Bogeria

 

Els hiverns dels anys cinquanta-cinc i cinquanta-sis del segle passat van ser terriblement gèlids. Fins i tot les oliveres van morir, provocant un èxode del camp a les ciutats, i jo penso que d’alguna manera també la meva ànima va arribar al seu fi i va quedar glaçada, aturada per sempre més (o tot al contrari).

No puc dir que l’hagués tingut, del tot, temperada abans, però aquella gelor potser la va alterar del tot. Nascut el 1900 la meva edat corria en paral·lel als anys del segle. Va ser just en el darrer d’aquells dos anys, quan la meva família no podent entendre la batalla que es lliurava en les meves entranyes, em van dur davant d’un metge de mirada misteriosa, en una habitació d’una clínica atrotinada al mig de Barcelona.

Tots dos guardàvem en silenci, jo mirava fixament el terra i suposo que ell m’observava amb cert desinterès. Quina raó podia tenir ell en parlar amb mi? —em preguntava jo. Vivia en un món absurd en què jo només rebia atacs. Estava espantat, ansiós mentre  lluïa el Sol i les hores del dia no avançaven, de cap manera, fins a tornar la nit i tenir una sensació de protecció de nou. La meva ment creava pensaments terribles sobre mi, els quals em devoraven com a un leprós se’l menja la malaltia. Era lleig, avorrit, un monstre, curt de gambals, res que jo pogués aportar era de rellevància i, ignorava el misteri que hi havia en les persones que s’adreçaven a mi per parlar. Per què ho feien si jo era tan desagradable? —era lògic pensar-ho. Tot el dia sumit en un estat de tristesa i emmudit, que feien impossible que les relacions entre altres i jo poguessin funcionar d’alguna manera. De tot plegat, el que més m’angoixava, eren els punyals en l’estómac que em ferien durant tot el dia i l’estat esbalaït que no em deixava entendre clarament el que em deien les altres persones.

Va ocórrer que el metge després d’aconseguir que jo em sincerés, va parlar amb la meva família i van decidir que passes uns mesos ingressat en el sanatori (no seria un hospital?, suposo) de Sant Boi, que gestionaven els germans de l’orde de Sant Joan de Déu.

De fet, no em van deixar decidir massa cosa a mi, i tant sí com no, un dia em vaig trobar amb una maleta a la mà davant d’un edifici que impressionava per fora i encara més per dins. Això no obstant, aviat em va transmetre una tranquil·litat amb la qual no vivia des de feia molts anys. Era com un refugi, era el meu cau on jo restava amagat de la resta del món. No rebia cap agressió externa i, em deixaven fer la meva, això apaivagava molt l’angoixa perquè no em veia enfrontat amb altra gent.

La ment és voluble, no, més aviat perversa. Un cop van passar unes setmanes, vaig conèixer als companys i el canvi en la meva ànima va ser sorprenent. La metamorfosi va esdevenir en poc temps, com també el punt de vista sobre mi mateix. Era evident que de tots els interns (ens anomenaven així), jo era, amb diferència, el més intel·ligent, el més pulcre, el que podia parlar amb més educació amb els cuidadors i les monges, el més respectuós i tota una sèrie de qualitats que no veia ni de molt lluny en aquells desgraciats que estaven tancats en aquell sanatori (sí, així l’anomenaven contínuament), i que jo mirava d’esquivar el més possible per no ser confós amb un d’ells. Realment no devia ser com els altres, per què a la meva demanda de menjar en una taula jo sol, donat que era insuportable compartir-ne, no va haver-hi cap objecció.

El temps va passar, la meva família venia a visitar-me els dissabtes i jo vaig perdre el compte de si feia unes poques setmanes que estava en aquell lloc, si eren mesos o potser anys. El cert era que poc m’importava, ja que l’angoixa havia desaparegut del tot i no tenia cap intenció de traspassar el mur, ni la porta que em conduïa, sense dubtar-ho, a un món esquerp, del qual jo no volia saber res.

Quin canvi havia sofert en poc temps, d’un no viure, d’un caminar esporuguit i pensar per què la gent se m’adreçava a parlar amb mi, a ser un privilegiat, respectat per tothom, poder gaudir d’una vida tranquil·la i, que per què no dir-ho, sent  la millor persona de tots els que em rodejaven.

Malgrat això, en el dia a dia hi havia de suportar massa sovint situacions esperpèntiques. Uns no sabien ni menjar ni beure per si mateixos, altres passaven tot el dia en cadires de rodes encarats cap a un finestral, atacs violents per qualsevol motiu insignificant o companys que et parlaven en una llengua inintel·ligible.

