La consulta

 

La consulta.

La joven se sentó en un extremo de la hilera de sillas, donde se creía invisible, en el Centro de Salud Mental. Una puerta se abrió y gritaron su nombre, entró con cara de pánico. La cancela, como la de una caja fuerte, se cerró tras ella. El silencio en la sala era el de un cementerio, pero del interior del despacho, para mi sorpresa, sólo se oían risas histéricas. Ya eran habituales estas reacciones, pero estas eran demasiado histriónicas. Al poco, solo silencio y por debajo de la puerta, de manera serena corrió un charco de sangre.   

Continue

Parlem

 

Era massa complicat per ambdós entendre que ens volíem dir. Un precipici lingüístic incorrecte ens separava, com si visquérem en dues illes i un profund braç de mar ens separés. Vaig fer un gest que ella va comprendre de seguida, havia estat fet en llengua de signes. Quina sorpresa! Tots dos la signàvem i, per tant el braç desapareixia i unia els dos territoris. Vam estar tota la tarda explicant-nos coses, a l’hora de sopar ja esdeveníem vells amics i potser una flor d’amor sorgia entre nosaltres. Ens vam besar, llavis càlids que feien començar una gran història en silenci. 

Continue

Bogeria

 

Els hiverns dels anys cinquanta-cinc i cinquanta-sis del segle passat van ser terriblement gèlids. Fins i tot les oliveres van morir, provocant un èxode del camp a les ciutats, i jo penso que d’alguna manera també la meva ànima va arribar al seu fi i va quedar glaçada, aturada per sempre més (o tot al contrari).

No puc dir que l’hagués tingut, del tot, temperada abans, però aquella gelor potser la va alterar del tot. Nascut el 1900 la meva edat corria en paral·lel als anys del segle. Va ser just en el darrer d’aquells dos anys, quan la meva família no podent entendre la batalla que es lliurava en les meves entranyes, em van dur davant d’un metge de mirada misteriosa, en una habitació d’una clínica atrotinada al mig de Barcelona.

Tots dos guardàvem en silenci, jo mirava fixament el terra i suposo que ell m’observava amb cert desinterès. Quina raó podia tenir ell en parlar amb mi? —em preguntava jo. Vivia en un món absurd en què jo només rebia atacs. Estava espantat, ansiós mentre  lluïa el Sol i les hores del dia no avançaven, de cap manera, fins a tornar la nit i tenir una sensació de protecció de nou. La meva ment creava pensaments terribles sobre mi, els quals em devoraven com a un leprós se’l menja la malaltia. Era lleig, avorrit, un monstre, curt de gambals, res que jo pogués aportar era de rellevància i, ignorava el misteri que hi havia en les persones que s’adreçaven a mi per parlar. Per què ho feien si jo era tan desagradable? —era lògic pensar-ho. Tot el dia sumit en un estat de tristesa i emmudit, que feien impossible que les relacions entre altres i jo poguessin funcionar d’alguna manera. De tot plegat, el que més m’angoixava, eren els punyals en l’estómac que em ferien durant tot el dia i l’estat esbalaït que no em deixava entendre clarament el que em deien les altres persones.

Va ocórrer que el metge després d’aconseguir que jo em sincerés, va parlar amb la meva família i van decidir que passes uns mesos ingressat en el sanatori (no seria un hospital?, suposo) de Sant Boi, que gestionaven els germans de l’orde de Sant Joan de Déu.

De fet, no em van deixar decidir massa cosa a mi, i tant sí com no, un dia em vaig trobar amb una maleta a la mà davant d’un edifici que impressionava per fora i encara més per dins. Això no obstant, aviat em va transmetre una tranquil·litat amb la qual no vivia des de feia molts anys. Era com un refugi, era el meu cau on jo restava amagat de la resta del món. No rebia cap agressió externa i, em deixaven fer la meva, això apaivagava molt l’angoixa perquè no em veia enfrontat amb altra gent.

La ment és voluble, no, més aviat perversa. Un cop van passar unes setmanes, vaig conèixer als companys i el canvi en la meva ànima va ser sorprenent. La metamorfosi va esdevenir en poc temps, com també el punt de vista sobre mi mateix. Era evident que de tots els interns (ens anomenaven així), jo era, amb diferència, el més intel·ligent, el més pulcre, el que podia parlar amb més educació amb els cuidadors i les monges, el més respectuós i tota una sèrie de qualitats que no veia ni de molt lluny en aquells desgraciats que estaven tancats en aquell sanatori (sí, així l’anomenaven contínuament), i que jo mirava d’esquivar el més possible per no ser confós amb un d’ells. Realment no devia ser com els altres, per què a la meva demanda de menjar en una taula jo sol, donat que era insuportable compartir-ne, no va haver-hi cap objecció.

El temps va passar, la meva família venia a visitar-me els dissabtes i jo vaig perdre el compte de si feia unes poques setmanes que estava en aquell lloc, si eren mesos o potser anys. El cert era que poc m’importava, ja que l’angoixa havia desaparegut del tot i no tenia cap intenció de traspassar el mur, ni la porta que em conduïa, sense dubtar-ho, a un món esquerp, del qual jo no volia saber res.

Quin canvi havia sofert en poc temps, d’un no viure, d’un caminar esporuguit i pensar per què la gent se m’adreçava a parlar amb mi, a ser un privilegiat, respectat per tothom, poder gaudir d’una vida tranquil·la i, que per què no dir-ho, sent  la millor persona de tots els que em rodejaven.

Malgrat això, en el dia a dia hi havia de suportar massa sovint situacions esperpèntiques. Uns no sabien ni menjar ni beure per si mateixos, altres passaven tot el dia en cadires de rodes encarats cap a un finestral, atacs violents per qualsevol motiu insignificant o companys que et parlaven en una llengua inintel·ligible.

Per sort per a mi tota la vida m’havien agradat les plantes, els animals, la natura en general, però mai vaig poder gaudir-ne totalment perquè la meva angoixa superava qualsevol ordre de plaer. Al costat d’aquell edifici, casa meva ara, hi havia un jardí meravellós del qual no en volia sortir mai. Grans arbres que donaven una ombra agradosa a l’estiu i que canviaven de color al llarg de l’any amb tants colors com la paleta d’un pintor expert. Els camins de sorra et conduïen a una cascada preciosa, a un pont que et permetia creuar un estanc o, a uns bancs fets de trencadís (així em van dir que es deia la tècnica) de molts colors, en els que jo em refugiava per no veure ni conviure amb aquella pobra gent que no tenien on anar. Sempre m’havia sorprès que hi fèiem gent tan diferent sota un mateix sostre.

Un dia a mig matí quan jo estava observant a una mallerenga groga que saltava de rama en rama en un majestuós pi, vaig sentir un enrenou que provenia de l’edifici principal. Ràpid vaig acostar-m’hi per si necessitaven ajuda meva, no seria el primer cop que els hi solucionava un problema. Per desgràcia, no em van deixar arribar del tot i pel que vaig poder entreveure devia ser algun assumpte seriós. Tots els homes, als que anomenaven zeladors, algun metge i les monges corrien desesperats amunt i avall. Les germanes se senyaven contínuament com pregant a Déu que fes algun miracle, però crec que no va ocorre. Una llarga estona després ens van fer passar a una ala del castell i des de la finestra es va veure un cos embolicat amb un llençol que treien per la porta principal i, enfeinats el baixaven amb dificultats en una llitera per les escales. L’endemà vam saber que tot es tractava a causa de la mort sobtada del doctor Mestre.

El doctor era un home ensopit, poques paraules sortien d’ell quan em visitava. Recordo que tots dos ens miràvem, sense saber que dir i ell sempre mantenia el semblant molt més abstret que jo.

La meva pregunta sempre era la mateixa:

—Doctor, per què cal que m’atengui cada setmana si jo no he demanat? No estic constipat, no tinc tos, ni febre, ni res que em faci mal...

Però ell sempre contestava amb un to de veu avorridíssima, amb uns:

—Evident, evident...    

Aviat vaig oblidar-lo, la veritat, no era cap home que destaqués per la seva amabilitat o cortesia, a més a més la bata que suposadament havia de ser blanca sempre tenia una tonalitat grisenca, lletja com poques i sovint amb alguna taca que feia mal de veure.

La guàrdia civil va rondar uns dies per l’entorn però jo, que seguia dia a dia les evolucions de la mallerenga, ja vaig perdre tot l’interès.

