L'Andreu i el Pont Màgic

L’Andreu era un nen que vivia en una casa molt petita a la vora d’un riu, pel qual no baixava aigua des de feia molts anys. De fet, ell no ho havia vist mai, i les històries que li explicaven el seu pare i l’avi, que tot el voltant era un jardí ple de plantes, arbres i que el riu era ple de tolls on pescaven peixos en abundància, se li feia ben estrany, ja que ara tot era sorra, pedres i matolls secs. L’únic que creixia eren cactus i amb la seva polpa era del que s’alimentaven, ja que ni els ocells gosaven entrar en aquell paratge tan eixut.

Un dia que estava molt avorrit va decidir, acompanyat d’una branca resseca que va trobar a terra, de fer una excursió riu amunt. Va anar caminant i caminant, tot era igual: parets de roca, amb la carena tota eixuta, i el barranc cada cop s’anava fent més estret.

Hi havia un lloc a l’antic riu que feia un revolt molt tancat, i, un cop passat, l’Andreu va descobrir un pont que unia per sobre seu dos camins estrets a banda i banda de la muntanya.

El pont no era molt gran, això sí, es veia robust, tot fet amb pedra seca, res de ciment, i d’una sola arcada.  

Es va quedar molt sorprès. Tot i no ser un gran pont, estava en un entorn que devia haver sigut molt bonic i l’estranyava que ni el pare ni l’avi li haguessin parlat mai d’aquell pont.

S'hi va acostar per descansar una mica a la seva ombra i, en passar per sota, va succeir un fet inesperat. La branca resseca i morta de feia anys va brotar de sobte, li van sortir fulles, flors i fruits i, sense adonar-se’n, va fer-se una mica enrere espantat i li va caure la branca a terra, on en pocs segons es convertí de nou en el pal sec i nervós que era.

Quan es va recuperar de l’ensurt va agafar de nou la branca i l'apropà a l’altre costat del pont, repetint-se ràpidament el fenomen. Va provar diferents cops d'acostar i enretirar la branca, i sempre passava el mateix: brotava, li sortien unes magnífiques fulles, flors i fruits en pocs segons. Quan ja estava acostumat a la situació, l’Andreu valent com era, va voler provar què passava si era ell qui creuava el pont.

I així, a pas de puça, va anar-se acostant, va passar per sota el pont i, just quan el nas creuava a l’altra banda, va entrar en un món totalment diferent.

Tot era verd, rajava aigua per tot arreu, rius, llacs i salts d’aigua, milers de plantes desconegudes per a ell, flors de tots colors, fruits que devien tenir un gust boníssim, tot de gruixuda molsa que cobria les pedres i les roques.

Va fer un parell de passes enrere i tornava a estar al desert on vivia i que sempre havia conegut. Ara ja, decidit i amb força, va travessar de cop el pont i va començar a córrer camí amunt, apartant de la cara les fulles que l’envaïen, cada cop més i més grosses, saltant els rierols, mirant els ocells... bocabadat per tot.

Corrent i saltant, es va trobar al mig d’una plaça, rodejat de casetes de fusta de tots colors que formaven un petit poble.

D’un en un van anar sortint de les cases, nens, homes, dones i avis.

—D’on vens tu? Qui ets? —va preguntar-li l’home que semblava el més vell de tots.

—Sóc l’Andreu, i vinc de riu avall, de l’altra banda del pont.

—Ohhhhhh... —Es va sentir per tota la plaça, i murmuris, molts murmuris.

—Quin poble tan bonic teniu, amb quanta aigua i quanta fruita, on jo visc tot és sec i no hi creix res.

—Bah! —van exclamar alhora tots els del poble.

—No és tot com tu penses, sí que en tenim de tot això, però estem tots barallats.

—Barallats? Per què? —va preguntar l’Andreu.

—Sí, barallats entre germans, entre pares i fills, entre avis i néts, entre amics... Veus tota la fruita que tenim? Doncs hi ha un arbre que només fa un fruit cada any, i tots la volem perquè és la fruita més dolça, més bona, més saborosa que hagis pogut tastar mai. I quan està a punt tots correm a buscar-la i, de passar de mà en mà, s’acaba malmetent i ningú en pot gaudir, ni tastar-ne gens.

—I com es diu aquesta fruita? Com és? —preguntà l’Andreu encuriosit.

Un nen que s’havia avançat una mica li va anar explicant el color de fora, de dins, el pinyol i les flors que feia l’arbre.

L’Andreu es va adonar aleshores que la fruita que deien era ni més ni menys el de la branca que portava ell amagada al darrere perquè no pensessin que l’havia trencat.

