El caminant

 

EL CAMINANT

Camino i no em canso. Potser és perquè estic tan exhaust que ja ni noto les cames; l’ànima ja fa temps que vaig deixar-la enrere. L’esquena, en uns pocs dies, va passar de fer-me un mal agut, que em tallava la respiració, a ser una placa immòbil, la qual carrego sense sentit. Segur que em podria despendre d’ella, quedar amb els pulmons exposats a l’aire, dessagnar-me, morir, i encara seria un alleugeriment. El maleït instint de supervivència em fa seguir, no puc parar-me ni a mirar enrere, ni a menjar, ni a dormir, només caminar endavant per aconseguir sortir d’una comarca cremada i assolada, que, pas a pas, deixo enrere.

No trobo res per dur-me a l’estómac que no estigui carbonitzat, ni aigua que no estigui podrida. Tot està canviat de tal manera que no puc orientar-me, no reconec cap camí, les creus dels termes jeuen abatudes i trossejades, no hi ha ni una vall o una roca que em condueixi a la sortida.

Mai havia vist un poder igual, capaç de transformar-ho tot. Els animals de granja ara són bèsties insaciables de sang, les plantes de l’horta han esdevingut enfiladisses plenes de punxes que s’emboliquen per les cames, els braços o el coll i s’estrenyen com si tinguessin ànima i el seu destí fos arrabassar-me-la a mi i a tots els habitants d'aquests llogarets. Els pous i les deus d’aigua clara i fresca, convertides en sortidors d’un líquid pestilent que cobreix sense pietat els bancals secs i morts, com per sentenciar-los definitivament, com per assegurar-se la seva mort concloent.

De fet, gairebé, ja no queda cap humà viu, ni cap animal tampoc. A poc a poc tothom, d’una manera o altra, ha sigut víctima d’aquesta plaga, d’aquesta bèstia o del que sigui que ha consumit tota la terra al meu voltant. Tots embogits han atacat homes, dones, nens i nenes sense pietat, a continuació, i cecs per la seva fúria, han començat a matar-se entre ells. Era colpidor veure com els xais gaudien de mossegar el coll els uns dels altres i de veure la veritable maldat d’aquella mirada de plaer, mentre els regalimava la sang dels seus propis germans entre les dents. Tots embogits, animals de granja i animals salvatges. Els ulls negres i aquella expressió que els distorsionava la cara, la podies veure des de les raboses fins a les orenetes, des dels peixos del riu a les esquives perdius. No puc pensar en això, tot ha sigut trastornat.

Innocents ocells, esmunyedissos fa pocs dies, ara es llançaven sobre qualsevol ser vivent per extreure-li els ulls i després seguir en una orgia de picades i mossegades fins a deixar convertit, el que era un cos, en un esquelet sense res més que poder arrabassar-li.

Desconec el motiu i la desgràcia de ser l’últim ser viu, quin premi, que s’arrossega entre les argelagues. Aquestes, com picades de vespes carnisseres, no han perdut la seva capacitat d’estripar-te la carn, punxents com els esbarzers, a qui Déu els va concedir la capacitat d’arrelar pels dos caps per poder reproduir-se millor i infestar-ho tot amb les xarxes que formen les tiges seques i impenetrables.

Potser, en aquest mateix moment, algú riu en veure'm en aquesta situació, encara hauré de donar gràcies per estar viu i haver vist totes les atrocitats que es poden cometre per part dels que més confiaves, dels més innocents.

Veig una balma, i m’hi acosto poruc perquè pot ser refugi de qualsevol monstre, que descansa relaxat després de saciar-se de carn i sang. No hi ha ningú, sembla, m’atanso més i veig una petita esquerda en la roca que potser dona pas a una cova. Em podré resguardar, però no sé com sobreviuré un dia més sense menjar res ni beure una mica d’aigua fresca. Penso i rumio abans de donar el primer pas, però crec que no tinc cap més opció. Un cop dins, la foscor ho amaga tot. M’estranya trobar-me-la, però veig una torxa al terra que fumeja. La vento, bufo i, finalment, pren en un foc lleuger, temorós, com si tingués esperit i no volgués descobrir-me. És suficient per avançar, però només he fet unes passes i algú, des de fora, cobreix la sortida amb un munt de pedres. Soc mort, estic atrapat en un estret passadís que no sé on em pot dur, però les possibilitats que sigui a una mort segura son molt grans.