Per la meva sorpresa (jo pensava que estaria allibera’t de les visites, després de la mort del doctor) aviat em van assignar un de nou. Més jove, amb unes petites ulleres a través de les quals m’esgarrifava com em mirava i, no donant-me massa informació més a les meves queixes d’haver de parlar amb ell una estona cada setmana, fes bo o caigués una tromba d’aigua. El que sí que vaig observar va ser que prenia més notes, escrivia en uns fulls groguencs que guardava en una carpeta grisa, on figurava amb lletres grosses el meu nom. Finalment, vaig conformar-me, no hi havia més sortida que passar aquella estona amb ell, així m’ho van fer saber també la meva dona i el meu fill. Doncs res, a fer cas i prou. Mentre jo pogués assaborir de tots els aromes del jardí, dels reflexos de l’aigua i de creuar el pont després de fer-ho mil vegades, com si cada cop fos la primera.

La pau complerta no existeix (és així, i punt), i poques setmanes després es va repetir l’escena del doctor Mestre, però aquest cop amb la monja que tenia jo assignada per a la meva cura. Era activa, podria dir que simpàtica i tot, amable i potser el pitjor que hi havia en ella era el to exagerat d’afabilitat amb què et parlava. Ho feia com si fossis una criatura i, per aquest motiu vam tenir una discussió. Jo no era com els altres companys als quals calia explicar les coses més bàsiques del dia a dia de manera molt senzilla perquè les poguessin entendre. Jo ho entenia tot molt bé, massa i tot diria i, crec que això es notava amb escreix en el meu tarannà diari. El meu retret no se’l va prendre gens bé i vàrem quedar enfadats. Jo estava molt irritat, ja que era incomprensible la seva actitud superba.

La pobra va tenir mala sort, no era la seva hora encara, era jove i vessava salut. Una mala caiguda des de dalt de tot de les escales quan carregava una pila de tovalloles, li va provocar una mort instantània en desnucar-se. Ves, un segon i el seu cos va rodolar entortolligat amb les tovalloles fins que va donar de cap amb un cantó de l’escala.

Altre cop de nou arraconats en una ala, o tancats a les nostres habitacions mentre retiraven el cos de la germana Quitèria. 

L’ambient estava agitat i es veia com els que ens atenien, vivien aquelles setmanes amb nerviosisme. Inclús més d’un dia van oblidar que era indispensable que jo mengés sol. El meu caràcter tranquil, però estricte, havia aconseguit redreçar aquell i altres inconvenients, malgrat que en alguna ocasió havia calgut cedir momentàniament. Ja me n’encarregaria jo de solucionar-ho tot en una altra ocasió.

El més fàcil per a mi era anar als racons preferits del jardí i allà amb tranquil·litat relaxar-me i oblidar aquells esdeveniments (cosa que ocorria en poc temps). No calia preocupar-me per la desaparició d’un metge, sempre esbalaït, i una monja que s’adreçava a mi d’una manera ridícula.

Era meravellós veure com els arbres canviaven de color amb una cadència lenta, però seguida, com les fulles suraven sobre l’aigua dels estancs, com la molsa de la font avançava o retrocedia i com jo sumava o restava roba a conveniència del temps que fes.

El que no havia canviat i era tan exacte i tediós com un rellotge, eren les visites del ja no tan nou metge un o dos cops a la setmana. Interessant-se de manera figurada pel meu estat, aquell home cada cop es tornava més gris i desagraït. Les preguntes eren avorrides i jo no li trobava cap sentit a haver d’acudir puntualment a aquelles menes de sessions, més aviat preparades per gent amb problemes mentals que per a residents com jo.

La meva dona i el meu fill seguien amb les seves visites setmanals, com si fossin tan importants com assistir a missa els diumenges. Ja m’agradaven, no diré que no, però em distreien unes hores precioses per passejar a soles pel jardí, que era quan millor em sentia. Sol, només amb mi mateix i podent observar i meravellar-me per les coses que tothom veia com ínfimes. Unes formigues, una minúscula flor, un núvol canviant o les vesprades que no eren mai iguals, tot això i mil coses més era el que jo desitjava gaudir sense distraccions.

Vaig intentar escapolir-me de les visites amb el doctor Amigó, m’amagava o simulava no trobar-me massa bé, però era implacable i no consentia juguesques com aquelles. Jo m’anava enrabiant, i cada dia suportava menys aquell home i el temps que em feia perdre. Quan s’acabaria aquell martiri? —pensava jo. Devia haver-hi algú que endevinava el meu pensament, ja que per sorpresa, un diumenge al matí el van trobar mort a la part posterior de l’edifici. Vaig sentir dir que havia caigut (o llençat, sospito jo) del pis superior on hi havia els arxius.

No s’estava de sort últimament en aquell recinte. Tres morts en relatiu poc temps semblaven moltes, gairebé podia ser un argument de les novel·les negres que jo devorava gairebé de manera compulsiva. No ho podia dir ni llavors, ni ara en veu alta, però la veritat era que començava a intrigar-me tot aquell afer i vaig decidir observar contínuament a tothom, ja que estava convençut que aquelles morts no eren fortuïtes. Tot al contrari segurament eren provocades i tots érem sospitosos. No es podia explicar de cap altra manera la presència continuada de membres del cos de la guàrdia civil al voltant de l’edifici. Els que semblaven els caps es reunien en el despatx del director molt sovint i sortien amb la mirada baixa en creuar la sala principal, com volent amagar qualsevol indici o solució al que potser havíem d’anomenar assassinats.

Tres de tres, no m’anaven malament les coses. Tres persones que detestava, algú en un rampell les havia eliminat. Sort, tenia del meu caràcter tan afable amb tothom, d’altra manera si s’arribessin a saber de les meves enemistats, podia ser el principal sospitós.

L’alegria va durar ben poc, al doctor Amigó aviat el van substituir per una joveníssima doctora, la senyoreta Montserrat. Era increïble la necessitat que tenien que hi hagués atenció mèdica en aquella residència. He de reconèixer que hi havia companys que potser sí que els hi calia. N’hi havia que tenien comportaments estranys i erràtics, però era evident que jo des del primer dia que vaig entrar fins ara, no em calia cap atenció extraordinària, només les que complien amb la seva obligació de mantenir la meva habitació endreçada i els menjars a punt.

La meva família en tot aquest temps havia insistit que sortís un dia o dos d’aquest lloc, per celebracions familiars, festes de Nadal o uns dies a l’estiu. A mi això m’inquietava, no sé ben bé perquè, però en el meu jardí i en la meva taula hi trobava un assossec que em feia por perdre. Era com una sospita que habitava en algun lloc de la meva ment i em desaconsellava fer-ho. Vaig aconseguir escapolir-me sempre fins Nadal. El meu fill em va venir a buscar i jo, em vaig presentar només amb una petita bossa on portava una sola muda perquè fos evident que la cosa no anava per a llarg. Aquest cop, vàrem agafar el tren que ens conduïa des de Sant Boi fins a Barcelona. El pis a la ciutat era una primera planta just al costat de la Sagrada Família. Sempre la vaig veure en construcció i, a casa se sentien orgullosos què el meu pare hagués emigrat des de Galícia fins a Catalunya per entrar a treballar de picapedrer al santuari. No el recordo massa perquè va morir abans d’envellir per la duresa de la feina (quin orgull pot haver-hi en això). El matí va passar força de pressa amb les visites llampecs d’alguns veïns o parents llunyans que van aprofitar aquell dia. Jo començava a notar unes papallones a l’estómac que en cap cas es corresponien a un interès especial per aquella gent, més aviat em recordava a l’ansietat i el temor de temps enrere, a un excés de moviment i soroll. El dinar va ser més tranquil, només amb la meva dona, el meu fill amb la seva i els xiquets. A la tarda vaig poder gaudir d’una llarga estona de migdiada i semblava que la panxa es relaxava, però les murmuracions que sentia en el menjador anomenant-me de tant en tant, em feien estar alerta. Suposava que en cap cas volien que tornés a viure a casa. Estant més atent i convertint-me en un hàbil espia de la meva pròpia família, vaig poder saber que realment em volien treure d’aquell lloc per tornar a viure amb ells.

Els braços i les cames van començar a sentir la immobilitat que s’anava apoderant de tot el meu cos, em veia impossible fer el menor gest i la respiració era cada cop més dificultosa. Aquella angoixa que se’m menjava l’estómac i feia que tot girés al voltant meu, havia tornat de cop amb una força brutal. Vaig tancar els ulls, però aquests no s’estaven quiets i parpellejaven de manera incontrolada. No feia cap soroll, no volia cridar l’atenció, només desaparèixer, marxar per art de màgia i fer cap en algun racó del meu jardí a Sant Boi. Posar fi a tot i tots, amb aquella mala tarda i amb la gent. M’imaginava fent coses terribles, coses que no podia ni nomenar-les per sortir d’aquella habitació i evitar l’amenaça dels que estaven allà fora.

