Entre quatre parets i un jardí

Només entrar ja es respirava una mena d'aire casolà. Si bé es veia que no era una casa normal, també es veia que no era una residència habitual. És clar que tenia unes zones comunes a totes les altres: un despatx, una sala per al metge i la infermera, una sala de control, un gran menjador, una àmplia sala d'estar, les cadires de rodes desades sota l'escala, mecanismes que dificultaven als interns poder sortir lliurement, baranes gruixudes i una cuina industrial. A les parets, totes pintades d'un sofert color groc, hi penjaven quadres, dibuixos i treballs manuals fets durant els matins tediosos; un calendari en un lloc destacat assenyalava els aniversaris dels residents de cada mes. Enfront de la porta d'entrada hi havia una de sortida que donava a un gran jardí amb oliveres, lliris i una paret magnífica de xiprers. A l'estiu s'aprofitava més, s'hi feien diferents colles que parlaven de les persones o coses que més enyoraven, o simplement callaven gaudint de la fresca sota els arbres.

Mancaven potser quinze dies per a Sant Joan quan vaig entrar per primer cop com a voluntari en aquesta casa - residència, espantat i avergonyit per haver de conèixer un munt de gent nova. Era un repte important per a mi, pel meu caràcter retret. Cuidadores, directora, treballadors socials, residents i els seus parents, jo els imaginava esperant-me a l'aguait. Il·lús, jo encara no era ningú allà, no existia.

Amb les visites setmanals els avis i les àvies van anar donant-me confiança i complicitat. M'explicaven coses que recordaven i havien marcat la seva vida, quan eren infants, quan va arribar la guerra civil i els seus estralls, els nuvis que esdevindrien marits, de com alguns marxarien massa ràpid, de com altres havien passat una vida en comú.

Jo em vaig enamorar, sí, enamorar, ràpidament de la Montse. Potser sona massa intensa la paraula, però sí, vaig tenir amb ella una relació especial, va ser realment amor a primera vista.

Era una de les més joves, devia rondar la seixantena, tenia el cabell tot lluent, de color blanc i tallat a mitja cabellera. Un clip li mantenia el serrell apartat d'uns preciosos ulls foscos que et miraven amb por, amb vergonya i, alhora, amb ganes  que li diguessis alguna cosa. Alta i de faccions boniques, cridava l'atenció enmig de tota la resta. Vestís el que vestís, tenia aquella elegància innata que tan poca gent aconsegueix.

Em van advertir: 

—Vigila amb ella, és possible que per ser un home et rebutgi. Els té pànic.

Els primers intents d'acostar-m'hi ja deixaven veure aquesta por; ella amb els braços es cobria el cos i es decantava, allunyant-se de mi.

Per sorpresa meva no va ser sempre així. És cert que jo vaig apropar-m'hi molt a poc a poc. Al començament només passava pel costat i li deia:

—Hola, Montse.

Quan vaig descobrir que em buscava la mirada entre les taules plenes de gent, vaig aturar-m'hi uns segons més; un dia li vaig demanar si podia seure al seu costat i va accedir-hi. Li vaig fer un tapet amb paper i l'hi vaig regalar. Al cap de poc temps em va deixar tocar-li el braç suaument, però sempre alerta per si havia de sortir corrents. Tanta fragilitat feia que encara li tingués una estimació més especial.

La Montse gairebé no parlava, responia a tot amb un «Sí» i prou. Vaig començar a fer-li preguntes en què la resposta no podia ser només una afirmació. Ella es quedava parada i no responia, mirant-me amb una certa angoixa i avergonyida, es posava en evidència que no sabia sortir de l'atzucac.

Per sorpresa, va arribar un dia quan a una pregunta em va respondre amb un simple i contundent «No», dues lletres només, però un avanç increïble per a ella. Seguidament, i com si haguéssim obert un calaix, van venir quatre o cinc paraules més: també, barba, llarg, aquest..., les quals vaig aconseguir que digués mirant les fotografies d'unes revistes o algun altre truc.

