Qui et va posar Dolores?

La tarda començava a caure en la residència d'avis. Hi havia una filera de butaques enfrontades a uns finestrals que deixaven veure tota la superfície boscosa de les muntanyes i, al fons, el següent poble, al qual s'arribava per una carretera tortuosa d'aquella comarca tan apartada.

En la tercera butaca, la que hi donava més estona el sol, hi havia asseguda una dona menuda de cabells blancs i ulleres gruixudes. Anava vestida còmodament amb uns pantalons amples grisos, un jersei de llana verd i, als peus, uns gruixuts mitjons de llana amb unes sabatilles que li cobrien tot el peu amb un folre gruixut. Tota cedida per la residència. Sempre havia estat fredolica i ara, a noranta-tres anys, un lleuger corrent d'aire representava un huracà per a ella.

Es desplaçava amb un caminador i l'aspecte fràgil que emanava feia apropar-te per parlar amb ella i passar una estona, però, un cop a prop, la seva actitud era molt esquerpa, mirava de reüll a tothom i la conversa es limitava només a si ella necessitava alguna cosa essencial. Dormia sola perquè amb totes les dones que havia compartit habitació la convivència va ser desastrosa, la Dolores sempre acabava acusant-les de petits furts i altres malifetes.

Mirava pels finestrals a l'infinit i potser estava recordant, en el seu actual aïllament, el barri i la família que tenia a la ciutat.

Casa seva estava en la desena planta d'un dels molts edificis altíssims típics de l'extraradi de les grans ciutats. El seu ara tenia un color beix brut, però encara tenia alguna zona on es veia el groc lluent original. Des de baix es veia un reguitzell de fils amb roba estesa de tota mena. L'espai entre edifici i edifici era tot de formigó. L'arquitecte que va idear el barri el va fer amb la mateixa fredor vertical que horitzontal, totes les zones comunes eren dures, grises, ni un racó per jugar els nens. Uns edificis, per la situació a la ciutat i per la situació entre ells, àvids de gent amb pocs recursos, àvids de tràfecs més o menys il·legals, àvids de prostitució i també de nombroses històries sòrdides.

La família de la Dolores havia aconseguit escapar, almenys unes hores a la setmana, de tot aquell entorn. Les tardes del dissabte i tot el diumenge estaven en una petita parcel·la on cultivaven un hort i on amb penes i treballs havien construït una caseta per poder passar les nits del cap de setmana.

A la vora de l'hort corria una esquifida riera i en el trosset que quedava al mig la Dolores feia una mica de jardí, un racó verd en la seva vida del qual estava molt orgullosa. Les seves flors preferides eren les hortènsies, a les quals al final de l'estiu tallava les flors i amb uns esprais de pintura daurada i platejada les pintava per adornar algun racó de la casa. Les veïnes estaven sorpreses d'aquelles flors tan lluents que donaven un aire de luxe a les seves cases. Així, el moment de repartir les flors a unes o altres veïnes es convertia en tot un petit esdeveniment de l'edifici número vint-i-tres, escala D, desè pis i porta cinquena.

La Dolores havia arribat a aquella residència tan allunyada casualment, ja que en aquells moments era l'única amb una plaça lliure per poder acollir-la.

Ella no entenia què hi feia allà i només volia sortir d'aquella presó, demanava ajuda a qualsevol que s'acostés perquè ella, per si sola, no podia. Estava tan a disgust que no li agradava res, ni el llit, ni el menjar, ni el personal que tenia cura d'ella, ni el personal sanitari, ni els companys, ni les companyes, per no agradar no li agradaven ni les vistes. Tot li anava en contra i creia que la gent ho feia expressament per fer-la patir, tothom anava en contra d'ella.

La vida de la Dolores en aquella desena planta no havia estat fàcil segons explicava ella. El marit es gastava tots els diners de l'esquifit sou que guanyava com a manobre entre les màquines escurabutxaques dels bars, les copes de conyac barat i alguna prostituta de tant en tant. Això provocava que en arribar a casa l'ambient que creava no era precisament el d'una llar familiar, i amb violència física, insults i amenaces, la Dolores, si no volia ser apallissada, havia de passar pel llit per satisfer l'últim desig d'aquell marit. De la repetició inacabable d'anys i anys suportant aquests maltractes la Dolores va parir sis fills, cinc noies i, finalment el sisè, un noi.

En la butaca de la residència o a les hores en què estava allitada sense son recordava tots aquells anys agredolços en què es combinaven les amenaces i un nou embaràs amb veure créixer les seves criatures. A ella li feia il·lusió veure'ls una darrera vegada, malgrat que en un racó del cor hi havia un sentiment estrany cap a ells, no eren fills de l'amor sinó de la força.

La vida, a vegades, sembla que tria una persona i s'aferra a ella fent-li viure tota mena d'experiències doloroses. Això li va passar a ella, la nena a la qual uns pares havien batejat amb el nom de Dolores.

Els fills es van anar fent grans sense adonar-se'n que ella envellia. La Dolores no va saber mai llegir ni escriure, però va educar els fills el millor que va poder. No va haver-hi prou amb aquella educació i la vida seguia castigant-la, de manera que un darrere l'altre van anar caient al costat equivocat de la vida. Les dues filles grans es van tornar exageradament egoistes i violentes, de seguida van marxar de casa, però tornaven periòdicament a buscar diners, mobles, roba o qualsevol cosa que poguessin treure-li a la mare; si no aconseguien el que volien, a la Dolores li queia una pallissa. La tercera va tenir dos fills, dels quals no van saber mai qui era el pare. De ben petits, un dissabte en què el centre comercial estava a vessar de gent els va deixar abandonats a la secció de joguets perquè algú se'ls endugués. No volia fer més de mare. La Dolores no els va veure ni va saber mai més res dels seus néts, sense dret ni a acomiadar-se'n. La quarta, potser la més intel·ligent de la família, va marxar amb un xicot sense mirar enrere i deixant-ho tot. Mai més van saber res d'ella, ni la seva mare que se l'havia estimat tant, era una filla especial. La cinquena filla junt amb el seu germà petit van muntar un negoci de petits traficants de drogues a casa la Dolores, ella ja era massa gran per entendre què passava amb tant anar i venir de gent. «Són amics!» li deien perquè no rondinés.

El seu marit rondava com un corb pel barri, però ja no vivia a la mateixa casa. Després d'una baralla, anys enrere, en què es van enfrontar el marit amb una navalla i la Dolores amb un ganivet de cuina, li van imposar una ordre d'allunyament. L'home va malviure des de llavors per les entrades d'aquells gratacels superpoblats.

Al vigilant de l'estació de metro li va cridar l'atenció aquella dona que devia rondar els noranta anys amb una bossa d'anar a comprar al mercat que semblava mig plena de roba. Des de primera hora del matí que la veia asseguda en un banc de pedra sense pujar a cap tren. Va trucar al telèfon d'emergències i al cap d'una estona llarga van arribar dues noies molt joves dels serveis socials.

A les oficines només sabia dir que es deia Dolores, que una veïna l'havia portat fins allà, dient-li que s'esperés, que ja passaria a recollir-la.

