L'esmolador

L’esmolador no havia tingut mai nom, o almenys no el recordava. Tota la vida havia sigut això, l’esmolador, que anava de poble en poble afilant ganivets, tisores o destrals.

Els primers anys amb el pare i una bicicleta, sofrint els llargs trajectes entre un llogaret i el següent. A vegades sota un sol que cremava qualsevol resta de vegetació que hi hagués al costat del camí, altres amb els peus ensorrats a la neu i els flocs colpejant a la cara mal protegida.

Quan van aconseguir comprar una senzilla motocicleta, a canvi d’un bon grapat d’estalvis i de la promesa d’esmolar-li gratuïtament al venedor tot el que fes falta la resta de la seva vida, aquesta va canviar totalment. Els trajectes eren molt més curts i sense cap esforç. Ara sempre arribaven a la població següent per poder dormir en un graner o a l’entrada d’una casa que els coneguts els cedien, i no a la cuneta o a sopluig d’un arbre.

El pare li va ensenyar l’ofici, molt més agraït, quan la pedra pesada, rodona i de gir etern voltejava sense esforç gràcies al motor de la motocicleta.

—Fixa’t bé! —deia el pare—. Els ganivets s’han d’esmolar com quan acaricies una dona, suaument. Aquestes eines tenen poca fulla i han de durar molts anys. Has de prémer més la vora, fent-la lliscar amunt i avall, de manera que quedi un fil prim molt ben esmolat. L’any següent te’l portaran de nou per esmolar-lo. Has de ser viu i crear-te clients fixos a cada poble, no esmolis més del que calgui.

»En canvi, mira, veus com les tisores i les destrals tenen la fulla més ampla i més gruixuda? Aquestes eines pots tractar-les de manera més rude, prement fort i sense por, com si defenguessis la teva vida. Així, quan t’acostis a la vora, cada cop has d’aplicar menys força i que la pedra sola faci la feina. Fixa’t molt en les guspires, són les que et diran si vas bé o no.

»No acceptis mai esmolar una agulla saquera, són traïdores. Fan un giravolt i, quan menys t’ho esperes, salten per l’aire i se’t poden clavar en qualsevol part del cos, des d’un ull fins a on els homes... vull dir, els homes som homes. M’entens, fill meu?

L’esmolador procurava retenir totes aquelles ensenyances i consells, no se li’n podia oblidar cap. Tots eren importants i alguns, com el de l’agulla saquera, li feien por i tot. Ell callava i observava com el pare feia lluir l’extrem d’unes tisores, d’una navalla o d’una falç rovellada.

Els anys i la ruta per la regió es van anar repetint durant quaranta anys. El nen petit que anava darrere de la moto, agafat al seu pare per no caure, ara ja era un jove ben plantat. L’experiència pròpia el feia seguir el negoci familiar que permetia sobreviure a una reduïda família.

Aquell any, la motocicleta només el carregava a ell. Durant l’hivern el pare havia emmalaltit i amb el cos castigat no va poder superar un lleu però persistent constipat.

Durant els quilòmetres que recorria rodejat de turons àrids o poblats de pins immensos, l’esmolador va decidir que la seva vida no seria com la del pare. Aquell s’havia lliurat sempre a la feina per només aconseguir malviure junt amb la família, ell, en canvi, gaudiria en cada poble del millor que pogués aconseguir, una dona, una amistat o jugar amb la canalla una estona. El seu pare havia sigut un sant, sempre fidel i massa honest, però ara els temps canviaven i ell no estava disposat a fer tant sacrifici.

Moure’s amb la motocicleta ell sol li va donar la possibilitat de poder passar cada trimestre, en lloc d’un cop l’any, per cada llogaret. Gràcies a aquesta millora i a aquesta nova actitud, va aconseguir tenir més d’una amant en diferents pobles i alguns amics amb què xerrava al vespre mentre s’emborratxava a les tavernes de tant en tant. Va provar un parell de vegades de fer-se amb l’amistat d’alguns nens, però aviat es va adonar que no s’avenien gens. Ell no era massa canaller i els nens es van adonar aviat que mirava més a les seves mares que a ells.

El temps passa implacable per molta actitud vital que creguis posseir. Van ser anys de llibertat, de dormir en llocs diferents, d’allitar-se amb dones distintes, de beure fins a l’èxtasi, de decidir si agafava el trencall de la dreta o el de l’esquerra sense que ningú li digués res. Compadia molt el pare, la vida que havia portat i com va acabar convençut de com havia sigut de ruc per, al final, morir en la misèria. Probablement ell també hi moriria, en la misèria, però almenys hauria gaudit durant tota la vida de ser un esperit lliure.

Així, entre estius tòrrids i hiverns gèlids, la seva vida també va passar i, gairebé sense adonar-se, la roda d’esmolar se li va fer una eina costosa de manejar i els viatges amb la motocicleta, cada cop més pesarosos.

Aquell any seria últim que rondaria per la regió. Acabada la volta, es quedaria sol a la barraca que li feia de casa, encara que allà no l’esperava ningú. Allà esperaria la mort, no l’importava gens, que vingués a buscar-lo quan volgués, ell estava preparat. Cada cop tenia més clara la idea que, si ell estava a punt per rebre l’espectre amb la dalla de bastó, la gent que havia conegut tots aquests anys havia d’estar-ho també. Era lògic que, si ell moria, morissin els altres al cap d’un temps.

En el tercer poble era on trobava la primera amant. Amb ella havien compartit tota la vida un jaç de fenàs. Com cada ocasió que es trobaven, van jeure i satisfer els instints més salvatges que els posseïen tots dos. Després ella tornava a casa amb la seva família i ell dormia al costat d’una mula en una quadra que li cedia un veí.

Li calia acomiadar-se d’ella, era l’última vegada que es veurien. Ja de dia, abans de marxar del poble, va anar a casa de la dona. Sabia que el marit estaria treballant al camp i els nens a l’escola. Dempeus a la cuina la va voler penetrar per última vegada. Quan estava dins seu, va agafar les tisores esmolades per ell i en el llançament final de tots dos, li va clavar les tisores almenys vint vegades per tot el cos. La dona va quedar destrossada. Allà jeia morta, com ho faria ell en pocs mesos. Va netejar les tisores i les va desar. El marit i els veïns haurien de creure que l’autor del crim podia haver estat qualsevol. Sense mirar-la com quedava dessagnada i estesa al terra de la cuina, va agafar la moto i, passant-se de llarg diferents pobles, va fer cap al que tenia un interès especial per a ell, un vell amic de qui li calia acomiadar-se.

Ja era vespre quan va arribar. Va tancar el motor estrident de la motocicleta i la va deixar arraconada darrere la casa de l’amic, al costat del galliner i la soll. Silenciosament, va rodejar les parets empedrades i colpejà fort la porta d’entrada.

—Qui hi ha a aquestes hores? —va respondre al truc una veu femenina.

—Soc jo, l’esmolador. Vinc a acomiadar-me. Teniu un plat d’escudella per a mi?

—Clar que sí, home. Puja, puja —insistí la dona—. Tu! Desperta’t, marmota! Mira qui hi ha aquí!—escridassava la dona al seu marit.

—Qui em busca? —va preguntar l’home.

—L’esmolador! Home! Passa, que et poso el plat a taula. Just anàvem a sopar.

—Hola, amic. Seu a taula. Què expliques de nou?

El convidat, sense aixecar el cap del plat d’escudella, els va anar posant al dia dels seus pensaments. Aquella seria l’última vegada que es veurien. Se sentia molt cansat per anar de poble en poble, sempre sense saber certament on dormiria o on faria el següent àpat. La vida d’esmolador era mísera, no podies progressar per molt que t’esforcessis. Sempre depenia de gent com ells, de la caritat, d’amics que havia fet any rere any i li oferien aquestes coses: un plat calent, un tros de pa i cansalada, un jaç al costat de la mula o dormir sobre uns sacs en una entrada gelada.

