Tres més un fan quatre

Som al vespre, la llum del dia ja fa estona que ha marxat. És el dos de novembre, Dia dels Difunts, i jo faig companyia a les àvies en la residència on estan ingressades. No hi estic acostumat, a veure-les com totes resen pels seus difunts. És una escena molt trista. Les auxiliars intenten distreure-les amb jocs, pintures, músiques o balls, però el grup que recorda amb més fervor els seus éssers estimats segueix amb les oracions alienes a tota la resta.

 

Jo les acompanyo, no vull fer res més, sóc com un peó jugant una partida d'escacs ben llarga. L'ambient és tètric, unes espelmes que donen poca llum i moltes ombres juntament amb el murmuri de les dones fan que l'escena sigui així. Miro la cara i les mans de cada una d'elles totes estan plenes d'arrugues, venes que sobresurten al dors de la mà i marques que la vida els ha anat deixant. El rosari acaba. Apaguen les espelmes i es dispersen per les taules de l'il·luminat menjador, on no hi ha lloc per a les penes. Es mesclen com formigues amb els altres interns per sopar tots junts i alhora.

 

Una de les dones no vol sopar, està massa trista i afectada com per anar a un lloc il·luminat, es troba bé en aquella penombra. M'agafa del braç i em diu que no marxi, que segui amb ella. Ho faig i per uns instants ens quedem en silenci en aquell racó gairebé amagats de la resta. Em manté la mà agafada amb força, jo suposo que vol sentir-se acompanyada.

 

Al cap d'uns instants comença a parlar-me:

 

—Mira noi, avui recordem els que ja no hi són, jo reso pels meus pares i pel meu marit, que va morir fa trenta-quatre anys, també pels meus germans. La joventut ja heu perdut aquest costum, potser no patireu tant. Quan et vas fent gran cada cop hi ha més absències al teu voltant, jo mateixa algun dia seré l'absència per als meus fills. Però has pensat alguna vegada amb els morts que no els resa ningú? Deuen sentir alguna cosa? Deuen estar tristos? On deuen estar?

 

Al meu poble ara fa seixanta-vuit anys, tal dia com avui en va passar una de molt grossa. Sí, sí... el mateix Dia dels Difunts i no crec que ningú resi per ells.

 

En una masia a prop del poble vivien un matrimoni gran, gairebé ancians, amb el fill gran, que havia quedat solter i la filla petita que feia poc que festejava amb un noi.

 

Treballaven una quantitat de terra immensa, tenien una colla de jornalers contractats per poder abastar totes les feines. Vinyes, oliveres, garrofers, verdures... de tot; també tenien una granja amb gallines i conills, i aigua, molta aigua, amb basses i pous per totes les finques.

 

Eren una gent encantadora, sempre tenien la porta oberta de la masia i, si passaves a prop caminant, no marxaves sense haver menjat un tros de codonyat o pa de figa. Si hi havia algun passavolant pel poble, ells sempre tenien un lloc perquè passes la nit i els donaven llet de cabra perquè tinguessin alguna cosa calenta a la panxa i forces per seguir caminant.

 

Els dos fills havien heretat aquest caràcter, treballadors incansables i generosos amb tothom.

 

Un noi del poble es va enamorar de la filla, ja eren amics des de l'escola, sempre els veies junts. Com havia de ser, un dia el xicot va anar a veure els pares per demanar-los si l'acceptaven com a gendre; ell estava enamorat de la seva filla i volia casar-s'hi.

 

Mare meva! Quina alegria en aquella casa! Ells que ja veien com els anys passaven i no tenien néts perquè, després dels fills, poguessin fer-se càrrec de la masia i les terres. El noi va ser acollit des del primer dia com un més de la família i van fixar la data de les noces per a uns mesos més endavant. Des d'aquell dia els ajudava amb feines puntuals de la terra o si calia fer pasturar els animals, i els vespres i els diumenges a la tarda els passava amb la seva enamorada.

 

De sobte, o potser a poc a poc, no ho sabrem mai, el fill gran que estava content que la seva germana es casés i més amb aquest bon noi del poble es va anant engelosint. Al començament segur que ell no devia notar ni què li passava, devia estar insegur, angoixat... però la gelosia es va apoderar de l'ànima, del cor i del seu cervell. Ho devia poder controlar una temporada, suposo, però va haver-hi un fet que va desencadenar tota la tragèdia.

 

El Dia de Tot Sants del 1949, en tornar del cementiri de portar les flors a les tombes dels parents, els pares van anunciar a la parella de nuvis que ells pagarien tota la festa i el pare, traient-se de la faixa un grapat de bitllets, el va deixar sobre la taula. Els va dir que allò era per a ells, que compressin coses per a la casa, o roba o el que volguessin i que després d'aquest feix en vindrien d'altres.

 

Una filla només es casa una vegada! És normal que volguessin fer una gran festa, però l'alegria que tenia tothom no la compartia el fill gran, que va passar la tarda tot murri. Aquest fet va passar inadvertit per tots els altres, contagiats de l'alegria pel proper enllaç. Ai, si se n'haguessin adonat!

 

Les portes de la masia es van tancar al vespre i després de sopar tothom va anar al llit. El fill, per primera vegada en molt de temps, no podia dormir. Que si de cara cap a una banda, que si de cara cap a una altra, que si mirant el sostre i comptant les bigues una vegada i una altra. El cap se li va emboirar. Qui ho sap? La qüestió és que es va llevar, es va vestir i va anar fins a la llenyera a buscar una destral. Què li devia passar pel cap? En un instant el fill adorable, el bon veí, l'home amable va esdevenir un monstre amb el seny cec per la gelosia. Va anar amb grans passos cap a l'alcova dels pares, va obrir la porta i, sense dir ni una paraula, va clavar la destral al cap del pare, mort a l'acte. La mare es va despertar pel soroll del cop i abans que s'adonés de què passava la destral bruta de la sang del pare li va tallar el coll.

 

T'ho imagines? Esgarrifós, esgarrifós... Ja portem dos morts. Igual de cec va corre cap a l'habitació de sa germana deixant per tot el passadís un reguer de sang, va obrir la porta, però la noia havia fugit.

 

Que espavilada va ser, no? Que ràpida! Ell va girar el cap perquè va sentir soroll al pis de baix. Sa germana, la que volia prendre-li tot, estava intentant obrir el forrellat de la porta, va aconseguir sortir fora, però sota el castanyer que hi havia a la placeta li va clavar la destral a l'esquena. Es veu que a ella no la va matar d'un sol cop, li va desfer l'esquena a destralades i ella encara va poder arrossegar-se uns metres abans de morir. I ja en són tres!

 

El fill va agafar el feix de diners que havien desat en un calaix del moble del menjador, l'escopeta de caça i va fugir cap a les muntanyes.

 

Al matí la gent del poble es va anar despertant i, seguint amb el costum de cada dia, es preparaven per anar a la terra a treballar. Es van estranyar, perquè les portes de la masia estaven tancades i sempre eren els més matiners. Un grup d'homes es van trobar a la vora del barranc i van decidir anar-hi, no fos cas que hagués passat alguna cosa.

 

Ai, pobres! Que no sabien què els esperava!

 

En arribar ja van trobar el cos de la noia, uns van seguir cap a la masia, empenyent la porta van poder entrar dins i, en pujar a les habitacions, van veure la macabra escena. En un primer moment buscaven el fill, també assassinat, però no el van trobar enlloc, estaven desorientats. Què havia passat en aquella masia? Va passar una llarga estona fins que el nuvi, trencat de dalt a baix, se li va ocórrer mirar en el calaix, a veure si hi havia els diners i, és clar, no hi eren.

