La teoria divina

El doctor Osvald treballava, des de feia anys, a torns de vint-i-quatre o trenta-sis hores a les urgències de l'hospital d'Haverhill, a l'estat de Massachusetts. Aquella era una nit moguda. Una estona de calma es va veure trencada pel cop violent de les portes que es van obrir de bat a bat en entrar una llitera amb una dona jove, amb el cap i una cama immobilitzats. Damunt d'ella una infermera li feia un massatge cardíac per intentar mantenir-la en vida. Un cop dins d'un box, la responsabilitat passava a l'equip del doctor Osvald.

La infermera va informar:

—Dona, al voltant dels vint-i-sis anys, sembla que té bona forma física, víctima d'un accident de trànsit, fractura oberta a la cama esquerra i ferides a l'abdomen i a la part dreta del cap, dolor intens al clatell, pèrdua abundant de sang, inconscient, hipotensa i ritme cardíac accelerat. Li hem donat morfina per al dolor i atropina per al cor. Pupil·les no reactives. Test de Glasgow, set.

—D'acord —diu el doctor Osvald—, ja m'encarrego jo. Radiografia del cap, abdomen i cama esquerra. Anàlisi general, amb tòxics inclosos. Connecteu-la per veure la saturació d'oxigen, la pressió i el ritme cardíac. Anem primer a aturar l'hemorràgia de l'abdomen.

Tot l'equip es posa en moviment, saben perfectament què cal fer en cada moment, però la situació és crítica i el futur de la noia molt compromès. Un munt de tubs, agulles i sondes es reparteixen per damunt del cos de la noia, al mateix temps que unes tisores li tallen la roba deixant-la només en calces davant de tot l'equip.

Un jove metge adjunt d'urgències, a qui anomenen Gus, col·labora en totes les operacions i ordres que va donant el seu cap. Al cap de pocs segons es produeix l'aturada cardíaca, una infermera posa el gel conductor sobre el pit de la noia, pales elèctriques:

—Càrrega! Tres, dos, un i fora!

La noia s'arqueja, cap reacció. Es repeteix la mateixa acció diverses vegades, però la noia no respon.

—Hora de la mort... a les dues vint-i-quatre de la nit. Cobriu-la.

«Quin desastre de nit, primer un home amb insuficiència respiratòria, que no l'hem pogut recuperar, i ara aquesta noia. Si seguim així, batrem el rècord de morts en una sola nit» anava pensant el doctor Osvald mentre es dirigia a l'habitació de descans per intentar dormir, ni que fos mitja hora.

En un breu espai de temps en què els boxs es mantenien en certa calma, el Gus va tornar on encara era la noia morta, esperant ser traslladada a la sala de cadàvers on la prepararien per si localitzaven la família. En arribar a la sofisticada llitera es va ajupir per poder manipular uns minúsculs aparells que ell mateix havia col·locat amb anterioritat en els flexos i les cames del llit. Va bolcar les dades de cada xip al seu rellotge d'última generació i en uns segons ja era fora, la feina estava feta.

El Gus va estudiar medicina i va acceptar treballar a urgències només per un motiu, era el lloc on els pacients entraven i morien més ràpidament. Diferent de les especialitats d'oncologia o geriatria, que podien tardar mesos o anys en morir. A més a més, a urgències tenia una variabilitat increïble de pacients: infants, adults, vells, prims, obesos, malalts crònics, malalts ocasionals... L'entorn mèdic ideal per a demostrar la seva teoria i, qui sap, potser aconseguir finalment fusionar la ciència i la religió. Ser creador del que ell anomenava Espiritualitat científica. Ser convidat pel papa de torn a Roma. El premi Nobel el veia possible, però ja el tenia molta gent, tampoc el feia patir. El que seria segur és que viuria com un rei la resta de la seva vida, perquè per fer públic el resultat del que havia descobert demanaria milions d'euros, de dòlars... I, a més a més, per cada entrevista o reportatge cobraria més milers d'euros. Seria com un Bill Clinton o com una Àngela Merckel, viatjant d'una punta a l'altra del món i donant conferències a les universitats més reconegudes. Només li calia viure una mica més entre tots aquells mediocres que patien, per si a algú se li descobria una malaltia terminal, moria d'una sobredosi o calia tallar-li una cama infectada de gangrena per una diabetis que arrossegava tota la vida.

La teoria que volia demostrar el Gus era la coneguda com la dels vint-i-un grams, el pes de l'ànima segons ell i segons el doctor Duncan MacDougall, metge també de l'hospital d'Haverhill, una ciutat allunyada de tot, a la frontera amb New Hampshire. L'any 1907 aquest doctor va convèncer sis malalts terminals perquè morissin damunt d'una taula amb una bàscula de precisió capaç de notar diferències de grams en el pes d'una persona. Ell va observar que, de mitjana, en el moment de la mort el cos perdia aquests misteriosos vint-i-un grams de pes. Per a ell no hi havia dubte, era el pes de l'ànima. Aquesta pèrdua de pes, tot i haver-ho pogut comprovar només en sis pacients, sempre era més o menys la mateixa, l'única diferència era que en alguns es produïa en el moment d'expirar i altres al cap d'una estona. També es donava el cas que la pèrdua podia ser de cop o gradualment fins a arribar a l'espiritual xifra.

Però el doctor Duncan McDougall va anar més enllà i per estar segur que era l'ànima, que dotada d'alguna matèria abandonava el cos, havia de demostrar que en altres éssers, mancats d'ànima, no es donava aquesta pèrdua de pes. A qui podia haver estat un rellevant metge només se li va ocórrer sacrificar amb verí quinze gossos, pesar-los en l'agonia i en la mort i observar que realment no hi havia pèrdua de pes. Els gossos no tenien ànima, o més ben dit els humans eren els únics éssers vius dotats d'aquest be diví.

Sí, va tenir opositors a la seva teoria tot i que ell va publicar el seu experiment en revistes científiques prestigioses com la Journal of the American Society for Psychical Research, o a l'American Medicine, però l'astut Clarke Augusto P., a qui Gus odiava a mort, publicava articles en el New York Times criticant i refutant la teoria basant-se en dos pilars: la poca quantitat d'individus mesurats en l'experiment, que l'invalidava ja d'entrada; i que es podia justificar la més o menys pèrdua de pes en el moment de la mort perquè els pulmons deixen de refredar la sang i es produeix un petit augment de la temperatura del cos que es fa evident amb la sudoració, i quan aquesta s'evapora es produeix la pèrdua de pes. Justificava al mateix temps que els gossos no tenen glàndules sudorípares i per tant no es pot produir aquest fenomen.

El Gus havia instal·lat uns petits sensors en els llits dels boxs d'urgències. Els temps havien canviat i evidentment la tècnica informàtica donava unes possibilitats increïbles, transferia tota la seqüència de pesos d'ençà que entrava el subjecte fins que moria o era traslladat. Ell ho podia fer, no a sis pacients, a seixanta o a sis-cents si li convenia, mai ningú el descobriria fins al moment de fer públics els seus resultats. Ja portava molts registres, a més a més, com ell pensava, no tenia registres només d'homes d'avançada d'edat sinó també de dones, infants, tots de diferents pesos, i el curiós era que sempre el pes que es perdia era de vint-i-un grams. Fossis com fossis, l'ànima sempre tenia el mateix pes; l'ésser humà era dotat en el naixement d'una ànima que es mantenia invariable al llarg de tota la seva vida, ni creixia ni es feia més petita, sempre constant. Hi havia, de tant en tant, un pacient en què no disminuïa el pes, però ja se sap que en els experiments científics sempre sorgeix alguna pregunta nova o, en tot cas, les mesures no eren correctes a causa de l'agitació del pacient sobre la llitera en el moment de la mort. A vegades també alguna infermera retirava ràpidament gases, tubs, roba, fent impossible que la mesura fos la correcta.