Un cop acabat el sopar van seure al voltant de la llar de foc, on acompanyats d’uns gots d’un vi ranci incendiari es van acabar d’explicar les anècdotes i els projectes per al futur, encara que algun d’aquests episodis fos mentida. Amb el cap mig ennuvolat a causa de l’alcohol del vi ranci, van aixecar-se costosament els tres alhora de les cadires baixes de boga que els acostaven al foc i van decidir anar-se’n a dormir. El matrimoni a descansar a la seva alcova i l’esmolador amb la mula, que, si bé feia olor de fem, també proporcionava alhora la calor necessària per passar la nit.

La Lluna va fer el seu camí fins a dalt de tot del cel i l’esmolador encara donava voltes en el seu jaç sense poder dormir. Un moment o altre li caldrà fer-ho i seguir amb el seu viatge de comiat.

Es va llevar i acostant-se a la cuina, on al foc encara relluïen les últimes brases, va agafar l’ampolla de vi ranci i, com si fos aigua fresca d’un pou, se’l va empassar tot a glopades. La calor de l’alcohol aviat li va pujar al cap i junt amb ell, el diable també va fer-ho. Embogit, del taulell de la cuina va agafar el tallant de la carn. En entrar a l’alcova del matrimoni, sense respirar, com si fos un espectre, se’ls va mirar, dormien profundament. Els va destrossar amb el tallant en mà, matant-los, sense donar-los temps a preguntar-se qui o per què.

Ningú l’havia vist arribar al poble, ningú sabia res del sopar o que passaria la nit allà, per tant no hi havia cap sospitós i cap autoritat o veí havia de pensar en ell. Es va rentar, va agafar una camisa de treball de l’home i, marxant a peu amb la motocicleta rodant al costat fins a una distància prudencial perquè ningú sentís el soroll del motor, va acomiadar-se del poble i del matrimoni. Torbat encara per l’alcohol que li cremava per les venes, en passar per un barranc on corria una riera amb aigua abundosa va llançar la seva camisa, xopa de la sang del matrimoni acollidor. Xiulant i amb el vent de la matinada gelant-li la cara es va encarar cap al seu pròxim objectiu.

Era ja gairebé migdia quan va arribar al següent poble de la seva ruta. Al contrari dels altres, en aquell poble la gent era esquerpa i callada, no podia recordar de cap manera el nom del poble. Ben bé semblava que tots estiguessin barallats entre ells, caminaven amb la mirada fixa a terra i ni tan sols se saludaven en creuar-se. Dels pobles que visitava, amb diferència, aquell tenia el cementiri més descuidat i més trist de tots. Ni les parets estaven emblanquinades, la porta era vella, rovellada i descuidadament mig oberta. A l’interior, els fonolls sobresortien del fenàs que cobria tota la terra.

En aquest poble faria la feina d’esmolador i marxaria. No hi tenia cap amic, cap record del qual calgués acomiadar-se. La botzina estrident va sonar al mig de la plaça. Ell cridava:

—L’esmolador! Ha arribat l’esmolador! Porteu ganivets, tisores i navalles. L’esmolador! Ha arribat l’esmolador!

Dels carrerons que feien cap a la plaça principal del llogaret, van anar acudint en silenci absolut una colla d’homes i dones que duien les eines per esmolar a les mans. Sense dir-se res van formar una cua, que anava avançant a mesura que l’esmolador feia el tall nou a l’objecte.

Per tota conversa, tan sols hi havia un intercanvi simple de dues frases:

—Quant li dec?

—Vint-i-cinc cèntims. Gràcies. Adeu.

I sense acomiadar-se, ni dir res, ni fer un grunyit, marxaven per on havien vingut.

Els tocs de les campanes donant l’hora sonaven igual que quan tocaven a morts. Els tocs eren lents, greus i pesats. Com més aviat marxés d’aquell lloc, millor, era un poble estrany, mort.

Tot just acabar les tisores d’una dona vestida de negre de dalt a baix i encorbada de tal manera que no li veia la cara, va donar més gas a la moto i va fugir d’aquell lloc que l’únic que li provocava eren tremolors d’angúnia. Potser amb raó, perquè l’estada en aquell llogaret no havia estat a l’atzar, com ell creia, segurament fruit de la seva imaginació malaltissa a causa de l’alcohol.

Feia ja estona que havia passat la mitja tarda i sense haver menjat res, va veure a la llunyania la caseta d’un peó de camins. Destacava sobre el fons de la muntanya per estar tota pintada de blanc. Era menuda, ínfima, però amb una gran parra que li donava ombra a l’estiu quan estava brotada.

Va empènyer la porta que només estava ajustada. A l’interior no hi havia ningú. La caseta, de fet era una barraca, constava d’una sola habitació on s’encabia tot. Tot el poc que es necessitava per viure, un foc que feia de calefacció i cuina, un jaç sobre un somier fet amb quatre fustes, un taulellet amb quatre trastos i una foto polsosa i vella d’una parella el dia del seu matrimoni. En la prestatgeria petita de damunt la llar hi havia una ampolla de conyac acabada d’encetar. No tenia res a l’estómac i per allà damunt no es veia ni pa, ni cotnes de pernil, ni un tros de bacallà sec, o sigui, que el millor seria fer-se passar la gana amb algun glop de l’ampolla. Si havia anat a parar a aquella caseta, devia ser per alguna cosa.

La riera que hi havia al costat de la casa feia caure l’aigua abundosa entre unes roques de granit. Uns metres avall s’amansia en un toll que vessava calmosament barranc avall. Aquell soroll d’aigua lluitant per trobar el camí no era molest, al contrari, li aportava companyia, a l’esmolador. L’home es va jeure sobre l’incòmode matalàs d’herba seca i mirant al sostre va anar empassant-se, glop a glop, tot el líquid alcohòlic que contenia l’ampolla. La somnolència s’apoderava d’ell, despertant-se de tant en tant amb un espasme. Segurament aquests eren provocats per l’excés d’alcohol, la manca de menjar i encara que ell no ho cregués, també per les imatges dels assassinats que havia comès hores abans.

En un d’aquests despertars va veure com una rata travessava silenciosa una de les bigues de la teulada, fugint ràpidament amb la seva presa, un petit llangardaix, mort i ensangonat, que li penjava de la boca.

El cap li va tornar a caure sobre el coixí brut de suor i terra. Aquell animal fastigós el va fer pensar. Ell no era més que aquella rata, cercava miserablement el menjar, dormia on podia i anava d’un lloc a un altre buscant uns cèntims que la gent li donava, gairebé com una almoina, a canvi d’esmolar les eines. L’animal rondava les vores de l’aigua fins a poder caçar un grill, una granota o, com en aquest cas, un llangardaix.

Ell feia l’última volta de la seva vida, havia matat els que més apreciava. No podia suportar que ells seguissin fent la seva vida mentre ell agonitzava i moria sol, sense cap companyia.

L’últim poble que havia visitat, que encara no el recordava de passar-hi les vegades anteriors, potser era una al·lucinació o un missatge dels seus amics assassinats. Ara ho veia clar, aquell poble estava mort, la gent era morta, però acudien al seu crit. Seria el seu destí? El rodejaven els morts? Aquell poble no tenia ni nom. Què li havia passat? Van passar unes hores en què el seny li anava i venia de la vigília al somni, fins que, a trenc d’alba, ja havia pres la decisió. No calia acabar la volta, al cap i a la fi havia de morir abans o després, i, si la policia reconeixia la seva mà en els assassinats dels amics, acabaria els seus dies en un brut i humit calabós. No, això no ho volia de cap manera.

