.

Si havia nevat, aquest vigilar i ser vigilat alhora s'accentuava, tothom havia de poder sortir de casa, tothom havia de tenir menjar i calefacció, encara que només fos llenya per al foc.

Aquest era el valor del poble on vivia la Maria. El Miquel a més a més de portar-li alguna cosa per dinar, perquè sabia que ella no faria res, vigilava que tot estigués correcte a la casa i després, asseient-se en una cadira enfront d'ella, parlaven una mica de tot. Arreglaven el món de la política, s'esgarrifaven de les notícies de guerres, terratrèmols o inundacions que hi havia arreu, i acabaven posant-se al dia amb les xafarderies del poble.

El Miquel sempre tenia una estona per estar amb ella, i ella se sentia a gust rebent la companyia. Els últims mesos ja començava a parlar tímidament de la mort. Mentre parlaven, el noi li preparava el brou i el tall que la Maria anava menjant distreta, sense adonar-se'n.

En acabar, el Miquel havia aconseguit que la Maria mengés, que se sentís acompanyada, i distreure-la dels seus pensaments obsessius. Li encenia la televisió perquè seguís distreta una estona més, fins que el toc de la cua del gat fos, altre cop, l'únic que la traslladava a la realitat.

En els moments de lucidesa, la Maria ho agraïa molt, encara que no sabia com tornar-ho. De fet, no calia, era un costum que avui en dia encara es conserva als pobles. Regalar companyia.