Aquesta part de l'experiment ja el tenia força avançat amb uns cent cinquanta individus mesurats, suficients per a una bona publicació, però li quedava demostrar la segona part de la teoria. Havia ja sacrificat al garatge de la seva casa adossada uns quinze gossos, però volia arribar a tenir més subjectes per a la mostra. Els anomenava així perquè només eren allò per a ell, subjectes que formaven part del seu experiment. Prou orgullosos haurien de sentir-se de participar-hi i passar a la posteritat gràcies a un personatge com ell, de la mateixa manera que ho van fer Aristòtil, Newton, el matrimoni Curie o inclús Einstein[IH1] .

Tenia dos dies festius, ben merescuts, després dels torns eterns d'hores inacabables, tancat en el soterrani d'urgències sense veure ni el sol. Era l'ocasió ideal per anar a un barri de pijos a segrestar una cinquantena de gossos mentre els seus amos els deixaven passejar sols per la gespa de les voreres, i després a un suburbi on trobaria els gats adients per afegir-los a les mesures i innovar en l'experiment. Si els gats tampoc tenien pèrdua de pes en morir, la segona part de l'experiment quedaria més que demostrada i se sabria que l'ànima seria exclusivament atorgada als homes, en exclusiva, per Déu.

Van ser dos dies frenètics, perquè l'agonia dels gats va ser molt més llarga del que es pensava. Però estava eufòric perquè en tots els casos el pes dels subjectes no humans en el moment de la mort no havia variat ni un mil·ligram. Demostrada la teoria ja es veia a Roma amb l'actual papa Francesc saludant a la plaça del Vaticà. Va dormir unes hores profundament, abans de retornar a urgències, gràcies a uns comprimits sedants, ja que amb l'eufòria que sentia hagués estat impossible sense aquesta ajuda.

Nou torn de vint-i-quatre hores a urgències, polir quatre detalls a l'article i repartir-lo a diferents diaris. Aquests serien més ràpids en editar que les revistes científiques, les quals tardarien mesos en publicar alguna cosa i ell tenia pressa per donar a conèixer al món el seu descobriment.

Una crisi al·lèrgica als fruits secs, diversos talls i fractures, algun hipocondríac pensant que es moria, res interessant, de moment, aquella nit. De sobte, quan ja feia divuit hores del torn i estava descansant una mica en l'habitació, va sentir que les portes s'obrien violentament i com les rodes d'una llitera d'ambulància feien aquell soroll agut tan incòmode quan estan poc engreixades. Es va llevar abans que l'avisessin i va sortir al passadís. Al fons va veure com un grup de gent entrava dins d'un box i el doctor Osvald el cridava perquè hi anés ràpidament.

Era la víctima d'una agressió, un sensesostre d'edat molt avançada a qui uns joves li havien calat foc ruixant-lo primer amb gasolina. L'avís havia arribat tard i tenia el cos gairebé tot cremat amb ferides de segon i tercer grau, la supervivència era gairebé impossible, aviat se li inflamaria la laringe, la tràquea i els pulmons i moriria ofegat. Si no tenia aquesta sort, l'esperava una llarga i dolorosa agonia en una unitat de cremats fins que una sèpsia acabés amb ell.

Però la sort es va girar tot d'una i l'home va començar a fer convulsions, arquejant-se, no hi havia manera de mantenir-lo quiet, amb el dolor que hauria de sentir en refregar les cremades amb la superfície de la llitera. El Gus va desviar un moment l'atenció del malalt per assegurar-se que els dispositius de mesura estaven ben situats, Déu li havia regalat un subjecte més.

Al doctor Osvald aquell moviment del Gus li va semblar estrany, però en aquell moment no tenia temps de mirar res més que al pobre cremat al qual se li estaven desestabilitzant tots els òrgans del cos.

—Morfina, més morfina! —cridava el doctor Osvald—. Hem d'aconseguir tranquil·litzar-lo, després el sedarem. Prepareu per intubar-lo, no aguantarà massa sense respiració assistida, sèrum! Poseu-li sèrum a raig, l'hem d'hidratar com sigui i que algú es posi en contacte amb l'hospital de cremats, que enviem un home així com l'hàgim estabilitzat.

Aturada cardíaca.

—Sortiu tots, gel conductor als pectorals. Tres, dos, un, fora! Res. Tornem-hi. Res. Tornem-hi. Res. Tornem-hi... Res. Deixem-ho? Què dieu? Sí? Doncs hora de la mort l'una i dotze de la nit. Espero que agafin als que han fet això. Comunica-ho a la policia, si us plau. Jo m'estiraré una estona a veure si abans de sortir a les sis del matí puc dormir una estona.

L'Osvald va mentir. Volia que tothom cregués que dormia perquè així que el Gus va sortir del box per rentar-se —era molt escrupolós—, va poder mirar sota el llit i va localitzar els estranys dispositius. Se li va ocórrer mirar en l'ordinador del Gus per si hi trobava alguna cosa sobre aquells dispositius tan estranys i què feia amb ells. Ja feia temps que l'observava amb especial atenció, no sabia dir què però era estrany.

L'adjunt, que no el va sentir perquè estava traient-se del damunt trossos de pell del sensesostre, només pensava a sortir, que no hi hagués ningú al box i poder descarregar les dades.

Va obrir l'ordinador i per sort no hi havia cap contrasenya per accedir-hi, a l'escriptori es veien diverses carpetes; de música, de papers administratius, de fotografies, algun programa descarregat que no tenia idea perquè servia i, en l'extrem superior dret, una icona d'una carpeta, que era un microscopi, anomenada Recerca. Va prémer a sobre del dibuix amb el punter i es va obrir una finestra amb dues carpetes més, anomenades Subjectes humans i Subjectes no humans. Va obrir la dels humans i altre cop diverses carpetes anomenades amb el que va reconèixer com a noms de pacients d'urgències, al final de la llista, un arxiu Excel amb el nom de Resum.

No podia entretenir-se gaire més, el Gus podia tornar en qualsevol moment. Va obrir l'arxiu i li va costar uns segons entendre què estava veient, unes columnes amb números identificades com pesos anteriors i posteriors a la mort dels pacients, moltes fileres avall una xifra ressaltada amb vermell mostrava un «21,3 g».

El va tancar i va veure que hi havia un arxiu de Word anomenat... No podia ser veritat el títol que estava llegint, suant pels nervis i pel que estava descobrint va dir, per a si mateix en veu baixa i remarcant les síl·labes:

—Comprovació experiment Doctor Duncan MacDougall.

Tenia l'aspecte d'un article científic, en els autors hi figurava ell sòl, el resum... Ja no podia seguir llegint. Sabia perfectament a què es referia, qualsevol estudiant de medicina coneixia la història del metge macabre embogit en el seu deliri, això t'ho ensenyaven el primer dia de classe d'honestedat. Aleshores va tancar les carpetes fins a arribar a la de Subjectes no humans. Es va sentir la porta de la sala d'esterilització i neteja i la veu del Gus que deia alguna cosa. Va restar quiet uns segons, paralitzat per tot plegat fins que va sentir la veu d'una infermera que demanava al Gus que anés a signar uns papers, unes medicacions i a recollir els informes que, sí o sí, havia de lliurar-li complets avui mateix abans d'acabar el torn.