No sé quant temps vaig passar amb el cos a estones arquejat i a estones amb la cara dins el coixí. Només recordo que quan varen entrar, vaig reaccionar i tot el que tenia al meu abast va caure damunt seu amb tota la força que vaig poder. La làmpada, la tauleta de nit, la cadira i la roba que hi havia al damunt, vaig tombar el somier, el matalàs els hi va caure al damunt, vaig fer tot el que vaig poder perquè eren mala gent, eren uns agressors que no volien deixar-me tornar al meu món. Sentia pànic, tant que em vaig arraconar en una cantonada per evitar que em toquessin.

L’escàndol que vaig provocar, es veu que va ser majúscul i van acudir veïns en sentir tot aquell soroll, una munió de veus, crits i plors es va apoderar de tot el pis, als que es van sumar els meus gemecs.

El meu fill, més seré, va intentar parlar amb mi i quan jo vaig ser capaç d’articular unes paraules i fer-los entendre que volia marxar, que mai m’havien d’haver tret d’aquella residència en què era un home respectat i admirat, ell em va prometre que aquella mateixa tarda em portaria. Què no tornaria mai més al món exterior, però que ells continuaríem venint a visitar-me puntualment. Ja eren millors persones, llavors.

No m’ho vaig creure del tot, potser conspiraven, però vaig haver d’acceptar-ho. Lentament, la meva dona amb llàgrimes als ulls i el meu fill es van acostar, amb cura em van posar les sabates, l’americana i l’abric, i al cap d’una estona un taxi ens va dur fins a Sant Boi de nou. Tancat en la que era la meva habitació de veritat (ningú ho dubtava, això) el cos es va deixar anar i em feia mal tot, com si algú m’hagués pegat una pallissa.

La resta ja no ho recordo, només sé que l’endemà ja vaig sortir a veure les instal·lacions, i a passejar de nou pel jardí i el cor se’m va obrir. Hi havia els mateixos companys que sempre, a ells semblava que ningú se’ls havia emportat perquè seguien com abans. Uns parlaven sols, altres abstrets guaitaven per la finestra o qualsevol objecte i els que menys, però també hi eren, resseguien de manera compulsiva les vores de les rajoles de l’impressionant rebedor.

Passats uns dies de tot aquell afer, la senyoreta Montserrat va venir a asseure’s al costat meu en un dels bancs del jardí. La conversa em va sorprendre, no m’esperava la seva visita, fins aquell moment sempre era jo que havia d’anar al despatx d’aquells metges. Trobava excessiva i molesta la seva presència en el jardí. Jo estava segur que amb les monges i el personal que tenia cura de nosaltres, com els cuiners o el personal de neteja, ja era més que suficient. Jo no tenia cap malaltia greu per haver d’estar visitant-me continuadament amb ells. Així li vaig fer saber (jo no acostumava ara a callar-me res). Els seus silencis i les seves mirades em torbaven, no sé què hi havia en aquella jove que incomodava en extrem i pensava si la seva insistència a parlar amb mi duraria molt de temps, o se n’oblidaria d’una vegada per totes. Jo amb les flors d’hivern del pati que acostumaven a ser molt petites, potser per protegir-se del fred i els reflexos que tornava la superfície calmada de l’aigua en tenia més que suficient per ser feliç. Un dia arribaria la primavera, amb el seu esclat de colors, tornarien els ocells amb una cadència que no estava escrita a cap llibre, l’estiu, la tardor, l’hivern i torna a començar en un cicle que no acabava mai.

Sempre hi havia alguna cosa que feia trencar aquell cercle perfecte i no podia estar tranquil del tot, com jo em mereixia (o ben mirat potser sí).

A la senyoreta Montserrat la van trobar al cap de poques setmanes estesa al costat d’un estanc. Van dir (vaig sentir), que l’havien morta i que als altres metges i la monja ara sospitaven que també havien estat assassinats. Massa coincidències, deien. Si m’ho haguessin consultat, jo ja ho sabia de feia temps.

Allò era formidable, per una banda, m’havia deslliurat de la jove i estrafolària metgessa, i de l’altra tot semblava que estigués vivint dins d’una novel·la negra, les úniques que m’agradava llegir i que havia de fer-ho d’amagat, ja que a ningú li plaïa.

El doctor Mestre, el doctor Amigó, la monja i ara la doctora Montserrat, Déu n’hi do com marxaven d’aquell món aquella gent. Jo em feia creus pensant que qualsevol d’aquella gent que em rodejava podia ser un assassí. Llegir com mataven a la gent en un llibre era una cosa, però viure-ho en realitat era molt més excitant. La veritat era que no tenia por, de moment sempre havien sigut personal de la residència i en cap cas un dels que ens allotjàvem allà. A més a més, jo els veuria venir. Jo era més espavilat i millor persona que tota aquella púrria.

La guàrdia civil (això sí que era molestós) estava molt més present aquells dies. Ara preguntaven a un, ara passaven per tots els racons amb el director o es paraven a interrogar a qualsevol altra. Amb mi varen acabar aviat, em vaig fer el beneit i només m’encongia d’espatlles, contestant sí o no, a preguntes idiotes. Quin plaer era veure a tot aquell formigueig mentre jo jugava amb uns dels pocs peixos de color que havien sobreviscut a l’hivern.

Em van dir que a partir d’ara, quan anés a parlar amb el metge (tornem-hi, no acabaria mai allò), ho faria acompanyat d’un vigilant, metge, estudiant o un zelador, que ja ho veuria. I així va ser com em van presentar al substitut de la senyoreta Montserrat. Un home petit, amb una bata blanca que li sobrava roba per tot arreu i amagat darrere d’unes ulleres tintades, gairebé còmiques. Expulsava les mateixes preguntes que sempre, com si el cercle de l’any que jo m’imaginava fos un punt estàtic i es repetís i repetís de forma infinita sense veure’s cap fi.

L’acompanyant acostumava a ser sempre el mateix, en el meu cas semblava que haguessin triat al més gran de tot l’edifici, en contrast al metge ell tenia l’aspecte de faltar-li roba per tots els cantons, i la mirada era terrible. No et mirava directament, seia rere meu en el despatx del minúscul doctor, però se sentia l’alè al clatell com si hi hagués una bèstia ferotge, a punt de saltar damunt teu en el moment menys pensat.

Van seguir unes setmanes tedioses pel que fa a les visites al metge. La família es veia tranquil·la, parlaven amb algun agent, amb el director, però després passejàvem a poc a poc pel jardí podent explicar-los jo, amb tota la paciència del món les coincidències que hi havia entre les diferents flors i els colors dels bancs de trencadís (amb alguna cosa els havia de distraure). Esmorzar, passejar, dinar, dormir, llegir, sopar, cop de clau a la meva habitació i així seguíem sempre fins al dia de la festa final, com jo el vaig anomenar.

Dormia profundament de matinada quan vaig sentir un gran enrenou fora de la meva habitació, corredisses i crits de tota mena feien despertar als altres companys que alhora s’afegien a cridar o plorar. Jo em mantenia en silenci per tal d’esbrinar alguna cosa. La porta (per sort meva) no devia quedar ben tancada aquella nit i només de recolzar-me sobre ella, amb un petit soroll, es va entreobrir. Vaig guaitar i el passadís estava buit, just vaig poder veure una cama d’un zelador com desapareixia en la cantonada. Els crits eren esfereïdors, però els que provenien de l’entrada encara ho eren més. A poc a poc vaig anar avançant i vist que no trobava ningú vaig recórrer tot el passadís, vaig mirar per l’angle (com feien els detectius de les meves novel·les) i vaig continuar endavant, semblava que l’assumpte es precipitava, ja que les advertències i els crits cada cop eren més forts. Finalment, des de darrere una columna on podia veure la recepció, em vaig quedar gelat per uns instants, però de seguida vaig reaccionar orgullós del que vaig veure.

El meu fill dalt de l’escalinata, mantenia el cos del doctor, ja sense vida, amb una corda al voltant del coll i a l’aire, fora del pis. Uns zeladors que devien ser guàrdies disfressats l’apuntaven amb algunes pistoles des de diferents punts.

Vaig cridar:

—Fill!

I al mateix temps que ell va exclamar:

—Pare! No!

Es van sentir uns trets, el doctor va caure pel buit fins a terra, i el meu fill en un bassal de sang. Quan vaig córrer a apropar-me, els guàrdies em van aturar en sec prenent-me fortament als braços i fent-me recular, tot i això, vaig poder veure la meva dona baix en la recepció, com es cobria el rostre amb les mans.

