Una guineu, el Sol i la Lluna

Expliquen els habitants més vells del poble de la vall, que els seus avis havien sentit una història sobre un poble desconegut i una guineu misteriosa.

A les tardes, tot el poble s'aplegava a la plaça Major i allà repetien les llegendes, contes o històries, que potser eren reals o mitja veritat. També els nens i nenes deixaven de jugar al riu i anaven a la plaça corrents, on s'asseien a l’ombra del gran roure.

Aquell dia, un ancià que normalment no parlava gaire, va dir:

—Recordeu aquella història de la guineu? No hem sabut mai si va ser veritat o no, però és que ja l’explicava l’avi del meu avi.

—Tens raó! —va dir la resta.

—Per què no ens l’expliques? Gairebé no la recordem.

—Bé, bé.... ho intentaré. A veure si la recordo tota, tal com ho feia el meu avi... Hi havia una vegada —va començar— una guineu que va anar al riu a beure aigua, però quan ja estava satisfeta i volia tornar cap a casa, es va adonar que s’havia perdut.

—On és casa meva? —va dir la guineu, tot movent la llarga i gruixuda cua i aixecant el nas i les orelles, per si sentia alguna olor o algun soroll que li fos conegut.

No reconeixent res, va decidir seguir riu amunt, segura que trobaria un camí que la portaria a casa. Va caminar i caminar, i no va trobar cap camí, al contrari, salts d’aigua i llocs tan estrets que encara li feien fer més volta.

Era valenta, i no s’espantava fàcilment, per això, quan es va fer fosc, va decidir jeure sota un teix, caragolada en un racó de la soca de l’arbre, i amb la cua tapant-li el nas. Així va dormir fins que un raig de sol la va despertar, es va espolsar les fulles seques que tenia enganxades i va decidir seguir riu amunt fins a trobar el camí de tornada a casa.

Va anar pujant i endinsant-se cap a la vall, el pas cada cop es feia més estret, les muntanyes més altes, i els arbres més llargs, buscant una mica de sol, sota d’ells només hi havia molsa i alguna planta desconeguda, de les que la guineu no menjava els fruits per por que no li fes mal panxa.

Ja era gairebé migdia quan, entre una foscor absoluta al fons de la vall, va veure unes casetes il·luminades, llavors va adonar-se que realment s’havia perdut.

A poc a poc es va anar acostant a les cases, ara sí una mica espantada, doncs les persones eren de les poques coses de què tenia por.

Quan era al mig de les cases, va sentir una veu que li deia:

—Guineu! Què hi fas tu, aquí? Que t’has perdut?

La guineu va quedar amb la boca oberta, com podia entendre aquell humà?

—Sí, no et sorprenguis. Tots els habitants d’aquest poble parlem la llengua dels animals. Tens gana? Passa dins de casa i menja.

La guineu va entrar a poc a poc i dins va trobar la dona i els seus dos fills, un nen i una nena. Estava desconcertada, perquè l’aspecte de la família, i segurament de la resta del poble, era ben estranya.

Tenien la pell blanca com la neu, els cabells blancs com l’escuma del mar i els ulls blaus, tan clars, tan clars com el cel al matí, a més a més tots parlaven el llenguatge de les guineus, dels ocells, dels rosegadors i dels peixos.

La mare la va cobrir amb una manta de molsa seca i li va donar un plat de sopa. Només de verdures! Aquell poble s’alimentava tan sols dels fruits i les arrels del bosc.

La guineu es va menjar el plat ben a gust, ja que tenia gana de l’esforç fet en remuntar tot el riu. Quan va quedar satisfeta del menjar i més calenta, es va veure amb cor per preguntar-li al pare:

—Vosaltres viviu tot l’any aquí? Al fons d’aquesta vall que no hi entra ni la llum?

—Sí, guineu —va respondre el pare—. Ens agrada molt aquest lloc, tenim aigua, menjar i llenya, però, si t’he de dir la veritat, ens han parlat del Sol i la Lluna, però aquí no els hem vist mai, sempre vivim amb aquesta foscor, tancats en aquest poble i veient només el que la llum dels fanals ens deixa veure.

—Això no pot ser! Ja hi parlaré jo amb ells perquè arribin fins aquí. Heu de viure amb la llum i l’escalfor del Sol i amb la companyia i el misteri de la Lluna.