Per sort per a mi tota la vida m’havien agradat les plantes, els animals, la natura en general, però mai vaig poder gaudir-ne totalment perquè la meva angoixa superava qualsevol ordre de plaer. Al costat d’aquell edifici, casa meva ara, hi havia un jardí meravellós del qual no en volia sortir mai. Grans arbres que donaven una ombra agradosa a l’estiu i que canviaven de color al llarg de l’any amb tants colors com la paleta d’un pintor expert. Els camins de sorra et conduïen a una cascada preciosa, a un pont que et permetia creuar un estanc o, a uns bancs fets de trencadís (així em van dir que es deia la tècnica) de molts colors, en els que jo em refugiava per no veure ni conviure amb aquella pobra gent que no tenien on anar. Sempre m’havia sorprès que hi fèiem gent tan diferent sota un mateix sostre.

Un dia a mig matí quan jo estava observant a una mallerenga groga que saltava de rama en rama en un majestuós pi, vaig sentir un enrenou que provenia de l’edifici principal. Ràpid vaig acostar-m’hi per si necessitaven ajuda meva, no seria el primer cop que els hi solucionava un problema. Per desgràcia, no em van deixar arribar del tot i pel que vaig poder entreveure devia ser algun assumpte seriós. Tots els homes, als que anomenaven zeladors, algun metge i les monges corrien desesperats amunt i avall. Les germanes se senyaven contínuament com pregant a Déu que fes algun miracle, però crec que no va ocorre. Una llarga estona després ens van fer passar a una ala del castell i des de la finestra es va veure un cos embolicat amb un llençol que treien per la porta principal i, enfeinats el baixaven amb dificultats en una llitera per les escales. L’endemà vam saber que tot es tractava a causa de la mort sobtada del doctor Mestre.

El doctor era un home ensopit, poques paraules sortien d’ell quan em visitava. Recordo que tots dos ens miràvem, sense saber que dir i ell sempre mantenia el semblant molt més abstret que jo.

La meva pregunta sempre era la mateixa:

—Doctor, per què cal que m’atengui cada setmana si jo no he demanat? No estic constipat, no tinc tos, ni febre, ni res que em faci mal...

Però ell sempre contestava amb un to de veu avorridíssima, amb uns:

—Evident, evident...    

Aviat vaig oblidar-lo, la veritat, no era cap home que destaqués per la seva amabilitat o cortesia, a més a més la bata que suposadament havia de ser blanca sempre tenia una tonalitat grisenca, lletja com poques i sovint amb alguna taca que feia mal de veure.

La guàrdia civil va rondar uns dies per l’entorn però jo, que seguia dia a dia les evolucions de la mallerenga, ja vaig perdre tot l’interès.

Per la meva sorpresa (jo pensava que estaria allibera’t de les visites, després de la mort del doctor) aviat em van assignar un de nou. Més jove, amb unes petites ulleres a través de les quals m’esgarrifava com em mirava i, no donant-me massa informació més a les meves queixes d’haver de parlar amb ell una estona cada setmana, fes bo o caigués una tromba d’aigua. El que sí que vaig observar va ser que prenia més notes, escrivia en uns fulls groguencs que guardava en una carpeta grisa, on figurava amb lletres grosses el meu nom. Finalment, vaig conformar-me, no hi havia més sortida que passar aquella estona amb ell, així m’ho van fer saber també la meva dona i el meu fill. Doncs res, a fer cas i prou. Mentre jo pogués assaborir de tots els aromes del jardí, dels reflexos de l’aigua i de creuar el pont després de fer-ho mil vegades, com si cada cop fos la primera.

La pau complerta no existeix (és així, i punt), i poques setmanes després es va repetir l’escena del doctor Mestre, però aquest cop amb la monja que tenia jo assignada per a la meva cura. Era activa, podria dir que simpàtica i tot, amable i potser el pitjor que hi havia en ella era el to exagerat d’afabilitat amb què et parlava. Ho feia com si fossis una criatura i, per aquest motiu vam tenir una discussió. Jo no era com els altres companys als quals calia explicar les coses més bàsiques del dia a dia de manera molt senzilla perquè les poguessin entendre. Jo ho entenia tot molt bé, massa i tot diria i, crec que això es notava amb escreix en el meu tarannà diari. El meu retret no se’l va prendre gens bé i vàrem quedar enfadats. Jo estava molt irritat, ja que era incomprensible la seva actitud superba.