 

Feia temps que ningú em venia a veure, m’havien traslladat a una habitació molt més rònega i encara que jo em queixava contínuament, no semblava que ningú em fes cas. A alguna monja l’havia sentit comentar, la meva bona sort, donat que almenys m’acollia la beneficència després de tot el que havia passat. Se sentien murmuracions per tots els racons i sovint em sentia assenyalat (cosa que em molestava molt).

Escoltant una mica d’aquí i una mica d’allà, i amb el pas dels anys, vaig arribar a fer-me una idea de tot plegat. El meu fill com a protagonista i conxorxat (no podia ser d’altra manera) amb la meva dona, van anar eliminant a totes les persones que van ser capaços. Aquells metges, aquella monja, eren gent malvada i amb la ment destarotada, necis totalment i per què no dir-ho, bojos que intentaven curar-me d’alguna malaltia que ells creien que jo tenia i no ho aconseguien de cap manera, només transcorria el temps sense cap canvi. Tot al contrari, segons ells, jo cada dia estava pitjor.

Aquí assegut en aquest banc de bonic trencadís i amb la meva companya, la mallerenga groga (ningú m’ha visitat de nou, ni els nets, ni la jove) em sento orgullós del meu fill i la meva dona. Ells van procurar que jo no sortís mai més d’aquí i ho han assolit. Fa temps que no els veig, tinc el cap a estones emboirat (d’això sí que me n’adono), però finalment els metges també m’han deixat viure tranquil, sense cap pregunta, sense cap visita i estic en pau.

El petit ocell, de panxa groga, ha volat fins davant meu.

—Mallerenga bonica! Té, menja engrunes que he robat per a tu. Quin mal al braç! El cap és terrible! Moro? Jo...

Continue

El caminant

 

EL CAMINANT

Camino i no em canso. Potser és perquè estic tan exhaust que ja ni noto les cames; l’ànima ja fa temps que vaig deixar-la enrere. L’esquena, en uns pocs dies, va passar de fer-me un mal agut, que em tallava la respiració, a ser una placa immòbil, la qual carrego sense sentit. Segur que em podria despendre d’ella, quedar amb els pulmons exposats a l’aire, dessagnar-me, morir, i encara seria un alleugeriment. El maleït instint de supervivència em fa seguir, no puc parar-me ni a mirar enrere, ni a menjar, ni a dormir, només caminar endavant per aconseguir sortir d’una comarca cremada i assolada, que, pas a pas, deixo enrere.

No trobo res per dur-me a l’estómac que no estigui carbonitzat, ni aigua que no estigui podrida. Tot està canviat de tal manera que no puc orientar-me, no reconec cap camí, les creus dels termes jeuen abatudes i trossejades, no hi ha ni una vall o una roca que em condueixi a la sortida.

Mai havia vist un poder igual, capaç de transformar-ho tot. Els animals de granja ara són bèsties insaciables de sang, les plantes de l’horta han esdevingut enfiladisses plenes de punxes que s’emboliquen per les cames, els braços o el coll i s’estrenyen com si tinguessin ànima i el seu destí fos arrabassar-me-la a mi i a tots els habitants d'aquests llogarets. Els pous i les deus d’aigua clara i fresca, convertides en sortidors d’un líquid pestilent que cobreix sense pietat els bancals secs i morts, com per sentenciar-los definitivament, com per assegurar-se la seva mort concloent.

De fet, gairebé, ja no queda cap humà viu, ni cap animal tampoc. A poc a poc tothom, d’una manera o altra, ha sigut víctima d’aquesta plaga, d’aquesta bèstia o del que sigui que ha consumit tota la terra al meu voltant. Tots embogits han atacat homes, dones, nens i nenes sense pietat, a continuació, i cecs per la seva fúria, han començat a matar-se entre ells. Era colpidor veure com els xais gaudien de mossegar el coll els uns dels altres i de veure la veritable maldat d’aquella mirada de plaer, mentre els regalimava la sang dels seus propis germans entre les dents. Tots embogits, animals de granja i animals salvatges. Els ulls negres i aquella expressió que els distorsionava la cara, la podies veure des de les raboses fins a les orenetes, des dels peixos del riu a les esquives perdius. No puc pensar en això, tot ha sigut trastornat.

Innocents ocells, esmunyedissos fa pocs dies, ara es llançaven sobre qualsevol ser vivent per extreure-li els ulls i després seguir en una orgia de picades i mossegades fins a deixar convertit, el que era un cos, en un esquelet sense res més que poder arrabassar-li.

Desconec el motiu i la desgràcia de ser l’últim ser viu, quin premi, que s’arrossega entre les argelagues. Aquestes, com picades de vespes carnisseres, no han perdut la seva capacitat d’estripar-te la carn, punxents com els esbarzers, a qui Déu els va concedir la capacitat d’arrelar pels dos caps per poder reproduir-se millor i infestar-ho tot amb les xarxes que formen les tiges seques i impenetrables.

Potser, en aquest mateix moment, algú riu en veure'm en aquesta situació, encara hauré de donar gràcies per estar viu i haver vist totes les atrocitats que es poden cometre per part dels que més confiaves, dels més innocents.

Veig una balma, i m’hi acosto poruc perquè pot ser refugi de qualsevol monstre, que descansa relaxat després de saciar-se de carn i sang. No hi ha ningú, sembla, m’atanso més i veig una petita esquerda en la roca que potser dona pas a una cova. Em podré resguardar, però no sé com sobreviuré un dia més sense menjar res ni beure una mica d’aigua fresca. Penso i rumio abans de donar el primer pas, però crec que no tinc cap més opció. Un cop dins, la foscor ho amaga tot. M’estranya trobar-me-la, però veig una torxa al terra que fumeja. La vento, bufo i, finalment, pren en un foc lleuger, temorós, com si tingués esperit i no volgués descobrir-me. És suficient per avançar, però només he fet unes passes i algú, des de fora, cobreix la sortida amb un munt de pedres. Soc mort, estic atrapat en un estret passadís que no sé on em pot dur, però les possibilitats que sigui a una mort segura son molt grans.

Qui havia de dir-me que jo seria l’últim sobrevivent humà. Desitjo que, encara que sigui en terres llunyanes, la bèstia o la maledicció enviada per tots els diables de l’infern, o no hagin arribat o puguin ser vençuts per algú amb més coratge que jo, més valent, amb més capacitat d’enfrontar-se al mal. La humanitat és forta i potser sobreviurà. Jo no, això ja deu estar escrit.

Ara no haig de pensar en aquestes coses que em turmenten el cap. He de centrar-me en mi. Avanço pas a pas i m’endinso en la muntanya, és l’únic camí que em queda. Una oportunitat entre milions de no arribar a un fracàs.

La sorpresa i l’esperança, alhora, són majúscules. L’escletxa s’obre, lentament, a una càmera, on hi ha aigua, molsa i alguna falguera, que sobreviuen gràcies a una petita obertura al sostre de la cova.

Puc romandre uns dies aquí amagat i, quan cregui que el perill ha passat, que les sangoneres que ho cremen tot i assassinen a tothom sense pietat ja són a la comarca veïna... llavors escalaré per les parets del pou o de la cova —no sé ben bé què és—, i un cop arribi a la superfície buscaré algú que hagi tingut la mateixa sort que jo. Cosa que dubto en veure com sang i cendres es mesclen fins a fer una massa infecta que ho cobreix tot.

El que veig em fa cobrir la cara impulsivament. Se m’atura el cor, no soc pas el primer a arribar a aquest lloc. Els esquelets i cossos en descomposició cobreixen totes les roques lliures d’aigua. La visió i la sobtada pudor, un cop sobrepassat el gorg de l’aigua, són tan intenses que maregen i de la meva pròpia boca surt un aire fètid que em recorda que estic rodejat de mort.

Aquí no sobreviuré ni un dia, al vespre seré un cadàver més, contagiat per les infeccions que recorren els cossos ajaguts d’antics veïns. Alguns, amb el pànic encara al rostre, els reconec i, en apropar el foc, veig com els cucs més miserables de la terra, aquells que només viuen amagats sota les arrels dels arbres, estan devorant-los la carn. D'altres tan sols en resten ossos i més ossos, piles d’ells. Aviat jo seré un més d’aquests. 

