Usedom

El pecat més antic de tots era present a cada racó del món. No hi havia ningú que pogués escapar d’ell, cruel i sense cap escrúpol, perquè no feia distincions de raça, sexe o classe social. El pecat et prenia el seny en qualsevol moment de la vida, esdevenint els pecadors simples ninots de roba a mercè d’aquell llastre.

La llunyana illa d’Usedom no havia de ser diferent. El caprici de la natura la va situar al nord d’Alemanya, en la desembocadura del riu Òder, col·locada per separar una gran llacuna dolça del mar Bàltic.

El petit territori, un cop acabada la II Guerra Mundial, va ser víctima d’una irregularitat política. Va ser dividida o mal repartida entre dos països, la República Democràtica d’Alemanya i Polònia. El primer país va ser afavorit amb el vuitanta-cinc per cent del territori, però amb menys de la meitat de la població, i el segon es va quedar amb una petita ciutat, o un gran poble, a l’extrem oriental, que no arribava ni al quinze per cent de la superfície, però amb la majoria de la població.

En plena guerra freda, i amb els països aliats tan propers, totes les fronteres i les activitats dels seus ciutadans estaven vigilades en extrem. El pecat més comú sobrevivia en aquest entorn, atacant sense pietat els homes i les dones que intentaven viure en un règim comunista que, en lloc d’alliberar-los, els esclavitzava a portar una vida plena de por i misèria.

Aquest és l’ambient en què l’Anatol i la Jasia, polonesos, vivien a Usedom durant els seus primers anys de matrimoni, cap al 1952. Gairebé tota Europa era grisa, pobra i fosca, l’illa d’Usedom no se salvava d’aquesta xacra.

Tot i les restriccions sobre[I1]  la població i que els soldats d’ambdós cantons vigilaven que es complissin escrupolosament les normes quant a moviment i reunió, els joves de la ciutat trobaven les maneres per reunir-se al vespre o a la nit i poder parlar tant de coses quotidianes com de política, literatura o art.

La parella pertanyia a un grup que s’aplegava cada dilluns i dijous, format habitualment per entre set i onze persones. Es reunien gairebé sempre a casa de la Wikta[I2] , un apartament amb només dues habitacions, en un petit bloc de pisos d’aspecte trist a causa del formigó gris de les parets exteriors i el mobiliari antiquat de l’interior. La vida, els sous, el criteri dictatorial no donaven per a més.

La Wikta era una noia jove de vint-i-tres anys, molt madura i culta a causa d’una fèrria educació. Si a aquestes bondats li afegies que era rossa amb ulls blaus cel extremadament clars i d’una bellesa alemanya difícil d’igualar, tenies la mescla perfecta per fer caure la gent en el pecat més difícil d’evitar[I3] , la gelosia.

L’Anatol s’estimava bojament la seva dona. Ella, no obstant això, notava que quan la Wikta estava davant, ella desapareixia, es tornava invisible i, si donava alguna opinió sobre el tema que estaven debatent, ningú li feia cas. Tots estaven pendents de l’amfitriona, que era qui marcava de forma vehement el ritme i els temes a tractar.

—Hem de fer un viatge a Leningrad! —va dir la bellesa alemanya.

—Leningrad? —va preguntar estranyat l’Eryk.

—És clar que sí, Eryk. Hem de visitar el museu de l’Ermitazh. Podrem veure milers de pintures i escultures.

Tots se l’escoltaven sorpresos per la iniciativa de fer un viatge tan llarg, amb la misèria en què vivien tots.

—Hi ha obres de Miquel Àngel com el Noi ajupit, de Rubens, de Tiziano, de Velázquez, de Rafael hi ha La Verge i el nen, de Leonardo da Vinci tenen la Madonna Litta, de Canova, l’escultura de les Tres Gràcies, peces del neolític, petròglifs... Una infinitat de coses a les quals no podem renunciar.

—Jo l’únic que sé del museu —va dir l’Eryk, fent riure a tothom— és que una tsarina va fer que seixanta-cinc gats el vigilessin per allunyar les rates dels manuscrits i les obres d’art.

—Eryk! Quina cultura que tens! Que no vas anar a l’escola? —va estampar-li una altra companya de tertúlia, l’Adelajda.

—No tenim per què fer-ho ràpid ni precipitar-nos, però seria una opció per anar-hi un estiu. Des d’aquí, del port de Ṥwinoujṥcie surt un ferri, crec que un cop al mes, fins a Sverdlovsk, on van assassinar al tsar Nicolau II i tota la seva família, un cop allà estem a una hora en autobús fins a la ciutat i el museu.

—Jo hi tinc uns parents —va dir l’Adelajda—. Els puc escriure, i que ens deixin estar uns dies a casa seva o d’alguns amics.

—Oh! Això seria fantàstic —exclamà la Wilka.

Tots es van posar a parlar sobre el viatge, visitar l’URSS, el que podrien aprendre sobre arts i tresors desconeguts. La conversa anava pujant de to i excitació, menys per a la Jasia, que només perquè ho hagués proposat la magnífica i perfecta Wilka ja hi trobava totes les pegues que els altres oblidaven.

Callada, els observava a tots i rumiava. Com creien que deixarien viatjar un grup més o menys nombrós de joves? Amb quins diners comptem? Quan? Doncs tots treballaven a diferents fàbriques de la ciutat. Aquella proposta era inviable, encara gràcies si podien aconseguir algun llibre d’aquest o d’altres museus en la biblioteca de la ciutat i poder-los fullejar.

Es va aixecar de sobte i tallant a tots la conversa, en què ja es veien passejant per la riba del riu Neva a Leningrad, va dir-los que marxava a dormir, que havia de llevar-se aviat, per segurament fer un torn i mig, i li calia dormir.

—Anem, doncs —va dir l’Anatol.

—No, no cal. Queda’t i parleu del viatge, ja vindràs més tard. Casa nostra no està lluny, en cinc minuts em ficaré dins del llit.

Va esquivar el seu marit, que de bon grat es va quedar a seguir la reunió.

Certament, no va passar massa estona quan la Jasia es cobria amb gruixudes mantes per poder passar la nit confortablement. Mirant el paper desgastat i ennegrit que recobria les parets de l’estudi on vivien, el cap no la deixava caure en el son. Només pensava en l’estupidesa de la proposició del viatge, en la Wikta i el seu innegable atractiu, en el seu marit i els altres amics anul·lats per uns simples cabells rossos i una mirada, això sí, oceànica. Lentament, els pensaments van esdevenir un cabdell, aquest es va instal·lar entre el ventre i el cor de la noia. El cap era una autopista d’emocions i sentiments contradictoris fins a arribar a aquella línia tan estreta que separa la lucidesa de la bogeria, el normal de l’excepcional, o el bé del mal. Obnubilada per la tardança de l’Anatol i sense cap sensació que la dugués al repòs nocturn, la seva ment malalta i pecadora de gelosia va anar elaborant un pla per venjar-se de la Wikta, del seu marit i de la resta del grup. Ho veia i ho entenia de forma clara, cap dubte, havia d’acabar amb aquella història del grup i de la líder que li posseïa l’enteniment nuvolat amb irrefrenable gelosia.

El marit, ullerós de no haver dormit en tota la nit, va arribar a casa just quan la seva dona anava a llevar-se per anar a la feina.

—Què fas arribant a aquestes hores? —li va etzibar molesta—. Has passat la nit amb la Wikta?

—Sí, amb ella i amb tots els altres companys. Llàstima que haguessis de marxar. Ens hem anat enredant parlant del viatge al museu i gairebé ja el tenim muntat, quan i com anirem, les coses que veurem...

El noi seguia parlant sense adonar-se que només feia que deixar créixer la gelosia dins de la seva dona. Tots aquells afalagaments, que ja venien de lluny, convertien la dolça Jasia en un monstre posseït per la gelosia.

El pecat li va fer perdre l’enteniment, per una banda, però alhora la va dotar d’una habilitat fora del comú per ordir un pla per eliminar-los, sense importar-li les conseqüències[I4] .

Els següents caps de setmana i les següents trobades furtives a la nit van servir perquè, per una banda, el grup anés dissenyant el viatge a Leningrad i, per altra, que la Jasia seguís maquinant el seu pla maquiavèl·lic.

Acompanyats d’unes ampolles de vodka van decidir que el millor seria anar-hi a l’estiu, la temperatura i, per tant, els moviments serien més fàcils, tampoc els caldria tant equipatge. Passarien uns quinze dies a la ciutat, més un parell per a l’anada i un parell per a la tornada. Van escriure als parents i amics amb més confiança per confirmar que podien quedar-se a les seves cases i les dates. Pel que fa al museu van elaborar un extens llistat de les obres imprescindibles de veure, també volien visitar la ciutat. Havien d’aprofitar l’ocasió per poder conèixer com es vivia en una gran ciutat i com vivien els russos. Se sentien moltes coses i ells tindrien el privilegi de veure-les en persona[I5] .

Viatjar des de la petita illa fins a Leningrad només ho podrien fer un cop a la vida. El cost del viatge era elevadíssim, una fortuna comparada amb els seus sous, però havien d’aprofitar-ho, eren joves, ara o mai. Eren cultes, visionaris, aventurers, agosarats... era clar, era aquell estiu o mai. I ‘mai’ no existia en el seu vocabulari, i més després de diverses copes de vodka.