—Digueu-me bon home, on és l’arbre més alt del fons de la vall?

—És a prop d’aquí, li diem Sa Majestat el Roure Vell, té unes branques tan altes que nosaltres no som capaços de veure-les —contestà el pare tot animat per si podrien veure el Sol i la Lluna.

—Doncs demà al matí m’hi portareu, i ja veureu com això ho arreglo jo –digué la guineu jaient vora del foc i quedant-se adormida de cop, de cansada que n'estava.

Va passar la nit i només se sentien els roncs de la guineu, i el respirar inquiet de tota la família esperant què passaria a l’endemà.

Es va fer l’hora de llevar-se, la mare junt amb els fills preparaven la llet i les galetes per esmorzar, mentre el pare revifava el foc de la xemeneia.

—Bon home, m’acompanyareu fins a Sa Majestat el Roure Vell, i després tornareu a casa, doncs tardaré unes hores per poder parlar amb tots dos, la Lluna i el Sol, i el que he de dir, només ho poden sentir ells.

—Així ho faré! —va respondre el pare a la guineu, que encara no s’acostumava al fet que parlessin la mateixa llengua.

Acabats d’esmorzar, la guineu va agafar aigua per al camí, i ella i el pare van desaparèixer per un camí estret que s’endinsava cap al bosc. Van pujar alguna muntanya, creuar rierols i, fins i tot, van fer una mica d’escalada per una paret recta i relliscosa, fins que van arribar a una plana, on rodejat d’avets es trobava el gran roure.

—Bé, ja hi hem arribat –va dir la guineu impressionada pel volum i l’alçada de l’arbre—. Ara m’hauria de quedar sola.

—D’acord guineu, que tinguis molta sort.

El pare va tornar a seguir el camí per on havia vingut, i la guineu va voltar l’arbre estudiant-lo, per veure per on seria millor pujar.

Cap a migdia va començar a enfilar-se pel tronc, després per les branques més gruixudes, i, finalment per les més primes, fins a arribar dalt de tot, on va poder seure sobre un munt de branquillons i fulles.

Era la tarda ja, el capvespre, i, des d’aquella alçada, veia que el sol estava a punt d’amagar-se, mentre la Lluna ja sortia de darrere l’horitzó.

—Escolta’m Sol! Escolta’m Lluna! —va cridar diverses vegades, fins que tots dos van aturar el seu recorregut pel cel—. Sempre feu el mateix camí, sortiu, pugeu, baixeu i us amagueu; tu, Sol, de dia, i tu, Lluna, de nit. Però no heu pensat mai que potser hi ha pobles que no us veuen? Jo vinc d’un, ara, on viuen tot l’any en la foscor, que no us han vist mai ni a l’un ni a l’altra des de fa moltes generacions. Us ho demano, encara que no trobi casa meva mai més, pugeu ben alt, tot el que pugueu i baixeu a poc a poc perquè puguin gaudir de la vostra llum i calor, i de la vostra bellesa i misteri.

A la guineu li va semblar que tots dos es miraven i feien un gest com dient d’acord, però no els va sentir dir ni una paraula.

Va baixar de l’arbre i amb una mica de pressa, ja que es feia l’hora de sopar, va agafar el camí de tornada fins al poblet.

No va voler explicar res del que havia fet, i van sopar tots plegats, parlant de plantes, de pobles allunyats i de les llengües que parlaven. Un cop acabat el sopar, la mare i els fills van anar al llit, mentre el pare tornava a posar llenya al foc abans d'anar a dormir.

Ells van dormir tranquils perquè no sabien com seria l’endemà, però la guineu es va passar tota la nit dormint amb un sol ull tancat i amb l’altre mirant la finestra del menjador.

Per fi va arribar l’hora i una fina llum va començar a il·luminar tot el poble, cada cop era més intensa, i la gent sortia de les cases mirant-ho tot, els colors que no havien vist mai, la llargada de la vall, l’alçada dels arbres, les cares dels nens... Quina festa més gran que van fer! I portaven regals a la guineu i li preguntaven si seria cada dia així.

—Cada dia! A partir d’avui el Sol pujarà més alt i us donarà llum, calor i més bones collites.

