Per tots és conegut que una de
les funcions principals del cervell humà és predisposar la resta del cos a la
supervivència. Anys i anys d'evolució han passat, lentament, fins a aconseguir
crear la por. En concret, la por al desconegut, i no a l'evidència, és la que
aconsegueix fer-nos sobreviure. Trobarem infinits exemples. Vegem-ne alguns.
Si una persona cau en un mar
agitat per una tempesta o és arrossegat per un corrent, no té por a ofegar-se,
això és l'evidència. Té por a la mort, al que hi haurà després de l'últim
intent per omplir d'aire els pulmons. El mateix podem dir d'una malaltia. Algú
té por als microbis recentment descoberts? En un foc... algú té por de la calor?
Són coses que potser no es veuen, no s'ensumen, no podem tocar, no podem
agafar-les i arrancar-les del damunt de la nostra pell. La por al desconegut
ens durà indubtablement cap a la salvació.
Excusin-me. No tot és tan simple.
Hi ha dues variables clares que fins ara no he comentat. La primera la pateixen
els suïcides, els quals desconeixen la por. Gairebé és una aliada que els
anul·la la predisposició natural a la supervivència. La segona, i molt
interessant d'estudiar, és quan la guspira que fa activar la por al cervell
prové d'un òrgan malalt, que confon la realitat amb la fantasia, de manera molt
general parlaríem d'una psicopatia, de la bogeria.
Per mostrar-ho em centraré en un
cas que tracta d'aquesta anomalia en el nostre òrgan regidor. No parlaré de la
psicopatia com d'una malaltia, sinó com de dues maneres de percebre l'entorn,
de la capacitat de raciocini i de reacció, de l'origen de la por en uns
homínids o en uns altres. Sí, homínids. Encara algú dubta en afirmar que els
homínids, com els humans i, per a alguns els seus precursors, els goril·les,
els orangutans o els ximpanzés són els únics conscients de la seva pròpia
existència i, per tant, de la seva pròpia mort. És fantàstic, només aquests
temen el desconegut, la resta de ésser vius tenen por tan sols a l'evidència.
Per què mossega un gos? Perquè té
por d'un home o d'un altre animal. Per què fuig un ocell quan està bevent? Per
un soroll, per la presència d'un depredador. Cap té la capacitat d'imaginar-se
que aquest home o aquest animal els durà a la mort, tenen por directament
d'ell.
Exemplificaré tot aquest assumpte
amb el cas del meu amic, el senyor Woodman,
que va ser víctima de la seva pròpia por o de les imaginacions que el seu
cervell va crear. Una resposta o altra l’hauran de decidir vostès. La meva
devoció per esbrinar el que s'amaga darrere d'aquesta emoció s'ha esfumat. Jo,
després del que exposo a continuació, abandono per sempre la recerca sobre la
ment i la por, em dedicaré a les inertes pedres, a les gemmes poc perilloses i
transmissores de bellesa i pau. El meu cor no resistiria un altre cas com
aquest i tinc por de morir. Desitjo sobreviure.
El senyor Woodman, company meu des de la Galway Hight
School, passejava un vespre per un poblet
petit a prop de Cork. Intentava oblidar la
seva estimada, l'única dona que havia estimat de veritat en aquest món i que,
malauradament, havia mort prematurament i inesperadament pocs mesos enrere.
Fins aquí la curta història que jo sé. La resta l'he extret d'uns fulls, mal
escrits i confosos, obra sens dubte d'una ment malalta.
El meu amic va veure que el poble
tenia una església apartada de la vila. Li va cridar l'atenció, ja que,
normalment, en tots els pobles de la catòlica Irlanda que havia visitat,
aquests temples ocupaven un lloc destacat al centre de la població. Va empènyer
la porta i va descobrir que no estava tancada. En mirar al voltant va veure uns
vilatans que l'observaven des d'una barana, però cap el va advertir perquè no
entrés a l'església. Un cop creuada la porteta tallada en una fulla de la porta
principal es va trobar en una saleta intermèdia, una habitació amb portes a
totes les parets que feia les funcions de senzilla avantsala.