La Jasia seguia el corrent, entusiasmada, no deixava veure cap pista sobre el seu pla alternatiu i definitiu. Alhora anava també elaborant-lo i, sorpresa, s’adonava que no era tan complicat com pensava. Letal sí que ho era, gràcies a la conjuntura de la dictadura comunista en què vivien.

Un dissabte al matí en què el jove matrimoni esmorzava tranquil·lament, sabent que tenien tot el dia per a ells. La noia mirava, ara ja falsament enamorada, el noi, que, afalagat per la mirada, es deixava estimar.

—Haig de dir-te una cosa important —va dir la Jasia amb veu acaramel·lada.

—Què és? —encuriosit, li va respondre.

—És que no estic segura de si t’ho prendràs bé? —murmurà fingint angoixa.

—Ei! Ei! Que som una parella i ens estimem. Em pots dir qualsevol cosa, que jo ho entendré. De veritat! Digues!

—Vols dir? Jo... potser he estat una mica estranya aquests últims mesos. Tot això del viatge m’atabala una mica, no estic tan entusiasmada com vosaltres, potser...

—No, Jasia, no. Sí que et veia més callada a les reunions, però no passa res. Potser som nosaltres que estem massa excitats.

—Bé, Anatol, t’haig de dir... Haig de dir-te... No hauria pensat mai que això fos tan difícil.

—Què m’has de dir? Tranquil·la.

—Esperem un fill, Anatol.

La cara del noi va canviar de la sorpresa a la incredulitat, al dubte i, finalment, a l’alegria, agafant la seva dona encara en pijama i donant voltes sobre si mateix.

—De veritat? Oh! Jasia, em fas l’home més feliç del món! Quan ho diguem a les famílies no s’ho creuran! Que content estic! I a la pròxima reunió quan ho fem saber als amics, a la Wikta...

Aquell nom va encendre l’interruptor que posava en marxa la maquinària perquè el pla de la noia ja no tirés enrere, fins a aquell moment encara podia haver-hi una possibilitat, però ara ja no.

—Espera, espera. Deixa’m a terra, que ja tinc prou marejos cada dia.

—Però et trobes bé? Està tot bé? Has anat al metge? —preguntava el futur pare sense deixar-la respondre.

—Sí, ja hi he anat, però només per confirmar l’embaràs. Ara haig de començar a fer les visites de rutina.

—Quan ho diem? Que feliç soc, estimada! No et deixaré sola, anirem plegats a totes les visites, seré un pare modèlic. Com li posarem?

—Jo que sé, encara no he tingut temps de pensar-hi.

—Si és nen... Jarek com el meu pare, si és nena... Sylwia com la teva mare. Que et sembla bé? T’agraden?

—Ja veurem, ja veurem... No penses en res més ara? —va preguntar-li expressament.

—No! En què he de pensar més si no que seré pare.

—El viatge, Anatol, el viatge... Jo no puc venir amb vosaltres, és massa arriscat.

El rostre del noi va tornar a passar per un munt de gestos que expressaven els seus sentiments. Dubte, contradicció, negació, tristesa, sorpresa... tots van creuar en uns moments per la seva ment.

—Compten amb nosaltres, amb els nostres diners per fer bossa per a tots. La Wikta...

—Mira, Anatol —va dir empassant-se el fàstic que li provocava el nom de la fabulosa rossa—, jo no hi aniré, però tu sí que hi pots anar.

—No, no...

—Et dic que sí, fa mesos que ho preparem i és una oportunitat única per a tu i... per als altres. Seran quinze dies i a mi encara em faltaran un parell de mesos perquè arribi l’hora del part. Tu hi aniràs i prou! T’ho dic de veritat! —deia mentre els sentiments es mesclaven dintre seu.

No va ser gens fàcil, però a poc a poc el va anar convencent que era el més raonable. Ell podria gaudir del viatge dels seus somnis i ella esperaria a casa tenint cura de l’embaràs. Ningú sabia si més endavant canviarien les coses i podrien tornar-hi tota la família i ell podria fer-los de guia.

La ment és meravellosa i maquiavèl·lica alhora, convivint dins la Jasia els dos vessants al mateix temps, sense interferir-se.

Va arribar l’estiu i amb ell els preparatius del viatge. Tot va anar més de pressa del que pensaven i, en un vist i no vist, la Jasia preparava l’equipatge del seu marit. La roba, el calçat, els utensilis d’higiene personal i els prospectes i guies de Leningrad i del museu.

Era el matí d’un dimecres del mes de juliol quan tot el grup d’amics es va embarcar destí Sverdlovsk, al fons de l’anomenat golf de Finlàndia i on hi havia un dels palaus més luxosos dels tsars, amb uns jardins replets d’escultures i fonts. Una cosa mai vista pels integrants del grup.

—Cuida’t molt, t’enyoraré —li deia l’Anatol a la seva dona.

—Així ho faré. Aviat estaràs de tornada —li responia ella, sabent que si el seu pla sortia bé, no es tornarien a veure mai més.

El buc va destensar les cordes gruixudes que el subjectaven a terra ferma i amb un moviment lent, però decidit, va anar separant-se del moll. La Jasia junt amb altres amics i parents s’acomiadaven de l’afortunat grup fins a ser només una petita figura dins el mar.

Mentre rebia les felicitacions i els comentaris de la gent per l’embaràs, ella se’ls mirava amb cara de compassió, però d’alegria també. Gràcies a ella, la intel·ligent rossa, la meravellosa i perfecte Wikta desapareixeria per sempre de les seves vides, ja podria dormir tranquil·la, criar el seu fill lluny del continu llastre de la gelosia desbocada que li encongia el cor i la tornava boja. Això sí, no estava folla, sabia molt bé el que es feia i per què ho feia; estava tot justificat.

El seu pla era perfecte, no tenia cap fissura. S’alliberava i alliberava tots els altres d’aquella gangrena putrefacta que, sense dubtar-ho, destruiria implacablement un munt de famílies si ella no actuava fermament per evitar-ho. Tothom perdria alguna cosa, ella també, però en moltes ocasions les pèrdues, encara que doloroses, obren les portes a noves coses que mai havies sospitat poder-ne gaudir.

El grup, a poc a poc, es va anar dissolent, quedant que, si algú rebia una trucada dels parents de Leningrad, ho farien saber a tots.

Un cop sola va mirar, per última vegada, en la direcció on devia estar el vaixell i es va dirigir cap a una oficina de la policia polonesa. Un cop allà, ràpida com la fiblada d’una serp, va treure un gruixut sobre amb documentació que havia preparat amb molta cura i el va dipositar a la bústia sense cap referència exterior, però amb una mortífera informació en l’interior.

Va seure en un banc d’un jardí des d’on veia la frontera amb la República Demòcrata d’Alemanya, de fet el límit entre els dos països es veia des de gairebé qualsevol punt de la ciutat. Com és que havia nascut en aquell lloc perdut del món? Com és que pertanyia a un país però el terreny, l’illa, era geogràficament d’un altre? Qui posava les fronteres? Qui havia posat aquella en concret? Per què existien aquestes irregularitats en el món? Com la Wikta, que no deixava de ser una persona en un lloc on no havia de ser. Una irregularitat i punt, res més.

El grup de viatgers va fer terra com estava previst i, després d’un altre tram del viatge amb autobús, van arribar fins a la magnífica Leningrad. Només en posar els peus a terra soviètica es van repartir per les cases que els acollien.

Exultants i relaxats van visitar la ciutat durant un parell de dies: l’impressionant riu, els ponts, els palaus, les biblioteques... tot era gegantí comparat amb les dimensions de la seva petita ciutat confinada en un extrem de la llunyana illa.

El tercer dia de l’estada tenien els passis per entrar al colossal [I6] Ermitazh, palau d’hivern dels tsars. Ja des de fora observaven meravellats aquell conjunt immens d’edificis amb el seu característic color verd pàl·lid de la façana. Imaginaven tot el que contindrien els centenars de sales i passadissos, no podrien veure-ho tot, ni tan sols recordar una petita part de tots els tresors que hi trobarien. Un museu era el millor destí que podien haver donat a aquell ostentós palau. Un cop morts els Romanov, visca el comunisme. Aquell era un bon exemple per a tothom, una lliçó per a tots els capitalistes del món de com cal aprofitar les coses per al gaudi de tothom.

Quan ja estaven a punt de travessar la línia d’entrada, un grup de policies els va rodejar i sense cap explicació els van fer entrar en uns furgons blindats. L’Anatol, abans de pujar-hi, li va semblar entendre que parlaven que ja tenien a les seves mans els traïdors de la mare pàtria.

Ningú sabia on es trobaven, aïllats els uns dels altres, van passar els dies. Els parents, desesperats, els buscaven per tota la ciutat infructuosament. Havien desaparegut de sobte, des de l’entrada al museu.

Durant aquells dies de confinament, por i silenci, la documentació que la Jasia havia dipositat a la bústia va fer el mateix viatge que ells.

Un matí, després de no se sap quant de temps, els van treure de les cel·les i els van portar davant d’un jutge. Era el primer cop que es veien tots en molts dies, tots estaven aterrits, desconcertats, bruts i desmillorats.