 

No et pensis que van lligar caps de seguida, tot era tan confús, tan macabre que els va costar fer-se una idea de com havien anat les coses. Finalment, en una frase ho van tenir clar: el fill de la família, per motiu de diners, havia assassinat la seva germana i els pares d'una manera brutal i després havia fugit, potser cap a la muntanya.

 

Mentre una part del poble va començar a arreglar els cossos, posar-los en caixes per a la sepultura, l'altra meitat, amb les escopetes carregades, es van repartir per les muntanyes del voltant.

 

T'ho imagines, tot això? Va passar de cert tal dia com avui!

 

Els homes cridaven pels barrancs i per les crestes. El nom del fill ressonava per tot arreu, volien posar-lo nerviós, que se sentís acorralat, però passaven les hores i res, s'havia fet fonedís. El malparit es coneixia bé tots els racons i estava ben amagat. Així van passar tot el dia i tota la nit, ningú va parar ni un moment, no es podia dormir fins que fos trobat i, venjant la família, mort.

 

Va arribar la matinada i amb ella el capellà i les dones del poble van fer la missa de difunts. Calia també donar sepultura als cossos, però ningú gosava moure's i ser el primer a acomiadar la família.

 

Es veu que, al mateix moment de la matinada, van trobar en una balma el fill, tenia l'escopeta damunt del cos i el cap rebentat per un tret. El gatell de l'escopeta estava lligat al peu per poder moure'l i així va posar fi a la seva vida. Es va suïcidar, potser va recuperar el seny i veient tot el que havia fet no va tenir valor de seguir vivint. I amb aquest ja en portem quatre.

 

Fixa't com devia estar de cec de ràbia, perquè al costat van trobar el feix de diners mig cremat, si no havia de ser per a ell, no havia de ser per  ningú.

 

Aquests dies de difunts no porten res de bo, records i tots dolents. Això que ara et diré ho veig clar, ho recordo bé perquè jo estava també al cementiri i fins que no van portar el cos d'ell, no van posar els altres cossos a terra.

 

Saps? Abans, als cementiris, hi havia un lloc reservat als suïcides, als nens morts sense batejar i als que manifestaven públicament ser ateus o d'una altra religió. Doncs a ell el van posar allà, separat per a tota l'eternitat de la resta dels seus. Tota una vida junts i unes hores de bogeria va canviar-ho tot.

 

Quina hora deu ser? Potser t'he atabalat, però mira, ho portava dins de fa molts anys.

 

—No, no. Al contrari, ha estat una història molt interessant. Quines històries passen als pobles! Però ara sóc jo el que he d'explicar-te una cosa: el nuvi va tardar anys a refer-se, va quedar destrossat, ningú podia ajudar-lo, sinó ell mateix. Però amb el pas dels anys va aconseguir veure una mica de llum, es va enamorar d'una noia, amb la qual es va casar i van tenir tres fills. Avui no m'has reconegut, però jo sóc un d'ells, el petit.

 

Prenent-me la cartera de la butxaca, vaig dir-li:

 

—Però el final no va ser ben bé així. Sí que van ser quatre, sí que va morir el fill, però no va ser un suïcidi, va ser més humiliant. El nuvi, el meu pare, el va trobar a la balma i ell va suplicar-li que no el matés, que no sabia què havia passat, que es quedés tots aquells diners. Però el nuvi va acabar disparant un tret, acabant amb tota aquella misèria. Tothom ho va trobar bé, tot i que la història que s'explicaria fora una altra, i miri...

 

Vaig treure'm finalment la cartera i obrint un departament li vaig ensenyar un bitllet de cent pessetes mig cremat.

 

—Veu, aquí està la prova. Es podien haver repartit els diners, inclús si se'ls hagués quedat tots el meu pare, ningú hauria dit res. Però ell va decidir cremar-los i tots callats van assentir. Cremant aquell feix de diners, es cremava la llavor que havia provocat aquelles tres morts més una. Quatre junts mai més.

---

 

Continue

Fosc (Microrelat de terror per a un premi)

Obro els ulls i està tot fosc. M'ofega la por. Què m'està passant? Segueixo les parets amb les mans i no hi trobo cap porta, la superfície és polida com un mirall. Ressalten dos punts vermells lluminosos que m'observen, d'ells cauen gotes de sang que s'esvaeixen. Sigui on sigui, em segueixen. Semblen de diable, són malignes. Sento l'olor de sang. S'obre una escletxa i entra una llum groguenca acompanyada d'un cop de calor sufocant, només es veu foc. Aterrat, veig que els ulls que m'observen són els meus. Ara ho entenc tot, estic mort i condemnat i davant meu només hi ha un camí, la porta a l'infern. 

Continue

Actituds de la gent gran enfront la vida i la mort

Publicat a la Revista VALORS en la seva versió digital.

http://www.valors.org/actituds-de-la-gent-gran-enfront-la-vida-i-la-mort-de-ignasi-carsi/

Continue

SET (Finalista al III Premi de relats de terror Pratdip Llegendari 2017)

No, no m'ho provoca la lluna plena, sóc una altra mena de bèstia. Tampoc dec ser un vampir, ja que no m'atrau la sang per ella mateixa, no la necessito per viure, només és una excusa per matar. Desitjo fer-ho, això sí que no puc reprimir-ho: assassinar, arrabassar la vida, veure sofrir, observar l'agonia fins que l'últim alè surti del cos de les meves víctimes. De fet, no són víctimes, són instruments per aconseguir el meu desig. És el meu i el seu destí. No sé qui m'ha beneït per anar per aquest camí, ni sé on em portarà al final, però passada la por i la incertesa inicials, ara m'hi trobo a gust, m'agrada i hi sento plaer. No sóc jo el culpable, Déu o el Diable m'han convertit en el que sóc. Una fera diferent de les que hi ha descrites als llibres, ni estic fet de trossos de diferents cadàvers, ni estic mort i viu alhora, ni sóc un ratpenat de dia i un ésser assedegat de sang després de la posta de sol.

No sé quan m'esdevindrà el pròxim canvi, poden ser tres dies o potser una setmana. A hores d'ara, però, ho enyoro, ja sóc més aquell que aquest. Ser un assassí que necessita la mort aliena com si fos aigua enganxa com una droga, et tornes addicte i és impossible deixar-ho. Vull sentir els regalims de sang tèbia com s'escorren entre les meves dents i cauen coll avall amarant-me tot el pit.

Tot comença amb sensacions i emocions molt lleugeres, una mena de suau angoixa en l'estómac, un no saber on posar-se, una mica d'insomni, set, això sí, molta set, que no s'apaivaga amb aigua ni amb res, només amb sang.

El cabell i el pèl que em recobreix el cos va caient a grapats fins a tornar-me totalment glabre. De la columna vertebral, que s'encorba de manera que em fa caminar de quatre potes, em sorgeix una cua, llarga i musculada, que puc fer servir com un fuet. Els lòbuls de l'orella em desapareixen, quedant-me només uns forats arran de la cara, però terriblement útils per sentir els sorolls més llunyans.

Dels dits em surten unes urpes semblants a les d'un ós, dures com l'acer i esmolades com ganivets de cuiner, amb les que separo el cap del cos d'un sol cop. Com sagna un coll tallat, quina ruixada de sang tan generosa.

La pell encara dèbil i blanquinosa guanya en gruix fins a esdevenir gruixuda i elàstica com la d'un rèptil, i des dels ulls fins a la fi de la cua s'omple de vesícules i pústules que deixen anar una olor fètida, molesta per a tothom menys per a mi.

