L'esmolador

L’esmolador no havia tingut mai nom, o almenys no el recordava. Tota la vida havia sigut això, l’esmolador, que anava de poble en poble afilant ganivets, tisores o destrals.

Els primers anys amb el pare i una bicicleta, sofrint els llargs trajectes entre un llogaret i el següent. A vegades sota un sol que cremava qualsevol resta de vegetació que hi hagués al costat del camí, altres amb els peus ensorrats a la neu i els flocs colpejant a la cara mal protegida.

Quan van aconseguir comprar una senzilla motocicleta, a canvi d’un bon grapat d’estalvis i de la promesa d’esmolar-li gratuïtament al venedor tot el que fes falta la resta de la seva vida, aquesta va canviar totalment. Els trajectes eren molt més curts i sense cap esforç. Ara sempre arribaven a la població següent per poder dormir en un graner o a l’entrada d’una casa que els coneguts els cedien, i no a la cuneta o a sopluig d’un arbre.

El pare li va ensenyar l’ofici, molt més agraït, quan la pedra pesada, rodona i de gir etern voltejava sense esforç gràcies al motor de la motocicleta.

—Fixa’t bé! —deia el pare—. Els ganivets s’han d’esmolar com quan acaricies una dona, suaument. Aquestes eines tenen poca fulla i han de durar molts anys. Has de prémer més la vora, fent-la lliscar amunt i avall, de manera que quedi un fil prim molt ben esmolat. L’any següent te’l portaran de nou per esmolar-lo. Has de ser viu i crear-te clients fixos a cada poble, no esmolis més del que calgui.

»En canvi, mira, veus com les tisores i les destrals tenen la fulla més ampla i més gruixuda? Aquestes eines pots tractar-les de manera més rude, prement fort i sense por, com si defenguessis la teva vida. Així, quan t’acostis a la vora, cada cop has d’aplicar menys força i que la pedra sola faci la feina. Fixa’t molt en les guspires, són les que et diran si vas bé o no.

»No acceptis mai esmolar una agulla saquera, són traïdores. Fan un giravolt i, quan menys t’ho esperes, salten per l’aire i se’t poden clavar en qualsevol part del cos, des d’un ull fins a on els homes... vull dir, els homes som homes. M’entens, fill meu?

L’esmolador procurava retenir totes aquelles ensenyances i consells, no se li’n podia oblidar cap. Tots eren importants i alguns, com el de l’agulla saquera, li feien por i tot. Ell callava i observava com el pare feia lluir l’extrem d’unes tisores, d’una navalla o d’una falç rovellada.

Els anys i la ruta per la regió es van anar repetint durant quaranta anys. El nen petit que anava darrere de la moto, agafat al seu pare per no caure, ara ja era un jove ben plantat. L’experiència pròpia el feia seguir el negoci familiar que permetia sobreviure a una reduïda família.

Aquell any, la motocicleta només el carregava a ell. Durant l’hivern el pare havia emmalaltit i amb el cos castigat no va poder superar un lleu però persistent constipat.

Durant els quilòmetres que recorria rodejat de turons àrids o poblats de pins immensos, l’esmolador va decidir que la seva vida no seria com la del pare. Aquell s’havia lliurat sempre a la feina per només aconseguir malviure junt amb la família, ell, en canvi, gaudiria en cada poble del millor que pogués aconseguir, una dona, una amistat o jugar amb la canalla una estona. El seu pare havia sigut un sant, sempre fidel i massa honest, però ara els temps canviaven i ell no estava disposat a fer tant sacrifici.

Moure’s amb la motocicleta ell sol li va donar la possibilitat de poder passar cada trimestre, en lloc d’un cop l’any, per cada llogaret. Gràcies a aquesta millora i a aquesta nova actitud, va aconseguir tenir més d’una amant en diferents pobles i alguns amics amb què xerrava al vespre mentre s’emborratxava a les tavernes de tant en tant. Va provar un parell de vegades de fer-se amb l’amistat d’alguns nens, però aviat es va adonar que no s’avenien gens. Ell no era massa canaller i els nens es van adonar aviat que mirava més a les seves mares que a ells.