El jutge parlava en rus, ells havien d’entendre’l, però hi havia un home d’aspecte gris que els traduïa al polonès tot el que s’anava dient des de dalt de l’estrada. El magistrat tenia a les mans tot de papers que havia extret d’un sobre anònim i que provaven sense cap mena de dubte que cada membre d’aquell grup es reunia a la part polonesa de l’illa d’Usedom per conspirar contra el govern, contra l’autoritat comunista, contra el líder absolut de totes les terres soviètiques. Algú els havia delatat i, si s’esbrinava qui havia sigut, se’l condecoraria amb una de les més altes distincions de la república. Pel que feia a ells, no calia judici, amb les proves n’hi havia prou. Serien condemnats a treballs forçats, fins que les forces els mantinguessin vius, en diversos gulags siberians. Un crit fort, que devia ser un: Visca l’URSS! o alguna cosa semblant, i van ser separats, sense veure’s, ni saber els uns dels altres mai més.

Les famílies, desesperades a Usedom, van rebre una carta del consolat rus a Varsòvia en què se’ls explicava el destí del grup de joves acusats d’alta traïció i els advertia que no fessin cap esforç en buscar-los, ja que estaven a milers de kilòmetres en mig dels freds siberians, on més aviat que tard moririen i així s’executaria la condemna.

La Jasia llegia la carta somrient, tot havia sortit més que bé. La Wikta i tots els seus gossos que la seguien bavejant per allà on ella caminava ja estaven tots exterminats.

Amb una mà gronxava el cotxet on dormia plàcidament el petit Jarek, va mirar amb certa melancolia l’habitació que feia de cuina, menjador i habitació de dormir, tot en una, potser el seu Anatol no era tan mal noi al cap i a la fi.

En mirar la taula parada, es va adonar d’una forquilla que no estava alineada perfectament amb la resta de coberts. Va corregir la posició suaument mentre en un sospir inesperat deia:

—No, Jarek, no pot haver-hi cap irregularitat.

 

 

 

 

 

Continue

Innocents!

Dormir era impossible. Voltes i més voltes en un llit on tota la roba s’acumulava en un extrem o quedava estesa per tot el terra del voltant. Dutxes, aigua gelada, aigua bullent, whisky o qualsevol altra beguda que contingués alcohol mesclat amb les càpsules que algun amic li passava. Finalment, dues hores abans de llevar-se per anar a treballar, queia esgotada a l’atzar en algun lloc de la casa.

Aquell dia, quan el despertador va sonar, va despertar-se asseguda en la incòmoda cadira de la cuina. Damunt la taula, un cendrer ple a vessar de burilles i cigarrets mal acabats presidia el centre, rodejat d’un envàs buit de suc de fruites, un got de plàstic aixafat, líquid vessat i restes d’unes galetes integrals caducades.

Es va mirar, sense reconèixer aquelles masses de greix que s’havien instal·lat en la seva panxa des que s’acostava, cada cop més, a la cinquantena. L’instint la va fer anar ràpidament cap a l’habitació per aturar aquell aparell que emetia sense treva un so estrident. En mirar per la finestra i veure un home que l‘observava des de l’edifici del davant, va ser conscient de la seva nuesa. En un cop de geni va fer córrer les cortines i maleir aquell home obscè. No era la primera vegada que l’enxampava mirant. Si ella tenia el costum d’anar despullada per casa, els altres no n’havien de fer res.

El cap li bategava amb una força especial aquell matí. Una nova dutxa, una dosi de cafeïna adequada i al carrer. A veure què hi havia de nou aquell dimecres gris de primers del mes d’abril.

Abans de pujar al cotxe, va comprar el diari en el quiosc de la cantonada. La venedora era un bon indicatiu del seu aspecte, ja estava acostumada a la mirada d’espant que feia la dona quan havia tingut una mala nit com la passada. Aquella mirada l’ajudava a saber com la veurien els altres companys a la feina.

Va deixar el diari i la bossa sobre el seient del copilot, no trobava la clau. Era impossible, si la tenia a les mans feia un segon. S’adonà que se l’havia deixat  penjant del pany de la porta. El renec va ressonar per tot l’aparcament. Va sortir dificultosament, la va agafar i, en tornar a seure, es va fixar en la portada del diari. Una gran foto del cos d’una noia ocupava gairebé tota la plana, el titular deia que una noia, filla del magnat de la cadena d’hotels Mirtra, havia aparegut assassinada al parc de la Ciutadella. Semblava que era una exclusiva sobre una hereva desconeguda, però ella va tenir la sensació que coneixia aquella noia d’alguna cosa. Tot i que la fotografia, feta des de lluny, era de molt baixa qualitat.

En obrir la porta de la feina, de cop es va trobar amb el Pere, el seu company, de cara.

—Hòstia, Ferrer, quina pinta fots avui. Que t’ha passat una piconadora per damunt?

—Jo també t’estimo, Pere. Em pots portar un cafè sol i ben carregat, si us plau.

—Jo te’l porto, però tu botonat la brusa, que vas ensenyant tots els sostenidors. Que te’ls vegi jo ja està bé, però tothom...

La Ferrer va deixar el diari damunt de la taula i va engegar l’ordinador, va repassar les notes que li havien deixat i, fins que no es va despertar pel cop que va fer el Pere en deixar el cafè, no va ser conscient que encara no s’havia cordat la brusa.

—Beu el cafè i espavila. La central ens ha traspassat el cas d’aquesta noia a aquesta comissaria i el capo ens ha manat que anem a l’institut forense a recollir l’autòpsia i a veure què podem esbrinar.  

—No pots parlar sense cridar, i més lentament? —va recriminar-li, mentre intentava sense massa èxit cordar la brusa.

—No! I, si segueixes així, ho enviaràs tot a rodar. Anem!

La parella d’agents de la policia de Barcelona va pujar al C3 negre que tenien assignat per quan havien de desplaçar-se per la ciutat.

En arribar, la noia va mirar l’edifici tapant-se el resol amb el braç. El departament forense estava emplaçat en una sala subterrània de l’Hospital de la Vall d’Hebron; la visió de l’altura d’aquella mola de pisos vermells que es perdien en els núvols la va marejar.

—Espera un moment, Pere, deixa’m fer un cigarret.

—Quina paciència s’ha de tenir amb tu —va dir el noi.

—Et fots! Collons! Jo sí que tinc paciència! Vinga, anem! —va protestar llençant el cigarret que acabava d’encendre.

La parella es va mesclar amb un riu de gent que, un cop a dins, es repartia per tot arreu. Ells van buscar l’ascensor que els hauria de portar fins a la tercera planta sota terra.

Les portes es van obrir donant a una àmplia sala, tota de diferents tons grisos. Terra, parets i mobles. Treballar en aquell cau tot el dia havia de provocar depressió profunda, van pensar tots dos alhora.

—Bon dia, som els agents Mireia Ferrer i Pere Amorós, venim pel resultat de l’autòpsia de... —va dubtar en dir el nom, buscant en les notes com es deia.

—Hòstia, Pere, mira que ets negat. Perdona, noia, de l’Eva Scott.

—D’acord, ara els fem una còpia. Volen veure el cos? —va preguntar la doctora, que tenia la pell amb un color grisenc de cadàver. 

—Sí, sí, és clar —van dir tots dos a l’hora.

—Anem, la morgue està al final d’aquest passadís.

Els tres van encaminar-se, la doctora davant, el Pere fent gestos obscens darrere, al costat de la Mireia, que no sabria on posar-se si la doctora es girava i l’enxampava.

En entrar, la sala estava freda, molestava i tot. La doctora va obrir una porta i va estirar cap a fora el cos de la noia. Va aixecar el llençol que la cobria provocant que la Mireia fes un crit sense voler.

—Agent? Es troba bé?

—Sí, sí.  Perdó, estic acostumada a veure cadàvers, però la joventut d’aquesta noia m’ha sobtat. Pere, agafa tu l’informe. Jo... Jo he d’esperar-me fora.   

La Mireia va sortir corrents d’aquella sala. La noia era la seva parella, o bé alguna cosa semblant, però ella la coneixia com a Mercè Colet. Feia uns tres dies que no es veien i ara precisament l’havia de trobar en un soterrani d’aquell hospital.

Quan el Pere la va retrobar, carpeta en mà, la Mireia estava recolzada en una jardinera bevent d’una llauna de cervesa i fumant, evidentment trasbalsada.

—Es pot saber què ha passat allà a baix? —va dir el Pere estranyat de la reacció de la seva companya.

—No sé... M’ha recordat una amiga de la joventut o un altre cas, no sé. Aparta’t, collons! Sempre et fots damunt de la gent.

La Mireia tenia clar que no havia de dir res, si algú descobria que tenia una relació amb la Mercè o l’Eva, o com collons es digués, la traurien del cas i això no ho podia permetre.  

Van decidir anar a l’apartament de l’Eva Scott, a veure si localitzaven alguna pista de qui l’havia assassinada.

 —Deixa’m veure la carpeta —va dir la Mireia mentre avançaven lentament per la ronda de Dalt—. A veure... aquí diu que va ser escanyada per algú amb certa habilitat i que... —va aguantar un gemec de pena i sorpresa— havia tingut relacions sexuals amb un home feia poques hores.

