Soc petita, de mida vull
dir. Els pares ja ho eren. Bé, és el que m’han dit, jo gairebé no els recordo.
La mare va morir quan jo tenia set anys i el pare, acabats de fer els onze. Ara
en tinc noranta-tres, i els rostres se’m desdibuixen.
Estic recolzada en una
butaca d’aquesta residència on visc... No sé, potser fa set o vuit anys.
Després de la mort de la filla, em sembla recordar que encara vaig viure uns
anys a casa. Sí, deu ser així, perquè recordo la sensació de soledat que sentia
i com plorava, sense ànim de sortir.
Una veu brusca em treu dels
meus pensaments.
—Maria! Això no pot ser!
Has de menjar i beure! Aquesta actitud de deixadesa no és bona. Vinga, posa’t
dreta i obre els ulls! Reacciona!
Reacciona? Per què? Si ja
fa mesos que els dic que vull morir-me. Ja soc vella. Què hi faig aquí?
Ahir va venir el capellà a
fer la missa. Com vaig poder, li vaig dir que em prengués, que m’enterrés a
qualsevol lloc, però que em tragués d’aquí. Res a fer, ell va entendre que el
cap no em regia bé. I jo encara li parlava amb una metàfora en lloc de dir-li
ben clar.
Fa temps que vaig decidir
morir-me i el cos ja m’acompanya, la pell m’ha canviat de color i em tiba tota,
el nas el tinc més sortit i les galtes més enfonsades. El camí ha començat.
Algú crida de nou.
—Maria! Menja! Les teves
netes volen que estiguis aixecada i que mengis. Fes el favor de no posar-ho més
difícil.
Les meves netes volen... I
el que vull jo? Com és que ningú m’escolta. M’empasso unes cullerades d’un puré
fastigós i, a cops de cullera, fan que m’empassi alguna cosa freda. Un iogurt o
una gelatina deu ser. Sento que parlen entre elles i que em posen la medicació
de la nit a cada cullerada. Pastilles i càpsules a dojo, es veu que cal estirar
els noranta-tres anys tant com sigui possible. Em pugen a l’habitació que
comparteixo amb una dona que està més morta que jo, quina enveja.
Com quan era nadó, em
trobo despullada damunt del llit, mans netejant-me i embotint el bolquer em
toquen per tot arreu. Ho he perdut tot, ja no tinc ni la més mínima intimitat.
Dignitat? Ja no la recordo. Una mà amb pressa em treu les ulleres, ara sí que
tot és borrós. Potser la mort arribarà així, cada cop tot esdevindrà més
emboirat fins a una foscor absoluta.
Abans d’adormir-me penso en
els pares, un record fugaç de l’avi amb qui vaig viure més anys, la pobra
filleta meva que em va avançar en el camí. Maleït Alzheimer precoç. L’altra
filla tota la vida maltractada per un fill de sa mare a qui Déu ara ha castigat
amb un càncer, tant de bo es mori aviat. L’anar i venir de les netes, ara em
caso, ara em separo, ara tinc un fill, ara aquest marxa amb el seu pare...
Estic esgotada, tant de tràfec no està fet per a mi.
—Maria! Desperta’t! Has de
prendre l’antibiòtic de la matinada i jo no tinc tota la nit per estar amb tu.
Quin esglai! Crec que
somiava. Què em diuen? Un medicament a mitjanit? Me l’empasso com puc, però la
noia s’enfada amb mi perquè m’ennuego. Jo vaig a un altre ritme, més lent, no
puc fer-hi res. Ara ja no dormiré, el cor em batega a tota velocitat. La dona
del costat ronca, o potser és la ranera de la mort. Intento relaxar-me. Per la
finestra veig un carrer desert. Uns arbres sense fulles, com la meva vida.
Queda tot el tronc, però les fulles que la feien bonica han anat caient totes.
Passa una parella agafada
del braç i em fa pensar en el meu marit, un bon home. Com és que no he pensat
en ell fins ara? Em sap greu, perquè no es mereixia que l’oblidés. Sembla que
em torna la son, se’m tanquen els ulls.
—Maria!... Maria! Noies,
alguna que truqui al metge. La Maria és morta.
0 comentarios:
Publicar un comentario