El misteri del cementiri vell

Ja és fosc, estic distret mirant com crema la llenya en el foc. De fet, no puc fer gran cosa més, sóc vell, el cos em falla, però per sort el cap encara el tinc clar, o almenys així m’ho sembla a mi.

Plou, els carrers baixen abundants, l’aigua ho neteja tot i torna la verdor als camps. Sento un munt de trons, per la finestra veig els llamps. La tronada deu estar ara just al damunt del poble. Quan plou tan fort, sempre recordo la història que m’explicava el meu avi, els terribles fets ocorreguts aquí, a la Vilella Baixa, fa molts anys i dels quals quasi tothom ja se n’ha oblidat.

Fa molts anys, deia, es produïa un fenomen curiós, cada vint-i-tres de setembre plovia intensament des de la tarda fins a la matinada, any rere any.

Segons deien, un cop va desaparèixer un jove de casa seva sobtadament. Els seus pares no sabien com podia haver passat, simplement va baixar al celler a buscar vi per sopar i ja no va pujar mai. Esfumat. Van buscar per tot arreu, fins i tot pel cementiri vell. Ara li diem vell perquè ja fa anys que n’hi ha un de nou fora del poble i aquell, a poc a poc, ha quedat en desús.

El cementiri vell és darrere l’església, és petit i s'hi accedeix per una porta que hi ha al fons de l’església o també per un curt camí de terra des del carrer de Sant Joan. Un marge de pedra el fa estar a l’altura de la porta, separat del carrer. Aquells anys al poble no hi vivia massa gent, amb poca extensió de terra sagrada en tenien prou. Enterraven els difunts a terra, acompanyats d’una creu senzilla de ferro que aviat es rovellaria.

Va ser un gran trasbals per al poble, aquella desaparició. On havia anat? Era un segrest? Un noi tan jove, treballador... Amb el pas dels mesos es va anar esvaint el dolor, per a tothom menys per a la família. Com podia ser d’altra manera?

Va arribar un nou vint-i-tres de setembre, plovia, ja era fosc i la gent sopava a prop del foc. A la mare d’una casa de Gardeny se li va acudir aixecar-se de la taula per treure l’hortènsia d’hivern al mig del carrer i aprofitar l’aigua. Mai va tornar.

La família destrossada, el record del noi al cap de tot el poble... Què estava passant a la Vilella Baixa? Com s’esvaïa aquesta gent? On anaven un cop desapareixien?

Tornen a passar les setmanes, els mesos i l’angoixa es fa suportable, dues cases destrossades per sempre, el poble refent-se a poc a poc.

La noia gran del carrer Major i el seu germà van començar a lligar caps, l’endemà de les desaparicions trobaven el cementiri vell amb la terra remenada. Sense fer-hi massa cas van donar la culpa a algun jabalí. Però és clar...era molta casualitat,no?

El vint-i-tres de setembre d’aquell any s’acostava. Com sí d’un ritu es tractés, en arribar aquell maleït dia, just després de dinar, el cel es va ennegrir i va començar a ploure, cada cop més,  així com avançava la tarda i es feia fosc. Aquell any tots sabien què havien de fer, no moure’s, no quedar-se sòls en cap moment, estar tots atens i pendents els uns dels altres. Però, ai! Que trist és tenir l’ànima agra i el cor ennegrit per l’egoisme. Ningú va pensar amb l’home del carrer del Calvari, absent a tot, vivint sol i barallat amb tothom, que guaitava des de les golfes com plovia.

L'endemà al matí, vint-i-quatre de setembre, Festa de la Mercè, tot el poble va córrer cap al cementiri vell, van trobar tota la superfície del petit bancal remenat.

Tardaren una mica a adonar-se’n de qui havia desaparegut aquell any. Totes les famílies eren completes, mancava al poble només l’home del carrer del Calvari, tota la casa era buida. 

Qui o què fos el responsable de les desaparicions se n’havia sortit de nou. Què volia? Fins quan duraria aquell turment?

De nou el pas del temps, implacable, anava posant les coses i els ànims al seu lloc...I el següent setembre cada cop s’acostava més.

Els germans del carrer Major en parlaren tots sols, sense que ho sentís ningú, estaven preparats per al dia de Santa Tecla, per al proper vint-i-tres de setembre. Descobririen el secret i hi posarien punt final.

El terrible dia va arribar de nou, acompanyat de núvols i pluja, tots els vilatans estaven preparats altra vegada, reunits al voltant del foc, tots acompanyats per no donar cap oportunitat que algú desaparegués de sobte un altre cop.