La Mireia era forta i una gata vella en qüestions de relacions personals. Sabia que qualsevol nuviatge es podia trencar en un moment. Que l’Eva hagués tingut relacions amb un home la va sorprendre, però es veia capaç d’arribar fins al final sense emocionar-se més del compte.

En arribar a la casa de la noia assassinada va quedar bocabadada, ella no hi havia anat mai. La casa, per no dir el palauet, estava a la luxosa zona de Sant Gervasi, on tot eren cases enormes, rodejades de jardins oberts coberts de gespa i on es respirava una pau absoluta. El verd ampli al voltant de les cases es veia trencat per una glicina, un prunus nigra de fulles vermelles, uns bellíssims aurons i les florides buguenvíl·lies. Un paradís dins de Barcelona.

Una noia del servei els va obrir, facilitant-los la recerca de tota la casa.

Al cap de poc van arribar els de la científica per dur a terme la inspecció del que es podia descriure com una petita mansió.

La minyona els va informar que a la casa només vivia l’Eva, els pares s’estaven la major part de l’any en una casa d’Empuriabrava. La noia els va ensenyar totes les habitacions, la cuina i el saló. Després de donar-li les gràcies i dir-li que els deixés sols tan educadament com van saber, van començar a obrir calaixos a la recerca d’alguna pista que ajudés a aclarir el cas.

La Mireia estava nerviosa, però sabia contenir-se; el Pere, amb menys educació, remenava tot el que podia, especialment on hi havia la roba interior, evitant els comentaris de la científica. D’aquella recerca, els dos policies van treure poca cosa en clar.

Durant les dues setmanes següents, l’agent va refer-se del disgust, sabia que no havia de dir res. De moment es mantindria callada a veure si podia sortir-se’n sense que ningú la relacionés amb el cas. Aquells dies, mentre esperaven els resultats de les proves que havien recollit els curosos companys vestits amb granotes blanques i l’informe final de l’autòpsia, van ser tediosos. Ells revisaven rebuts de diferents botigues de luxe, extractes dels comptes, bitllets d’avió, trucades... No hi havia res d’estrany en tots aquells munts de paper, només posaven en evidència que la jove noia portava un ritme de vida trepidant i que ni estudiava ni treballava en res que pogués servir-li de profit per a la vida. Evidentment, sent filla única del magnat Scott, no li calia per a res.

Aquell matí, quinze dies més tard, la Mireia tenia un marcat especial mal aspecte i el Pere l’eufòria típica i la cara estúpida de qui volia fer saber a tothom que la nit anterior havia fotut un clau amb una joveneta. El cap de la policia els va cridar al despatx.

—Bon dia, millor dit... Collons de dia, voleu seure —va exigir el cap seriosament.

L’home se’ls va mirar alternativament diverses vegades amb una expressió desconeguda fins llavors. El silenci, si no fos pels sorolls guturals que feia el Pere cada cop més nerviós, es podia tallar amb un ganivet. Semblava que el comissari en cap havia de dir alguna cosa important, però no sabia com fer-ho.

—A veure, senyors, ni vosaltres ni jo hem estat avui en aquest despatx. Mai hem tingut la conversa que tindrem a continuació. I, si cal, jo ho negaré sempre, i fins i tot davant del Tribunal Internacional de La Haia.

»De fet no sé per què ho faig. Em jugo anys i anys de carrera impol·luta i de prestigi. Uns altres ja estarien engarjolats, us ho ben juro. No sé per què tinc un instint de protecció amb vosaltres. Sou bons policies, però se us veu molt desorientats en la vida. És clar, jo d’això no n’haig de fer res, em dec fer gran...

»No sé ni per on començar —va respirar profundament—. Sobre el cas de l’Eva Scott, ja tinc els informes de la científica i de l’autòpsia definitius. Tenim greus problemes, molt greus, no us imagineu encara ni com de greus, però de moment aquesta carpeta no sortirà del meu despatx i amb això us vull dir que us dono una mica de temps. L’imprescindible perquè solucioneu el cas en el mínim temps possible.

—Senyor —va dir la Mireia—, no entenc què és el que passa. Què hi diu en aquests informes?

—Doncs, senyors meus, aquests informes diuen que en una bossa de mà de la víctima hi havia una empremta seva. Sí! Sí! Seva, Mireia Ferrer!

—Ala! Que fort, tia! Què tens a veure tu amb aquesta Scott? Hòstia, tia, quin mal rotllo —va exclamar despreocupat el Pere, olorant-se la roba per notar el perfum de la noia amb qui havia estat la nit anterior.

—Millor que callis, Pere! —va cridar el cap, visiblement preocupat i enfadat.

La Mireia no era capaç de tancar la boca, davant la sorpresa i el pànic que li havia arribat com una onada, voltejant-la per tota la platja i llençant-la a la sorra sense saber on queia. No podia pensar res en aquell moment, havien descobert que tenia una relació, almenys d’amistat amb aquella il·lustre filla, vint anys i escaig més jove que ella.

—L’Eva Scott havia mantingut relacions sexuals la nit que va ser assassinada. I sabeu a qui correspon l’esperma?

—A qui? —van dir tots dos alhora.

—Collons, Pere! Ni condó ni res? —cridava—. Teu! L’esperma és teu! Desgraciat!

—No, no pot ser. Si jo mai... Amb l’Eva Scott? No, no... Jo no he...

La Mireia se’l mirava amb una mescla d’emocions i sentiments. Fàstic, sorpresa, odi, incredulitat... només sabia, de cert, que el que volia era pegar-li un cop de puny que recordés tota la vida.

Així tots dos estaven implicats, tots dos eren sospitosos. No tenia ni la més mínima idea de com sortir-se’n d’aquell embolic. Ella se sabia innocent i el malparit del Pere era un imbècil, un xulo, un masclista impresentable, però un assassí no, això no ho era.

—Farem el següent —va dir el comissari—: us parleu entre vosaltres dos el que hàgiu de parlar. Si convé, us mateu a hòsties, però després us vull a tots dos treballant en equip per descobrir l’assassí. No vull saber què hi feia aquella empremta en la bossa de l’Eva i, evidentment, ja imagino com va arribar la teva esperma dins del cos de la noia. Aquest triangle és massa perillós perquè surti d’aquest despatx. Marxeu i, si us plau, ara no em digueu res. Demà a aquesta hora us vull tots dos aquí per informar-me de com van les coses, i penseu que no poden haver-hi massa matins més. Teniu quaranta-vuit hores, si no hi ha res de nou, hauré de fer públic els informes.

Els dos agents van sortir trasbalsats del despatx.

—Anem a fer un cafè i posem les coses en ordre? —va dir ella, mirant el terra.

—Anem —va respondre ell, dòcil com un gosset.

Al bar de la cantonada, van agafar la taula més arraconada que van trobar. En lloc de dos cafès, els agents tenien a les mans donant-los voltes dues copes de conyac. En un principi, muts i cada un amb els seus pensaments donant-los voltes pel cap. Finalment la Mireia va gosar iniciar la conversa:

—Pere, et vas tirar l’Eva Scott hores abans que l’assassinessin i no la vas reconèixer a l’hospital?

—La noia amb què jo vaig anar era rossa, l’Eva és morena i amb el cabell llarg. A més... Jo què sé! Era de nit, vam entendre aviat el que volia cada un. Tampoc vaig estar al cas de la seva fisonomia. Ja l’has vist. Té un cos d’escàndol i al llit... una bèstia. Un cop acabat, va marxar sense dir res. No ens vam dir ni els noms, ni passar els telèfons, ni res d’aquestes coses que se suposen que has de fer.    

»A més, i tu què dius? —va dir com un nen que vol passar la culpa a un altre—. Com és que hi ha una empremta teva en la seva bossa?

—Doncs mira, ara pensant en tu em fa fàstic i tot, jo també me la tirava. No tens tu l’exclusiva en això. En fi... Jo pensava que érem amants i fidels, però ja veig que no.

»A l’hospital la vaig reconèixer i em vaig trasbalsar. Merda! Jo havia caigut com una adolescent en els seus braços. La diferència d’edat era enorme, però jo m’havia cregut la història. Per què no podia ser que li agradés a una noia com l’Eva? Bé, de fet, per a mi es deia Mercè Colet. Com he pogut ser tan imbècil?

Per primera vegada des que treballaven junts, el Pere va veure plorar la Mireia. Per primer cop es va deixar anar i ho feia de manera desconsolada. Ell, de moment, es mantenia immòbil a la cadira. Des que els van presentar i van dir-los que serien un equip, havien vist assassinats i bestieses que fa la gent, de tots colors, però tots eren anònims. Aquest cop hi havia més que feina dins del cove, hi havia sentiments.

—Hòstia, Pere, és que no pots ni tocar-me una mica el braç? Estic feta pols —li va recriminar ella.

—No sabia si t’agradaria, però vine aquí, va!

Va rodejar-la amb els braços i així es mantingueren una estona fins que la Mireia, ja amb el got esgotat, semblava més tranquil·la.

El Pere es va escurar la gola, al mateix temps que la recolzava en el seient.

—Mira, t’ho diré ben clar, però aquest cop hem de ser totalment sincers l’un amb l’altra, si no, no ens en sortirem, d’aquesta. Jo crec que algú ens ha parat un parany. Algú que evidentment coneixem tots dos i que té algun interès a destrossar les nostres carreres i les nostres vides. El que hem de fer és esbrinar qui és aquesta persona.