Recordo clarament el dia que vam fer una sortida amb uns quants residents a la fira de mostres d'un poble de la vora. Ens vam aturar perquè descansessin una estona i beure un refresc, tots anàvem dient: aigua, llimonada, cola...i quan va ser el seu torn, amb una pronunciació perfecta, però, per descomptat, avergonyida, va dir: «Cervesa». Vam riure sense voler, i potser això no li va acabar d'agradar, tot i que també va somriure amb una mirada còmplice, com si fos una nena que hagués fet una malifeta.

Hi havia setmanes que tornàvem enrere i no sortíem de l'afirmació, altres, fent malabarismes amb les preguntes, sortia una paraula nova, però sempre primer intentava evitar-la. Com me l'estimava, la Montse.

Tenia moltes companyes dins la residència, però sempre estava asseguda amb les mateixes internes, que patien un Alzheimer molt avançat, les quals no l'afavorien en res.

Una de les companyes que recordo em feia patir molt, ja que estava obsessionada  amb el fet que tota la resta d'interns estaven bojos excepte ella, i, és clar, acabaria delirant com la resta. Patia molt i sempre et deia el mateix, per si podies fer alguna cosa i treure-la d'aquell diabòlic món on l'havien deixat.

L'altra companya de taula era la Pepita, només esperava que el seu fill la vingués a buscar per anar a sopar i dormir a casa; sempre el mateix cicle, el matí més o menys distret i, ja després de dinar, començava a mirar el rellotge cada minut per si era l'hora de marxar. Moment que no arribava mai.

Amb l'Àngels podies tenir llargues xerrades, ja que tot el que tenia de dolent al cos, ho tenia de bo al cap. Gairebé immòbil, però capaç de compartir unes llargues converses, que a vegades esdevenien terribles, segons fos el tema que tractàvem.

Em va fer esgarrifar la tarda que em va explicar el seu record de la guerra civil. Em va sorprendre molt, ja que estava acostumat a sentir les històries des del bàndol republicà, però ella, que venia d'una família adinerada, catòlica, amb grans cases, moltes terres i tots els homes militars o amb estudis de medicina, em va obrir una porta, millor dit, l'altra fulla de la porta. Terrible, va ser la conversa, que recordava com la mare, quan ella tenia només sis anys, la va despertar perquè s'acomiadés del pare. Ella no entenia res, però recorda clarament com els rojos li van tallar les orelles i van buidar els ulls al pare, abans de matar-lo definitivament. Explicant-ho, ni llàgrimes treia del que devia haver plorat ja.

De nou, la Montse. Un vespre abans de sopar va arribar un premi, grandiós per inesperat:

—Hola, Montse, que tens gana ja?

—Sí.

—Bé, els altres ja han sopat, aviat et tocarà a tu.

—Sí.

—Avui hem berenat pastís de xocolata, que bo estava, oi?

—Sí.

—I saps què hi ha per sopar?

—Sí.

—A veure, diguem, què soparàs de primer plat.

—S... —silenci—. Puré.

—I de segon plat, què deu haver-hi?

—S...—silenci—. Carn.

—I de postres? Què et duran de postres?

—S...—silenci—. Taronja.

Tres paraules noves d'una tirada, junt amb les altres dites, volia dir que ella tenia el vocabulari, però, pel que fos, no l'expressava; potser no se li donava temps, potser no se l'estimulava prou.

Els mesos següents van ser de feina intensa amb ella, cada cop em sentia més a gust i la satisfacció que sentia cada vegada que deia paraules noves devia ser el més semblant a la que tenen els pares quan veuen que els seus fills van aprenent a expressar-se.

Va passar el temps, potser anys.

De sobte, sorprès i espantat, em veig a la residència com a company de la Montse, no pas com voluntari. Molts dels que hi eren ja no hi són, no reconec gairebé ningú. He recuperat la Montse, tenia tantes ganes de veure-la de nou, com l'enyorava.

Ara, cada tarda, no en deixo passar ni una, quan es fa fosc i ve de gust quedar-te entre les quatre parets mirant els olivers del jardí, li agafo la mà, la qual no amaga i, mirant-li els bonics ulls foscos li pregunto:

—Montse, m'estimes?

Ella després d'uns segons, mirant a terra amb aquell punt de vergonya que encara conserva, em respon cada dia:

—Sí.