La seva mà dreta va impulsar
suaument la porta de l'esquerra al mateix temps que feia girar un forrellat,
produint un soroll intens i agut en fregar ferro amb ferro. La nau principal,
de fet tot l'edifici, es trobava en penombra, il·luminada només pels centenars
d'espelmes que tremaven en les diferents capelles al voltant de la part
central.
Un cop havia donat dues passes
per damunt d'un terra envellit i boterut, va sentir com la porta es tancava per
si sola. No va fer problema d'aquest fet, era qüestió de girar el pom de nou i
sortir.
Les esglésies no li feien por,
però després de la mort de la seva muller era el primer temple on entrava,
empès per una curiositat estranya. El que sí sempre li havia produït rebuig eren
les imatges de sants i santes, les creus enormes amb un Jesús de mida natural
crucificat, a qui s'havien encarregat de fer-li una cara amb un sofriment
espantós, sang al costat, a les mans, als peus i rajant-li des de la corona
d'espines cap al front i les galtes. Esgarrifós.
Amb l'únic soroll que provocava
la punta metàl·lica del seu bastó en contacte amb les rajoles, va avançar. A mà
esquerra va veure el confessionari, fet de fusta fosca. Semblava més un taüt
que un lloc on la gent li descrivia al capellà els seus pecats i els seus
desitjos més prohibits. Una cortina de vellut grana a la part frontal li donava
el toc final perquè tingués un aspecte sinistre. Per un moment es va aturar
perquè li va semblar que algú resava a l'interior. El murmuri era tan estrany
que va enretirar la tela, per fer-li saber al capellà que estava visitant la
seva església. Va fer un pas enrere, horroritzat, quan l'únic que va trobar
damunt del banquet va ser un crani humà d'aspecte repugnant, com si fes molt de
temps que se li havia desprès la carn que el recobria. Sense comprendre què hi
feia allà, es va ajustar l'abric i el barret per seguir el seu camí com si no
hagués vist res.
Just a la primera capella es va
trobar un Crist exquisidament tallat esculpit en fusta, a qui no li mancava cap
detall escabrós que justifiqués aquells ulls que miraven a terra amb un
terrible sofriment. I les espelmes al peu del crucificat encara li donaven un
aspecte més tètric. Va continuar el passeig aferrat fortament al pom del bastó
de manera inconscient. A la següent capella, descansava sobre una base de pedra
esculpida una santa de la qual no va poder esbrinar el nom, però que va
reconèixer-la com a màrtir per la fulla de palma que sostenia amb un braç,
mentre amb l'altre aferrava amb força una creu fins a fer-li brollar la sang
entre els dits. Un nou soroll el va fer mirar enrere. Forçant la vista va
quedar esgarrifat en veure que el Crist havia baixat al peu de la creu. El
suportava una figura femenina angoixada, talment com si fos una Pietat.
Horroritzat, va córrer per sortir d'aquell temple encantat, però no hi havia
manera de fer girar el pom de cap de les portes que donaven a l'avantsala.
Va tornar enrere, el bastó i el
barret van caure a terra en veure que el Crist havia avançat reptant per terra.
En mirar a la desconeguda santa, la sang li regalimava a dojo, tacant la
barroca peanya. Va caminar enrere, gairebé en un estat de trànsit provocat per
la por, fins que amb l'esquena va colpejar l'altar principal. Es trobava sota
d'una cúpula de la qual no distingia l'altura. Va aferrar les estovalles, d'un
blanc virginal, com si elles poguessin salvar-lo del martiri. Aquella zona
estava més il·luminada, però no per espelmes, des del calze emanava una llum
difusa i d'un color entre blanc i blau. Pel carrer de l'esquerra va veure,
durant un instant, com el Crist avançava cap a ell caminant dificultosament a
causa de totes les ferides i nafres que li cobrien el cos. Quan va tenir prou
coratge per tornar a obrir els ulls, la santa era també a terra, esperant aquell
a qui havia lliurat la seva vida, amb els braços oberts i la sang, que no
s'aturava, esmunyint-se entre els dits i la creu.