—Ja ho dius tu —va murmurar ella, eixugant-se els últims senyals del plor—. Però sí, tens raó, i ens hi hem de posar com més aviat millor. No tenim temps.

—Doncs anem a comissaria i busquem tota la informació que puguem sobre aquesta Mercè o Eva, com vulgui dir-se. A veure si podem trobar algun lligam amb nosaltres.

—També haurem de pensar qui pot ser aquest conegut de tots dos que vol carregar-nos l’assassinat de l’Eva. Anem, Pere! Jo ja he tret tota la mala hòstia amb la plorada que he fet. Ja estic a punt, torno a ser la Mireia Ferrer.

Sense dir-se massa cosa més, els dos companys es van dirigir cap a la seva oficina. Van seure davant els respectius ordinadors i van començar a teclejar noms i a llegir pantalles i pantalles d’informació. Mentre el comissari, amb el rostre frunzit per la preocupació, els mirava de reüll.

El mirall és un objecte estrany, tot i estar molt a prop una banda i l’altra, des de la part exterior només veus el teu reflex i no saps què hi ha darrere. Des de l’interior, si el mirall és correcte, no et reflecteix, però et permet veure que hi passa a l’altra banda. Dos mons separats només per uns mil·límetres de vidre i unes micres d’argent. Això estava passant, sense que ningú se n’adonés, en aquella comissaria, en aquells moments. L’únic contratemps era que els personatges no sabien en quina banda del mirall es trobaven.

Havien passat just quinze dies des que van trobar la seva filla al parc de la Ciutadella, llançada a terra com una vulgar meuca. Però en la mansió dels Scott, no es movia ni una fulla de cap planta del jardí ni de la col·lecció d’orquídies que tenien a l’interior i que tant molestaven al pare de l’Eva, el magnat Frederic Scott. Assegut en una butaca, mirava furtivament la seva dona, la Carolina, que estava estirada al sofà, intentant que li passés l’angoixa que feia dies la dominava per complet.

Des que se’ls havia comunicat la troballa de la seva filla assassinada, el món s’havia aturat. La seva única filla, morta. Què deixarien de llegat en aquest món? Els negocis, els hotels, els ressorts de luxe escampats per tot el món... Tot això ara es convertia en nimietats. La cadena Mirtra la compraria qualsevol competidor i ells marxarien d’aquest món sense cap senyal d’haver-hi passat. El futur era desolador.

Al primer pis, en la seva habitació, estava el promès de l’Eva, el Frank Wood. No estaven casats, però feia anys que portaven la vida com si ho estiguessin. Els pares pensaven que la cerimònia estava per caure, no eren tan joves ja i aviat haurien de tenir descendència. Havien permès aquella relació, però el que no permetrien de cap manera era que la seva filla donés a llum sent una mare soltera. El pare sabia, per descomptat, que el Frank estava destrossat, havien de donar-li temps per refer-se d’un cop així, però aquells dies estaven sent massa indignes, massa forts per a tothom. Ell, amb el temps, trobaria una altra noia amb què compartir la seva vida. Era ben plantat, honest i treballador. Ells, en canvi, no podrien substituir mai la seva filla per una altra, per a ells la vida s’havia acabat i punt. Més endavant serien capaços d’anar a festes, recollir o donar algun premi per la gestió hotelera o per algun tema de les fundacions de la Carolina, però sempre amb l’estómac encongit i la pena darrere del somriure.

Els pensaments del pare viatjaven a la velocitat de la llum des de la seva pròpia pena a la de la seva dona. I com havia d’estar de trastornat el Frank per estimar-se més estar sol, sense consol, en l’habitació que compartia amb l’Eva, en lloc d’estar-se a la sala principal amb ells.

El que havia de ser hereu de tot el núvol d’empreses Mirtra estava en el bany amb les mans obertes i recolzades sobre el marbre rosa, la mirada clavada en el mirall, mirant-se ell mateix als ulls. No era una posició desesperada ni aleatòria, era una posició buscada per veure què hi trobava en el fons d’aquells ulls, potser un trosset d’ànima.

En aquell moment tots els actors d’aquella representació que la vida havia provocat van tenir una estranya sensació. El comissari, la Mireia, el Pere, els pares de l’Eva, el Frank i potser algú més que encara no havia sortit a escena van pensar que coneixien en quin costat del mirall estaven, del que només et reflecteixes i no veus res més, o del que pots veure els demès com es mouen, i que ho fan al ritme que algú marca.

El comissari, cansat de remenar tants papers durant tot el dia, va decidir anar cap a casa. Va advertir al Pere i la Mireia que el temps passava mentre es posava l’abric i s’ajustava la bufanda; a l’exterior feia fred en aquella hora del vespre, encara que fos abril. Conduint, no es treia del cap l’Eva Scott i les proves incriminatòries cap als seus dos companys. Era evident que eren del que no hi ha, però assassins segur que no ho eren. Segur que hi havia una explicació per a tot aquell afer. Diners, poders, lluites d’interessos... fins i tot publicitat per als Scott. Coses més grosses havia vist ell durant tota la seva carrera, coses que no podria oblidar mai.

Un cop aparcat el cotxe al garatge, va pujar a casa seva per l’escala interior. Era una bona casa, en un barri acomodat de la ciutat. Es vivia bé. El comissari i la seva dona eren ara els únics ocupants de la casa, els fills ja havien volat feia temps a viure amb les respectives parelles. El fill, a prop seu, en un barri veí, i la filla, a l’estranger. Tots dos ja tenien dos fills cada un. Quatre nets, qui els ho havia de dir! Encara es feia creus de com havia passat la vida de ràpid.

Un cop enfundat en el pijama i veient que la seva dona, com era habitual, no estava a casa, va anar cap al saló, on va repassar tots els canals de la televisió sense que cap li fes el pes. Llençant el comandament, amb un gest avorrit, damunt del sofà. Va dirigir-se a la cuina a buscar una cervesa. Quin plaer li produïa  aquella estona amb la cervesa, poca llum i gens de soroll. Gairebé era una droga que necessitava cada cop més.

En acostar-se altre cop al sofà va veure el llibre que tenia a mig llegir, era una primera edició de l’any 1919 de Entre naranjos de Vicente Blasco Ibáñez. Va obrir-lo i va trobar un paper doblegat al costat del punt del llibre. En desplegar-lo es va adonar que la lletra era de la seva muller.

Encuriosit va llegir:

 

 Joan, evidentment et sorprendrà trobar i llegir aquesta... diguem-li carta. Tota la vida he fet de mare i dona responsable, però ara ja no puc més. És el meu últim tren i no puc deixar-lo passar, tampoc vull mirar enrere i veure a què renuncio. No et sàpiga greu, però no tinc la sensació de deixar massa cosa. Tu has fet sempre la teva amb uns horaris impossibles de compartir i els fills ja són grans, fa temps, no em necessiten per a res. Tampoc venen a veure’m, ni truquen mai, ja fan la seva vida.

El que t’explicaré a continuació serà una confessió, fes el que creguis més convenient, però quan tu llegeixis aquestes línies jo ja estaré lluny, destí d’un país llunyà.

Vaig conèixer el Frank Wood, sí, el marit o promès de l’Eva Scott, la que heu trobat assassinada. El Frank i jo ens vam enamorar, malgrat la diferència d’edat, i estem vivint un idil·li meravellós. Vull compartir amb ell la resta de la meva vida i procurar oblidar-vos a tots. M’ho mereixo. Podíem marxar i ja està, però el Frank volia deslliurar-se de l’Eva, i jo l’entenc. Aquesta noia era pitjor que una fura, havia de ficar el nas a tot arreu i no tenia cap respecte pel Frank, cada dia s’allitava amb algú diferent. Era indomable.

Bé, vam aconseguir posar-li d’esquers la Mireia i el Pere. Quins dos! I tot va anar rodó, el dia següent que se n’anés al llit amb el Pere, la vam assassinar i la vam deixar abandonada al parc de la Ciutadella. L’Eva eliminada i l’honor del Frank recuperat. Els pares d’ella patirien una mica, però amb el temps tot passa, i els teus dos policies incriminats, culpables d’assassinat, tots tres eren amants. Esperma, empremtes... seria un cas fàcil i, mira, sempre hi ha innocents que surten malparats.

Així que adéu, Joan, espero no veure’t mai més.

Ja fa temps que no t’estimo.

Neus

 

La dona del comissari, amb una maleta de mà, esperava asseguda a la terminal de vols internacionals de l’aeroport Barcelona. Amb una mà premia amb força dos bitllets destí Auckland, el paradís on viurien el Frank i ella. L’hora de pujar a l’avió s’acostava, però el Frank, això sí que ho tenia, feia tard. Anaven passant els minuts i la porta d’embarcament es va obrir, el Frank no apareixia. La sospita que no acudís va començar a ser ferma. De peu a la cua, el cap li donava voltes. Pensava: «Què fer? Quedar-se i anar a la presó avergonyida davant de tothom? Marxar ella sola i viure una nova vida encara que desenganyada i humiliada?». El taulell amb l’hostessa era cada cop més a prop, tenia segons només per decidir-se. L’instint de supervivència va fer que finalment entrés a l’avió, potser el Frank havia tingut un entrebanc d’última hora, potser vindria en un vol posterior. Un cop fora de territori espanyol ja el podria trucar i esbrinar què estava passant. Donant-li confiança al Frank, va seure al costat de la finestra, va tancar els ulls un moment i, en tornar-los obrir, va veure enrenou a la pista. Quatre mossos d’esquadra pujaven per una escala que havien col·locat al costat d’una de les portes de l’avió, al fons més mossos es posaven davant del taulell.