Decidit, per les tristes circumstàncies, a fugir d’aquell infern a la terra, intento escalar per la paret per arribar al forat del sostre, on, per desgràcia, només m’espera més devastació. Les forces físiques em flaquegen, les que corresponen a la ment ja fa dies que les vaig perdre, però l’instint de supervivència m’obliga a provar-ho. El meu destí està marcat per una mort lenta i segura.

No puc estar més desesperat en veure que les parets són relliscoses. Una mena de moc format per sang i restes humanes podrides fan impossible l’escalada. Accepto, capcot, el meu destí, només cal esperar.

Un moment de lucidesa em fa reparar en el munt de víctimes; en elles pot estar la meva salvació. Començo a acumular ossos, alterno cranis que em donen altura amb espatlles que formen plataformes; munts de fèmurs, tíbies i altres ossos llargs també ajuden a fer la distància entre la vida i la mort més curta. Es desmunta tota la muntanya macabra cents de vegades. A cada nou intent aprenc a col·locar-los cada cop millor, més entrellaçats. Les forces disminueixen proporcionalment al transcórrer del  temps, es fa de nit i perdo l’orientació, torna l’alba i amb ella la llum; la salvació cada cop està més a prop. Ho intento per enèsima vegada, aquesta serà la bona. M’enfilo per la pila de restes, la cura és extrema, no hi haurà massa ocasions més, ja que em trobo extenuat. Finalment puc posar les mans en el forat, noto la calentor de les cendres de l’exterior i penso en el que encara em queda per sobreviure. Un esforç extrem em separa els peus de la meva torre humana i aconsegueixo treure part del cos. Ho sé, només he canviat una mort segura enrere per una agonia més llarga endavant.

M’equivocava, per això, en el moment de sortir a la superfície, acotat, recupero l’alè sense saber que aquest seria l’últim. Una queixalada enorme, profunda i mortal, es clava sense pietat en el meu coll. Amb els ulls coberts per la meva pròpia sang veig, per fi, cara a cara, la bèstia. Indescriptible és la paraula que em ve al cap, després el dolor s’esvaeix, només sento uns lladrucs de satisfacció cada cop més apagats. Ja no soc res, només menjar, perquè la maldat segueixi construint el seu regne. Que il·lús he sigut, mai seré jo el salvador de les meves contrades i ningú quedarà per explicar la fi de tot.

 

Continue

En Joan i l'iceberg perdut

 

EN JOAN I L’ICEBERG PERDUT

 

Una rabosa, tota blanca, explicava una llegenda que havia sentit als seus avis. Aquella rabosa tenia aquest color per què havia nascut en un país molt llunyà, on tot l’any està ple de neu i fa molt fred.

Els seus fills li demanaven cada dia que abans d’anar a adormir els hi contés la història del Joan i l’iceberg perdut. L’havien sentit cents de vegades, però no es cansaven mai d’escoltar-la de nou.

Els pares es posaven junt amb els seus fills, dins del cau, preparats per dormir i a estones la mare o el pare deien:

Vet aquí que una vegada hi havia una muntanya de neu enorme que amb la vista no la podies veure tota sencera. El gel baixava de les muntanyes més altes del país fins a la vora del mar, on a poc a poc es trencava en trossos de mides molt diferents. Després aquestes muntanyes de gel flotant anaven navegant cap al sud, on feia més calor. Cada cop eren més petits fins que quedaven junts amb l’aigua del mar per sempre més.

Un d’aquests trossos, un iceberg molt divertit i juganer, en veure que queia al mar i que s’allunyava de casa es va sentir perdut i de cap manera volia acabar com els seus companys. Ell volia surar tota la vida a l’aigua del mar, que les foques i els ossos se li posessin al damunt a prendre el sol, que els dofins saltessin per damunt seu i les balenes gegants juguessin al seu voltant.

L’iceberg perdut cridava i cridava:

—Auxili! Ajudeu-me! No vull anar cap al sud i desaparèixer!

Però ningú el sentia, només un nen que es deia Joan, quan dormia el sentia cridar i cridar.

En Joan va explicar el que creia que era un somni als seus pares i ells tots seriosos li van dir:

—Joan! Si l’iceberg et demana ajuda, has de fer tot el possible per ajudar-lo. Ves-lo a trobar i a veure què podem fer.

El Joan va dormir una nit més per saber on estava l’iceberg, ja que el mar i el país d’on provenia era molt gran. Quan ho va saber, va dir-ho als pares i amb un avió tot vermell i brillant va fer un munt de kilòmetres fins a arribar a la terra més propera, d’on estava el que ja era el seu amic. D’allà va agafar una barca de fusta tota pintada de verd i blau, semblava un arbre surant al mar, i va arribar fins on l’iceberg ja començava a desfer-se.

—Amic meu! Ja estic aquí! No et preocupis de res!

—Ets el Joan de Falset, oi? Estava segur que tu em sentiries i vindries a ajudar-me.

—Ara et lligaré a la barca, obriré les veles i el vent ens tornarà a casa teva.

I així ho va fer el Joan, va treure una corda llarga i gruixuda que estava dins la barca, el va lligar, va desplegar les veles i...

Uns dies esperant i res de vent, al contrari l’iceberg estorat de veure’s més petit i que el vent no bufava va dir:

—Joan! Joan! Hem de fer una altra cosa, si no desapareixeré per sempre.

No et preocupis amic meu, ja ho veig. Ara el que faré serà portar-te més a l’est on els corrents del mar van amunt i ja veuràs com tot ho podem solucionar.

Remant com podien van anar cap a l’est, a la banda on surt el Sol i van esperar uns dies. Però les corrents s’havien aturat totes i el pobre iceberg només feia que suar i perdre altura.

—Això tampoc funciona. Ai! Em desfaré i ningú podrà jugar amb mi.

El Joan tot preocupat, donava voltes amunt i avall de la barca i pensava:

—Que puc fer? Haig de tenir una idea per solucionar això. Pensa Joan, pensa...

Llavors va veure passar un dofí per sota la barca i una balena grossa com treia una gran cua fora de l’aigua i se li va acudir la solució.

En un no res, va recordar el llenguatge dels dofins, de les balenes, dels ossos, de les foques i fins i tot de les gavines. I és que quan dormia a Falset, l’iceberg li havia ensenyat totes aquestes llengües en somnis.

Va parlar amb tots ells i cada un es va posar en una posició diferent per empènyer de nou l’iceberg perdut cap a casa seva.

Les gavines volant, estiraven la corda, els ossos nadaven i empenyien amb força, dofins, balenes i foques feien anar les seves cues i provocaven unes ones que també feien anar a l’iceberg perdut, amunt i amunt...

En poc temps el van fer entrar en una badia on hi havia molts amics igual que ell, i tots els seus amics van tancar la sortida saltant i nedant perquè mai més s’escapés cap iceberg.

Tots se’ls estimava molt, tots eren els seus amics, però el més important, el seu heroi al qual no oblidaria mai i estarien sempre junts era sense dubte el Joan de Falset, l’únic que el va saber sentir en somnis.

Quan el Joan va tornar a casa i va explicar les aventures als pares, aquests van estar molt contents del valent que havia sigut el Joan, i aquest cada dia quan dormia sentia una veu llunyana que li deia:

—Gràcies, Joan!

 

Ignasi 2022

 

Continue

LA PILOTA MÀGICA

 

LA PILOTA MÀGICA

La Neus treballava amb l’ordinador aquella tarda. L’endemà havia de lliurar uns plànols, anava tard i això la feia posar nerviosa. De sobte va sentir uns crits que venien del carrer. Espantada, va guaitar per la finestra i va quedar sense alè.

 El Marc i la Lluïsa tenien a les seves mans la pilota màgica del poble, era tan especial que lluïa amb vint-i-vuit colors, els coneguts de sempre i altres que no tenien encara nom. La pilota tampoc era rodona, tenia forma mmmmm... de patata! i només rodava quan ella volia. Era molt cabuda i no volia creure a ningú, només a ella sola. Tot i això les nenes i els nens del poble es barallaven per tenir-la.   

La Neus es va posar les mans al cap quan va veure que darrere del Marc i la Lluïsa es formaven dos grups de nens i nenes. Aquests van començar una guerra de pedres per defendre el seu cap, el que estirava la pilota màgica cap a ell.

 Una de les pedres va sortir d’una mà amb la intenció d’impactar contra el braç d’un membre del grup contrari, però com aquestes coses no se saben com acabaran, va anar a parar a l’ull del Marc.

—Aaaaaah! Quin mal!—va cridar, mentre deixava la pilota.

 La Lluïsa va caure de cul amb la pilota al damunt.

—Buuuuffff com pesa! Ja és meva!—deia mentre reia.