Això li donaria una mica més de temps, la carpeta oberta mostrava diversos arxius i també un Excel de resum al final. En obrir-lo va veure que tenia la mateixa estructura que l'anterior, però el nom dels pacients estava substituït per «Gos 1» o «Gat 4» i la raça de l'animal. Al final la mateixa casella ressaltada en vermell amb la xifra «0,7 g».

El cap li bullia i es preguntava si el Gus s'havia aprofitat de la mort de més de cent pacients a urgències i havia sacrificat gossos i gats per demostrar com a certa la teoria del pes de l'ànima. Era boig o què?

Va tancar l'ordinador i el va desar convençut d'agafar a l'adjunt pel coll i ofegar-lo fins que li digués què volia dir tot allò. En sortir de l'habitació va recórrer el passadís fins que, en passar per davant del box, va veure el Gus ajupit sota la llitera. Amb un cop de porta violent va entrar-hi sorprenent el noi descarregant les mesures del pes del sensesostre.

—Què hi fas aquí? Què són aquests aparells? He vist tot el que tens a l'ordinador i digue'm que no és veritat, o tindràs prou anys a la presó per pesar i repesar gent. Animal!

El Gus en veure's descobert va aixecar-se lentament.

—No és tan senzill com es pensa doctor Osvald —va dir amb veu dolça.

—Ah, no? Doncs explica-m'ho perquè el meu cervell de mosquit ho entengui!

—Doctor Osvald —va dir afectuosament, convençut que li explicava un fet meravellós—, no he fet res de dolent, només una recerca per demostrar definitivament l'existència de l'ànima, i per tant de Déu, de manera clara i irrefutable. Jo no he fet mal a ningú,  aquests pacients anaven a morir igualment.[IH2]  I què són uns quants gossos i gats sacrificats? Ja ho ha vist, aquests no tenen ànima i en moren a milers cada dia per tot el món.

»Vostè pot participar del descobriment més gran de la història, direm al món des del balcó del Vaticà que estem dotats d'ànima i que és un fet provat científicament. Per primera vegada ciència i espiritualitat caminant juntes, ja per sempre seran una mateixa cosa. No ho veu? El papa Francesc i el papa Benet XVI amb nosaltres dos davant d'una plaça plena de gent i amb les càmeres de televisió de tot el món sobre nostre. Doctor Osvald, ajudi'm! I potser serem els primers homes a ser declarats sants en vida!

 

—Doctor Gustau, quedis quiet aquí i no toqui res, trucaré a la policia i ho aclarirem tot. Segui tranquil mentre faig la trucada —va dir-li amb un to empàtic un cop s'havia adonat que aquell noi estava boig de veritat.

El doctor Osvald es va acostar al telèfon de dins la sala per trucar a seguretat, i en acostar-se a la llitera per poder agafar l'aparell, el Gus, que ja havia detectat que no l'havia convençut, en un joc ràpid de mans va agafar un bisturí que li va clavar al coll diverses vegades. Malferit, però encara amb força, va donar-li un cop de puny que va fer caure el Gus sobre el cos de l'home cremat. Àgil, el doctor Osvald va baixar les pesades llums i amb un cop ben fort li va esclafar el cap. Pocs segons després queia sense sentit sobre la llitera. Tots dos ferits de mort van traspassar amb uns pocs minuts de diferència.

L'escena era grotesca: el sensesostre mort damunt de la llitera i els dos doctors creuats damunt seu, també sense vida. No ho va entendre ningú.[IH3] [I4]  Els únics que van reaccionar en aquell moment van ser els dispositius que registraven el pes, una pèrdua de només vint-i-u coma vuit grams. Podia ser que un dels dos no tingués ànima? O potser és que una ànima dolenta, si n'hi ha, no pesa res.

Continue

Ruïna

La Marta era a la saleta de cosir que encara conservava aquella petita residència de gent gran de quan havia estat una gran casa pairal. Era el lloc predilecte dels residents, ja que era la més assolellada de totes i la que més vistes tenia gràcies als grans finestrals rematats en treballs de fusta.

De fet, tot això li era indiferent, a la Marta. Tenia noranta-quatre anys, era l'exemple viu d'una persona a la qual la ruïna li havia caigut al damunt. Tot el cos el tenia deixat anar, no podia mantenir cap postura i era tanta la deixadesa que, fins i tot, la mandíbula inferior la tenia despenjada. Asseguda en una cadira de rodes, l'esquena corbada fins a una posició grotesca, incapaç de caminar, gairebé incapaç de parlar, incapaç de viure. Només demanava aigua quan passaves pel seu costat, i en alguna ocasió et reclamava l'atenció amb una veu imperceptible que et deia:

—No em dius res, avui?

La tristesa i el sofriment s'havien apoderat d'ella per veure's ja al final de la vida en aquell edifici del qual ja no sortiria viva. Desitjava la mort i la senties demanar-la:

—Déu meu! Per què no te m'endús ja?

Però el sofriment pesava molt més que la tristesa. Tenia un fill únic que venia a veure-la espaiadament. Així i tot cada dia a la mateixa hora, a mitja tarda quan el sol es començava a amagar, sofria, primer d'ànsia i respirava agitadament. Lentament, encara que estesis amb ella, l'ànsia es convertia en nervis, tremolors i llàgrimes.

—Que no li passi res al meu fill per venir a veure'm. Aquestes carreteres a les fosques són perilloses. No vull que tingui un accident. El meu fill, que no li passi res!

Aquelles frases es convertien en un mantra que repetia sense parar ni un moment, fins que passaven dues coses, o bé es feia massa tard i aquell dia el fill no anava a veure-la o finalment arribava el fill sa i estalvi.

Uns moments de pau i alegria per part de la Marta. El fill, que no tenia gens d'empatia amb la seva mare, encara l'escridassava i l'amenaçava amb no tornar mai més si, quan venia, sempre l'havia de trobar plorant.

La visita es feia curta, ja que el fill no tenia massa paciència, ni l'escoltava a ella quan volia dir-li que se l'estimava, ni a ningú quan li recomanaven que parlés amb el metge per estalviar-li aquells atacs d'ansietat i de pànic.

Amb el que descobriríem amb el temps encara ens va semblar més increïble aquesta falta d'empatia i d'afecte vers la mare. El fill gairebé no parlava amb ella la curta estona de la visita, només li retreia la seva actitud tan negativa en tot el que la rodejava i, sobretot, aquell pànic que a ell li passés alguna cosa quan venia a veure-la.

El que el fill no sabia era que quan ell marxava, es reprenia de nou el temor i l'estat de nervis fins que un cop sopada l'allitaven fins a l'endemà. Ignorem si ella, al llit, sola, seguia sofrint pels viatges del seu únic fill.

Quantes coses que no sabíem d'ella i que va anar desgranant així que va pressentir que s'acostava el final i necessitava dir-ho, però no al seu fill, que s'enfadaria segur, havia de ser algú de confiança. I aquesta ens la va donar a nosaltres.

Ja feia uns dies que, si la llevàvem, es passava tot el dia dormint, ruïna sobre ruïna, vam decidir deixar-la allitada tot el dia. S'anava apagant com una espelma a la qual se li esgota la cera i comença a fer pampallugues. En una d'aquestes lluentors en què s'esforçava per brillar, va voler tenir una conversa amb nosaltres:

—Seieu, seieu un moment si us plau —va dir-nos gairebé implorant—. Sabeu, aviat marxaré d'aquest món, en tinc la certesa, però marxaré en pau. Sí, en pau. Ningú em podrà retreure res. Dos per dos.

—Què vols dir Marta, dos per dos? —li va preguntar la meva companya.