La pobra va tenir mala sort, no era la seva hora encara, era jove i vessava salut. Una mala caiguda des de dalt de tot de les escales quan carregava una pila de tovalloles, li va provocar una mort instantània en desnucar-se. Ves, un segon i el seu cos va rodolar entortolligat amb les tovalloles fins que va donar de cap amb un cantó de l’escala.

Altre cop de nou arraconats en una ala, o tancats a les nostres habitacions mentre retiraven el cos de la germana Quitèria. 

L’ambient estava agitat i es veia com els que ens atenien, vivien aquelles setmanes amb nerviosisme. Inclús més d’un dia van oblidar que era indispensable que jo mengés sol. El meu caràcter tranquil, però estricte, havia aconseguit redreçar aquell i altres inconvenients, malgrat que en alguna ocasió havia calgut cedir momentàniament. Ja me n’encarregaria jo de solucionar-ho tot en una altra ocasió.

El més fàcil per a mi era anar als racons preferits del jardí i allà amb tranquil·litat relaxar-me i oblidar aquells esdeveniments (cosa que ocorria en poc temps). No calia preocupar-me per la desaparició d’un metge, sempre esbalaït, i una monja que s’adreçava a mi d’una manera ridícula.

Era meravellós veure com els arbres canviaven de color amb una cadència lenta, però seguida, com les fulles suraven sobre l’aigua dels estancs, com la molsa de la font avançava o retrocedia i com jo sumava o restava roba a conveniència del temps que fes.

El que no havia canviat i era tan exacte i tediós com un rellotge, eren les visites del ja no tan nou metge un o dos cops a la setmana. Interessant-se de manera figurada pel meu estat, aquell home cada cop es tornava més gris i desagraït. Les preguntes eren avorrides i jo no li trobava cap sentit a haver d’acudir puntualment a aquelles menes de sessions, més aviat preparades per gent amb problemes mentals que per a residents com jo.

La meva dona i el meu fill seguien amb les seves visites setmanals, com si fossin tan importants com assistir a missa els diumenges. Ja m’agradaven, no diré que no, però em distreien unes hores precioses per passejar a soles pel jardí, que era quan millor em sentia. Sol, només amb mi mateix i podent observar i meravellar-me per les coses que tothom veia com ínfimes. Unes formigues, una minúscula flor, un núvol canviant o les vesprades que no eren mai iguals, tot això i mil coses més era el que jo desitjava gaudir sense distraccions.

Vaig intentar escapolir-me de les visites amb el doctor Amigó, m’amagava o simulava no trobar-me massa bé, però era implacable i no consentia juguesques com aquelles. Jo m’anava enrabiant, i cada dia suportava menys aquell home i el temps que em feia perdre. Quan s’acabaria aquell martiri? —pensava jo. Devia haver-hi algú que endevinava el meu pensament, ja que per sorpresa, un diumenge al matí el van trobar mort a la part posterior de l’edifici. Vaig sentir dir que havia caigut (o llençat, sospito jo) del pis superior on hi havia els arxius.

No s’estava de sort últimament en aquell recinte. Tres morts en relatiu poc temps semblaven moltes, gairebé podia ser un argument de les novel·les negres que jo devorava gairebé de manera compulsiva. No ho podia dir ni llavors, ni ara en veu alta, però la veritat era que començava a intrigar-me tot aquell afer i vaig decidir observar contínuament a tothom, ja que estava convençut que aquelles morts no eren fortuïtes. Tot al contrari segurament eren provocades i tots érem sospitosos. No es podia explicar de cap altra manera la presència continuada de membres del cos de la guàrdia civil al voltant de l’edifici. Els que semblaven els caps es reunien en el despatx del director molt sovint i sortien amb la mirada baixa en creuar la sala principal, com volent amagar qualsevol indici o solució al que potser havíem d’anomenar assassinats.

Tres de tres, no m’anaven malament les coses. Tres persones que detestava, algú en un rampell les havia eliminat. Sort, tenia del meu caràcter tan afable amb tothom, d’altra manera si s’arribessin a saber de les meves enemistats, podia ser el principal sospitós.