No recordava ni el seu cognom, ni l'adreça on vivia, sabia que tenia sis fills però insistia que els havia tingut a la força, violada cents de vegades pel marit, no sabia què havia passat, però recordava haver sofert molt a la vida.

També recordava un Nadal, no estava segura si havia estat l'últim en què va aconseguir reunir cinc fills i el marit a casa, la quarta no la va localitzar. Sabia cuinar i va preparar un bon pollastre farcit, calia celebrar un Nadal com Déu mana. Tota la resta eren dades inconnexes i de difícil verificació.

Els serveis socials van trobar-li una plaça en aquella allunyada residència mentre intentaven localitzar algun fill, parent o veí. Tot això tardaria cert temps, ja que la dona estava totalment desmemoriada i indocumentada. En aquells moments era menys que ningú.

I així va ser com va marxar d'aquest món. Mirant a l'infinit pels finestrals de la residència de la qual tenia tant desig de fugir. Potser només va poder recordar el seu jardí, l'únic que l'havia satisfet una mica en aquesta vida. Els ulls se li van anant tancant a l'hora que el cor se li aturava.

Va ser enterrada en un nínxol cedit per l'ajuntament, sense veïns, sense amics, sense família, sola. Allà van quedar les seves restes amb una inscripció mal feta al guix de la paret amb el seu nom, només Dolores, i la data d'aquell dia.

Anys més tard, la quarta filla a qui havia batejat amb el seu nom, va tornar al barri. A casa seva hi vivia una altra família, que no li va saber dir res de la seva mare, gaire bé tots els veïns eren diferents. Només un matrimoni gran li va poder dir que va desaparèixer d'un dia per l'altre i que dels fills ja no sabien res més des d'un Nadal que el van passar tots junts.

A la Lola, així li deien a la filla, se li va acudir anar a la caseta del cap de setmana on tant havia jugat. En arribar se la va trobar amb el sostre mig enfonsat, tot l'hort era un herbassar i no es distingia res del que havia sigut. La casa amb la porta rebentada estava destruïda totalment per dins, plena de vidres per terra i les parets totes pintades amb lletres, dibuixos i calaveres fets amb esprai, uns matalassos ronyosos a terra deixaven entendre que hi havia viscut algun sense sostre o que era utilitzat per drogoaddictes, veient les xeringues que estaven escampades per terra, o per prostitutes. Que sòrdida era aquella casa, tant bonica que havia sigut.

En tornar a sortir a fora va veure com encara sobrevivien les hortènsies, el tresor de la seva mare, les úniques supervivents del que semblava una família desapareguda.

Es va entrebancar amb alguna cosa i va caure a terra. En obrir de nou els ulls va saltar enrere horroritzada. Al davant, mig enterrat hi havia un crani humà i en mirar-se el peu per veure que l'havia fet caure encara li va agafar més pànic, ja que semblava un fèmur que sortia de sota les hortènsies.

Després de la trucada al servei d'emergències, la policia va acudir de seguida. La van mantenir apartada atenent-la en una ambulància mentre els de la científica treien les restes de sota les flors.

Els dies passaven lents mentre la policia feia les seves recerques. Ella s'estava a casa d'una amiga, l'única amb la qual havia conservat la relació tots aquests anys, però sempre sense preguntar per la família.

Al cap d'un mes la van citar a l'oficina de l'inspector de policia.

—Senyora Dolores —va dir l'agent amb veu greu.

—Digui'm Lola, si us plau.

—Ja tenim els resultats forenses de la troballa al jardí de la caseta.

—I...? —va preguntar-li la Lola per saber d'una vegada què hi havia sota les hortènsies.

—Prengui-s'ho amb calma, tot el temps que necessiti. Sota les hortènsies hi havia sis cadàvers, el seu pare i els seus cinc germans. Les mostres de l'ADN no deixen cap dubte. A l'estómac de tots hi havia les mateixes restes de menjar, sembla que és pollastre mesclat amb raticida. Tota la seva família, excepte la mare, que ja és morta, va ser assassinada, sembla ser, en un dinar familiar. Vostè n'és l'única sobrevivent.

La Lola va començar a plorar, però al contrari del que pensaven els policies no era de desesperació, era d'alegria. La mare havia venjat així tota una vida de maltractaments per part del marit i dels fills.

La Lola, eixugant-se les llàgrimes i mirant a uns cohibits policies, que no sabien com reaccionar davant de la magnitud de la tragèdia, els va dir:

—Qui li va posar Dolores la va ben encertar.

Continue

Una bona tarda

Per no tenir, no tenia ni nom propi. Quan va néixer els pares van decidir posar-li Mariona, però el pare, en el moment d'inscriure-la, va dir-li al funcionari:

—Marilyn!

Estava boig per la Marilyn Monroe i, sense fer cas a la dona, li va posar aquest nom a la seva filla. La Marilyn feia vint-i-set anys que treballava de correctora a la mateixa notaria, tancada en una habitació grisa i avorrida que hagués deprimit a qualsevol. Tot  i això, ella aguantava com una lleona sense entendre com el notari encara dubtava entre benedor i venedor en cada escriptura de compravenda. Seia a la mateixa cadira des del dia que va entrar en aquell traster reconvertit en despatx, els peus no li tocaven a terra i els farbalans de les mànigues li molestaven molt, tant com abans, quan corregia amb llapis com ara, que ho feia amb ordinador. La roba massa ajustada per com era de grassa i unes sabates de taló alt i de deu temporades enrere, junt amb el maquillatge cridaner, li donaven un aspecte còmic que produïa un efecte hipnòtic pel qual ningú podia deixar de mirar-la.

Soltera i sense expectatives de tenir parella, ja rondava la cinquantena, filla única, ja que el seu germà petit va morir feia ja una pila d'anys, i amb els dos pares contínuament malalts a casa... El futur no era massa engrescador.

Tenia els ulls vermellosos de tanta estona davant la pantalla de l'ordinador, ja eren quarts de vuit del vespre. Habituada a quedar-se a fer hores extres, no podia parar ni un moment. Les escriptures, sense excepció, sempre eren urgents, per a l'endemà al matí. Aquell dimarts, ordinari i avorrit com la resta de la setmana, ja estava arribant al final quan, en girar el full del plec de paper oficial, va veure «Abinguda Maria Cristina», ja era massa per aquell dia, no va poder seguir treballant i allà es quedava tot fins a l'endemà.

En sortir del seu cau va revisar al taulell de la recepció els documents per corregir que li havien deixat per a l'endemà, amb l'extraordinària sorpresa de trobar, entre el feix de carpetes i la columna de fusta, una pistola. La va agafar al·lucinada i va seure en una de les butaques de cortesia que omplien aquell espai.

—Una pistola —va murmurar—. Carregada, plena de bales. Qui la pot haver deixat aquí?

Aquella arma, lluny d'espantar-la, la va fer sentir poderosa, la va besar i, en un camí de baixada, la va fregar entre els seus pits, el ventre i entre les cuixes. Era l'amant que no havia tingut mai, el que la protegia dels altres, el que la feia estar per damunt de tots. Era el seu home, el company... El revòlver li donava plaer en aquell tacte fred amb l'entrecuix tebi i, per primera vegada, imaginava i sentia el que creia que era el més semblant a jeure al llit amb un home.

