Elisabeth III

Durant la primera dècada del segle xxii la Bretanya francesa havia passat de nou a mans de l'Imperi Unit. El territori que abastava la corona de l'emperadriu Elisabeth III, era immens.

La Tercera Guerra Mundial, o la Guerra de les Fronteres com alguns la van anomenar, va canviar pràcticament tot el mapa polític d'Europa i Àsia. Països com França o Alemanya havien perdut gran part del seu territori a favor d'estats limítrofs. Tota la zona eurasiàtica tornava a ser un bloc de repúbliques sota el nom d'Unió de Repúbliques Revolucionàries Neocomunistes. El Pròxim Orient feia anys que vivia en pau sota el mandat de la Federació Lliure de Bahrain. Ínfim país insular que, a causa de la descoberta de la fusió freda pels seus científics, va acabar absorbent tots els regnes del seu voltant: Iemen, Aràbia Saudita (arruïnada des de l'esgotament del petroli), Iraq, Síria, Iran, Jordània... fins als límits amb la vetusta Europa i les Repúbliques Neocomunistes. Àfrica, Amèrica i Austràlia es limitaven a ser colònies perifèriques d'aquests tres blocs. Terres pràcticament assolades després de la desolació provocada per les armes biològiques durant la guerra, on no creixia ni un bri d'herba.

L'any disset del nou calendari, que corresponia al 2136 de l'abolit calendari gregorià imposat per l'extinta església de Roma, regnava en l'Imperi Unit l'emperadriu Elisabeth III, també anomenada la Reina de Gel. Aquest sobrenom li va ser afegit a causa que els seus pares van haver de refugiar-se al nord de Groenlàndia per no ser assassinats en les revoltes i allà va néixer ella.[I1]  Rebesneta de la reina Elisabeth II, havia aconseguit arribar al tron de l'Imperi després dels regnats, més llargs o més breus, dels seus predecessors: el rei Charles, el rei William i el seu pare, el rei George, convertint la casa Windsor en la més antiga de les monarquies regnants.

De moment la Terra es mantenia en un equilibri fràgil, però estable, amb el nou ordre mundial. El seu regnat era plaent fins aleshores. La guerra, com totes, havia sigut devastadora per a la majoria de la població, però durant aquests anys també s'havien aconseguit triomfs impensables en el món de la ciència. L'enyorada expansió amb població fixa a la Lluna i a Mart, la desaparició de la majoria de malalties infeccioses, el control del càncer, perllongar la vida dels humans més enllà dels cent trenta anys, l'augment de la producció agrícola, que per fi estava deslliurada de les fuetades dels herbicides i plaguicides, i, potser el més important, revertir l'efecte hivernacle i aturar el canvi climàtic. L'únic problema era la superpoblació, que amb dotze mil milions de persones i mig planeta desert s'acumulaven com formigues en els tres blocs. Les colònies extraterrestres de moment eren viables, però no per poder-hi viure milions de persones.

Les autoritats havien hagut d'enginyar-se mètodes per reduir l'espai i poder encabir-hi més persones. Una mesura bàsica recuperada de l'antiga República de la Xina va ser limitar el nombre de fills per parella a només un, i això només per a les que, per sorteig, els tocava la sort de tenir-ne, moltes quedaven fora i el seu llinatge s'extingiria amb ells.

Una altra mesura era el que anomenaven eutanàsia prèvia. Aplicada ràpidament i amb fermesa a tots els que sofrien un accident i quedaven malferits, mutilats, malalts genètics sense cura, als que desenvolupaven malalties per a les quals encara no hi havia cura, com la diabetis, o els que estaven en condicions "no òptimes" per viure, segons un decàleg acceptat pels tres blocs polítics.

Els micropisos, gairebé vespers, s'encabien en uns edificis tan alts que feien empetitir els gratacels de nou-cents metres d'altura construïts a inicis del segle xxi.

L'emperadriu, seguint les rígides normes que asfixiaven les monarquies, va ser enllaçada amb un descendent del rei Víctor Manel d'Itàlia, país que havia ressorgit després de la guerra amb força, comandat en l'actualitat per uns sobirans dèspotes i altius.

Com no podia ser d'altra manera, aquest rei d'Itàlia i de totes les seves colònies s'anomenava Víctor Manel, com molts dels seus ancestres. El matrimoni governava sobre el vuitanta i escaig per cent de la superfície de la terra, habitada o no.

Elisabeth III després del casament va quedar prenyada ben aviat. Donà a llum una preciosa i sana nena, a la qual van batejar amb el nom de Victòria. No podien haver trobat un nom millor, que unís les dues cases reials i que fes preveure un excel·lent regnat per a l'emperadriu més poderosa mai coneguda, Victòria II d'Europa i colònies, descendent de la venerada sobirana Victòria d'Anglaterra i de la casa dels Savoia.