Es va llevar i, en sortir a la carretera, el fred el va fer estremir. En silenci i metòdic com quan esmolava els ganivets o les navalles, va desmuntar la pesada pedra d’esmolar i pel forat central se la va lligar al pit. Engegà a continuació el motor de la seva companya. Aquell espetec l’acompanyava, no li feia nosa. En un segon s’abocà pel pontet que esquivava el barranc, rebotant de pedra en pedra fins a caure al fons del toll. Durant uns segons encara va sentir el motor que moriria igual que ell. La volta s’havia acabat, la vida s’havia acabat. Marxava amb els seus amics de tota la vida cap a on fos que estiguessin. Uns intents infructuosos d’alliberar-se de la pedra en el moment final de l’ofegament i el somni etern s’apoderà d’ell.

A la carretera, la motocicleta va funcionar fent rodar un eix mancat de la pedra germana fins que el combustible es va esgotar. El motor s’aturà per sempre. L’esmolador ja no sentia res. Uns pobles més enllà uns habitants cridaven i maleïen en descobrir els seus veïns morts, fets a trossos. En la caseta del peó, silenci, només se sentia l’aigua que baixava pel barranc costerut, l’única que seguia viva.

Continue

La llei de Hooke

Nota prèvia: Aquests fets i l'ordre en què van ocórrer i el gènere dels personatges són reals. El nom dels personatges no ho són, així com tampoc ho és el personatge del narrador. El perquè de la història pertany al món de la psiquiatria, un misteri.

LA LLEI DE HOOKE

El límit elàstic és la tensió màxima que un material elastoplàstic pot suportar sense sofrir deformacions permanents. Si s'apliquen tensions superiors a aquest límit, el material experimenta un comportament plàstic amb deformacions permanents i no recupera espontàniament la seva forma original en retirar les càrregues. En general, un material sotmès a tensions inferiors al seu límit d'elasticitat és deformat temporalment d'acord amb la llei de Hooke. Aquesta llei, que entenem fàcilment quan pensem en una molla que recupera el seu estat inicial, o no, segons la força que hi apliquem, sembla incomprensible si volem utilitzar-la per explicar la ment humana. Però podem fer un esforç per emprar-la i veurem com hi té relació.

La ment és tan misteriosa que podem anar carregant-la de pes i ella s'adapta fins a un punt on queda deformada i ja no recupera el seny ni la clarividència que hauria de tenir per viure en pau amb ella mateixa.

Algunes persones segurament suporten més pes que d'altres sense embogir. Altres potser ja naixem boges. Segurament jo pertanyo a aquest segon grup, com la protagonista de la història que m'acaben d'explicar i que jo, apassionat per ella, corro a escriure perquè en quedi testimoni per a les generacions futures. També perquè, com que estem afectats per la mateixa llei, la puc comprendre millor que la resta de la gent.

El món no es pot permetre massa persones com l'Olga o com jo, en què la llei de Hooke té un valor massa elevat. Tenim la ment que ha superat el punt de càrrega màxima i ens movem pel món amb el seny deformat, tant, que no veiem la diferència entre el que és real o irreal. No sentim res de diferent estant a una banda o a l’altra del resultat matemàtic.

Els actors d’aquesta tragèdia que escric, de fet només transcric, són una parella de germans, el Sergi i l’Enric. Tots dos han sobrepassat la cinquantena amb escreix, tots dos tenen la vida còmoda i solucionada a força de treball. L'Enric treballa com a operador de càmera de la televisió de la ciutat on ocorren aquests fets. El Sergi, com a dissenyador gràfic, amo de la seva pròpia i rendible empresa.

L'Olga, la nostra protagonista i a qui jo veig amb més afecte que els altres, és la germana del Sergi i l'Enric, però nascuda anys més tard, massa, com[I1]  si no fossin germans, potser cosins llunyans. Despatxa en una farmàcia. Atractiva als quaranta i molts anys, porta una vida, segons ella, del més normal. No ha volgut comprometre's mai de per vida[I2] , almenys fins ara. Sense fills, la canalla no està feta per a ella. Cada cop que ha de servir medicaments per a infants o la llet en pols que substitueix el pit d'una mare, es relaxa i es reafirma en la sort que ha tingut de no quedar-se mai embarassada. També hi ha un racó de seny en el seu cervell profund que la fa saber boja, molt amagat, molt apaivagat per explicacions i raonaments que ella mateixa es fa i que la justifiquen, però sap que el fet de no tenir fills farà també que acabi una de les estirps dels que no complim la llei de Hooke.

L'últim actor important, els altres seran simples figurants, és la parella actual de l'Olga, el Miquel. Actual, en aquest context, pot semblar inversemblant perquè han deixat la relació, l'han reprès de nou, han sigut infidels i s'han dit tantes mentides en tantes i tantes ocasions que ja no saben si allò que senten entre ells pertany al passat, és present o es produirà en el futur. Més o menys tenen la mateixa edat i una experiència vital semblant, per tant no hi ha cap dels dos que tingui avantatge sobre l'altre.

I per què no? M'hi afegeixo jo, no com a actor, sinó com a regidor del plató d'aquestes vides. Observant, deixant fer, procurant que res surti de mare, controlant-t'ho tot. Però, és clar, sense posar límits. No, en aquesta història no puc posar-hi límits, no m'ho permetria l'Olga. Potser soc més un apuntador, que, vigilant constantment els actors, només repeteixo en veu baixa un text ja escrit i que de seguida veure'm.

Triem qualsevol ciutat de l'arc mediterrani, aquest és l'escenari. L'actualitat és el temps en què es desenvolupen els fets. Tots els personatges són urbanites lligats a aquesta ciutat triada i de la qual no poden desenganxar-se. Gent corrent, com els descriuria el Robert Redford en la seva famosa pel·lícula com a director.

Fa uns mesos, bastants, millor... fa uns anys, l'Olga li va regalar al Miquel un cadell de gos de raça setter color canyella. Fins aquí, tot correcte. Només va posar la condició que el tingués a casa d'ell. El gos, a qui van anomenar Trotski, va anar creixent en un ambient feliç i planer. Sempre va ser un gos falder i molt afectuós, l'únic defecte que tenia era que no dominava com era de gran, pujant sempre a la falda com si fos un gosset de mesos. El que vulgarment anomenem com un gos analfavolumètric.

Un dia, per sorpresa i sense avisar, la ment de l'Olga es va deformar. Ni el millor psiquiatre en sabria el motiu. Un físic, potser sí.

El primer que li va passar pel cap va ser enfrontar-se unilateralment amb els dos germans, passant en un parell d'anys d'una convivència i una estimació fraternal a un odi visceral.

El cervell, sí, el cervell, no la consciència de l'Olga, havia anat elaborant un pla de rebuig cap al Sergi i l'Enric. Que si no l'havien avisat per aquell aniversari? Que si s'havien trobat ells dos sols? Que qui l'ajudava amb la mare? Per què anaven de vacances les dues famílies i a ella no li deien res? Aquell sopar, aquell retret, aquella mania compulsiva que havien agafat tots dos per fer-la infeliç, per torturar-la, per fer-la sentir menys que res... Ja podeu imaginar mil i una coses més.

El primer pas del pla va consistir a enviar-los correus electrònics amb tota mena d'insults, comentaris esquerps i salvatges, deixant-los en ridícul en les xarxes i portant-los la contraria en qualsevol tema que toquessin. Fins a arribar a un punt d'agressió insostenible en què els germans, cansats de tants atacs, la van deixar de banda per salvar la salut mental pròpia. Era folla i no podien fer-hi res.