El nas i els llavis també desapareixen i els ulls s'enfonsen, tots els sentits multipliquen l'agudesa cents de vegades, puc veure una llebre a dos quilòmetres de distància i reconèixer l'herba que menja. La llengua s'allarga i esdevé un múscul llarg i fort, complement de la cua amb la qual puc arribar als llocs més recòndits dels cossos decapitats encara calents.

Perquè se'm pugui entendre, sóc una mescla impossible entre un llangardaix i una hiena, ara em trobo en aquest estat, en el que em sento més a gust d'ençà que van començar aquestes transformacions.

Surto a matar, encara que ni em sento un assassí ni crec que mati. Hi ha persones que es creuen amb mi i jo necessito apaivagar la set, de la mateixa manera que la gent agafa una fruita d'un arbre quan té gana.

El carrer està fosc i ja em va bé, ja que jo em moc millor en la penombra. Avanço arrimat a una paret en direcció a la cantonada. És tard i el centre de la població, ple de carrerons, està solitari. Camino pel nou carrer, una mica més ample, fins que veig i oloro un home jove fumant en un portal. Els meus passos són silenciosos i els moviments lents fins al moment de l'atac. M'alço davant seu i, amb un cop de cua, el deixo noquejat; un gir del meu cos amb el braç estirat li arrabassa el cap del cos, que no deixo caure; el cap surt projectat fins al mig del carrer, i de moment allà el deixo, potser més tard el prendré com a trofeu. La llengua s'introdueix pel costat de la columna vertebral i xuclant deixo el que fins fa poc era el cos d'un home atlètic convertit en un esquelet amb la pell apegada als ossos. Recullo el cap, que encara manté el cigarret entre els llavis, i l'amago en un racó, ja que encara tinc set, molta set i, tot i que la nit avança, encara em resta temps per trobar-me amb algú més.

Les meves mans i els meus peus són encoixinats com els dels gossos, ningú em sent mentre em desplaço pels carrers i quan senten l'olor que desprenc ja és massa tard.

Això deu ser una mena de premi, noto la ferum d'una parella. No sabeu quanta diferència hi ha entre l'olor del cos d'un home i el d'una dona, els dos són apetitosos i m'embogeixen de tal manera que desitjo atacar-los a tots dos. M'espero rere la cantonada i, en el moment que surten besant-se l'un a l'altre, els arrenco els caps i els deixo amb cura a terra. En el fons sóc bo, n'estic convençut, i si ells poden gaudir uns segons més del petó, a mi no em fa res. Mentrestant, em lliuren pels forats del coll que han quedat al descobert tota la sang del seu cos. Dessecats, els deixo caure a terra encara agafats de la mà. Recullo els dos caps i torno enrere per deixar-los al costat del noi que fumava.

És una bona nit, aquesta, en què començo a sentir-me tip, però qui desaprofitaria una nit així de càlida en un estiu favorablement suau.

Ara ho faré al revés. Em quedaré quiet en un racó del carrer esperant la propera persona que gosi passar davant meu, mentrestant aniré paint els litres de sang que porto ja empassats fins ara.

M'adormo uns minuts i això no m'ho puc permetre. Maleïda bèstia, no saps que ets morta si algú et descobreix? Estic alerta quan passa per davant meu un grup de joves que tornen cap a casa, amb tots no puc i malgastaria massa sang per no poder empassar-me-la tota. Però hi va també un noi sol, una mica endarrerit. Quan aquest creua i el grup ja ha donat la volta a la cantonada, la musculada cua s'enrosca en el fràgil coll i en dos segons ja està separat del cos. Com en els anteriors casos, amb la llengua extrec la sang de l'interior del noi que és especialment dolça. La cua amb el cap del noi agafat es mou amunt i avall com la d'un gat quan ronca. De sobte el grup s'adona que el seu amic no hi és i tornen enrere, jo, cegat pel plaer, ni els ensumo ni els sento venir fins que els crits aterridors de tots em tornen a la realitat. Deixo caure el cap als seus peus i em faig fonedís davant de la sorpresa i el terror que, en veure l'escena, immobilitza tot el grup.

Marxo cap a casa, he perdut els caps que havia guardat com a colofó d'una nit memorable, però no m'importa, estic ben saciat de sang.

Entro a casa i vaig al pati del darrere. Des que van començar les transformacions, em vaig mudar a la planta baixa d'un edifici, així ningú em veu entrar ni sortir, ni com a home ni com a bèstia.

Sota un til·ler amb la terra estovada per les meves urpes és on millor dormo. Em deixo caure cansat, enduent-se l'aire de la nit el tuf que desprenc i que, dispersat, no alerta ningú.

L'escriptor va deixar el llapis sobre els folis en què havia escrit un text anomenat Memòries dels canvis, títol que havia rumiat durant la nit passada. Freqüentment tenia aquesta història al cap, no sabia d'on li venia la inspiració, però d'alguna manera l'obsessionava. Es va ajeure al llit per rellegir el relat assenyalant algunes paraules errades.

Va sentir una angoixa estranya al ventre i estava inquiet sense cap motiu. El rostre, a poc a poc, li va canviar de la satisfacció al pànic i la perplexitat en veure que del dit li sortia una urpa, alhora que grapats de cabells cobrien el coixí.

Continue

Amb dues mans

I

Tothom havia acabat de treballar, tanmateix, ella seguia en el seu despatx esperant la trucada. A aquelles hores, les sabates de taló alt li feien un mal insuportable i el vestit de marca li era del tot incòmode. Els tres envasos de cafè buits donaven el necessari caos damunt d'aquella taula de vidre pulcra i obsessivament ordenada. La llum que assenyalava una trucada entrant va començar a fer pampallugues.

—Digui? —va respondre amb veu ansiosa.

—Ho trobarà demà, a partir de les nou, en el seu lloc —va dir una veu apagada i sense cap emoció.

Un altre cop ho havia aconseguit sense que ningú de la feina se n'adonés, i finalment tenia la recompensa. L'endemà, amb l'excusa de sortir a fer un encàrrec, passaria per l'adreça acostumada a recollir-la.

Això de vendre a la competència secrets industrials de la seva empresa no era una cosa que fes de bon grat, però els guanys extres eren considerables i en la feina, sent dona, mai arribaria a manar de veritat. A més, s'havia acostumat a portar un ritme de vida, gràcies a aquestes suculentes gratificacions, al qual no estava disposada a renunciar.

Va calçar-se les maleïdes sabates i va ajustar-se la cremallera de la faldilla, dos tocs a la cabellera, abric, bossa i ja estava preparada per sortir al carrer. A la planta baixa va acomiadar-se del consergeque feia el torn de nit.

—Bona nit, senyora —va dir educadament l'home assegut darrere el taulell.

—Bona nit —va respondre ella amb un to sec, expressament perquè es notés la seva manca d'interès.

No podia ni mirar-lo a la cara, el veia com un pobre home que no havia tingut cap aspiració a la vida i es conformava amb un grapat d'euros, amb els quals hauria de sobreviure tot el mes junt amb una dona iun munt de fills. Ella no en tenia, la feina i escalar en la posició social l'havien portat a renunciar-hi, però no se'n penedia. Tampoc es veia canviant bolquers i fent farinetes tot el cap de setmana.

Un cop ala vorera li va fer un senyal a un taxi i després de pujar-hi, aquest es va fer fonedís en mig de tot el trànsit, que encara era abundant en la luxosa avinguda.