La llei del fill únic era universal, afectant en primer lloc els sobirans, que havien de ser exemplars per a la resta de població. A aquests només se'ls permetia tenir un altre fill si el futur de la nissaga real es veia compromesa. De moment el futur de les cases de Windsor i Savoia estava assegurat.

Al naixement de la princesa van seguir uns anys de relativa pau, prosperitat i avanços tecnològics mai vistos, i segurament ni tan sols esperats.

Per assolir prou espai per a tota la població encara restava un nínxol per al qual no trobaven solució, la immensa població presa. De moment els mantenien captius en enormes edificis de formigó construïts en els límits de l'Imperi.

El que no havia canviat en tots aquests regnats[I2]  era la seva funció benèfica. En l'actualitat tenien domini sobre els tres poders bàsics en un estat: el legislatiu, l'executiu i el judicial, però no havien abandonat els actes de caritat per les terres dels seus regnes, el lliurament de premis a personatges reconeguts o les constants visites a hospitals.

Aquell dia d'una primavera recuperada després de dècades que ja no existia, el matrimoni real realitzava una visita al Centre Biomèdic de Tecnologia Humana Rei Jordi al mateix Londres. La parella era rígida i disciplinada en tots els actes públics. Escoltaven amb els rostres somrients i interessats tota una sèrie de dades i projectes científics, dels quals no entenien res i que a la sortida de l'edifici ja haurien oblidat. Però aquell matí les coses no serien com sempre, previsibles. Tot va canviar quan el rei Víctor es va fixar en una noia, una científica, que esperava la comitiva reial en un extrem de l'enorme sala.

La noia, de nom Joana i descendent de l'antiquíssima Corona d'Aragó, embrió de l'extinta monarquia espanyola, després de les salutacions pertinents, va explicar-los de què es tractava la seva línia de recerca. El cervell humà era l'únic òrgan que es resistia a ser trasplantat, no s'aconseguia mantenir-lo en vida els escassos minuts que podia tardar-se entre fer l'extracció i la nova implantació. A part que havien de rebutjar-ne molts afectats per malalties infeccioses, traumes per accidents violents o massa envellits, el que provocava una escassetat per poder avançar en la investigació.

Ella havia aconseguit mantenir la supervivència dels cervells de ratolins i esperava en poc temps passar a línies de mamífers més avançats i complexos neuronalment.

La reina es preguntava interiorment si valia la pena tanta despesa per arribar a fer viure un cervell eternament. Quins records tindria? Quines sensacions conservaria? En canvi, el rei no sentia ni una sola paraula, estava encisat per la bellesa de la noia i per una estranya atracció per ser l’hereva de la Corona d'Aragó, mítica casa reial per desgràcia perduda.

Aquella mateixa nit, el rei va donar ordres al seu secretari més fidel de localitzar la noia, omplir-la de regals i atencions i d'organitzar-li una sèrie de discretes trobades en el més estricte secret. Per descomptat, ningú més havia de saber res de tot aquell afer.

A poc a poc a la Joana li va passar l'escepticisme del principi i, sense adonar-se, es va veure immersa en un entorn de terror i de tota classe de temors fins que, passades les primeres cites, ja es va anar sentint còmoda en aquest paper d'amant del rei.

Ella també era casada amb un jugador d'elit de tenis que passava llargues temporades fora de casa, pel que no li era molt complicat mantenir aquesta relació. També era mare d'un nen, que havia estat criat fins aleshores per una companya científica condemnada per saltar-se certes normes ètiques. La noia, amiga de la Joana, l'havien penat a fer treballs socials durant deu anys per haver falsificat dades en els articles publicats a revistes tècniques.

Tot aquest conjunt de coincidències feia que la relació apassionada entre el rei i la científica fos molt més planera. L'emperadriu un cop va ser mare només es preocupava d'assumptes polítics i benèfics que la feien estar gairebé sempre fora de palau o de viatge. La nena ja tenia prou mainaderes. El rei portava la seva pròpia agenda, separada en gairebé tots els actes de la seva muller.

Aquest comportament no era estrany ni cridava l'atenció del poble, ja que al segle xxii les relacions de parella s'entenien de manera molt diferent de les d’un parell de segles abans, quan la fidelitat o viure sota un mateix sostre estava excessivament sobrevalorat, castrant psicològicament la població.

El temps va anar passant, la política canviava, el nombre de persones cada cop era més gran, tot i les estrictes lleis del fill únic, les fronteres es movien segons els interessos econòmics i les colònies es guanyaven o es perdien per petites revoltes dels indígenes sobrevivents.

Un dia, el més dolent per a la parella d'amants, van assabentar-se que ella havia quedat embarassada. Allò no havia d'haver passat, després de ser pare o mare es procedia a una operació d'esterilització per assegurar que no es tindrien més fills. Molt pocs es deslliuraven d'aquesta intervenció. Avortar no era possible. Els hospitals estaven vigilats, els controls sobre les consultes privades de metges eren intensos fins a l'extenuació. Tot i ser el rei, no veia sortida a la situació. Si es confiava a algun amic o subordinat, de segur, seria denunciat, ja que si es descobria l'afer, les persones implicades podien ser condemnades a mort. El mateix passava amb ella, no podia confiar en ningú i la possibilitat de provocar-se un avortament era nul·la. La revisió que li farien per agafar-se una baixa, encara que fos d'una tarda, portaria tot l'afer a les notícies i, quan se sabés qui era el pare, l'escàndol seria majúscul.