El segon pas que va ordir, ja més maquiavèl·lic, va ser enemistar el Miquel amb els seus dos germans. L'odi envers la seva parella ja es gestava des de feia temps.

Suposo, mirant-t'ho amb perspectiva i comprensió, que, com ja no podia barallar-se més amb els germans, va haver de buscar una nova víctima. Descartant els col·laboradors de la feina per qüestions pràctiques, a qui tenia més a prop era, naturalment, el seu company.

La destrucció va començar utilitzant també les xarxes informàtiques, la teranyina, i aprofitant-se de les absències puntuals del Miquel, enviava compulsivament correus als seus germans, suplantant la personalitat del noi, amb —altra vegada— tota mena de retrets, vexacions, insults i ofenses fent que els germans ni responguessin, ni volguessin posar-s’hi en contacte, pensant que ara ja era la parella la que s'havia trastocat del tot.

El temps és traïdor i corre a més velocitat del que nosaltres ens pensem. Així van transcórrer uns anys, en què els germans i l'Olga cada cop s'ignoraven més. Aquesta separació era proporcional a les agressions que rebien d'ella i suposadament del Miquel, la seva parella que ho ignorava tot.

Des del meu atri on albiro tots els actors, em cal dir que el Miquel, inexplicablement, no patia per aquell silenci entre germans i per l'actitud hostil que mostraven si coincidien puntualment, cosa realment difícil, ja que vivien en diferents ciutats de l'arc mediterrani[I3] . «Coses de família, millor no ficar-s'hi», pensava, ingenu.

Durant aquests anys, el Trotsky va créixer esdevenint un gos afectuós com pocs, dels que segueixen el seu amo com la seva ombra, i el Miquel no podia estar una estona sense ell que ja l'enyorava. Potser... No! Segur, el gos era un dels pocs innocents que hi havia en aquesta tragèdia de proporcions descomunals i que, vosaltres, infeliços, desconeixeu que tot just acabava d’arrencar.

A l'Olga, durant aquest temps, les forces que deformaven la seva ment van anar creixent fins al punt que, tenint l'objectiu del Miquel, el va fer virar de grata parella a diana on havien de fer cap tots els dards.

El cervell de l'Olga, ara ja maquiavèl·lic, no deixava de donar voltes sobre on es trobava la línia de flotació del Miquel, on calia disparar per enfonsar-lo, si no de per vida, almenys per una bona temporada. I rumiar tant va tenir el seu profit.

El Trotsky va emmalaltir, de sobte, i en un parell de dies i sense poder-hi fer res va morir, enverinat mitjançant les mans de l'Olga. El Miquel, destrossat, no entenia com un gos ple de vida es podia apagar en dos dies i quedar-se ell sol de nou, sense el seu company. Quina tristesa! Quin enyor!

El dol per l'afectuós gos va tenir un efecte letal sobre la parella. Com quan mor un fill i és més dolorós seguir la vida plegats que trencar la parella i fer-se una vida nova, sense records comuns.

La relació anava i venia, es llançaven tota mena de retrets, s'insultaven, perdien tot el respecte l'un per l'altra, mentre alhora feien l'amor de manera salvatge com en una pel·lícula i després passaven abraçats una tarda en un banc del port mirant com el Sol desapareixia darrere de l'horitzó. Una relació destructiva total.

Aquell fet de l'Olga amb el Trotsky no el vaig entendre, i mireu que m'esforço per justificar la seva malaltia i comprendre una llei física, però no puc suportar veure patir cap mena d'animal. Ni les mosques, les mato i prou, sense sofriment, potser és el que va pensar ella.

Aquest desgavell que feia niu en la ment de tots dos encara deformava més la molla que substituïa el cervell, tensant i tensant l'artefacte en direccions oposades.

Malgrat tot, l'Olga demanava més, havia de fer mal i havia de ser el centre de l'univers alhora, necessitava ser adorada. Continuava rumiant on podia atacar de nou, al Miquel li podia fer mal psicològicament, el podia anul·lar, però no podia fer-li mal físic, aquell pas era massa arriscat. La solució, la incògnita de l'equació que calia esbrinar la va resoldre una nit calorosa d'insomni: la víctima havia de ser ella mateixa. S'havia de suïcidar i fer-los sentir culpables, jugada mestra. Escac i mat.

Ai! Però el cervell ens fa ser molt més recaragolats del que pensem. Jo mirava estupefacte l'escena per la maldat que creava la dona. Si aquest enginy l'hagués aplicat en acabar amb la fam del món, segur que se n'hauria sortit. I tant!

Ho va preparar tot meticulosament, va fer recerca, volia un mètode indolor. I ella encara no n’era conscient, però havia decidit fer un viatge d'anada i tornada. Unes quantes nits davant d'internet, una depressió fingida, un metge maldestre, uns ansiolítics i uns hipnòtics en forma de càpsules a la mà. L'attrezzo estava tot llest i preparat. Ara calia envoltar-ho tot amb una mica més d'aire de tragèdia,  per això va enviar diferents correus, que aquí reprodueixo de forma tosca per no fer-ho massa llarg.

 

De: Olga

A: Sergi i Enric

Assumpte: Comiat

Germans, vam ser molt feliços tots tres d'infants. La cosa s'ha torçat de grans, per això m'estimo més marxar, desaparèixer i així vosaltres seguireu feliços amb les vostres vides sense ser jo un llastre que us molesti. No us sentiu culpables, però me n'haig d'anar.

Segurament, quan llegiu aquest correu, ja no hi seré. Això no vol dir que marxi a viure lluny, no... no. Ja no hi seré, no quedarà res de mi. Hauré mort.

Sempre us he estimat, no sé si vosaltres tant com jo.

Adeu.

 

De: Olga

A: Miquel

Assumpte: Comiat

Estimat Miquel, t'estimo amb bogeria malgrat que la nostra relació sigui tan tempestuosa. Ja he escrit als meus germans i et dic el mateix a tu. Marxo, marxo lluny perquè sense mi puguis ser feliç, trobis una nova companya millor que jo i puguis gaudir de la vida.

No m'ho tinguis en compte, no et sentis culpable per no haver pogut portar la relació a bon port. Això sí, no m'oblidis i quan estiguis amb algú altre pensa, encara que sigui un instant, en mi.

No marxo a viure a un altre país o una altra ciutat lluny de vosaltres, marxo del tot, em llevo la vida, em vull morir, potser no he sigut prou bona per a tu. Quina pena tan gran tinc al cor.

He de confessar-te una cosa just abans de marxar. Jo vaig matar el Trotsky. No sé què em va passar, devia estar ja malalta i vaig embogir de gelosia. Jo te'l vaig donar i jo te'l vaig arrabassar.

Petons, me'n vaig.

Adeu, Miquel.

 

Ooooh! Genial, excepcional, amb aquests missatges aconseguia que els tres homes se sentissin culpables la resta de la seva vida. Ella, calculadora com la millor matemàtica, ho tenia tot preparat per prendre els medicaments i quedar inconscient, però sense empassar-se la dosi suficient per morir. De manera que els donava un espant de dimensions infinites i, a més de confessar, els tindria tots al palmell de la mà, preocupats per ella. En uns dies estaria restablerta, una temporada més fent-se la figaflor i a la càrrega de nou.

Creieu que s’havia acabat tot aquí? Doncs no, segueix i segueix. La molla es pot allargar més encara o, al contrari, potser fa temps que ja ha superat el punt de no retorn.

Setmanes després de sortir de l'hospital i passar ingressada quinze dies en un centre psiquiàtric, només posar els peus fora, va deixar de prendre els medicaments receptats per l'equip de metges, els quals, de fet, eren estèrils per curar la llei de Hooke.