Passat aquell acalorament inicial i  la sorpresa de la troballa, la va guardar dins de la bossa de xarol color rosa brillant i va decidir que, si l'havia trobat ella, era que el destí havia fet que fos així. No sabia encara què faria, si anar a la policia o quedar-se-la i no dir res. Si algú buscava la pistola els pròxims dies per la notaria, ella no en sabria res.

Com sempre era l'última que marxava de la feina, va tancar la porta de fusta gruixuda de la notaria amb tres claus diferents. Estava al quart pis i, en pitjar el botó que cridava l'ascensor, va sentir com la maquinària vella i sorollosa de l'aparell es posava en marxa. Va obrir la reixa de l'ascensor vetust, la porta interior de fusta es va tancar i, mirant-se al mirall interior mentre baixava a la planta baixa, es va posar unes desproporcionades ulleres de sol de pasta negra. Havia nascut una nova Marilyn.

El garatge on guardava el cotxe estava només a dos carrers, era públic, però la notaria tenia un acord i tots els treballadors hi tenien plaça reservada. La seva, com no podia d'altra manera, era la més allunyada i estava a la planta menys cinc.

De nou en un avorrit ascensor va baixar, tota altiva, fins al pis on l'esperava el seu petit cotxe utilitari. Va seure damunt de dos coixins que li permetien una moderada visibilitat dels carrers, i a l'extrem del seient, per poder arribar als pedals.

El cotxe es va posar en marxa i suaument va sortir de la seva plaça d'aparcament. En anar a creuar per davant de les escales per pujar o baixar a peu, una dona jove en va sortir de sobte, ella va poder frenar quedant a dos dits de les cames de la noia, la qual va començar a cridar-li tota mena d'improperis i insults. La Marilyn va baixar el vidre donant voltes a la maneta.

—Perdona, has sortit de sobte i no t'he vist. Estàs bé?

—Bé, de miracle! Qui et penses que ets tu? Com vas així per dins del pàrquing? Estàs cega o què? —no deixava de cridar la noia, sense escoltar les disculpes.

Un tret amb un soroll apagat es va sentir per tota la planta, la noia va caure a terra amb un forat al front, morta i dessagnant-se. La Marilyn, des de dins el cotxe amb les ulleres de sol posades al cap, somreia. Ja havia trobat una utilitat a la pistola. Mira que fàcil, prémer el gallet i tot havia acabat. Silenci, ara ja ningú l'escridassava.

Mirant-se la noia ara muda i fa un moment cridant com una boja, va decidir no deixar-la allà tirada, la portaria a algun carreró per deixar-la i que tardessin una mica a trobar-la.

En baixar del cotxe va ser conscient de com era d'alta la noia, va cavil·lar com podria fer-la cabre dins del maleter. Era el primer tret i se sentia poderosa, ni espantada, ni amoïnada, ni gens de por. Ara tenia el poder ella.

Com va poder, va encabir-hi la noia, que va acabar en una postura esperpèntica. Sagnava de tal manera que es va xopar el vestit, però lluny de penedir-se pensava que ja el rentaria, que de vestits n'hi havia molts, però eren ínfimes les possibilitats de trobar una pistola carregada, i per tant havia de gaudir-ne.

Va tancar la porta del maleter del cotxe, ajustant-se el vestit es va mirar al retrovisor i va tornar a engegar el cotxe. Lentament va anar avançant, donant la volta a la planta fins a arribar a la rampa de pujada, on un conductor novell estava fent una sèrie de maniobres per encabir el seu cotxe enorme en un lloc evidentment més petit.

La Marilyn es va aturar, pacient, fent-li senyals al noi perquè no anés de pressa i no és poses nerviós. El noi li va agrair també fent gestos. «És bufó, aquest xicot» va pensar ella. «Té pinta que podria arribar a ser un bon marit.»

Els minuts passaven i el noi, molt maldestre en la conducció, cada cop quedava més travessat al mig del passadís. La Marilyn va baixar del cotxe i es va acostar al noi.

—Hola, em deixes donar-te un cop de mà? Són difícils aquests cotxes tan grans.

El noi se la va mirar bé, ara que era fora del cotxe i li va recordar l'agent de policia que feia d'informàtica a la sèrie Ments criminals, que emetien a la televisió passades les dotze de la nit.

—Eh... i tant! Em faràs un favor, perquè jo no me'n surto —va dir el noi intentant no mostrar sorpresa.

—Au! Tira cap a l'altre seient, que jo te'l poso a lloc en un moment.

El noi va passar per damunt el canvi de marxes i va seure al costat. Ella, amb un gran esforç, va pujar al cotxe enorme i es va aposentar al lloc del conductor. Va treure la pistola i un tret al cap del noi el va matar instantàniament.

«Llàstima de mascle» va pensar ella, mentre amb gran agilitat aparcava el cotxe en un lloc adient a la seva mida. Se'l va mirar de dalt a baix, fins i tot en aquella posició tan estranya en què havia quedat després del tret, tenia cara de bon noi. Va decidir deixar-lo allà, treure'l amb el poc espai que hi havia entre els cotxes i pujar-lo fins al maleter del seu cotxe era gairebé impossible de fer. Va treure la clau del contacte i es plantà altre cop davant del seu volant. Un cop de porta i endavant per donar la volta a la planta i pujar tranquil·lament dues plantes més.

En arribar al final de la rampa va veure dos companys de la notaria parlant al costat del cotxe d'un d'ells. La recepcionista i l'encarregat en escriptures de caràcter empresarial. Estaven un pèl massa junts per ser només companys de feina. Ella, joveneta, rossa i exuberant, portava una faldilla impossible de no fixar-s'hi de curta com era, quan s'ajupia se li veia tota la roba interior. Ell un quarantí casat i amb tres fills, fart de la família i que, tot i que ja tenia una panxeta més que prominent, encara es creia un home seductor com pocs a la ciutat.

La Marilyn va aturar-se al costat i amb un esforç notable va baixar el vidre de la finestra.

—Hola, nois, encara no marxeu cap a casa? —va preguntar-los intentant iniciar una conversa.

—Sí, sí. Ara marxem ja. Mira, eh... Aquí comentant les últimes trucades del dia —va respondre esquiu ell.

L'aire de superioritat que tenia la parella sobre qui consideraven una persona estranyota amb què els havia tocat treballar, va salvar la Marilyn que es fixessin amb la sang del vestit, que, per altra banda, com era tot florejat quedava bastant dissimulada.

Ella, dins del cotxe, va notar aviat aquesta tibantor i alhora que anava fent preguntes per establir una mena de lligam també pensava com hauria de ser assassinar gent coneguda. Mentrestant, un formigueig li recorria el ventre i l'entrecuix, va treure la pistola i dos trets encertats un al front del company i un altre al damunt de l'orella de la noia li van contestar la pregunta.