 

II

—Avui hem tingut un programa ben ple de novetats. Hem viscut moments molt durs i també molt sorprenents. Però això no acaba aquí, demà a la mateixa hora els espero a tots davant del televisor per seguir assabentant-nos de les últimes conquestes de la famosa reina de cors. Bona tarda, estimats teleespectadors.

Elsllums del plató es van apagar. El presentador va sortir cap al despatx del director sense acomiadar-se dels col·laboradors ni de la companya que també presentava el programa.

—Escolta, tu! Jo no treballo ni un dia més amb aquesta colla de col·laboradors, no capten els meus girs en l'escalat del programa, els missatges de les meves mirades, si la pregunta que faig és una trampa o és veritable... Són massa ingenus! Uns inútils!

—El mínim que podies fer en entrar al meu despatx és dir bona tarda, el tema de trucar preguntant abans ja ho deixo per inútil —va respondre amb veu cansada el director.

—D'acord, d'acord... Però que me'n dius? Comencem a fer una renovació de personal o què? Jo tinc una bona pila de noms que podrien donar al programa un gir fantàstic, amb molts més debats i escàndols al descobert. Em consta que tots tenen bones fonts d'informació.

—Mira, fem una cosa. Tu em fas un petit dossier. Jo me'l llegeixo i ho discutim, no veig mai malament fer canvis si això ens dóna més audiència.

—Això! Això! Audiència... Hi ha alguna paraula més bonica —va dir el presentador.

S'aixecà i, fent un gir teatralitzat, va sortir del despatx del director, que es va eixugar la suor amb un mocador de paper igual als que ja sobreeixien de la paperera. Va fer una cara de rebuig i, en mirar per la finestra, va veure el formigueig de tota la ciutat. El telèfon va sonar.

—Digui?

—Senyor director, els caps li volen fer saber que ha conclòs l'operació amb èxit. Trobarà tot el que es va pactar en el lloc que ens va indicar, faci el que calgui fer —va dir una veu greu sense donar temps a la rèplica.

El director va penjar recolzant-se uns instants en el seient de pell negra, es va incorporar una mica col·locant el cap entre les dues mans. La recompensa era substanciosa, no podia dir que no, però es jugava la seva credibilitat futura. Seria tot o res. Era director d'informatius de la cadena més important del país, aquell presentador s'havia encapritxat d'ell i els de dalt li feien supervisar el seu programa. Ara li demanaven una operació de pes, havia de filtrar totes les notícies, documentals... tots els programes de la cadena per afavorir el partit de l'oposició i derrocar els que manaven. Va teclejar en l'ordinador l'adreça d'un banc situat a l'illa de Jersey. Va buscar el seu compte i, en trobar-lo, va prémer la tecla i se l'inflaren els pulmons en veure la xifra ingressada de feia pocs minuts. L'oferta era massa bona i no podia dir que no.

III

L'home, estirat cap avall en la llitera, esperava que les mans tèbies i olioses de la fisioterapeuta es posessin en contacte amb la seva pell. Amb la cara posada en el forat, que li permetia respirar, restava incòmode sentint-se despullat: només portava roba interior i una tovallola aspra que li cobria els glutis.

De sobte va sentir les mans, el primer contacte sempre l'agafava per sorpresa i li feia tensar el cos inconscientment. Passats uns segons intentava relaxar-se i començava la conversa amb la jove professional.

—Avui treballarem més la part dreta, mossèn. Després de l'ictus que va patir ha millorat molt, però hem d'activar les dues bandes del cos —li va dir la fisioterapeuta amb veu calmada i dolça.

—Quina mala sort que he tingut. Aquesta embòlia m'havia d'haver agafat de més gran —es lamentava el capellà.

Se li feia estrany estar gairebé nu i indefens mentre les mans d'una noia jove i bonica li tocaven tot el cos sense cap pudor. Sort —pensava—,que ja des de jove va aprendre a controlar el desig sexual i a hores d'ara el tenia més que oblidat, o això creia.

Es trobava tan indefens que se sentia com en un confessionari, però interpretant el paper del pecador. Els sentiments i les paraules li fluïen sense voler, en cada sessió, explicant-li anècdotes de la seva vida de mossèn. Aquell matí li va dir inconscientment l'inconfessable.

—Saps, noia, els capellans encara que no ho sembli portem una vida molt dura, molt austera. La paga és molt justa i només serveix per sobreviure.

—Bé, però això ja ho saben. Els ho deuen deixar ben clar al seminari —va dir-li sense embuts, mentre li comprimia la zona del ronyó.

—Sí i tant! Però et vas fent gran, de vegades la il·lusió es va perdent i s'obren nous reptes. Jo, per poder tenir alguna cosa més, faig una cosa que potser no és del tot correcte, però confio amb el perdó diví.

—Segur que té el cel guanyat—va dir amb un to burleta.

—Mira, t'ho explico, i veuràs com no és tant greu. Divideixo en dues parts les almoines, una part va per l'església i l'altra per a mi, per a les meves coses. Jo també em mereixo una mica d'ajuda i gràcies a la gent puc viure millor.

—Mossèn, suposo que la seva consciència li dicta el que cal fer. Ara procuri relaxar-se que he de treballar-li el gluti i la cuixa —va dir-li secament la noia, que volia sortir d'aquella conversa més que incòmode.

L'hora va transcórrer en silenci, només alguna queixa del capellà quan feien exercicis amb els genolls i el maluc. Ella pensativa enel que li havia dit el capellà i ell en quin vi podria comprar per beure durant la setmana amb el que havia obtingut de l'última missa.

Per no avergonyir el capellà, un cop acabada la sessió, la noia marxava al bany a rentar-se les mans mentre el capellà podia vestir-se còmodament.

—Quedem per a la setmana vinent a la mateixa hora? —va preguntar-li la fisioterapeuta.

—En principi, sí. Ja t'ho diria, si em sortís una missa —va voler concloure el capellà amb un somriure maliciós, que va fastiguejar a la noia.

IV

—Bona nit,inspector.

—Bona nit, agent. Què tenim? —va preguntar el policia en cap en arribar a l'avinguda principal de la ciutat.

—Un home de mitjana edat assegut al banc, sembla que estava fumant; portava un maletí blindat, ben vestit amb marques cares i rellotge valuós. La primera inspecció visual,en espera que vingui el forense, ens diu que és segur un assassinat,ja queel coll està desnucat, que havia de ser a traïdoria perquè no va poder reaccionar.Encara no ha començat el rigor mortis, així que no fa més de tres hores que és mort, i no es tracta d'un robatori, ja que aparentment no hi falta res —va dir ràpidament l'agent que sabia que el seu cap ho volia tot ràpid i clar.

—Gràcies, noi, bona feina preliminar. Qui l'ha trobat?

—Una parella que passejava el gos, senyor.

—D'acord. Esperem el forense i el jutge i a veure si podem retirar de pressa el cadàver.

Al cap de pocs minuts, efectivament, va arribar el forense de guàrdia i la jutgessa que, fent els tràmits necessaris, van fer possible dur el cadàver al dipòsit, on se li va poder fer una inspecció exhaustiva del cos, de la roba, dels objectes que portava i del maletí. Aquest, encara que blindat, només contenia papers d'empresa sense valoraparent. Es va poder confirmar que la mort havia estat provocada per un gir brusc del coll, que li havia seccionat la columna vertebral i la medul·la òssia. Del motiu de l'assassinat no se'n sabia res i no hi havia cap pista de moment. Podia ser una venjança per algun deute o tràfic de drogues.

Un agent informàtic de l'oficina central de policia, en veure les dades en la pantalla de la troballa d'aquesta víctima, va relacionar-la amb dos cadàvers més trobats en similars circumstàncies les últimes setmanes.