L’alegria va durar ben poc, al doctor Amigó aviat el van substituir per una joveníssima doctora, la senyoreta Montserrat. Era increïble la necessitat que tenien que hi hagués atenció mèdica en aquella residència. He de reconèixer que hi havia companys que potser sí que els hi calia. N’hi havia que tenien comportaments estranys i erràtics, però era evident que jo des del primer dia que vaig entrar fins ara, no em calia cap atenció extraordinària, només les que complien amb la seva obligació de mantenir la meva habitació endreçada i els menjars a punt.

La meva família en tot aquest temps havia insistit que sortís un dia o dos d’aquest lloc, per celebracions familiars, festes de Nadal o uns dies a l’estiu. A mi això m’inquietava, no sé ben bé perquè, però en el meu jardí i en la meva taula hi trobava un assossec que em feia por perdre. Era com una sospita que habitava en algun lloc de la meva ment i em desaconsellava fer-ho. Vaig aconseguir escapolir-me sempre fins Nadal. El meu fill em va venir a buscar i jo, em vaig presentar només amb una petita bossa on portava una sola muda perquè fos evident que la cosa no anava per a llarg. Aquest cop, vàrem agafar el tren que ens conduïa des de Sant Boi fins a Barcelona. El pis a la ciutat era una primera planta just al costat de la Sagrada Família. Sempre la vaig veure en construcció i, a casa se sentien orgullosos què el meu pare hagués emigrat des de Galícia fins a Catalunya per entrar a treballar de picapedrer al santuari. No el recordo massa perquè va morir abans d’envellir per la duresa de la feina (quin orgull pot haver-hi en això). El matí va passar força de pressa amb les visites llampecs d’alguns veïns o parents llunyans que van aprofitar aquell dia. Jo començava a notar unes papallones a l’estómac que en cap cas es corresponien a un interès especial per aquella gent, més aviat em recordava a l’ansietat i el temor de temps enrere, a un excés de moviment i soroll. El dinar va ser més tranquil, només amb la meva dona, el meu fill amb la seva i els xiquets. A la tarda vaig poder gaudir d’una llarga estona de migdiada i semblava que la panxa es relaxava, però les murmuracions que sentia en el menjador anomenant-me de tant en tant, em feien estar alerta. Suposava que en cap cas volien que tornés a viure a casa. Estant més atent i convertint-me en un hàbil espia de la meva pròpia família, vaig poder saber que realment em volien treure d’aquell lloc per tornar a viure amb ells.

Els braços i les cames van començar a sentir la immobilitat que s’anava apoderant de tot el meu cos, em veia impossible fer el menor gest i la respiració era cada cop més dificultosa. Aquella angoixa que se’m menjava l’estómac i feia que tot girés al voltant meu, havia tornat de cop amb una força brutal. Vaig tancar els ulls, però aquests no s’estaven quiets i parpellejaven de manera incontrolada. No feia cap soroll, no volia cridar l’atenció, només desaparèixer, marxar per art de màgia i fer cap en algun racó del meu jardí a Sant Boi. Posar fi a tot i tots, amb aquella mala tarda i amb la gent. M’imaginava fent coses terribles, coses que no podia ni nomenar-les per sortir d’aquella habitació i evitar l’amenaça dels que estaven allà fora.

No sé quant temps vaig passar amb el cos a estones arquejat i a estones amb la cara dins el coixí. Només recordo que quan varen entrar, vaig reaccionar i tot el que tenia al meu abast va caure damunt seu amb tota la força que vaig poder. La làmpada, la tauleta de nit, la cadira i la roba que hi havia al damunt, vaig tombar el somier, el matalàs els hi va caure al damunt, vaig fer tot el que vaig poder perquè eren mala gent, eren uns agressors que no volien deixar-me tornar al meu món. Sentia pànic, tant que em vaig arraconar en una cantonada per evitar que em toquessin.

L’escàndol que vaig provocar, es veu que va ser majúscul i van acudir veïns en sentir tot aquell soroll, una munió de veus, crits i plors es va apoderar de tot el pis, als que es van sumar els meus gemecs.

El meu fill, més seré, va intentar parlar amb mi i quan jo vaig ser capaç d’articular unes paraules i fer-los entendre que volia marxar, que mai m’havien d’haver tret d’aquella residència en què era un home respectat i admirat, ell em va prometre que aquella mateixa tarda em portaria. Què no tornaria mai més al món exterior, però que ells continuaríem venint a visitar-me puntualment. Ja eren millors persones, llavors.