Tampoc va sentir res d'especial. Esperava una mica més d'emoció, de culpa potser, però és que només sentia plaer. Aquest parell sí que els hauria de carregar al maleter del cotxe. Va encarar una mica el cotxe perquè no fos tan difícil l'operació. Va obrir el maleter i va col·locar-hi la noia, que tenia menys envergadura. Estirant pels peus el noi, va rodejar el cotxe i fàcilment el va posar estirat al seient del darrere.

«Quina pena de parella, però bé, el seu destí era morir avui» pensava ella mentre tornava a pujar al davant del cotxe. «Mai havia tingut una sortida de la feina tan divertida. Quina emoció!» pensava en donar de nou la volta a la clau de contacte.

Gaudia de la tarda encara que fos en un ambient tan fred com la d'un aparcament, el qual no distava tant en fredor de la seva petita habitació grisa a la notaria. Va tornar a conduir a velocitat de passeig fins a arribar al piló on havia d'introduir el tiquet de l'empresa. La casualitat va fer que aquell dia, precisament aquell, l'aparell no li acceptés la targeta. Un home que devia estar a punt de jubilar-se va conèixer el cotxe i la noia i, pesadament, va anar a trobar-la.

—Bona tarda, senyoreta. No li reconeix la targeta? —va dir l'home.

—No, no hi ha cap manera que ho faci —va dir amb una veu ensucrada.

—Deixi-me-la, si us plau, que provaré jo.

Va introduir el cartó obrint-se el pas a l'instant, però en tornar-li va veure el cos del noi al seient del darrere i, espantat, es va fer enrere. Àvida d'experiències, la Marilyn va sortir del cotxe pistola en mà i sense donar temps que l'home fes cap pregunta, un tret entre ull i ull el va deixar estès a terra panxa amunt.

Aquesta part era la més desagradable i pesada, això de carregar els cossos al cotxe hauria de ser d'alguna altra manera. Després de cinc assassinats ella portava sang a les mans i als braços, al volant, els seients del darrere estaven xops, igual que el maleter, que semblava una petita piscina on suraven els dos cadàvers en un llit de sang.

Ajustant-se les ulleres de sol, va pujar al cotxe per sortir ja definitivament de l'aparcament i va encarar, feliç, l'àmplia rampa de sortida, veient el sol com ja s'amagava darrere dels edificis.

Avançava pel passeig cantant una cançó que sonava a l'emissora quan una parella de Mossos d'Esquadra la van fer desviar i aparcar al costat de la vorera. «Tan bé que anava la tarda. Què voldran aquests ara?» remugava mentre abaixava el volum de la ràdio.

El mosso es va acostar i donant uns copets al vidre li va fer senyals que el baixés.

—Bona tarda, em permet els papers del cotxe i el seu permís de conduir? —va dir-li mentre feia la típica salutació militar.

—Ara mateix, agent —va respondre ella.

El policia es va posar dret mentre ella buscava els papers, en donar-los-hi, va reparar que estaven tots tacats de sang igual que les mans.

El policia, sorprès, però ben entrenat, va mantenir la calma, es va fixar en el volant i en la noia tota xopa de sang fresca. En mirar al darrere va veure els dos cossos dels homes, va acostar-se al vidre posterior per poder veure-ho millor i fer-se una idea de què anava tot allò. Va ressonar un tret a tocar d'ell.

—Maleïda assassina! —va cridar traient la seva pistola i apartant-se del cotxe convençut que havia intentat matar-lo a ell o al seu company.

El silenci, per al mosso, era absolut. Durant uns segons només sentia un soroll agut per haver-li disparat tan a prop seu.

Apuntant la conductora, va acostar-se de nou al cotxe, guaitava amb cura què passava en l'interior fins que va estar prou a prop per poder veure l'escena.

La Marilyn jeia morta, estirada al seient del davant amb un tret al seny que s'havia fet ella mateixa.

El mosso mirava el seu company amb cara de no entendre res, però el que més el va sorprendre és que aquella dona somreia. Semblava que havia tingut una bona tarda.

---

 

Continue

Epifania

El menjador social estava adossat a l'església del barri. Els ànims dels voluntaris no eren massa bons, ja que els recursos cada cop eren menys i la gent que anava a buscar un plat calent cada dia era més.

El Josep era una d'aquestes persones que, tenint-ho gairebé tot, se li va esfumar de la seva vida: feina, casa, salut i família.

—Hola, senyora Antònia. Què tenim avui per dinar?

—Hola, Josep, mira, avui sembla un menú infantil. Tenim macarrons i pollastre arrebossat.

—Fantàstic! I una mica de vi per beure?

—No, Josep, això ja saps que no podem donar-te'n, ni a tu ni a ningú.

—Per provar-ho... —va dir amb veu múrria el Josep—. Per cert, m'he quedat de pedra quan he sentit això de la mort del Toni. Se'n sap alguna cosa?

—No, encara no sabem massa cosa més. Estem fotuts, Josep, que hagin assassinat el Toni no ens ho podem treure del cap.

—Era una bona persona i un bon voluntari. Oi que sí? —deia el Josep intentant empatitzar al màxim amb l'Antònia, per si finalment li donava vi.

—Sí, molt bon noi.

El Josep va anar a asseure's en una taula amb altres companys del menjador que menjaven en aquella taula en absolut silenci, cada u amb els seus pensaments donant voltes pel cap. Els del Josep eren pel Toni, que sent tan jove, va morir cosit a ganivetades en el carreró del costat de l'església. Va dinar i, seguint la seva rutina diària, va asseure's a la porta del metro demanant almoina a tots els passatgers. En fer-se fosc va anar a la nau abandonada on dormien la majoria dels sensesostre del barri per acabar amb el cicle d'un altre penós dia dels que ara li tocava viure.

La Carme era una dona devota que rondava la setantena, amb bona salut gaudia de la seva jubilació de mestra, devorava llibres a casa i acudia cada dia a l'església per escoltar la missa i resar.

Davant del temple una ombra la va agafar d'un braç empenyent-la violentament contra uns containers de la brossa. El cop li va fer perdre el sentit, que va ser una sort, perquè a continuació la van assassinar amb una fúria exagerada omplint-li el cos de ganivetades, com si la dona hagués fet algun mal i estiguessin venjant-se'n. Un cop l'abric ja estava amerat de sang i la Carme morta sense cap dubte, l'ombra va fugir sense robar-li res. Va entrar dins l'església i en posar la mà a l'aigua beneïda va veure com unes gotes de sang s'hi diluïen. Va asseure's en l'extrem d'un banc mirant la imatge de Crist crucificat, seguidament es va agenollar i encreuant els dits de la mà i portant-les fins al front murmurà:

—Oh, Déu meu! M'obligues a cometre aquests actes per ser el més miserable dels pecadors, per poder conèixer la teva bondat i el teu perdó. A quantes persones en la teva immensa glòria has perdonat? Però jo necessito alguna cosa més, perquè sóc malvat. Necessito veure't, necessito parlar amb tu, que m'acaronis el cap amb la teva santíssima mà. Dona'm la satisfacció de veure el miracle de l'epifania, Déu meu. Presenta't físicament davant meu per poder-te veure amb aquests ulls, poder-te besar els peus, poder olorar la teva túnica. Senyor, t'ho demano! Epifania, epifania...