El temps passa implacable per molta actitud vital que creguis posseir. Van ser anys de llibertat, de dormir en llocs diferents, d’allitar-se amb dones distintes, de beure fins a l’èxtasi, de decidir si agafava el trencall de la dreta o el de l’esquerra sense que ningú li digués res. Compadia molt el pare, la vida que havia portat i com va acabar convençut de com havia sigut de ruc per, al final, morir en la misèria. Probablement ell també hi moriria, en la misèria, però almenys hauria gaudit durant tota la vida de ser un esperit lliure.

Així, entre estius tòrrids i hiverns gèlids, la seva vida també va passar i, gairebé sense adonar-se, la roda d’esmolar se li va fer una eina costosa de manejar i els viatges amb la motocicleta, cada cop més pesarosos.

Aquell any seria últim que rondaria per la regió. Acabada la volta, es quedaria sol a la barraca que li feia de casa, encara que allà no l’esperava ningú. Allà esperaria la mort, no l’importava gens, que vingués a buscar-lo quan volgués, ell estava preparat. Cada cop tenia més clara la idea que, si ell estava a punt per rebre l’espectre amb la dalla de bastó, la gent que havia conegut tots aquests anys havia d’estar-ho també. Era lògic que, si ell moria, morissin els altres al cap d’un temps.

En el tercer poble era on trobava la primera amant. Amb ella havien compartit tota la vida un jaç de fenàs. Com cada ocasió que es trobaven, van jeure i satisfer els instints més salvatges que els posseïen tots dos. Després ella tornava a casa amb la seva família i ell dormia al costat d’una mula en una quadra que li cedia un veí.

Li calia acomiadar-se d’ella, era l’última vegada que es veurien. Ja de dia, abans de marxar del poble, va anar a casa de la dona. Sabia que el marit estaria treballant al camp i els nens a l’escola. Dempeus a la cuina la va voler penetrar per última vegada. Quan estava dins seu, va agafar les tisores esmolades per ell i en el llançament final de tots dos, li va clavar les tisores almenys vint vegades per tot el cos. La dona va quedar destrossada. Allà jeia morta, com ho faria ell en pocs mesos. Va netejar les tisores i les va desar. El marit i els veïns haurien de creure que l’autor del crim podia haver estat qualsevol. Sense mirar-la com quedava dessagnada i estesa al terra de la cuina, va agafar la moto i, passant-se de llarg diferents pobles, va fer cap al que tenia un interès especial per a ell, un vell amic de qui li calia acomiadar-se.

Ja era vespre quan va arribar. Va tancar el motor estrident de la motocicleta i la va deixar arraconada darrere la casa de l’amic, al costat del galliner i la soll. Silenciosament, va rodejar les parets empedrades i colpejà fort la porta d’entrada.

—Qui hi ha a aquestes hores? —va respondre al truc una veu femenina.

—Soc jo, l’esmolador. Vinc a acomiadar-me. Teniu un plat d’escudella per a mi?

—Clar que sí, home. Puja, puja —insistí la dona—. Tu! Desperta’t, marmota! Mira qui hi ha aquí!—escridassava la dona al seu marit.

—Qui em busca? —va preguntar l’home.

—L’esmolador! Home! Passa, que et poso el plat a taula. Just anàvem a sopar.

—Hola, amic. Seu a taula. Què expliques de nou?

El convidat, sense aixecar el cap del plat d’escudella, els va anar posant al dia dels seus pensaments. Aquella seria l’última vegada que es veurien. Se sentia molt cansat per anar de poble en poble, sempre sense saber certament on dormiria o on faria el següent àpat. La vida d’esmolador era mísera, no podies progressar per molt que t’esforcessis. Sempre depenia de gent com ells, de la caritat, d’amics que havia fet any rere any i li oferien aquestes coses: un plat calent, un tros de pa i cansalada, un jaç al costat de la mula o dormir sobre uns sacs en una entrada gelada.

Un cop acabat el sopar van seure al voltant de la llar de foc, on acompanyats d’uns gots d’un vi ranci incendiari es van acabar d’explicar les anècdotes i els projectes per al futur, encara que algun d’aquests episodis fos mentida. Amb el cap mig ennuvolat a causa de l’alcohol del vi ranci, van aixecar-se costosament els tres alhora de les cadires baixes de boga que els acostaven al foc i van decidir anar-se’n a dormir. El matrimoni a descansar a la seva alcova i l’esmolador amb la mula, que, si bé feia olor de fem, també proporcionava alhora la calor necessària per passar la nit.

