Dins del cau

Una nit càlida de finals de juny, la mare lloba amb el seu company el llop, cap de la manada, van tenir cinc fills —tres llops i dues llobes—, molt petits, amb els ulls tancats i un suau pèl que els cobria tot el cos.

Calentets, passaven tot el dia dormint entre les cames i la panxa, gairebé sempre de la mare, però també de l’imponent pare que els acollia a tots dins del cau.

Van passar unes setmanes i els llops van anar creixent, van aprendre a caminar i els va sortir el pelatge, amb els seus colors i les seves taques que els acompanyarien tota la vida.

Era l’hora de posar els noms, el pare i la mare se’ls van anar mirant un per un i anaven decidint: Rosseta i Nit per a les llobes, Nasprim i Tacat per a dos dels mascles i... Tots dos es miraren el cinquè sense saber ben bé quin nom posar-li. Sempre havia estat més espavilat, més gran, havia caminat abans que els seus germans i tenia un pelatge llarg, lluent i una cua llarga i ample com mai n'havien vist. Després d’estar-ho rumiant una estona, van decidir posar-li Cuagran!

Ja cadascun amb el seu nom van anant passant les setmanes de l’estiu, moltes hores dormint i la resta jugant els uns amb els altres, de manera que, a vegades, semblaven una gran bola de pèl rodolant. Els pares els portaven el menjar i per beure anaven a un rierol proper al cau. Eren feliços tot junts, i encara que ja no cabien tots alhora entre les potes dels pares, s’anaven canviant al llarg de la nit per poder passar-hi tots.

Uns dies més tard, tots els cadells jugaven sota un arbre, quan, de sobte, la Rosseta va rodolar i va caure panxa terrosa una mica més enllà. Es va quedar gelada de cop en veure un escorpí a pocs centímetres del nas. No podia moure’s. Els germans, que van notar que alguna cosa estranya passava, van apropar-se corrents i, agafant entre tots una branca amb la boca, van espantar i fer fugir l’escorpí, que estava a punt de picar la Rosseta.

Tots els germans la van ajudar, tots menys un. En Cuagran va tenir tanta por que el piqués a ell l’escorpí i el verí fes que no fos tan maco, que es va mantenir allunyat. Tots els altres germans no van fer-ne cas i van pensar que s’havia espantat.

A la nit ho van explicar als pares, que es van sentir molt orgullosos de tots els seus fills, la mare llepant-los a tots i el pare des del seu racó, amb un somriure mig amagat.

Van passar uns dies més, i els cadells no deixaven de jugar, rodolant tots junts com si fossin una pilota. Però un dia, la Nit va sortir disparada del grup amb tanta mala sort que va caure al torrent i ràpidament va anar aigües avall. Tots els germans van començar a córrer fins a arribar a un pas estret entre dues roques i, agafant-se la cua amb les dents els uns als altres, van fer una cadena de manera que, quan va passar la Nit, la van atrapar. Entre tots la van treure de l’aigua, esgotada i tota remullada, va assecar-se al Sol. Aleshores es van adonar que en Cuagran estava uns metres més enllà, totalment sec. No s’havia ficat a l’aigua per salvar la seva germana perquè no volia que l’aigua li fes malbé el seu preciós pelatge.

A la nit ho van explicar als pares, que se sentien molts orgullosos de tots, la mare lloba els llepava i escalfava, i el pare llop des d’un racó feia mitja rialla. Però començava a estar molest amb en Cuagran, el seu comportament no era el correcte.

L'estació avançava, i al cap de poques setmanes tots els germans tornaven a jugar en un clar del bosc, empaitant-se els uns als altres fins que, de sobte, es van adonar que en Nasprim no hi era. Es van repartir les direccions per buscar-lo, i s'endinsaren al bosc. Van passar una bona estona d’angoixa i gairebé ja es feia fosc quan van trobar en Nasprim, embolicat entre uns matolls sense poder-ne sortir. Ràpidament es van posar a mossegar les branques, treure les fulles, aguantant el mal que els feia, ja que es punxaven molt. Per fi van poder alliberar-lo i tots contents van començar a córrer cap a casa. Però en creuar el descampat van veure en Cuagran assegut al mig del clar; ell no havia volgut entrar al bosc per no fer-se mal o perdre en alguna punxa una mica del seu pèl sedós.

Van anar tots callats, mig enfadats, cap a casa i, en arribar-hi, ho van explicar als pares. La mare lloba els llepava per curar-los les ferides i agafava amb força en Nasprim, mentre el pare mirava amb ulls orgullosos els seus fills, però amb una terrible serietat en Cuagran. Era l’última vegada que li permetia que es comportés així.

Les setmanes van anar passant i va arribar la gran nit per als llops, la nit que udolaven per primer cop. En caure el Sol i la Lluna estar en el punt més alt del Cel, la família va anar cap a dalt de tot de la muntanya on hi havia una roca plana. Era allà on es posaven els llops d’aquella manada a udolar des de feia moltes generacions.

El pare llop va mirar tots els seus fills i els va explicar com havien de fer el cant, què significava i quan havien de fer-lo.

—El cant dels llops es diu udolar —va dir la mare.

Un per un els germans es van posar a l’extrem de la roca i sota la Lluna plena....

—Auuuuuuuuu, auuuuuuuuuuuuuuu...

Van aprendre el cant.

Però va ser l’hora d'en Cuagran, l’últim de tots els germans, i no va poder udolar, no sabia, no podia, no se sap què li passava. El cas és que no va poder-ho fer i van marxar tots cap al cau, contents per haver après a udolar, però preocupats pel seu germà.

A la matinada, quan els pares dormien, van sortir tots a fora i van fer sortir en Cuagran. Cada germà li va udolar fluixet a l’orella, les llobes i els llops, una vegada i una altra, una hora i una altra, fins que, a poc a poc, va aconseguir que li sortís l'udol, primer fluixet i, després, com un llop de veritat. Tots van tornar a ficar-se al cau i van dormir fins que els pares els van despertar.

A la nit quan tornaren a la roca, en Cuagran va ser el primer, i va udolar fort i clar, amb la cara de sorpresos dels pares i una rialla de complicitat entre els germans. I així van passar unes hores, tota la família udolant a la Lluna.

Era l’hora de la migdiada i tots els germans dormien sota un arbre, quan en Tacat es va despertar i va veure una serp enorme molt a prop i a punt d’atacar-lo, tots els germans també es van anar despertant i, del darrere de tots, amb un salt, en Cuagran es va plantar davant de la serp i, ensenyant-li les dents i rondinant, la va fer fugir, salvant els seus germans d’una mossegada segura i molt dolorosa.

A la nit, un cop tots dins del cau, excitats i parlant tots alhora, explicaren als pares com en Cuagran els havia salvat de la perillosa serp, i mentre la mare els llepava amb estima, el pare llop els mirava amb un somriure. En un racó jeia l’heroi d’aquella tarda, que havia après bé la lliçó que li havien donat els seus germans, i ara, un pèl avergonyit, ja entenia que eren més importants tots ells, la mare i el pare, que el seu bonic color d’ulls, el seu suau pelatge o la seva bonica cua.

El pare, per fi, se sentia orgullós de tots els seus fills, encara cadells, però que sabien defensar-se entre ells. «Farien una bona colla», va pensar, i d’orgullós que n'estava amb un cop de cua va acariciar en Cuagran, que no s’ho esperava.

I diuen que tots es van fer grans i que sempre van anar junts, i, si hi havia algun perill, per sempre més, tots van protegir-se els uns als altres. I el que més... en Cuagran!