No m’ho vaig creure del tot, potser conspiraven, però vaig haver d’acceptar-ho. Lentament, la meva dona amb llàgrimes als ulls i el meu fill es van acostar, amb cura em van posar les sabates, l’americana i l’abric, i al cap d’una estona un taxi ens va dur fins a Sant Boi de nou. Tancat en la que era la meva habitació de veritat (ningú ho dubtava, això) el cos es va deixar anar i em feia mal tot, com si algú m’hagués pegat una pallissa.

La resta ja no ho recordo, només sé que l’endemà ja vaig sortir a veure les instal·lacions, i a passejar de nou pel jardí i el cor se’m va obrir. Hi havia els mateixos companys que sempre, a ells semblava que ningú se’ls havia emportat perquè seguien com abans. Uns parlaven sols, altres abstrets guaitaven per la finestra o qualsevol objecte i els que menys, però també hi eren, resseguien de manera compulsiva les vores de les rajoles de l’impressionant rebedor.

Passats uns dies de tot aquell afer, la senyoreta Montserrat va venir a asseure’s al costat meu en un dels bancs del jardí. La conversa em va sorprendre, no m’esperava la seva visita, fins aquell moment sempre era jo que havia d’anar al despatx d’aquells metges. Trobava excessiva i molesta la seva presència en el jardí. Jo estava segur que amb les monges i el personal que tenia cura de nosaltres, com els cuiners o el personal de neteja, ja era més que suficient. Jo no tenia cap malaltia greu per haver d’estar visitant-me continuadament amb ells. Així li vaig fer saber (jo no acostumava ara a callar-me res). Els seus silencis i les seves mirades em torbaven, no sé què hi havia en aquella jove que incomodava en extrem i pensava si la seva insistència a parlar amb mi duraria molt de temps, o se n’oblidaria d’una vegada per totes. Jo amb les flors d’hivern del pati que acostumaven a ser molt petites, potser per protegir-se del fred i els reflexos que tornava la superfície calmada de l’aigua en tenia més que suficient per ser feliç. Un dia arribaria la primavera, amb el seu esclat de colors, tornarien els ocells amb una cadència que no estava escrita a cap llibre, l’estiu, la tardor, l’hivern i torna a començar en un cicle que no acabava mai.

Sempre hi havia alguna cosa que feia trencar aquell cercle perfecte i no podia estar tranquil del tot, com jo em mereixia (o ben mirat potser sí).

A la senyoreta Montserrat la van trobar al cap de poques setmanes estesa al costat d’un estanc. Van dir (vaig sentir), que l’havien morta i que als altres metges i la monja ara sospitaven que també havien estat assassinats. Massa coincidències, deien. Si m’ho haguessin consultat, jo ja ho sabia de feia temps.

Allò era formidable, per una banda, m’havia deslliurat de la jove i estrafolària metgessa, i de l’altra tot semblava que estigués vivint dins d’una novel·la negra, les úniques que m’agradava llegir i que havia de fer-ho d’amagat, ja que a ningú li plaïa.

El doctor Mestre, el doctor Amigó, la monja i ara la doctora Montserrat, Déu n’hi do com marxaven d’aquell món aquella gent. Jo em feia creus pensant que qualsevol d’aquella gent que em rodejava podia ser un assassí. Llegir com mataven a la gent en un llibre era una cosa, però viure-ho en realitat era molt més excitant. La veritat era que no tenia por, de moment sempre havien sigut personal de la residència i en cap cas un dels que ens allotjàvem allà. A més a més, jo els veuria venir. Jo era més espavilat i millor persona que tota aquella púrria.

La guàrdia civil (això sí que era molestós) estava molt més present aquells dies. Ara preguntaven a un, ara passaven per tots els racons amb el director o es paraven a interrogar a qualsevol altra. Amb mi varen acabar aviat, em vaig fer el beneit i només m’encongia d’espatlles, contestant sí o no, a preguntes idiotes. Quin plaer era veure a tot aquell formigueig mentre jo jugava amb uns dels pocs peixos de color que havien sobreviscut a l’hivern.

Em van dir que a partir d’ara, quan anés a parlar amb el metge (tornem-hi, no acabaria mai allò), ho faria acompanyat d’un vigilant, metge, estudiant o un zelador, que ja ho veuria. I així va ser com em van presentar al substitut de la senyoreta Montserrat. Un home petit, amb una bata blanca que li sobrava roba per tot arreu i amagat darrere d’unes ulleres tintades, gairebé còmiques. Expulsava les mateixes preguntes que sempre, com si el cercle de l’any que jo m’imaginava fos un punt estàtic i es repetís i repetís de forma infinita sense veure’s cap fi.