L'endemà al matí amb tot l'enrenou de la troballa del cos de la Carme, el voltant de l'església estava pres per la policia, l'ambulància i tots els curiosos que miraven l'escena de l'alçament del cadàver. El capellà de la parròquia estava visiblement molest i el que menys li importava eren els cadàvers. Ja havia hagut de permetre que aquell fastigós menjador el col·loquessin al costat de l'església; cada dia borratxos, putes, divorciats, drogoaddictes i vés a saber quina mena de gent més havia de veure'ls passar per davant la portalada, alguns fins i tot tenien la gosadia d'entrar a l'església, a la casa del Senyor. Havia de netejar de pressa per allà on passaven, on seien, segur que aquells desgraciats portaven al damunt totes les plagues i malalties bíbliques, a més a més d'aquella pudor insuportable de brutícia.

Però no era l'únic que observava tot aquell enrenou, el Josep, amb dues bosses a la mà on cabien totes les seves pertinences, també era allà, en segona fila, mig amagat, però observant-ho tot. El sobresalt va ser majúscul quan va sentir la veu de la senyora Antònia a l'orella, recriminant-li si gaudia amb l'espectacle.

—No, no, senyora, només rondava per aquí —va dir el Josep espantat.

—Doncs ja pots anar-te'n, la Carme no necessita que la vigili ningú més. És morta. Ho sents, morta! —va dir amb veu amenaçant la senyora Antònia, que es va fer fonedissa entre la multitud.

El Josep mirant de reüll la gent i la policia va passar pel costat de les cintes que acotaven la zona del crim fins a poder entrar dins de l'església. Es va asseure en un costat de la petita nau principal i, sense mirar al seu voltant, només el Crist a la creu, es va posar a resar fervorosament.

El Marc era un home que havia de rondar la cinquantena d'anys, ningú sabia d'on provenia, llarga cabellera i d'aspecte rude sempre anava vestit de militar, ja que de fet era l'única roba que tenia i també aprofitava el servei del menjador social. Callat com pocs, cada dia seia al mateix racó des d'on dominava tota la sala. Els homes i dones que també dinaven no sabien mai si ho feia per intimidar o per por i poder vigilar a tothom. Lluïa ostentosament un parell de ganivets dels quals només sobresortien els poms, però pels quals havia estat avisat en infinites ocasions, perquè era evident que no podia anar armat, ni al carrer ni al menjador. Com el veien tranquil finalment van deixar de dir-li res, esperant que mai no passes una desgràcia.

El capellà va entrar a la sagristia per preparar-se per dir missa. El diaca l'ajudava amb tots els vestits i les lectures triades per llegir.

—Mossèn, quin enrenou amb tot el tema d'aquesta senyora —va dir el diaca.

—Sí, terrible. No sabem què ens té guardat Déu Nostre Senyor... —Quedant-se pensatiu uns segons, va continuar—: Però aquí, amb aquest maleit menjador de desgraciats, això havia de passar en un moment o altre.

—Digui la missa per la seva ànima, si us plau. Pobra dona.

—Sí, home, sí. Ja la diré per la senyora Carme, que al cel sia —va dir el mossèn amb desgana—. Per cert, has canviat el vi? L'últim estava avinagrat.

Durant la missa el capellà va veure amb evident desgrat la presència en un racó del Josep, el qual no deixava de mirar-lo a ell i al Crist en la creu, fixament. Mentrestant el mossèn recitava les diferents etapes de la missa de forma cansada i el diaca el mirava amb desgrat, ja que amb tot el que estava passant desitjava una mica més d'èmfasi en les pregàries.

Durant unes dues setmanes, tot i ser un espai curt de temps, va semblar que tot tornava a la normalitat. Les recerques policials seguien el seu camí, encara molt a cegues. La gent dinava al menjador i seguia les misses amb la tranquil·litat que podien, considerant que només feia uns dies del segon assassinat al voltant de l'església.

El dimecres a l'hora de dinar van fer cap tots els habituals al menjador. Les llenties calentes s'agraïen donat el fred que feia fora. Aquell dia estava especialment ple, les retallades que feia mesos que el govern aplicava feien estralls sobre la població, a més un hivern fred com aquell feia que la gent s'espavilés per fer una menjada calenta almenys un cop al dia. El Josep portava la seva safata i buscava un lloc on seure sense trobar-lo. En passar pel costat del Marc, una rajola mal ajustada el va fer ensopegar bolcant tot el got de refresc de taronja damunt de l'home dels ganivets a la butxaca. Sense pensar-s'ho un moment va agafar-ne un i, abans que el Josep pogués demanar-li disculpes, es va trobar punxant-li el coll amb un ganivet enorme. L'Antònia va reaccionar ràpidament i acudint a la taula del Marc va aconseguir que l'home baixés l'arma. A continuació va ser expulsat del menjador amb l'amenaça que no tornés per aquell lloc fins que fos capaç de dominar-se. El Marc, que se sentia humiliat davant de tothom,  va sortir a batzegades cridant:

—No sabeu el que feu, us penedireu d'això! Del Marc no se'n riu ningú! No sabeu com ho pagareu de car!

El Josep va ocupar el lloc del Marc i encara espantat i també una mica avergonyit per haver provocat aquell escàndol es menjava el dinar en silenci sense alçar la mirada. Va fer un moviment amb el peu, que va xocar contra un objecte, era el ganivet del Marc, dissimulà per poder-lo agafar guardant-lo amb cura dins de la motxilla. Va pensar que era molt millor del que ell tenia i que li faria molt millor servei.

L'Esteve sortia de l'església, no era creient, però des de la mort de la seva dona, companya de tota la vida, li agradava més el silenci del temple que el silenci de casa. No resava, no demanava res a cap déu ni sant per a ell ni per a ningú, assegut en un dels darrers bancs només escoltava els petits sorolls: l'almoina que queia dins la bústia metàl·lica, el rascar del misto per encendre espelmes o ciris i, en comptades ocasions, els assaigs del cor o la música de l'orgue.

En arribar a la vorera després de travessar el petit jardí que hi havia davant l'església es va ajustar la bufanda i va començar el camí de tornada a casa. Altre cop al costat dels containers de la brossa, una ombra se li va creuar, amb un cop de puny el va deixar estès a terra i seguidament amb un bon ganivet va ser assassinat, ferit de mort per les vint punyalades que li van donar.

Minuts més tard una noia que corria fent esport se'l va trobar amb tot un reguer de sang que baixava pel carrer. Al cap d'uns minuts, la policia i l'ambulància prenien notes i feien l'alçament del cadàver un altre cop. La preocupació era notòria en la cara de l'inspector i del seu ajudant. Tres morts en relativament poc temps, tots al voltant de l'església i del menjador social, tots assassinats amb ràbia i amb moltes més punyalades de les que calien per matar-los, semblava una venjança, però les víctimes no tenien res a veure entre elles, a part de viure a prop de l'església.

L'ombra macabra i silenciosa va deixar una almoina sense adonar-se que va arrossegar unes taques de sang a la boca de la bústia. Va seure en un dels últims bancs i, en sentir que encara es notava en l'aire el perfum ranci de l'Esteve, es va posar a plorar amb el rostre cobert per les mans.