El següent que va fer va ser portar-li al Miquel un cadell de gos per reparar... —vull dir-ho així— la mala traça que va tenir amb el Trotsky. El Miquel el va acceptar de bon grat, li agradava la lleialtat dels gossos i l'estima incondicional que aquests donen, però el que va fer l'Olga no sabia si podria perdonar-l’hi mai, oblidar-ho segur que no.

Els germans seguien enfrontats amb ell, les coses que figuradament havia dit per correu electrònic el feien una persona totalment prescindible, millor ignorar-lo i un problema menys. Un cuquet, però, els molestava en el pensament al Sergi i l'Enric, ja que durant aquells dies de l'hospitalització de l'Olga, el Miquel els havia semblat una persona afectuosa i cabal, lluny del posseït que semblava en els correus.

Durant uns sis mesos la tempesta es va calmar. La molla semblava que, fins i tot, podia recuperar la seva forma inicial. Hi havia pau entre aquests actors. Els germans feien la seva vida amb contactes puntuals amb l'Olga. Ella i el Miquel vivien com una segona etapa de nuvis. Un dia ella es quedava a dormir a casa d'ell, l'endemà potser era a l'inrevés. Moltes cases, molts llits, molta passió, però tot mal dosificat, mal mesclat.

Potser va ser aquest desordre el que va fer activar de nou la llei de Hooke, començant a tibar els extrems de la molla en direcció contrària fins a portar-la cap al punt de trencament o de deformació definitiva de nou.

La història es repetia. L'Olga, després de l'estona de sexe salvatge amb el Miquel, anava a l'ordinador de l'home, el qual dormia plàcidament després, no ens enganyem, de l'esforç per voler fer sexe com un jovenet. Davant la pantalla[I4] , sense saber ni com ni per què, les mans van tornar a anar cap a les tecles de les lletres per tal d’escriure un correu electrònic. Els missatges enverinats van iniciar de nou el camí cap a les bústies dels germans.

De les ments dels germans només sortien els mateixos pensaments: quina mania que tenia aquest paio en insultar-los perquè, segons ell, no feien prou cas de la germana. Qui es creia ell que era per escriure'ls aquelles coses? No fer-hi cas i esborrar automàticament qualsevol correu que provingués del Miquel era el més pràctic. Això comportava, alhora, que no es parlessin entre ells i que cada u visqués amb la seva veritat o amb la seva ignorància, però amb una hostilitat que només la distància tenia cura que no anés a més.

De fet, això ja és comú quan s'apliquen fórmules científiques sense seny, el laboratori explota. I aquell tornava a arribar a la temperatura crítica abans de la seva destrucció final.

La relació entre la parella, passats els coits de reconciliació, va començar a decaure de nou. Els retrets de l'Olga cap al Miquel per no defendre-la davant de les agressions dels germans, que ella mateixa provocava, eren constants. I també per qualsevol cosa a la qual ella es pogués aferrar per poder amargar la vida del seu, suposat, enamorat.

Per a mi, evidentment, la persona més atractiva i que podia justificar més era l'Olga. La llei de l'elasticitat és implacable i ella estava totalment immersa en ella i en els seus efectes, era una víctima com jo. I ja se sap que la millor manera d'entendre algú és passar pels mateixos tràngols.

Els germans i el Miquel eren purs efectes secundaris, com el foc que es produeix en aportar calor al fòsfor, com un canvi de color produït per un canvi de pH en una reacció àcid-base. Res d'interessant, res a mesurar ni a observar, efectes massa coneguts, predictibles i negligibles.

El cervell de l'Olga va arribar a tensions extremes, mortificant tothom que hi havia al seu voltant. Tant va ser així que, ja en caiguda lliure i final, la seva primera víctima va ser altre cop el cadell del Miquel, l’Stalin. Aquell no podrà oblidar mai l'efecte de perdre un company per segona vegada. Aquella fatídica tarda, quan va tornar de la feina, se'l va trobar al passadís, com quan dormia, però la sang que li vessava de la boca, del nas i la llengua, el van fer arribar a la conclusió que també havia estat enverinat. Es va asseure derrotat a la seva taula de treball, on al cap d'una estona va poder veure una nota de l'Olga i uns correus electrònics cap als seus germans on de nou s'acomiadava de tots. Marxava perquè no podia viure sentint-se tan poc estimada, tan menyspreada i ignorada per la gent que ella estimava més del món i a la qual es lliurava incondicionalment en tot el que la necessitessin, li demanessin o no.

«Potser sereu culpables de la meva mort, però no us hi sentiu» deien els papers i les lletres de la pantalla.

Quina jugada mestra, fer sentir els altres responsables de la seva mort, només amb l'objectiu d'amargar-los la resta de les seves vides, de nou.

El Miquel va trucar als germans, ignorant de tots els correus que havien rebut al seu nom, dient-los que anessin corrents cap a casa de l'Olga. Ella estava a punt de cometre un nou intent de suïcidi i que ell corria també cap allà. A veure si algú arribava a temps de salvar-la.

Els germans, desconcertats per la naturalitat amb què els parlava el Miquel, després de l'allau d'improperis, insults i vexacions que havien sofert per part d'ell, van sortir tan de pressa com van poder cap a casa de la seva germana.

Com diu la llei de Hooke, quan un cos sobrepassa el punt de deformació, aquest ja no recupera la seva posició inicial de forma espontània i l'Olga aquest cop l'havia sobrepassat i de molt. O el seu cos no estava preparat per rebre un nou còctel de medicaments o va calcular malament, de manera que aquesta vegada sí que ho va aconseguir involuntàriament. Al cap d'una estona llarga d'haver pres els medicaments, va morir, com una Marilyn agafada als llençols del llit, com si pogués escalar per ells i salvar-se, com si volgués aferrar-se a algú, però ja feia temps que no hi havia ningú.

En obrir la porta del pis i obrir les portes que anava trobant tancades, el cor li anava desbocat, potser moriria ell i tot. Finalment va obrir la porta de l'habitació i allà estava ella, ajaguda sobre el llit, morta. Res a fer. El senyor Hooke segurament no ho havia previst, però la molla ja havia quedat totalment deformada, destrossada i allongada dins del cap de la pobra Olga.

Els germans, que van arribar al cap d'unes hores perquè vivien lluny, van mirar amb desconfiança el Miquel. Ell els va mirar amb ulls plorosos i s'hi va abraçar.

«Ho sento» repetia, «No he sabut fer-la feliç, la pobra Olga estava trastocada, embogida». El Miquel no podia contenir les llàgrimes de pena, de ràbia i de descans, cada una pertanyia a una emoció diferent.

Van acordar que els germans s'ocuparien de tots els tràmits, de la incineració i que el Miquel ocuparia un paper al costat seu, com a parella intermitent de la seva germana.

No van comentar res dels correus rebuts per part d'una persona que hauria de ser menyspreable, egocèntrica i boja, perquè estaven davant d'un Miquel afectuós, emotiu i seré, a pesar d'aquell moment de tensió.

El dia en què els van lliurar les cendres, en una horrible urna daurada, va ser trist, pesat i negre. Un cop es va acabar tota la cerimònia, la dona de l'Enric es va acostar al Miquel, deixant-se anar del braç del seu marit amb certa violència.

—Mira, Miquel, no ens coneixem, però jo no puc callar —va dir la dona.

—Diguem. Què passa? —va respondre un ensopit Miquel.

—Que què em passa? Com tens la barra d'estar aquí com si no passés res després d’haver-nos estat enviant correus dient-nos de tot i més? I avui, com un xaiet, del nostre braç. No tens vergonya tu o què? —deia mentre el marit l'estirava per no entrar en conflicte.