Era evident que venien per ella i que no hi havia escapatòria. No va voler resistir-se, a part de ser una feina inútil, no volia muntar una situació violenta dins l’aparell. Un cop detinguda, davant de la porta d’embarcament va trobar al seu marit, el comissari.

—Ho sento, Neus, t’has equivocat molt. Som més àgils del que tu i el teu Frank pensàveu. Ell ja està al calabós i tu hi aniràs de cap ara mateix.

»Em dius que ja no m’estimes... doncs m’ho poses més fàcil, jo tampoc, i ara, a més a més, no tindré cap pietat perquè caigui sobre tu tot el pes de la llei. Ho sento pels nostres fills i els nostres nets, que ara mateix passen a ser només meus.

»Aquí tinc la carta que m’has escrit, una autèntica declaració de culpabilitat. Potser has tingut una vida difícil al meu costat, però el que no puc consentir és que companys meus, ara família meva, siguin declarats culpables d’assassinat només pel vostre caprici d’una vida lluny de tots nosaltres. Finalment ells només vivien com sabien i com podien i, si tenien relacions amb diverses persones, era cosa seva. Tu no ets ningú per jutjar-los.

»Neus, o senyora, no puc dir-te «Estimada Neus», els pares de l’Eva potser la van educar massa consentida, potser jo no vaig saber-te donar una vida feliç... Tantes coses. Però els únics culpables sou tu i el Frank, i potser jo... si em vols afegir. Ho sents? Culpables! Els pares de l’Eva, l’Eva, el Pere i la Mireia són els innocents d’aquest afer. No teníeu cap dret de fer-nos moure des de l’altra banda del mirall com si fóssim simples titelles. Escolta’m bé. Ho entens? Innocents!

Continue

Evocar

Era impossible no sentir-se feliç en la petita vil·la de Princetown, al mig del Parc Nacional de Dartmoor, situat en els admirables prats de l'oest d'Anglaterra.

Els turons coberts d'una capa inacabable d'herba verda humida, només trencada pels marges de pedra que quadriculaven el paisatge fins a trobar-se amb un dels nombrosos rierols o amb una de les escasses fileres d'arbres que aturaven l'aire gelat provinent de l'Atlàntic, donaven a l'entorn la capacitat d'aportar una pau eterna, o almenys així ho semblava.

Als voltants cavalls pasturant, alguna nevada moderada, llargues caminades pel parc visitant les immenses formacions granítiques, els prehistòrics anells de pedres similars al famós Stonehenge. A l'interior l'acollidora casa amb el terra ple de catifes i el parell de butaques davant la llar de foc, que eren les millors companyes durant les hores de llarga lectura, completaven tots els elements per sentir-se feliç.

L'Aldwin Moore afegia a tot aquest entorn un got de whisky que mai era buit del tot. Era impossible pensar que aquell got havia contingut alguna vegada un altre whisky que no fos l'escocès Logan's 12. La seva suavitat el feia ideal per no destrossar-lo amb l'abominable costum d'afegir-hi aigua, soda o gel.

L'estança de la llar de foc era també la biblioteca. El lloc que deixaven lliure les finestres estava replet de prestatgeries plenes de llibres de totes les èpoques i de totes les temàtiques possibles. Podia triar i llegir des d'una biografia fins a un llibre de viatges, des d'un assaig sobre l'evolució de les llengües europees fins a una novel·la policíaca dels anys seixanta.

Ara feia uns mesos que no es movia de casa, feia temps que no viatjava per feina, i la veritat era que ho agraïa, se sentia vell i cansat per seguir rondant per tot el món. Li venia de gust estar a casa llegint durant les llargues tardes fosques i reposar després d'una vida massa atrafegada. El problema, ara, era que les ampolles de whisky queien com si fossin les gotes de pluja de la humida regió. Gairebé li feien perdre el seny i no recordava massa coses d'abans d'arribar per última vegada al seu niu de Princetown.

Sobrevivia gràcies a una veïna, companya seva de joventut, que sempre havia tingut cura de la casa i, com sabia el desastre que era en les coses de la llar, li tenia sempre menjar i roba a punt. A canvi, ella mateixa agafava diners que descuidadament l'Aldwin es deixava a la cartera per qualsevol racó.

Ell ho sabia i sempre s'havien entès bé, fent-ho d'aquesta manera. Ell mai s'havia queixat i ella mai agafava més del que era raonable.

L'Ada Seaver era una bona veïna, una bona amiga i una excel·lent companya.

Aquells dies ell sentia obrir i tancar-se la porta i la veia passar entre bromes pel passadís. A la cuina, quan tenia gana, sempre trobava estofat o algun altre plat cuinat per ella. Fins i tot, a vegades, sentia alguna carícia o un petó al front.

Ell desconeixia quin motiu l'havia portat a abandonar-se d'aquella manera, però era feliç, no sabia d'on li sorgia el sentiment de necessitar estar entre la vigília i el somni tot el temps.

Aquella tarda es rellegia Frankenstein de Mary Shelley i va trobar-se una paraula que no coneixia, inquiet i sorprès va aixecar-se a cercar-la en un dels diversos diccionaris que tenia. En va triar un a l'atzar i va començar a fullejar-lo de peu al costat de la finestra. La casualitat o potser per la intercessió d'algun ser diví, va fer que es fixés en un altre mot que encapçalava la pàgina per on havia obert el llibre. Amb una mica d'esforç per enfocar la vista va llegir:

 

Evocar v. tr. 1 Cridar (les ànimes dels morts, els dimonis) a comparèixer, a respondre. Evocar l'ànima del seu pare. 2 Portar (alguna cosa) a la memòria, a la imaginació. Evocar un record.

 

En aquell moment es va sentir corprès pel fragment: «Cridar les ànimes dels morts, els dimonis», però aviat ho va oblidar i, deixant-se caure a la butaca i amb el dubte resolt, va seguir amb el camí del doctor Frankenstein i de la seva criatura monstruosa pujant per les muntanyes al voltant del Montblanc.

Aquella nit va anar a dormir directament sense sopar. Durant tota la matinada li venia al cap la frase que havia llegit al diccionari. Se li apareixien dimonis, morts coneguts i altres de desconeguts, fantasmes d'éssers abominables i d'altres encisadors. Fins que amb la primera llum de l'alba i adonant-se que encara anava vestit amb la roba del dia anterior es va despertar amb un terrible mal de cap, evidentment provocat per la quantitat, no per la qualitat, del Logan's 12.

Sort que l'Ada li havia preparat un cafè, tan aromàtic i fort, que podia seguir-li el rastre des de l'habitació a la cuina. Es va engolir, junt amb el miraculós beuratge fumejant, quatre o cinc pancakes que la dona li havia deixat en veure que el sopar estava intacte.

Els següents dies van transcórrer amb el cap emboirat, llegia, passejava, feia les seves rutines quotidianes, però no podia apartar del pensament la paraula trobada i el seu significat, estava esdevenint una veritable obsessió. Passada la sorpresa i l'escepticisme inicials, cada cop estava més convençut de poder evocar algun fantasma. La curiositat estava deixant pas a una mania que el consumia per dins.

Una tarda, abstret, mirant les flames de la llar de foc i amb el got a la mà, va reaccionar en creure's decidit i capaç de dur a terme la seva idea.

De l'extensa biblioteca va triar uns quants llibres que versaven sobre màgia, espiritisme, ciències ocultes i antics ritus religiosos ja extints des de feia segles.

Les següents setmanes van ser d'una reclusió monàstica. L'Ada comentava amb el jardiner, el senyor Leonard Beck, l'estrany comportament de l'Aldwin. Ambdós l'observaven, com passava els dies i les nits tancat a la biblioteca amb tots els llibres oberts, escampats per terra, i com prenia apunts i notes que registrava en una vella llibreta que va trobar a l'atzar en un calaix. Era impossible raonar amb ell. Negava impertinentment el pas a qualsevol que volgués travessar el bastiment de la pesada porta de fusta.

La pal·lidesa que anava prenent la seva pell, els ulls irritats, vermells, injectats en sang a causa de l'esforç a què els sotmetia i un aprimament general més que preocupant feien que cada cop tingués un aspecte més sinistre.

Finalment va arribar el dia en què ell es va veure capaç i prou preparat per dur a terme el seu pla, evocar un fantasma. No pretenia que fos el de ningú en concret. Només aconseguir parlar amb algú del més enllà seria un èxit sense precedents. Ell podia canviar la història. Sens dubte era el més preparat, estava convençut, de tots els que fins a aquell moment ho havien provat, només pallassos, xerraires de fira o pobres bojos.

A unes quantes milles de distància de casa seva es trobaven els cercles de pedres gegants de Grey Wethers i Scorhill. Qualsevol d'ambdós li aniria bé per fer la seva cerimònia d'evocació.