 Al Marc aviat la sang li va baixar per la cara. La Neus que ja era al carrer va ajudar-lo fins a casa seva. Quan van arribar els pares es van espantar en veure tanta sang.

 La Lluïsa i el seu grup van marxar riu amunt fins a l’esplanada de l’Arbre Sec, a veure si aconseguien fer rodar la pilota màgica, sense pensar si el Marc tenia poc o molt mal.

Els pares en veure la ferida van decidir anar al metge a la capital de la comarca, estaven molt angoixats i tenien molta por que el seu fill quedés cec d’un ull per sempre, només per culpa d’una pedrada sense sentit.

La Neus va tornar al seu ordinador, però tremolava tant que no va poder acabar la feina. L’endemà segur que els caps de la seva feina, la renyarien per culpa de la mateixa pedrada i, això que ella no tenia res a veure.

Els pares del Marc esperaven a la saleta del consultori. Ni tan sols es miraven, ni parlaven entre ells dels nervis que tenien.

La porta va grinyolar i va sortir la doctora.

—Pares del Marc?

—Sí, sí. Som nosaltres!

—Passin a la meva consulta, si us plau —va dir tota seriosa—. Seguin.

—Com està el nostre fill? —van preguntar alhora.

—No haig d’enganyar-los. La ferida és greu. El cop ha sigut molt fort. La  pedra era acabada en punxa i, a més a més, trossets d’aquesta han quedat dins i ara no li podem treure.

—Així que passarà?—va dir la mare atabalada.

—Esperar uns dies amb l’ull tapat i fins que marxi la inflamació. Llavors podrem netejar-li i saber si ell hi pot veure o no. Ho sento molt, no podem fer res més. Un cop de pedra, encara que sigui sense voler, pot fer molt de mal i ser molt greu.   

Mentre el Marc s’estirava una estona al seu llit, els pares li preparaven alguna cosa per sopar i la colla de la Lluïsa seguia jugant a l’esplanada posant noms inventats als colors que no en tenien.

La Lluïsa va veure a la Mercè molt seriosa.

—Que tens Mercè? No has dit cap nom de color nou —va dir divertida.

—No m’agrada la sang—va respondre tota múrria.

—I de quina sang parles?

—La del Marc. És que no has vist com li rajava. Crec que és culpa meva, jo he llençat la pedra que li ha donat a l’ull.

—Vaaaaaa! No et preocupis. Segur que està bé. Digues un nom!

La Mercè va seguir el joc, però amb poques ganes. Es va inventar dos noms de colors nous: pitort i crestadegall. De seguida va marxar cap a casa a sopar i a dormir, no volia ni imaginar el mal que devia tenir el Marc.

Durant uns dies va fingir que tenia mal de panxa per no sortir de casa, per no anar a escola i tampoc jugar amb la pilota màgica. Només somiava amb l’ull del seu company i les conseqüències que portaria haver tirat aquella pedra.

Mentre, a casa del Marc, els pares li curaven dos cops al dia l’ull. Però tot i aquestes cures la ferida no semblava millorar.

La Neus, des del despatx de casa seva cada dia havia de dir als nens i nenes del poble que no es barallessin, que recordessin el que havia passat. La pilota màgica era de tots i tots podien jugar alhora. Estava molt nerviosa, amb aquells crits no acabaria mai la feina i si no la lliurava a temps, l’acomiadarien.

La doctora en una nova visita al cap d’una setmana observava l’ull del Marc.

—Marc. Que hi veus alguna cosa amb aquest ull si et cobreixo el bo?

—Res de res. Com si fos una nit sense Lluna —va dir el nen.

—No sé, no sé... Espera’t un moment que parlaré amb els teus pares.

—Com ho veu doctora? —van preguntar tots dos alhora.

—Sincerament, estic preocupada. La ferida no ha millorat gens, i si no fem alguna cosa ràpida, potser no hi veurà mai més.

—Però que diu? —va exclamar la mare esgarrifada.

—Penso que pot haver-hi una solució. Ahir em van parlar d’una pomada nova que cura molt bé les ferides dels ulls.

—Doncs posem-li, ràpid, ràpid —va dir el pare.

—El problema és que és molt cara, costa molts diners i ha de pagar-la el pacient.

—Cap problema, quan val aquesta pomada —va dir decidit el pare.

La doctora es va acostar a l’orella del pare i li va dir el preu xiuxiuejant, l’home es va quedar blanc. La mare els mirava ansiosa a tots dos.

—Estimada hem de demanar diners al banc, no podrem viure com fins ara i haurem de treballar molt per pagar-ho tot, però és el nostre fill.

—I tant! Treballaré de dia i de nit per poder pagar la pomada. És el nostre fill —va dir plorant la mare.

Tot això es va escampar amb molta velocitat pel poble. Quan la Lluïsa li va explicar a la Mercè, aquesta encara volia sortir menys. Tenia por de tothom, tenia por que l’acusessin, només a ella, d’arruïnar a una família i de fer perdre la vista de l’ull al Marc, tot per una baralla absurda i una pedra mal llençada. Se sentia malament, molt malament.

La pomada, per sort, va fer el seu efecte i va curar l’ull del Marc, no del tot, però gairebé no es notava res.

La Neus des de la finestra pensava com d’important son les coses, encara que semblin una ximpleria. Una pedra perduda, una baralla sense sentit i un nen no havia recuperat la vista del tot i a més els pares s’havien quedat sense diners.

La mateixa tarda, per casualitat, el Marc va retrobar-se amb els seus amics i la Mercè va sortir de casa. Tots dos es van trobar en la pujada del carrer que duia a la plaça.

—Marc! Perdona’m si us plau. Vaig ser una beneita. Com estàs?

—Bastant bé. No et preocupis Mercè, jo també en tirava de pedres. Ens podia haver passat a qualsevol.

—Sí, crec que hem après la lliçó de no barallar-nos més. Ara els hi hem d’explicar a tots —va dir capcota.

La Mercè i el Marc van parlar amb els seus amics i tots van entendre que no calia barallar-se, que jugar era millor i més divertit.

La Lluïsa va donar la pilota màgica al Marc, en senyal de pau i en veure-la aquest va exclamar:

—Oh!

—Que passa? —va preguntar-li la Lluïsa.

—Res. Res —va xiuxiuejar el Marc.  

La veritat era que la pilota màgica ara tenia trenta-dos colors, quatre més que només podia veure ell, però no ho va dir mai. Era el seu secret i el guany que li regalava la pilota màgica.

Tot el poble va ajudar als seus pares i van poder fer una vida normal molt aviat i la Neus... Ai! La Neus. Finalment va poder lliurar la feina a temps i els caps van quedar tan contents que la van ascendir dins de l’empresa.

Així que a una rabosa que s’ho mirava tot des del seu cau dalt de la muntanya, va somriure en veure que les baralles s’havien acabat, va tancar els ulls en jeure junt els seus fills i va pensar:

Finalment. Tot arreglat i el conte... contat.  

 

Text: Ignasi Carsí Costas

Il·lustracions: Esperanza Agra

Desembre del 2020

Continue

Regals plaents

 

Aquí, entre aquestes quatre parets, tot és neutre i les emocions desconegudes o apaivagades. El menjar sense sal, la beguda tèbia, el color de les parets trist, la llum lletosa i els quadres i els mobles sense ànima. Jo estic segura que està expressament dissenyat perquè t'adormis lentament, perquè t'ensopeixis fins que estiguis igual de morta que tot el que hi ha al voltant. Tot té atorgat el destí de sedar-te. Sentir, desitjar o emocionar-te deu estar prohibit. Com podia saber jo que el meu cos revifaria d'aquesta manera? Estava pràcticament morta i el primer cop em va agafar de sorpresa. No m'ho esperava, ni imaginar-m'ho podia. Els cops següents, els desitjava.

Feia dies que l'observava perquè sentia que, en mirar-li els ulls, el meu cos estava més viu i ressorgia de l'abatiment. En aquella ocasió vaig veure'l avançar lentament pel passadís. Jo, com cada dia, em feia la distreta maldestrament. El pit em bategava cada cop més ràpid, notava la suor per tot el cos i sofria un lleuger tremolor al braç que no cridava massa l'atenció. Només d'imaginar-lo a prop meu en aquella hora morta... No sé què em va passar. Potser vaig embogir o potser vaig renàixer. Volia cridar, havia de fer esforços per no gemegar d'un sobrevingut plaer. I ni tan sols s'havia acostat. El pas era pesarós i aquell passadís semblava no acabar-se mai. Al cap d'una estona, jo seguia amb els ulls tancats per evitar veure el que era evident. No sé com, però vaig sentir que era al meu costat. La meva pell em deia que era a tocar meu. Volia notar aquell contacte eteri de les nostres mans, que potser durava menys d'un segon, que potser no arribàvem ni a tocar-nos, però que a mi em provocava un rampell que em travessava tota de dalt a baix i d'una banda a l'altra. Volava, volava... i ni sentia les veus de les companyes que em deien:

—Què et passa noia? Estàs tota sufocada. Vols aigua?