—Jo no us he enviat mai cap correu. De què parles? Si ni tan sols conec la vostra adreça. L'Olga m'hauria matat si sap que us escric a vosaltres encara que fos per saludar-vos, imagina’t si ho hagués fet per insultar-vos. Ella parlava de vosaltres com si fóssiu uns monstres i no volia saber res de vosaltres, i menys que em posés pel mig. Jo, per respecte a ella, sempre m'he mantingut distant.

En aquell moment, davant la portalada de l'església, amb tots els sants del pòrtic romànic mirant-los, va caure el xàfec virtual més gran vist fins a aquell moment. Tothom va entendre que havia sigut l'Olga la que els volia, incomprensiblement, enfrontats, la que volia fer mal al Miquel torturant-lo i matant-li els cadells que ella mateixa li regalava. Que ella, de fet, no havia d'haver mort. Que tot eren intents mesurats per tenir-los lligats emocionalment, innocents o culpables, tant era, però que tots mengessin de la seva mà, en què la seva ment distorsionada posava l'aliment de l'amor i del desamor.

Davall d'aquell xàfec i amb tota la revelació que havien tingut, no es podia solucionar res. Necessitaven un temps per pair-ho, veure's de nou més endavant i aclarir tot el que fos possible.

Els germans li van donar l'urna al Miquel. Ell era el que necessitava tenir-la més a prop. Li van proposar que les aboqués en un racó del jardí, sota un arbre, o en la finca que tenien al camp. El Miquel se'ls va mirar compassiu. «L'Olga junt amb els gossos que ella em va matar brutalment, al costat dels meus companys que havien estat lleials fins al final?». No ho podia permetre. Tenir-la a casa en un armari encara menys, aquella era capaç de ressuscitar en forma d'espectre i no abandonar-lo mai més. Amablement els la va tornar. —Millor que us la quedeu vosaltres. Poseu-la al panteó familiar o on vulgueu. Jo haig de passar pàgina, capítol, llibre, fins i tot.

El Sergi, el dissenyador gràfic, trencant aquell gèlid moment format i que els lligava a tots per primer cop, va intentar sortir-se'n, fent el comentari més insensat que se li va ocórrer:

—Vinga! Anem! Que jo he d'acabar una feina, uns pòsters per a un físic que dona una conferència a la universitat sobre la llei de Hooke. Quina absurditat! L'heu sentit alguna vegada? Va d'una molla que s'estira i s'arronsa.

 

Continue

Usedom

El pecat més antic de tots era present a cada racó del món. No hi havia ningú que pogués escapar d’ell, cruel i sense cap escrúpol, perquè no feia distincions de raça, sexe o classe social. El pecat et prenia el seny en qualsevol moment de la vida, esdevenint els pecadors simples ninots de roba a mercè d’aquell llastre.

La llunyana illa d’Usedom no havia de ser diferent. El caprici de la natura la va situar al nord d’Alemanya, en la desembocadura del riu Òder, col·locada per separar una gran llacuna dolça del mar Bàltic.

El petit territori, un cop acabada la II Guerra Mundial, va ser víctima d’una irregularitat política. Va ser dividida o mal repartida entre dos països, la República Democràtica d’Alemanya i Polònia. El primer país va ser afavorit amb el vuitanta-cinc per cent del territori, però amb menys de la meitat de la població, i el segon es va quedar amb una petita ciutat, o un gran poble, a l’extrem oriental, que no arribava ni al quinze per cent de la superfície, però amb la majoria de la població.

En plena guerra freda, i amb els països aliats tan propers, totes les fronteres i les activitats dels seus ciutadans estaven vigilades en extrem. El pecat més comú sobrevivia en aquest entorn, atacant sense pietat els homes i les dones que intentaven viure en un règim comunista que, en lloc d’alliberar-los, els esclavitzava a portar una vida plena de por i misèria.

Aquest és l’ambient en què l’Anatol i la Jasia, polonesos, vivien a Usedom durant els seus primers anys de matrimoni, cap al 1952. Gairebé tota Europa era grisa, pobra i fosca, l’illa d’Usedom no se salvava d’aquesta xacra.

Tot i les restriccions sobre[I1]  la població i que els soldats d’ambdós cantons vigilaven que es complissin escrupolosament les normes quant a moviment i reunió, els joves de la ciutat trobaven les maneres per reunir-se al vespre o a la nit i poder parlar tant de coses quotidianes com de política, literatura o art.

La parella pertanyia a un grup que s’aplegava cada dilluns i dijous, format habitualment per entre set i onze persones. Es reunien gairebé sempre a casa de la Wikta[I2] , un apartament amb només dues habitacions, en un petit bloc de pisos d’aspecte trist a causa del formigó gris de les parets exteriors i el mobiliari antiquat de l’interior. La vida, els sous, el criteri dictatorial no donaven per a més.

La Wikta era una noia jove de vint-i-tres anys, molt madura i culta a causa d’una fèrria educació. Si a aquestes bondats li afegies que era rossa amb ulls blaus cel extremadament clars i d’una bellesa alemanya difícil d’igualar, tenies la mescla perfecta per fer caure la gent en el pecat més difícil d’evitar[I3] , la gelosia.

L’Anatol s’estimava bojament la seva dona. Ella, no obstant això, notava que quan la Wikta estava davant, ella desapareixia, es tornava invisible i, si donava alguna opinió sobre el tema que estaven debatent, ningú li feia cas. Tots estaven pendents de l’amfitriona, que era qui marcava de forma vehement el ritme i els temes a tractar.

—Hem de fer un viatge a Leningrad! —va dir la bellesa alemanya.

—Leningrad? —va preguntar estranyat l’Eryk.

—És clar que sí, Eryk. Hem de visitar el museu de l’Ermitazh. Podrem veure milers de pintures i escultures.

Tots se l’escoltaven sorpresos per la iniciativa de fer un viatge tan llarg, amb la misèria en què vivien tots.

—Hi ha obres de Miquel Àngel com el Noi ajupit, de Rubens, de Tiziano, de Velázquez, de Rafael hi ha La Verge i el nen, de Leonardo da Vinci tenen la Madonna Litta, de Canova, l’escultura de les Tres Gràcies, peces del neolític, petròglifs... Una infinitat de coses a les quals no podem renunciar.

—Jo l’únic que sé del museu —va dir l’Eryk, fent riure a tothom— és que una tsarina va fer que seixanta-cinc gats el vigilessin per allunyar les rates dels manuscrits i les obres d’art.

—Eryk! Quina cultura que tens! Que no vas anar a l’escola? —va estampar-li una altra companya de tertúlia, l’Adelajda.

—No tenim per què fer-ho ràpid ni precipitar-nos, però seria una opció per anar-hi un estiu. Des d’aquí, del port de Ṥwinoujṥcie surt un ferri, crec que un cop al mes, fins a Sverdlovsk, on van assassinar al tsar Nicolau II i tota la seva família, un cop allà estem a una hora en autobús fins a la ciutat i el museu.

—Jo hi tinc uns parents —va dir l’Adelajda—. Els puc escriure, i que ens deixin estar uns dies a casa seva o d’alguns amics.

—Oh! Això seria fantàstic —exclamà la Wilka.

Tots es van posar a parlar sobre el viatge, visitar l’URSS, el que podrien aprendre sobre arts i tresors desconeguts. La conversa anava pujant de to i excitació, menys per a la Jasia, que només perquè ho hagués proposat la magnífica i perfecta Wilka ja hi trobava totes les pegues que els altres oblidaven.