—Quan era jove com ara ho sou vosaltres em vaig casar amb un xicot, ben plantat, no us penseu. Ja veieu el meu fill que alt i guapo que és. Aquell noi era ferroviari i el van destinar a Saragossa, feia viatges des de l'estació central cap a tot arreu: Madrid, Pamplona, València o Barcelona. Mireu, ja us podeu pensar que vivíem amb poquets diners, en uns apartaments construïts per a la gent que treballava a la RENFE. Jo tenia cura d'ell, de la casa i a les tardes ens trobàvem algunes amigues, totes amb els marits fora, per anar a fer un volt o prendre alguna cosa per berenar.

»Vam tenir la sort que al cap de pocs mesos de viure junts jo em quedés embarassada. Imagineu-vos quina notícia, quina il·lusió. Tots dos estàvem encantats de ser pares d'una criatureta. Sí, dos per dos. Va ser el més just.

»L'embaràs va anar força bé, tret dels primers mesos que vaig tenir els típics marejos i vòmits, però després tot va anar bé. Vaig viciar-me amb les olives, havia de menjar-ne a totes hores, petites, grans, verdes o negres, amb aigua, seques o amb oli. Quina desesperació. Estàvem segurs que la criatura sortiria amb una taca en forma d'oliva en algun lloc del cos.

»Jo era mare primerenca i em feia por el moment del part, però totes les amigues em deien que no patís, que era una estona només, i que quan et deixaven veure al teu fill, en un moment em passarien tots els mals. Era la cosa més meravellosa de la vida, donar a llum, ser mare.

»Va arribar el moment, vaig trencar aigües a la cuina de casa i una veïna va trucar a un parent per dur-me a l'hospital. Aquell dia el meu marit estava de viatge a Còrdova, no hi seria per al naixement del seu fill o filla gran, perquè, és clar, volíem tenir-ne almenys tres o quatre.

»Hores i hores de dolor per les contraccions, va ser terrible, el metge venia de tant en tant i em deia: «Marta, encara falta, que no dilates, esperem una estona més». Sí que vam esperar, sí. Tant vam esperar que la criatura no va poder sortir per culpa meva, per no ser bona mare i va morir dins meu.

»Què us haig d'explicar? Nou mesos esperant la criatura i al final ni me la van deixar veure. Sola en aquella habitació, buida per dins, buida del cap, buida de companyia. Van ser uns mesos terribles. Tothom em deia que jo no tenia la culpa, però jo no ho sentia així. Per què no havia deixat venir al món el meu fill?

O potser era una nena, mai m'ho van dir, ni jo vaig preguntar-ho. Estava tan dessolada que ni sé què van fer del cos petitet.

»Uns mesos més tard vam tenir la sort que vaig tornar a quedar-me en estat. Una altra oportunitat, que feliços érem, per fi tindríem un fill. Aquest cop no vaig tenir marejos ni vòmits, bona senyal. El vici per les olives va venir de nou, quin desfici que tenia, però no estalviava ni una, en menjava tantes com en volia. Van transcórrer els mesos, s'acostava el part i m'atenia un metge nou, jo li vaig dir el que havia passat amb l'embaràs anterior, que no passés de nou. No hi ha medecines per a això? Li preguntava jo a cada visita. Ell em tranquil·litzava dient-me que hi havia altres mètodes perquè naixés la criatura, amb unes pinces —que crec li deien 'fòrceps'— m'ajudarien i que tindria el meu fill sa i estalvi als braços al cap de pocs dies.

»Aquest cop van venir primer unes contraccions i després vaig trencar aigües. Déu meu! Com resava jo perquè naixés sa. Un cop a l'hospital m'esperava jo sola en una sala annexa al paritori. El meu marit tenia dies lliures i matava el temps a la sala d'espera, de fet només ens separava un envà. Les hores passaven i les contraccions eren cada cop més fortes, em van dur a la sala de parts i, tal com havia dit el metge, amb les pinces estirarien el fetus perquè naixés el nostre primer fill. Una infermera se'm va acostar amb una mascareta i em va dir que, perquè no fos tan dolorós, m'adormien, que ja em despertaria a l'habitació amb el meu fill. Vaig perdre el món de vista i sí, tal com va dir la infermera, em vaig despertar a l'habitació. Però el bebè no era per enlloc, només el meu marit que m'agafava les mans i amb una cara que no va caler que m'expliquessin res. Alguna cosa no havia anat bé i el nen va nàixer mort. Aquest sí que vaig saber que era un nen, però tampoc me'l van deixar veure, es veu que amb les pinces van haver de fer massa força perquè jo no vaig dilatar prou. El pas per dintre meu va ser incompatible amb la seva vida. Un altre cop el mateix, no m'ho podia creure, dos embarassos de nou mesos i cap fill al món. Què seria de nosaltres? Quina mena de mare era jo? Es quedaria el meu marit al meu costat o marxaria? Per què volia una dona que no li podia donar fills? Pitjor encara, que els hi posava gairebé als braços per arrabassar-los-hi un minut abans que arribessin al món. No podia ni mirar-lo a la cara.

»Quins mesos més negres vàrem passar, fins que un dia ens van dir que traslladaven el meu marit de Saragossa a Tarragona. Que bé ens aniria aquell canvi d'aires, fugiríem d'una ciutat tràgica per a nosaltres, deixaríem enrere on estiguessin els dos cossos dels meus fills, els oblidaria, potser, i tornaríem a començar a Tarragona.

»Un cop a la nova ciutat, el mar em va retornar les ganes de viure, immens com l'amor d'una mare als seus fills. Solejada, càlida fins i tot els mesos d'hivern, temptadora per a l'amor... Com no? Al cap de pocs mesos estava embarassada per tercera vegada.

»M'agradaria saber parlar millor i poder-vos explicar la mescla d'alegria i terror que sentia. Sí, molt bé, estava embarassada, però si havia d'acabar igual que les altres vegades, de què serviria? Potser jo no era prou bona per ser mare, però llavors per què Déu feia que em quedés en estat i me'ls prenia en l'últim moment.

»La sorpresa va ser majúscula quan el metge de l'hospital mirant-me als ulls em va dir que ho tenia ben clar, que seria mare, que tindria un nadó entre els meus braços. La solució era ben fàcil, quan arribés el moment del part em faria la cesària, jo no dilatava o els ossos eren massa estrets i no podia nàixer el crio de part natural. Encara em ressonen les paraules dins del cap: «No pateixis més, Marta, tindràs el teu nadó en braços ben aviat». Jo, de totes maneres, no vaig estar tranquil·la fins que va ser així.

»El mateix que les altres vegades, trencar aigües en el lloc més inesperat, córrer cap a l'hospital, una habitació d'espera sòrdida, tot era igual fins a aquell moment. Per què havia jo de confiar en aquell metge? Tot era igual que les altres dues vegades, les contraccions, la pressió que feia el fetus, o la criatura... Ja no sabia com dir-li.

»Una porta es va obrir i en la mateixa llitera on era se'm van emportar a un quiròfan. Altre cop la veu del metge, aquest cop més confosa, ja que m'havien posat una mascareta amb anestèsia, que em deia: «Marta, ha arribat l'hora».

»Vaig obrir els ulls, potser havien passat cinc minuts o cinc hores, no ho sabia. Inconscientment les mans van anar a la panxa, estava buida com les altres vegades. En tombar el cap en direcció a la finestra vaig veure el meu marit dormint en una cadira, semblava cansat. Silenci. No se sentia cap plor ni cap soroll de cap criatura. Havia tornat a passar, el nadó segur era mort. M'hauria agradat ser jo la que morís en aquell moment, una tercera vegada era una prova que ja no podia superar.