—Déu meu! Déu meu! Per què em feu pagar un preu tan alt per una revelació, per una llum que em faci veure el camí. Aquest miserable ser que intenta ser tan sols una mica digne servidor teu. Faig el que em manes, vesso sang de qui tu m'indiques. Pecadors, gent dolenta, gent que no hauria d'haver existit. Jo compleixo, faig el que em manes... Senyor! Senyor! Feu el miracle de l'epifania per poder veure-us i viure sempre ja en els teus braços. Crist crucificat, parla amb el teu pare, intercedeix per mi. Senyor, dona'm l'epifania, dona-me-la.

Al Marc, que havia entrat una mica abans a l'església sense saber si podia tornar o no al menjador social, li va cridar l'atenció aquell ser que semblava tan afligit. En entrar havia donat un cop de porta sorollós, fet que ja el va alertar, va veure com es mullava els dits en l'aigua beneïda i feia el senyal de la creu i a continuació, abans de seure al banc, deixava una almoina en la bústia. Mira que era estrany, però ja se sap que a l'església entra gent de tota mena. Ell mateix no era la viva imatge d'un feligrès tradicional.

Es va aixecar per anar al menjador social i esperar que ja haguessin oblidat l'afer de feia quinze dies. No sabia com, però sempre es posava en problemes per coses absurdes.

En sortir va veure unes gotes de sang fresca al damunt de la bústia i la pica d'aigua beneïda estava tintada d'un color rosat ben estrany.

El cap del Marc va començar a pensar a una velocitat com feia anys que no ho feia, no sabia si era veritat o no el que estava deduint. Sense rumiar-s'ho massa més va sortir i va anar cap a l'inspector que encara rondava per l'escena de l'últim crim.

—Inspector, senyor!

—Digui'm —va respondre el policia mirant amb desconfiança el Marc.

—Crec que a l'església hi ha l'assassí, almenys d'aquesta última víctima. En entrar ha tenyit l'aigua beneïda amb sang i ha deixat també un rastre en la bústia d'almoines —va dir el Marc ràpidament.

L'inspector se'l mirava dissimuladament, intentant veure si era ell el que anava tacat de sang, tenia un aspecte deplorable que no es corresponia amb un discurs tan assenyat.

—Anem a veure-ho, estem tan perduts, que no podem deixar-nos cap pista per seguir.

L'ajudant i l'inspector van entrar a poc a poc a la nau principal i, com si fossin feligresos, van seure en l'extrem del banc a l'altra banda del passadís on estava el suposat assassí. Molt lentament i observant tota l'església per dissimular van acabar amb la mirada fixa en aquell home agenollat. Ja havia vist la pica i la bústia i ara, esgarrifat, veia com amb els pantalons anava tacant la fusta que feia de reclinatori. No hi havia dubte, aquell home era l'assassí, i si no ho era del senyor dels contenidors, ho era d'algú altre. Com més s'hi fixava, més el veia xop de sang.

Aixecant-se i apuntant-lo amb la pistola va cridar:

—Posi les mans darrere el cap, surti del banc i de genolls a terra!

—Eh? Jo? Què he fet?

—Ja ens ho diràs tu, tot el que has fet. Assassí! Almenys deus haver matat a tres persones, si no a més.

—M'ho manava Ell —digué fort i alt amb actitud superba.

—Qui t'ho manava? —deia l'inspector mentre li posava les manilles i l'ajudant trucava als de la científica perquè vinguessin corrents al temple.

—Ell, el Senyor, Déu, l'Altíssim... Eren proves perquè s'aparegués, per fer el miracle de l'epifania.

—Els dos homes es van mirar fent un gest deixant entendre que aquell home estava malalt.

De l'enrenou va sortir el capellà de la sagristia i, a pas ràpid, es va acostar cap al grup d'homes.

—Tu? Què hi fas emmanillat per aquests homes? —va preguntar el mossèn.

—El coneix, aquest paio? —va preguntar l'inspector al capellà.

—Aquest home... Aquest home és el diaca de l'església, és el meu diaca, no pot... —deia balbucejant i perplex.

—Doncs ens endurem el seu diaca cap a comissaria com a presumpte assassí de tres persones. Anem! Tu —va dir dirigint-se al seu ajudant—, queda't aquí per fer la custòdia fins que arribi la científica.

El capellà, bocabadat, no donava crèdit al que estava passant en la seva església. El diaca? Tres assassinats? Estava paralitzat intentant comprendre tota la situació, quan va poder tornar a articular una paraula, va preguntar-li al diaca:

—Per què?

—Pel miracle de l'epifania, mossèn, per poder veure Déu cara a cara, el miracle més gran!

—Per l'epifania! Que arribes a ser de desgraciat i miserable.

En tota aquesta estona l'enrenou ja havia arribat als voltants, els voluntaris del menjador social eren tots al carrer esperant veure què passava. Quan la porta de l'església es va obrir i va sortir l'inspector amb el diaca emmanillat, l'Antònia va tenir un esglai i va començar a córrer cap a ells.

—Senyor inspector, on se l'emporta?

—Vostè qui és? —va dir secament l'inspector.

—La seva dona. Deixi'm abraçar-lo un moment —va suplicar la voluntària.

—Endavant...

L'Antònia es va acostar lentament al diaca, ara ja tothom sabia que era el seu marit, l'abraçà i murmurant-li a l'orella li va dir:

—Mira que arribes a ser d'inútil! Ni això podies fer bé. Podreix-te a la presó mentre jo aconsegueixo gaudir de l'epifania.

 

Continue

El capità Andreu i el tinent Jasón viatgen a Vulcà

A Banyeres del Penedès tothom aguanta la respiració, a les afores del poble la nau MACABEU 4, està a punt de enlairar-se cap els límits del Sistema Solar.

Dins del coet, el Capità Andreu i el seu ajudant el Tinent Jasón donen les últimes ordres per deixar enrere el planeta Terra. Tenen una missió molt important, anar fins el planeta VULCÀ on els telescopis han detectat que potser hi ha vida.

Un soroll ensordidor se sent per tot el poble i la nau deixa el planeta Terra en direcció cap a la Lluna, on tindran que fer una parada per posar combustible.

Cap al migdia entren en òrbita i deixen aterrar la nau suaument en una zona anomenada el mar de la Calma. Els tècnics carreguen fins dalt de tot els tancs amb una mescla de combustible per a naus espacials.

Tornen a enlairar-se ara sí, cap al seu destí final el planeta VULCÀ, més enllà de Plutó.  

Els cal una llarga setmana de viatge, que sembla no acabar-se mai, però els dos astronautes fan fotografies al planeta roig, anomenat Mart, passen el cinturó d’asteroides vigilant que cap faci mal a la nau; es troben l’enorme Júpiter amb la seva taca vermella; Saturn amb totes les seves llunes i els anells; el misteriós Urà; Neptú de color verd i, per fi, arriben al petit Plutó frontera del sistema solar.

Una mica més enllà ja veuen Vulcà de color groc, taronja i marró.