Es trobaven atrapats dins d'una ratera, mal si agafaven el formatge, mal si no l'agafaven. Tenien tants dubtes i tanta por que no sabien que fer, potser el suïcidi era el més assenyat i honrós per a tots. Però les coses sovint no surten com un vol i es precipiten cap a una solució final, sigui bona, dolenta o pitjor.

En l'empresa de recerca de la Joana van fer les revisions anuals a tots els treballadors, no hi havia escapatòria, no podia intercanviar les mostres, no podia negar-s'hi, no podia fer res. I així va ser al final. El primer a cridar-la per parlar amb ella va ser el metge en cap de l'empresa, que li va comunicar que el resultat de les anàlisis demostraven sense dubte que estava embarassada, que havia de deixar de forma immediata el lloc de feina i presentar-se a les autoritats competents, a les quals ell havia de donar part. Així, va pujar d'esglaó en esglaó jurídic fins a arribar al Tribunal Suprem d'Assumptes sobre la Població, on amb un ràpid control sobre l'ADN del fetus es va treure a la llum que el pare era el rei Víctor.

El divorci de l'emperadriu va ser fulminant, així com la pèrdua de títols, propietats o qualsevol avantatge del seu càrrec. Tots van ser anul·lats de manera immediata. Els dos van ser traslladats a una presó d'una colònia remota, esperant el naixement de la criatura i poder prendre la decisió final en aquell moment.

Excepcionalment, els segons fills eren cedits a parelles de naturalesa estèril, però havien de complir tants requisits que, a la pràctica, es feia gairebé sempre inviable.

Els anys van transcórrer ràpidament en tots els sentits. Políticament l'emperadriu era cada cop més poderosa al costat de la seva filla Victòria, fent la vida de la població cada cop més angoixant i dificultosa. La ciència havia avançat ràpidament i la línia de recerca que portava la Joana amb els cervells era un èxit, amb múltiples aplicacions en l'actualitat. El nombre de persones que habitaven el món creixia de forma exponencial cada any que passava, calia obtenir lloc per encabir la gent allà on fos.

El Víctor i la Joana, junt amb el seu fill Nicolai, anomenat així en honor a la família reial russa dels Romànov, vivien en una pau estranya. No tenien necessitats de cap mena, estaven junts, que és el que més desitjaven; l'únic que sentien era el pas implacable del temps que avançava lent i etern. Segons els seus comptes ara ja havien d'haver superat els cent cinquanta anys i el seu fill devia rondar la centena. Malgrat aquesta angoixa sobre el pas del temps, tot era planer i agradable.

L'emperadriu Victòria II feia dècades que regnava al costat del rei Lluís XXIII, descendent de la família reial francesa. Aquells dies estaven de viatge per les colònies més llunyanes. Alguns territoris eren agrestos, sense vida, ja que s'havien format per erupcions volcàniques submarines feia relativament pocs anys. En una d'aquelles illes de roca negra i de calor roent havien construït les presons més modernes. Aquests centres havien aconseguit reduir fins a mínims històrics l'espai dedicat a cada pres.

L'altiva emperadriu passejava seguida del seu seguici per un passadís on, a banda i banda, hi havia columnes de caixes de metacrilat plenes de solució salina i de glucosa on estaven submergits els cervells dels condemnats. Així, cada pres ocupava l'espai d'una caixa de sabates, no calia cap manteniment, excepte alimentar-lo amb una mica de glucosa i oxigen per al funcionament neuronal. Els cervells eren completament conscients del pas del temps i, per tant, de la seva condemna.

El director de la presó explicava a l'emperadriu que gràcies a la recerca d'una científica, Joana... ara no recordava el cognom, van poder desenvolupar aquesta tècnica de mantenir els cervells vius i desfer-se del cos amb els grans avantatges que això portava. Quan s'acabava el temps de condemna es desconnectava i el cervell moria, és a dir, que, a finals del segle xxii, qualsevol delicte era penat amb la mort, més aviat o més tard.

Victòria i Lluís recorrien la nau observant el bombolleig de l'oxigen en els receptacles, que produïa un soroll fi d'aigua corrent. Ella es va aturar davant d'una columna i va llegir: Rei Víctor Manel IV, Joana d'Aragó i Nicolai d'Itàlia. Ella sí que recordava el nom del pare i la seva amant. Una llàgrima, a contracor, li va vessar de l'ull.

«Petit Nicolai, germà meu. Tu ets l'únic innocent de tota aquesta maleïda història», va pensar.

---