Els germans van dir que anaven a les golfes a veure com plovia, els pares els van advertir que no es separessin. Ells, en lloc d’anar escales amunt, van sortir al carrer i, quan hi baixaven, van veure una dona que pujava lentament en direcció cap a ells, estava il·luminada per una estranya llum gris verdosa fosforescent; de fet tota ella era aquella llum, transparentava. Els peus es desdibuixaven, donant la sensació que surava sobre l’aigua que baixava pel pendent del carrer a tota velocitat.

La germana, més agosarada, la va increpar:

—Qui ets tu? Ets la que s’enduu els nostres parents cada setembre?

—Què vols de nosaltres? Què vols del poble? —va seguir cridant-li el noi.

La dona tenia un aspecte fantasmagòric, fins a aquell moment anava avançant lentament, sense que la pluja l’afectés i, mirant a terra, amb les mans s’agafava la rebeca que, creuant-la a l’alçada de pit, semblava evidenciar un gran dolor i molta feblesa.

Va aixecar el rostre, tot il·luminat amb aquella estranya llum i on se li definien dos grans ulls buits que li marcaven tota la cara i li donaven un aspecte espantós. S’aturà, mirant-se’ls, i amb una veu gairebé inaudible i que deixava entreveure una gran pena, els digué:

—Ja us conec, ja, sou els germans del carrer Major. Com de grans us heu fet. Ja se us veia espavilats de petitets. Jo... jo sóc l’ànima maltractada de la dona que va desaparèixer en l’aiguat de Santa Tecla, la nit del vint-i-tres de setembre de 1874, l’aigua que aquella fosca nit va arrabassar-m’ho tot, la casa, el marit, els fills... Ells es van quedar en aquesta banda de món, jo, aigües avall, vaig fer-me fonedissa, però l’ànima... l’ànima torturada va quedar aquí atrapada per sempre més.

—I què vols? Què hi fas, aquí? —va seguir cridant el noi enmig del soroll ensordidor de la pluja.

La veu es va tornar més forta, enfadada, com si vingués d’un ésser maligne.

—Aviat vaig descobrir la meva nova situació, vaig trobar-me amb un munt de companys que passaven els anys entre els dos mons. Ells em van alliçonar, només hi ha un camí per travessar aquest espai i reposar per sempre: havia de cridar l’atenció de la manera més cruel que pogués. I quina era? Doncs fent desaparèixer una persona cada any, el mateix dia que ho vaig fer jo.

Durant uns segons es va fer un silenci, tan estrany, que ni l’aigua en colpejar a terra feia soroll. Un silenci com el que només pots trobar en un cementiri.

—Remeno la terra del cementiri —va seguir l’ànima perduda—, perquè necessito una tomba on reposar, algú que posi final a aquesta història de terror indesitjada. Ai! —es lamentà amb un esfereïdor gemec—. No sabeu el sofriment que porta viure així. Ni viva, ni morta... desapareguda, perduda...

—Ara que t'hem trobat, què ens vols dir? Que et fem un sot on reposar?—va dir-li la noia.

 —Oh! Seria el millor, jo descansaria eternament i mai més desapareixeria ningú de nou al poble.

Els dos germans van pujar carrer amunt, seguits, a un ritme més lent, per l’esperit de la dona. En arribar al cementiri vell, van agafar un parell d’aixades arraconades a tocar de la porta de l’església i sota la intensa pluja van començar a excavar una tomba. Els va costar molt, ja que la terra mullada era pesada com el plom. Un cop acabada, l’esperit de la dona va semblar que se la mirava amb tristesa i lentament es va deixar caure dins del forat fosc. Va deixar anar un gràcies inaudible i la llum va desaparèixer lentament, com una brasa fora el foc. Els germans, embogits, van cobrir-la fins que va quedar com una tomba més. La noia va agafar una creu rovellada abandonada en un racó i la va clavar al cap de la tomba.

En aquell precís moment, la pluja s’aturà de sobte. El cel s’obrí deixant veure una rodona lluna i un firmament tot estrellat. Els germans van anar a casa i sense passar pel foc on eren els pares, entraren a les seves habitacions i, esgotats i satisfets d’haver acabat amb les desaparicions i el misteri que les envoltava, van caure aviat en un son profund.

Al matí, ben aviat, uns crits que venien des de l’altra banda del poble els va despertar.

—Què passa? A desaparegut algú de nou? —es preguntaven entre ells.

Vestint-se a corre-cuita van córrer pel carrer Major fins a baix de tot, on van quedar-se immòbils, astorats, veient com el noi jove que va baixar al celler, la mare que va treure l’hortènsia i l’home que vivia sol al carrer del Calvari, desorientats, caminaven per damunt les arcades del Pont Gran. Havien retornat, qui sap d’on.

Riu amunt, se sentia una remor, un cap de riu baixava amb força destruint tot el que trobava al seu pas camí de la Vilella Baixa.