El capità Andreu comença a donar les ordres per aterrar al planeta, serà la primera vegada que una persona trepitja un planeta tant llunyà.

—Tinent Jasón! Engega els coets retro-propulsors.

—Sí, capità Andreu!

—Tinent Jasón, posi la nau en posició vertical per aterrar, redueixi potència de motors. Contacte amb Vulcà en cinc, quatre, tres, dos, un, zero! Aterratge correcte.

—Comprovant atmosfera senyor! L’aire és respirable per als humans, no ens cal cap reforç d’oxigen.

—Fabulós tinent Jasón! Preparem-nos per sortir de la nau.

Els dos aventurers van obrir la porta de la nau quedant meravellats dels colors de les terres de Vulcà. Semblava àrid però darrere unes muntanyes van trobar un riu i tot un bosc que els rodejava.

—Ho has sentit! – va dir el Jasón.

—Sí! Com un grunyit – va contestar el capità Andreu -. Amaguem-nos darrerea d’aquestes roques, si el que hem sentit és un animal, alguna vegada haurà de beure i vindrà al riu.

—D’acord, però Capità...jo ja començo a tenir gana...

—Doncs espera una mica, ja menjaràs. Va té aquesta barreta de xocolata amb cereals i callem una estona.

No podien imaginar-se el que veurien a continuació els dos astronautes. Primer unes guineus perseguint un senglar riu amunt, a continuació tres senglars perseguint unes guineus riu avall.

El capità Andreu va exclamar:

—Ja entenc perquè aquest planeta té aquests colors taronges, grocs i marrons, perquè aquí les guineus i els senglars es camuflen i ningú els veu.

—Capità Andreu...Capità Andreu... – deia el tinent Jasón.

—Deixa’m estar i menja, vull saber què fan aquests animals en aquest planeta.

—És que pot ser ens menjaran a nosaltres...— va dir en Jasón amb una veu molt fluixeta.

El capità Andreu es va girar i va tenir un esglai molt gran ja que un senglar i una guineu amb una barba blanca tots dos —perquè eren ja vells i, pel que semblava, els caps del planeta—, se’ls miraven amb curiositat.

—Qui sou? — van dir totes dues bèsties alhora.

—Habitants de la Terra, el capità Andreu i el tinent Jasón.

—Mmmmmmm.... —van murmurar els dos animals mirant-se’ls—. Pot ser ens podreu ajudar, ja que nosaltres ja no sabem què fer.

—Digues senglar, què necessites de nosaltres? – va dir el capità Andreu.

—Nosaltres som la guineu i el senglar més vells del planeta i vivim en pau, però els joves no tenen cap ordre i tot el dia es persegueixen amunt i avall per poder dominar les dues bandes del riu. Es barallen i es fan mal i nosaltres ja no sabem què fer. Volem viure en pau a tot el planeta.

—Bé, jo sóc el capità Andreu, deixa’m una nit per pensar-m’ho i demà quant surti el Sol, reuniu totes les guineus i tots els senglars, uns a cada costat del riu.

—Bé, bé. Així ho farem, no tenim res a perdre —va dir la guineu, marxant tots dos cap al bosc.

—Capità Andreu? Què farem? Què els direm a tots aquests animals — va dir espantat el Jasón.

—Ja ho pensaré aquesta nit, tornem a la nau, sopem i anem a dormir.

Així ho van fer i, després d’un bon sopar els va venir tanta son que se’ls hi tancaven els ulls a la petita taula de la nau.

—Vinga a dormir Jasón, ja et despertaré a la matinada, just abans que surti el Sol.

La nit va ser tranquil·la, era increïble que en un planeta tant llunyà del Sol no fes gens de fred, segur que es devia als volcans repartits per tot arreu, per alguna cosa li deien Vulcà.

El capità Andreu aviat al matí va agafar la barca de lona plegable que duien a la nau, la va inflar i despertant al Jasón la van dur al riu, es van posar dins i un cop al mig del riu van esperar que vinguessin les guineus i els senglars.

A poc a poc fan fer cap quedant les dues ribes del riu atapeïdes de tots dos animals. Les guineus arronsaven el nas i ensenyaven les dents i els senglars rascaven el terra amb les potes tot grunyin. Al mig del riu, dalt d’una roca es van posar els dos caps, el senglar i la guineu vella.

El capità Andreu es va aclarir el coll i cridant va dir:

—A veure bestioles, que sembla mentida que sent els únics que viviu a Vulcà, hàgiu d’estar barallats.

L’aigua és al mig del bosc i en teniu per a tots. No és veritat?

—Síííííííííí! – van cridar tots.

—I a quin cantó hi ha les cireres, els albercocs, els melons i els préssecs?

—Al nostre, al nostre —cridaven els senglars.

—I en teniu prou per a tots?

—I tant, i tant ens en sobra de tot –reien els senglars mentre les guineus encara treien més les dents.

—Molt bé — va dir el capità Andreu—. I a quina banda hi ha les ametlles, els pinyons, les figues, les nous i les avellanes?

—A la nostre, a la nostre! —cridaven les guineus.

—I en teniu prou per a totes?

—I tant! I ens en sobren! —deien rient les guineus mentre els senglars rascaven la terra enfadats.

El capità Andreu va callar uns instants i mirant-se a tots, finalment va exclamar:

—A veure si ho enteneu, si a cada banda de riu hi ha menjar per tots, perquè en lloc de deixar-lo fer malbé i anar corrent els uns darrera els altres, no viviu en pau i mengeu tots de tot i l’aigua al mig.

Els animals es miraven amb cara d’estranyats, estaven desconcertats.

—Per què no ho proveu? Així sabreu si us va bé o no.

Els caps de les guineus i dels senglars van amenaçar els seus respectius seguidors per què ho provessin, si no, sempre viurien barallats.

Durant uns dies, mentre el capità Andreu i el tinent Jasón agafaven mostres del terra de Vulcà, de les fulles d’arbres color taronja i feien experiments científics,

els animals van mirar de no perseguir-se i de menjar tranquil·lament de totes dues bandes sense empaitar-se.

L’últim dia que estaven al planeta els dos caps dels animals van acostar-se a donar les gràcies al Capità Andreu, ja que des d’aquell dia no hi havia hagut més baralles.

—Capità Andreu i tinent Jasón, gràcies per les paraules que vau adreçar als nostres habitants. Us portem un regal per agrair-vos-ho —van dir els dos caps alhora —. Aquestes són les millors llavors dels nostres arbres. Aneu, torneu a la Terra d’on fa tants anys vàreu marxar. Sembreu-les i els arbres produiran tant que la gana s’esvairà en pocs anys del vostre planeta.

—Oh! Això seria meravellós —van dir els dos astronautes alhora.

—Doncs aquí les teniu. Gràcies per tot.

El capità Andreu va tancar la porta de la nau i donant les ordres necessàries al tinent Jasón van sortir del planeta Vulcà direcció a la Terra. Segurament haurien de parar en un asteroide després de Júpiter per posar combustible de nou.

Una setmana de viatge i serien a casa...