Que cony volia aigua! El que jo volia era que segués al meu costat i convertir aquell rampell en un curs constant, que durés hores. Hores!

Finalment va acostar-me un llapis de color marró despuntat. Agafat dins del puny per no perdre'l, me'l va oferir.

—Té! És la rosa més bonica de totes les que hi ha al jardí —va dir ell convençut.

—Gràcies —vaig respondre jo, fent-me la vergonyosa.

Per a mi era indiferent el que em portés, ell creia que era una flor, doncs ja estava bé.

—Seu —vaig gosar a dir-li.

Mentre ell ho feia, jo sentia les exclamacions i els comentaris de fons, escandalitzats per l'espectacle ridícul que fèiem. Ai! Si sabessin el que em passava per dins. Ja ho voldrien. El formigueig pujava des del baix més profund fins al ventre, on feia una parada, i després seguia el seu camí, reptant més amunt fins a arribar als mugrons, on s'aturava i no sabia cap on seguir. A l'esquena, aquell plaer es quedava aturat al clatell, potser eren segons, però eren els millors segons en anys.

Els homes, més tabalots per naturalesa, l'envejaven, a ell. En canvi, les dones es repartien en dos grups, les que ens miraven despectivament per cometre un acte vergonyós —es sobreentenia que a la nostra edat era antinatural sentir plaer o desig—, i les que endevinaven el que m'ocorria. Aquestes últimes es delataven elles mateixes somrient maliciosament, en enyor dels seus rampells.

El cas de les cuidadores era ben curiós; s'aturaven amb una expressió a la cara que volia ser graciosa, i deien sense cap pudor davant nostre:

 —Mira aquests dos!

Deixem-ho, tot això, són efectes secundaris que el millor és no pensar-hi. Quan vaig  aconseguir fer-me amb la preuada rosa, me la vaig deixar  reposar entre les meves cames. Allò i el contacte suau d'una mà avergonyida que intentava acaronar la meva, sense que ningú s'adonés, rellançava totes les sensacions fins al cel estelat. Havia de mossegar-me el llavi per no emetre un crit i posar-me en evidència davant de totes aquelles mirades.

A poc a poc la mà avançava fins a agafar-me l'avantbraç. Jo no ho entenia. Com era que no em premia amb els dits fins a fer que la sang s'aturés. En canvi, em rodejava amb la seva mà tèbia com si fos temorós de fer-me mal. Aquella cura en tocar-me em tornava boja i els seus ulls, un xic perduts, mirant-me fugaçment el clatell em feien perdre la visió de tot. Si pogués dir-li, si em pogués entendre, li explicaria tot el que em passava per aquell cos. El torrent elèctric, que naixia o moria, ni ho sé tampoc, de sota el borrissol del cabell i s'estenia per tot el meu cos, era gratament insuportable. El centre de tot l'univers s'amagava sota de la bata horrorosa i florejada que em feien portar, sota la «rosa-llapis» expressament abandonada en la meva falda, a tocar de l'inici del pecat original.

Sortosament, i ho dic sense creure-m'ho, aquella estona no durava massa temps. Si ho hagués fet, no sé què hauria passat, tan gran era el desig de besar-lo, de prémer-lo damunt meu, de notar el seu pes contra el meu cos, que, de durar més, hagués perdut tot el respecte, el poc que em quedava.

Aviat venien a buscar-nos per sopar, per pintar o per qualsevol altra cosa mecànica, cronològicament implacable i absurda, amb la intenció de separar-nos i no provocar, encara més, el pretès espectacle davant dels altres interns.

Al contrari, ni s'adonaven que sèiem a la mateixa taula. Una de petita per a tots dos sols, o almenys així ho percebia jo, no hi havia ningú més en tot el menjador. M'oferia aigua o una llesca de pa, de fet m'era indiferent, perquè tota l'estona els seus ulls i els meus es miraven sense veure res més al voltant. Només existia el foc, aquell que manava des del centre de tots els pecats fins a l'extrem de tots els meus dits, aquell que pujava per l'esquena i s'aturava un moment a les espatlles per seguir rodejant-me tot el meu cap i fer-me perdre el sentit, aquell que en lloc de fer-me dir un «sí!», em feia exclamar un gemec, aquell que no s'apaivagava mai.

Un cop allitada, no s'adormia res, el foc encara cremava fins a la matinada.

Així passàvem els dies, les setmanes, el temps concedit amb escreix. De sobte, el miracle es produïa de nou i un dia qualsevol, a l'atzar, arribava la sorpresa.

S'acostava l'hora de veure'l sortir per l'extrem del passadís i el formigueig començava a fer de les seves. Tot el cos, gairebé convuls, es posava en moviment, no cal dir-ho, amagat o invisible de cara als altres. Ell sortia, finalment, per aquell extrem anhelat. Portava un full a la mà. Vaig reconèixer que era el full que una creient catòlica, pietosa, voluntària i obsessiva repartia cada setmana a tothom sense compassió. El full contenia el sermó setmanal del bisbe, però estava escrit amb unes lletres tan petites que només uns privilegiats el podien llegir. La dona, però, no cessava de repartir-lo, havíem de morir en pau amb Déu.

Ell, a rampells, encara recordava algunes paraules i em deia un xic bruscament:

—Té! He escrit un poema per a tu.

Jo obria els ulls, la boca, totes les meves faccions havien de representar que era la millor sorpresa del món. Havia de fer-li creure que era el primer cop que ho feia, no podia arriscar-me que es desencisés. Seria la meva mort.

—Gràcies, però no calia, amb la teva companyia en tinc prou —responia jo, fent-me la sobtadament homenatjada.

Falsa! Deshonesta! Hipòcrita! Em deia a mi mateixa. Només el fet de creure'm que havia escrit alguna cosa per a mi el convertia en la persona més tendra del nostre diminut món. Com volíeu que tots els meus afectes, les meves sensacions i sentits no sortissin desbocats fent-me trémer de plaer. Sí, de plaer pur. Tot el procés que havia començat poca estona abans, ara es multiplicava per un número encara no inventat. Des de la meva essència més secreta, el desig emanava amb tal potència, que m'hagués despullat allà mateix i l'hagués despullat a ell. Sols o acompanyats, a aquesta edat ja no tens les manies ni la vergonya dels joves, tampoc jo tinc el sentit del pudor o de l'escàndol que tenen els de la meva edat.

M'imaginava els dos nus, un sobre l'altra, o de costat, sentint tota la pell del nostre cos en contacte, la suor del sexe, els peus freds, els llavis humits, les mirades tan pròximes que es fondrien en una. Els braços, agafant-se mútuament, l'un a l'altra, perquè no poguéssim escapar-nos i alhora les mans notant el contacte de les espatlles, de l'esquena, de les cuixes, de tot el cos acaronat. Un somni del qual calia despertar aviat si no volia caure, de veritat, en ell.

—Llegeix-lo.

—I tant, que ho faré. Deixa'm posar les ulleres.

Realment, sí que era pesat sentir les exclamacions dels companys i companyes, les riotes sense pietat, per aquell teatre imaginari que representàvem. El que no entenia ningú era que de teatre res, el que no sabien era que ells estaven morts per dins i per fora i, en canvi, nosaltres no. Tant feia que en lloc d'una flor fos un llapis, o que no hagués escrit cap poema. Ell ho creia, i això era el que feia despertar en mi el torrent de la sang del meu cos com si fos la cavalcada de les valquíries, les quals corrien embogides entre arbres i sobre un llit de flors, gaudint del galop amb les cabelleres pentinades per l'aire i sense prestar atenció al seu voltant, només al destí que desitjaven. Això era el que jo sentia, el destí, el plaer. I semblava que ningú podia entendre-ho.

Encara que ho haguéreu intentat, tot el que jo us pogués explicar no arribaria enlloc. Estic segura que vosaltres tampoc seríeu capaços d'entendre-ho si no ho visquéssiu abans en primera persona. El plaer és personal, intransferible i el desitgem etern.