»La porta de l'habitació es va obrir lentament, com si no volguessin despertar ningú. La infermera va entrar amb un llitet per a nadons i dins, sabeu què hi havia? El meu fill, un nen, sa i preciós. El meu marit es va aixecar i em va besar en el front. Érem pares, ho havíem aconseguit, pel camí quedava molt de dolor, molta culpa, però ara podia demostrar a tothom i a mi mateixa que podia ser mare.

»Però la vida i la ment de les persones és perversa, feta per a la maldat, tot preparat per fer-te caure. Així, sense adonar-me'n, em vaig tornar en la mare més protectora de tot el món. Al meu fill no li podia passar res dolent, l'havia de protegir de tot i de tothom, la por es va convertir en mania, la mania en obsessió, l'obsessió en bogeria. Amb el meu marit no vaig voler tenir mai més relacions sexuals, un fill era per cuidar-lo i estimar-lo més que a ningú, no podia compartir l'amor amb el meu marit o amb un altre fill. Era el meu fill, era el meu fill i ningú semblava entendre tanta protecció. N'havia perdut dos, no estava disposada a perdre'n un tercer.

»Però la història fins aquí només fa que començar, encara quedava tota una vida per fer-me jo vella i el meu fill, gran.

»Us penseu que no sé que em poso encara histèrica quan sento que està en perill o que li pot passar alguna cosa. Si morís per venir-me a veure, si tingués un accident per la carretera, mai podria perdonar-m'ho. Digueu-me que em tranquil·litzi, doneu-me ansiolítics, el que vulgueu... Jo seguiré patint mentre estigui en aquest món.

»Un dia en despertar-me sola a casa, quan el meu marit ja havia marxat a la feina i el meu fill a l'institut es va produir la revelació, la solució de tot, vaig entendre que la culpa no era tota meva i el meu cap va començar a treballar a tota velocitat. El pla havia de ser ràpid i net. No podia permetre'm el gust de veure'ls patir, ràpid, el truc estava en el fet que fos un moment a la meva vida i fugir d'allà sense mirar enrere.

»Em vaig informar bé, vaig estalviar d'amagades, vaig mirar els horaris dels autobusos per poder fugir. Finalment, en una casa ruïnosa del Serrallo em van donar la munició i la pistola. Ja ho tenia tot, no em podia tirar enrere, només calia esperar el dia i el moment idoni per desfer-me d'ells dos i així acabar amb el patiment i amb el sentiment de culpa.

»Aquell dia em vaig llevar molt aviat, amb l'excusa de marxar a veure uns parents. Tenia llibertat de moviments. Aniria on em pertocava i, com tenia planejat, acabaria amb ells, els quedaven poques hores de vida i a mi tota la resta de la meva per descansar. No podia sortir res malament, era molt fàcil, entrar on eren, esperar que estiguessin sols i, sense dubtar-ho, un tret al cap de cada un. Després segons havia planejat havia d'arribar la pau, la pau per sempre.

»Així ho vaig fer, només calia decisió per no errar en els trets, havien de ser mortals. Vaig aconseguir arribar on estava un, el vaig mirar, em va mirar amb cara de sorpresa i el tret va entrar pel front. Vaig trobar l'altra no massa lluny, tampoc sabia què passava, no entenia res, què feia jo allà dreta amb una pistola a la mà. Un altre tret, tots dos morts, ara de tornada a casa havia d'envair-me la pau.

»Però no ha estat així, la vida cruel ha seguit corcant-me per dins sense cap misericòrdia, lentament, a poc a poc perquè fos més dolorós.

»Havia anat fins a Saragossa, hi havia matat els dos metges que van matar els meus fills. Dos per dos. Què era el que no funcionava? Perquè seguia patint que no li passes qualsevol cosa al meu fill.

—Truquen a la porta, vaig a obrir —va dir una de les noies, pensant que la pobra Marta delirava.

—Hola, bona nit —va dir la Mossa d'Esquadra.

—Bona nit, què fas per aquí? Et toca torn de nit —va dir la cuidadora. Era una comarca petita en la qual tots es coneixien.

—Malauradament sí, hi ha hagut un accident entre un tractor i un cotxe aquí a prop.

—Aquí tancades no hem sentit res. Ha sigut molt greu?

—L'home del cotxe a mort a l'instant, és el fill de la Marta, la de Tarragona.

La Marta dins del llit veia com el cotxe dels Mossos feia pampallugues. Ara esperava que entrés una cuidadora per donar-li la notícia. Estava segura que el seu fill era mort. Això una mare ho sap. No l'enganyarien de cap de les maneres.

Al cap de pocs minuts, la Mossa i la cuidadora entraven en l'habitació de la Marta.

Ella, sense moure's, agafava fortament dos casquets de bala que guardava sempre en una mà.

—Marta... —va dir la cuidadora.

—Dos per dos, dos nens per dos metges. Per què no n'hi ha hagut prou? Cinc minuts més i potser sóc jo la morta. Qui éreu els que em demanàveu que no tingués por?

Continue

Qui et va posar Dolores?

La tarda començava a caure en la residència d'avis. Hi havia una filera de butaques enfrontades a uns finestrals que deixaven veure tota la superfície boscosa de les muntanyes i, al fons, el següent poble, al qual s'arribava per una carretera tortuosa d'aquella comarca tan apartada.

En la tercera butaca, la que hi donava més estona el sol, hi havia asseguda una dona menuda de cabells blancs i ulleres gruixudes. Anava vestida còmodament amb uns pantalons amples grisos, un jersei de llana verd i, als peus, uns gruixuts mitjons de llana amb unes sabatilles que li cobrien tot el peu amb un folre gruixut. Tota cedida per la residència. Sempre havia estat fredolica i ara, a noranta-tres anys, un lleuger corrent d'aire representava un huracà per a ella.

Es desplaçava amb un caminador i l'aspecte fràgil que emanava feia apropar-te per parlar amb ella i passar una estona, però, un cop a prop, la seva actitud era molt esquerpa, mirava de reüll a tothom i la conversa es limitava només a si ella necessitava alguna cosa essencial. Dormia sola perquè amb totes les dones que havia compartit habitació la convivència va ser desastrosa, la Dolores sempre acabava acusant-les de petits furts i altres malifetes.

Mirava pels finestrals a l'infinit i potser estava recordant, en el seu actual aïllament, el barri i la família que tenia a la ciutat.

Casa seva estava en la desena planta d'un dels molts edificis altíssims típics de l'extraradi de les grans ciutats. El seu ara tenia un color beix brut, però encara tenia alguna zona on es veia el groc lluent original. Des de baix es veia un reguitzell de fils amb roba estesa de tota mena. L'espai entre edifici i edifici era tot de formigó. L'arquitecte que va idear el barri el va fer amb la mateixa fredor vertical que horitzontal, totes les zones comunes eren dures, grises, ni un racó per jugar els nens. Uns edificis, per la situació a la ciutat i per la situació entre ells, àvids de gent amb pocs recursos, àvids de tràfecs més o menys il·legals, àvids de prostitució i també de nombroses històries sòrdides.

La família de la Dolores havia aconseguit escapar, almenys unes hores a la setmana, de tot aquell entorn. Les tardes del dissabte i tot el diumenge estaven en una petita parcel·la on cultivaven un hort i on amb penes i treballs havien construït una caseta per poder passar les nits del cap de setmana.