La Lluna va fer el seu camí fins a dalt de tot del cel i l’esmolador encara donava voltes en el seu jaç sense poder dormir. Un moment o altre li caldrà fer-ho i seguir amb el seu viatge de comiat.

Es va llevar i acostant-se a la cuina, on al foc encara relluïen les últimes brases, va agafar l’ampolla de vi ranci i, com si fos aigua fresca d’un pou, se’l va empassar tot a glopades. La calor de l’alcohol aviat li va pujar al cap i junt amb ell, el diable també va fer-ho. Embogit, del taulell de la cuina va agafar el tallant de la carn. En entrar a l’alcova del matrimoni, sense respirar, com si fos un espectre, se’ls va mirar, dormien profundament. Els va destrossar amb el tallant en mà, matant-los, sense donar-los temps a preguntar-se qui o per què.

Ningú l’havia vist arribar al poble, ningú sabia res del sopar o que passaria la nit allà, per tant no hi havia cap sospitós i cap autoritat o veí havia de pensar en ell. Es va rentar, va agafar una camisa de treball de l’home i, marxant a peu amb la motocicleta rodant al costat fins a una distància prudencial perquè ningú sentís el soroll del motor, va acomiadar-se del poble i del matrimoni. Torbat encara per l’alcohol que li cremava per les venes, en passar per un barranc on corria una riera amb aigua abundosa va llançar la seva camisa, xopa de la sang del matrimoni acollidor. Xiulant i amb el vent de la matinada gelant-li la cara es va encarar cap al seu pròxim objectiu.

Era ja gairebé migdia quan va arribar al següent poble de la seva ruta. Al contrari dels altres, en aquell poble la gent era esquerpa i callada, no podia recordar de cap manera el nom del poble. Ben bé semblava que tots estiguessin barallats entre ells, caminaven amb la mirada fixa a terra i ni tan sols se saludaven en creuar-se. Dels pobles que visitava, amb diferència, aquell tenia el cementiri més descuidat i més trist de tots. Ni les parets estaven emblanquinades, la porta era vella, rovellada i descuidadament mig oberta. A l’interior, els fonolls sobresortien del fenàs que cobria tota la terra.

En aquest poble faria la feina d’esmolador i marxaria. No hi tenia cap amic, cap record del qual calgués acomiadar-se. La botzina estrident va sonar al mig de la plaça. Ell cridava:

—L’esmolador! Ha arribat l’esmolador! Porteu ganivets, tisores i navalles. L’esmolador! Ha arribat l’esmolador!

Dels carrerons que feien cap a la plaça principal del llogaret, van anar acudint en silenci absolut una colla d’homes i dones que duien les eines per esmolar a les mans. Sense dir-se res van formar una cua, que anava avançant a mesura que l’esmolador feia el tall nou a l’objecte.

Per tota conversa, tan sols hi havia un intercanvi simple de dues frases:

—Quant li dec?

—Vint-i-cinc cèntims. Gràcies. Adeu.

I sense acomiadar-se, ni dir res, ni fer un grunyit, marxaven per on havien vingut.

Els tocs de les campanes donant l’hora sonaven igual que quan tocaven a morts. Els tocs eren lents, greus i pesats. Com més aviat marxés d’aquell lloc, millor, era un poble estrany, mort.

Tot just acabar les tisores d’una dona vestida de negre de dalt a baix i encorbada de tal manera que no li veia la cara, va donar més gas a la moto i va fugir d’aquell lloc que l’únic que li provocava eren tremolors d’angúnia. Potser amb raó, perquè l’estada en aquell llogaret no havia estat a l’atzar, com ell creia, segurament fruit de la seva imaginació malaltissa a causa de l’alcohol.

Feia ja estona que havia passat la mitja tarda i sense haver menjat res, va veure a la llunyania la caseta d’un peó de camins. Destacava sobre el fons de la muntanya per estar tota pintada de blanc. Era menuda, ínfima, però amb una gran parra que li donava ombra a l’estiu quan estava brotada.