Riiiiiinnnnnng!  Riiiiiinnnnng! Sonen dos despertadors un a casa de l’Andreu i un altre a casa del Jasón. Quina son! Altre cop cap a l’escola. Però tots dos es van quedar bocabadats perquè havien somiat que havien fet un viatge molt llarg. Però el que més els va sorprendre va sé que en obrir les mans, tots dos les tenien plenes de llavors ESPACIALS.     

Continue

Els tres regnes

Va esdevenir en un petit territori, abans dels primers escrits en paper, on convivien tres petits regnes. El més gran era el regne del carrer Que no passa, tancat per unes portes i dalt d'un turó. Gràcies a aquesta situació podien vigilar tots els voltants, però necessitaven sortir-ne cada dia per anar a buscar aigua. El rei era l'ancià Godofrè, el qual havia regnat durant molts anys amb mà ferma el seu territori. Era un astut negociador, just en les seves sentències i comprensiu amb els que cometien algun delicte. El segon regne era l'anomenat de Gardeny, a la part mitjana dels turons, més petit que l'anterior, però s'hi assemblava molt: tancat amb una muralla per tot el voltant també havien de sortir cada dia a buscar aigua al riu. Era regit per la reina Rogdènia, cruel i despietada, tant amb els enèmics com amb els seus súbdits. El tercer regne, els Masets, era el més petit i quedava una mica allunyat dels altres dos, el rei Humbert manava amb amabilitat els seus ciutadans, veritablement era més una gran família amb un cap, que no pas un regne. El rei Humbert també era ja ancià i havia tingut sempre bones relacions amb el rei Godofrè; amb la reina de Gardeny era més difícil entendre-s'hi, ja que era molt més jove i només tenia al cap idees grandiloqüents per conquerir terres i engrandir el seu reialme.

Així va ser que la nit de l'onze de desembre, dia de Sant Victori, ella i el seu conseller van rumiar un pla per poder conquerir els altres regnes.

—Digue'm, conseller Alexandre. Què tens pensat perquè aquesta reina sigui la més poderosa de totes les terres conegudes?

—Reina meva —va contestar submisament—, ara que s'acosten les festes de Nadal serà idoni atacar els reis Godofrè i Humbert el dia que estiguin més indefensos. La nit abans de Nadal, mentre ells es recullen a resar, nosaltres empastifarem les portes dels temples amb betum i greix i els calarem foc. Tot seguit dos grups dels nostres guerrers sortiran cap a aquestes entrades i bloquejaran les portes de les esglésies. Prenent a continuació els trons d'ambdós regnes i d'aquesta manera, flanquejada pels mateixos guerrers, sa majestat podrà prendre'n possessió com a emperadriu Rogdènia, quedant així units per sempre els tres regnes en un de sol.

—M'agrada la idea, Alexandre. Durant aquests dies prepararem els guerrers i els greixos, però també els fastos i les festes de la meva coronació. Aneu!

—Majestat —va dir l'Alexandre retirant-se amb una reverència exagerada.

Mentrestant, en els dos regnes comandats pels reis, preparaven tranquil·lament les festes de Nadal, posaven vesc a les portes, omplien les esglésies amb rams de romaní, olivera, teix i mata, els quals penjaven dels sostres dels humils santuaris, les finestres les omplien d'espelmes que encendrien la nit de Nadal per il·luminar tot el poble.

Al mateix temps a Gardeny acumulaven gerres i gerres de greix i betum que els sinistres habitants aportaven, desitjosos d'ocupar com més terres millor.

Aquell vint-i-quatre de desembre es va despertar amb una gran nevada i un fred molt intens. Els súbdits de la reina estaven nerviosos per si no podrien encendre el foc amb tanta neu i Alexandre, el gos rabiós del reialme, buscava alternatives al greix, ja que, si estava massa fred, no cremava. Al vespre, abans de sopar, el rei Godofrè i el rei Humbert van sortir dels seus palaus, que no deixaven de ser unes cases una mica més grans que les altres. Coronats amb unes branques de llorer van dirigir-se cap a les seves esglésies, la del regne del carrer Que no passa consagrada a Santa Quitèria i la dels Masets, a Santa Leocadia.

Mentre aquests iniciaven els ritus tancats a les esglésies, els vassalls de la reina, tal com ho tenien planificat, van engreixar i empastifar les portes dels temples i van calar-hi foc.

Quan els habitants es van adonar, les portes ja cremaven de dalt a baix i el fum els ofegava. La tragèdia semblava inevitable i la reina ja es veia ama i senyora dels tres regnes. Que no hi hagués gent, perquè ella els havia assassinat a tots, no importava.

Però, aleshores, a un vailet i la seva amiga, que s'estimaven més jugar que no anar a missa, veien tot aquell desastre, se'ls va ocórrer una cosa que potser podria acabar amb els focs. Van córrer riu avall fins a un molí que hi havia a uns centenars de metres dels regnes. En aquell vell edifici vivien milers de ratpenats des de feia molts i molts anys.

El noi i la noia van parlar amb els caps més venerables dels ratpenats; els van explicar tot el que havia fet la reina maligna. Ells no van dubtar-hi ni un moment, van sortir tots volant cap als regnes pròxims, es repartiren en dos grups i amb el seu picar d'ales van fer que els focs anessin a menys, de manera que la gent va poder sortir de les esglésies i va fer una cadena amb cubells plens d'aigua i neu amb què van acabar d'apagar els focs.

Talment com si fossin un núvol negre, els ratpenats van dirigir-se a Gardeny, on tots alhora van embolcallar la reina i la van dur fins al molí, on hi havia molts cups per guardar-hi oli, i en el més humit i tètric van deixar caure la reina, cobrint la sortida amb una llosa molt gruixuda. Van tornar als regnes i, veient que ja estaven els focs controlats, van anar al molí on van penjar-se del sostre per seguir descansant, fent cas omís als crits de la reina, que volia ser alliberada.

El rei Godofré es va trobar amb el rei Humbert i la gent dels tres regnes; els de Gardeny, submisos i avergonyits pel que havien fet, van dir que acatarien qualsevol càstig que els fos donat, ja que se'n creien mereixedors.

Després de parlar a soles els dos reis durant una estona, van anunciar als seus súbdits que, en primer lloc, perdonaven a tots els habitants de Gardeny, ja que estaven segurs que havien actuat embruixats per la reina. En segon lloc, que aviat es casarien en unes noces excepcionals el fill del rei Godofré i la filla del rei Humbert, i que a partir d'aquell any regnarien en anys alterns un rei o l'altre, però no en un territori, sinó en tots tres regnes com si fossin un de sol. I en tercer lloc, que a la mort dels reis la parella serien els nous monarques del regne quedant així ja units per sempre.

Ja que havien fundat una Vileta prou gran i que gairebé tots els antics regnes tenien terres a prop de l'aigua dels rius, el nom del nou regne seria la Vilella Baixa. Amb una gran aclamació per part de tots els súbdits i amb la presentació de la jove parella real es va acabar la història per sempre més dels tres regnes i de la maleïda reina Rogdènia.

Si avui dia veieu un ratpenat volar pel poble una nit calorosa d'estiu, esteu segurs que serà descendent d'un dels que van ajudar a fundar el nostre poble, la Vilella Baixa.

Continue