A la vora de l'hort corria una esquifida riera i en el trosset que quedava al mig la Dolores feia una mica de jardí, un racó verd en la seva vida del qual estava molt orgullosa. Les seves flors preferides eren les hortènsies, a les quals al final de l'estiu tallava les flors i amb uns esprais de pintura daurada i platejada les pintava per adornar algun racó de la casa. Les veïnes estaven sorpreses d'aquelles flors tan lluents que donaven un aire de luxe a les seves cases. Així, el moment de repartir les flors a unes o altres veïnes es convertia en tot un petit esdeveniment de l'edifici número vint-i-tres, escala D, desè pis i porta cinquena.

La Dolores havia arribat a aquella residència tan allunyada casualment, ja que en aquells moments era l'única amb una plaça lliure per poder acollir-la.

Ella no entenia què hi feia allà i només volia sortir d'aquella presó, demanava ajuda a qualsevol que s'acostés perquè ella, per si sola, no podia. Estava tan a disgust que no li agradava res, ni el llit, ni el menjar, ni el personal que tenia cura d'ella, ni el personal sanitari, ni els companys, ni les companyes, per no agradar no li agradaven ni les vistes. Tot li anava en contra i creia que la gent ho feia expressament per fer-la patir, tothom anava en contra d'ella.

La vida de la Dolores en aquella desena planta no havia estat fàcil segons explicava ella. El marit es gastava tots els diners de l'esquifit sou que guanyava com a manobre entre les màquines escurabutxaques dels bars, les copes de conyac barat i alguna prostituta de tant en tant. Això provocava que en arribar a casa l'ambient que creava no era precisament el d'una llar familiar, i amb violència física, insults i amenaces, la Dolores, si no volia ser apallissada, havia de passar pel llit per satisfer l'últim desig d'aquell marit. De la repetició inacabable d'anys i anys suportant aquests maltractes la Dolores va parir sis fills, cinc noies i, finalment el sisè, un noi.

En la butaca de la residència o a les hores en què estava allitada sense son recordava tots aquells anys agredolços en què es combinaven les amenaces i un nou embaràs amb veure créixer les seves criatures. A ella li feia il·lusió veure'ls una darrera vegada, malgrat que en un racó del cor hi havia un sentiment estrany cap a ells, no eren fills de l'amor sinó de la força.

La vida, a vegades, sembla que tria una persona i s'aferra a ella fent-li viure tota mena d'experiències doloroses. Això li va passar a ella, la nena a la qual uns pares havien batejat amb el nom de Dolores.

Els fills es van anar fent grans sense adonar-se'n que ella envellia. La Dolores no va saber mai llegir ni escriure, però va educar els fills el millor que va poder. No va haver-hi prou amb aquella educació i la vida seguia castigant-la, de manera que un darrere l'altre van anar caient al costat equivocat de la vida. Les dues filles grans es van tornar exageradament egoistes i violentes, de seguida van marxar de casa, però tornaven periòdicament a buscar diners, mobles, roba o qualsevol cosa que poguessin treure-li a la mare; si no aconseguien el que volien, a la Dolores li queia una pallissa. La tercera va tenir dos fills, dels quals no van saber mai qui era el pare. De ben petits, un dissabte en què el centre comercial estava a vessar de gent els va deixar abandonats a la secció de joguets perquè algú se'ls endugués. No volia fer més de mare. La Dolores no els va veure ni va saber mai més res dels seus néts, sense dret ni a acomiadar-se'n. La quarta, potser la més intel·ligent de la família, va marxar amb un xicot sense mirar enrere i deixant-ho tot. Mai més van saber res d'ella, ni la seva mare que se l'havia estimat tant, era una filla especial. La cinquena filla junt amb el seu germà petit van muntar un negoci de petits traficants de drogues a casa la Dolores, ella ja era massa gran per entendre què passava amb tant anar i venir de gent. «Són amics!» li deien perquè no rondinés.

El seu marit rondava com un corb pel barri, però ja no vivia a la mateixa casa. Després d'una baralla, anys enrere, en què es van enfrontar el marit amb una navalla i la Dolores amb un ganivet de cuina, li van imposar una ordre d'allunyament. L'home va malviure des de llavors per les entrades d'aquells gratacels superpoblats.

Al vigilant de l'estació de metro li va cridar l'atenció aquella dona que devia rondar els noranta anys amb una bossa d'anar a comprar al mercat que semblava mig plena de roba. Des de primera hora del matí que la veia asseguda en un banc de pedra sense pujar a cap tren. Va trucar al telèfon d'emergències i al cap d'una estona llarga van arribar dues noies molt joves dels serveis socials.

A les oficines només sabia dir que es deia Dolores, que una veïna l'havia portat fins allà, dient-li que s'esperés, que ja passaria a recollir-la.

No recordava ni el seu cognom, ni l'adreça on vivia, sabia que tenia sis fills però insistia que els havia tingut a la força, violada cents de vegades pel marit, no sabia què havia passat, però recordava haver sofert molt a la vida.

També recordava un Nadal, no estava segura si havia estat l'últim en què va aconseguir reunir cinc fills i el marit a casa, la quarta no la va localitzar. Sabia cuinar i va preparar un bon pollastre farcit, calia celebrar un Nadal com Déu mana. Tota la resta eren dades inconnexes i de difícil verificació.

Els serveis socials van trobar-li una plaça en aquella allunyada residència mentre intentaven localitzar algun fill, parent o veí. Tot això tardaria cert temps, ja que la dona estava totalment desmemoriada i indocumentada. En aquells moments era menys que ningú.

I així va ser com va marxar d'aquest món. Mirant a l'infinit pels finestrals de la residència de la qual tenia tant desig de fugir. Potser només va poder recordar el seu jardí, l'únic que l'havia satisfet una mica en aquesta vida. Els ulls se li van anant tancant a l'hora que el cor se li aturava.

Va ser enterrada en un nínxol cedit per l'ajuntament, sense veïns, sense amics, sense família, sola. Allà van quedar les seves restes amb una inscripció mal feta al guix de la paret amb el seu nom, només Dolores, i la data d'aquell dia.

Anys més tard, la quarta filla a qui havia batejat amb el seu nom, va tornar al barri. A casa seva hi vivia una altra família, que no li va saber dir res de la seva mare, gaire bé tots els veïns eren diferents. Només un matrimoni gran li va poder dir que va desaparèixer d'un dia per l'altre i que dels fills ja no sabien res més des d'un Nadal que el van passar tots junts.

A la Lola, així li deien a la filla, se li va acudir anar a la caseta del cap de setmana on tant havia jugat. En arribar se la va trobar amb el sostre mig enfonsat, tot l'hort era un herbassar i no es distingia res del que havia sigut. La casa amb la porta rebentada estava destruïda totalment per dins, plena de vidres per terra i les parets totes pintades amb lletres, dibuixos i calaveres fets amb esprai, uns matalassos ronyosos a terra deixaven entendre que hi havia viscut algun sense sostre o que era utilitzat per drogoaddictes, veient les xeringues que estaven escampades per terra, o per prostitutes. Que sòrdida era aquella casa, tant bonica que havia sigut.

En tornar a sortir a fora va veure com encara sobrevivien les hortènsies, el tresor de la seva mare, les úniques supervivents del que semblava una família desapareguda.

Es va entrebancar amb alguna cosa i va caure a terra. En obrir de nou els ulls va saltar enrere horroritzada. Al davant, mig enterrat hi havia un crani humà i en mirar-se el peu per veure que l'havia fet caure encara li va agafar més pànic, ja que semblava un fèmur que sortia de sota les hortènsies.