Va empènyer la porta que només estava ajustada. A l’interior no hi havia ningú. La caseta, de fet era una barraca, constava d’una sola habitació on s’encabia tot. Tot el poc que es necessitava per viure, un foc que feia de calefacció i cuina, un jaç sobre un somier fet amb quatre fustes, un taulellet amb quatre trastos i una foto polsosa i vella d’una parella el dia del seu matrimoni. En la prestatgeria petita de damunt la llar hi havia una ampolla de conyac acabada d’encetar. No tenia res a l’estómac i per allà damunt no es veia ni pa, ni cotnes de pernil, ni un tros de bacallà sec, o sigui, que el millor seria fer-se passar la gana amb algun glop de l’ampolla. Si havia anat a parar a aquella caseta, devia ser per alguna cosa.

La riera que hi havia al costat de la casa feia caure l’aigua abundosa entre unes roques de granit. Uns metres avall s’amansia en un toll que vessava calmosament barranc avall. Aquell soroll d’aigua lluitant per trobar el camí no era molest, al contrari, li aportava companyia, a l’esmolador. L’home es va jeure sobre l’incòmode matalàs d’herba seca i mirant al sostre va anar empassant-se, glop a glop, tot el líquid alcohòlic que contenia l’ampolla. La somnolència s’apoderava d’ell, despertant-se de tant en tant amb un espasme. Segurament aquests eren provocats per l’excés d’alcohol, la manca de menjar i encara que ell no ho cregués, també per les imatges dels assassinats que havia comès hores abans.

En un d’aquests despertars va veure com una rata travessava silenciosa una de les bigues de la teulada, fugint ràpidament amb la seva presa, un petit llangardaix, mort i ensangonat, que li penjava de la boca.

El cap li va tornar a caure sobre el coixí brut de suor i terra. Aquell animal fastigós el va fer pensar. Ell no era més que aquella rata, cercava miserablement el menjar, dormia on podia i anava d’un lloc a un altre buscant uns cèntims que la gent li donava, gairebé com una almoina, a canvi d’esmolar les eines. L’animal rondava les vores de l’aigua fins a poder caçar un grill, una granota o, com en aquest cas, un llangardaix.

Ell feia l’última volta de la seva vida, havia matat els que més apreciava. No podia suportar que ells seguissin fent la seva vida mentre ell agonitzava i moria sol, sense cap companyia.

L’últim poble que havia visitat, que encara no el recordava de passar-hi les vegades anteriors, potser era una al·lucinació o un missatge dels seus amics assassinats. Ara ho veia clar, aquell poble estava mort, la gent era morta, però acudien al seu crit. Seria el seu destí? El rodejaven els morts? Aquell poble no tenia ni nom. Què li havia passat? Van passar unes hores en què el seny li anava i venia de la vigília al somni, fins que, a trenc d’alba, ja havia pres la decisió. No calia acabar la volta, al cap i a la fi havia de morir abans o després, i, si la policia reconeixia la seva mà en els assassinats dels amics, acabaria els seus dies en un brut i humit calabós. No, això no ho volia de cap manera.

Es va llevar i, en sortir a la carretera, el fred el va fer estremir. En silenci i metòdic com quan esmolava els ganivets o les navalles, va desmuntar la pesada pedra d’esmolar i pel forat central se la va lligar al pit. Engegà a continuació el motor de la seva companya. Aquell espetec l’acompanyava, no li feia nosa. En un segon s’abocà pel pontet que esquivava el barranc, rebotant de pedra en pedra fins a caure al fons del toll. Durant uns segons encara va sentir el motor que moriria igual que ell. La volta s’havia acabat, la vida s’havia acabat. Marxava amb els seus amics de tota la vida cap a on fos que estiguessin. Uns intents infructuosos d’alliberar-se de la pedra en el moment final de l’ofegament i el somni etern s’apoderà d’ell.

A la carretera, la motocicleta va funcionar fent rodar un eix mancat de la pedra germana fins que el combustible es va esgotar. El motor s’aturà per sempre. L’esmolador ja no sentia res. Uns pobles més enllà uns habitants cridaven i maleïen en descobrir els seus veïns morts, fets a trossos. En la caseta del peó, silenci, només se sentia l’aigua que baixava pel barranc costerut, l’única que seguia viva.