—Inspector?

—Sí, digue'm.

—Sóc l'agent de la secció de recopilació i tractament de dades de la comissaria central. M'ha arribat la informació d'un cadàver trobat a l'àrea de la seva oficina i tinc dos casos més de dies anteriors trobats en la zona est de la ciutat. Li envio els arxius comprimits a la seva adreça de correu electrònic perquè pugui comparar-los i, si sorgeix, obtenir una línia de recerca.

—Gràcies, agent. Bona jornada.

—Que tingui bon dia, inspector —va concloure el policia mirant per la finestra un dia que tot just començava.

V

Acabat de tancar l'hipermercat, els treballadors es canviaven en els vestidors l'uniforme de l'empresa, poc afavoridor, per la seva pròpia roba. Era un espectacle veure com en uns minuts una tropa de gent vestida tota igual i indistinta en el seu aspecte esdevenia un grup multicultural. El cap del gran local es va tancar en el seu despatx per repassar les vendes del dia, els índexs de la setmana i les tendències del mes. A poc a poc va anar enrogint quan va veure que en gairebé totes les famílies de productes els superava l'hipermercat de la seva cadena però situat a l'altra banda de la ciutat. No ho podia permetre, mai arribaria a ser cap de tots els hipermercats de la regió. Ell, que era enginyer informàtic, havia de competir amb ninots que tot just acabaven un mòdul de formació professional. Aprofitaria la seva formació per capgirar la cosa.

Elsllums de la gran sala s'anaven apagant i només va quedar encesa la llum de sobretaula i la pantalla de l'ordinador del cap. Tothom havia marxat i la nau ara era un gran desert amb milers de productes immòbils; l'únic moviment era el dels guardes de seguretat fent la ronda al voltant de l'edifici.

El cap estava a punt de posar les mans sobre el teclat de l'ordinador quan es va obrir la porta i va entrar el sotscap.

—Hola, què fas encara aquí? Que no véns cap a casa? —va preguntar fent-li un petó de recentment enamorat.

—He d'arreglar unes dades, l'altre hipermercat ens està traient avantatge.

—Pots fer-ho? —va preguntar sense cap mena de sorpresa, ni dubtant si era ètic o no.

—I tant! Ara ho veuràs.

Era increïble que una cadena internacional tingués una xarxa informàtica tan feble. Va entrar al sistema i va alterar les vendes d'ambdós centres; quan se n'adonessin ell ja seria el cap de tots i podria amagar-ho, la jugada perfecta. Va tardar una estona en què va tenir en tot moment el company penjat del coll i mirant la pantalla amb tots aquells números que anaven canviant.

Un cop acabat van decidir apagar elllum i la pantalla i celebrar al mateix despatx que eren els primers en vendes. El sotscap va tancar la porta per dins alhora que es treia la samarreta. El cap es desbotonava la camisa al mateix temps que llençava les sabates a un racó de l'oficina.

VI

Aquell matí el sol va sortir amb un cadàver més als carrers de la ciutat. L'agent observava el cos d'aquella dona elegantment vestida. Havia mort sense sofrir, desnucada amb un gir de coll fet amb dues mans. Del braç encara li penjava la bossa de marca de la qual sobresortia un sobre gruixut de paper marró. Amb cura de no tocar res més, l'agent va estirar el paquet veient que contenia una quantitat alta de diners en efectiu, massa per portar-los sense un motiu especial, inclús per a aquella dona amb aspecte d'executiva.

Va arribar la resta de la unitat, junt amb el forense, que va confirmar la mort per trencament del coll. Van enretirar la bossa per poder buscar més documentació que donés idea de qui era. Entre els carnets, targetes i altres documents hi havia un cartonet senzill que corresponia a la consulta d'una fisioterapeuta amb visita per l'endemà al vespre.

Al mateix temps en una altra zona de la ciutat una noia que corria pel parc darrere del seu gos que s'havia escapat va descobrir el cos d'un home. Passat l'ensurt inicial i amb més calma, va aconseguir trucar a emergències i la policia es va presentar en pocs minuts al lloc on eral'home. Durant aquells minuts d'espera amb mòrbida curiositat la noia mirava el rostre del cadàver, no li era desconegut, famós tampoc, però sortia per televisió puntualment en entrevistes o en programes especials com a convidat, no li venia al cap el nom.

Mentrestant la policia li feia preguntes, van arribar altres cotxes i l'ambulància; un metge va confirmar la mort a causa del traumatisme del coll partit en dos. Aquest cas calia portar-lo amb cura, ja que es tractava del conegut director dels serveis informatius, a més a més, ja corria per totes les comissaries que s'estaven trobant cossos a la ciutat amb el mateix patró d'assassinat i cap pista que els portés cap a una cosa comuna entre tots. Sense roderes de cotxe, sense petjades de sabates i ni una empremta digital, tampoc es tractaven de robatoris,ja queno s'hitrobava res trencat, ni cap maletí ni bossa en falta. Inclús la dona d'aquell matí mateix portava un feix de diners important damunt seu.

La noia del parc amb el gos es va acomiadar de la policia deixant totes les seves dades per si calia que foslocalitzada en qualsevol moment. Va aturar-se en un bar per fer un cafè i recuperar-se una mica de l'ensurt. Remenant el sucre amb una mà, va introduir l'altra a la butxaca de l'abric i va agafar el cartonet que va treure per poder mirar-lo, amb la cura de qui treu una cosa prohibida a la llum.

Al costat del cadàver de l'home hi havia una targeta amb l'horari de visites d'una fisioterapeuta, hi havia anotat que tenia visita d'aquí a uns dies. Mai li havia passat això, mai havia estat protagonista. I ara trobar un cadàver! No sabia per què no havia dit res a la policia d'aquell cartonet, però era el seu premi secret, la seva prova que guardaria com un tresor d'haver participat en la troballa d'un cadàver. Quan es calmés tot, segurament ho explicaria a les amigues.

 

 

VII

La policia anava perduda, apareixien cossos amb el coll trencat, però intactes, per la ciutat. Encara no havien posat les dades en comú de les diferents comissaries i, a primera vista, no tenien cap relació entre ells, només la forma de morir que, a hores d'ara, ja era clar que es tractava d'execucions.

—Mossèn?

—Sí. Passa, passa. Acabo de dir missa i em treia la casulla. Què dius de bo?

—Res, eraper la zona i he pensat d'entrar un moment a saludar-lo. A més a més les esglésies em donen pau, aquest silenci, l'olor de net i de la cera mesclats, em fascinen les imatges.

—Sí, realment són un lloc de pau —va respondre distret el capellà mentre penjava la sotana blanca dins l'armari.

En un joc ràpid com la mossegada d'una serp, dues mans es van aferrar al coll del mossèn i amb un gir brusc va caure desplomat a terra sense temps de dir res. Ja era amb Déu, o amb el Diable, no ho sabria mai. Va sortir de la sagristia amb pas lent i aturant-se en totes les imatges de sants, santes i màrtirs que hi havia repartits per tota l'església.

Just abans de sortir al carrer va sentir una veu de dona que cridava: "Mossèn! Mossèn!".

VIII

El sotscap sortia del despatx del seu superior fent un estrany gest d'arreglar-se l'uniforme i tancant-se el cinturó, quan es va creuar amb una visita.

—Quina sorpresa! Què fas tu per aquí? —va exclamar sorprès el director de l'hipermercat, que estava congestionat i suat.

—Mira, la veritat és que no sé si hauria d'haver vingut.