Després de la trucada al servei d'emergències, la policia va acudir de seguida. La van mantenir apartada atenent-la en una ambulància mentre els de la científica treien les restes de sota les flors.

Els dies passaven lents mentre la policia feia les seves recerques. Ella s'estava a casa d'una amiga, l'única amb la qual havia conservat la relació tots aquests anys, però sempre sense preguntar per la família.

Al cap d'un mes la van citar a l'oficina de l'inspector de policia.

—Senyora Dolores —va dir l'agent amb veu greu.

—Digui'm Lola, si us plau.

—Ja tenim els resultats forenses de la troballa al jardí de la caseta.

—I...? —va preguntar-li la Lola per saber d'una vegada què hi havia sota les hortènsies.

—Prengui-s'ho amb calma, tot el temps que necessiti. Sota les hortènsies hi havia sis cadàvers, el seu pare i els seus cinc germans. Les mostres de l'ADN no deixen cap dubte. A l'estómac de tots hi havia les mateixes restes de menjar, sembla que és pollastre mesclat amb raticida. Tota la seva família, excepte la mare, que ja és morta, va ser assassinada, sembla ser, en un dinar familiar. Vostè n'és l'única sobrevivent.

La Lola va començar a plorar, però al contrari del que pensaven els policies no era de desesperació, era d'alegria. La mare havia venjat així tota una vida de maltractaments per part del marit i dels fills.

La Lola, eixugant-se les llàgrimes i mirant a uns cohibits policies, que no sabien com reaccionar davant de la magnitud de la tragèdia, els va dir:

—Qui li va posar Dolores la va ben encertar.

Continue

Una bona tarda

Per no tenir, no tenia ni nom propi. Quan va néixer els pares van decidir posar-li Mariona, però el pare, en el moment d'inscriure-la, va dir-li al funcionari:

—Marilyn!

Estava boig per la Marilyn Monroe i, sense fer cas a la dona, li va posar aquest nom a la seva filla. La Marilyn feia vint-i-set anys que treballava de correctora a la mateixa notaria, tancada en una habitació grisa i avorrida que hagués deprimit a qualsevol. Tot  i això, ella aguantava com una lleona sense entendre com el notari encara dubtava entre benedor i venedor en cada escriptura de compravenda. Seia a la mateixa cadira des del dia que va entrar en aquell traster reconvertit en despatx, els peus no li tocaven a terra i els farbalans de les mànigues li molestaven molt, tant com abans, quan corregia amb llapis com ara, que ho feia amb ordinador. La roba massa ajustada per com era de grassa i unes sabates de taló alt i de deu temporades enrere, junt amb el maquillatge cridaner, li donaven un aspecte còmic que produïa un efecte hipnòtic pel qual ningú podia deixar de mirar-la.

Soltera i sense expectatives de tenir parella, ja rondava la cinquantena, filla única, ja que el seu germà petit va morir feia ja una pila d'anys, i amb els dos pares contínuament malalts a casa... El futur no era massa engrescador.

Tenia els ulls vermellosos de tanta estona davant la pantalla de l'ordinador, ja eren quarts de vuit del vespre. Habituada a quedar-se a fer hores extres, no podia parar ni un moment. Les escriptures, sense excepció, sempre eren urgents, per a l'endemà al matí. Aquell dimarts, ordinari i avorrit com la resta de la setmana, ja estava arribant al final quan, en girar el full del plec de paper oficial, va veure «Abinguda Maria Cristina», ja era massa per aquell dia, no va poder seguir treballant i allà es quedava tot fins a l'endemà.

En sortir del seu cau va revisar al taulell de la recepció els documents per corregir que li havien deixat per a l'endemà, amb l'extraordinària sorpresa de trobar, entre el feix de carpetes i la columna de fusta, una pistola. La va agafar al·lucinada i va seure en una de les butaques de cortesia que omplien aquell espai.

—Una pistola —va murmurar—. Carregada, plena de bales. Qui la pot haver deixat aquí?

Aquella arma, lluny d'espantar-la, la va fer sentir poderosa, la va besar i, en un camí de baixada, la va fregar entre els seus pits, el ventre i entre les cuixes. Era l'amant que no havia tingut mai, el que la protegia dels altres, el que la feia estar per damunt de tots. Era el seu home, el company... El revòlver li donava plaer en aquell tacte fred amb l'entrecuix tebi i, per primera vegada, imaginava i sentia el que creia que era el més semblant a jeure al llit amb un home.

Passat aquell acalorament inicial i  la sorpresa de la troballa, la va guardar dins de la bossa de xarol color rosa brillant i va decidir que, si l'havia trobat ella, era que el destí havia fet que fos així. No sabia encara què faria, si anar a la policia o quedar-se-la i no dir res. Si algú buscava la pistola els pròxims dies per la notaria, ella no en sabria res.

Com sempre era l'última que marxava de la feina, va tancar la porta de fusta gruixuda de la notaria amb tres claus diferents. Estava al quart pis i, en pitjar el botó que cridava l'ascensor, va sentir com la maquinària vella i sorollosa de l'aparell es posava en marxa. Va obrir la reixa de l'ascensor vetust, la porta interior de fusta es va tancar i, mirant-se al mirall interior mentre baixava a la planta baixa, es va posar unes desproporcionades ulleres de sol de pasta negra. Havia nascut una nova Marilyn.

El garatge on guardava el cotxe estava només a dos carrers, era públic, però la notaria tenia un acord i tots els treballadors hi tenien plaça reservada. La seva, com no podia d'altra manera, era la més allunyada i estava a la planta menys cinc.

De nou en un avorrit ascensor va baixar, tota altiva, fins al pis on l'esperava el seu petit cotxe utilitari. Va seure damunt de dos coixins que li permetien una moderada visibilitat dels carrers, i a l'extrem del seient, per poder arribar als pedals.

El cotxe es va posar en marxa i suaument va sortir de la seva plaça d'aparcament. En anar a creuar per davant de les escales per pujar o baixar a peu, una dona jove en va sortir de sobte, ella va poder frenar quedant a dos dits de les cames de la noia, la qual va començar a cridar-li tota mena d'improperis i insults. La Marilyn va baixar el vidre donant voltes a la maneta.

—Perdona, has sortit de sobte i no t'he vist. Estàs bé?

—Bé, de miracle! Qui et penses que ets tu? Com vas així per dins del pàrquing? Estàs cega o què? —no deixava de cridar la noia, sense escoltar les disculpes.

Un tret amb un soroll apagat es va sentir per tota la planta, la noia va caure a terra amb un forat al front, morta i dessagnant-se. La Marilyn, des de dins el cotxe amb les ulleres de sol posades al cap, somreia. Ja havia trobat una utilitat a la pistola. Mira que fàcil, prémer el gallet i tot havia acabat. Silenci, ara ja ningú l'escridassava.

Mirant-se la noia ara muda i fa un moment cridant com una boja, va decidir no deixar-la allà tirada, la portaria a algun carreró per deixar-la i que tardessin una mica a trobar-la.

En baixar del cotxe va ser conscient de com era d'alta la noia, va cavil·lar com podria fer-la cabre dins del maleter. Era el primer tret i se sentia poderosa, ni espantada, ni amoïnada, ni gens de por. Ara tenia el poder ella.

Com va poder, va encabir-hi la noia, que va acabar en una postura esperpèntica. Sagnava de tal manera que es va xopar el vestit, però lluny de penedir-se pensava que ja el rentaria, que de vestits n'hi havia molts, però eren ínfimes les possibilitats de trobar una pistola carregada, i per tant havia de gaudir-ne.