Es va sentir estúpid per haver-ne dubtat. El de Grey Wethers era ideal, format per dos cercles alineats perfectament en direcció nord-sud. El punt de màxima proximitat entre els dos lineaments prehistòrics era el lloc ideal on havien d'unir-se totes les forces tel·lúriques que recorrien el món. El punt on es produiria el resultat del seu magisteri, el domini del món fosc. Obriria la porta a un univers ignorat.

L'Ada i el Leonard observaven com carregava llibres i altres estris desconeguts al maleter del cotxe. Quan va caure la tarda, els va dir que no l'esperesin per sopar, marxava i potser estaria uns dies fora, que tinguessin cura de la casa, però que per cap motiu entressin a la biblioteca, on era conscient que havia deixat material suficient perquè qualsevol pensés que havia embogit.

Al cel, com gairebé cada tarda, els núvols amenaçadors provinents de l'Atlàntic avançaven terra endins.

Arribà, en un parell d'hores, a l'esplanada de Grey Wethers i minuciosament va mesurar la distància entre els dos cercles fins a trobar-hi la mínima. Cada cop més agitat, sobre aquell punt va marcar una línia recta que unia, de nou en molts segles, les dues anelles de pedres prehistòriques. Al damunt d'aquesta línia i seguint escrupolosament el que havia extret dels llibres, va abocar pols de diferents espècies, alcohol i sucre. Tot eren delícies per als fantasmes. A continuació va vessar brea formant una línia paral·lela, la qual va encendre amb el foc d'una espelma beneïda que havia pres de l'església de Princetown. Només mancava començar el ritu oral de l'evocació, els núvols seguien acostant-se deixant caure un abundós xàfec.

Nu, ja que el contacte amb l'altre món havia de ser pur sense res que interferís entre ell i els fantasmes evocats. Va obrir un llibre antic, recobert per una estranya pell en la qual figuraven impresos símbols que ell desconeixia. Ho va fer per la pàgina adequada d'inici de la cerimònia, començant a xiuxiuejar unes frases en una llengua antiga. La repetició d'aquelles frases evocant qualsevol presència fantasmagòrica que volgués fer-se present va esdevenir un mantra en què a cada repetició pujava, més i més, de volum. El deliri es va ajuntar amb la pluja. Cada segon que passava estava més lluny del seny, cridava embogit amb els braços estesos cap al cel. El cos resistia l'aigua gelada que ja l'havia deixat xop completament. Era negra nit i l'única llum que hi havia era la dels llampecs que cada cop eren més nombrosos, arribant a il·luminar l'esplanada en fraccions de segon com si fos de dia.

La veu es ressentia de la força amb què cridava, la brea es va anar apagant a poc a poc i les espècies, junt amb el sucre i l'alcohol formaven petits rierols diluïts en l'aiguat que queia des del cel.

La visió d'un home nu, cridant fora de si al mig d'una plana deserta i il·luminat pels llampecs era espantosa. Gairebé recordava el moment de la creació del monstre per part d'en Víctor Frankenstein. Un feix de llum seguit d'un so tronador, va ser l'últim que va sentir l'Aldwin.

Sense ser conscient del com ni del quan va obrir lentament els ulls, no podia fixar bé la vista i tot era borrós. A poc a poc els ulls es van anar acostumant a la claror de l'estança fins a reconèixer l'Ada als peus del llit. Estava ajagut en el seu llit.

—Però com...? —va dir amb veu ronca.

—Aldwin! Encara sort que retornes a aquest món. Quin esglai que ens has fet passar!

—Estic a casa? Què ha passat? —murmurejava intentant fer-se a la idea del que havia passat.

—Tens sort que el Leonard i jo no ens vam refiar de com vas marxar. Estaves massa excitat, embogit. Et vam seguir fins a l'esplanada dels cercles de pedra. Quan vam arribar, just t'havies desmaiat. Vam recollir-te i portar-te a casa, on has estat tres dies, enfebrat i sense coneixement.

—Tres dies?

—Es pot saber què feies despullat sota aquella tronada terrible? Que no saps com són de perilloses amb els llampecs que descarreguen?

—Ho sento. No sé... Despullat dius? —va dir ruboritzat.

—Sí, i amb aquest llibre de bruixeria aferrat. Semblava que la vida depenia d'ell de tan fort que el premies, encara que estiguessis sense sentit.

—Me'l pots apropar? I...

—Què? Aquí el tens, però no se t'acudeixi fer cap barbaritat de nou.

—...i em pots deixar sòl? Gràcies per tot.

L'Ada, desconcertada per la rapidesa amb què volia desfer-se d'ella, va sortir de l'habitació sense dir ni una paraula més.

L'Aldwin va mirar el rellotge, les dues i vint de la tarda. Tres dies sense sentit i no recordava res. En obrir el llibre pel punt que marcava una resseca cinta negra, va llegir l'oració i lentament va anar recuperant la memòria. «Hauria tingut èxit?» es preguntava. Dèbil per la falta d'aliment i la febrada va aconseguir arribar fins a la finestra, on va veure a l'Ada i el Leonard conversant acaloradament.

«Segurament els dec la vida a aquest parell. Tinc sort, al cap de tot. Fixa't com em van vigilar i com m'han cuidat.» Tenia el coll sec i irritat, va beure aigua de l'ampolla que tenia a la tauleta, va deixar-se caure en la butaca on hi havia la seva roba eixuta i plegada. A poc a poc un sopor es va apoderar d'ell fins a caure en un son profund.

L'Ada va sentir que la cridaven des de fora el carrer. En obrir la porta, es va quedar sobtada, no havia reconegut la veu de la seva amiga. La Frances Thorpe era la seva veïna de tota la vida. Era una dona senzilla i feliç, enamorada dels viatges, l'únic que li podia retreure era que ara, avorrida a casa, amb els fills ja grans, s'estava tornant cada cop més xafardera. Una madrassa amb els quatre fills que havien tingut amb l'Adrian, un bon home, però molt més tibat i parc en el parlar.

—Què? Com està l'Aldwin? Mira que és estrany. Bé, tota la vida ho ha estat amb les seves anades i vingudes.

—Ja s'ha despertat. Suposo que tardarà uns dies a refer-se. L’ha fet molt grossa aquesta vegada —va dir una mica incomodada.

—Mira, ja saps que jo no em fico on no em demanen, però les ampolles de Logan's 12, entren a caixes... Després no és d'estranyar que... bé, ja m’entens, oi?

—Sí, sí. Ja ho veig jo també. Però, què puc fer-hi jo? Ja és prou gran —va respondre.

—I tota la vida sempre de viatge, tan misteriós, i aquest ritme de vida... Sembla que ara està més amansit.

—Bé, sí. L'Aldwin sempre ha estat una mica excèntric. T'he de deixar. Ja ens veurem —va replicar-li l'Ada tancant-li la porta del pati en tota la cara.

L'Ada va caminar pel jardí de forma desorientada, tal com tenia els pensaments. El Leonard en passar pel seu costat li va fer un toc afectuós al braç que ella ni va notar. Estava capficada.

Era ja de nit, l'Aldwin havia sopat una mica. Encara no tenia massa gana, però sí que estava ansiós de prendre un glop del seu company, en Logan´s 12.

L'habitació era prou àmplia per fer de dormitori i despatx alhora, inclús podia tenir una zona per esbargir-se llegint o mirant la televisió. Amb el got a la mà i sobre el pit restava estirat al sofà amb els pensaments i la vista perduda en l'antic enteixinat del sostre. L'Aldwin havia evocat els fantasmes sense més resultat que una febrada. Amb qui volia parlar? Qui podia aparèixer en aquella esplanada de Grey Wethers? Cridar als fantasmes pot ser perillós quan es fa com un joc, per molt preparat que creguis que estàs. Sovint desconeixes que el fantasma que acudirà als teus precs serà el que menys esperes.

A la imatge del sostre aviat se li van afegir uns puntets negres dispersos, que va obviar. A poc a poc aquests es van fer més nombrosos, alguns més grans, altres gairebé invisibles. L'Aldwin es fregava els ulls, sorprès del que li estava passant. Aglutinant-se, els punts negres van arribar a tenir una aparença humana, en els ulls de l'home va lluir un bri d'esperança, no de por, en pensar que potser sí que havia tingut èxit en la cerimònia. L'ombra es mantenia flotant damunt seu, es va llevar sense adonar-se'n i va reomplir el got fent un bon glop d'un sol cop. Sense deixar d'estar damunt seu, l'ombra va anar agafant una posició vertical i amb una veu greu, però que no despertava cap temor, va començar a parlar-li. Ell, immòbil, estava excitat per haver triomfat. De moment, però, només podia saber-ho ell, encara el prendrien per totalment foll, si no ho feien ja.

La Frances i l'Adrian mirant el televisor a casa seva, veien com a l'habitació de l'Aldwin la llum feia pampallugues. Tots dos observaven en silenci sense dir-se una paraula. Potser ja ho sabien tot o al contrari, no donaven gens d'importància. Coses pitjors havien vist a casa del seu excèntric veí.

En l'habitació l'espectre i l'home es miraven fixament.

—Saps qui soc? —va retronar per tota l'habitació.