—I això? Em fa gràcia que ens veiem aquí. Però que et convé alguna cosa? —va dir el cap amb una veu fingida, ja que el cor encara li bategava fort després de la trobada amb el seu subordinat.

—Em fa molta vergonya, però venia a demanar-te un favor.

—Ja pots comptar-hi, si està a les meves mans .

—No tinc molta feina de fisioteràpia aquests últims mesos i voldria complementar-la amb alguna cosa més. No sé, segurament és una ximpleria, però com ens coneixem havia pensat...

—Digues, què necessites?

—Si podies trobar-me feina de mitja jornada, al torn que tu vulguis, hi treballa tanta gent aquí que he pensat... Però deixa-ho estar, no vull comprometre't. Perdona, segurament m'he equivocat venint, disculpa —va dir, fent un gest per a aixecar-se i marxar.

—Espera! Atura't! Per tu faig el que convingui. Sempre manca gent en una secció o altra. Cap problema, ja pots comptar amb el treball.

—De veritat? Tan fàcil?

—Com t'he dit, per tu tan fàcil com calgui.

—Gràcies! Gràcies! Caldrà que t'ho agraeixi d'alguna manera aquest favor —va dir aixecant-se lentament.

Un cop de peu, va rodejar la taula lentament amb una actitud sensual, que el cap va agrair. Es va asseure damunt les cames d'ell i va començar a fer-li petits petons pel coll, ell va relaxar les cames introduint les mans entre els genitals de tots dos. Un fort cop de dues mans i el cap del noi penjava trencat del cos.

Ràpidament es va arreglar la roba i va sortir amb calma del despatx deixant la porta tancada. Va baixar les escales i amb una eufòria renovada de saber que havia fet justícia caminava pel carrer a la velocitat d'un llampec.

IX

—Hola, bon dia —va dir la fisioterapeuta a una noia que feia ja tres visites que la veia.

—Hola, quin fred fa avui!

—Ara apujo la calefacció i estaràs més còmoda. Treu-te els pantalons només, avui treballarem el genoll.

—D'acord, pujo a la llitera?

—Sí, si us plau, aquí el cap i la cama estirada. Molt bé. Poso música?

—Avui millor no, t'he agafat confiança i no sé per què em ve de gust explicar-te una cosa. Ets una amiga gairebé per a mi.

—Doncs sense música. I què m'has d'explicar? Que ja tens un xicotnou? La primera setmana que vas venir acabaves de tallar amb un.

—No, no. És de feina, jo penso que no faig res mal fet, però necessito explicar-ho a algú i a casa o als amics no goso.

—A veure, digue'm. Què passa a la feina? M'avises, si et faig mal al genoll , d'acord?

—D'acord. Ja saps que treballo en una assessoria, jo m'encarrego de tramitar les subvencions dels clients. N'hi ha de tota mena: per començar un negoci, per implementar sistemes informàtics, per fer les empreses més ecològiques, per contractar gent jove o gent amb atur de llarga durada, ja veus, de tot. Entre el tràmit i la resolució passen uns mesos i d'ençà que les aproven fins que arriben els diners, uns mesos més.

—Sí, fins aquí tot correcte i normal. On és el problema?

—Que retinc els diners —va dir amb una veu inaudible al mateix temps que feia un gest de dolor.

—Què vols dir? —va preguntar-li la fisioterapeuta fingint que no ho havia entès bé.

—Quan arriben els diners els transfereixo a un compte meu durant uns mesos per poder cobrar els interessos, passat cert temps els ingresso al compte del client. Jo no em quedo res, només jugo amb els diners uns mesos. Tu ho entens, oi? —va dir amb por de la reacció de la tècnica.

Unes mil·lèsimes de segon van separar la pregunta de la noia amb l'assentiment i el somriure de la fisioterapeuta.

En aquest ínfim espai de temps va tenir ocasió de visualitzar com ajustaria comptes amb la noia.

Rumiava: "El món ésple de corrupteles i jo sóc l'encarregada de dictar i aplicar justícia al meu voltant. Costa tant ser bona persona, tens temptacions tot el dia, però jo no, jo resisteixo tots els missatges que volen arrossegar-me al pecat i a la corrupció. Només amb dues mans, les mateixes que utilitzo per resar, sense res més i amb un segon poso fi al mal del món".

—Sí, dona. No et preocupis, tu et treus un sobresou i ells no hi perden res. Això t'angoixa? No saps el que arriba a explicar la gent aquí —va dir a la noia sense que es notés la falsedat de les seves paraules.

—No sé, espero acostumar-m'hi, però de moment encara se m'encongeix l'estómac.

—Escolta, tu treballes fins tard, oi? Dóna'm l'adreça i un dia que estiguis sola et passaré a veure a la feina, amb mi et sentiràs ajudada.

—Ai! Quin mal! Atura't! Sembla que anessis a partir-li el coll a algú! —va exclamar la noia davant del mal que li feia la fisioterapeuta.

—Disculpa aquestes dues mans que ho volen arreglar tot amb un sol cop. Com partir el coll a algú? Potser sí que tens raó.

Continue

Calàbria amb Provença

La Cecilia va estirar les cames i va recolzar tot el cos en l'ampli i còmode seient, al costat tenia una tauleta amb una copa de cava gelat i un platet amb bombons de xocolata. L'hostessa li va deixar una manta amb l'aspecte de ser molt suau per si s'endormiscava i li agafava fred.

L'avió s'havia enlairat de l'aeroport del Prat a Barcelona amb destinació a Buenos Aires. Uns instants enrere deixava aquella terra en què havia viscut tan intensament les últimes setmanes i de la qual desconeixia tot fins feia uns mesos...

Arribada de poc a casa d'un viatge de feina revisava la correspondència acumulada. Entre les factures li va cridar l'atenció una carta que provenia de Barcelona. Estranyada, va mirar el remitent: «Notaría Fernando Casas - Aguado y Sánchez de Cancelas», la va obrir encuriosida i a mesura que la llegia la boca se li anava desencaixant.

El seu besoncle August, del que mai havia sentit parlar-ne, li havia deixat en herència un pis al xamfrà dels carrers Calàbria amb Provença a la ciutat de Barcelona i havia d'anar-hi pròximament per prendre'n possessió.

La sorpresa va ser majúscula perquè a casa mai ningú havia anomenat aquest besoncle per a res, alguna tieta que encara li quedava en vida tampoc en sabia res i ella era conscient que provenia d'una família de catalans exiliats a l'Argentina durant la guerra civil espanyola, però creia que no hi havia cap parent, o a molt estirar algun de molt llunyà.

Buscant pels papers dels pares va trobar que mantenien correspondència amb uns cosins segons que vivien en un petit poble al sud de Catalunya, on precisament havien sofert una de les batalles més cruels de la guerra i que va ser clau per decantar la victòria al bàndol feixista.

Unes setmanes després va agafar l'avió i es va plantar a la notaria per arreglar els papers. Un cop fet el tràmit i pagat els esgarrifosos impostos que li van exigir, va dirigir-se al pis. Calàbria i Provença, quins noms més bonics per tenir-hi una casa. El pis era un primer, just a sota de la copa verda d'aquells plàtans repartits per tota la ciutat. Va posar la clau al pany, la va girar i va empènyer amb força la porta que, al contrari del que pensava ella, s'obria amb facilitat.