Qui havia de dir-me que jo seria l’últim sobrevivent humà. Desitjo que, encara que sigui en terres llunyanes, la bèstia o la maledicció enviada per tots els diables de l’infern, o no hagin arribat o puguin ser vençuts per algú amb més coratge que jo, més valent, amb més capacitat d’enfrontar-se al mal. La humanitat és forta i potser sobreviurà. Jo no, això ja deu estar escrit.

Ara no haig de pensar en aquestes coses que em turmenten el cap. He de centrar-me en mi. Avanço pas a pas i m’endinso en la muntanya, és l’únic camí que em queda. Una oportunitat entre milions de no arribar a un fracàs.

La sorpresa i l’esperança, alhora, són majúscules. L’escletxa s’obre, lentament, a una càmera, on hi ha aigua, molsa i alguna falguera, que sobreviuen gràcies a una petita obertura al sostre de la cova.

Puc romandre uns dies aquí amagat i, quan cregui que el perill ha passat, que les sangoneres que ho cremen tot i assassinen a tothom sense pietat ja són a la comarca veïna... llavors escalaré per les parets del pou o de la cova —no sé ben bé què és—, i un cop arribi a la superfície buscaré algú que hagi tingut la mateixa sort que jo. Cosa que dubto en veure com sang i cendres es mesclen fins a fer una massa infecta que ho cobreix tot.

El que veig em fa cobrir la cara impulsivament. Se m’atura el cor, no soc pas el primer a arribar a aquest lloc. Els esquelets i cossos en descomposició cobreixen totes les roques lliures d’aigua. La visió i la sobtada pudor, un cop sobrepassat el gorg de l’aigua, són tan intenses que maregen i de la meva pròpia boca surt un aire fètid que em recorda que estic rodejat de mort.

Aquí no sobreviuré ni un dia, al vespre seré un cadàver més, contagiat per les infeccions que recorren els cossos ajaguts d’antics veïns. Alguns, amb el pànic encara al rostre, els reconec i, en apropar el foc, veig com els cucs més miserables de la terra, aquells que només viuen amagats sota les arrels dels arbres, estan devorant-los la carn. D'altres tan sols en resten ossos i més ossos, piles d’ells. Aviat jo seré un més d’aquests. 

Decidit, per les tristes circumstàncies, a fugir d’aquell infern a la terra, intento escalar per la paret per arribar al forat del sostre, on, per desgràcia, només m’espera més devastació. Les forces físiques em flaquegen, les que corresponen a la ment ja fa dies que les vaig perdre, però l’instint de supervivència m’obliga a provar-ho. El meu destí està marcat per una mort lenta i segura.

No puc estar més desesperat en veure que les parets són relliscoses. Una mena de moc format per sang i restes humanes podrides fan impossible l’escalada. Accepto, capcot, el meu destí, només cal esperar.

Un moment de lucidesa em fa reparar en el munt de víctimes; en elles pot estar la meva salvació. Començo a acumular ossos, alterno cranis que em donen altura amb espatlles que formen plataformes; munts de fèmurs, tíbies i altres ossos llargs també ajuden a fer la distància entre la vida i la mort més curta. Es desmunta tota la muntanya macabra cents de vegades. A cada nou intent aprenc a col·locar-los cada cop millor, més entrellaçats. Les forces disminueixen proporcionalment al transcórrer del  temps, es fa de nit i perdo l’orientació, torna l’alba i amb ella la llum; la salvació cada cop està més a prop. Ho intento per enèsima vegada, aquesta serà la bona. M’enfilo per la pila de restes, la cura és extrema, no hi haurà massa ocasions més, ja que em trobo extenuat. Finalment puc posar les mans en el forat, noto la calentor de les cendres de l’exterior i penso en el que encara em queda per sobreviure. Un esforç extrem em separa els peus de la meva torre humana i aconsegueixo treure part del cos. Ho sé, només he canviat una mort segura enrere per una agonia més llarga endavant.

M’equivocava, per això, en el moment de sortir a la superfície, acotat, recupero l’alè sense saber que aquest seria l’últim. Una queixalada enorme, profunda i mortal, es clava sense pietat en el meu coll. Amb els ulls coberts per la meva pròpia sang veig, per fi, cara a cara, la bèstia. Indescriptible és la paraula que em ve al cap, després el dolor s’esvaeix, només sento uns lladrucs de satisfacció cada cop més apagats. Ja no soc res, només menjar, perquè la maldat segueixi construint el seu regne. Que il·lús he sigut, mai seré jo el salvador de les meves contrades i ningú quedarà per explicar la fi de tot.