Va anar passant el dia, amb la gent del poble de corredisses amunt i avall, tocant-ho tot, aprenent els noms dels colors, fins que el Sol es va anar amagant i va tornar la foscor amb què havien viscut sempre. Un cert desànim va cobrir el poble, quan, de sobte, de darrere uns arbres va sortir la Lluna a poc a poc, tota rodona i de color plata, donant una llum misteriosa a la nit. Tothom es va quedar badat mirant-la, mai havien vist res tan bonic: que gran, quin color, quina llum... El poble de nou va embogir i li preguntaven a la guineu si la veurien mai més.

A poc a poc la gent se’n va anar cap a casa seva, esgotats d’un dia amb tantes emocions. La guineu i la seva família també van anar cap a casa, i mentre sopaven el pare li va dir a la guineu:

—Et veig moixa! No pots estar-ho en un dia com avui: ens has donat la llum i la vida, i mai t’ho podrem agrair. Estàvem condemnats a viure en la foscor, i tu sola has trencat aquestes cadenes.

—Sí, és veritat, és un dia molt bonic per a vosaltres, potser històric. Però és que vaig arribar aquí perduda, i trobo a faltar la meva família, no sé si els veuré mai més.

—Dorm tranquil·la, amiga meva, que demà retrobaràs la teva família.

«No sé pas com», va pensar la guineu, caient en un son profund, prop del foc de la llar.

Es tornà a fer de dia i els habitants del poble ho seguien celebrant, ara ja veien que això seria cada dia.

El pare li va dir a la guineu:

—Au! Lleva't i acomiada't del poble, de moment, perquè sé que tornaràs. I després anirem vall avall.

Així ho va fer, i a molts els queien llàgrimes d’emoció. Quan havia dit adéu a tothom, van agafar el camí que baixava vall i riu avall. El pare amb pas ben decidit i la guineu més dubtosa d’on anaven.

Es va fer l’hora d’esmorzar i van seure a l’ombra d’un pi.

—Estàs segur d’on anem? —va preguntar la guineu.

—Mira, he d'explicar-te una cosa —digué el pare—. Ja sóc gran i és cert que no he sortit mai del poble, però he parlat amb molts i molts habitants del bosc: conills, llops, ocells de tota mena, granotes, talps... i tots m’explicaven un trosset dels camins de la vall. I els tinc tots aquí dintre, al cap —deia el pare tocant-se el cap amb un dit—. Tu ets l’única guineu que he vist, i per tant sé on viu la teva família, no pateixis, que hi arribarem.

—Que bé! —va exclamar la guineu, mentre feia un mos a l’esmorzar.

Caminaren una estona més, i llavors, en lloc de seguir recte, van tombar a l’esquerra per un camí encara més petit i amb les plantes més altes al voltant, a poc a poc el camí va desaparèixer i les fulles de les falgueres eren més altes que el pare.

Aquest es va ajupir i li va dir a la guineu:

—Ja coneixes casa teva? Mira allà, sota el tronc tombat d’aquell vell auró, hi ha el forat de l’entrada al cau, val més que vagis tu sola perquè amb mi s’espantarien, els expliques qui sóc i jo t’espero aquí.

—D’acord, d’acord! —deia ràpidament la guineu per l’ànsia de veure la seva família i poder explicar-los tota aquella aventura.

D’un salt es va posar a l’entrada del cau i en un moment va entrar dintre. Es van sentir crits i gemecs de tota mena. Els pares ja la donaven per perduda, els germans ja volien començar a jugar de nou tots junts. Però ella els va fer seure a tots i els va explicar l’aventura que havia viscut aquells dies. Llavors va cridar el pare perquè conegués la seva família, però de les falgueres no va sortir ningú, la guineu el va anar a buscar. Potser no la sentia, va pensar, i en arribar al lloc on l’esperava, no hi havia ningú. Va cridar i cridar, i ningú va respondre. Decebuda, va girar cua cap al cau, i llavors va veure un collaret i que en una de les peces de fusta hi havia un escrit: «Per a la nostra amiga guineu, que ens ha regalat el Sol i la Lluna».

—Així diuen que va ser, que el pare va marxar abans que la guineu acabés la història per no destorbar la família. I diuen els que ara entren al bosc —explicava l’avi—, que no saben si la història és veritat o no, però que al capvespre, si no fas soroll i saps parlar la llengua de les guineus, en pots veure una passejant amb un collaret de fusta penjant del coll.