L’acompanyant acostumava a ser sempre el mateix, en el meu cas semblava que haguessin triat al més gran de tot l’edifici, en contrast al metge ell tenia l’aspecte de faltar-li roba per tots els cantons, i la mirada era terrible. No et mirava directament, seia rere meu en el despatx del minúscul doctor, però se sentia l’alè al clatell com si hi hagués una bèstia ferotge, a punt de saltar damunt teu en el moment menys pensat.

Van seguir unes setmanes tedioses pel que fa a les visites al metge. La família es veia tranquil·la, parlaven amb algun agent, amb el director, però després passejàvem a poc a poc pel jardí podent explicar-los jo, amb tota la paciència del món les coincidències que hi havia entre les diferents flors i els colors dels bancs de trencadís (amb alguna cosa els havia de distraure). Esmorzar, passejar, dinar, dormir, llegir, sopar, cop de clau a la meva habitació i així seguíem sempre fins al dia de la festa final, com jo el vaig anomenar.

Dormia profundament de matinada quan vaig sentir un gran enrenou fora de la meva habitació, corredisses i crits de tota mena feien despertar als altres companys que alhora s’afegien a cridar o plorar. Jo em mantenia en silenci per tal d’esbrinar alguna cosa. La porta (per sort meva) no devia quedar ben tancada aquella nit i només de recolzar-me sobre ella, amb un petit soroll, es va entreobrir. Vaig guaitar i el passadís estava buit, just vaig poder veure una cama d’un zelador com desapareixia en la cantonada. Els crits eren esfereïdors, però els que provenien de l’entrada encara ho eren més. A poc a poc vaig anar avançant i vist que no trobava ningú vaig recórrer tot el passadís, vaig mirar per l’angle (com feien els detectius de les meves novel·les) i vaig continuar endavant, semblava que l’assumpte es precipitava, ja que les advertències i els crits cada cop eren més forts. Finalment, des de darrere una columna on podia veure la recepció, em vaig quedar gelat per uns instants, però de seguida vaig reaccionar orgullós del que vaig veure.

El meu fill dalt de l’escalinata, mantenia el cos del doctor, ja sense vida, amb una corda al voltant del coll i a l’aire, fora del pis. Uns zeladors que devien ser guàrdies disfressats l’apuntaven amb algunes pistoles des de diferents punts.

Vaig cridar:

—Fill!

I al mateix temps que ell va exclamar:

—Pare! No!

Es van sentir uns trets, el doctor va caure pel buit fins a terra, i el meu fill en un bassal de sang. Quan vaig córrer a apropar-me, els guàrdies em van aturar en sec prenent-me fortament als braços i fent-me recular, tot i això, vaig poder veure la meva dona baix en la recepció, com es cobria el rostre amb les mans.

 

Feia temps que ningú em venia a veure, m’havien traslladat a una habitació molt més rònega i encara que jo em queixava contínuament, no semblava que ningú em fes cas. A alguna monja l’havia sentit comentar, la meva bona sort, donat que almenys m’acollia la beneficència després de tot el que havia passat. Se sentien murmuracions per tots els racons i sovint em sentia assenyalat (cosa que em molestava molt).

Escoltant una mica d’aquí i una mica d’allà, i amb el pas dels anys, vaig arribar a fer-me una idea de tot plegat. El meu fill com a protagonista i conxorxat (no podia ser d’altra manera) amb la meva dona, van anar eliminant a totes les persones que van ser capaços. Aquells metges, aquella monja, eren gent malvada i amb la ment destarotada, necis totalment i per què no dir-ho, bojos que intentaven curar-me d’alguna malaltia que ells creien que jo tenia i no ho aconseguien de cap manera, només transcorria el temps sense cap canvi. Tot al contrari, segons ells, jo cada dia estava pitjor.

Aquí assegut en aquest banc de bonic trencadís i amb la meva companya, la mallerenga groga (ningú m’ha visitat de nou, ni els nets, ni la jove) em sento orgullós del meu fill i la meva dona. Ells van procurar que jo no sortís mai més d’aquí i ho han assolit. Fa temps que no els veig, tinc el cap a estones emboirat (d’això sí que me n’adono), però finalment els metges també m’han deixat viure tranquil, sense cap pregunta, sense cap visita i estic en pau.

El petit ocell, de panxa groga, ha volat fins davant meu.

—Mallerenga bonica! Té, menja engrunes que he robat per a tu. Quin mal al braç! El cap és terrible! Moro? Jo...