Allò anava de sorpresa en sorpresa, el pis estava atapeït per totes les parets de llibres, la sala, el menjador, el passadís i els dormitoris, pel mig hi havia més caixes amb llibres i ampolles de licor buides a dojo. No donava crèdit al que estava veient, podia ser una biblioteca aquell pis... Diccionaris de diverses llengües, revistes literàries, llibres de viatges, Edgar Allan Poe, Virginia Wolf, Descartes, Calderón de la Barca, Quim Monzó, Maria Aurèlia Capmany, mapes de carreteres, revistes de El Capitán Trueno de Víctor Móra, Isabel Allende...

Era gran, potser devia tenir uns cent metres quadrats i el balcó que anava de banda a banda del xamfrà amb una reixa modernista era una preciositat. Quina llàstima que no pogués gaudir-ne, què faria ella amb un pis a Barcelona i vivint almenys a vuit mil quilòmetres. L'havia de posar en venda i valia més que no s'hi aferrés molt, a la fi només feia dos mesos que en sabia de la seva existència.

Va anar a l'hotel on s'estava aquells dies i des de l'habitació va buscar a l'agenda el telèfon d'aquests parents llunyans, almenys calia fer-los una visita i potser ells sabien alguna cosa d'aquest besoncle August, tan desconegut per a ella.

El telèfon, amb sorpresa, l'hi havien facilitat a la notaria, ja que els següents hereus del pis eren ells. Amb l'adreça a la mà varen buscar fins a trobar el número.

—Hola, soy Cecilia Güell. Con quién hablo?

—Maria Cases, què vol?

—Es un poco largo y extraño lo que voy a contarle. Tenga un poco de paciencia conmigo, se lo pido por favor.

—A veure, digui.

—Como le he dicho, soy Cecilia Güell, vivo en Buenos Aires, en Argentina, y ahorita me encuentro en Barcelona. Recibí una carta de una notaría en que me notificaban que un tío abuelo mío me dejó en herencia un piso acá. Rebusqué en los papeles de mis padres por si había algo sobre este tío abuelo y encontré que se carteaban con ustedes y resulta que somos primos lejanos, me gustaría conocerlos.

—Sí que tens raó, sí que fa anys ens escrivíem amb uns parents llunyans de l'Argentina, el Ramon i la Cecilia.

—Sí, mis padres.

—Crec que eren cosins del pare del meu marit. Sí que ens faria il·lusió veure't. Espera que et dono l'adreça, nosaltres vivim en un poblet al sud de Catalunya. Tens cotxe?

—¿Auto? Sí, no se preocupe. Yo alquilo uno.

Les dues dones van quedar per trobar-se al cap de dos dies. El marit, quan va arribar de llegir el diari al cafè i li va explicar la dona el que havia passat, es va posar neguitós de la il·lusió que tenia per conèixer algú d'aquella branca de la família.

Van passar els dos dies volant, la Cecilia va tornar al pis per veure si hi havia roba o documents que li fessin especial il·lusió. Amb un dit anava recorrent les prestatgeries: Günter Grass, Tirant lo Blanc, Sòfocles, Josep Pla, un atles del món dels anys quaranta, Mary Shelley i el seu Frankenstein, El Capital de Karl Marx, diversos llibres per aprendre a jugar als escacs, Història de la Segona Guerra Mundial...

Era el dia de conèixer els parents, això del GPS anava genial, havia recorregut mig país i ja era a la porta de casa dels seus cosins. Ells potser eren una mica més grans, però no massa. Després dels petons i les abraçades corresponents la van fer entrar a casa, on a l'hora de dinar vindrien els seus fills i, més tard, amb la fresca del vespre, li ensenyarien la casa dels seus besavis. La van convèncer per quedar-se dos dies i conèixer la zona, més dies no podia perquè tenia el bitllet de tornada a Buenos Aires tancat.

Van fer cap els fills, un noi i una noia una mica estranyats de saber que tenien família a l'altra banda de món.

Tots plegats van fer el que havien acordat, van visitar la casa, ara en runes, i els llocs més bonics i interessants del voltant, als vespres ambdues parts explicaven com els havia anat la vida i totes les anècdotes que podien.

La Cecilia els va descriure el pis il·lusionada, però també amb una mica de desencant perquè volia deixar-lo, vendre'l i amb els diners obtinguts tenir una bona reserva per la vellesa.

Cansada, després de sopar la Cecilia va anar a dormir aviat, la família va quedar-se a taula, acabant de cruspir-se els fruits secs i unes copes de vi ranci.

El fill, casat i amb dues filles, va fer una proposta que primer els va semblar boja a tots, comprar ell el pis. Li servia com inversió, com punt d'arribada i sortida dels seus continus viatges i de llar per a les filles quan comencessin a estudiar a la universitat. A poc a poc va anar convencent la família fins que varen arribar a l'acord de fer-li la proposta a la Cecilia. Retrobar un pis d'un avantpassat desconegut i replet de llibres i de vés a saber quines coses que podrien anant descobrint era una oportunitat que no podien deixar passar.

A una velocitat de vertigen, donada la marxa immediata de la propietària cap a Buenos Aires, la proposta va ser acceptada, es va parlar amb els bancs, van trobar hora en una notaria i ja es van trobar a les mans amb unes claus d'un pis a la cruïlla Calàbria amb Provença a Barcelona.

Els quatre membres de la família Mestre-Arola es miraven el pis des del xamfrà al mateix temps que la Cecilia, amb el seu cava, manta i bombons de xocolata, desapareixia per sempre més en un punt indeterminat entre les illes Canàries i l'arxipèlag de Cabo Verde, l'avió va ser la seva tomba.

En obrir la porta van tenir la mateixa reacció que la recent malaurada Cecilia, amb els dits anaven resseguint les prestatgeries a vessar de llibres i esquivant les caixes repartides per terra amb més i més llibres. Guia ornitològica dels ocells de Westfàlia, Història cronològica dels reis visigots a la península Ibèrica, Montserrat Roig, José Luis Sampedro amb el seu etern El amante lesbiano, Javier Cercas, Valle-Inclán, Guia de les Catedrals Gòtiques Alemanyes, Juan Rulfo, Gabriel García Márquez...

Els següents tres dies varen fer tria dels llibres de les prestatgeries, donant els que per a ells no tenien interès i col·locant els triats de les caixes repartits per on podien per les parets. Van llençar tota la roba del tiet August i les desenes d'ampolles buides i mig buides de totes les classes de licor.

A part del desordre dels llibres, la veritat és que els va sorprendre l'estat del pis, realment no estava brut, ni polsós, segurament algú venia a netejar-lo periòdicament.

Un cop posats llençols nets i endreçada la cuina van poder prendre possessió real de la seva nova propietat, van sopar i van dormir totes les hores que van poder després de l'esforç fet per convertir d'aquell pis en un lloc habitable.

Van passar les setmanes i el pis s'anava utilitzant, ara un cap de setmana que hi passava tota la família, ara una nit abans d'agafar un avió a primera hora del matí.

Els llibres donaven un ambient diferent a la casa i, si bé era impossible llegir-los tots, sí que de tant en tant n'estiraven algun per fullejar-lo. Els pares triaven autors catalans actuals, la filla gran tots els que tenien a veure amb alguna cosa de ciències i la menor tenia una especial predilecció, incompresa per tots, d'autors centre i sud-americans.

Un dia la filla gran repassava les prestatgeries per si trobava algun llibre molt especial o una carpeta amb documents del tiet August, ja que fins al moment no havien trobat res.

Es va aturar damunt del llom d'un llibre que era a dalt de tot, en el passadís, semblava molt antic i el va agafar, Métodos de riego modernos para los frutales Ediciones Agrícolas, Barcelona, 1888.