—Mireu, podem fer una cosa, ja que no podeu estar tots barallats per una fruita quan en teniu tanta. Què hauríem de fer nosaltres si no en tenim ni una? Veieu aquesta branca? Era un branquilló sec abans de passar per sota el pont.

Tot el poble es va apropar cap a ell quan van veure els fruits de la branca que duia a la mà.

—Ei! Ei! Tots quiets o aixafo totes les fruites i altre cop us en quedareu sense —els va cridar l’Andreu una mica espantat per la reacció de la gent—. En aquesta banda del pont veig que tot creix ràpidament i, la veritat, és molt màgic tot el que teniu aquí. Farem un tracte, jo clavaré aquesta branca al mig de la plaça i es farà un arbre gran, enorme, que donarà fruits per a tots, així deixareu d’estar enfadats els uns amb els altres i podreu gaudir de tot el que teniu. Però a canvi, una part d’aquesta aigua l'heu de deixar que travessi el pont i que vagi riu avall fins a casa meva.

Tot el poble es va agrupar en un racó de la plaça xiuxiuejant coses que no s’entenien. Al cap d’una estona, l’home més vell del poble va sortir del grup i s’acostà a l’Andreu.

—Noi! Andreu dius que et diuen, no? Haig d’explicar-te una cosa. Fa molts anys, però molts anys enrere, el riu baixava fins al mar, passant per davant de casa teva. Tot era verd com això, i hi havia menjar i riquesa per a tothom. Però els nostres avantpassats es van anar tornant cada cop més avariciosos, com més en tenien, més en volien; i aquest mal caràcter l’hem heretat tots nosaltres. Un grup del poble va construir una presa que va tallar el riu i, des d'aleshores, tota l’aigua es queda a aquesta banda del pont. Si és cert que la branca que tu portes és de la nostra apreciada fruita, si dóna fruita per a tothom, nosaltres sabrem desfer l’encanteri i la presa desapareixerà i tot tornarà a ser com abans.

—Que així sigui! —va cridar l’Andreu.

I amb un fort cop va clavar la branca al bell mig de la plaça. En pocs segons va començar a créixer fins a fer-se un arbre enorme, va treure les flors més maques que mai ningú havia vist i que es convertiren en els apreciats fruits pels quals tot el poblet estava barallat.

L’Andreu va començar a agafar-ne i repartir-ne per tota la plaça, els vilatans ja sabien aleshores que l’arbre no deixaria mai de fer flors i fruits, i tots ells podien tornar a ser amics, a visitar les cases dels parents, a córrer amunt i avall, a jugar al riu tots plegats i moltes coses més.

Però ara quedava fer l’altra part del pacte i l’Andreu els ho va recordar.

—Ep amics! Ara que ja esteu farts de menjar fruita, queda alliberar el riu del seu encanteri i que torni a anar aigües avall.

Els més vells del poble, en silenci, van anar al que semblava una capelleta al fons del carrer, i al cap de poc van sortir-ne amb un llibre molt antic, fet de fulles de figuera assecades al Sol, van anar cap a la presa del riu i allà llegiren un conjur misteriós escrit feia milers d’anys.

La presa, davant dels ulls de tothom, va anar desapareixent, esborrada com si fos un dibuix, i a poc a poc l’aigua va tornar a rajar riu avall fins que un cabal abundós d’aigua va formar el vell riu de nou.

L’Andreu pujant a un tronc d’un salt i acomiadant-se de tot el poble va prometre que els visitaria ben aviat i va marxar riu avall, aprofitant l’aigua que baixava amb força. Passà per sota el pont i així que anava avançant tot el paisatge sec i polsegós s’anava convertint en verds prats, densos boscos i bancals plens de verdures i fruites.

Finalment arribà a l’alçada de casa seva i de nou un salt el va portar a la vora, allà estaven els pares i l’avi, també la seva gossa Puça, esperant-lo per sentir la història que havia fet baixar de nou el riu.

L’Andreu excitat els ho va explicar tot, i així va ser que els que tenien molt i es barallaven per una sola fruita i els que no tenien res, però eren feliços, van poder trobar-se i saber treballar junts perquè tothom tingués de tot.

A l’Andreu aquella nit li va costar adormir-se, ja que sentia el soroll de l’aigua passar a tocar de casa seva, però, finalment, estava tan cansat que va tancar els ulls i va somiar, va somiar molt, amb un pot màgic, amb molta fruita i, sobretot, amb molta gent que reia feliç.