A l'absis destacava un retaule
amb diversos quadres rodejats d'una fusta recaragolada, pintada amb pa d'or i on
es representaven diversos moments de la vida de Jesús i retrats de bisbes
honorables. En uns segons en què mirava alhora cap tot arreu, el Crist ja havia
avançat fins a davant d'una santa agenollada, trasbalsada per la devoció. En
aquest impàs de temps, totes les figures del retaule s'havien transformat en
éssers de tres dimensions que n’anaven sortint. Uns amb creus, altres amb
bíblies a les mans; als que estaven martiritzant es veien cremats, com sant
Llorenç, assagetats, com sant Sebastià, que
avançava amb totes les fletxes clavades pel cos, mort... però viu.
Havia d'escapar-se com fos. Va
dirigir-se cap a l'altra ala, a la dreta. L'horror que estava vivint el feia
creure en una última sortida; pensava que, sovint, en aquests temples hi havia
una porta lateral. Què estava passant allà dins? Per què li passava a ell? Res
no tenia sentit. Però Crist, santes, bisbes i sants avançaven cap ell, tots amb
aspecte repugnant, sòrdid; ni tan sols podia saber si eren humans, si estaven
vius o si es movien cap a ell com un exèrcit de cadàvers.
En passar per davant de l'orgue,
aquest va començar a sonar el rèquiem que Mozart havia compost amb motiu de la
mort del seu pare. Si no fos per la por que li dominava el cor i l'enteniment,
hagués rigut en sentir la ironia de la música tenebrosa, amb els seus arpegis, que
havia provocat encara un ambient més sòrdid. Porta, no n'hi havia. D'una sèrie
de capelletes fràgilment il·luminades sortien altres santes i, com no podia ser
d'altra manera, de la capella més ornada i amb més espelmes, va aparèixer sant
Patrici, bisbe, que, junt amb santa Brígida, són els patrons d'Irlanda. La tela
de la túnica i la tiara del sant queien a trossos i deixaven veure l'esquelet
carnós de l'home, que també avançava cap a ell. Darrere, el vestit de la monja
i santa cremava lentament. Tot plegat feia que l'aire fos irrespirable en
aquell lloc cada cop més infernal. La carn cremada, la cera, els vestits rancis
i vells, la sang gotejant, la carn en descomposició, la llum de les espelmes,
el calze amb el seu feix de llum, tot se li venia a sobre. I creia, del cert,
que amb cap bona intenció, ja que potser buscaven una mica de vida per poder reviure.
Però, per què ell? No havia entrat ningú més en aquella església? Potser era
perquè havia perdut la fe? Si havia de donar la vida a algú, sens dubte seria a
la seva dona, no a aquells monstres que cada cop l'encerclaven més i més.
Quan ell pensava que els seus
dies s'havien esgotat en aquest món, sense més remei, tothom es va aturar i va
girar-se cap a l'altar principal. El crani surava en l'aire i, com si fos una
processó, avançava cap al calze als acords d'una música antiga i desconeguda,
cantada per les veus que de sobte ressonaven per tot arreu. Pels coneixements
que ell tenia de llatí, li semblava entendre que cantaven la passió de Crist en
el Gólgota. No sap com va recordar que
havia llegit que aquest nom, en arameu, significa ‘el lloc del crani’. Era
casualitat? Era el crani de Crist? Què significava i què estava passant?