Callada, els observava a tots i rumiava. Com creien que deixarien viatjar un grup més o menys nombrós de joves? Amb quins diners comptem? Quan? Doncs tots treballaven a diferents fàbriques de la ciutat. Aquella proposta era inviable, encara gràcies si podien aconseguir algun llibre d’aquest o d’altres museus en la biblioteca de la ciutat i poder-los fullejar.

Es va aixecar de sobte i tallant a tots la conversa, en què ja es veien passejant per la riba del riu Neva a Leningrad, va dir-los que marxava a dormir, que havia de llevar-se aviat, per segurament fer un torn i mig, i li calia dormir.

—Anem, doncs —va dir l’Anatol.

—No, no cal. Queda’t i parleu del viatge, ja vindràs més tard. Casa nostra no està lluny, en cinc minuts em ficaré dins del llit.

Va esquivar el seu marit, que de bon grat es va quedar a seguir la reunió.

Certament, no va passar massa estona quan la Jasia es cobria amb gruixudes mantes per poder passar la nit confortablement. Mirant el paper desgastat i ennegrit que recobria les parets de l’estudi on vivien, el cap no la deixava caure en el son. Només pensava en l’estupidesa de la proposició del viatge, en la Wikta i el seu innegable atractiu, en el seu marit i els altres amics anul·lats per uns simples cabells rossos i una mirada, això sí, oceànica. Lentament, els pensaments van esdevenir un cabdell, aquest es va instal·lar entre el ventre i el cor de la noia. El cap era una autopista d’emocions i sentiments contradictoris fins a arribar a aquella línia tan estreta que separa la lucidesa de la bogeria, el normal de l’excepcional, o el bé del mal. Obnubilada per la tardança de l’Anatol i sense cap sensació que la dugués al repòs nocturn, la seva ment malalta i pecadora de gelosia va anar elaborant un pla per venjar-se de la Wikta, del seu marit i de la resta del grup. Ho veia i ho entenia de forma clara, cap dubte, havia d’acabar amb aquella història del grup i de la líder que li posseïa l’enteniment nuvolat amb irrefrenable gelosia.

El marit, ullerós de no haver dormit en tota la nit, va arribar a casa just quan la seva dona anava a llevar-se per anar a la feina.

—Què fas arribant a aquestes hores? —li va etzibar molesta—. Has passat la nit amb la Wikta?

—Sí, amb ella i amb tots els altres companys. Llàstima que haguessis de marxar. Ens hem anat enredant parlant del viatge al museu i gairebé ja el tenim muntat, quan i com anirem, les coses que veurem...

El noi seguia parlant sense adonar-se que només feia que deixar créixer la gelosia dins de la seva dona. Tots aquells afalagaments, que ja venien de lluny, convertien la dolça Jasia en un monstre posseït per la gelosia.

El pecat li va fer perdre l’enteniment, per una banda, però alhora la va dotar d’una habilitat fora del comú per ordir un pla per eliminar-los, sense importar-li les conseqüències[I4] .

Els següents caps de setmana i les següents trobades furtives a la nit van servir perquè, per una banda, el grup anés dissenyant el viatge a Leningrad i, per altra, que la Jasia seguís maquinant el seu pla maquiavèl·lic.

Acompanyats d’unes ampolles de vodka van decidir que el millor seria anar-hi a l’estiu, la temperatura i, per tant, els moviments serien més fàcils, tampoc els caldria tant equipatge. Passarien uns quinze dies a la ciutat, més un parell per a l’anada i un parell per a la tornada. Van escriure als parents i amics amb més confiança per confirmar que podien quedar-se a les seves cases i les dates. Pel que fa al museu van elaborar un extens llistat de les obres imprescindibles de veure, també volien visitar la ciutat. Havien d’aprofitar l’ocasió per poder conèixer com es vivia en una gran ciutat i com vivien els russos. Se sentien moltes coses i ells tindrien el privilegi de veure-les en persona[I5] .

Viatjar des de la petita illa fins a Leningrad només ho podrien fer un cop a la vida. El cost del viatge era elevadíssim, una fortuna comparada amb els seus sous, però havien d’aprofitar-ho, eren joves, ara o mai. Eren cultes, visionaris, aventurers, agosarats... era clar, era aquell estiu o mai. I ‘mai’ no existia en el seu vocabulari, i més després de diverses copes de vodka.

La Jasia seguia el corrent, entusiasmada, no deixava veure cap pista sobre el seu pla alternatiu i definitiu. Alhora anava també elaborant-lo i, sorpresa, s’adonava que no era tan complicat com pensava. Letal sí que ho era, gràcies a la conjuntura de la dictadura comunista en què vivien.

Un dissabte al matí en què el jove matrimoni esmorzava tranquil·lament, sabent que tenien tot el dia per a ells. La noia mirava, ara ja falsament enamorada, el noi, que, afalagat per la mirada, es deixava estimar.

—Haig de dir-te una cosa important —va dir la Jasia amb veu acaramel·lada.

—Què és? —encuriosit, li va respondre.

—És que no estic segura de si t’ho prendràs bé? —murmurà fingint angoixa.

—Ei! Ei! Que som una parella i ens estimem. Em pots dir qualsevol cosa, que jo ho entendré. De veritat! Digues!

—Vols dir? Jo... potser he estat una mica estranya aquests últims mesos. Tot això del viatge m’atabala una mica, no estic tan entusiasmada com vosaltres, potser...

—No, Jasia, no. Sí que et veia més callada a les reunions, però no passa res. Potser som nosaltres que estem massa excitats.

—Bé, Anatol, t’haig de dir... Haig de dir-te... No hauria pensat mai que això fos tan difícil.

—Què m’has de dir? Tranquil·la.

—Esperem un fill, Anatol.

La cara del noi va canviar de la sorpresa a la incredulitat, al dubte i, finalment, a l’alegria, agafant la seva dona encara en pijama i donant voltes sobre si mateix.

—De veritat? Oh! Jasia, em fas l’home més feliç del món! Quan ho diguem a les famílies no s’ho creuran! Que content estic! I a la pròxima reunió quan ho fem saber als amics, a la Wikta...

Aquell nom va encendre l’interruptor que posava en marxa la maquinària perquè el pla de la noia ja no tirés enrere, fins a aquell moment encara podia haver-hi una possibilitat, però ara ja no.

—Espera, espera. Deixa’m a terra, que ja tinc prou marejos cada dia.

—Però et trobes bé? Està tot bé? Has anat al metge? —preguntava el futur pare sense deixar-la respondre.

—Sí, ja hi he anat, però només per confirmar l’embaràs. Ara haig de començar a fer les visites de rutina.

—Quan ho diem? Que feliç soc, estimada! No et deixaré sola, anirem plegats a totes les visites, seré un pare modèlic. Com li posarem?

—Jo que sé, encara no he tingut temps de pensar-hi.

—Si és nen... Jarek com el meu pare, si és nena... Sylwia com la teva mare. Que et sembla bé? T’agraden?

—Ja veurem, ja veurem... No penses en res més ara? —va preguntar-li expressament.

—No! En què he de pensar més si no que seré pare.

—El viatge, Anatol, el viatge... Jo no puc venir amb vosaltres, és massa arriscat.

El rostre del noi va tornar a passar per un munt de gestos que expressaven els seus sentiments. Dubte, contradicció, negació, tristesa, sorpresa... tots van creuar en uns moments per la seva ment.

—Compten amb nosaltres, amb els nostres diners per fer bossa per a tots. La Wikta...

—Mira, Anatol —va dir empassant-se el fàstic que li provocava el nom de la fabulosa rossa—, jo no hi aniré, però tu sí que hi pots anar.

—No, no...