El va fullejar, realment era molt antic, amb els gravats fets a mà que representaven uns senzills regs per aspersió i per degoteig. Estava sola a casa i va anar fullejant els més de cinc-cents fulls, enamorada de la traça que tenien en fer els gravats. Quan va voler tornar el llibre al seu lloc va veure un petit forat, potser de la mida d'una moneda d'un euro a la paret. Amb dificultat va posar-hi el dit i li va cabre tot dins. Sorpresa, va deixar el llibre sobre la taula i es va mirar la paret. Era més ample l'espai que hi havia que la prestatgeria i la paret juntes. Va començar a mirar i prendre mida a la resta de prestatgeries i parets i, en quasi totes ocorria el mateix. «Com no ens hem adonat abans de tot això?», pensava ella anotant-ho tot en un full.

Va arribar el pare i ella, tota excitada, li va ensenyar el forat i les amplades de les parets, ell, cansat, va quedar sorprès de la troballa i també que ningú hagués vist res fins ara. Va proposar sortir a sopar, descansar i l'endemà dissabte ja s'ho mirarien amb més calma. Segur que eren càmeres d'aire per aïllar millor el pis, no calia donar-li més importància. Van sopar en un restaurant italià, la filla gran s'inventava tota mena de teories sobre els espais buits i el pare assentia tota l'estona, però amb el cap a la feina. Costava desconnectar.

Dissabte al matí, després d'un bon esmorzar i encara amb pijama tots dos, van anar a mirar-se el forat, el pare va introduir el dit adonant-se que realment era profund. Van decidir retallar o picar un tros més gran i veure si amb una llanterna o palpant trobaven alguna cosa.

Van enretirar els llibres dels costats i amb un martell picaren la paret que va resultar ser d'una rajola molt prima recoberta de guix i aquest, de pintura.

Amb la llum van aguaitar, però l'angle no els deixava veure molt i no van aclarir res. La filla, pujada damunt d'una cadira, va posar el braç pel forat més ample i va anar rodejant-lo tot fins que va exclamar:

—Pare ja ho tinc, ja he trobat una cosa, és un pal recobert de roba. Espera, que està travat amb la paret o lligat. Espera...

La noia va estirar tant que el pal es va despendre amb força, va caure de la cadira damunt del pare i van rodolar tots dos per terra. Un cop recuperats de la caiguda i de veure que no s'havien fet mal es van aixecar amb un rampell allunyant-se del suposat pal, que, en realitat, era un braç d'una mòmia o d'un esquelet. Bocabadats, van enretirar-se muts cap a un racó del passadís sense perdre de vista la imatge horrible d'aquell os amb la mà enganxada embolicat en una màniga de roba tota corcada. Van acudir, en sentir el terrabastall, la mare i l'altra filla, que van quedar horroritzades en veure l'escena. A poc a poc la calma va arribar i primer que res van portar les nenes del passadís a la cuina. El pare va trucar a la policia, que va acudir ràpidament.

L'inspector va arribar acompanyat de la divisió científica, que va ser la primera a actuar. Van posar el braç en una bossa de mostres i van aïllar tot un perímetre al voltant del forat.

Tota la família va quedar reclosa, de moment, a la cuina. Per a la policia totes les possibilitats estaven obertes, no es podia descartar ningú com a implicat.

Els agents van introduir una càmera pel forat de la prestatgeria i van veure que realment hi havia un cos sencer. Ràpidament van començar a treure llibres i a apilar-los al menjador per si hi havia algun document entre ells que ajudés a aclarir la causa de l'emparedament.

En treure el cos i deixar-lo a terra, el forense va dir que almenys feia quaranta anys que estava darrere la paret, momificat i vestit de l'època. En la inspecció més acurada del cos van veure que darrere la jaqueta portava cosida una estrella de David i el número vuit, era un home.

La policia no va quedar satisfeta amb aquesta troballa i seguint les indicacions de la filla, que els va fer veure la diferència d'amplades de les parets, van anar desmuntant tota la casa i trobant cadàvers emparedats, fins a nou, de manera que el moviment policial va ser enorme, col·lapsant tota la zona de l'eixample amb ambulàncies, cotxes oficials i cotxes de policia.

Ja de matinada, quan havien aconseguit treure de la casa les nenes i dur-les a casa d'uns parents, els pares, sols, van començar a rebre les explicacions de la policia, fins on podien explicar.

Havien trobat dins de les parets de la casa nou cossos, cinc d'home i quatre de dona, tots assassinats i emparedats al votant dels anys cinquanta, tots duien una estrella de David cosida a l'interior de la roba, prop del cor i un número que anava de l'u al nou. Mancant l'autòpsia rigorosa i les anàlisis d'ADN era evident que qui havia fet allò era un assassí en sèrie, amb una clara motivació racial, si no eren les estrelles trobades, un motiu per voler confondre una possible investigació. Les víctimes estaven recobertes de guix, el qual havia servit per absorbir tots els fluids i darrere les parets s'havien anat consumint. A partir d'aquí havien de començar a fer hipòtesis per trobar el culpable de tota aquella matança.

Els pares es miraven terroritzats, sense dir-se res, sabent, però, el que pensava cada un, que havien comprat un cementiri en lloc d'un pis. «Qui voldria viure en aquest lloc?» rumiaven. «I els veïns? Quin horror!». Pensaven en la Cecilia perduda al mig de l'atlàntic i se suposava que sense saber res de tot allò.

Nou persones assassinades, amagades durant cinquanta o seixanta anys, sense que les seves famílies les retrobessin, desaparegudes i per ser només jueus. Qui podia haver fet tot això i viure envoltat tots aquests anys de cadàvers, si és que en coneixia l'existència. Seria el tiet August? Seria algú altre que li havia venut el pis a ell? El fet era que el pis estava perdut, els diners també i els ànims per terra. Recordarien les nenes la visió d'aquell braç tirat al mig del passadís? Massa qüestions s'amuntegaven en els seus caps i poques respostes podien obtenir.

Un xicot estava prenent el sol durant les seves vacances a l'illa del Hierro, en la platja de Timijiraque bufava un vent una mica molestós que anava de mar cap a terra. Hi havia molt poca gent en aquella platja, podia dir-se que estava pràcticament sol. Va decidir prendre un bany encara que el vent provocava unes ones bastant grans. Nedant i bussejant anava passant l'estona fins que un objecte dur el va colpejar el cap, per sort no li havia produït cap ferida, però en sortir a la superfície va quedar-se astorat de trobar-se rodejat d'objectes diversos, roba, plàstics... la resta d'un naufragi o d'un accident. Va agafar una bossa de dona que li va cridar l'atenció i amb ella va sortir de la platja. En obrir-la va trobar un llibret manuscrit, era un diari.

Oblidant-se de trucar a emergències o a la policia per avisar que estaven arribant a la platja, portades pel corrent, les restes del que semblava un accident aeri.

Va començar a llegir el diari, era d'un tal August Mestre que vivia a la cruïlla de Calàbria amb Provença de Barcelona. La història es posava interessant, aquest home amb anterioritat es deia August Von Meyer, alemany que va arribar a ser coronel de la Schutzstaffel, la SS, durant la segona guerra mundial. S'havia amagat a Espanya, on havia viscut discretament fins a la seva mort feia uns mesos.

«Era el manuscrit d'una novel·la?» pensava el noi. Allà era escrit com el tal August havia assassinat nou jueus que havia localitzat a Barcelona i els havia emparedat. Havia viscut rodejat de cadàvers en la seva petita venjança per haver perdut la guerra i amb afany de servir al Führer.

—Au! —va exclamar el noi—. Aquests escriptors ja no saben que inventar-se.

Continue