El cactus i la Lluna

Diuen que en un racó d’un desert molt llunyà, al costat d’una gran roca roja, va nàixer un petit cactus.

Amb el pas del temps i l’ajuda d’una mica de pluja, va anar creixent fins fer-se alt i gran. També li van sortir dos braços i un nas, rodó i pla com una mandarina, i tal com anava creixent alhora s’anava cobrint de punxes. Unes llargues i fines punxes que el cobrien tot i el definien de l’exterior.

I així van anar passant anys, molt feliç, fins ser un bonic i punxent jove.

Si bé va arribar un dia que es va notar estrany, tenia febre i no es trobava gaire bé, no tenia gana, les arrels no li funcionaven, i aquelles punxes tan boniques li van començar a caure, poc a poc, una a una, fins quedar-se sense cap.

Es trobava malalt i sol, tot i que al seu voltant hi havien nascut altres cactus, petits i rodons, alts i prims, de punxes llargues i curtes, de color verd fosc i verd clar, i també moltes herbes i algun que altre arbust.

Molts d’ells al veure el cactus sense punxes van començar a riure i parlar...

-   On s’ha vist un cactus sense punxes? – Reien.

I el cactus cada dia es trobava més trist i sol, però la Lluna que des de dalt ho veia tot, una nit va dir tota enfadada:

-     Prou! Això ho soluciono jo.

I a la nit següent, només sortir de darrere l’horitzó, va dir-li al cactus:

-   No et trobis trist, amic meu. D’aquí tres dies seràs el més envejat per tots aquests que ara se’n riuen de tu.

-   Vols dir que això pot passar?– li digué a la Lluna.

-   Com que surto cada nit que serà veritat!

I la Lluna va seguir el seu camí fins que just abans de fer-se de dia li va fer una ullada.

Anaven passant les hores, quan de sobte una papallona va sortir de darrere la roca, petita, de color blau, i volant, i volant... no podia parar-se a descansar en cap cactus amb punxes. Quan va veure el nostre amic malalt, però sense cap punxa, va volar ràpid cap a ell i s’hi va posar damunt fent-li un munt pessigolles, però la sorpresa només acabava de començar, doncs van sortir desenes, centenars, milers de papallones de tots els colors i mides, amb les ales de color verd, groc o vermell i tota la mescla de colors que us pugueu imaginar.

Totes, totes, es van posar damunt seu, fent-li tantes pessigolles que no va parar de riure en moltes hores.

Els altres miraven envejosos, pensant que era una casualitat.

La Lluna va sortir i es mirava al cactus, tota seria, sabent què portaria el dia següent. Tan aviat com va sortir el Sol, un ocellet amb el pit groc va sortir de darrere la roca, i voltant damunt de totes les plantes i els cactus punxents es va anar a posar damunt del nas del cactus sense punxes, ràpidament van començar a sortir centenars d’ocells, amb plomes llargues, amb plomes curtes, de bec ample i de bec gruixut, amb cresta i sense, grocs, vermells, blaus i verds, algun de blanc també, i alguns de color negre brillant.

Tots van acabar damunt el cactus i, quan van començar a cantar, van fer una cançó meravellosa i màgica. No obstant, ell era l’únic que la sentia bé i tots els altres només sentien soroll.

Aquell vespre alguns companys punxents ja començaven a parlar entre ells. Potser havien rigut massa, i ara estaven una mica gelosos del que li estava passant.

La Lluna va sortir de nou i volia estar seriosa, però se li escapava el riure al veure les cares de tots els cactus, herbes i arbusts.

Com cada nit es va anar amagant, i el tercer dia va començar. Aquell dia no es veia el Sol, uns núvols negres i foscos tapaven tot el cel.

Una gota va caure, i una altra i darrere una altra, i totes es quedaven penjant de les punxes, però un núvol trapella es va posar damunt del nostre amic i va descarregar milers de gotes d’aigua fresca.

La dutxa va ser meravellosa. Com no tenia punxes l’aigua el va rentar, el va refrescar, el va fer riure i jugar molt. I clar, que l’aigua no els arribés mai a tocar ja va ser massa per tots els demés. Llavors ja volien ser amics i jugar amb el cactus sense punxes.

Ell de moment no deia res i els deixava parlar a tots però la Lluna guardava un secret que l’endemà es descobriria.

Va començar el quart dia i el nostre amic es trobava molt bé, tenia un estrany pessigolleig per tot el cos i es sentia diferent. Cap a les onze del matí es va espantar una mica perquè li van sortir una mena de grans per tot el cos que, davant la sorpresa de tots, es van convertir en unes petites punxes, fortes i boniques que durant tot el dia van anar creixent fins ser llargues com abans.

Ai... la Lluna trapella! Ella sabia que l’aigua tenia un poder màgic que faria que creixessin de nou, i sabia que serien tant especials que sempre deixarien caure l’aigua a través d’elles, que sempre deixarien posar-se les papallones damunt sense fer-se mal i que li farien un munt de pessigolles i també que podrien venir tots els ocells del món a refugiar-se entre elles i a cantar-li les cançons que ell volgués.

I com la Lluna va ser la que va fer el prodigi, el nostre amic la volia fer també protagonista.

La següent nit, quan va sortir de darrere les muntanyes, el cactus va avisar els seus amics i els hi va demanar un últim esforç. Ells ho van fer sense pensar-s’ho i quan ja estava dalt de tot al cel, la Lluna no parava de riure, i es que diuen que unes papallones, uns ocells i un raig d’aigua van anar a trobar-la, i no van parar de fer-li pessigolles, de cantar-li cançons i de refrescar-la durant tota la nit...

Des de baix tots els cactus, herbes i arbusts, juntament amb el nostre amic reien també de veure-la tant feliç, i tots recordaven la lliçó que els havia donat.

Ara ja sabien que mai més se n’havien de riure d’un company, fos alt o baix, gras o prim, creixés dret o tort i sobre tot, sobre tot... tingués punxes o no.