—Et dic que sí, fa mesos que ho preparem i és una oportunitat única per a tu i... per als altres. Seran quinze dies i a mi encara em faltaran un parell de mesos perquè arribi l’hora del part. Tu hi aniràs i prou! T’ho dic de veritat! —deia mentre els sentiments es mesclaven dintre seu.

No va ser gens fàcil, però a poc a poc el va anar convencent que era el més raonable. Ell podria gaudir del viatge dels seus somnis i ella esperaria a casa tenint cura de l’embaràs. Ningú sabia si més endavant canviarien les coses i podrien tornar-hi tota la família i ell podria fer-los de guia.

La ment és meravellosa i maquiavèl·lica alhora, convivint dins la Jasia els dos vessants al mateix temps, sense interferir-se.

Va arribar l’estiu i amb ell els preparatius del viatge. Tot va anar més de pressa del que pensaven i, en un vist i no vist, la Jasia preparava l’equipatge del seu marit. La roba, el calçat, els utensilis d’higiene personal i els prospectes i guies de Leningrad i del museu.

Era el matí d’un dimecres del mes de juliol quan tot el grup d’amics es va embarcar destí Sverdlovsk, al fons de l’anomenat golf de Finlàndia i on hi havia un dels palaus més luxosos dels tsars, amb uns jardins replets d’escultures i fonts. Una cosa mai vista pels integrants del grup.

—Cuida’t molt, t’enyoraré —li deia l’Anatol a la seva dona.

—Així ho faré. Aviat estaràs de tornada —li responia ella, sabent que si el seu pla sortia bé, no es tornarien a veure mai més.

El buc va destensar les cordes gruixudes que el subjectaven a terra ferma i amb un moviment lent, però decidit, va anar separant-se del moll. La Jasia junt amb altres amics i parents s’acomiadaven de l’afortunat grup fins a ser només una petita figura dins el mar.

Mentre rebia les felicitacions i els comentaris de la gent per l’embaràs, ella se’ls mirava amb cara de compassió, però d’alegria també. Gràcies a ella, la intel·ligent rossa, la meravellosa i perfecte Wikta desapareixeria per sempre de les seves vides, ja podria dormir tranquil·la, criar el seu fill lluny del continu llastre de la gelosia desbocada que li encongia el cor i la tornava boja. Això sí, no estava folla, sabia molt bé el que es feia i per què ho feia; estava tot justificat.

El seu pla era perfecte, no tenia cap fissura. S’alliberava i alliberava tots els altres d’aquella gangrena putrefacta que, sense dubtar-ho, destruiria implacablement un munt de famílies si ella no actuava fermament per evitar-ho. Tothom perdria alguna cosa, ella també, però en moltes ocasions les pèrdues, encara que doloroses, obren les portes a noves coses que mai havies sospitat poder-ne gaudir.

El grup, a poc a poc, es va anar dissolent, quedant que, si algú rebia una trucada dels parents de Leningrad, ho farien saber a tots.

Un cop sola va mirar, per última vegada, en la direcció on devia estar el vaixell i es va dirigir cap a una oficina de la policia polonesa. Un cop allà, ràpida com la fiblada d’una serp, va treure un gruixut sobre amb documentació que havia preparat amb molta cura i el va dipositar a la bústia sense cap referència exterior, però amb una mortífera informació en l’interior.

Va seure en un banc d’un jardí des d’on veia la frontera amb la República Demòcrata d’Alemanya, de fet el límit entre els dos països es veia des de gairebé qualsevol punt de la ciutat. Com és que havia nascut en aquell lloc perdut del món? Com és que pertanyia a un país però el terreny, l’illa, era geogràficament d’un altre? Qui posava les fronteres? Qui havia posat aquella en concret? Per què existien aquestes irregularitats en el món? Com la Wikta, que no deixava de ser una persona en un lloc on no havia de ser. Una irregularitat i punt, res més.

El grup de viatgers va fer terra com estava previst i, després d’un altre tram del viatge amb autobús, van arribar fins a la magnífica Leningrad. Només en posar els peus a terra soviètica es van repartir per les cases que els acollien.

Exultants i relaxats van visitar la ciutat durant un parell de dies: l’impressionant riu, els ponts, els palaus, les biblioteques... tot era gegantí comparat amb les dimensions de la seva petita ciutat confinada en un extrem de la llunyana illa.

El tercer dia de l’estada tenien els passis per entrar al colossal [I6] Ermitazh, palau d’hivern dels tsars. Ja des de fora observaven meravellats aquell conjunt immens d’edificis amb el seu característic color verd pàl·lid de la façana. Imaginaven tot el que contindrien els centenars de sales i passadissos, no podrien veure-ho tot, ni tan sols recordar una petita part de tots els tresors que hi trobarien. Un museu era el millor destí que podien haver donat a aquell ostentós palau. Un cop morts els Romanov, visca el comunisme. Aquell era un bon exemple per a tothom, una lliçó per a tots els capitalistes del món de com cal aprofitar les coses per al gaudi de tothom.

Quan ja estaven a punt de travessar la línia d’entrada, un grup de policies els va rodejar i sense cap explicació els van fer entrar en uns furgons blindats. L’Anatol, abans de pujar-hi, li va semblar entendre que parlaven que ja tenien a les seves mans els traïdors de la mare pàtria.

Ningú sabia on es trobaven, aïllats els uns dels altres, van passar els dies. Els parents, desesperats, els buscaven per tota la ciutat infructuosament. Havien desaparegut de sobte, des de l’entrada al museu.

Durant aquells dies de confinament, por i silenci, la documentació que la Jasia havia dipositat a la bústia va fer el mateix viatge que ells.

Un matí, després de no se sap quant de temps, els van treure de les cel·les i els van portar davant d’un jutge. Era el primer cop que es veien tots en molts dies, tots estaven aterrits, desconcertats, bruts i desmillorats.

El jutge parlava en rus, ells havien d’entendre’l, però hi havia un home d’aspecte gris que els traduïa al polonès tot el que s’anava dient des de dalt de l’estrada. El magistrat tenia a les mans tot de papers que havia extret d’un sobre anònim i que provaven sense cap mena de dubte que cada membre d’aquell grup es reunia a la part polonesa de l’illa d’Usedom per conspirar contra el govern, contra l’autoritat comunista, contra el líder absolut de totes les terres soviètiques. Algú els havia delatat i, si s’esbrinava qui havia sigut, se’l condecoraria amb una de les més altes distincions de la república. Pel que feia a ells, no calia judici, amb les proves n’hi havia prou. Serien condemnats a treballs forçats, fins que les forces els mantinguessin vius, en diversos gulags siberians. Un crit fort, que devia ser un: Visca l’URSS! o alguna cosa semblant, i van ser separats, sense veure’s, ni saber els uns dels altres mai més.

Les famílies, desesperades a Usedom, van rebre una carta del consolat rus a Varsòvia en què se’ls explicava el destí del grup de joves acusats d’alta traïció i els advertia que no fessin cap esforç en buscar-los, ja que estaven a milers de kilòmetres en mig dels freds siberians, on més aviat que tard moririen i així s’executaria la condemna.

La Jasia llegia la carta somrient, tot havia sortit més que bé. La Wikta i tots els seus gossos que la seguien bavejant per allà on ella caminava ja estaven tots exterminats.

Amb una mà gronxava el cotxet on dormia plàcidament el petit Jarek, va mirar amb certa melancolia l’habitació que feia de cuina, menjador i habitació de dormir, tot en una, potser el seu Anatol no era tan mal noi al cap i a la fi.

En mirar la taula parada, es va adonar d’una forquilla que no estava alineada perfectament amb la resta de coberts. Va corregir la posició suaument mentre en un sospir inesperat deia:

—No, Jarek, no pot haver-hi cap irregularitat.

 

 

 

 

 

Continue