Va tancar la porta del maleter del cotxe, ajustant-se el vestit es va mirar al retrovisor i va tornar a engegar el cotxe. Lentament va anar avançant, donant la volta a la planta fins a arribar a la rampa de pujada, on un conductor novell estava fent una sèrie de maniobres per encabir el seu cotxe enorme en un lloc evidentment més petit.

La Marilyn es va aturar, pacient, fent-li senyals al noi perquè no anés de pressa i no és poses nerviós. El noi li va agrair també fent gestos. «És bufó, aquest xicot» va pensar ella. «Té pinta que podria arribar a ser un bon marit.»

Els minuts passaven i el noi, molt maldestre en la conducció, cada cop quedava més travessat al mig del passadís. La Marilyn va baixar del cotxe i es va acostar al noi.

—Hola, em deixes donar-te un cop de mà? Són difícils aquests cotxes tan grans.

El noi se la va mirar bé, ara que era fora del cotxe i li va recordar l'agent de policia que feia d'informàtica a la sèrie Ments criminals, que emetien a la televisió passades les dotze de la nit.

—Eh... i tant! Em faràs un favor, perquè jo no me'n surto —va dir el noi intentant no mostrar sorpresa.

—Au! Tira cap a l'altre seient, que jo te'l poso a lloc en un moment.

El noi va passar per damunt el canvi de marxes i va seure al costat. Ella, amb un gran esforç, va pujar al cotxe enorme i es va aposentar al lloc del conductor. Va treure la pistola i un tret al cap del noi el va matar instantàniament.

«Llàstima de mascle» va pensar ella, mentre amb gran agilitat aparcava el cotxe en un lloc adient a la seva mida. Se'l va mirar de dalt a baix, fins i tot en aquella posició tan estranya en què havia quedat després del tret, tenia cara de bon noi. Va decidir deixar-lo allà, treure'l amb el poc espai que hi havia entre els cotxes i pujar-lo fins al maleter del seu cotxe era gairebé impossible de fer. Va treure la clau del contacte i es plantà altre cop davant del seu volant. Un cop de porta i endavant per donar la volta a la planta i pujar tranquil·lament dues plantes més.

En arribar al final de la rampa va veure dos companys de la notaria parlant al costat del cotxe d'un d'ells. La recepcionista i l'encarregat en escriptures de caràcter empresarial. Estaven un pèl massa junts per ser només companys de feina. Ella, joveneta, rossa i exuberant, portava una faldilla impossible de no fixar-s'hi de curta com era, quan s'ajupia se li veia tota la roba interior. Ell un quarantí casat i amb tres fills, fart de la família i que, tot i que ja tenia una panxeta més que prominent, encara es creia un home seductor com pocs a la ciutat.

La Marilyn va aturar-se al costat i amb un esforç notable va baixar el vidre de la finestra.

—Hola, nois, encara no marxeu cap a casa? —va preguntar-los intentant iniciar una conversa.

—Sí, sí. Ara marxem ja. Mira, eh... Aquí comentant les últimes trucades del dia —va respondre esquiu ell.

L'aire de superioritat que tenia la parella sobre qui consideraven una persona estranyota amb què els havia tocat treballar, va salvar la Marilyn que es fixessin amb la sang del vestit, que, per altra banda, com era tot florejat quedava bastant dissimulada.

Ella, dins del cotxe, va notar aviat aquesta tibantor i alhora que anava fent preguntes per establir una mena de lligam també pensava com hauria de ser assassinar gent coneguda. Mentrestant, un formigueig li recorria el ventre i l'entrecuix, va treure la pistola i dos trets encertats un al front del company i un altre al damunt de l'orella de la noia li van contestar la pregunta.

Tampoc va sentir res d'especial. Esperava una mica més d'emoció, de culpa potser, però és que només sentia plaer. Aquest parell sí que els hauria de carregar al maleter del cotxe. Va encarar una mica el cotxe perquè no fos tan difícil l'operació. Va obrir el maleter i va col·locar-hi la noia, que tenia menys envergadura. Estirant pels peus el noi, va rodejar el cotxe i fàcilment el va posar estirat al seient del darrere.

«Quina pena de parella, però bé, el seu destí era morir avui» pensava ella mentre tornava a pujar al davant del cotxe. «Mai havia tingut una sortida de la feina tan divertida. Quina emoció!» pensava en donar de nou la volta a la clau de contacte.

Gaudia de la tarda encara que fos en un ambient tan fred com la d'un aparcament, el qual no distava tant en fredor de la seva petita habitació grisa a la notaria. Va tornar a conduir a velocitat de passeig fins a arribar al piló on havia d'introduir el tiquet de l'empresa. La casualitat va fer que aquell dia, precisament aquell, l'aparell no li acceptés la targeta. Un home que devia estar a punt de jubilar-se va conèixer el cotxe i la noia i, pesadament, va anar a trobar-la.

—Bona tarda, senyoreta. No li reconeix la targeta? —va dir l'home.

—No, no hi ha cap manera que ho faci —va dir amb una veu ensucrada.

—Deixi-me-la, si us plau, que provaré jo.

Va introduir el cartó obrint-se el pas a l'instant, però en tornar-li va veure el cos del noi al seient del darrere i, espantat, es va fer enrere. Àvida d'experiències, la Marilyn va sortir del cotxe pistola en mà i sense donar temps que l'home fes cap pregunta, un tret entre ull i ull el va deixar estès a terra panxa amunt.

Aquesta part era la més desagradable i pesada, això de carregar els cossos al cotxe hauria de ser d'alguna altra manera. Després de cinc assassinats ella portava sang a les mans i als braços, al volant, els seients del darrere estaven xops, igual que el maleter, que semblava una petita piscina on suraven els dos cadàvers en un llit de sang.

Ajustant-se les ulleres de sol, va pujar al cotxe per sortir ja definitivament de l'aparcament i va encarar, feliç, l'àmplia rampa de sortida, veient el sol com ja s'amagava darrere dels edificis.

Avançava pel passeig cantant una cançó que sonava a l'emissora quan una parella de Mossos d'Esquadra la van fer desviar i aparcar al costat de la vorera. «Tan bé que anava la tarda. Què voldran aquests ara?» remugava mentre abaixava el volum de la ràdio.

El mosso es va acostar i donant uns copets al vidre li va fer senyals que el baixés.

—Bona tarda, em permet els papers del cotxe i el seu permís de conduir? —va dir-li mentre feia la típica salutació militar.

—Ara mateix, agent —va respondre ella.

El policia es va posar dret mentre ella buscava els papers, en donar-los-hi, va reparar que estaven tots tacats de sang igual que les mans.

El policia, sorprès, però ben entrenat, va mantenir la calma, es va fixar en el volant i en la noia tota xopa de sang fresca. En mirar al darrere va veure els dos cossos dels homes, va acostar-se al vidre posterior per poder veure-ho millor i fer-se una idea de què anava tot allò. Va ressonar un tret a tocar d'ell.

—Maleïda assassina! —va cridar traient la seva pistola i apartant-se del cotxe convençut que havia intentat matar-lo a ell o al seu company.

El silenci, per al mosso, era absolut. Durant uns segons només sentia un soroll agut per haver-li disparat tan a prop seu.

Apuntant la conductora, va acostar-se de nou al cotxe, guaitava amb cura què passava en l'interior fins que va estar prou a prop per poder veure l'escena.

La Marilyn jeia morta, estirada al seient del davant amb un tret al seny que s'havia fet ella mateixa.

El mosso mirava el seu company amb cara de no entendre res, però el que més el va sorprendre és que aquella dona somreia. Semblava que havia tingut una bona tarda.

---

 

Continue