Va ser com un arravatament, una ceguera inesperada, vaig embogir i el delit em cremava la panxa, el melic, els pits, el foc corria pels braços i les cames. Les flames intentaven escapolir-se per algun lloc que, com no el trobaven, tornaven enrere i calcinaven totes les meves venes de nou. Tot això, i més, em va passar quan vaig veure, en un extrem del full, escrit amb una lletra tortuosa i gairebé incomprensible: «T'estimo».

La ment em va trair. El dubte em va tallar en sec aquell torrent de plaer. Seria per a mi el missatge? Em reconeixia o era per a algú altre que pertanyia a un altre temps? La veritat és que el sol fet de pensar, per un instant, que la destinatària de l'amagat missatge no era jo, em va entristir. Soc forta, vaig pensar, posant-hi remei ràpidament. No volia perdre el fet de ressorgir de totes aquelles sensacions per una juguesca que em feia la ment. Aquelles dues paraules eren per a mi i punt. Estaven expressament escrites en el marge del full dominical, per fer-me sentir que pecàvem, que érem dolents, que transgredíem totes les lleis posades per les ràncies creences de la gent, que ni Déu ni el Diable tenien poder per sobre nostre. Aquelles lleis s'aferraven i ens ofegaven, però nosaltres les trencàvem en milers de trossets, sense rancúnia, sense penediment.

Com cada dia, la rutina altre cop va arribar implacable, trencant-nos, sense misericòrdia, l'enllaç que unia els dos cossos. El riu que circulava alhora a través dels nostres nervis. Berenar, sessió de mandala, una estona de televisió, sopar i allitament. Tot seguit, sense pausa, ni pietat, cada dia com un ratolí que corre en una roda boja que no porta enlloc.

Encara que no se n'adonessin, jo era llesta i entremaliada, potser vella a ulls dels altres, però espavilada, i sabia com allargar aquell plaer, malgrat que tot al meu voltant m'anés en contra. Un cop les llums van primer apaivagar-se i després emmudir del tot, vaig girar-me de costat al llit. La camisa de dormir, aspra, em fregava els pits, era qüestió només de moure'm rítmicament. Els mugrons fregaven la tela i, gairebé imperceptiblement, aquell vaivé tornava a fer sortir el magma de la profunditat de la terra, la lava relliscava muntanya avall en forma de suor, s'humitejava el melic, el front, les galtes explotaven... i, sense adonar-me'n, una mà relliscava sota el llençol fins a arribar a la boca del volcà. En aquell lloc, inexplicablement amagat, es quedava sense gens de por a patir una cremada. Al contrari, esperant-la.

Els dies haurien seguit monòtons si no fos per les mirades d'amor que rebia mig amagades d'una butaca a l'altra, pels frecs llaminers que em regalava quan creia que tothom mirava a una altra banda. Sempre la mateixa reacció, sempre aquella sufocació, el formigueig, l'encongiment de l'estómac, la tremolor de les cames i les mans, que s'allargaven, com si fos un ninot de drap, per retenir un segon més aquell contacte esmunyedís.

El nou present va arribar com tots els anteriors, per sorpresa i sense esperar-lo. Aquella tarda la seva aparició pel passadís es feia esperar. No vindrà? Es quedarà en la seva habitació? Potser no està bé o potser han vingut a visitar-lo. Jo allargava el coll sense ser capaç d'acceptar que qualsevol altra el podia distreure de venir al meu costat. En el moment en què jo estava més enfadada vaig veure'l, finalment, avançar amb el seu caminar habitualment costós i la vista fixa en el seu braç.

Ho revisc com si fos ara mateix. Un cop al meu costat, m'ofereix el seu regal, pensat i triat només per a mi. Em sento única, elegida, ungida i assenyalada. Els meus ulls observen el seu braç, es fixen en els seus ulls, a tots dos se'ns escapa una rialla maliciosa. Ningú existeix al nostre voltant. La seva mà s'acosta i me l'ofereix:

—Té, és el millor perfum que he trobat. El més suau, el més excels, el que més em recorda a les flors dels prats on vas créixer. Vull sentir-lo damunt la teva pell. Posa-te'n, amor meu.

Jo li agafo embadalida el got de plàstic blanc que sosté amb la seva mà a prop de mi, miro al fons i hi veig un dit de suc de taronja calent. No dubto ni un moment, introdueixo un dit, el mullo i me'l poso al coll, sota les orelles, somric.

—En l'escot? —em diu ell com si fes una malifeta.

Torno a repetir els gestos de nou, sense vacil·lar ni un moment, i deixo caure unes gotes del suc entre els meus pits.

Tothom segueix sense aparèixer, estem sols en la immensitat de la sala, no hi ha parets, ni sostre, i el terra és de sucre filós. La sang comença a accelerar-se i el plaer sorgeix sense saber d'on ve ni on arribarà. Ell seu amb dificultat en la butaca que toca la meva. Els genolls mutus fan un moviment imperceptible fins a unir-se, i aquell petit tros de pell en contacte fa de passadís secret al corrent que ens connecta tots dos. Veig com ell també gaudeix, se li tanquen els ulls i l'esquena, tibada fins fa un moment, es relaxa omplint tot el respatller de la butaca tronada, estira les cames i tot flueix pel seu cos. Jo acosto la mà a la seva i de la mateixa manera, com si tingués por de trencar alguna cosa, poso en contacte les dues pells. Un llampec em recorre tot el cos convuls, llançant-me el cap enrere i sense voler, sense ser jo mateixa, emeto un gemec que fa girar, sortosament, la poca gent que deu haver-hi amagada en la sala. Com dos ballarins sincronitzats a la perfecció obrim les cames, sembla que el plaer pot circular millor si no li posem fronteres nosaltres mateixos. La suor, encara que imperceptible als ulls dels altres, apareix sense previ avís, es mescla amb les restes de suc de taronja. Déu meu! Hauria de ser sempre així. Les mans i els genolls fan força, però no és una competició, és desig nu i cru. Volem mantenir aquell estat d'estranya levitació tot el que puguem. No haguera dit mai que el corrent elèctric podia circular entre dues persones proporcionant aquell mareig agradable, nuant-se en els racons més íntims i amagats del nostre cos. Estem segurs que en un moment algú vindrà a trencar l'encanteri.

I així va ser, sense respecte ni enteniment, algú dels que ens mirava, envejós, s'acostava a recriminar-nos la poca vergonya que teníem. L'encanteri es tallava de sobte, igual que les pel·lícules de cel·luloide antigues, foc i tall, ràbia i fi.

Havia d'esperar que el miracle de les ofrenes es repetís per si sol, jo era incapaç de provocar-lo. Ell podia passar pel costat distretament sense dur cap regal i ni tan sols veure'm durant dies, però quan recordava... quan recordava em duia al cel en segons, com en aquests anuncis de cotxes moderns. Com ho diuen? De zero a cent en nou coma set segons. Que lents!

Era inesperat i, per això, més plaent. Aquella tarda jo mirava les moreres del jardí quan ell va aparèixer amb aquell caminar diferent. El coneixia, aquell pas, era el dia, era el moment. Forçava la vista per tal d'endevinar quin era el regal que m'oferiria. El braç esquerre el duia doblegat i del puny aferrat sobresortia alguna cosa. El temps es perllongava d'una manera exagerada, mai corria prou. Em va mirar de lluny i va somriure. Em sabia atenta i allò el feia feliç. En arribar al meu costat va allargar el braç i, en obrir la mà, vaig poder veure el present d'aquell dia.

—Té, és per a tu. Ara no hi ha roses, però...

—Gràcies —vaig respondre vergonyosa i mentidera com sempre.

—Has vist quins colors que té? I el tacte? És de seda bona.

—És preciós —vaig dir amb un fil de veu.

—Només tu el pots lluir com cal. Només a tu et donarà tota la seva llum.

—Seu aquí, al meu costat, mentre jo me'l provo —vaig dir-li emocionada.

Havia de tenir delicadesa, fer-ho a poc a poc, com aquella que desfà i obre la caixeta amb l'anell de promesa. És un cop a la vida. Vaig desplegar-lo tot i me'l vaig posar al voltant del coll. Aquell pitet de paper era aspre com una mala cosa, però tant em feia, era per a mi i només per a mi. L'engranatge es va posar a rodar. El formigueig entre les cuixes, l'ansietat amb el mal de panxa que l'acompanyava, el plaer immens que em feia tancar els ulls i humitejar els llavis amb la llengua. Aquell gemec apaivagat, tot tornava alhora.

De lluny, de molt lluny, sentia unes exclamacions falsàries i escandaloses, mentre jo fruïa del plaer brutalment, com una bèstia salvatge, sense control, esperant allargar-lo tot el possible i, si ell m'ho permetia, no abandonar-lo mai.

Continue