El crani va ser il·luminat per la
llum blava; tots van abaixar el cap en senyal de respecte. Era el moment de
fugir, ara o mai. Tot, excepte la música, s'havia aturat, inclús la llum
tremolosa de les espelmes ara estava paralitzada. Al mateix temps que ell va
fer el gest per aixecar-se i intentar trencar a coces una porta imaginaria, el
crani, amb un feix refulgent, va descendir fins a quedar surant a pocs
centímetres del calze. «Cos de Crist. Sang de Crist», va pensar. Tota aquella
colla de monstres, per molt sants que fossin, van tornar a aixecar el cap i a
mirar-lo a ell. S'acostaven, s'acostaven. La música sonava tan forta que els
timpans li esclataven, la pudor l'ofegava, la primera a tocar-lo va ser la
santa desconeguda que el va tacar amb la sang que rajava sense aturador. El
bisbe, amb les costelles a l'aire, li va prémer el braç. El Crist de la mirada
trista es va posar davant seu, avançant un braç amb el forat del clau al canell,
amb la figurada intenció de tocar-li el cap. Llavors, mullant la mà en la sang
de la santa, va fer-li el senyal de la creu al front i en aquell precís instant
el seu cervell va fer fallida i la por que li fessin res va fer que perdés el
sentit.
No hi ha res més escrit i ignoro
si ho va escriure el meu amic o algun testimoni que va poder escapar.
Uns mesos després, recorrent el
camí que suposadament havia fet el senyor Woodman,
vaig arribar al poblet on havia el temple apartat del poble. En efecte, havien
vist un desconegut amb un carruatge i vestit elegantment passejar-se pel poble,
parlar amb els veïns i interessar-se per la història d'aquelles contrades.
Després va sortir de la vila i va desaparèixer, convençuts que havia seguit la
ruta, vall endins. Tant podia ser cert, com una maleïda mentida.
Una àvia em va apartar de la
rotllana de veïns que s'havia format i em va donar els fulls que havia escrit
el meu amic i que ella va trobar sota del roure que hi ha al prat. Del que hi
ha escrit en aquests fulls, he pogut relatar els desgraciats fets que va patir
el que ara cerco, per si en un últim moment va poder sobreviure a tot aquell
seguit de monstres, figuradament sants. Però sospito que segurament va escriure
les seves últimes paraules en aquest món en els fulls de paper tacats de sang.
La gent del poble es va anar
concentrant a la barana que donava al prat sota del poble i on hi ha
l'església. Una força alhora inquietant i curiosa m'empenyia a entrar-hi.
Potser el senyor Woodman o el seu cos
esperaven alguna mena de rescat.
Vaig girar el forrellat i en fer
un pas sota la porta vaig veure que em trobava dins del vestíbul, que estava molt
ben descrit en aquells arrugats papers. Tot eren portes en aquella habitació,
qualsevol donava accés al temple sinistre. En girar el pom d'una d'elles la
foscor em va envair. Quan els ulls es van acostumar a la llum de les espelmes
enceses per totes les capelles, vaig poder mirar amunt. No comprenia què
passava. Des de fora, el temple era petit, d'acord amb el poble, però jo em
trobava dins d’una catedral gòtica. L'altura de les columnes era impressionant.
Les vidrieres i la rosassa donaven un aspecte màgic, però la llum era tènue. En
la primera capella vaig trobar una urna de vidre amb un crani dins, segur que
era una relíquia d'algun sant local. En avançar, un cop sec em va sobresaltar.
El pom de la porta havia caigut i estava travada. Vaig mirar al voltant i
l'urna també havia caigut fent que el crani rodolés fins als meus peus.
Al poble la gent escoltava atenta
el moment en què sentia el cop de la porta, senyal inequívoca que un altre
caminant havia caigut a la trampa mortal que era aquell temple i al qual ningú d'ells
gosava acostar-se.
La vella que li havia lliurat els
papers rumiava per a ella, «Ara només queda esperar. Aquest venia buscant el
senyor Woodman. Qui vindrà a buscar-lo a
ell? Espero que hagi deixat un bon rastre, i tot escrit. Hem d'alimentar els
sants».
0 comentarios:
Publicar un comentario