—No, però ets aquí per mi. Jo t'he evocat. Digues, qui ets?

—No t'agradarà saber-ho, però ets un home intel·ligent, sabràs entomar-ho bé.

—I tant! No em fas gens de por. Jo he demanat que vinguessis i ho he aconseguit. Ara ja conec el ritual per fer-vos presents. La història de la humanitat ha canviat en aquest instant i gràcies a mi. Seré recordat per llibres i monuments arreu del món.

—Repeteixo, no t'agradarà saber-ho. Soc qui menys esperes.

—Digue-m’ho ja! Dimoni! No et tinc por, ja t'ho he dit. Al contrari, crec que podem fer grans coses tots dos junts.

—Soc el teu fantasma, il·lús! Els vius creieu que podeu evocar tots els morts del cel i de l'infern, però només sou capaços de cridar a la vostra part fosca. Allà on no voldries mirar ni regressar mai més, això soc jo. A la part de tu mateix que sí que hauries de témer. Però sou tan simples quan esteu vius que, ja ho veus, ni por em tens.

L'Aldwin va quedar desconcertat. Es movia d'un extrem a l'altre de l'habitació i de tant en tant reposava el whisky que anava bevent.

—D'acord, no ho acabo d'entendre, però tots dos som part d'un mateix ser, crec.

—Correcte. Tot el que tu no vols saber ni conèixer de tu mateix em dona forma a mi.

—Què em pots dir, doncs? —va dir exaltat.

—Només el que tu vulguis saber. Esforça’t i pregunta. No és tot tan fàcil com posa en aquests llibres.

Sentint l'enrenou, l'Ada va trucar a la porta, preguntant si tot anava bé.

—Sí, sí, Ada. Gràcies. Tot bé... Ara em posaré al llit a dormir —va dir sense perdre ni un instant de vista el seu altre jo.

—D'acord, jo ja marxo. Si necessites res, fes-me un truc. Ens veiem demà al matí.

—Gràcies, Ada. Bona nit. No pateixis, crec que dormiré com un tronc.

L'Ada va sortir de la casa, va travessar tot el jardí i en arribar a la porta hi havia el Leonard que l'esperava. Plegats van caminar pel carrer i en passar per davant la casa de la Frances, la van veure asseguda davant del televisor. Per una fracció de temps ínfima les dues dones van mirar-se directament, apartant la vista a l'instant. Les mirades eren d'una dona atemorida i d'una altra triomfant.

Mentrestant, a l'habitació el diàleg entre l'home i el seu fantasma es limitava a preguntes esquives i respostes per eludir el que ningú hagués volgut sentir mai.

—Així, doncs, puc saber ara aquestes coses que jo mateix m'he amagat?

—Sí, però t'adverteixo que, un cop comences, la set que et provoca la necessitat de saber més i més, ja no té aturador i sovint el resultat és devastador.

—No tinc por a res, i menys a mi mateix. Tampoc sé si m'enganyes, pots ser un ens qualsevol. No m'has demostrat res encara.

—Em sap greu, però no. No soc un fantasma qualsevol o un dimoni... com vulguis anomenar-me. Ja t'he dit, soc la teva part fosca. Els vius només sou capaços de viure convençuts que tot el que feu és blanc, pur i sagrat. Fins i tot als crims més repulsius sou capaços de donar-los la volta per poder seguir entenimentats.

—Està bé, doncs comencem. Vull saber tot això que m'amago a mi mateix.

—Tu m'ho has demanat. Et diuen alguna cosa, llocs com... Sevilla, Nàpols, Sant Petersburg, Montevideo? Puc seguir...

—Els conec, en algun he estat de turisme, però no he tingut cap relació especial.

—Oh! I tant! T'asseguro que sí que has tingut un lligam fort amb aquests llocs. Recordes alguna cosa d'Atlanta, Oslo, Niamey, Ouagadougou, Managua, Vladivostok...

—On vols anar a parar amb aquesta lliçó de geografia? Em sonen i no em sonen de res precís.

—MI6?

—Els serveis d'intel·ligència britànics? He col·laborat molts cops amb ells, soc assessor en política internacional.

—A veure si ets capaç de ser tu mateix el que recordis alguna cosa de les teves ombres. Escopeta de precisió de llarg abast, visió nocturna, magnicidi, serveis secrets africans, tortures, morts... més no et puc dir.

L'Aldwin es va sentir marejat i es va estirar al sofà. Una sobtada i sorprenent pressió al pit havia fet acte de presència. Una mescla d'angoixa i por es va apoderar d'ell, seguia bevent glops del Logan's 12 sense ni adonar-se'n.

—Vols dir... que jo? Ara recordo algun lloc, però no pot ser. He viatjat molt, però treballava a Londres. Tenia un despatx a l'edifici tocant al Tàmesi. A més a més, què sé jo d'armes? No res.

—Més del que tu recordes. Coneixes les armes de foc, els agents neurotòxics, els elements radioactius, domines les armes blanques, explosius... Més clar és impossible.

—O sigui. Que jo...

—Sí. Va! Ho tens a la punta de la llengua. Tingues coratge i digue-ho en veu alta. Tot això sí que ho has de témer, certament.

El fantasma com milers de mosques volant alhora, anava movent-se pel sostre, apropant-se a l'Aldwin, allunyant-se i excitant-lo cada cop més.

Finalment després d'un enèsim glop de whisky i eixugant-se la suor del front, va començar a balbucejar.

—Ehhh... Doncs... Què he fet a la meva vida? He estat el que em penso? El que tu dius? Segueixo pensant que potser m'enganyes? Jo, un assassí a sou?

—Per fi! A sou, evidentment, perquè els de l’MI6 paguen bé als bons agents, però no com tu ho vols entendre. No eres un freelance, estaves en nòmina. I no t'enganyo, ho saps. Reconeixes aquests llocs que t'he anomenat? Recorda!

—Recordo...

Durant tota la nit va anar desgranant les missions i les persones que havia assassinat. Algunes per pressionar d'altres innocents, joves, vells, mandataris, nens... Tots crims terribles, només duts a terme per algú sense entranyes, sense sentiments, mort per dins. No hi havia justificació, ni els diners, ni la pàtria, res servia per poder excusar-se d'aquelles atrocitats. No se sentia gens orgullós, cada cop s'enfonsava més en el pou negre que havia estat la seva vida. Només havia estat fidel al seu amic, aquell que ara li facilitava poder estar lúcid i suportar la veritat que el fantasma, que ell mateix havia evocat, li estava posant davant dels ulls. L'amic seguia fidel allà damunt la taula, el Logan's 12. En algun moment creia que li parlava i tot. Eren un sol ser, glop rere glop.

Va arribar l'alba, la boira no deixava veure el sol, es va fer tard i finalment l'Ada intranquil·la va trucar a la porta de l'Aldwin. Silenci, ningú responia. Insistí trucant diverses vegades, però el silenci omplia l'habitació i el passadís. Prenent tot el coratge de què era capaç, va girar el pom de la porta i la va empènyer cap a dins. Va observar i no va veure res estrany, només l'ampolla del whisky tombada i buida. Va entrar-hi del tot, al costat del sofà va veure l'Aldwin. Es va abocar damunt seu pensant que tenia una bona borratxera, però en tocar-lo va retirar la mà en un espasme involuntari. Estava fred com el gel. L'Aldwin era mort. Segur que un atac de cor havia fulminat el seu amic. Paralitzada de cos, la ment li seguia treballant pensant que calia avisar el metge i potser la policia...

El Leonard va entrar a l'habitació, va veure l'escena i agafant delicadament l'Ada la va dur fins a la sala on la va fer seure.

—Espera’t aquí, ara et porto una infusió i no has de preocupar-te de res. Quan estem més calmats començarem amb les trucades.

L'home va baixar a la cuina i, mentre escalfava l'aigua amb la tetera damunt el fogó de gas, es va treure un telèfon mòbil de la butxaca. No era el que utilitzava sempre, era un telèfon facilitat per l’MI6 amb una línia segura.

—Frances, ets lliure? —va preguntar amb cautela.

—Sí, l'Adrian és a treballar.

—Podem informar que la missió ha acabat amb èxit. Ja poden fer venir el metge perquè certifiqui la mort a causa d'un infart massiu. No recomanarà l'autòpsia.

—Afegir àcid lisèrgic al whisky ha estat una bona jugada. L'Aldwin s'estava fent gran i podia desvariejar posant en perill les missions. Deu haver tingut al·lucinacions de tota mena aquesta nit —va dir amb certa alegria la dona.

—Crec que sí, l'habitació està molt desordenada. El dia que va anar fins als anells de pedra per evocar morts i fantasmes ja eren senyals dels efectes de l'àcid en el seu cervell.

—Bé, informa tu i destruïm els telèfons. Esperem una nova missió.

—Fet —va dir el Leonard introduint el petit mòbil dins de la trituradora de la pica.

Va pujar les escales pesadament. Va donar-li la infusió a l'Ada, que estava pàl·lida com un full en blanc, i va tornar a entrar a l'habitació.

Mentre es mirava el cadàver de l'Aldwin, posava dreta l'ampolla de whisky i la tapava amb un tap de cristall tallat. Al cap li va venir un terrible pensament:

«I si soc jo l'objectiu de la propera missió?».

Continue